AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 16: AGDZ - OUARZAZATE

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

DE L'ANTI-ATLES A L'ALT ATLES TRAVESSANT PAISATGES LUNARS

Dimecres 22 d'octubre de 2025

Distància:  76,2 km

Temps: 5h 35'

Velocitat mitjana: 13,7 km/h

Desnivell: 1.180 m D+ / 970 m D-

A les sis de matí, em desperta la crida a l'oració que es fa des de diferents minarets de les mesquites de les rodalies. Em sembla que tinc unes quantes molt a prop meu. Totes elles, en un interval de segons, inunden el silenci de la nit amb els ja familiars "Allahu Akbar". Poc després, el silenci torna a la meva tenda només trencat pels lladrucs d'uns quants gossos que davant de la crida a l'oració has respós de la forma que ho acostumen a fer. Posteriorment, torno a caure en una son profunda durant una hora més.

 

Em llevo just abans de la sortida del sol. Són la set del matí. Fa un dia espectacular. El cel és net de núvols, la temperatura és fantàstica i les vistes del palmerar que hi ha a l'interior del càmping i de la Kasbah Caid Alí són d'allò més maques. Els raigs solars de primera hora del matí incidint de ple a l'edifici de tova el fan encara més bonic.

Abans d'esmorzar i de recollir la tenda, faig un petit reportatge de vídeo de les instal·lacions després del que vaig passar ahir al vespre amb el tema dels serveis i la manca d'aigua. Ara amb la llum del sol, les imatges gravades seran millors per poder-les pujar a l'Instagram.

Gravo l'estat dels serveis i, just quan acabo d'entrar al pati de la Kasbah amb la gravació en curs, em trobo a uns dels responsables treballant en la meva improvizada dutxa d'ahir. Mig per educació, mig per vergonya deixo de gravar i saludo al senyor. Es veu que després de l'emprenyada meva d'ahir, ha decidit millorar una mica la sortida de l'aigua del pou. Veig uns quants tubs i colzes de PVC, així com una aixeta de plàstic encara per muntar. Quan em veu entrar al pati, deixa de treballar i està per mi. Em pregunta si he passat bona nit i si ja estic a punt de marxar. Avui ja m'ha passat el cabreig d'ahir i ho veig tot amb uns altres ulls. En el fons, em sap greu l'esbroncada que li vaig etzibar i, per tant, avui intento estar una mica més simpàtic i m'interesso per la Kasbah.

El senyor va a buscar un portafolis amb un munt de retalls de premsa i fotos dels seus avantpassats i de la Kasbah per ensenyar-me-les. M'explica que el seu avi era en Caid Alí i m'ensenya una foto d'ell així com del seu pare. També m'ensenya alguna foto seva de jove amb vint-i-tres anys i dels treballs de rehabilitació que es van fer durant els primers anys després del 2.000 per un grup de voluntaris d'una universitat alemana.

Per les imatges, puc veure que les instal·lacions van  tenir èpoques molt millors que les actuals. Hi ha fotos del càmping amb un munt de caravanes, dels jardins ben cuidats i, en general, es veia un edifici que lluïa molt més que no pas ara.  

Kasbah Caid Alí abans de començar l'etapa 

Amb el tema del vídeo i de les explicacions del senyor sobre l'edifici, que m'han semblat molt interessants, el temps m'ha passat volant, així que m'acomiado i torno a la tenda per esmorzar i recollir-ho tot amb l'objectiu de sortir com més aviat millor. Avui m'he entretingut massa. Són dos quarts de nou i encara està tot per fer. L'etapa d'avui, en la seva primera part, és molt dura i hauria estat bé sortir a les vuit, però ja veig que serà del tot impossible.

Després d'esmorzar i recollir-ho tot, surto del càmping quan falten deu minuts per dos quarts de deu i ja es deixa sentir la calor. Sortint decideixo que faré una breu aturada per tornar a carregar dades al mòbil. No tinc gaire clar quantes dades em queden a l'iPhone de la meva filla, però, per si de cas, carregaré una mica. Sospito que després d'uns quants dies d'acampada sense wifi, no me'n deuen quedar gaires.

Trobo un comerç molt local a prop de la plaça amb el logo d'Orange i carrego 20 dírhams de dades. Això m'assegura uns dies més de connexió. En el meu mòbil encara tinc operativa l'eSIM amb dades per a un parell de dies, però m'estimo més reservar-les per la part final del viatge. 

 

Avui tinc un altre dia de calor sofocant al davant i toca començar amb una pujada molt llarga i dura. Des de la sortida començo a guanyar metres, primer suaument, però a partir del km 8 i fins al 18, el pendent és molt fort i sostingut amb rampes de fins al 10-11% en força trams. I a partir del 18 fins al 24, segons he vist abans, la pujada es suavitza una mica. 

Perfil de l'etapa d'avui

Els primers quilòmetres de suau pujada i llargues rectes serveixen per escalfar les cames. Però quan comencen les primeres rampes fortes, necessito fer algunes aturades perquè no puc amb la sensació que el pendent pot més que jo. Els més de 40 quilograms de pes que arrossego són un llast important i haig de dosificar les forces. El matí serà llarg i cal pujar tranquil·lament.

A mesura que pujo, el paisatge és cada cop més imponent. Muntanyes i més muntanyes àrides, sense cap bri de vegetació, per tot arreu. Muntanyes de color marró fosc, muntanyes negres, de colors foscos indefinits i formes canviants que apareixen i desapareixen a cada revolt de la carretera. Si no fos per les malaïdes mosques que m'estan emprenyant molt, la ruta seria molt agradable. Com pujo tan lent, les mosques poden volar al meu ritme i m'estan molestant molt. Una i altra vegada tornen a "aterrar" als mateixos llocs: la cara, els braços, les cames... Per sort, a mesura que vaig guanyant altura, les mosques van desapareixen del meu voltant.

Sense adonar-me'n, vaig bevent i bevent fins que a mitja pujada em quedo sense aigua. Els dos bidons que porto estan buits. Les alarmes s'engeguen. Encara tinc la meitat de la pujada per fer i sense aigua no podré arribar a dalt. És impossible. I a Koomot no m'hi apareix cap poble fins després de començar la baixada del port.

En situacions extremes, el nostre cap sempre troba alguna solució. I la que se m'acut a mi és aturar-me al costat esquerre de la carretera sota l'ombra d'una gran paret. Trec un dels dos bidons i a cada vehicle que puja o baixa, el moc de forma ostensible per mostrar que necessito aigua. Per sort, un camió que està baixant molt lentament degut al gran pendent de la carretera, s'atura a la meva alçada. Obre la porta del copilot i em pregunta si necessito aigua. És clar que en necessito! Dit i fet. Treu un bidó d'uns quants litres d'aigua i m'omple els dos bidons. L'aigua no està molt fresca, però tampoc està calenta. No pregunto si és aigua d'aixeta o és comprada. Té pinta de ser d'aixeta, però no m'importa. Estic disposat a arriscar-me. Li dono les gràcies de forma efusiva posant-me la mà al cor unes quantes vegades. Sukran!

Amb la tranquil·litat de saber que no moriré deshidratat, reprenc la pujada i la sorpresa la tinc un parell de quilòmetres després quan arribo a un petit tram d'uns dos-cents o tres-cents metres més plans amb un mirador impressionant cap al vessant d'Agdz. Allà, al mig del mirador, hi ha una furgoneta-cafè. Fa dies, potser una setmana, que no en veia cap i no hi comptava fer-ho avui. Ha estat realment una aparició mariana. M'aturo i compro una ampolla d'aigua amb gas per beure-me-la allà mateix i una altra sense gas per omplir els dos bidons. L'aigua que m'ha donat el camioner, de la qual encara em queda força, la llenço al terra. Em sap greu, però la comprada em dona més confiança, òbviament. I a més de l'aigua, em compro una capseta de dàtils que em donen prou energia per afrontar els darrers sis quilòmetres que em resten per coronar el port. Tot plegat 25 dírhams. 

M'hi estic una bona estona allà assegut a una cadira que hi ha al costat de la furgoneta, bevent i menjant i, sobretot, gaudint del regal que m'ha donat el dia. Aquests vint minuts d'aturada m'han donat la vida, però aquesta continua i haig de tornar a la carretera mal que em pesi. Són les dotze del migdia.

La pujada torna amb pendents variables, com a la primera part de la pujada. I també em passo, de tant en tant, al voral de l'esquerre per evitar el sol quan tinc alguna paret lateral. 

A la part alta de la muntanya, hi ha un parell d'antenes que em serveixen de referència per saber el que em resta per assolir el cim. I en una d'aquestes, mentre pujo pel voral de l'esquerre buscant l'ombra, veig passar un motorista que en veure'm frena i gira cua per anar a buscar-me. Ell no té ni idea de qui sóc ni d'on sóc, però resulta que és català, de Castellfollit de la Roca, i es diu Jordi Pujolar. Ell també està viatjant pel Marroc, però a diferència meva, ho fa amb la seva motocicleta d'enduro. Ha estat una casualitat total. S'ha aturat perquè ell també fa sovint viatges de llarga distància amb la seva bicicleta i, en veure'm, ha sentit la necessitat de parlar amb mi. Em comenta que durant el seu viatge pel Marroc no s'ha trobat, pràcticament, cap cicloturista i no l'estranya gens perquè em comenta que deu ser molt dur perquè considera que el relleu d'aquest país és molt muntanyós i el paisatge molt àrid. Intercanviem experiències durant una estona, així com llocs visitats o per visitar, com per exemple d'Ait Ben Haddou a on penso arribar demà i del que ell no en té cap referència, però pensa visitar-lo perquè li dic jo. Finalment, ens acomiadem, després d'intercanviar-nos els nostres respectius comptes d'Instagram. Abans de marxar, però, s'ofereix a remolcar-me fins a dalt del port. Si us dic la veritat,  estic temptat a dir que sí, però el meu cap posa una mica de seny i li dic que no cal perquè m'estimo fer tot el recorregut sense ajuda. 

Amb el Jordi Pujolar

Encara deuen restar uns quatre quilòmetres quan començo a pedalar de nou. Els paisatges, quant més pujo, més espectaculars són. Muntanyes sense vida, d'aspecte volcànic i de formes capricioses. Tota la muntanya sembla pentinada per un rasclet, formant un fascinant paisatge lunar de color marró-vermellós.

Paisatges lunars que semblen pentinats per un rasclet

Mica en mica les antenes les tinc més a prop, i la decepció arriba quan ja estic a la seva altura i veig que encara em queden alguns quilòmetres més de pujada perquè les antenes no es troben en el punt més alt. Per sort, els pendents més forts crec que ja els he deixat enrere.

Els darrers quilòmetres, abans d'arribar al Tizi N'Tinifitf (1.700 msnm), me'ls prenc amb calma, gaudint de les formacions geològiques tan espectaculars que puc veure des dels diferents miradors que tinc.

Després de gairebé quatre hores des de que he sortit d'Agdz, arribo dalt del coll. Potser no és el punt més alt que he fet des de que estic al Marroc, però si ha estat el més llarg i el més difícil. Suposo que la temperatura tan alta d'avui també ha influit en aquesta percepció que tinc.

Per fi dalt del coll (Tizi N'Tinifift)

La veritat és que les vistes des de dalt del coll no són espectaculars perquè donen a l'altre vessant de la muntanya, però estic igual de content, especialment pel premi que tindré ara. La resta de la ruta fins a Ouarzazate és força favorable, tot i que encara tinc un altre port de quatre quilòmetres durant els primers quilòmetres de la baixada.

Em llenço muntanya avall gaudint de la sensació tan reconfortant que em provoca sentir l'aire a la cara mentre vaig salvant els revolts a dreta i esquerra que se'm presenten. Malauradament, l'alegria dura poc. Què ràpids passen els quilòmetres quan baixes i quan costa fer-los quan puges!! 

Després de poc més de tres quilòmetres, arribo a AÏt Saoun, un poble de muntanya que es troba a 1.500 msnm. Decideixo passar de llarg i no aturar-me per dinar. Són dos quarts de dues i m'estic arriscant una mica perquè fins poc abans d'Ourzazate no trobaré cap poble per dinar o comprar alguna cosa. Potser trobaré algun establiment de carretera, però l'experiència em diu que no és gaire probable. De moment, no tinc gana gràcies els dàtils que m'he menjat pujant el port. 

El perfil, en general, favorable crec que m'ajudarà a portar una mitjana una mica alta, la qual cosa fa que pugui arribar a Ouarzazate en una mica menys de tres hores. Així que intentaré anar per feina per arribar al voltant de les quatre de la tarda, que tampoc és una hora dolenta per dinar.

Passat Aït Saoum, comença el petit port que encara em resta per pujar. Tot i que no és massa dur, les cames les tinc una mica tocades de la pujada anterior i se m'ennuega una mica.

Un cop passat aquest darrer port, ara sí, el terreny és totalment favorable i puc imprimir un ritme alegre als pedals amb l'objectiu d'arribar el més aviat possible al meu destí d'avui.

Els quilòmetres van passant sense cap cosa interessant per explicar. El paisatge lunar de la primera part de la ruta passa a ser un altre menys vistós i, també, menys àrid. Com a mínim, ara hi ha mica de vegetació.

La ruta que semblava que seria del tot favorable, es converteix en un continu pujar i baixar que, de mica en mica, em va esgotant. Suposo que també noto la manca d'energia. No he ingerit res sòlid des dels dàtils que he menjat a mitja pujada i d'això fa moltes hores. I finalment, després de la darrera dificultat del dia, puc veure en la llunyania la ciutat d'Ouarzazate. 

Ara sí que veig que el que resta fins a la ciutat és tot baixada. I quan començo a baixar, amb seixanta quilòmetres a les cames, veig de lluny una àrea de servei on podré comprar aigua i, fins i tot, si el lloc està bé, podria dinar. M'aturo i veig que el lloc té un cert nivell. No té gens de local. Hi ha un supermercat petit força modern i, al costat, un restaurant que sembla tenir una certa categoria. El que tinc clar és que no em quedaré a dinar, però sí a carregar aigua. Compro una d'aigua amb gas per beure allà mateix i una altra d'aigua sense gas per omplir els bidons que ja es troben al límit. En total pago 16 dírhams. Deu minuts més tard, torno a la carretera. Em restem al voltant de vuit o nou quilòmetres força plans, així que no trigaré gaire en arribar. 

Set quilòmetres més tard, arribo a Tabounte, un poble gran o una ciutat petita, segons com es vulgui veure, que ha crescut als afores d'Ouarzazate. Activo el radar per trobar algun lloc econòmic per dinar i no trigo gaire en trobar-lo. És un petit lloc molt local on fan dinars. M'aturo i entro a preguntar si puc menjar alguna cosa. M'atén un noi que parla un molt bon anglès i m'explica que pràcticament no els queda res. Em fa entrar a la cuina i em presenta al seu pare que és el cuiner. Hi ha un parell de grans cassoles al foc. En una hi ha guisat de carn que em diuen que és per dinar la familia ara que acaben el servei i a l'altra cassola encara queda una mica de llenties guisades amb verdura. Em diu que és l'únic que em pot oferir perquè la resta del menjar del día ja l'han acabat. Cap problema. De fet, un bon plat de llenties em ve molt de gust, així que m'assec a una taula del carrer per poder tenir la bicicleta més controlada.

Amb el plat de llenties em posen un platet de bitxos per si els vull afegir a les llenties, però com tinc molta gana me'ls menjo directament amb una mica de pa. I per beure, em serveixen una ampolla d'aigua que treuen d'un gran bidó que hi ha a la porta i que espero que no em faci mal.

Francament, les llenties estan espectaculars o, almenys, m'ho semblen. Quan surt el noi, li pregunto si puc repetir i em contesta que m'he menjat la darrera ració del dia. Vaja, quina mala sort. De tota manera, el felicito pel guisat i fa sortir al seu pare per tal de que li digi jo directament, cosa que faig. Trenta minuts més tard marxo cap a Ouarzazate que es troba a l'altra banda de la riba del riu, però abans toca pagar i la sorpresa és que només em demana 10 dírhams (no arriba a 1 €). Aquest és l'avantatge de menjar en llocs molt locals.

