AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 14: TAZZARINE - ZAGORA

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

NOVES MOSTRES D'HOSPITALITAT ÀRAB AL DESERT

Dilluns 20 d'octubre de 2025

Distància:  96,4 km

Temps: 5h 26'

Velocitat mitjana: 17,8 km/h

Desnivell: 360 m D+ / 480 m D-

Aquesta nit un parell de gats m'han donat la tabarra. M'he despertat diverses vegades amb el soroll que feia la llauna de sardines d'ahir quan suposo que els gats volien llepar les restes de l'interior. Els gats movien la llauna d'una banda a l'altra fent prou soroll per despertar-me i posar-me en alerta, especialment, les primeres vegades. Fins i tot, els he sentit rondant al voltant de la tenda. Per tant, aquesta nit no he descansat prou i, a més, m'he llevat més d'hora de l'habitual, a dos quarts de set, suposo pel fet de voler desmuntar el campament aviat.

Abans de la sortida del sol (6:35)

I per què sé que eren dos gats i no un o tres? Doncs molt senzill, perquè el primer cop que he sentit el soroll de la llauna, he tret el cap fora de la tenda i amb la llum de la llanterna podia veure en la distància els ulls dels dos gats brillant en la foscor. Impressionava una mica, la veritat.

Però bé, sovint amb unes hores de son en tinc prou, així que com tinc ganes de sortir d'hora per aprofitar el fresc del matí per avançar, em poso a recollir sense esmorzar. La raó principal és perquè no tinc gairebé res. Avui tocarà esmorzar en ruta. Tinc una benzinera relativament a prop d'on estic. Potser només uns cinc o sis quilòmetres màxim. No serà un inconvenient sortir sense esmorzar.

Abans de col·locar les alforges al portaequipatge, reviso la reparació d'urgència que he fet a la unió del portaequipatges amb el quadre, i veig que està força bé i que, com a mínim, podrà aguantar fins que arribi al taller de la família d'en Youssef que es troba al poble d'Ait Alí Ouhassou.

Amb tot recollit, començo a pedalar a les vuit del matí. De moment, és el dia que començo més d'hora. La temperatura és agradable (24º) i ve de gust pedalar. Fins i tot, surto amb el tallavent perquè, amb la velocitat, la sensació tèrmica baixa una mica. Però tinc clar que avui serà un altre dia de molta calor i se sobrepassaran amb escreix els 30º. El cel està completament net de núvols i la llum del sol tenyeix de grocs ataronjats l'horitzó.

La primera benzinera la trobo aviat. Porto només quinze minuts pedalant i just cinc quilòmetres de ruta. Per sort, veig que hi ha una cafeteria i la porta és oberta. Entro i està buida. Crido Aló!, diverses vegades i no surt ningú a atendre'm, només un parell de gats que m'observen amb curiositat. Des de la barra, guaito a una habitació que hi ha per darrere i aquesta també és buida. Després d'uns quants Aló!, sense resultat, surto fora per preguntar al responsable de la benzinera. Tampoc hi ha cap persona. Crido de nou i després d'uns quants intents apareix d'una habitació que hi ha al lateral de la benzinera un home jove amb cara d'haver-se despertat en aquell moment. Li pregunto si no hi ha ningú a la cafeteria i, després de consultar el seu rellotge, em diu que encara no. La persona que porta la cafeteria arribarà al voltant de les nou. Això és el Marroc, i els ritmes vitals a aquestes hores del matí, encara són baixos. La majoria de la gent no s'activa fins a les nou o més tard. El noi m'ofereix entrar al seu "garito" on hi ha una mena de llit per fer-me un te. Li agreixo l'oferiment, però m'estimo més continuar i trobar una altra cosa més endavant. 

