AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 18: AÏT BEN HADDOU - TADDART

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

ETAPA REINA. POTSER L'ETAPA MÉS ESPECTACULAR DE TOTES!

Divendres 24 d'octubre de 2025

Distància:  84,6 km

Temps: 6h 04'

Velocitat mitjana: 14,0 km/h

Desnivell: 1.570 m D+ / 1.250 m D-

Em llevo, com sempre, a la sortida del sol i començo a recollir una mica el material. Abans de desmuntar la tenda i preparar les alforges, esmorzo un parell de plàtans i iogurts amb fruits secs, i acabo amb un te i unes galetes.

Llest per començar

A tres quarts de nou, si fa no fa com cada dia, ja estic llest per afrontar el que crec que ha de ser l'etapa més dura de tot el viatge que estic fent pel Marroc. M'espera assolir la cota màxima del viatge. En concret, el Tizi n'Tichka que es troba a 2.260 msnm.

Des de l'inici de la preparació del viatge, per aquesta etapa entre Aït Ben Haddou i Taddart tenia dues opcions. La primera opció és pujar per Anmiter i Telouet i la segona opció és pujar per la carretera nacional RN9 que passa per Agouim. La primera opció és la més dura, però, sense cap mena de dubtes, la més maca. Transita per una carretera secundària i recorre la vall d'Ounila on trobaré nombrosos pobles berbers amb magnífiques kasbahs que formen part d'una branca secundària de la Ruta de la Mil Kasbahs. Aquesta ruta és més espectacular i salvatge. La segona opció té un perfil més equilibrat amb pendents no tan forts i millor carretera amb vistes, segurament, no tan maques, i la tinc com a pla alternatiu en funció de com arribés físicament a aquesta part del viatge. I com arribo bé i confiat en les meves forces, optaré per la ruta més interessant, malgrat sigui la més dura.

Abans d'agafar la carretera en direcció a Anmiter, com a primer objectiu del matí, reculo uns centenars de metres per entrar al poble i comprar una ampolla d'aigua gran per omplir els dos bidons. No tinc més opció que tornar a la botiga on vaig comprar ahir el gelat pel qual vaig pagar 30 dírhams. L'aigua també em surt cara. Em costa 10 dh que és el preu que et poden cobrar en un establiment on serveixin menjars. El normal en qualsevol botiga són uns 6 dh. Com no tinc una altra opció, la compro, però li faig saber el meu enuig. 

Abans de les nou ja començo a pedalar. El dia torna a ser d'un blau net sense cap núvol que presagia molta calor. Tocarà patir. Sort que els primers deu quilòmetres són de suau ascensió amb petites rampes més dures i alguna baixada curta que em serviran com a escalfament per a la part més dura.

El primer poble que trobo és Asfalou quan només porto tres quilòmetres. És un poble petit de quatre cases que no té gens d'interès. Tres quilòmetres després, arribo al primer poble considerat dels macos i que té una Kasbah coneguda. És Tamdakhte, un poble preciós, molt cohesionat al voltant del seu nucli, tot ell de tova on destaquen clarament les torres de la seva Kasbah. L'únic que grinyola una mica del paisatge que veig, és el camp de futbol, o millor dit, les porteries que es troben just a la part del davant del poble.

Tamdakhte

A partir d'aquí, la vall es va transformant en un gran canó o gorja pel fons de la qual passa el riu Mellah, o riu de la sal, i al seu voltant tot de palmeres i zones fèrtils de conreu resseguint el riu. El contrast és impressionant. Les muntanyes de colors ocres de diferents tonalitats per l'efecte de la llum i, en alguns llocs, amb formes capricioses com una mena d'autopistes de sorra que van salvant l'orografia del terreny, i pel centre, el verd del palmerar i de les zones de conreu com una explosió de vida en mig d'aquella aridesa aclaparadora.

Com autopistes de sorra

La carretera, en molts trams en un estat lamentable, en obres o, senzillament, inexistent,  progressa en lenta ascensió travessant alguns pobles com Taifest, Ait Fars o Tizgui N'Barda. Al llarg de la carretera trobo grups de nens i senyores grans que venen granades que s'estan collint en aquesta època. Si fos una altra mena de fruita en compraria, però les granades no em venen de gust, bàsicament perquè és una mica complicat pelar-les.

Quan més avanço, més impressionant em sembla el paisatge. És potser de les etapes més maques que estic fent, tot i que és difícil de dir, perquè al llarg de tots els dies que porto aquí he vist coses impressionants, però avui està entre el top tres segurament. L'únic problema és que la calor que estic passant no em permet gaudir tant del dia.