Mentre dinava he estat buscant el punt de referència de l'allotjament reservat que m'apareix a Booking. El mapa de l'aplicació no és molt precís. També ve una adreça (Lot Billad Alkhir Quartier Tassoumaate), però quan l'introdueixo a Google Maps, no em porta enlloc. El que faré és anar al punt de referència i, un cop arribi allà, preguntaré a la gent.  

Deixo Tabuonte i travesso el pont sobre el riu Asif Tidili per entrar a Ouarzazate. Segueixo les indicacions del navegador fins que arribo a l'avinguda Al-Maghreb Al-Arabi cantonada avinguda Annasr, que és el lloc que em marca l'aplicació de Booking. 

Veig que allà hi ha una parada on fan msemens (creps marroquins) i m'assec per menjar-me'n un amb xocolata i un te amb menta (27 dh) que em venen molt de gust després del plat de llenties que m'he menjat fa una estona. Pregunto al propietari per l'allotjament. L'únic que tinc és l'adreça que m'apareix a l'aplicació. No els sona de res. Un grup d'estudiants universitaris que tinc al costat s'ofereixen per ajudar-me. Es miren i remiren l'adreça i un d'ells em diu que aquella adreça pertany a un barri (Tassoumate) que es troba a l'altra punta de la ciutat. A l'aplicació també hi apareix un telèfon, però no puc trucar perquè els meus mòbils només tenen dades i no puc fer trucades. No sé què fer. No pot ser que el mapa de l'aplicació em marqui que el hostel es troba a prop meu i l'adreça estigui a uns tres quilòmetres. No tinc gaire opcions, així que agafo la bicicleta i marxo cap al barri de Tassoumate i preguntaré allà, tal i com em suggereixen els estudiants.

Travesso tota la ciutat per una gran avinguda i arribo al barri en qüestió. Veig una parella de policies a l'entrada del barri i em diuen que l'adreça no la coneixen, però em diuen que avançi una mica més fins al centre del barri i torni a preguntar. I això és el que faig, però allà ningú coneix l'adreça. L'únic que em diuen és "Darrita, darrita..." i m'assenyalen en direcció a l'interior del barri, que sembla un lloc molt humil on dificilment hi pot haver un hostel. No tinc gaires opcions, excepte continuar preguntant. Ara ho faig a un grup d'adolescents. Tampoc coneixen el lloc. Em diuen que al barri només hi ha un allotjament que es diu Riad Dar Rita. Ara entenc el que em deiem fa una estona aquella gent..."darrita, darrita". 

No sé què fer. Els pregunto si poden trucar amb el seu mòbil al telèfon que em surt a l'aplicació. Truquen i ningú l'agafa. Començo a desesperar-me perquè aviat es farà fosc i no sé on dormiré avui. Al final, prenc la decisió de perdre la reserva que tinc (60 dírhams) i buscar un altre allotjament. Pregunto als nois si el Riad Dar Rita està lluny i em diuen que no, que es troba a uns dos-cents metres. M'acompanyen fins a allà per un laberint de carrers i carrerons peatonals. El lloc per fora té bona pinta. Em quedo. Truco al timbre i m'obre una senyora que sembla occidental. Parlem amb àngles. Em pregunta si tinc reserva, i davant de la meva negativa, em contesta que malauradament el hostel és ple. Oh, my God!! Ara què faig? Li pregunto per allotjaments propers econòmics i em diu un hotel que he vist fa una estona a l'avinguda principal de Tassoumate i el descarto perquè tenia pinta de ser car. 

Agraeixo als nois la seva ajuda i torno a l'avinguda principal. Busco al navegador hotels propers al lloc on soc. M'apareixen uns quants i el més proper i econòmic és l'hotel Maghni que es troba a menys de cinc-cents metres. Hi arribo en un parell de minuts. Sembla un lloc bastant econòmic així que decideixo preguntar preus amb l'idea de quedar-m'hi. Quan entro, hi ha una nota penjada a la recepció que diu que en 15 minuts tornarà. M'espero a la porta i, mestrestant, torno a mirar a Booking l'allotjament que no trobo i veig que puc enviar un missatge. No crec que serveixi de res, però ho intento. Els dic que no trobo l'adreça, que estic perdut i que si no em contesten aviat, buscaré un altre lloc per passar la nit. 