Passo al costat d'un petit poble per on la carretera està en obres. Encara no són les nou i tampoc hi ha res obert. Pregunto a un senyor de les obres que es troba dalt d'una màquina i em diu que entri al poble i que, allà potser, trobaré alguna botiga oberta. M'ho penso durant uns segons, però valoro que és millor continuar. La pròxima benzinera i després el taller, els tinc a pocs quilòmetres. No vull perdre temps.

I finalment, quan porto una i quart de ruta i vint-i-quatre quilòmetres, trobo la darrera benzinera abans d'arribar al taller. De fet, des de la benzinera es pot veure a uns quants centenars de metres el poble. Per si de cas, com no porto gens d'aigua, m'aturo aquí primer per comprar aigua. És una benzinera molt nova. M'aturo davant del que crec que és la cafeteria o quelcom semblant. Surt un noi jove i quan li pregunto per comprar aigua em diu que no en venen. De fet, aquest espai no és una cafeteria. Són les oficines de la benzinera i hi treballen tres de persones (dos nois i una noia). De tota manera, em diuen que tenen aigua gratuïta i m'acompanyen a una mena de dipòsit folrat de pells d'animal i em conviden a omplir els meus bidons. No em refio d'una aigua que no està embotellada. Els pregunto si aquesta aigua em pot fer mal a la panxa. Riuen i em diuen que no, que és bona. Segur que és bona per a ells, però potser el meu estómac no opina el mateix, però tinc tanta set i per no tenir una descortesia, omplo un dels bidons. La tasto i està molt fresqueta i té bon gust. M'animo i omplo els dos bidons. Arriscaré una mica no fos cas que més endavant no trobi aigua.

Quan torno cap a la bicicleta, em diuen que segui a descansar a una cadira que tenen a la porta amb una taula. Em pregunten si em ve de gust un te amb menta. No dic pas que no. I no només em treuen un te amb menta, sinó que també em posen un cafè negre. I per si amb això no tenia prou, em porten una pizza berber embolicada en un típic drap i em conviden a menja tant com vulgui. Increïble. Aquesta gent no deixa de sorprendre'm! Quina hospitalitat! 

Quina hospitalitat!

Amb tot el que m'han oferit aquí a la benzinera, ja puc dir que he fet un molt bon esmorzar, però és que ara, a poca distància, hauré de fer una altra aturada per visitar la família d'en Youssef i arreglar la bicicleta, i potser em tornaran a obsequiar amb beguda i menjar. 

I després d'una aturada de més de trenta minuts, torno a la carretera per apropar-me fins al taller de la família del Youssef, que segons he vist a Google, es diu Agnaou Mechanik que es troba a pocs minuts d'on sóc.

El poble es diu Ait Ali Ouhassou i el taller es troba a la part del poble que toca a la carretera. A una certa distància ja puc veure un conjunt de vehicles, alguns d'ells, mig desballestats, que és la pista que em va donar en Youssef per trobar fàcilment la casa familiar.

Pregunto a uns nens que hi ha al carrer per assegurar-me de quina és la porta a la qual haig de trucar. Hi ha una gran de color blau que deu ser la porta del taller i uns metres a l'esquerra una altra, força modesta, que sembla ser el domicili particular. Truco al timbre. M'obren dues nenes d'entre nou i onze anys i les pregunto si està la mare o el pare, i just m'assenyalen a un camió que passa per darrere meu. El pare aparca el camió i s'apropa a mi. No parla anglès, a diferència del seu germà, només àrab i francès. Em presento i ja veig que el seu germà l'anticipat la meva arribada. Ell es diu Lahcen i sembla més gran que el seu germà.

Li explico amb gestos que tinc un problema a la bicicleta. Trec les alforges del darrere per tal que vegi que és el que tinc trencat. De seguida es posa mans a l'obra. I per art de màgia, comencen a aparèixer més nens i adults allà on estem. I una d'aquestes persones adultes és un de Barcelona, en concret, de la zona de la Via Júlia. Es troba de vacances i, com sempre fa, visita el seu poble. I per sort, em fa de traductor durant tota l'estona.

