Distància: 97,4 km
Temps: 6h 25'
Velocitat mitjana: 15,2 km/h
Desnivell: 600 m D+ / 390 m D-
De bon matí, la rutina de cada dia quan acampo: recollir la tenda, esmorzar i empaquetar tot a les alforges. A les nou ja començo a pedalar en direcció a Agdz. I segons he vist a Komoot, avui serà una etapa no gaire complicada. Pràcticament tota ella serà en lleugera ascensió amb un petit port després del km 70 de només quatre quilòmetres i amb un desnivell entre el 3% i el 6%.
 |
| Perfil de l'etapa |
Per sortir de Zagora, l'aplicació em porta per uns carrers adjacents a l'eix central la qual cosa em permet veure la part de la ciutat més lletja i, sobretot, molt bruta. Al final, torno a la carretera i travesso la resta de la ciutat fins a sortir d'ella. Zagora no sembla tenir res d'especial. El més important que té és el seu palmerar que discorre al llarg del riu Draa que dona nom a la vall on es troba. Segons he llegit, té 30.000 habitants, sembla una ciutat tranquil·la i tota la seva activitat gira al voltant del carrer principal que és el que estic travessant per sortir d'ella. També és coneguda com la "Porta del Desert" i està situada a pocs quilòmetres de la frontera d'Algèria, com també ho està Merzouga, de fet es troben a la mateixa latitud. Pel que veig, el seu encant resideix en la seva autenticitat i en la seva història, especialment com a lloc de pas de la famosa ruta a Tombuctú, com ho demostra el cartell que vaig veure ahir a l'entrada on es podia llegir "Tombuctú 52 dies" (de camell, s'entén).
Abans d'abandonar definitivament la ciutat, faig una breu aturada per comprar aigua per carregar els dos bidons que porto (5 dh). En teoria, avui no patiré per no trobar llocs on avituallar-me o comprar alguna cosa per menjar. La ruta travessa molts pobles donat que, a diferència dels tres dies anteriors travessant el desert, discorre paral·lela a un oasi de gairebé cent quilòmetres, i ja se sap que això és sinònim de trobar moltes poblacions que viuen, principalment, de la producció de dàtils i de l'aigua que, en teoria, porta el riu Draa.
Un gran arc format amb torres, que simulen les de les kasbahs, m'acomiada de la ciutat. En aquests moments del matí la temperatura marca 31º. Avui tornarà a ser una etapa complicada per la calor. De tota manera, m'estimo un dia amb el cel blau que un de gris perquè els paisatges són molt més macos.
 |
| Sortida de Zagora |
En els primers quilòmetres del dia trobo un cartell molt suggerent on trobo els tres grans destins que em resten per completar en aquest viatge, és a dir Agdz (87 km), Ouarzazate (155 km) i, finalment, Marrakech (359 km), tot i que d'Ouarzazate a Marrakech agafaré una ruta alternativa molt més maca, però més llarga i dura.
 |
| El que em resta de viatge |
La ruta és molt agradable i força segura, perquè des del començament transito per un carril bici. El paisatge del dia està format per palmeres i més palmeres a la dreta de la carretera i, de tant en tant, petits pobles d'arquitectura tradicional de tova o petites kasbahs, i tot encaixat dins d'una vall flanquejada a banda i banda per muntanyes desèrtiques de roca sorrenca no gaire altes.
El contrast del blau del cel, les muntanyes marrons i l'oasi verd és espectacular. La llàstima és que el verd de l'oasi no llueix com hauria de ser, perquè segons em van explicar ahir, tota la zona pateix una sequera molt important des de fa anys que està posant en perill una part important del palmerar.
 |
| Paisatges captivadors al llarg de la Vall del Draa |
Quan porto dues hores i mitja de ruta i trenta-sis quilòmetres a les cames, decideixo que és moment de fer una aturada llarga per descansar. La temperatura és alta i la calor passa factura. I com tampoc he esmorzat gaire, necessito menjar alguna cosa que em doni energia i m'apaivagui una mica la gana que tinc.
M'aturo a un dels pobles més grans del dia, Tinzouline. El poble està força animat i totes les terrasses a l'ombra estan plenes, bàsicament, d'homes prenent un te amb menta o, en alguns casos, un cafè.
