Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
PRIMERA ACAMPADA LLIURE
Dijous 9 d'octubre de 2025
Distància: 84,0 km
Temps: 4h 52'
Velocitat mitjana: 17,2 km/h
Desnivell: 600 m D+ / 700 D-
Matino una mica més de l'habitual, però com el sol surt una mica tard (7:26), condiciona a l'hora d'inici de l'etapa. El dia està mig ennuvolat i fresquet. El termòmetre marca 17º. El carrer, que puc veure des de la finestra de la meva habitació, té poc moviment.
Comença el matí a Ouazzane
Abans de posar-me en marxa, decideixo esmorzar primer abans de començar a organitzar les alforges. Una mica d'embotit que porto des de casa amb una mica de pa, un iogurt amb musli, civada i fruits secs, un parell de plàtans i un cafè de sobre, l'aigua del qual escalfo al fogonet d'alcohol, com vaig fer ahir a la nit.
Amb la panxa plena, organitzo les alforges de forma metòdica (porto una "xuleta" amb les coses que porto a cada una d'elles). Així puc trobar les coses ràpidament, si ho necessito, mentre estic en ruta.
A tres quarts de nou ja estic llest. El recepcionista de la nit m'ajuda a treure la bicicleta de l'hotel. Al costat de la porta hi ha un grup d'adolescents preparats per anar a l'institut que em miren encuriosits. De mica en mica, van agafant confiança i em comencen a preguntar per les coses que porto a la bici i sobre el seu pes. Al final, volen fer-se unes fotos amb mi.
Amb alguns dels adolescents
Quan són les 9 de matí, començo a pedalar amb el tallavent posat perquè de moment continua el dia fresc. Surto de la ciutat amb molta facilitat. Després de 15' agafo la carretera nacional que porta a Fès.
Els primers vint-i-cinc quilòmetres són molt favorables, per la qual avanço força de pressa. El paisatge que travesso és molt semblant al d'ahir, és a dir, molts conreus, especialment d'oliveres. El dia continua tapadet, tot i que les previsions del dia indiquen que al final el sol s'imposi i, fins i tot, faci calor.
Travesso alguns pobles de diferent mida, com Bni Quolia (km 8) i Ain Defali (km 29) i que el puc anar percebent és que com més baixo cap al sud, més rurals i pobres són. Es veuen molts nens, que haurien d'estar a escola, a sobre de rucs o en carros carregats amb dipòsits d'aigua que van a buscar a llocs que deuen ser pous veïnals (se'n veuen uns quants). De fet, tres quilòmetres abans d'Ain Defali, m'aturo al final d'una pujada per gravar un vídeo i parlo d'això.
Quan porto tres hores de ruta i mitja d'etapa feta, arribo a una ciutat força gran, Jorf el Melha o ⵊⵯⵕⴼ ⵍⵎⵍⵃⴰ en amazigh (tots els indicadors que trobo per la carreteta estan escrits en àrab, transcripció alfabet internacional i amazigh, la llengua berber). En aquest punt, decideixo fer la meva parada habitual de meitat d'etapa per prendre'm un te i descansar una mica. L'aturada en aquest punt la faig més llarga del que és habitual (45'). El bar té wifi i aprofito per editar i pujar vídeos a Instagram per tal d'avançar feina de la nit.
Aturada a meitat d'etapa (Jorf el Melha)
El perfil de tota aquesta part central de l'etapa és amb dents de serra, la qual cosa implica un continu puja-baixa que, sembla que no, cansa bastant. A més, en aquest moment del matí, el sol cau a plom i la temperatura puja força fins als 30º.
Després de tornar a la carretera, veig la primera parella de dromedaris, tot i que encara estem a molts quilòmetres del desert. L'estampa té trampa i, en realitat és un reclam per als turistes en una àrea de servei que ven artesania berber i terrisseria, especialment recipients de tajine de totes les mides.