L'averia queda resolta en poc més de deu-quinze minuts amb la col·laboració de tots els que han vingut. Mentre torno a col·locar les alforges al seu lloc, una de les nenes de la casa apareix amb una safata amb una tetera i uns gots, i l'altra nena amb una altra safata amb el que dedueixo que és una pizza berber. Està embolcallada amb un drap molt semblant al que han fet servir a la benzinera. Ho posen tot a sobre d'una caixa de plàstic, de les típiques de la fruita, molt atrotinada, però de seguida en Lahcen col·loca en lloc d'aquesta una tauleta baixa més maca.

Ens seiem tots al voltant de la taula i comencen a menjar i beure. Com he explicat en altres capítols, la pizza berber és una mena d'empanada rodona de la mida d'una pizza familiar de poc gruix farcida de carn, verdures, espècies i fruits secs. Es cuina sobre brases enterrades a la sorra en un forn de fang. Aquest menjar és un símbol de les tradicions culturals de la regió de Tafilalet, tot i que es pot menjar en regions properes.

I per si la pizza i el te no siguin suficients, porten un bon plat ple de dàtils de collita pròpia. Són dàtils són frescos, acabats de collir. Una delícia! Però la "festa" no acaba aquí. Quan m'estic acomiadant molt agraït de tots els que estan allà, en Lahcen entra un moment a casa seva i surt amb una caixa de dàtils de collita pròpia que comercialitza la família. És la mateixa caixa que em va intentar regalar en Youssef. En un primer moment, la rebutjo molt educadament explicant-li que és molt gran per dur-la a les meves alforges, però davant la insistència d'en Lahcen, em veig "obligat" a acceptar-la. No puc explicar l'afecte que estic rebent de tota gent i no sé com manifestar com estic de content amb el tracte rebut. L'únic que se m'acut fer per obrir el meu moneder i agafar totes les monedes que tinc i donar-les als nens (filles d'en Lahcen i altres nens) els diners perquè es compressin llaminadures. En aquell moment, em sembla que no puc fer altra cosa que això per tal que no ho vegin com una mena de pagament pel tracte rebut.

I després d'un bon esmorzar, un regal inesperat

I abans de marxar, en Lahcen em passa el seu mòbil perquè el seu germà Youssef està al telèfon. Parlem en anglès i li agraeixo una i mil vegades el tracte que he rebut d'ell ahir i avui de la seva família.  

Després d'una hora a casa dels Agnaou decideixo que haig de marxar. Entre la benzinera i el taller porto molt temps de retard. Sort que avui he pogut començar una hora abans, amb la qual cosa tampoc crec que arribi molt tard a Zagora. "Només" em resten setanta quilòmetres. I com la calor ja fa estona que s'ha fet present, tampoc serà un camí de roses.

La ruta visualment és monòtona. Els paisatges àrids del desert sota un sol de justícia no es gaudeixen igual que a primera hora del matí o al vespre. Intento retallar un bon grapat de quilòmetres de la ruta ficant-me per una drecera que em suggereix Komoot, però tot just començar, veig que no serà una bona idea. Potser retallo uns cinc quilòmetres, però l'itinerari sembla tenir força més desnivell i la superfície és incerta. Per això, giro cua i torno enrere buscant la carretera. M'estimo més donar més volta per la carretera on pràcticament no hi ha desnivell. A més, vull passar pel punt d'intersecció amb la ruta que tenia prevista inicialment que travessava el desert des de Merzouga per pistes, i que segons puc veure al navegador es troba a pocs quilòmetres d'on sóc.

Arribo al punt d'intersecció de rutes i faig una aturada. Tinc curiositat per veure, encara que sigui una part molt petita dels més de dos-cents quilòmetres que tenia l'opció A que sortosament no vaig triar. Haurien estat tres dies molt durs de calor i pols, a banda dels quilòmetres que m'hagués tocat empènyer la bicicleta.

La ruta d'avui, com les dues anteriors, té poc llocs per comprar aigua o fer alguna aturada per dinar. De tota manera, avui el dinar ja el tinc fet. Després del doble esmorzar (benzinera i família Agnaou) crec que ja no menjaré res més al migdia. Només em tocarà trobar aigua per beure perquè l'aigua que porto als bidons, que he carregat a la benzinera, està molt reescalfada i no em ve de gust beure-hi. 

Per sort, quan porto una mica més de la meitat de la ruta i la set ja ha fet acte d'aparició, trobo un modest cafè en un petit nucli rural al peu de la carretera. És el Cafè Iminouassif. Fa estona que esperava trobar alguna cosa semblant i m'aturo sense pensar-ho. Hi ha una petita terrassa amb tres taules de plàstic. Una està ocupada per un parell de senyors que viatgen a una pick-up i han fet una aturada per prendre un te amb menta. El terrat és l'exterior d'un petit local de relativa nova construcció. El local és buit i no només hi ha taules i cadires, caixes d'ampolles, algunes andròmines i una televisió a la paret. Pregunto on puc comprar beguda i uns nens que hi ha per allí m'indiquen un petit local amagat que es troba en un lateral. És un petit espai de construcció rural (tova i canyissos) on a dins es pot comprar una mica de tot. És un mix entre bar i botiga, i el senyor que l'atén és una persona amb una discapacitat important. No té mobilitat a les cames i està estirat a terra. Compro una ampolla gran d'aigua i una ampolla de mit litre de Coca-Cola ben fresca. Tot plegat em costa 20 dírhams.

Aturada al Cafè Iminouassif

En aquest modest cafè hi trobo un grupet de nens i nenes. Els més grans, d'uns onze-dotze anys són molt "futboleros". Un d'ells porta una samarreta de la selecció espanyola amb el nom de Lamine Yamal i un altre la samarreta del Real Madrid. Amb ells faig broma sobre el Barça, el Real Madrid i el fútbol, en general. En un moment donat, em fan entrar al local adjacent i tinc la sorpresa de trobar-me penjada a una de les columnes una bandera espanyola. Passem una molt bona estona tots plegats.

Quan els dos senyors volen marxar amb la pick-up, m'ofereixen portar-me fins a Zagora. Tinc un segon de feblesa, però finalment el sentit comú s'imposa. Els agraeixo l'oferiment, però els dic que ho faré en bicicleta malgrat faltin encara uns cinquanta quilòmetres.

Una estona més tard, també marxo jo. És la una del migdia i calculo que encara tinc tres hores i mitja fins al meu destí d'avui. Fa mandra tornar a la carretera, però amb l'aigua i la Coca-Cola m'he refet força.

Curiós senyal al mig del desert

Anant cap a Zagora em trobo un parell de cops un senyal de trànsit que em sorprèn una mica. És un senyal triangular de perill per bicicletes. M'estranya molt trobar-les perquè per a aquestes carreteres en els tres dies que porto de travessa del desert no he trobat pràcticament cap bicicleta.

Després d'una pujada de dinou quilòmetres, però de poc desnivell, comença una baixada trepidant que acabarà a Zagora. La baixada em porta progressivament a la coneguda Vall del Draa. Una vall de molts quilòmetres que va de més enllà de Zagora fins a Agdz, a on arribaré demà. Els darrers quilòmetres ressegueixen aquesta vall deixant a la meva dreta un magnífic palmerar.

Cinc quilòmetres abans d'arribar al meu destí, trobo una botiga de conveniència on decideixo fer la darrera aturada perquè estic molt assedegat. Ja no em queda gaire aigua i, a sobre, és calenta. Així que compro una ampolla d'aigua amb gas de litre que és molt més refrescant. Són dos quarts de quatre i, per tant, sembla que no arribaré tard a Zagora.