Diferents vistes de pobles i del palmerar de la Vall d'Ounila

Passat Tizgui N'Barda em trobo, literalment, una paret impressionant. La carretera la salva fent ziga-zagues fins a la part més alta. M'espanto! No sé si seré capaç de pujar-la sense baixar de la bicicleta.

Començo a pujar els primers pendents fent ziga-zagues d'una banda a l'altra de la carretera i a mitja pujada, abans d'atacar un dels revolts on el percentatge de desnivell es dispara, haig de posar el peu a terra i empènyer la bicicleta durant unes desenes de metres fins que el pendent es torna a moderar una mica. En aquest punt, pujo de nou a la bicicleta fins que arribo a la part més alta de la paret. Sembla a priori que la pujada s'acaba aquí, però veig que continua pujant després d'un revolt a esquerres. M'aturo en aquest punt per agafar una mica d'aire i, sobretot, per gaudir de les vistes que tinc. Tot aquest tram que acabo de pujar té un desnivell que oscil·la entre el 8 i el 12% de forma constant. Molt dur!

La pujada continua

Un cop arribo dalt d'aquesta llarga i costeruda pujada, el paisatge continua igual. La carretera torna un altre cop a transitar paral·lela a la gorja del riu Mellah, però la profunditat d'aquesta és cada cop més gran. Les vistes són impressionants.

L'únic problema és que un cop començo aquesta part de la ruta, pràcticament ja no em queda aigua i només he fet vint-i-un quilòmetres, és a dir, just una quarta part de l'etapa. Fins a Anmiter encara em resten uns catorze quilòmetres i necessito trobar aigua abans. 

A l'aplicació Koomot veig que tinc un parell de pobles camí d'Anmiter on, amb una mica de sort, podré trobar algun lloc per comprar aigua. Malauradament, aquests dos pobles, Assaka i Tajeguite, es troben al bell mig de la gorja i, per tant, són poc accessibles des de la carretera per entrar a comprar. No dic pas que no es pugui baixar, que sí que es pot. El que passa és que no és un camí fàcil ni tampoc veig des de la carretera ni a Google Maps cap lloc on es pugui comprar aigua. Em sembla que hauré d'arribar a Anmiter per trobar alguna botiga.

Els catorze quilòmetres els faig molt lentament. La carretera no és bona i alguns trams tenen força pendent, fins al punt que en alguns d'ells, m'estimo més empènyer la bicicleta, o com en un altre on un grup de nens que em demanen diners, m'empenyen per darrera uns metres, facilitant-me l'ascensió. De tota manera, de tan en tan, hi ha algun tram de carretera que fa baixada i que agraeixo infinitament.

Finalment, arribo a Anmiter i just a la mateixa carretera, en un lloc molt humil que fàcilment pot passar desapercebut, trobo una botiga regentada per un senyor molt gran.

És tan humil la botiga que no té cap classe de beguda fresca. De tota manera, qualsevol cosa m'anirà bé. Compro una ampolla gran d'aigua amb la qual omplo els dos bidons i em bec la resta. I com ja és la una del migdia i tinc gana, em compro tres pastissets industrials farcits de melmelada de préssec. Per l'aigua i els tres pastissets pago només 13 dírhams. Aquestes tres bombes d'energia em permetran arribar a Telouet que es troba a uns onze quilòmetres i és on tinc previst aturar-me per dinar.

Després d'un merescut descans, reprenc la ruta en direcció Telouet travessant tot el poble d'Anmiter. I em crida l'atenció que durant aquest petit passeig pel poble no trobo cap més botiga ni establiment per prendre alguna cosa, sigui líquida com un te o un cafè, o menjar alguna cosa. De fet, al contrari del que pensava inicialment, Anmiter és molt petit i, potser, l'única diferència amb els altres pobles pels que he passat és que la carretera passa pel mig d'aquest i en els altres no.

Passat Anmiter, la carretera fa un gir molt marcat de 90º a l'esquerra abandonant la magnífica vall d'Ounila. D'aquesta manera, el paisatge també canvia una mica. Les palmeres i els conreus fèrtils a la vora del riu Mellah desapareixen de cop. En el seu lloc, només muntanyes àrides amb vetes de molts colors que em recorden molt a un paisatge marcià.