Avui no arribaré a cap poble o ciutat per passar la nit. En el recorregut, cap dels pobles sembla tenir càmping o allotjament de cap mena. Potser a Jorf el Melha hauria trobat alguna cosa, però era massa aviat. I arribar fins a Fès està descartat, perquè arribaria de nit i la reserva la tinc per l'endemà. En la planificació prèvia, tinc marcat un punt a uns vuitanta i pocs quilòmetres del punt de sortida, just on s'ajunten dues carreteres nacionals (la 4 i la 13 que és la meva), on hi ha una àrea de servei amb benzinera, cafeteria i una zona arbrada important. A més he llegit a Internet alguns comentaris d'algunes persones que s'han allotjat aquí. Per tant, el meu pla és preguntar si tenen habitacions. I en cas afirmatiu, quedar-me si el preu es troba dins del meu pressupost (màxim 15 € per dormir). I en cas contrari, demanar si puc acampar per allà. Aquesta seria una bona opció perquè disposaria de lavabo, cafeteria, punt d'aigua i potser algun servei més. I en cas que em posin pegues, tindria l'opció d'avançar uns quants quilòmetres més (uns vint) fins a un embassament que es troba a prop de la carretera. Allà podria acampar i tenir aigua per rentar-me (hauria de comprar aigua en algun poble abans d'arribar-hi).
Són les dues del migdia i comença a ser l'hora de dinar, però estic bé i amb forces, així que decideixo continuar una mica més per apropar-me al destí. La idea és parar en qualsevol lloc on pugui preparar-me alguna cosa amb el que porto (pa i llauna de sardines).
Però quan porto gairebé uns setanta quilòmetres i la carretera comença a fer una suau pujada que no s'acabarà fins al punt que tinc previst acabar, decideixo parar per dinar quan veig una parada d'autobùs amb porxo que em protegirà del sol mentre dino.
Segons el meu navegador, només em resten quinze quilòmetres aproximadament fins a l'objectiu del dia. Vaig bé de temps, així que m'ho prenc amb calma i abans de dinar gravo un vídeo per pujar a Instagram. Dino el que tenia previst i em ve de gust acabar amb una fruita i/o un cafè, i decideixo que quan arribi a Selfat que es troba a un cinc-sis quilòmetres, buscaré algun lloc per menjar unes postres i prendre un cafè o un te amb menta.
Amb aquesta idea torno a la feina. La carretera transita en suau pujada que no es fa dura. I quan passo per Selfat no trobo res que em convidi a aturar-me, excepte una benzinera que hi ha a la sortida. Faig una ràpida valoració i m'estimo més fer els deu quilòmetres que hi ha fins al possible final d'etapa per si de cas tinc problemes per allotjar-me o acampar. Com hi ha una cafeteria, em podré prendre allà el cafè o el te amb menta.
Els darrers quilòmetres són dues llargues rectes que se'm fan molt llargues i, mentre m'apropo, poso el radar en marxa per si, finalment, m'haig de buscar la vida en un altre lloc (zones on es pugui acampar, cases en construcció o, fins i tot, abandonades). No trobo res que em faci el pes.
I després de més de set hores d'ençà que vaig sortir d'Ouazzane i de gairebé cinc de temps en marxa, arribo a l'àrea de servei on es troba el Cafè Albrtqizia. La zona té bona pinta. És molt gran amb una zona porxada exterior plena de taules i cadires, serveis i, el millor de tot, una petita botiga-súper on es poden comprar algunes coses (begudes, llaunes, dolços, snacks i altres foteses).
Deixo la bici a la porta i entro dins la cafeteria que té algunes taules amb gent. A fora, hi ha algunes furgonetes turístiques que van cap a Fès o venen d'allà amb grups de turistes que fan una aturada tècnica per anar als lavabos i/o prendre alguna cosa. Pregunto al cambrer si tenen habitacions i em diu que n'havien tingut, però ara no. Tocarà pla B. Pregunto per la possibilitat d'acampar a la zona arbrada que hi ha a uns cinquanta metres (tot i que no m'agrada gaire perquè està massa a prop de la carretera). I em diu que cap problema. Perfecte.
Surto de la cafeteria i faig una inspecció de tota la zona (zona arbrada, jardins de la cafeteria que es troben a la part posterior i voltants de la cafeteria). La zona arbrada, com he dit, no m'agrada. Massa exposada al tràfic i poc discreta. Els jardins posteriors estan molt bé. Hi ha moltes zones amb gespa (una mica alta) i una zona enrajolada amb una piscina buida. La gespa no em fa el pes perquè és bastant alta i està una mica humida pel rec, però la zona enrajolada podria ser una opció. Però, finalment, veig que el millor lloc és un porxo lateral de la cafeteria que està net i és força discret. Torno a entrar a la cafeteria i pregunto si puc posar la tenda allà, i per si de cas, els dic que faré gasto a la cafeteria, inclús no descarto sopar (tot i que per Internet vaig llegir que els preus no són econòmics). Em diuen que per descomptat puc posar la tenda allà, que no tenen cap problema. I sobre la possibilitat de sopar, em diuen que no em poden oferir gaire cosa, excepte una truita o quelcom semblant. Fantàstic!