Els darrers quilòmetres passo a tocar de totes les palmeres que estan carregadíssimes de dàtils. Es nota que és el moment de la collita.

A l'altura de Zagora, que es troba a l'altra banda del palmerar, travesso un pont que em porta a la ciutat. En aquest punt, el meu navegador em porta al càmping per un camí que en realitat no existeix. Un gran mur de tova m'impedeix el pas. Per sort, en aquell moment passa una motocicleta amb dos nois que en veurem dubtar, s'ofereixen a ajudar-me. Els dic que vaig al càmping Sindbad i em demanen que els segueixi. Abans de deixar-me a les portes del carrer que va cap al càmping, em diuen que primer em portaran a El Corte Inglés, una botiga berber que segons ells venen de tot. Surt el propietari, que parla castellà, i em convida a passar per veure tot el que té per vendre i prendre un te amb menta. Li dic que ara no puc, que primer vull instal·lar-me al càmping i organitzar-me. Li dic que un cop estigui instal·lat i dutxat vindré a donar una ullada, tot i que segurament no ho faré perquè no necessito ni vull comprar res. A més, aquest tipus de venedors són molt persuasius i costa molt desempallegar-se d'ells.

A un centenar de metres es troba el càmping Sindbad situat dins d'un palmerar. Té força bona pinta i el millor de tot és el preu. Només em costa 30 dírhams amb dret a dutxa d'aigua calenta, electricitat i wifi a tot el càmping. Busco el millor lloc per plantar la tenda, tot i que prèviament haig de fer una neteja del terra ple de dàtils secs caiguts de la palmera que tinc al costat del lloc on vull posar la tenda.

Mentre estic instal·lant-me, ve un senyor francès que té una autocaravana molt a prop meu. Em pregunta si sóc espanyol (no sé com ho haurà endevinat si no he parlat amb ningú) i em convida a prendre una cervesa quan acabi de fer tot. Li dic que em vindrà molt de gust fer-la amb ells després de més de dues setmanes sense prendre res d'alcohol.

Un cop instal·lat, dutxat i amb la roba del dia rentada i estesa, m'apropo a la seva autocaravana. La seva dona i ell estan asseguts fora a una taula bevent cervesa i menjant uns fruits secs. Em presento i els dono les gràcies per la invitació. Parlem una mica de tot, del meu viatge, del seu, etc. I m'assabento que són una parella de jubilats que es van vendre totes les seves propietats a França per comprar-se l'autocaravana que sembla més un autobús per la mida que té. I des d'aleshores viuen sempre aquí. És casa seva. Viatgen tot l'any. A la primavera i l'estiu per Europa, i quan arriba el fred acostumen a baixar al Marroc perquè troben millors temperatures i, sobretot, uns preus molt més baixos. Després d'una llarga tertúlia i d'ensenyar-me la magnífica autocaravana per dins, m'acomiado d'ells perquè vull visitar la ciutat i comprar algunes coses per sopar i per esmorzar demà. 

Quan marxo del càmping ja s'ha fet fosc. Per anar al centre de Zagora haig de passar necessàriament per davant de la botiga berber, també anomenada El Corte Inglés. Ho faig de forma discreta per la part més allunyada de carrer, però el "paio" devia estar a l'aguait tota la tarda, perquè de cop surt de la botiga i em crida l'atenció. M'ha enganxat! No tinc més remei que entrar a la botiga, però ja l'aviso que no puc comprar res perquè viatjo en bicicleta i no vull portar pes extra. Ell, amb tota la sapiència dels venedors experimentats, em diu que tranquil que si no vull comprar que no passa res, però que primer vegi tot el que em vol oferir.

Em comença a treure un munt de coses d'artesania berber. D'entrada, totes les coses grans o delicades, ja les rebutjo amb l'argument que viatjo en bici. Després d'una bona estona rebutjant coses, algunes molt maques, començo a veure que està perdent la paciència.