Muntanyes de colors

El més destacable d'aquest tram de ruta en direcció a Telouet és l'aparició de vetes blaques entre les roques. L'explicació és senzilla. Estic travessant una zona on proliferen antigues mines de sal, moltes de les quals encara segueixen en funcionament. Aquesta sal, famosa per la seva tonalitat rosada, va ser durant segles una de les riqueses més preuades del sud del Marroc. 

Durant aquest tram em crida molt l'atenció l'aparició de senyals de "Tingueu cura amb el foc" amb la imatge d'un pi cremant-se, molt semblant a les que tenim a casa nostra. No sé si és un acudit o què, perquè precissament arbres és el que no hi ha. Sembla estrany que hi hagi aquestes senyals en una zona totalment desèrtica.

I després de quaranta quilòmetres de pujada sostinguda des d'Aït Ben Haddou, sobrepasso la cota dels 1.900 msnm i el paisatge canvia radicalment. Una gran planura de pastos verds em rep mentre m'aproximo a Telouet. Només em resten sis quilòmetres i ja en tinc ganes perquè porto gairebé cinc hores sobre la bicicleta i només he fet la meitat de l'etapa.

Entro a Telouet quan són gairebé les dues del migdia. Toca buscar un lloc senzill per menjar alguna cosa. Quan arribo a l'altura de l'Hotel Kasbah Telouet, un lloc on pel seu nom (hotel) no m'aturaria, alguna cosa fa que m'aturi. Un noi vestit amb una armilla fosforescent crida la meva atenció amb gestos per tal de que m'aturi a menjar. La meva llarga experiència familiar i laboral amb persones sordes em diu que aquesta persona és sorda. Aquests gestos que fa tenen quelcom que no són propis de persones oïdores. M'aturo i, efectivament, he encertat. Aquest noi és una persona sorda i la seva feina és captar clients per l'hotel, ja sigui per menjar com per a pernoctar. 

La seva forma d'actuar, de dirigir-se a mi, de donar ordres a tort i a dret a mi i als cambrers del local...tot amb gestos i sons incontrolats, em resulta familiar i ho viscut moltes vegades a la meva vida.

Com jo també parlo una llengua de signes, en el meu cas la Llengua de Signes Catalana (LSC) i també una mica la LSE (la espanyola), confio en tenir estratègies per comunicar-me de forma fluïda amb ell, però la veritat és que el resultat és depriment, bàsicament perquè tinc la impressió de que ell no és usuari de la Llengua de Signes Marroquina, que per moltes diferències que pugui tenir respecte a l'LSC o l'LSE, estic convençut que trobariem estratègies comunes per a comunicar-nos de forma fluïda. Però no és el cas, ell va servir una comunicació molt bàsica amb gestos molts icònics i missatges molt limitats. Tot i així, aconseguim mantenir una petita conversa on el seu únic i principal objectiu és que faci una ressenya positiva de l'establiment. 

I pel que fa al dinar, unes olives mentres espero, una amanida marroquina que no és un dels meus plats favorits, una truita berber servida en un tajine que no està malament i per acabar unes rodanxes de taronja amb sucre. I amb una ampolla d'aigua gran pago 135 dírhams. Certament no em sembla molt econòmic, però l'experiència d'haver conegut a una persona sorda al Marroc, ha pagat la pena.

Acabant de dinar

Abans de marxar per continuar la ruta, el noi sord vol fer-se unes fotos amb mi, però també em demana fer-se una ell sol amb la meva bicicleta. A la seva manera, m'explica que molts cicloturistes han passat per aquest establiment i sempre es vol fer fotos amb ells.

Ja porto 1h30' aturat allà i es fa tard. Encara em resten gairebé quaranta quilòmetres i són dos quarts de quatre. Si no m'afanyo se'm tirarà la nit a sobre i encara haig de pujar al punt més alt de tot el viatge, la qual cosa intueixo no serà una cosa senzilla.

Els primers sis quilòmetres que faig després de dinar són lleugerament favorables, però l'alegria s'acaba aviat amb un petit port de gairebé quatre quilòmetres amb un pendent que oscil·la entre el 5 i el 8% que se'm fa dur, com qualsevol esforç que fas després d'haver dinat i amb calor. Just a la part més alta d'aquest port, em trobo a un grup de tres motoristes polonesos que han fet una aturada al mirador per contemplar les vistes que hi ha. Jo també aprofito per fer una breu aturada per recuperar l'alè i els polonesos, que m'han avançat durant la pujada, s'interessen en el viatge que estic fent. Xerrem una estona no gaire llarga i m'acomiado per continuar perquè ja són més de les quatre de la tarda i encara tinc uns trenta quilòmetres per endavant. La part més divertida d'aquesta trobada es produeix quan marxo. Un dels polonesos, de nom impronunciable, s'agenolla al terra i em fa unes reverències mentre jo començo a pedalar. 