És bona hora i no tinc pressa, així que decideixo demanar-se un te amb menta amb una crep de xocolata i seure a la terrassa de fora. El moviment de furgonetes i turistes continua. I d'una d'aquestes furgonetes, surt un senyor madur que es mira amb interès la bicicleta que tinc recolzada davant meu a una columna. S'adreça a mi i em pregunta si és meva. És obvi que és meva perquè són l'únic allà amb pinta de ciclista. Em llevo i m'apropo a ell. Està com emocionat de trobar un cicloturista. Es presenta (no recordo el nom) i em diu que és canadenc. Mostra interès pel que faig, perquè ell, quan era una mica més jove, també feia cicloturisme. Parlem de moltes coses, de la meva ruta, de la meva procedència i d'altres temes més banals. Em presenta a la seva dona que té trets asiàtics, però parla un anglès americà molt marcat. Al final, em demana si pot fer-se unes fotos amb mi, i, és clar, accedeixo. I també aprofito per fer-nos una amb la meva càmera. Ens acomiadem i torno a la meva taula per descansar i berenar.
Amb el turista canadenc
I ara sí, amb tranquil·litat, vaig cap a la zona escollida i em dedico a plantar la meva tenda i organitzar les meves pertinences al voltant.
Amb la feina feta, el pas següent és rentar-me. Els serveis no tenen dutxes, però estan força nets i són amplis. Allà puc rentar-me tot el cos amb relativa facilitat i privadesa (entra poca gent). I així, com els gats, per parts, em rento a fons i em canvio de roba. Ara soc una persona nova.
Quan torno a la meva tenda, veig que a poca distància meva ha aparcat una autocaravana 4x4 d'un color taronja llampant. Són una parella alemanya (ho sé d'entrada per la matrícula) relativament jove amb dues nenes força petites.
I en una d'aquestes, quan passa ell pel meu costat, s'adreça a mi i es presenta (tampoc recordo el seu nom). I com en molts altres casos, em pregunta d'on soc o què estic fent. Em diu que ells també estan viatjant pel Marroc i que la ruta que fem és força semblant (espòiler: no serà l'únic encontre que tindré amb aquesta família). Em diu que la seva dona parla castellà i que si necessito qualsevol cosa els hi demani amb tota la confiança. Més tard, s'apropa ella i es presenta. Efectivament, parla un castellà perfecte i la conversa és semblant a la que tinc amb la seva parella. Molt macos!
L'autocaravana de la parella alemanya
El sol s'està ponent per l'horitzó i decideixo posar-me a preparar el sopar. Ja havia descartat sopar a la cafeteria. Encara no és d'hora per sopar, però tinc gana i així tindré més temps desprést per estar-me a la cafeteria aprofitant el wifi que tenen.
Mentre preparo uns tortel·linis amb tomàquet i tonyina, m'adono que no tinc pa (tampoc en tenien a la botiga), així que m'apropo a l'autocaravana dels alemanys i els hi demano si tenen una mica per donar-me. Evidentment que en tenen, i m'ofereixen un bon tros d'un pa rodó marroquí de mida gran.
El sopar m'entra d'allò més bé i el remato amb un parell de iogurts que he comprat abans a la botiga de la cafeteria juntament amb altres coses, com aigua i plàtans.
Preparant el sopar en el lloc d'acampada
I ja després de sopar i rentar els estris i cassoles, m'apropo a la cafeteria i em prenc un te amb menta amb una altra crep de xocolata (més endavant sabré que aquesta mena de creps marroquines s'anomenen "msemen" i són molt típics de cuina marroquina).
En primera instància, m'instal·lo dins la cafeteria perquè estan fent un partit del mundial sub-20 de futbol que juga el Marroc contra Corea del Sud. La cafeteria, malgrat que està lluny de nuclis habitats, és plena de gent, veient el partit. Per alegria de tots, i també meva (per empatia), guanya el Marroc per 2 a 1.
Un cop acabar el partit, i mentre netegen la cafeteria, m'instal·lo a l'exterior i continuo editant vídeos i fotos per pujar-les a Instagram, a banda de trucar a la meva dona, com faig gairebé totes les nits que tinc wifi.
