AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 17: OUARZAZATE - AÏT BEN HADDOU

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

A PUNT DE PERDRE EL CAP A LA HOLLYWOOD AFRICANA

Dijous 23 d'octubre de 2025

Distància:  35,2 km

Temps: 2h 24'

Velocitat mitjana: 15,3 km/h

Desnivell: 320 m D+ / 180 m D-

Avui no tinc gens de pressa. L'etapa d'avui es podria dir que és de descans amb només trenta-cinc quilòmetres. Vaja, un passeig! Així que em prenc el matí amb calma. A les vuit ja estic despert i pujo al terrat del hostel per recollir la roba que tinc estesa. I com les dues persones amb les qui comparteixo l'habitació encara dormen, deixo la roba recollida sobre el llit i baixo a esmorzar a la terrassa on vaig estar sopant ahir veient el partit de Champions.

Abans d'anar a la terrassa, gravo un petit vídeo on explico el desgavell d'ahir amb el tema de l'allotjament. En el vídeo es pot veure clarament, la ubicació del hostel respecte del lloc on vaig estar menjant un msemen de xocolata amb el te amb menta i on vaig preguntar per si coneixien l'adreça del meu allotjament. Kafkià!! Tot i que els de la creperia no tenien cap culpa, perquè tant l'adreça com el nom de l'allotjament que apareixia a la pàgina de Booking no eren correctes. El que no puc entendre és com no ho corregeixen. Jo ja vaig preguntar-ho ahir quan vaig fer el check-in. L'únic que em van dir és que ho farien, i és per això que envien a tota la gent que reserva la ubicació de l'establiment. El problema és que amb mi es van descuidar de fer el mateix.

L'esmorzar no em defrauda gens. Una truita de tres ous, un pa marroquí, melmelada de gerds, oli d'oliva per sucar-hi pa, un formatget, un suc de taronja natural, un te amb menta i una ampolla d'aigua. En molts llocs, et serveixen el te amb menta amb una ampolla d'aigua, la qual cosa em va molt bé.

Un bon esmorzar per començar

Lloc i temperatura ideals. I amb la perspectiva d'una etapa fàcil, m'ho prenc amb molta calma gaudint cada minut de l'esmorzar.

Després d'esmorzar, pujo a la meva habitació per recollir tot i preparar les alforges. I a tres quarts d'onze del matí, surto de la porta del hostel en direcció a Aït Ben Haddou, on es troba el famós Ksar que porta el nom del poble i on s'han rodat grans pel·lícules i sèries molt conegudes. Si fem una ràpida cerca per internet trobaríem una llista com la següent:

• Lawrence d'Aràbia (1962)
• Sodoma i Gomorra (1963)
• Jesús de Natzaret (1977)
• La joia del Nil (1985)
• 007: Alta tensió (1987)
• L'última temptació de Crist (1988)
• La mòmia (1999)
• Gladiator (2000)
• Alexandre Magne (2004)
• El regne del cel (2005)
• Babel (2006)
• Prince of Persia (2010)
• Joc de trons (2011)
• La reina del desert (2015)

Per aquest motiu, Ouarzazate és considerada la Hollywood africana. Al voltant de la ciutat hi ha uns quants estudis de cinema, essent l'Atles Studios el més conegut. I a banda d'aquests estudis, el més valorat són els paisatges naturals d'aquesta part del Marroc, com l'impressionant Ksar Aït Ben Haddou o els paisatges desèrtics que hi ha a pocs quilòmetres de distància de la ciutat.

Preparat per començar

Quan fa deu minuts que pedalo intentant sortir de la ciutat, m'adono que m'he deixat la gorra al hostel. Estic de pega amb aquesta ciutat! Em torna a passar una cosa semblant a la d'ahir, però aquesta vegada en direcció contrària. Em toca girar cua i desfer el camí per tornar al hostel. Per sort, només porto un parell de quilòmetres.

Deixo la bicicleta a la porta del hostel i demano a un noi que treballa a un taller mecànic que hi ha al costat que li doni un cop d'ull a la bicicleta mentre pujo a buscar la gorra.