La baixada del port és molt curta, la qual cosa és lògica i desitjable perquè el que vull és guanyar altura per assolir quan més aviat millor la cota màxima del dia i tota pèrdua d'altitud que faci en l'etapa implica que més tard l'hagi de recuperar. Així que la baixada d'un quilòmetre només, la dono per bona. Ha estat una petita alegria pel cos que agraeixo.

A partir d'aquest moment, segons l'aplicació Koomot, ja no tindré cap descans fins a coronar el Tizi N'Tichka. Un part de l'ascensió la faré per la carretera actual, la RP1506, per la qual he pedalat tot el dia. En concret encara tinc uns vuit quilòmetres fins a arribar a la carretera nacional RN9 que em portarà a dalt del coll.

La pujada se'm fa dura. La carretera és solitària. No hi ha gaire trànsit ni tampoc cap població que trenqui una mica la monotonia de la ruta. I amb això, no vull dir que aquesta part sigui lletja, ni de bon tros. El paisatge és molt maco, especialment, les muntanyes que tinc al davant, totes elles de gairebé 3.000 msnm que a aquelles hores de la tarda, estan agafant un color ataronjat fosc molt maco i des de la meva posició semblen grans obstacles difícils de superar, però sé que el meu objectiu del dia es troba per allà al bell mig d'aquelles muntanyes que d'alguna manera fan honor al seu nom, Atles. La raó és que aquest és un dels personatges més fascinants de la mitologia de l'antiga Grècia. Atles és el tità a qui Zeus, el deu suprem de l'Olimp, va castigar d'una manera terrible per rebel·lar-se contra els déus i contra l'ordre establert: subjectar el pes del món durant tota l'eternitat sobre les seves espatlles.

El tità Atles carregant el món 

Una hora més tard supero la cota 2.000 msnm quan estic a pocs centenars de metres de la RN9, que albiro per sobre meu. Arribar al Tizi N'Tichka és la meva motivació del dia i una de les que tenia marcades com a importants en aquest viatge. Em fa una il·lusió especial. I per aquesta raó afronto les darreres rampes de la carretera abans d'arribar a la intersecció amb la carretera nacional amb forces renovades. 

A punt d'arribar a la RN9

Finalment, arribo a la intersecció amb la nacional i puc veure els senyals que "només" em resten 19 quilòmetres fins a Taddart, objectiu d'avui, i 109 quilòmetres fins al meu destí final del viatge. Ara ja començo a prendre consciència que estic aconseguint completar el repte.

I just uns metres abans d'entrar a la RN9, un venedor berber de geodes i minerals m'assalta, literalment, a la carretera aprofitant-se del fet que la meva velocitat de pujada en aquell moment és molt baixa. Em mostra geodes de colors llampants i em repeteix en anglès diverses vegades que a 20 (twenty). Per aquest preu no dubto a aturar-me amb la intenció de comprar-ne alguna més. Les que tinc les vaig comprar per 40 i 50 dírhams després de regatejar una mica.

Però la sorpresa arriba quan estem a punt de tancar l'acord. I va el paio i em diu que vint... euros!!!! Vint euros??? Però tu què t'has cregut? No li dic d'aquesta manera, amb aquestes paraules, però de la forma que li dic, ho entén perfectament. Entrem en una negociació molt complicada i més d'un cop intento marxar d'allà perquè els successius preus que m'ofereix estan molt lluny dels que estic disposat a pagar. La discussió arriba a un punt de certa agressivitat mútua. El preu que li ofereixo jo és de 30 dh i ell s'escandalitza també. I el punt final arriba quan intento marxar i ell en un moviment ràpid em fica la geoda a la bossa del manillar. En aquest moment jo m'emprenyo de veritat, deixo la bicicleta recolzada a la barana lateral de la carretera, prenc la geoda, agafo embranzida i faig veure que llenço la geoda muntanya avall. El senyor, espantat, aixeca els braços per impedir-me la maniobra i em demana que faci la darrera oferta. I aquesta és de 40 dírhams que de mala gana accepta. Certament, el preu no està malament, però no sé si ell també està content, tot i que si, finalment, me l'ha venut és perquè alguna cosa hi guanya. 