M'instal·lo en una d'aquestes terrasses buscant l'ombra. Demano, com sempre faig, un te amb menta i alguna cosa dolça per acompanyar. Em diuen que no tenen res per menjar, així que en un moment, m'apropo a una botiga que hi ha travessant la carretera i compro un parell de pastissets en bossa, d'aquests ultraprocessats plens de greixos saturats, perquè no tenen una altra cosa (4 dh).
 |
| Aturada a Tinzouline |
L'aturada la faig més llarga de l'habitual. M'estic més d'una hora aprofitant que tinc wifi i, sobretot, perquè em fa molta mandra enfrontar-me a la calor del migdia. La temperatura està molt a prop dels 35º i al sol un té la sensació de cremar-se. Però no puc estar procrastinant tot el matí, així que, finalment, em llanço de nou a la carretera quan falta un quart d'hora per a la una del migdia.
En els següents quilòmetres el paisatge continua sent igual. Cap canvi a la ruta: palmeres, pobles de tova i algun petit Ksar, com el de Taguersift a la població de Tamezmoute.
 |
| La Vall del Draa i el Ksar de Taguersift |
En alguns moments de la ruta, quan tinc força visibilitat, em passo al voral de l'altre sentit perquè toca l'ombra. Crec que avui és el dia que fa més calor de tots els que porto al Marroc.
Una mica abans de tres quarts de tres, passo per un restaurant de carretera que es troba a la cruïlla amb la carretera RR108 que porta a Tinerhir o també conegut com a Tinghir, la ciutat més important de la famosa Vall del Dades. És un bon moment per fer l'aturada per dinar. Estic a poc més de trenta quilòmetres d'Agdz.
No hi ha ningú a l'establiment, tot i que és un lloc estratègic a la ruta, així que l'atenció és totalment personalitzada, però no així l'oferta culinària. Quan pregunto que puc dinar, només m'ofereixen una possibilitat: una truita berber amb broquetes de pollastre. Qualsevol cosa em va bé. El que tinc és molta gana.
 |
| Truita berber amb broquetes de pollastre |
Abans de servir-me el plat, em posen un parell de plats petits d'olives, unes negres i unes altres sense pinyol amanides amb pebre vermell. Molt bones, totes dues. Per acompanyar el dinar dos peces de pa marroquí, també anomenat Khubz. I per acabar, com sempre, un te amb menta. Per tot plegat, amb l'ampolla d'aigua gran, pago 90 dírhams. No és supereconòmic, però no em queixaré.
Una hora més tard, em poso de nou a la feina. Porto seixanta-quatre quilòmetres fets i calculo que en un parell d'hores puc arribar al meu destí. El perfil de la ruta no canvia gaire, excepte el petit port que tinc a uns sis quilòmetres de distància.
A banda del paisatge, el que més m'està agradant de la ruta d'avui, és el carril bici pel qual transito des de la meva sortida de Zagora. Crec que és el carril bici més llarg per on he circulat mai. I s'agraeix!
La pujada del dia no és complicada. El problema són els quilòmetres que porto a les cames amb la calor que encara fa a hores d'ara. Em prenc la pujada amb tranquil·litat, intentant gaudir dels paisatges, que tot i que no canvien gaire, sempre hi ha coses noves per descobrir: noves muntanyes, la canviant llum del dia, etc.
Quan arribo a dalt de la pujada, puc albirar al fons de la vall la ciutat d'Agdz, que deu estar a uns quinze quilòmetres de distància aproximadament. La baixada no és molt llarga, però la gaudeixo i l'agraeixo per igual, especialment per l'aire que em refresca i m'eixuga la suor.
 |
| Al fons la ciutat d'Agdz |
Tres quilòmetres abans d'Agdz, en concret a Aouriz, tinc localitzat una mena de hostel on podria passar la nit, però quan arribo al lloc on hauria d'estar no veig cap senyal ni indici que em faci pensar que hi ha un allotjament, així que continuo endavant. Si no trobo res abans, avui tornaré a dormir al càmping que tinc localitzat i marcat a l'aplicació.