La gorra, de color blanc, està a sobre del llit que amb el color blanc dels llençols ha provocat aquest descuit. Baixo les escales dels tres pisos amb rapidesa, i quan estic a punt d'arribar al replà de la planta baixa, pico el cap de manera molt forta amb un sortint que fa el sostre en arribar al replà. El cop és molt fort i caic a terra estabornit. Quan em poso de forma instintiva la mà dreta al cap, noto un fluid calent que brolla lentament, però sense pausa, de la zona amb la qual he impactat. Ostres!! El que em faltava!! La sang no deixa de sortir. El terra es comença a omplir de taques de sang i per no embrutar més l'entrada, surto al carrer que, evidentment, també embruto profusament. Per sort, en aquell moment entren al hostel una parella alemanya i de seguida, especialment ella, m'ajuden. Ella va a buscar un kit de primers auxilis i un rotllo de paper (no sé d'on treu tot això) i de seguida em tapona la ferida amb paper. Treu unes gases del seu kit amb les que em fa una primera neteja de la ferida. Després, puja amb mi a la tercera planta per rentar-me la ferida al lavabo. El que no té és iode. El noi del hostel s'interessa pel que m'ha passat i envia a una noia a netejar la sang de l'entrada.

A punt de perdre el cap!

El mirall del lavabo em retorna una imatge dantesca. Tinc tota la cara i la part davantera de la samarreta ensangonada. Després de rentar-me convenientment la ferida, la cara i les mans, la noia em fa un embenat compressiu una mica cridaner. Tant el noi del hostel com la parella alemanya, em recomanen que vagi a un hospital perquè creuen que m'haurien de posar uns punts de sutura a la ferida. La resposta és senzilla. No em ve gust complicar-me el dia amb aquest tema. Primer hauria de trucar a la meva assegurança de viatge per informar del que em passa, després m'haurien de dir a quin hospital anar o quin procediment seguir. El més probable és que em diguessin que pagués jo, demanés després una factura i ja m'ho retornarien més endavant. Tot plegat, em feia molta mandra.

No és el primer cop que m'obro el cap en el mateix lloc. La darrera vegada va ser durant el confinament per la COVID al garatge de casa meva i, per no anar a l'hospital quan tots estavem confinats a casa, vaig decidir no anar-hi. M'ho vaig curar jo tot sol, i com la ferida es trobava sota els cabells, si ha quedat cicatriu, aquesta no es veu. I avui faré el mateix. 

Després d'acomiadar-me de la gent i d'agrair-los tot l'ajut, vaig a una farmàcia que tinc a uns cent metres. Compro gases i una altra bena. De iode en tinc a la farmaciola i no em cal comprar. La capsa de gases i la bena em costen 32,5 dírhams. Gairebé com l'esmorzar d'aquest matí!

Ara sí ja puc marxar d'allà. Se m'ha fet molt tard i no em puc entretenir gaire més. Travesso la ciutat buscant la RN9 i quan porto deu quilòmetres d'etapa, trobo una àrea de servei ideal per fer una aturada per desinfectar-me la ferida i posar-me gases noves. A l'àrea de servei, hi ha l'hotel Al Baraka (es nota que els estudis de cinema són a prop) i, el millor de tot, una font d'aigua on em puc tornar a rentar la ferida. Sota l'ombra de les marquesines del pàrquing, trec la meva farmaciola i el que he comprat a la farmàcia. I allà mateix, amb l'ajut d'un retrovisor d'un cotxe, em faig les segones cures. Aquesta vegada no em posaré la bena. El que faig és cobrir-me la ferida amb gases i una mica d'esparadrap, i posar-me a sobre la gorra per subjectar-ho tot plegat. El que no puc posar-me és el casc, perquè em fa mal la ferida si me'l poso.

Cures a l'àrea de servei

Amb les cures fetes, aprofito que en aquesta àrea hi ha un "I love Ouarzazate" per immortalitzar el moment de la meva sortida de la ciutat. 

I "love" Ouarzazate i per darrere l'hotel Al Baraka

Aquesta aturada per curar-me de nou la ferida em suposa vint-i-cinc minuts més de retard. El que havia de ser una etapa fàcil i ràpida, s'està allargant més del que pensava. Ara és gairebé la una del migdia i encara tinc 25 quilòmetres per endavant, la qual cosa em suposarà entre 1h30'-1h45' més de ruta, així que calculo arribar a Aït Ben Haddou una mica abans de les tres de la tarda.

Torno a la carretera, encara a la RN 9 (la nacional 9), i durant els següents cinc quilòmetres no deixo de veure estudis de cinema i estàtues i altres elements que em recorden que estic a la meca del cinema africà. I entre els estudis més famosos que trobo, està l'Atlas Studios. Pel que he llegit abans, es pot visitar i veure decorats i elements de grans produccions molt conegudes, però com no soc cinèfil, passo del tema. No tinc gens interès.

 

La meca del cinema africà

Continuo per la nacional durant catorze quilòmetres més i a Tabouraht haig d'agafar un trencall a la dreta per continuar per una carretera secundària, però abans de ficar-m'hi, faig una breu aturada al poble perquè em ve de gust beure alguna cosa fresca que no sigui aigua. A la nevera veig un refresc de cola que em crida l'atenció. No és ni Coca-Cola ni Pepsi-Cola. És una marca marroquina que decideixo tastar i que acompanyo amb un bon grapat de dàtils a granel. La veritat és que el refresc està bo i no té res a envejar a les marques americanes i, a sobre, a meitat de preu. Tot plegat, pel refresc i els dàtils pago només 7 dírhams. L'aturada és breu. No arriba als deu minuts de descans.

La carretera secundària RP-1506 no es troba en bon estat i a sobre no té voral. El problema és que el trànsit és intens, gens normal en una carretera d'aquesta mena. La causa és que Aït Ben Haddou és un destí turístic important i es fan nombroses excursions des d'Ouarzazate cada dia. Autocars, furgonetes turístiques, autocaravanes i cotxes passen a centenars o milers per aquesta carretera i, per aquesta raó, els quinze quilòmetres d'aquest tram de carretera es converteixen en un perill constant per a mi. Els vehicles, siguin cotxes o autocars, m'avancen sense respectar cap distància de seguretat. En molts moments, aquests vehicles m'avancen mentre per l'altre sentit passen vehicles, la qual cosa provoca que en molts casos m'hagi de "llençar" literalment al voral de terra i aturar-me. Per sort, no tots els quilòmetres són tan dolents i puc gaudir de moments d'una certa solitud que em permeten gravar en vídeo la ruta.

Finalment, després de més de tres hores de ruta, a la meva esquerra tinc la magnífica estampa del Ksar Aït Ben Haddou. M'aturo, com molts altres turistes, a un costat de la carretera per fer la primera foto de les moltes que faré avui.

Aït Ben Haddou al fons

Estic a l'entrada de poble i el càmping on vull passar la nit es troba just a la sortida, és a dir, a l'altra part del poble. Travesso tot el poble i veig d'una hora lluny que tot ell està dedicat al turisme: hotels, restaurants, albergs, llocs de menjar local, botigues de records i, sobretot, molts autocars i grups de turistes de tot el món pel carrer o a les portes dels allotjaments.

Sortint del poble localitzo el càmping Le kasbah du Jardin. En realitat, més que un càmping és un hotel de certa categoria amb piscina que, a un lateral, té una esplanada habilitada de càmping amb un mínim de serveis. 

Faig el check-in a l'hotel i passar una nit al càmping em costa 50 dírhams. Veig que tenen servei de restaurant i que encara és obert, però quan veig els preus del menú, decideixo que buscaré alguna cosa més local pel poble.

Quan planto la tenda a l'esplanada no hi ha ningú més, així que puc triar el millor lloc. Ho faig sota l'ombra d'un arbre a la part més allunyada de l'edifici de l'hotel i dels pocs serveis que té el càmping. 

Un cop instal·lat i dutxat, me'n vaig a menjar alguna cosa econòmica pel poble i a visitar després la magnífica ciutadella. Trobo un lloc de menjar ràpid i em demano un entrepà calent de Kofta (una mena de mandonguilles) amb patates fregides que amb el te amb menta que prenc després de l'entrepà em costa tot plegat 55 dírhams. 

Just davant del lloc on he dinat es troba un dels tres accessos que hi ha al Ksar, però abans d'entrar, em ve de gust comprar-me un gelat en una petita botiga local que trobo. Crec que és el primer que em menjo aquí al Marroc i, la veritat, em sento enganyat. Em cobren 30 dírhams per un gelat de xocolata, vainilla i ametlla. Li dic al noi que m'està cobrant més del compte perquè soc estranger, de la qual cosa estic completament segur. Tinc una petita discussió amb el noi, perquè això m'emprenya molt. Li dic amb gestos que té molta cara i que això és un robatori. Estic convençut que aquest gelat, de producció marroquina, en qualsevol altre lloc no turístic del Marroc (o fins i tot, turístic) em costaria uns 10 dírhams o poc més. El que no sé és per què no li retorno el gelat en lloc de pagar-li. 

L'accés al Ksar es fa a través d'un pont de vianants que salva la llera del riu Ounila que pràcticament no porta aigua. El Ksar Ait Ben Haddou deu el seu nom a la tribu establerta en aquestes terres, i que va iniciar la seva construcció durant el segle XVII. Van aprofitar el vessant d'un turó per anar construint petites cases fetes de tova, algunes força modestes i d'altres que semblen autèntics castells (kasbahs). Aquest Ksar era un lloc freqüentat per les caravanes de comerciants que viatjaven per la ruta entre Marràqueix i les ciutats a l'altra banda del Sàhara. 

Amb el pas del temps, la ciutadella es va anar despoblant, tot i que moltes de les seves construccions es van conservar gairebé intactes, el que fa que sigui el millor exemple de ciutadella berber medieval presahariana i des de 1987 declarada patrimoni universal de la UNESCO. 

Dedico tota la tarda, fins a la posta del sol, a caminar i visitar tot el Ksar. Malgrat que una part d'ell està farcit de botigues turístiques on venen records de tot tipus, la ciutadella conserva tot el seu encant, especialment en la seva part superior on no hi ha tantes botigues.

Durant la visita coincideixo amb un especialista en pintura amb aquarel·la amb tints naturals i foc que està formant a un parell de joves en aquesta antiga tècnica. Per sort, el mestre parla un espanyol molt correcte, així com un dels nois joves. I és aquest qui m'explica en què consisteix aquesta tècnica de pintura que resulta força espectacular.

Entro i surto del ksar en diferents moments per copsar la seva bellesa exterior des de diferents indrets, especialment des de la llera del riu i, al vespre, des d'un turó que hi ha just davant de la ciutadella i que em permet fer unes fotos de la posta del sol amb la fortalesa de contrapunt.

Quan ja es comença a fer fosc, abandono el ksar i torno al poble per fer la compra que necessito per sopar aquesta nit i esmorzar demà. Primers uns plàtans a una parada del carrer (10 dh), després una ampolla gran d'aigua (7 dh) i al final entro dins d'un petit súper molt modest on compro una mica de pasta a granel, una llauna de tonyina en tomàquet (un clàssic), uns iogurts i una peça de pa marroquí (30 dh).

La sorpresa en aquest minisúper arriba quan una mica més tard de les 7 de la tarda, algú porta un cuscús de verdures i pollastre que posen sobre una cadira al costat del taulell. Pel que sembla, els que porten el negoci volen sopar i tots ells es posen a terra al voltant de la cadira que fa les funcions d'improvisada taula. 

I la sorpresa inicial donar pas a la sorpresa final quan em conviden a afegir-me al grup i sopar amb ells! No m'ho puc creure. La veritat és que no tinc molta gana, però participar d'una experiència tan genuïna com aquesta no la puc rebutjar, així que m'afegeixo al grup i sopo amb ells. L'únic que rebutjo és la llet que m'ofereixen per acompanyar el cuscús. No, amb això no puc. La llet sola no m'agrada i menys com a acompanyament d'un àpat. L'experiència és increïble, la qual cosa els hi agraeixo quan, finalment, marxo d'allà mig sopat. 

La resta del vespre no té gaire història. Torno al càmping quan ja és negra nit. Quan he marxat només hi havia una autocaravana d'una parella coreana i quan torno, quatre hores més tard, hi ha un bon grapat d'autocaravanes i també una tenda d'un noi que viatja amb moto. 

Com que amb el cuscús no he sopat prou i demà necessitaré anar amb els dipòsits d'energia totalment carregats, cap a les deu del vespre faig un ressopó amb pasta i la llauna de tonyina que he comprat, un plàtan, un iogurt amb fruits secs i, per acabar, un cafè descafeïnat de sobre.

Ressopó al càmping

La resta del vespre abans d'anar a dormir, la passo editant i penjant vídeos a Instagram instal·lat a una cadira al costat de la piscina de l'hotel, mentre molts clients estan sopant a la terrassa. És un bon lloc perquè tinc wifi i un punt de llum per posar a carregar tots els dispositius.