Marxo d'allà amb una barreja de mala llet per la discussió i de satisfacció per haver fet una "teòrica" bona compra. Ja estic a la RN9 i la cosa canvia radicalment. La carretera està molt i molt bé. Sembla que l'acaben d'arreglar. L'asfalt es veu perfecte i el pendent és molt més assequible del que jo pensava que seria.

Els poc més de tres quilòmetres que em resten fins a arribar a dalt els faig relativament de pressa i amb molt bones sensacions. En realitat són les sensacions de saber que aquesta és la darrera gran ascensió que em resta de tot el viatge (l'endemà comprovaré que aquesta afirmació no és del tot certa).

Vint minuts després arribo a dalt del Tizi N'Tichka (2.260 msnm) i ho faig amb una alegria desbordant. Objectiu assolit! Aquest coll és el pas de carretera més elevat del nord d'Àfrica. 

Objectiu assolit!!

Intento gaudir al màxim dels pocs minuts que passo dalt del coll. Em faig les fotos de rigor al monòlit que indica el nom del coll i l'altitud en la qual es troba. Són moments d'íntima emoció que només aquells que han patit durant el procés abans d'aconseguir un objectiu difícil saben de què parlo.

Deu minuts més tard, torno a la carretera per afrontar els darrers setze quilòmetres de baixada que em resten per arribar a Taddart amb el neguit de no saber si trobaré allotjament. Durant la preparació del viatge, vaig veure que m'apareixia a Google Maps una icona d'allotjament sota el nom d'"Auberge Association du Village de Taddert". Desitjo que aquest lloc estigui en funcionament o no estigui ple. No tinc pla alternatiu tret d'acampar a qualsevol lloc o anar baixant en direcció a Marràqueix fins a trobar algun lloc on dormir, però el problema és que el sol ja s'està ponent per l'horitzó i no tinc molt temps de llum del dia.

Vistes de l'Alt Atles des del Tizi N'Tichka

La baixada és trepidant. Sort que porto el tallavent perquè la temperatura ha baixat força. El paisatge que s'albira baixant és majestuós. La carretera és molt revirada amb revolts molt tancats i pendent negatiu molt gran. Durant la baixada no puc deixar de fer alguna aturada en alguns dels molts miradors que trobo.

Els quilòmetres passen molt de pressa i després de més de nou hores d'ençà que vaig començar a pedalar aquest matí, arribo a Taddart (també dit Taddert). Just quan entro al poble, que s'intueix molt petit, però en aquell moment de la tarda està molt animat amb diferents llocs per menjar o beure, pregunto a un senyor per algun allotjament i m'indica un a pocs metres d'on soc. L'entrada està amagada i cal endinsar-se en un carreró lateral que desemboca en un tram d'escales difícils de pujar amb la bicicleta. Per aquesta raó la deixo al peu d'aquestes i pujo per preguntar.

Efectivament, aquell és l'allotjament, però també es fan altres activitats. De fet, en el moment en el qual arribo, una colla gran de nens i nenes surten de l'edifici carregats amb les seves motxilles escolars. No crec que el lloc sigui una escola, però podria ser una mena de centre cultural del poble que oferís diferents activitats de reforç, formatives o culturals a la gent del poble. 

L'alberg és un lloc molt humil. Consta de tres de planta amb terrat a la coberta, però la destinada a acollir gent té només una planta, la primera, i en entrar hi ha un gran menjador central que dona a tres habitacions, a una cuina comunitària i a un parell de dutxes i vàters. La pica del lavabo es troba fora a tocar del menjador. Cada habitació, pel que he vist, consta de dos o tres llits. M'assignen una de les habitacions de tres llits, però per sort estic sol. El preu per nit són 100 dírhams que pel lloc on estic no és econòmic. He estat en llocs millors i a preus més econòmics, però tant es val, ara no vindrà d'aquí. Tinc un sostre i el lloc tampoc està malament. 

La meva habitació

M'instal·lo, em dutxo i a dos quarts de vuit ja estic preparat per sortir a comprar una mica d'esmorzar per a demà. Per sopar he decidit que ho faré en algun dels llocs que he vist al poble quan he arribat. 

Just sortint del carreró on està l'allotjament, hi ha una botiga força completa on puc comprar uns iogurts, pa, galetes, aigua, fruits secs i alguna cosa més per 67 dírhams. Amb la compra feta torno a pujar a l'alberg per deixar-la a l'habitació i, en aquell moment, conec a un cicloturista alemany que està a l'habitació contigua a la meva. M'explica que ha començat aquest matí a Marràqueix i aquesta és la seva primera etapa. Pensa fer una ruta d'una setmana per l'Alt Atles amb una bicicleta gravel i viatjant en modalitat bikepacking. Xerrem una bona estona i més tard de les vuit surto de l'alberg amb l'objectiu de trobar un lloc per sopar.