El que no espero és rebre un missatge via Whatsapp de l'allotjament quan no han passat ni dos minuts. Estic salvat!! Em demanen disculpes per no haver-me enviat abans l'ubicació, cosa que acostumen a fer sempre, perquè han estat una mica embolicats i se'ls ha passat. Tinc l'ubicació del lloc i està per on estava abans quan he arribat a la ciutat. Surto de l'hotel, just quan arriba el recepcionista. Ja no li dic res. Agafo la bicicleta i marxo en direcció al punt que m'indica la ubicació que m'han enviat.

Torno a travessar de nou la ciutat en direcció nord. Estic alleugerit pel fet que finalment tot s'hagi resolt favorablement. Per poc, perdo la reserva i agafo habitació en l'hotel Maghni.

Faig els tres quilòmetres que tinc fins al hostel i la sorpresa que tinc en arribar és que el hostel es troba just davant de la parada de msemens on m'he menjat un abans amb un te amb menta. Al·lucino. El hostel es diu Asafar i no Apartments City Center com m'apareix a l'aplicació de Booking. I l'adreça no és la que ve a l'aplicació sinó la avinguda Al-Maghreb Al-Arabi. No entenc res!

Haig de pujar a la tercera planta i no hi ha ascensor. Li dic al noi per whatsapp que viatjo en bicicleta i que no la puc pujar. Ell baixa fins a la porta del carrer i em diu que la amagui sota el forat de l'escala. El lloc és segur i no li passarà res, em diu. No tinc més remei que refiar-me.

M'assignen una habitació compartida de tres llits, una llitera i un llit normal que és el que em toca. Perfecte! Així tindré més espai a la meva esquerra per desplegar i deixar tot el meu material. Per 60 dírhams, en un lloc cèntric d'Ouarzazate, no està gens malament. A més tinc cuina, frigorífic i wifi.

Dutxa, bugada i una mica de xarxes socials abans de sortir a dornar un volt per la zona. Tinc un record completament diferent de la ciutat de quan vaig estar el 1.998. Pensava que era una ciutat sense gaire per veure, i comprovo que estava equivocat. Hi ha molta vida i animació pels carrers.

Malgrat tinc cuina per preparar-me el sopar, decideixo agafar una taula a una terrassa que tinc just sota l'edifici del hostel. Aquesta nit juga el Real Madrid amb la Juventus i això fa que la terrassa estigui pràcticament plena. El meu alicient és veure perdre al Real Madrid, tot i que juga a casa. En aquesta terrassa només serveixen begudes, així que faig una comanda d'una pizza a un establiment que hi ha just al costat. Quan la tinguin, me la portaran a la terrassa. Magnífic! A més, a la terrassa tinc wifi, així que mentre veig el partit puc anar editant i penjant videos a Instagram. La veritat és que s'hi està molt bé i la temperatura és molt agradable.

Per la pizza gran pago 45 dírhams i per l'aigua, també gran, que demano en el bar de la terrassa, 10 dírhams. I abans de marxar d'allà, em demano un te amb menta que em costa 10 dírhams més. Llàstima que la nit no sigui completa. Malauradament, el Real Madrid guanya a la "Juve" per 1 a 0. Quan vaig a pagar, veig que preparen esmorzars a preus molt interessants. Un de complet em costarà 35 dírhams. Així que demà, abans de marxar, tornaré a baixar a la terrassa per fer un bon esmorzar marroquí. Per aquest preu, no em compensa gaire anar a comprar i preparar-me l'esmorzar al hostel. I abans de pujar a la meva habitació a dormir, decideixo fer un passeig de mitja hora per estirar les cames i veure l'ambient nocturn. Res de l'altre món. L'animació de la tarda ha baixat força. Es nota que és un dia laborable, millor anar a descansar que aviat serà mitjanit.