A les portes de la ciutat, m'aturo per fer una petita compra d'articles que em podrien fer falta per sopar i esmorzar, com aigua, fruita i un parell de iogurts (17 dh). Amb la compra feta m'endinso a Agdz amb el radar activat per si veig algun lloc econòmic per passar la nit. Els carrers estan força animats i, especialment, la plaça, que suposo que és el nucli neuràlgic de la ciutat. En aquest punt, decideixo buscar el càmping a Google Maps. A una mica més de dos quilòmetres i mig, m'apareix el càmping Kasbah Palmerair, així que poso rumb nord pel carrer que m'ha de portar al meu destí que va paral·lel al palmerar de la ciutat, que sembla ser el mateix pel qual he pedalat al llarg del dia d'avui.
 |
| Centre d'Agdz (imatge d'internet) |
Em fixo en tot el que vaig veient per si necessito alguna cosa més tard, és a dir, botigues i cafeteries, bàsicament. Al llarg del carrer hi ha alguns anuncis d'allotjaments (Dars, Riads i Kasbahs) que semblen estar fora del meu pressupost, tot i que l'entorn no és gaire luxós, sinó tot el contrari.
Finalment, hi arribo al càmping. L'entrada i la recepció semblen correctes. Em registro i faig el pagament de 35 dírhams. Em sembla un preu correcte. Fora de la recepció hi ha una gran terrassa amb una piscina que fa temps no s'ha fet servir. El color verd de l'aigua en dona testimoni. Sembla força abandonat. Pregunto si hi ha wifi i la resposta és negativa. No hi ha enlloc del recinte, ni tan sols a la zona de recepció. Des d'aquest lloc es veu des d'una certa alçada tot el recinte destinat a càmping. És un palmerar força gran, però no hi ha ningú. Cap tenda, cap autocaravana, cap furgoneta. Li pregunto si el càmping té alguna mena de servei, com una cafeteria o algun lloc per prendre alguna cosa. Resposta negativa.
Al fons del palmerar i, dins del recinte, hi ha una magnífica Kasbah, que a l'endemà sabré que es diu Kasbah Caid Alí. Des de la terrassa de recepció, el senyor m'assenyala un edifici a prop de la Kasbah on es troben els serveis: lavabos, dutxes i safareigs. Sembla tot força abandonat o, millor dit, força decadent. Segurament, aquest càmping va tenir èpoques millors.
 |
| Kasbah Caid Alí |
El senyor m'explica que per entrar a la zona d'acampada haig de sortir fora al carrer i entrar per una mena de porta que travessa el mur perimetral de tova que hi ha uns cinquanta metres més endavant. També em diu que puc acampar on vulgui, que tot el càmping és exclussivament per a mi.
Agafo la bicicleta i entro per on m'ha indicat. Busco el millor lloc per plantar la tenda. A prop dels serveis i, també, d'algun punt de summinstre d'electricitat per carregar els meus dispositius. Després d'unes quantes voltes per l'espai i de comprovar el bon funcionament dels endolls, trobo el lloc on la posaré.
Un cop plantada la tenda i tot col·locat en el seu lloc (sac, matalàs, roba, etc.), el pas següent és dutxar-me. Agafo el necesser, la tovallola i roba neta i m'apropo als serveis. La sorpresa que m'emporto és majúscula. No hi ha aigua a cap aixeta (piques, dutxes, safareigs, cisternes...), tot és brut, i no totes les bombetes funcionen, tot i que si no puc fer ús dels serveis, de poc em serveix tenir o no tenir llum.
M'emprenyo com una mona i vaig a buscar algú per queixar-me. A prop dels serveis en direcció a la Kasbah hi ha un parell d'homes grans que semblen treballar allà o tenir algun tipus de responsabilitat. Com puc, els explico que no tinc aigua i no puc fer res, ni dutxar-me, ni rentar la roba, ni tenir aigua per cuinar, a més que tot està brut i amb algunes deixalles, com ampolles buides per terra.
Els senyors m'expliquen en francès que quan el sol marxa o està a punt de fer-ho, les plaques solars deixen de funcionar i, si aquestes no funcionen, el sistema de bombes que porta aigua als serveis deixa de funcionar. Fantàstic! Qui ha estat la gran ment que ha dissenyat el sistema? És increïble!
Els senyors parlen entre ells i un em diu que l'acompanyi dins la Kasbah. Entrem en un gran pati i m'ensenya una mena de pou d'on surt un tub de PVC força gruixut. M'explica que em duc dutxar aquí. Hi ha una mena d'espai quadrat al voltant del pou com si fos un gran plat de dutxa d'obra. M'ensenya un interruptor diferencial que hi ha al costat del pou en una instal·lació elèctrica molt precària i perillosa, sobretot perquè si m'haig de dutxar i manipular mullat aquest interruptor, em puc quedar enganxat.