També em treu uns collars amb uns penjolls de plata molt típics de la cultura berber. Realment són preciosos i, de cop, penso en la possibilitat de comprar-ne tres per les tres dones de casa: la meva dona, la meva filla i la parella del meu fill. Podrien ser uns bons regals, tot i que no pensava comprar res a ningú aquest viatge, però em fa il·lusió portar algunes coses. De moment, tinc previst portar una geoda per a cada parella i la capsa de dàtils sencera que m'han regalat avui.

Intento no mostrar interès per res, però en preguntar el preu dels tres collars em delato una mica. Em demana 1.800 dírhams (180 €) pels tres. Només sentir el preu, reacciono de forma impulsiva i natural dient que és una bogeria, que no estic disposat a pagar tant, bàsicament perquè no els tinc i perquè em semblen excessivament cars. Entrem en una llarga negociació en la qual la meva posició no es mou per molt que va rebaixant el preu (tampoc tant). El meu preu que tinc al cap és de 25 € per cada un, és a dir, 750 dírhams per tot. Quan al final, em pregunta quan estic disposat a pagar i li dic que 600 dírhams, es fa l'ofès de forma molt sincera (aparentment). Ara el meu argument és que no tinc més diners en efectiu que aquests, cosa que és veritat. Bé, en realitat porto una mica més, en euros, però no li dic que els tinc perquè ell segur que els acceptaria. Al Marroc, en alguns llocs te'ls accepten. També em pregunta si no tinc targeta de crèdit per treure diners d'un caixer. No el puc enganyar, perquè tots els turistes o viatgers en porten, però que no vull treure d'un caixer perquè pagaria molta comissió. Li dic que si m'accepta pagar amb la targeta li compro els tres per 750 dírhams. En un primer moment, em diu que no, però de seguida accepta. No té datàfon, però em diu que un amic seu té una botiga i que ho farem a través d'aquest amic. Quan sembla que hem arribat a un acord, es despenja amb una nova proposta. M'ho deixa tot por 650 dírhams i que els tregui jo del caixer. La diferència entre els 650 finals i els 750 dírhams pactats anteriorment són per compensar la comissió que pagaré. Accepto la proposta i tanquem el tracte. M'embolica els regals i me'ls dona. Li dic que encara no me'ls doni perquè primer haig d'anar a treure els diners i que després torno, i no vol. Suposo que es pensa que fugiré. Així que diu que m'acompanya. Dit i fet, caminem una estona fins al caixer, i després de pagar-li en un racó discret, fora de vista de la gent, s'acomiada de forma sorprenent. Em diu que si em trobo als de la moto d'aquesta tarda i em pregunten, els digui que no he comprat res... he, he, he. No els vol pagar la comissió que deuen tenir estipulada per portar gent a la botiga. La meva comissió per treure del caixer només ha estat de 35 dírhams. Per tant, els regals m'han sortit força bé.

Són dos quarts de nou i encara no he comprat. La ciutat l'he pogut veure una mica anant al caixer que estava a uns deu minuts de la botiga berber. De baixada, en direcció al càmping, vaig comprant tot el que necessito: una ampolla gran d'aigua, quatre iogurts, un paquet de galetes, raïm, una llauna de tonyina amb tomàquet i un pa. Tot plegat 44,5 dírhams. 

Amb la compra feta, vaig cap al càmping a preparar el sopar. Avui toca fer uns macarrons que porto amb la llauna de tonyina, una mica de raïm, un parell de iogurts i un te per tancar l'àpat.

La resta de la nit la passo assegut a la porta de la tenda, gaudint de la magnífica temperatura de la nit, editant vídeos i fotos, pujant-los a Instagram i revisant la ruta que faré demà. També se m'apropa una noia francesa que viatja sola amb la seva motxilla i es queda una bona estona allà fent-me companyia i xerrant dels nostres respectius viatges.