Quan surto al carrer principal, sorpresa majúscula!! Està tot fosc i no hi ha res obert per sopar. L'animació que hi havia feia dues hores en aquell mateix carrer ha donat pas a una foscor total, o gairebé total, només trencada per algun fanal al carrer de llum groga esmorteïda. Això sí que no m'ho esperava! 

Camino pel carrer principal a la cerca del que sembla impossible. No hi ha res, cap ànima a la vista. Però de sobte, a la meva esquerra sento unes veus d'uns homes xerrant en àrab en una mena de terrassa alta al qual s'accedeix pujant unes escales. Miro i veig que és una mena de bar o local semblant, però sembla tancat. No hi ha cap llum, però hi ha gent, així que decideixo pujar els quatre o cinc graons que hi ha per preguntar. No tinc res a perdre.

Em trobo a tres homes asseguts al voltant d'una taula al mig de la foscor, fumant i bevent alguna cosa. Pregunto en un francès molt primitiu si el lloc està tancat (se fermé?) i si és així, si hi ha algun lloc per sopar al poble. M'expliquen que està tot tancat i que si vull trobar alguna cosa oberta haig de pujar uns dos quilòmetres en direcció a Tizi N'Tichka per trobar uns quants llocs per sopar. Però els dic que no tinc com anar (la bicicleta ja la tinc ben guardada a l'alberg).

La segona sorpresa de la nit me la dona un dels senyors, que després sabré que es diu Ahmed, quan em diu que si amb una truita en tindré prou per sopar. La resposta és senzilla. És clar que en tinc prou!! El senyor em diu que m'assegui allà amb ells i que em prepararà una truita. Li dono les gràcies.

En pocs minuts em prepara una truita d'un parell d'ous i quan ja he començat a sopar, em pregunta si m'agrada la tonyina. Li dic que si i m'aboca per sobre de la truita una llauna de tonyina amb oli. 

Sopant una truita amb... tonyina quan estava tot tancat

Així que amb la truita amb la llauna de tonyina i una peça de pa sopo de meravella. Però les sorpreses encara no s'han acabat. A mig sopar em pregunta l'Ahmed si vull prendre una mica de vi. Jo el miro estranyat i li pregunto que com és això. Se suposa que són musulmans i que l'alcohol el tenen prohibit. Em contesta que ells són musulmans no practicants i que prenen alcohol. De fet, el que jo pensava que estaven prenent era te, resulta que era whisky! M'ensenya l'ampolla que té amagada al costat de la seva cadira.

Li dic que m'agrada el vi i em porta una ampolla de vi negre anomenat "Kasbah" i m'omple un got. I el més curiós de tot és que aquest vi està fet i embotellat a Espanya, però només per exportar al Marroc.

La vetllada s'allarga una bona estona xerrant en anglès amb l'Ahmed i els seus dos amics, un dels quals és infermer a un hospital de Marràqueix. Tots tres deuen ser musulmans no practicants perquè li donen al whisky amb ganes. I quan la sobretaula arriba al seu final, li agraeixo a l'Ahmed el sopar inesperat i torno cap a l'alberg, quan ja és més tard de les deu del vespre.

Però les sorpreses no s'han acabat encara. Quan arribo a la porta de l'alberg, aquesta està tancada a pany i forrellat. Ostres, ara sí que l'hem feta bona! No hi ha cap timbre a la porta i golpejo amb les mans la porta metàl·lica. Silenci. Torno a golpejar-la més fort i mateix resultat. Silenci. En aquest moment no sé què fer. Per moments em veig passant la nit, que serà freda, arraulit al costat de la porta. 

I després del tercer intent de picar a la porta sense resultat, se m'acut tornar al carrer principal per veure si trobo algú que em pugui ajudar. Per sort, trobo al senyor de la botiga on he estat comprant aquesta tarda i, com puc, li explico el que em passa. Em diu que estigui tranquil, que torni a l'alberg i que ell avisarà al responsable perquè m'obri la porta. 

Cinc o deu minuts més tard, puja per les escales el noi responsable de l'alberg, m'obre la porta i puc entrar. Quin ensurt per acabar un dels millors dies del viatge!