Amb més dubtes que ganes, decideixo que em dutxaré. Començo a despullar-me al bell mig del pati de la Kasbah i el senyor sembla que no vol marxar d'allà per deixar-me sol. Està palplantat al mig del pati observant que vaig. Realment no m'importa que em vegin en pilotes, però com estic emprenyat li dic de males formes i mig en francès "un peu de privacité, no?". El senyor reacciona i mig demanant disculpes es fica per una de les portes que hi ha al pati.
Aixeco l'interruptor del diferencial (encara amb les mans eixutes), i després d'un terrible soroll produït per una bomba d'aigua que deu estar a l'interior del pou, surt un gran raig d'aigua amb una potència increïble que fa molt complicat controlar el tub que escup aigua per tot arreu. Aconsegueixo remullar-me, i també part de la tovallola que tinc a terra en un costat. Collons!! L'aigua està gelada. Torno a manipular amb molt de compte l'interruptor del diferencial i ara amb força perill per a la meva integritat física, donat que tinc tot el cos mullat. M'ensabono i torno a engegar la bomba d'aigua per treure'm tot el sabó del cos. Quin fred i quina por! Només em faltaria avui que quedar-me electrocutat aquí, de la forma més estúpida i inútil possible. Per sort, no m'ha passat res i he superat la prova. Un cop net i canviat, el món es veu d'una altra manera.
Al cap de pocs minuts, veig als dos senyors grans sortir per la porta amb un dipòsit d'aigua d'uns 20 litres que té una aixeta a la part inferior. Me'l donen i em diuen que el porti als serveis i que la faci servir per cuinar, rentar la roba o pel que necessiti. Els dono les gràcies i la porto a la zona exterior dels serveis on estan les piques dels lavabos i els safareigs per rentar la roba. Bé, almenys podré tenir una mica d'aigua. Aprofito i rento la roba que he fet servir avui per pedalar. Prèviament, col·loco unes cordes de paret a paret al porxo exterior del lavabo per estendre la roba i la tovallola humida.
Quan ho he acabat de fer tot, ja és fosc. Fa estona que ha marxat el sol. Tot i que tinc menjar per fer-me un sopar bàsic, no estic d'humor, així que decideixo anar a la ciutat i buscar algun lloc local i econòmic per sopar.
Surto del càmping en direcció al centre d'Agdz pel mateix carrer per on he vingut aquesta tarda. Pràcticament no hi ha llum pels carrers. Sort que porto la llanterna a la petita motxilla que he agafat. I a poc més d'un quilòmetre, trobo un cafè amb terrassa força animat perquè estan veient un partit de la Champions League, en concret l'Arsenal - Atlético de Madrid. I com veig que a la terrassa hi ha una petita parada on fan entrepans freds, decideixo quedar-me i ocupar una de les poques taules buides. I a sobre el Cafe Hidia, que és com es diu, té wifi.
Sopo mentre veig el partit. Em demano un parell d'entrepans de tonyina amb enciam, tomàquet i alguna cosa més amb salsa maionesa. I per beure, una ampolla gran d'aigua. La veritat és que estic molt bé. L'únic que m'emprenya són la quantitat de mosques que hi ha. Què hi farem! El sopar, l'aigua i un te amb menta que em prenc al final em costa 40 dírhams. He sopat, he vist el partit de futbol i he fet servir la wifi per penjar totes les fotos i vídeos del dia, així com revisar l'etapa de demà que m'ha de portar a Ouarzazate.
L'ensurt de la nit el tinc quan torno al càmping. En arribar a l'entrada, em trobo el càmping tancat. Ostres, amb això no hi comptava ni tampoc em va avisar d'una hora de tancament. Em sembla que l'única opció que tinc és saltar la reixa que deu fer un parell de metres d'alt. Per sort, quan estic a punt de fer-ho, passa un adolescent amb bicicleta pel carrer que s'atura quan veu que no puc entrar. Amb parsimònia, baixa de la bici que deixa recolzada al mur exterior, s'apropa a la reixa, fica la mà per dins i gira el pany. Porta oberta! No puc creure com no he pensat abans en fer això mateix. Amb l'accés resolt, ara ja només em resta ficar-me ràpid a dormir que demà tocarà matinar de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada