Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
ETAPA REINA. POTSER L'ETAPA MÉS ESPECTACULAR DE TOTES!
Divendres 24 d'octubre de 2025
Distància: 84,6 km
Temps: 6h 04'
Velocitat mitjana: 14,0 km/h
Desnivell: 1.570 m D+ / 1.250 m D-
Em llevo, com sempre, a la sortida del sol i començo a recollir una mica el material. Abans de desmuntar la tenda i preparar les alforges, esmorzo un parell de plàtans i iogurts amb fruits secs, i acabo amb un te i unes galetes.
Llest per començar
A tres quarts de nou, si fa no fa com cada dia, ja estic llest per afrontar el que crec que ha de ser l'etapa més dura de tot el viatge que estic fent pel Marroc. M'espera assolir la cota màxima del viatge. En concret, el Tizi n'Tichka que es troba a 2.260 msnm.
Des de l'inici de la preparació del viatge, per aquesta etapa entre Aït Ben Haddou i Taddart tenia dues opcions. La primera opció és pujar per Anmiter i Telouet i la segona opció és pujar per la carretera nacional RN9 que passa per Agouim. La primera opció és la més dura, però, sense cap mena de dubtes, la més maca. Transita per una carretera secundària i recorre la vall d'Ounila on trobaré nombrosos pobles berbers amb magnífiques kasbahs que formen part d'una branca secundària de la Ruta de la Mil Kasbahs. Aquesta ruta és més espectacular i salvatge. La segona opció té un perfil més equilibrat amb pendents no tan forts i millor carretera amb vistes, segurament, no tan maques, i la tinc com a pla alternatiu en funció de com arribés físicament a aquesta part del viatge. I com arribo bé i confiat en les meves forces, optaré per la ruta més interessant, malgrat sigui la més dura.
Abans d'agafar la carretera en direcció a Anmiter, com a primer objectiu del matí, reculo uns centenars de metres per entrar al poble i comprar una ampolla d'aigua gran per omplir els dos bidons. No tinc més opció que tornar a la botiga on vaig comprar ahir el gelat pel qual vaig pagar 30 dírhams. L'aigua també em surt cara. Em costa 10 dh que és el preu que et poden cobrar en un establiment on serveixin menjars. El normal en qualsevol botiga són uns 6 dh. Com no tinc una altra opció, la compro, però li faig saber el meu enuig.
Abans de les nou ja començo a pedalar. El dia torna a ser d'un blau net sense cap núvol que presagia molta calor. Tocarà patir. Sort que els primers deu quilòmetres són de suau ascensió amb petites rampes més dures i alguna baixada curta que em serviran com a escalfament per a la part més dura.
El primer poble que trobo és Asfalou quan només porto tres quilòmetres. És un poble petit de quatre cases que no té gens d'interès. Tres quilòmetres després, arribo al primer poble considerat dels macos i que té una Kasbah coneguda. És Tamdakhte, un poble preciós, molt cohesionat al voltant del seu nucli, tot ell de tova on destaquen clarament les torres de la seva Kasbah. L'únic que grinyola una mica del paisatge que veig, és el camp de futbol, o millor dit, les porteries que es troben just a la part del davant del poble.
Tamdakhte
A partir d'aquí, la vall es va transformant en un gran canó o gorja pel fons de la qual passa el riu Mellah, o riu de la sal, i al seu voltant tot de palmeres i zones fèrtils de conreu resseguint el riu. El contrast és impressionant. Les muntanyes de colors ocres de diferents tonalitats per l'efecte de la llum i, en alguns llocs, amb formes capricioses com una mena d'autopistes de sorra que van salvant l'orografia del terreny, i pel centre, el verd del palmerar i de les zones de conreu com una explosió de vida en mig d'aquella aridesa aclaparadora.
Com autopistes de sorra
La carretera, en molts trams en un estat lamentable, en obres o, senzillament, inexistent, progressa en lenta ascensió travessant alguns pobles com Taifest, Ait Fars o Tizgui N'Barda. Al llarg de la carretera trobo grups de nens i senyores grans que venen granades que s'estan collint en aquesta època. Si fos una altra mena de fruita en compraria, però les granades no em venen de gust, bàsicament perquè és una mica complicat pelar-les.
Quan més avanço, més impressionant em sembla el paisatge. És potser de les etapes més maques que estic fent, tot i que és difícil de dir, perquè al llarg de tots els dies que porto aquí he vist coses impressionants, però avui està entre el top tres segurament. L'únic problema és que la calor que estic passant no em permet gaudir tant del dia.
Diferents vistes de pobles i del palmerar de la Vall d'Ounila
Passat Tizgui N'Barda em trobo, literalment, una paret impressionant. La carretera la salva fent ziga-zagues fins a la part més alta. M'espanto! No sé si seré capaç de pujar-la sense baixar de la bicicleta.
Començo a pujar els primers pendents fent ziga-zagues d'una banda a l'altra de la carretera i a mitja pujada, abans d'atacar un dels revolts on el percentatge de desnivell es dispara, haig de posar el peu a terra i empènyer la bicicleta durant unes desenes de metres fins que el pendent es torna a moderar una mica. En aquest punt, pujo de nou a la bicicleta fins que arribo a la part més alta de la paret. Sembla a priori que la pujada s'acaba aquí, però veig que continua pujant després d'un revolt a esquerres. M'aturo en aquest punt per agafar una mica d'aire i, sobretot, per gaudir de les vistes que tinc. Tot aquest tram que acabo de pujar té un desnivell que oscil·la entre el 8 i el 12% de forma constant. Molt dur!
La pujada continua
Un cop arribo dalt d'aquesta llarga i costeruda pujada, el paisatge continua igual. La carretera torna un altre cop a transitar paral·lela a la gorja del riu Mellah, però la profunditat d'aquesta és cada cop més gran. Les vistes són impressionants.
L'únic problema és que un cop començo aquesta part de la ruta, pràcticament ja no em queda aigua i només he fet vint-i-un quilòmetres, és a dir, just una quarta part de l'etapa. Fins a Anmiter encara em resten uns catorze quilòmetres i necessito trobar aigua abans.
A l'aplicació Koomot veig que tinc un parell de pobles camí d'Anmiter on, amb una mica de sort, podré trobar algun lloc per comprar aigua. Malauradament, aquests dos pobles, Assaka i Tajeguite, es troben al bell mig de la gorja i, per tant, són poc accessibles des de la carretera per entrar a comprar. No dic pas que no es pugui baixar, que sí que es pot. El que passa és que no és un camí fàcil ni tampoc veig des de la carretera ni a Google Maps cap lloc on es pugui comprar aigua. Em sembla que hauré d'arribar a Anmiter per trobar alguna botiga.
Els catorze quilòmetres els faig molt lentament. La carretera no és bona i alguns trams tenen força pendent, fins al punt que en alguns d'ells, m'estimo més empènyer la bicicleta, o com en un altre on un grup de nens que em demanen diners, m'empenyen per darrera uns metres, facilitant-me l'ascensió. De tota manera, de tan en tan, hi ha algun tram de carretera que fa baixada i que agraeixo infinitament.
Finalment, arribo a Anmiter i just a la mateixa carretera, en un lloc molt humil que fàcilment pot passar desapercebut, trobo una botiga regentada per un senyor molt gran.
És tan humil la botiga que no té cap classe de beguda fresca. De tota manera, qualsevol cosa m'anirà bé. Compro una ampolla gran d'aigua amb la qual omplo els dos bidons i em bec la resta. I com ja és la una del migdia i tinc gana, em compro tres pastissets industrials farcits de melmelada de préssec. Per l'aigua i els tres pastissets pago només 13 dírhams. Aquestes tres bombes d'energia em permetran arribar a Telouet que es troba a uns onze quilòmetres i és on tinc previst aturar-me per dinar.
Després d'un merescut descans, reprenc la ruta en direcció Telouet travessant tot el poble d'Anmiter. I em crida l'atenció que durant aquest petit passeig pel poble no trobo cap més botiga ni establiment per prendre alguna cosa, sigui líquida com un te o un cafè, o menjar alguna cosa. De fet, al contrari del que pensava inicialment, Anmiter és molt petit i, potser, l'única diferència amb els altres pobles pels que he passat és que la carretera passa pel mig d'aquest i en els altres no.
Passat Anmiter, la carretera fa un gir molt marcat de 90º a l'esquerra abandonant la magnífica vall d'Ounila. D'aquesta manera, el paisatge també canvia una mica. Les palmeres i els conreus fèrtils a la vora del riu Mellah desapareixen de cop. En el seu lloc, només muntanyes àrides amb vetes de molts colors que em recorden molt a un paisatge marcià.
Muntanyes de colors
El més destacable d'aquest tram de ruta en direcció a Telouet és l'aparició de vetes blaques entre les roques. L'explicació és senzilla. Estic travessant una zona on proliferen antigues mines de sal, moltes de les quals encara segueixen en funcionament. Aquesta sal, famosa per la seva tonalitat rosada, va ser durant segles una de les riqueses més preuades del sud del Marroc.
Durant aquest tram em crida molt l'atenció l'aparició de senyals de "Tingueu cura amb el foc" amb la imatge d'un pi cremant-se, molt semblant a les que tenim a casa nostra. No sé si és un acudit o què, perquè precissament arbres és el que no hi ha. Sembla estrany que hi hagi aquestes senyals en una zona totalment desèrtica.
I després de quaranta quilòmetres de pujada sostinguda des d'Aït Ben Haddou,sobrepasso la cota dels 1.900 msnm i el paisatge canvia radicalment. Una gran planura de pastos verds em rep mentre m'aproximo a Telouet. Només em resten sis quilòmetres i ja en tinc ganes perquè porto gairebé cinc hores sobre la bicicleta i només he fet la meitat de l'etapa.
Entro a Telouet quan són gairebé les dues del migdia. Toca buscar un lloc senzill per menjar alguna cosa. Quan arribo a l'altura de l'Hotel Kasbah Telouet, un lloc on pel seu nom (hotel) no m'aturaria, alguna cosa fa que m'aturi. Un noi vestit amb una armilla fosforescent crida la meva atenció amb gestos per tal de que m'aturi a menjar. La meva llarga experiència familiar i laboral amb persones sordes em diu que aquesta persona és sorda. Aquests gestos que fa tenen quelcom que no són propis de persones oïdores. M'aturo i, efectivament, he encertat. Aquest noi és una persona sorda i la seva feina és captar clients per l'hotel, ja sigui per menjar com per a pernoctar.
La seva forma d'actuar, de dirigir-se a mi, de donar ordres a tort i a dret a mi i als cambrers del local...tot amb gestos i sons incontrolats, em resulta familiar i ho viscut moltes vegades a la meva vida.
Com jo també parlo una llengua de signes, en el meu cas la Llengua de Signes Catalana (LSC) i també una mica la LSE (la espanyola), confio en tenir estratègies per comunicar-me de forma fluïda amb ell, però la veritat és que el resultat és depriment, bàsicament perquè tinc la impressió de que ell no és usuari de la Llengua de Signes Marroquina, que per moltes diferències que pugui tenir respecte a l'LSC o l'LSE, estic convençut que trobariem estratègies comunes per a comunicar-nos de forma fluïda. Però no és el cas, ell va servir una comunicació molt bàsica amb gestos molts icònics i missatges molt limitats. Tot i així, aconseguim mantenir una petita conversa on el seu únic i principal objectiu és que faci una ressenya positiva de l'establiment.
I pel que fa al dinar, unes olives mentres espero, una amanida marroquina que no és un dels meus plats favorits, una truita berber servida en un tajine que no està malament i per acabar unes rodanxes de taronja amb sucre. I amb una ampolla d'aigua gran pago 135 dírhams. Certament no em sembla molt econòmic, però l'experiència d'haver conegut a una persona sorda al Marroc, ha pagat la pena.
Acabant de dinar
Abans de marxar per continuar la ruta, el noi sord vol fer-se unes fotos amb mi, però també em demana fer-se una ell sol amb la meva bicicleta. A la seva manera, m'explica que molts cicloturistes han passat per aquest establiment i sempre es vol fer fotos amb ells.
Ja porto 1h30' aturat allà i es fa tard. Encara em resten gairebé quaranta quilòmetres i són dos quarts de quatre. Si no m'afanyo se'm tirarà la nit a sobre i encara haig de pujar al punt més alt de tot el viatge, la qual cosa intueixo no serà una cosa senzilla.
Els primers sis quilòmetres que faig després de dinar són lleugerament favorables, però l'alegria s'acaba aviat amb un petit port de gairebé quatre quilòmetres amb un pendent que oscil·la entre el 5 i el 8% que se'm fa dur, com qualsevol esforç que fas després d'haver dinat i amb calor. Just a la part més alta d'aquest port, em trobo a un grup de tres motoristes polonesos que han fet una aturada al mirador per contemplar les vistes que hi ha. Jo també aprofito per fer una breu aturada per recuperar l'alè i els polonesos, que m'han avançat durant la pujada, s'interessen en el viatge que estic fent. Xerrem una estona no gaire llarga i m'acomiado per continuar perquè ja són més de les quatre de la tarda i encara tinc uns trenta quilòmetres per endavant. La part més divertida d'aquesta trobada es produeix quan marxo. Un dels polonesos, de nom impronunciable, s'agenolla al terra i em fa unes reverències mentre jo començo a pedalar.
La baixada del port és molt curta, la qual cosa és lògica i desitjable perquè el que vull és guanyar altura per assolir quan més aviat millor la cota màxima del dia i tota pèrdua d'altitud que faci en l'etapa implica que més tard l'hagi de recuperar. Així que la baixada d'un quilòmetre només, la dono per bona. Ha estat una petita alegria pel cos que agraeixo.
A partir d'aquest moment, segons l'aplicació Koomot, ja no tindré cap descans fins a coronar el Tizi N'Tichka. Un part de l'ascensió la faré per la carretera actual, la RP1506, per la qual he pedalat tot el dia. En concret encara tinc uns vuit quilòmetres fins a arribar a la carretera nacional RN9 que em portarà a dalt del coll.
La pujada se'm fa dura. La carretera és solitària. No hi ha gaire trànsit ni tampoc cap població que trenqui una mica la monotonia de la ruta. I amb això, no vull dir que aquesta part sigui lletja, ni de bon tros. El paisatge és molt maco, especialment, les muntanyes que tinc al davant, totes elles de gairebé 3.000 msnm que a aquelles hores de la tarda, estan agafant un color ataronjat fosc molt maco i des de la meva posició semblen grans obstacles difícils de superar, però sé que el meu objectiu del dia es troba per allà al bell mig d'aquelles muntanyes que d'alguna manera fan honor al seu nom, Atles. La raó és que aquest és un dels personatges més fascinants de la mitologia de l'antiga Grècia. Atles és el tità a qui Zeus, el deu suprem de l'Olimp, va castigar d'una manera terrible per rebel·lar-se contra els déus i contra l'ordre establert: subjectar el pes del món durant tota l'eternitat sobre les seves espatlles.
El tità Atles carregant el món
Una hora més tard supero la cota 2.000 msnm quan estic a pocs centenars de metres de la RN9, que albiro per sobre meu. Arribar al Tizi N'Tichka és la meva motivació del dia i una de les que tenia marcades com a importants en aquest viatge. Em fa una il·lusió especial. I per aquesta raó afronto les darreres rampes de la carretera abans d'arribar a la intersecció amb la carretera nacional amb forces renovades.
A punt d'arribar a la RN9
Finalment, arribo a la intersecció amb la nacional i puc veure els senyals que "només" em resten 19 quilòmetres fins a Taddart, objectiu d'avui, i 109 quilòmetres fins al meu destí final del viatge. Ara ja començo a prendre consciència que estic aconseguint completar el repte.
I just uns metres abans d'entrar a la RN9, un venedor berber de geodes i minerals m'assalta, literalment, a la carretera aprofitant-se del fet que la meva velocitat de pujada en aquell moment és molt baixa. Em mostra geodes de colors llampants i em repeteix en anglès diverses vegades que a 20 (twenty). Per aquest preu no dubto a aturar-me amb la intenció de comprar-ne alguna més. Les que tinc les vaig comprar per 40 i 50 dírhams després de regatejar una mica.
Però la sorpresa arriba quan estem a punt de tancar l'acord. I va el paio i em diu que vint... euros!!!! Vint euros??? Però tu què t'has cregut? No li dic d'aquesta manera, amb aquestes paraules, però de la forma que li dic, ho entén perfectament. Entrem en una negociació molt complicada i més d'un cop intento marxar d'allà perquè els successius preus que m'ofereix estan molt lluny dels que estic disposat a pagar. La discussió arriba a un punt de certa agressivitat mútua. El preu que li ofereixo jo és de 30 dh i ell s'escandalitza també. I el punt final arriba quan intento marxar i ell en un moviment ràpid em fica la geoda a la bossa del manillar. En aquest moment jo m'emprenyo de veritat, deixo la bicicleta recolzada a la barana lateral de la carretera, prenc la geoda, agafo embranzida i faig veure que llenço la geoda muntanya avall. El senyor, espantat, aixeca els braços per impedir-me la maniobra i em demana que faci la darrera oferta. I aquesta és de 40 dírhams que de mala gana accepta. Certament, el preu no està malament, però no sé si ell també està content, tot i que si, finalment, me l'ha venut és perquè alguna cosa hi guanya.
Marxo d'allà amb una barreja de mala llet per la discussió i de satisfacció per haver fet una "teòrica" bona compra. Ja estic a la RN9 i la cosa canvia radicalment. La carretera està molt i molt bé. Sembla que l'acaben d'arreglar. L'asfalt es veu perfecte i el pendent és molt més assequible del que jo pensava que seria.
Els poc més de tres quilòmetres que em resten fins a arribar a dalt els faig relativament de pressa i amb molt bones sensacions. En realitat són les sensacions de saber que aquesta és la darrera gran ascensió que em resta de tot el viatge (l'endemà comprovaré que aquesta afirmació no és del tot certa).
Vint minuts després arribo a dalt del Tizi N'Tichka (2.260 msnm) i ho faig amb una alegria desbordant. Objectiu assolit! Aquest coll és el pas de carretera més elevat del nord d'Àfrica.
Objectiu assolit!!
Intento gaudir al màxim dels pocs minuts que passo dalt del coll. Em faig les fotos de rigor al monòlit que indica el nom del coll i l'altitud en la qual es troba. Són moments d'íntima emoció que només aquells que han patit durant el procés abans d'aconseguir un objectiu difícil saben de què parlo.
Deu minuts més tard, torno a la carretera per afrontar els darrers setze quilòmetres de baixada que em resten per arribar a Taddart amb el neguit de no saber si trobaré allotjament. Durant la preparació del viatge, vaig veure que m'apareixia a Google Maps una icona d'allotjament sota el nom d'"Auberge Association du Village de Taddert". Desitjo que aquest lloc estigui en funcionament o no estigui ple. No tinc pla alternatiu tret d'acampar a qualsevol lloc o anar baixant en direcció a Marràqueix fins a trobar algun lloc on dormir, però el problema és que el sol ja s'està ponent per l'horitzó i no tinc molt temps de llum del dia.
Vistes de l'Alt Atles des del Tizi N'Tichka
La baixada és trepidant. Sort que porto el tallavent perquè la temperatura ha baixat força. El paisatge que s'albira baixant és majestuós. La carretera és molt revirada amb revolts molt tancats i pendent negatiu molt gran. Durant la baixada no puc deixar de fer alguna aturada en alguns dels molts miradors que trobo.
Els quilòmetres passen molt de pressa i després de més de nou hores d'ençà que vaig començar a pedalar aquest matí, arribo a Taddart (també dit Taddert). Just quan entro al poble, que s'intueix molt petit, però en aquell moment de la tarda està molt animat amb diferents llocs per menjar o beure, pregunto a un senyor per algun allotjament i m'indica un a pocs metres d'on soc. L'entrada està amagada i cal endinsar-se en un carreró lateral que desemboca en un tram d'escales difícils de pujar amb la bicicleta. Per aquesta raó la deixo al peu d'aquestes i pujo per preguntar.
Efectivament, aquell és l'allotjament, però també es fan altres activitats. De fet, en el moment en el qual arribo, una colla gran de nens i nenes surten de l'edifici carregats amb les seves motxilles escolars. No crec que el lloc sigui una escola, però podria ser una mena de centre cultural del poble que oferís diferents activitats de reforç, formatives o culturals a la gent del poble.
L'alberg és un lloc molt humil. Consta de tres de planta amb terrat a la coberta, però la destinada a acollir gent té només una planta, la primera, i en entrar hi ha un gran menjador central que dona a tres habitacions, a una cuina comunitària i a un parell de dutxes i vàters. La pica del lavabo es troba fora a tocar del menjador. Cada habitació, pel que he vist, consta de dos o tres llits. M'assignen una de les habitacions de tres llits, però per sort estic sol. El preu per nit són 100 dírhams que pel lloc on estic no és econòmic. He estat en llocs millors i a preus més econòmics, però tant es val, ara no vindrà d'aquí. Tinc un sostre i el lloc tampoc està malament.
La meva habitació
M'instal·lo, em dutxo i a dos quarts de vuit ja estic preparat per sortir a comprar una mica d'esmorzar per a demà. Per sopar he decidit que ho faré en algun dels llocs que he vist al poble quan he arribat.
Just sortint del carreró on està l'allotjament, hi ha una botiga força completa on puc comprar uns iogurts, pa, galetes, aigua, fruits secs i alguna cosa més per 67 dírhams. Amb la compra feta torno a pujar a l'alberg per deixar-la a l'habitació i, en aquell moment, conec a un cicloturista alemany que està a l'habitació contigua a la meva. M'explica que ha començat aquest matí a Marràqueix i aquesta és la seva primera etapa. Pensa fer una ruta d'una setmana per l'Alt Atles amb una bicicleta gravel i viatjant en modalitat bikepacking. Xerrem una bona estona i més tard de les vuit surto de l'alberg amb l'objectiu de trobar un lloc per sopar.
Quan surto al carrer principal, sorpresa majúscula!! Està tot fosc i no hi ha res obert per sopar. L'animació que hi havia feia dues hores en aquell mateix carrer ha donat pas a una foscor total, o gairebé total, només trencada per algun fanal al carrer de llum groga esmorteïda. Això sí que no m'ho esperava!
Camino pel carrer principal a la cerca del que sembla impossible. No hi ha res, cap ànima a la vista. Però de sobte, a la meva esquerra sento unes veus d'uns homes xerrant en àrab en una mena de terrassa alta al qual s'accedeix pujant unes escales. Miro i veig que és una mena de bar o local semblant, però sembla tancat. No hi ha cap llum, però hi ha gent, així que decideixo pujar els quatre o cinc graons que hi ha per preguntar. No tinc res a perdre.
Em trobo a tres homes asseguts al voltant d'una taula al mig de la foscor, fumant i bevent alguna cosa. Pregunto en un francès molt primitiu si el lloc està tancat (se fermé?) i si és així, si hi ha algun lloc per sopar al poble. M'expliquen que està tot tancat i que si vull trobar alguna cosa oberta haig de pujar uns dos quilòmetres en direcció a Tizi N'Tichka per trobar uns quants llocs per sopar. Però els dic que no tinc com anar (la bicicleta ja la tinc ben guardada a l'alberg).
La segona sorpresa de la nit me la dona un dels senyors, que després sabré que es diu Ahmed, quan em diu que si amb una truita en tindré prou per sopar. La resposta és senzilla. És clar que en tinc prou!! El senyor em diu que m'assegui allà amb ells i que em prepararà una truita. Li dono les gràcies.
En pocs minuts em prepara una truita d'un parell d'ous i quan ja he començat a sopar, em pregunta si m'agrada la tonyina. Li dic que si i m'aboca per sobre de la truita una llauna de tonyina amb oli.
Sopant una truita amb... tonyina quan estava tot tancat
Així que amb la truita amb la llauna de tonyina i una peça de pa sopo de meravella. Però les sorpreses encara no s'han acabat. A mig sopar em pregunta l'Ahmed si vull prendre una mica de vi. Jo el miro estranyat i li pregunto que com és això. Se suposa que són musulmans i que l'alcohol el tenen prohibit. Em contesta que ells són musulmans no practicants i que prenen alcohol. De fet, el que jo pensava que estaven prenent era te, resulta que era whisky! M'ensenya l'ampolla que té amagada al costat de la seva cadira.
Li dic que m'agrada el vi i em porta una ampolla de vi negre anomenat "Kasbah" i m'omple un got. I el més curiós de tot és que aquest vi està fet i embotellat a Espanya, però només per exportar al Marroc.
La vetllada s'allarga una bona estona xerrant en anglès amb l'Ahmed i els seus dos amics, un dels quals és infermer a un hospital de Marràqueix. Tots tres deuen ser musulmans no practicants perquè li donen al whisky amb ganes. I quan la sobretaula arriba al seu final, li agraeixo a l'Ahmed el sopar inesperat i torno cap a l'alberg, quan ja és més tard de les deu del vespre.
Però les sorpreses no s'han acabat encara. Quan arribo a la porta de l'alberg, aquesta està tancada a pany i forrellat. Ostres, ara sí que l'hem feta bona! No hi ha cap timbre a la porta i golpejo amb les mans la porta metàl·lica. Silenci. Torno a golpejar-la més fort i mateix resultat. Silenci. En aquest moment no sé què fer. Per moments em veig passant la nit, que serà freda, arraulit al costat de la porta.
I després del tercer intent de picar a la porta sense resultat, se m'acut tornar al carrer principal per veure si trobo algú que em pugui ajudar. Per sort, trobo al senyor de la botiga on he estat comprant aquesta tarda i, com puc, li explico el que em passa. Em diu que estigui tranquil, que torni a l'alberg i que ell avisarà al responsable perquè m'obri la porta.
Cinc o deu minuts més tard, puja per les escales el noi responsable de l'alberg, m'obre la porta i puc entrar. Quin ensurt per acabar un dels millors dies del viatge!
Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
A PUNT DE PERDRE EL CAP A LA HOLLYWOOD AFRICANA
Dijous 23 d'octubre de 2025
Distància: 35,2 km
Temps: 2h 24'
Velocitat mitjana: 15,3 km/h
Desnivell: 320 m D+ / 180 m D-
Avui no tinc gens de pressa. L'etapa d'avui es podria dir que és de descans amb només trenta-cinc quilòmetres. Vaja, un passeig! Així que em prenc el matí amb calma. A les vuit ja estic despert i pujo al terrat del hostel per recollir la roba que tinc estesa. I com les dues persones amb les qui comparteixo l'habitació encara dormen, deixo la roba recollida sobre el llit i baixo a esmorzar a la terrassa on vaig estar sopant ahir veient el partit de Champions.
Abans d'anar a la terrassa, gravo un petit vídeo on explico el desgavell d'ahir amb el tema de l'allotjament. En el vídeo es pot veure clarament, la ubicació del hostel respecte del lloc on vaig estar menjant un msemen de xocolata amb el te amb menta i on vaig preguntar per si coneixien l'adreça del meu allotjament. Kafkià!! Tot i que els de la creperia no tenien cap culpa, perquè tant l'adreça com el nom de l'allotjament que apareixia a la pàgina de Booking no eren correctes. El que no puc entendre és com no ho corregeixen. Jo ja vaig preguntar-ho ahir quan vaig fer el check-in. L'únic que em van dir és que ho farien, i és per això que envien a tota la gent que reserva la ubicació de l'establiment. El problema és que amb mi es van descuidar de fer el mateix.
L'esmorzar no em defrauda gens. Una truita de tres ous, un pa marroquí, melmelada de gerds, oli d'oliva per sucar-hi pa, un formatget, un suc de taronja natural, un te amb menta i una ampolla d'aigua. En molts llocs, et serveixen el te amb menta amb una ampolla d'aigua, la qual cosa em va molt bé.
Un bon esmorzar per començar
Lloc i temperatura ideals. I amb la perspectiva d'una etapa fàcil, m'ho prenc amb molta calma gaudint cada minut de l'esmorzar.
Després d'esmorzar, pujo a la meva habitació per recollir tot i preparar les alforges. I a tres quarts d'onze del matí, surto de la porta del hostel en direcció a Aït Ben Haddou, on es troba el famós Ksar que porta el nom del poble i on s'han rodat grans pel·lícules i sèries molt conegudes. Si fem una ràpida cerca per internet trobaríem una llista com la següent:
Lawrence d'Aràbia (1962)
Sodoma i Gomorra (1963)
Jesús de Natzaret (1977)
La joia del Nil (1985)
007: Alta tensió (1987)
L'última temptació de Crist (1988)
La mòmia (1999)
Gladiator (2000)
Alexandre Magne (2004)
El regne del cel (2005)
Babel (2006)
Prince of Persia (2010)
Joc de trons(2011)
La reina del desert (2015)
Per aquest motiu, Ouarzazate és considerada la Hollywood africana. Al voltant de la ciutat hi ha uns quants estudis de cinema, essent l'Atles Studios el més conegut. I a banda d'aquests estudis, el més valorat són els paisatges naturals d'aquesta part del Marroc, com l'impressionant Ksar Aït Ben Haddou o els paisatges desèrtics que hi ha a pocs quilòmetres de distància de la ciutat.
Preparat per començar
Quan fa deu minuts que pedalo intentant sortir de la ciutat, m'adono que m'he deixat la gorra al hostel. Estic de pega amb aquesta ciutat! Em torna a passar una cosa semblant a la d'ahir, però aquesta vegada en direcció contrària. Em toca girar cua i desfer el camí per tornar al hostel. Per sort, només porto un parell de quilòmetres.
Deixo la bicicleta a la porta del hostel i demano a un noi que treballa a un taller mecànic que hi ha al costat que li doni un cop d'ull a la bicicleta mentre pujo a buscar la gorra.
La gorra, de color blanc, està a sobre del llit que amb el color blanc dels llençols ha provocat aquest descuit. Baixo les escales dels tres pisos amb rapidesa, i quan estic a punt d'arribar al replà de la planta baixa, pico el cap de manera molt forta amb un sortint que fa el sostre en arribar al replà. El cop és molt fort i caic a terra estabornit. Quan em poso de forma instintiva la mà dreta al cap, noto un fluid calent que brolla lentament, però sense pausa, de la zona amb la qual he impactat. Ostres!! El que em faltava!! La sang no deixa de sortir. El terra es comença a omplir de taques de sang i per no embrutar més l'entrada, surto al carrer que, evidentment, també embruto profusament. Per sort, en aquell moment entren al hostel una parella alemanya i de seguida, especialment ella, m'ajuden. Ella va a buscar un kit de primers auxilis i un rotllo de paper (no sé d'on treu tot això) i de seguida em tapona la ferida amb paper. Treu unes gases del seu kit amb les que em fa una primera neteja de la ferida. Després, puja amb mi a la tercera planta per rentar-me la ferida al lavabo. El que no té és iode. El noi del hostel s'interessa pel que m'ha passat i envia a una noia a netejar la sang de l'entrada.
A punt de perdre el cap!
El mirall del lavabo em retorna una imatge dantesca. Tinc tota la cara i la part davantera de la samarreta ensangonada. Després de rentar-me convenientment la ferida, la cara i les mans, la noia em fa un embenat compressiu una mica cridaner. Tant el noi del hostel com la parella alemanya, em recomanen que vagi a un hospital perquè creuen que m'haurien de posar uns punts de sutura a la ferida. La resposta és senzilla. No em ve gust complicar-me el dia amb aquest tema. Primer hauria de trucar a la meva assegurança de viatge per informar del que em passa, després m'haurien de dir a quin hospital anar o quin procediment seguir. El més probable és que em diguessin que pagués jo, demanés després una factura i ja m'ho retornarien més endavant. Tot plegat, em feia molta mandra.
No és el primer cop que m'obro el cap en el mateix lloc. La darrera vegada va ser durant el confinament per la COVID al garatge de casa meva i, per no anar a l'hospital quan tots estavem confinats a casa, vaig decidir no anar-hi. M'ho vaig curar jo tot sol, i com la ferida es trobava sota els cabells, si ha quedat cicatriu, aquesta no es veu. I avui faré el mateix.
Després d'acomiadar-me de la gent i d'agrair-los tot l'ajut, vaig a una farmàcia que tinc a uns cent metres. Compro gases i una altra bena. De iode en tinc a la farmaciola i no em cal comprar. La capsa de gases i la bena em costen 32,5 dírhams. Gairebé com l'esmorzar d'aquest matí!
Ara sí ja puc marxar d'allà. Se m'ha fet molt tard i no em puc entretenir gaire més. Travesso la ciutat buscant la RN9 i quan porto deu quilòmetres d'etapa, trobo una àrea de servei ideal per fer una aturada per desinfectar-me la ferida i posar-me gases noves. A l'àrea de servei, hi ha l'hotel Al Baraka (es nota que els estudis de cinema són a prop) i, el millor de tot, una font d'aigua on em puc tornar a rentar la ferida. Sota l'ombra de les marquesines del pàrquing, trec la meva farmaciola i el que he comprat a la farmàcia. I allà mateix, amb l'ajut d'un retrovisor d'un cotxe, em faig les segones cures. Aquesta vegada no em posaré la bena. El que faig és cobrir-me la ferida amb gases i una mica d'esparadrap, i posar-me a sobre la gorra per subjectar-ho tot plegat. El que no puc posar-me és el casc, perquè em fa mal la ferida si me'l poso.
Cures a l'àrea de servei
Amb les cures fetes, aprofito que en aquesta àrea hi ha un "I love Ouarzazate" per immortalitzar el moment de la meva sortida de la ciutat.
I "love" Ouarzazate i per darrere l'hotel Al Baraka
Aquesta aturada per curar-me de nou la ferida em suposa vint-i-cinc minuts més de retard. El que havia de ser una etapa fàcil i ràpida, s'està allargant més del que pensava. Ara és gairebé la una del migdia i encara tinc 25 quilòmetres per endavant, la qual cosa em suposarà entre 1h30'-1h45' més de ruta, així que calculo arribar a Aït Ben Haddou una mica abans de les tres de la tarda.
Torno a la carretera, encara a la RN 9 (la nacional 9), i durant els següents cinc quilòmetres no deixo de veure estudis de cinema i estàtues i altres elements que em recorden que estic a la meca del cinema africà. I entre els estudis més famosos que trobo, està l'Atlas Studios. Pel que he llegit abans, es pot visitar i veure decorats i elements de grans produccions molt conegudes, però com no soc cinèfil, passo del tema. No tinc gens interès.
La meca del cinema africà
Continuo per la nacional durant catorze quilòmetres més i a Tabouraht haig d'agafar un trencall a la dreta per continuar per una carretera secundària, però abans de ficar-m'hi, faig una breu aturada al poble perquè em ve de gust beure alguna cosa fresca que no sigui aigua. A la nevera veig un refresc de cola que em crida l'atenció. No és ni Coca-Cola ni Pepsi-Cola. És una marca marroquina que decideixo tastar i que acompanyo amb un bon grapat de dàtils a granel. La veritat és que el refresc està bo i no té res a envejar a les marques americanes i, a sobre, a meitat de preu. Tot plegat, pel refresc i els dàtils pago només 7 dírhams. L'aturada és breu. No arriba als deu minuts de descans.
La carretera secundària RP-1506 no es troba en bon estat i a sobre no té voral. El problema és que el trànsit és intens, gens normal en una carretera d'aquesta mena. La causa és que Aït Ben Haddou és un destí turístic important i es fan nombroses excursions des d'Ouarzazate cada dia. Autocars, furgonetes turístiques, autocaravanes i cotxes passen a centenars o milers per aquesta carretera i, per aquesta raó, els quinze quilòmetres d'aquest tram de carretera es converteixen en un perill constant per a mi. Els vehicles, siguin cotxes o autocars, m'avancen sense respectar cap distància de seguretat. En molts moments, aquests vehicles m'avancen mentre per l'altre sentit passen vehicles, la qual cosa provoca que en molts casos m'hagi de "llençar" literalment al voral de terra i aturar-me. Per sort, no tots els quilòmetres són tan dolents i puc gaudir de moments d'una certa solitud que em permeten gravar en vídeo la ruta.
Finalment, després de més de tres hores de ruta, a la meva esquerra tinc la magnífica estampa del Ksar Aït Ben Haddou. M'aturo, com molts altres turistes, a un costat de la carretera per fer la primera foto de les moltes que faré avui.
Aït Ben Haddou al fons
Estic a l'entrada de poble i el càmping on vull passar la nit es troba just a la sortida, és a dir, a l'altra part del poble. Travesso tot el poble i veig d'una hora lluny que tot ell està dedicat al turisme: hotels, restaurants, albergs, llocs de menjar local, botigues de records i, sobretot, molts autocars i grups de turistes de tot el món pel carrer o a les portes dels allotjaments.
Sortint del poble localitzo el càmping Le kasbah du Jardin. En realitat, més que un càmping és un hotel de certa categoria amb piscina que, a un lateral, té una esplanada habilitada de càmping amb un mínim de serveis.
Faig el check-in a l'hotel i passar una nit al càmping em costa 50 dírhams. Veig que tenen servei de restaurant i que encara és obert, però quan veig els preus del menú, decideixo que buscaré alguna cosa més local pel poble.
Quan planto la tenda a l'esplanada no hi ha ningú més, així que puc triar el millor lloc. Ho faig sota l'ombra d'un arbre a la part més allunyada de l'edifici de l'hotel i dels pocs serveis que té el càmping.
Un cop instal·lat i dutxat, me'n vaig a menjar alguna cosa econòmica pel poble i a visitar després la magnífica ciutadella. Trobo un lloc de menjar ràpid i em demano un entrepà calent de Kofta (una mena de mandonguilles) amb patates fregides que amb el te amb menta que prenc després de l'entrepà em costa tot plegat 55 dírhams.
Just davant del lloc on he dinat es troba un dels tres accessos que hi ha al Ksar, però abans d'entrar, em ve de gust comprar-me un gelat en una petita botiga local que trobo. Crec que és el primer que em menjo aquí al Marroc i, la veritat, em sento enganyat. Em cobren 30 dírhams per un gelat de xocolata, vainilla i ametlla. Li dic al noi que m'està cobrant més del compte perquè soc estranger, de la qual cosa estic completament segur. Tinc una petita discussió amb el noi, perquè això m'emprenya molt. Li dic amb gestos que té molta cara i que això és un robatori. Estic convençut que aquest gelat, de producció marroquina, en qualsevol altre lloc no turístic del Marroc (o fins i tot, turístic) em costaria uns 10 dírhams o poc més. El que no sé és per què no li retorno el gelat en lloc de pagar-li.
L'accés al Ksar es fa a través d'un pont de vianants que salva la llera del riu Ounila que pràcticament no porta aigua. El Ksar Ait Ben Haddoudeu el seu nom a la tribu establerta en aquestes terres, i que va iniciar la seva construcció durant el segle XVII. Van aprofitar el vessant d'un turó per anar construint petites cases fetes de tova, algunes força modestes i d'altres que semblen autèntics castells (kasbahs). Aquest Ksar era un lloc freqüentat per lescaravanes de comerciantsque viatjaven per la ruta entre Marràqueix i les ciutats a l'altra banda del Sàhara.
Amb el pas del temps,la ciutadella es va anar despoblant, tot i que moltes de les seves construccions es van conservar gairebé intactes, el que fa que sigui elmillor exemple de ciutadella berber medieval presahariana i des de 1987 declarada patrimoni universal de la UNESCO.
Dedico tota la tarda, fins a la posta del sol, a caminar i visitar tot el Ksar. Malgrat que una part d'ell està farcit de botigues turístiques on venen records de tot tipus, la ciutadella conserva tot el seu encant, especialment en la seva part superior on no hi ha tantes botigues.
Durant la visita coincideixo amb un especialista en pintura amb aquarel·la amb tints naturals i foc que està formant a un parell de joves en aquesta antiga tècnica. Per sort, el mestre parla un espanyol molt correcte, així com un dels nois joves. I és aquest qui m'explica en què consisteix aquesta tècnica de pintura que resulta força espectacular.
Entro i surto del ksar en diferents moments per copsar la seva bellesa exterior des de diferents indrets, especialment des de la llera del riu i, al vespre, des d'un turó que hi ha just davant de la ciutadella i que em permet fer unes fotos de la posta del sol amb la fortalesa de contrapunt.
Quan ja es comença a fer fosc, abandono el ksar i torno al poble per fer la compra que necessito per sopar aquesta nit i esmorzar demà. Primers uns plàtans a una parada del carrer (10 dh), després una ampolla gran d'aigua (7 dh) i al final entro dins d'un petit súper molt modest on compro una mica de pasta a granel, una llauna de tonyina en tomàquet (un clàssic), uns iogurts i una peça de pa marroquí (30 dh).
La sorpresa en aquest minisúper arriba quan una mica més tard de les 7 de la tarda, algú porta un cuscús de verdures i pollastre que posen sobre una cadira al costat del taulell. Pel que sembla, els que porten el negoci volen sopar i tots ells es posen a terra al voltant de la cadira que fa les funcions d'improvisada taula.
I la sorpresa inicial va donar pas a la sorpresa final quan em conviden a afegir-me al grup i sopar amb ells! No m'ho puc creure. La veritat és que no tinc molta gana, però participar d'una experiència tan genuïna com aquesta no la puc rebutjar, així que m'afegeixo al grup i sopo amb ells. L'únic que rebutjo és la llet que m'ofereixen per acompanyar el cuscús. No, amb això no puc. La llet sola no m'agrada i menys com a acompanyament d'un àpat. L'experiència és increïble, la qual cosa els hi agraeixo quan, finalment, marxo d'allà mig sopat.
La resta del vespre no té gaire història. Torno al càmping quan ja és negra nit. Quan he marxat només hi havia una autocaravana d'una parella coreana i quan torno, quatre hores més tard, hi ha un bon grapat d'autocaravanes i també una tenda d'un noi que viatja amb moto.
Com que amb el cuscús no he sopat prou i demà necessitaré anar amb els dipòsits d'energia totalment carregats, cap a les deu del vespre faig un ressopó amb pasta i la llauna de tonyina que he comprat, un plàtan, un iogurt amb fruits secs i, per acabar, un cafè descafeïnat de sobre.
Ressopó al càmping
La resta del vespre abans d'anar a dormir, la passo editant i penjant vídeos a Instagram instal·lat a una cadira al costat de la piscina de l'hotel, mentre molts clients estan sopant a la terrassa. És un bon lloc perquè tinc wifi i un punt de llum per posar a carregar tots els dispositius.
Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
DE L'ANTI-ATLES A L'ALT ATLES TRAVESSANT PAISATGES LUNARS
Dimecres 22 d'octubre de 2025
Distància: 76,2 km
Temps: 5h 35'
Velocitat mitjana: 13,7 km/h
Desnivell: 1.180 m D+ / 970 m D-
A les sis de matí, em desperta la crida a l'oració que es fa des de diferents minarets de les mesquites de les rodalies. Em sembla que tinc unes quantes molt a prop meu. Totes elles, en un interval de segons, inunden el silenci de la nit amb els ja familiars "Allahu Akbar". Poc després, el silenci torna a la meva tenda només trencat pels lladrucs d'uns quants gossos que davant de la crida a l'oració has respós de la forma que ho acostumen a fer. Posteriorment, torno a caure en una son profunda durant una hora més.
Em llevo just abans de la sortida del sol. Són la set del matí. Fa un dia espectacular. El cel és net de núvols, la temperatura és fantàstica i les vistes del palmerar que hi ha a l'interior del càmping i de la Kasbah Caid Alí són d'allò més maques. Els raigs solars de primera hora del matí incidint de ple a l'edifici de tova el fan encara més bonic.
Abans d'esmorzar i de recollir la tenda, faig un petit reportatge de vídeo de les instal·lacions després del que vaig passar ahir al vespre amb el tema dels serveis i la manca d'aigua. Ara amb la llum del sol, les imatges gravades seran millors per poder-les pujar a l'Instagram.
Gravo l'estat dels serveis i, just quan acabo d'entrar al pati de la Kasbah amb la gravació en curs, em trobo a uns dels responsables treballant en la meva improvizada dutxa d'ahir. Mig per educació, mig per vergonya deixo de gravar i saludo al senyor. Es veu que després de l'emprenyada meva d'ahir, ha decidit millorar una mica la sortida de l'aigua del pou. Veig uns quants tubs i colzes de PVC, així com una aixeta de plàstic encara per muntar. Quan em veu entrar al pati, deixa de treballar i està per mi. Em pregunta si he passat bona nit i si ja estic a punt de marxar. Avui ja m'ha passat el cabreig d'ahir i ho veig tot amb uns altres ulls. En el fons, em sap greu l'esbroncada que li vaig etzibar i, per tant, avui intento estar una mica més simpàtic i m'interesso per la Kasbah.
El senyor va a buscar un portafolis amb un munt de retalls de premsa i fotos dels seus avantpassats i de la Kasbah per ensenyar-me-les. M'explica que el seu avi era en Caid Alí i m'ensenya una foto d'ell així com del seu pare. També m'ensenya alguna foto seva de jove amb vint-i-tres anys i dels treballs de rehabilitació que es van fer durant els primers anys després del 2.000 per un grup de voluntaris d'una universitat alemana.
Per les imatges, puc veure que les instal·lacions van tenir èpoques molt millors que les actuals. Hi ha fotos del càmping amb un munt de caravanes, dels jardins ben cuidats i, en general, es veia un edifici que lluïa molt més que no pas ara.
Kasbah Caid Alí abans de començar l'etapa
Amb el tema del vídeo i de les explicacions del senyor sobre l'edifici, que m'han semblat molt interessants, el temps m'ha passat volant, així que m'acomiado i torno a la tenda per esmorzar i recollir-ho tot amb l'objectiu de sortir com més aviat millor. Avui m'he entretingut massa. Són dos quarts de nou i encara està tot per fer. L'etapa d'avui, en la seva primera part, és molt dura i hauria estat bé sortir a les vuit, però ja veig que serà del tot impossible.
Després d'esmorzar i recollir-ho tot, surto del càmping quan falten deu minuts per dos quarts de deu i ja es deixa sentir la calor. Sortint decideixo que faré una breu aturada per tornar a carregar dades al mòbil. No tinc gaire clar quantes dades em queden a l'iPhone de la meva filla, però, per si de cas, carregaré una mica. Sospito que després d'uns quants dies d'acampada sense wifi, no me'n deuen quedar gaires.
Trobo un comerç molt local a prop de la plaça amb el logo d'Orange i carrego 20 dírhams de dades. Això m'assegura uns dies més de connexió. En el meu mòbil encara tinc operativa l'eSIM amb dades per a un parell de dies, però m'estimo més reservar-les per la part final del viatge.
Avui tinc un altre dia de calor sofocant al davant i toca començar amb una pujada molt llarga i dura. Des de la sortida començo a guanyar metres, primer suaument, però a partir del km 8 i fins al 18, el pendent és molt fort i sostingut amb rampes de fins al 10-11% en força trams. I a partir del 18 fins al 24, segons he vist abans, la pujada es suavitza una mica.
Perfil de l'etapa d'avui
Els primers quilòmetres de suau pujada i llargues rectes serveixen per escalfar les cames. Però quan comencen les primeres rampes fortes, necessito fer algunes aturades perquè no puc amb la sensació que el pendent pot més que jo. Els més de 40 quilograms de pes que arrossego són un llast important i haig de dosificar les forces. El matí serà llarg i cal pujar tranquil·lament.
A mesura que pujo, el paisatge és cada cop més imponent. Muntanyes i més muntanyes àrides, sense cap bri de vegetació, per tot arreu. Muntanyes de color marró fosc, muntanyes negres, de colors foscos indefinits i formes canviants que apareixen i desapareixen a cada revolt de la carretera. Si no fos per les malaïdes mosques que m'estan emprenyant molt, la ruta seria molt agradable. Com pujo tan lent, les mosques poden volar al meu ritme i m'estan molestant molt. Una i altra vegada tornen a "aterrar" als mateixos llocs: la cara, els braços, les cames... Per sort, a mesura que vaig guanyant altura, les mosques van desapareixen del meu voltant.
Sense adonar-me'n, vaig bevent i bevent fins que a mitja pujada em quedo sense aigua. Els dos bidons que porto estan buits. Les alarmes s'engeguen. Encara tinc la meitat de la pujada per fer i sense aigua no podré arribar a dalt. És impossible. I a Koomot no m'hi apareix cap poble fins després de començar la baixada del port.
En situacions extremes, el nostre cap sempre troba alguna solució. I la que se m'acut a mi és aturar-me al costat esquerre de la carretera sota l'ombra d'una gran paret. Trec un dels dos bidons i a cada vehicle que puja o baixa, el moc de forma ostensible per mostrar que necessito aigua. Per sort, un camió que està baixant molt lentament degut al gran pendent de la carretera, s'atura a la meva alçada. Obre la porta del copilot i em pregunta si necessito aigua. És clar que en necessito! Dit i fet. Treu un bidó d'uns quants litres d'aigua i m'omple els dos bidons. L'aigua no està molt fresca, però tampoc està calenta. No pregunto si és aigua d'aixeta o és comprada. Té pinta de ser d'aixeta, però no m'importa. Estic disposat a arriscar-me. Li dono les gràcies de forma efusiva posant-me la mà al cor unes quantes vegades. Sukran!
Amb la tranquil·litat de saber que no moriré deshidratat, reprenc la pujada i la sorpresa la tinc un parell de quilòmetres després quan arribo a un petit tram d'uns dos-cents o tres-cents metres més plans amb un mirador impressionant cap al vessant d'Agdz. Allà, al mig del mirador, hi ha una furgoneta-cafè. Fa dies, potser una setmana, que no en veia cap i no hi comptava fer-ho avui. Ha estat realment una aparició mariana. M'aturo i compro una ampolla d'aigua amb gas per beure-me-la allà mateix i una altra sense gas per omplir els dos bidons. L'aigua que m'ha donat el camioner, de la qual encara em queda força, la llenço al terra. Em sap greu, però la comprada em dona més confiança, òbviament. I a més de l'aigua, em compro una capseta de dàtils que em donen prou energia per afrontar els darrers sis quilòmetres que em resten per coronar el port. Tot plegat 25 dírhams.
M'hi estic una bona estona allà assegut a una cadira que hi ha al costat de la furgoneta, bevent i menjant i, sobretot, gaudint del regal que m'ha donat el dia. Aquests vint minuts d'aturada m'han donat la vida, però aquesta continua i haig de tornar a la carretera mal que em pesi. Són les dotze del migdia.
La pujada torna amb pendents variables, com a la primera part de la pujada. I també em passo, de tant en tant, al voral de l'esquerre per evitar el sol quan tinc alguna paret lateral.
A la part alta de la muntanya, hi ha un parell d'antenes que em serveixen de referència per saber el que em resta per assolir el cim. I en una d'aquestes, mentre pujo pel voral de l'esquerre buscant l'ombra, veig passar un motorista que en veure'm frena i gira cua per anar a buscar-me. Ell no té ni idea de qui sóc ni d'on sóc, però resulta que és català, de Castellfollit de la Roca, i es diu Jordi Pujolar. Ell també està viatjant pel Marroc, però a diferència meva, ho fa amb la seva motocicleta d'enduro. Ha estat una casualitat total. S'ha aturat perquè ell també fa sovint viatges de llarga distància amb la seva bicicleta i, en veure'm, ha sentit la necessitat de parlar amb mi. Em comenta que durant el seu viatge pel Marroc no s'ha trobat, pràcticament, cap cicloturista i no l'estranya gens perquè em comenta que deu ser molt dur perquè considera que el relleu d'aquest país és molt muntanyós i el paisatge molt àrid. Intercanviem experiències durant una estona, així com llocs visitats o per visitar, com per exemple d'Ait Ben Haddou aon penso arribar demà i del que ell no en té cap referència, però pensa visitar-lo perquè li dic jo. Finalment, ens acomiadem, després d'intercanviar-nos els nostres respectius comptes d'Instagram. Abans de marxar, però, s'ofereix a remolcar-me fins a dalt del port. Si us dic la veritat, estic temptat a dir que sí, però el meu cap posa una mica de seny i li dic que no cal perquè m'estimo fer tot el recorregut sense ajuda.
Amb el Jordi Pujolar
Encara deuen restar uns quatre quilòmetres quan començo a pedalar de nou. Els paisatges, quant més pujo, més espectaculars són. Muntanyes sense vida, d'aspecte volcànic i de formes capricioses. Tota la muntanya sembla pentinada per un rasclet, formant un fascinant paisatge lunar de color marró-vermellós.
Paisatges lunars que semblen pentinats per un rasclet
Mica en mica les antenes les tinc més a prop, i la decepció arriba quan ja estic a la seva altura i veig que encara em queden alguns quilòmetres més de pujada perquè les antenes no es troben en el punt més alt. Per sort, els pendents més forts crec que ja els he deixat enrere.
Els darrers quilòmetres, abans d'arribar al Tizi N'Tinifitf (1.700 msnm), me'ls prenc amb calma, gaudint de les formacions geològiques tan espectaculars que puc veure des dels diferents miradors que tinc.
Després de gairebé quatre hores des de que he sortit d'Agdz, arribo dalt del coll. Potser no és el punt més alt que he fet des de que estic al Marroc, però si ha estat el més llarg i el més difícil. Suposo que la temperatura tan alta d'avui també ha influit en aquesta percepció que tinc.
Per fi dalt del coll (Tizi N'Tinifift)
La veritat és que les vistes des de dalt del coll no són espectaculars perquè donen a l'altre vessant de la muntanya, però estic igual de content, especialment pel premi que tindré ara. La resta de la ruta fins a Ouarzazate és força favorable, tot i que encara tinc un altre port de quatre quilòmetres durant els primers quilòmetres de la baixada.
Em llenço muntanya avall gaudint de la sensació tan reconfortant que em provoca sentir l'aire a la cara mentre vaig salvant els revolts a dreta i esquerra que se'm presenten. Malauradament, l'alegria dura poc. Què ràpids passen els quilòmetres quan baixes i quan costa fer-los quan puges!!
Després de poc més de tres quilòmetres, arribo a AÏt Saoun, un poble de muntanya que es troba a 1.500 msnm. Decideixo passar de llarg i no aturar-me per dinar. Són dos quarts de dues i m'estic arriscant una mica perquè fins poc abans d'Ourzazate no trobaré cap poble per dinar o comprar alguna cosa. Potser trobaré algun establiment de carretera, però l'experiència em diu que no és gaire probable. De moment, no tinc gana gràcies els dàtils que m'he menjat pujant el port.
El perfil, en general, favorable crec que m'ajudarà a portar una mitjana una mica alta, la qual cosa fa que pugui arribar a Ouarzazate en una mica menys de tres hores. Així que intentaré anar per feina per arribar al voltant de les quatre de la tarda, que tampoc és una hora dolenta per dinar.
Passat Aït Saoum, comença el petit port que encara em resta per pujar. Tot i que no és massa dur, les cames les tinc una mica tocades de la pujada anterior i se m'ennuega una mica.
Un cop passat aquest darrer port, ara sí, el terreny és totalment favorable i puc imprimir un ritme alegre als pedals amb l'objectiu d'arribar el més aviat possible al meu destí d'avui.
Els quilòmetres van passant sense cap cosa interessant per explicar. El paisatge lunar de la primera part de la ruta passa a ser un altre menys vistós i, també, menys àrid. Com a mínim, ara hi ha mica de vegetació.
La ruta que semblava que seria del tot favorable, es converteix en un continu pujar i baixar que, de mica en mica, em va esgotant. Suposo que també noto la manca d'energia. No he ingerit res sòlid des dels dàtils que he menjat a mitja pujada i d'això fa moltes hores. I finalment, després de la darrera dificultat del dia, puc veure en la llunyania la ciutat d'Ouarzazate.
Ara sí que veig que el que resta fins a la ciutat és tot baixada. I quan començo a baixar, amb seixanta quilòmetres a les cames, veig de lluny una àrea de servei on podré comprar aigua i, fins i tot, si el lloc està bé, podria dinar. M'aturo i veig que el lloc té un cert nivell. No té gens de local. Hi ha un supermercat petit força modern i, al costat, un restaurant que sembla tenir una certa categoria. El que tinc clar és que no em quedaré a dinar, però sí a carregar aigua. Compro una d'aigua amb gas per beure allà mateix i una altra d'aigua sense gas per omplir els bidons que ja es troben al límit. En total pago 16 dírhams. Deu minuts més tard, torno a la carretera. Em restem al voltant de vuit o nou quilòmetres força plans, així que no trigaré gaire en arribar.
Set quilòmetres més tard, arribo a Tabounte, un poble gran o una ciutat petita, segons com es vulgui veure, que ha crescut als afores d'Ouarzazate. Activo el radar per trobar algun lloc econòmic per dinar i no trigo gaire en trobar-lo. És un petit lloc molt local on fan dinars. M'aturo i entro a preguntar si puc menjar alguna cosa. M'atén un noi que parla un molt bon anglès i m'explica que pràcticament no els queda res. Em fa entrar a la cuina i em presenta al seu pare que és el cuiner. Hi ha un parell de grans cassoles al foc. En una hi ha guisat de carn que em diuen que és per dinar la familia ara que acaben el servei i a l'altra cassola encara queda una mica de llenties guisades amb verdura. Em diu que és l'únic que em pot oferir perquè la resta del menjar del día ja l'han acabat. Cap problema. De fet, un bon plat de llenties em ve molt de gust, així que m'assec a una taula del carrer per poder tenir la bicicleta més controlada.
Amb el plat de llenties em posen un platet de bitxos per si els vull afegir a les llenties, però com tinc molta gana me'ls menjo directament amb una mica de pa. I per beure, em serveixen una ampolla d'aigua que treuen d'un gran bidó que hi ha a la porta i que espero que no em faci mal.
Francament, les llenties estan espectaculars o, almenys, m'ho semblen. Quan surt el noi, li pregunto si puc repetir i em contesta que m'he menjat la darrera ració del dia. Vaja, quina mala sort. De tota manera, el felicito pel guisat i fa sortir al seu pare per tal de que li digi jo directament, cosa que faig. Trenta minuts més tard marxo cap a Ouarzazate que es troba a l'altra banda de la riba del riu, però abans toca pagar i la sorpresa és que només em demana 10 dírhams (no arriba a 1 €). Aquest és l'avantatge de menjar en llocs molt locals.
Mentre dinava he estat buscant el punt de referència de l'allotjament reservat que m'apareix a Booking. El mapa de l'aplicació no és molt precís. També ve una adreça (Lot Billad Alkhir Quartier Tassoumaate), però quan l'introdueixo a Google Maps, no em porta enlloc. El que faré és anar al punt de referència i, un cop arribi allà, preguntaré a la gent.
Deixo Tabuonte i travesso el pont sobre el riu Asif Tidili per entrar a Ouarzazate. Segueixo les indicacions del navegador fins que arribo a l'avinguda Al-Maghreb Al-Arabi cantonada avinguda Annasr, que és el lloc que em marca l'aplicació de Booking.
Veig que allà hi ha una parada on fan msemens (creps marroquins) i m'assec per menjar-me'n un amb xocolata i un te amb menta (27 dh) que em venen molt de gust després del plat de llenties que m'he menjat fa una estona. Pregunto al propietari per l'allotjament. L'únic que tinc és l'adreça que m'apareix a l'aplicació. No els sona de res. Un grup d'estudiants universitaris que tinc al costat s'ofereixen per ajudar-me. Es miren i remiren l'adreça i un d'ells em diu que aquella adreça pertany a un barri (Tassoumate) que es troba a l'altra punta de la ciutat. A l'aplicació també hi apareix un telèfon, però no puc trucar perquè els meus mòbils només tenen dades i no puc fer trucades. No sé què fer. No pot ser que el mapa de l'aplicació em marqui que el hostel es troba a prop meu i l'adreça estigui a uns tres quilòmetres. No tinc gaire opcions, així que agafo la bicicleta i marxo cap al barri de Tassoumate i preguntaré allà, tal i com em suggereixen els estudiants.
Travesso tota la ciutat per una gran avinguda i arribo al barri en qüestió. Veig una parella de policies a l'entrada del barri i em diuen que l'adreça no la coneixen, però em diuen que avançi una mica més fins al centre del barri i torni a preguntar. I això és el que faig, però allà ningú coneix l'adreça. L'únic que em diuen és "Darrita, darrita..." i m'assenyalen en direcció a l'interior del barri, que sembla un lloc molt humil on dificilment hi pot haver un hostel. No tinc gaires opcions, excepte continuar preguntant. Ara ho faig a un grup d'adolescents. Tampoc coneixen el lloc. Em diuen que al barri només hi ha un allotjament que es diu Riad Dar Rita. Ara entenc el que em deiem fa una estona aquella gent..."darrita, darrita".
No sé què fer. Els pregunto si poden trucar amb el seu mòbil al telèfon que em surt a l'aplicació. Truquen i ningú l'agafa. Començo a desesperar-me perquè aviat es farà fosc i no sé on dormiré avui. Al final, prenc la decisió de perdre la reserva que tinc (60 dírhams) i buscar un altre allotjament. Pregunto als nois si el Riad Dar Rita està lluny i em diuen que no, que es troba a uns dos-cents metres. M'acompanyen fins a allà per un laberint de carrers i carrerons peatonals. El lloc per fora té bona pinta. Em quedo. Truco al timbre i m'obre una senyora que sembla occidental. Parlem amb àngles. Em pregunta si tinc reserva, i davant de la meva negativa, em contesta que malauradament el hostel és ple. Oh, my God!! Ara què faig? Li pregunto per allotjaments propers econòmics i em diu un hotel que he vist fa una estona a l'avinguda principal de Tassoumate i el descarto perquè tenia pinta de ser car.
Agraeixo als nois la seva ajuda i torno a l'avinguda principal. Busco al navegador hotels propers al lloc on soc. M'apareixen uns quants i el més proper i econòmic és l'hotel Maghni que es troba a menys de cinc-cents metres. Hi arribo en un parell de minuts. Sembla un lloc bastant econòmic així que decideixo preguntar preus amb l'idea de quedar-m'hi. Quan entro, hi ha una nota penjada a la recepció que diu que en 15 minuts tornarà. M'espero a la porta i, mestrestant, torno a mirar a Booking l'allotjament que no trobo i veig que puc enviar un missatge. No crec que serveixi de res, però ho intento. Els dic que no trobo l'adreça, que estic perdut i que si no em contesten aviat, buscaré un altre lloc per passar la nit.
El que no espero és rebre un missatge via Whatsapp de l'allotjament quan no han passat ni dos minuts. Estic salvat!! Em demanen disculpes per no haver-me enviat abans l'ubicació, cosa que acostumen a fer sempre, perquè han estat una mica embolicats i se'ls ha passat. Tinc l'ubicació del lloc i està per on estava abans quan he arribat a la ciutat. Surto de l'hotel, just quan arriba el recepcionista. Ja no li dic res. Agafo la bicicleta i marxo en direcció al punt que m'indica la ubicació que m'han enviat.
Torno a travessar de nou la ciutat en direcció nord. Estic alleugerit pel fet que finalment tot s'hagi resolt favorablement. Per poc, perdo la reserva i agafo habitació en l'hotel Maghni.
Faig els tres quilòmetres que tinc fins al hostel i la sorpresa que tinc en arribar és que el hostel es troba just davant de la parada de msemens on m'he menjat un abans amb un te amb menta. Al·lucino. El hostel es diu Asafar i no Apartments City Center com m'apareix a l'aplicació de Booking. I l'adreça no és la que ve a l'aplicació sinó la avinguda Al-Maghreb Al-Arabi. No entenc res!
Haig de pujar a la tercera planta i no hi ha ascensor. Li dic al noi per whatsapp que viatjo en bicicleta i que no la puc pujar. Ell baixa fins a la porta del carrer i em diu que la amagui sota el forat de l'escala. El lloc és segur i no li passarà res, em diu. No tinc més remei que refiar-me.
M'assignen una habitació compartida de tres llits, una llitera i un llit normal que és el que em toca. Perfecte! Així tindré més espai a la meva esquerra per desplegar i deixar tot el meu material. Per 60 dírhams, en un lloc cèntric d'Ouarzazate, no està gens malament. A més tinc cuina, frigorífic i wifi.
Dutxa, bugada i una mica de xarxes socials abans de sortir a dornar un volt per la zona. Tinc un record completament diferent de la ciutat de quan vaig estar el 1.998. Pensava que era una ciutat sense gaire per veure, i comprovo que estava equivocat. Hi ha molta vida i animació pels carrers.
Malgrat tinc cuina per preparar-me el sopar, decideixo agafar una taula a una terrassa que tinc just sota l'edifici del hostel. Aquesta nit juga el Real Madrid amb la Juventus i això fa que la terrassa estigui pràcticament plena. El meu alicient és veure perdre al Real Madrid, tot i que juga a casa. En aquesta terrassa només serveixen begudes, així que faig una comanda d'una pizza a un establiment que hi ha just al costat. Quan la tinguin, me la portaran a la terrassa. Magnífic! A més, a la terrassa tinc wifi, així que mentre veig el partit puc anar editant i penjant videos a Instagram. La veritat és que s'hi està molt bé i la temperatura és molt agradable.
Per la pizza gran pago 45 dírhams i per l'aigua, també gran, que demano en el bar de la terrassa, 10 dírhams. I abans de marxar d'allà, em demano un te amb menta que em costa 10 dírhams més. Llàstima que la nit no sigui completa. Malauradament, el Real Madrid guanya a la "Juve" per 1 a 0. Quan vaig a pagar, veig que preparen esmorzars a preus molt interessants. Un de complet em costarà 35 dírhams. Així que demà, abans de marxar, tornaré a baixar a la terrassa per fer un bon esmorzar marroquí. Per aquest preu, no em compensa gaire anar a comprar i preparar-me l'esmorzar al hostel. I abans de pujar a la meva habitació a dormir, decideixo fer un passeig de mitja hora per estirar les cames i veure l'ambient nocturn. Res de l'altre món. L'animació de la tarda ha baixat força. Es nota que és un dia laborable, millor anar a descansar que aviat serà mitjanit.