I d'aquesta manera, quan ja és força tard, acabo el dia anant a dormir al meu racó en la que és la meva primera acampada del viatge i, a més, lliure, o millor dir, semi lliure perquè, de salvatge en té poc.
Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
DE LA PERLA BLAVA A LA PERLA VERDA
Dimecres 8 d'octubre de 2025
Distància: 70,2 km
Temps: 4h 35'
Velocitat mitjana: 15,3 km/h
Desnivell: 830 m D+ / 1.150 D-
Em llevo a trenc d'alba i veig sortir el sol des de la finestra que es troba sobre el capçar de l'americà, però com els companys de l'habitació encara dormen, excepte el vietnamita, intento no fer gaire soroll traient les meves pertinences fora de l'habitació i organitzar les alforges. El noi vietnamita es fora, assegut a una cadira, fumant. És un noi molt simpàtic i em saluda amb un somriure molt ample.
Com tinc la cuina a tocar, mentrestant, vaig preparant l'esmorzar que consistirà en un plàtan, un iogurt amb musli i fruits secs, rematat amb un te amb galetes. Esmorzo tranquil·lament a la terrassa superior. El dia està una mica rúfol, tot i que el sol es pot entreveure entre els núvols, i convé abrigar-se una mica.
Surto a les 9:20 del hostel (ho sé perquè tinc totes les dades recollides a les meves aplicacions, com Strava o Komoot). Com fa fresqueta i el començament de la ruta és una baixada pronunciada, decideixo posar-me el tallavent. Però abans de sortir de Chefchauen, m'aturo a una botiga petita per comprar una ampolla d'aigua (8 dh, que és car per ser una botiga i no un bar o restaurant).
Els primers quilòmetres, excepte una primera pujada des d'on faig una foto de la ciutat, són de baixada trepidant desfent el desnivell que vaig pujar ahir per arribar a la ciutat, però per l'altra banda de Chefchaouen. Un cop arribo al final de la baixada i enganxo la carretera nacional (RN2), travesso la població de Dardara que, bàsicament, consisteix en una línia de cases i botigues a banda i banda de la carretera. Des d'aquí, la ruta torna a pujar de forma suau durant uns tres quilòmetres amb un desnivell màxim de 4%. Després d'una baixada com l'anterior, costa pedalar quan la carretera mira cap a dalt.
A partir d'aquí, i durant més de vint-i-cinc quilòmetres, gaudeixo molt de la ruta amb un suau descens travessant camps d'oliveres, molins d'oli i cooperatives de venda d'oli, mentre el sol comença a brillar al cel. De fet, durant gran part de l'etapa la flaire predominant és la de l'oliva premsada, que té un punt amarg, i em recorda totalment, a l'olor que fa el "meu" poble (la Palma d'Ebre) en l'època de la recollida, especialment des de la finestra de cuina que dona a la Vall Major on es vessen els residus de la premsada. És potser la part de l'etapa que més gaudeixo.
Ja es nota que estic entrant al Marroc més rural, perquè començo a veure rucs per tot arreu. Sols a una banda de la carretera, arrossegant petits carros o portant al seu llom al propietari (i en alguns casos amb dos o tres persones a sobre...pobre animal!).
Un dels molts rucs que hi ha a la ruta
Quan porto dinou quilòmetres, en mig d'aquest paisatge d'oliveres i flaire d'oli premsat, passo per un poble anomenat Zeituna que em fa pensar que el nom en castellà de l'oliva és "aceituna" que segurament té origen àrab (ja a casa ho busco per Internet i efectivament, "zeituna" seria oliva i "az-zeitun" olivera. Una cosa més que vaig aprendre d'aquest viatge).
Quan porto trenta-vuit quilòmetres, un cop passat el poble de Bab el Khoms i després de pujar un petit port de tres quilòmetres amb algun pendent força dur, trobo un saló de te al costat de la carretera, per la qual cosa decideixo fer una aturada per descansar una mica, prenent-me un clàssic te amb menta (m'he fet addicte a aquesta beguda) que acompanyo amb uns fruits secs que porto a les alforges i una ampolla d'aigua, que a la majoria dels llocs et serveixen amb el te.
Aturada de mig matí (km 38)
Després d'una bona estoneta, torno a la carretera per completar el trenta-dos quilòmetres que, segons Komoot, em falten per arribar a Ouazzane. A partir d'aquí el recorregut serà lleugerament ascendent, però força fàcil.
La resta de la ruta no té cap dificultat. Els quilòmetres van passant sense cap cosa important a comentar. I quan ja veig que m'estic apropant a Ouazzane, decideixo que és el moment de dinar. M'estimo fer-ho abans d'entrar a la ciutat en qualsevol lloc de tipus local que trobi en els pròxims quilòmetres. Descarto un parell de llocs que semblen més turístics o de més categoria, i em decideixo per un bar-restaurant molt local que trobo passat El Jabreine (km 62).
M'instal·lo a l'ombra a una taula exterior, a prop de la bicicleta (i no ho faig per desconfiança). Entro fins a la barra per triar amb imatges que és el que vull dinar. Al final trio un rostit de pollastre amb verdures i patates fregides que em cruspeixo en un tres i no res. El rostit estava molt bo, però els trossos de pollastre, pel meu gust, tenien massa ossos i poca carn. Sort que el rostit té molt suc i no paro de sucar-hi pa. Demano unes postres i no saben a què em refereixo (més endavant prendré consciència que al Marroc, els àpats s'acaben amb un te amb menta o, fins i tot, aquest acompanya l'àpat). De tota manera, al final aconsegueixo fer-me entendre i em porten una poma. I acabo el dinar amb un cafè i no amb un te amb menta, com seria el més habitual. El millor de tot ve a l'hora de pagar, perquè tot plegat, rostit de pollastre amb patates, pa a discreció, una ampolla gran d'aigua i un cafè (més car que el te amb menta), em costa només 39 dh (menys de 4 €).
Rostit de pollastre amb patates
Després d'una hora dinant amb molta calma, torno a agafar la bicicleta per fer els darrers quilòmetres fins a Ouazzane. Ara toca pensar quina de les tres opcions de pernoctació trio. Per una banda, la primera opció, quan planejava la ruta, és fer una acampada lliure al llac Boudaroua que es troba a uns tres quilòmetres d'Ouazzane en direcció a Fès, però alguns comentaris trobats a Internet que deien que era un lloc on al vespre anava molta gent sorollosa i la presència de gossos sense amo per la zona, em fan desistir d'aquesta opció. La segona opció, és continuar uns cinc o sis quilòmetres per la mateixa carretera i anar a un complex turístic amb hotel, restaurant i càmping (Motel Rif), però no acaba de fer-me el pes, perquè el fet d'estar a la mateixa ciutat em permet poder visitar-la i poder comprar menjar o trobar llocs econòmics per sopar. Al final, mentre m'apropo a la ciutat, acabo de decidir-me. Buscaré un lloc per dormir. Tinc controlats uns quants i, per tant, serà qüestió de passar per cadascun d'ells i veure'ls amb els meus ulls per evitar sorpreses.
Resumen de la etapa 3
Així que un cop entro a Ouazzane, em dirigeixo al primer punt que tinc marcat a Komoot on, suposadament, hi ha un alberg. Res, quan arribo al lloc no hi ha cap rastre d'un alberg o quelcom semblant. Passo a l'opció dos. Tampoc. Allà no hi ha un altre suposat alberg que m'apareix a Komoot. Al carrer pregunto a un noi que treballa a un cafè i em diu, assenyalant a la medina, que si vaig en aquella direcció en trobaré un quants. Com veig que l'accés a la medina per on em diu el noi, és força complicat amb un tram d'escales que hi ha per accedir, decideixo anar a la tercera opció que era l'Hotel Granada. El mot "hotel", d'entrada, em fa pensar en preus més elevats que poden estar molt per sobre del meu pressupost total diari (20 €). Bé, no perdo res per donar una ullada, i si veig que és massa car, sempre tindré l'opció d'anar al càmping.
M'arribo a l'hotel i veig que, malgrat el nom, és un lloc modest no adreçat turistes sinó a la població marroquina (la qual cosa confirmo més tard veient la gent que s'allotja). Per la primera habitació que m'ensenyen, amb un llit doble i dos llits individuals (quàdruple), em demanen 150 dh (15 €). Els dic que no necessito una habitació tan gran i que no vull pagar tant. I la següent, just al davant de la primera, és una habitació amb tres llits individuals per la qual em demanen 100 dh. El preu d'aquesta, tot i ser una habitació massa gran per a les meves necessitats, em sembla raonable. Tinc el bany al costat (és compartit) i a la zona de recepció (també al costat) tinc una nevera on puc guardar el que necessiti. Accepto i no continuo preguntant per habitacions més petites o econòmiques. El preu em sembla assumible i encara tinc marge pel sopar sense passar-me del pressupost diari.
La meva habitació
Estic en un lloc força cèntric i, per tant, força sorollós per trànsit que hi ha als voltants, però no em preocupa gaire. Segur que al vespre la cosa es tranquil·itzarà una mica i, si no, com no tinc problemes per dormir, tampoc em treu la son (i mai millor dit).
Un cop dutxat i arreglat em proposo sortir a explorar la ciutat de la qual no tinc cap referència. Pregunto a la noia de recepció cap a on haig d'anar per visitar la part més interessant d'Ouazzane i amb un planell a la mà m'indica on es troba la medina i els seus voltants.
En pocs minuts arribo a la plaça principal de la ciutat des d'on es pot accedir a la medina que es troba en el pendent d'un turó. La plaça és plena de gent amb molt d'ambient. Les primeres impressions de la ciutat són molt bones. Això és l'avantatge d'anar a un lloc sense cap expectativa prèvia.
La plaça principal d'Ouazzane
El primer que veig mirant a la medina és que predomina el color verd, a diferència de Chefchaouen que és blava. Començo a buscar informació a Internet sobre la ciutat i trobo informació molt interessant.
Per començar, tal com acabo de comprovar, se l'anomena la "perla verda" pel color que predomina a la ciutat i, especialment, a la medina. A més, Ouazzane és un dels centres espirituals més importants del món islàmic, que rep al llarg de l'any a molts pelegrins, tant jueus, que la consideren ciutat santa, com musulmans, ja que aquesta ciutat va ser bressol d'un sant jueu molt important, Rabit Amrane, i seu de la confraria musulmana Zawiya "Els Taibies", una de les més importants entre els musulmans fundada al segle XVII per un descendent del profeta Mahoma. A més, Ouazzane és considerada la ciutat més segura del Marroc i puc donar fe, tot i que en tot el viatge no he tingut cap situació que m'hagi produït cap sensació d'inseguretat.
Decideixo entrar a la medina per la porta que dona a la plaça i començo a adonar-me que aquesta és una ciutat increïble i que mereix una visita. És, potser, la ciutat més autèntica del Marroc. No hi ha turistes ni veus cap botiga de venda de souvenirs o res semblant. La part més maca és on treballen els artesans. Veus de tot i cap taller està orientat al turisme. Realment, la medina d'Ouazzane és una joia que gaudeixo molt i no trobo el moment de marxar cap a l'hotel.
A la porta de la mesquita més important de la ciutat, de color blanc i verd, i amb un minaret octogonal (poc freqüent), un grup d'homes que es troben asseguts a l'entrada, m'intenten explicar una mica la importància de la mesquita i, un d'ells, s'ofereix a fer-me un "tour" per dins i per fora. L'únic espai que em recomana no entrar és a la zona d'oracions, perquè ara mateix és plena de gent fent les plegaries, i a més vaig amb pantalons curts i considera que potser no és la vestimenta més adient per entrar. Però a banda d'això, m'ensenya molts racons molt macos i la tomba d'algú que va ser molt important en el món islàmic, que després sabré que és Cherif Moulay Abdellah.
A una hora prudencial, decideixo que és hora d'anar a dormir. Demà toca matinar, o això desitjo. Però abans, compro un parell de iogurts, pa, formatge i uns plàtans per l'esmorzar de demà.
Un cop a l'hotel, i per primer cop en aquest viatge, encenc el fogonet d'alcohol al terra de l'habitació, prenent les precaucions adequades no fos cas que es calés foc. Escalfo una mica d'aigua amb la qual em preparo una infusió. És un costum que tinc sempre, per la qual cosa em costa anar-me'n a dormir si no me la prenc. I d'aquesta manera tanco la tercera etapa i el quart dia de la meva aventura.
Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
OBJECTIU: LA PERLA BLAVA, CHEFCHAOUEN
Dimarts 7 d'octubre de 2025
Distància: 63,7 km
Temps: 4h 53'
Velocitat mitjana: 13,0 km/h
Desnivell: 1.110 m D+ / 600 D-
Em llevo sense pressa, perquè ahir em van informar que l'esmorzar no se servirà fins a les 9:30. La raó és senzilla, tot i que em sembla molt simplista. Els responsables del hostel compren cada dia els productes frescos que serveixen per esmorzar, principalment el pa, i es veu que les botigues i parades de la medina no comencen a funcionar fins les 9:00. Així que no poden servir l'esmorzar fins a una mica més tard. Què hi farem! L'etapa d'avui tampoc ha de ser massa llarga. Si fa, no fa, com la d'ahir amb l'única diferència que avui el desnivell serà molt més gran, especialment la darrera pujada a Chefchaouen de 6 km que promet ser molt dura.
L'esmorzar
L'esmorzar s'allarga una mica tot xerrant amb els companys de taula que s'interessen, especialment, pel que estic fent, així que no deixo el hostel fins ben passades les 10 del matí.
Aquesta vegada, la sortida de la medina és una mica més llarga que la d'ahir a Tànger. Els carrerons estrets plens de parades amb tota mena de productes (peix, carn, fruita i verdura, pa...) i gent pel mig, m'obliga a anar caminant i empenyent la bicicleta. I a mig camí, quan estic passant per la gran mesquita, un senyor des d'una part elevada d'aquesta em crida l'atenció i em diu en francès que entri i pugi a dalt per veure les vistes de la ciutat. Li agraeixo l'oferiment, però li dic que tinc tard i que haig de començar a pedalar.
Un cop surto de la medina pel mateix lloc pel qual vaig entrar ahir, la porta anomenada "Bab al Okla", el camí fa baixada fins als afores de la ciutat des d'on faig una foto per acomiadar-me d'ella. La veritat és que no esperava molt d'ella i m'ha sorprès gratament. Potser algun dia hauré de tornar per fer una visita més a fons.
Adeu-siau, Tetuan!
Un cop surto de Tetuan, la ruta transita per una pujada molt suau, gairebé imperceptible, durant 20 km amb algunes dents de serra. El primer punt que tinc com a referència és el poble de Zinat que té un embassament molt maco. Durant la preparació de la ruta que havia de fer al març, la primera etapa estava plantejada de Tànger a Chefchaouen (massa llarga després de veure com era), i Zinat era un possible punt d'acampada en el cas que no fos factible arribar fins a Chefcahouen. I, per tant, em tenia molt estudiat l'entorn de l'embassament a la cerca de llocs d'acampada. I per aquesta raó, em fa molta il·lusió arribar aquí, just quan porto 20 km i 1h30' d'etapa. Evidentment, m'aturo al mig del poble en un lloc on hi ha unes bones vistes de l'embassament que amb el dia clar i assolellat es veu molt maco.
L'embassament de Zinat
A partir d'aquí la carretera comença a pujar una mica més amb un parell o tres de dents de serra, abans de començar la llarga pujada del primer port del dia d'uns 10 km amb trams fàcils de poc pendent i d'altres amb un pendent que oscil·la entre el 6-7%, la qual cosa fa que de tant en tant, hagi de parar per agafar una mica d'aire. Avui el vent no bufa en contra, i potser ho fa de cua, però és suau i gairebé no es nota, en canvi, sí que es nota la calor. Segurament, al llarg del matí arribarem als 30º.
Durant la pujada, tinc la primera trobada amb un cicloturista. També viatja en solitari, és alemany i ho fa amb en modalitat bikepacking (menys càrrega) amb una bicicleta gravel. Aturats al voral, xerrem una estoneta abans de continuar els nostres respectius camins. Ell, com era d'esperar, va una mica més ràpid i en pocs minuts el perdo de vista entre els revolts de la carretera.
Finalment, després de 38 km, arribo a dalt del port que es troba a la mateixa altitud que Chefchaouen. En aquest punt, ja porto gairebé 3 h i tres quarts de ruta. Són pràcticament les dues de la tarda i ja començo a tenir una mica de gana.
Per sort, pocs minuts després de començar la baixada, arribo a un poble anomenat Souk Larbaa Beni Hassan on penso fer una aturada per dinar. Ho faig al primer lloc que trobo, just abans d'entrar al poble, que és una mena de botiga de conveniència on pots trobar de tot. Primer toca hidratar-se i després li demano al senyor que em prepari un entrepà de tonyina amb tomàquet, tal com li ha preparat un noi que estava davant meu. Dit i fet, em prepara un entrepà amb una llauna de tonyina "Isabel" (qué bien que hoy comemos con Isabel, com deia el l'anunci de la marca) que agafa dels prestatges que, amb l'ampolla d'aigua d'1.5 litres, em costa la modesta quantitat de 15 dh (1,5 €). Em diu que m'assegui en una de les cadires de plàstic que té a la porta i així em puc menjar l'entrepà tranquil·lament.
Finalment, passo allà uns 30' i reprenc la ruta. Per sort, ara toca un llarg tram favorable d'uns 17 km que gaudeixo molt, especialment havent dinat que és quan menys ve de gust pedalar.
De mica en mica, em vaig aproximant al meu objectiu del dia. Pedalo a un bon ritme a la part que ja no baixa tant, tot i que la carretera continua sent una mica favorable. A aquelles hores ja fa estona que fa calor i l'aire de cara de la baixada s'agraeix. Al fons de tot, ja es veuen les muntanyes que envolten Chefchaouen. Estem a la serralada del Rif, una de les formacions muntanyoses més importants del Marroc, famosa per la producció de hatxís, tot i que de moment, encara no he trobat ningú venen a la carretera, com si ho feien el 1998 quan vaig passar per aquesta zona.
No trigo gaire a començar a intuir la ciutat en la llunyania, dalt d'un turó. Ja es veu que em tocarà pujar i començo a patir (en silenci). La veritat és que des d'allà no sembla que estigui tan alt, però el meu track no enganya i em diu que hauré d'afrontar unes bones pujades.
El paisatge que trobo al llarg del matí és molt reconeixible, donat que és força semblant al que trobem aquí, de fet estem a prop de la Mediterrània, és a dir vegetació força exuberant, serres de tipus calcari, pobles blancs i conreus en terrasses, on predomina l'olivera.
Chefchaouen a la llunyania
En pocs quilòmetres em planto a la rotonda des de la qual s'agafa el desviament a Chefchaouen, deixant la la dreta la carretera nacional que demà hauré de tornar a agafar, i comença la llarga pujada d'uns 5 km, que segons he vist a Komoot, hi ha trams d'un 11% de pendent i la mitjana es troba al voltant del 7%. Potser a l'inici de l'etapa, m'hauria vist capaç de pujar-la sense posar els peus a terra, però avui crec que no podré.
Dit i fet, començo la pujada pedalant amb ganes, però la carretera és punyetera perquè en comptes de pujar fent revolts que, al meu criteri, facilita la pujada, ho fa amb llargues rectes i suaus corbes que et permeten veure molts centenars de metres per endavant. A més, els pitjors trams es troben a la primera meitat. Pedalant aguanto uns centenars de metres. La calor, l'esforç i el pendent al final et van minant i acabes posant els peus a terra, i un cop que ho fas, tornar a pedalar és molt complicat, perquè el pendent t'ho fa difícil. Així que en els trams més forts, camino empenyent la bicicleta.
Durant la pujada, quan dec portar uns 3 km i ja veig Chefchaouen a tocar, trobo una zona arbrada amb ombra que aprofito per fer una aturada més llarga i hidratar-me. Mentre espero, veig que està pujant també, empenyent la bicicleta, el cicloturista que he vist durant la pujada del primer port. Segurament, ell també es va aturar al mateix poble que jo, perquè des d'allà ja no he passat per cap altre més, però dinant en algun lloc tancat, donat que no l'he vist enlloc.
Ell també s'atura a la meva alçada i parlem de la pujada que estem fent i del que queda. Em diu també que s'allotjarà a un hotel en habitació individual. Ell no viatja en modalitat "low cost", com jo...he, he, he. Em comenta que només farà una ruta d'una setmana i que sempre dorm en hotel i menja en restaurants. D'aquesta manera, s'estalvia més d'un 50% de la càrrega (tenda, sacs, matalàs, material de cuina, portar menjar...). Després d'uns minuts, reprenem la marxa, i ell de seguida em deixa enrere.
Després d'una hora de pujada, sumant el temps pedalant, caminant i aturat, arribo finalment a Chefchaouen. Just entrar a la part habitada trobo un quiosc a la carretera on m'aturo de nou per comprar una Coca-Cola ben fresqueta i una ampolla gran d'aigua. Sort que aquesta és força barata, entre 6 i 10 dh, depenent del lloc, perquè al llarg del dia cauen un mínim de 3-4 ampolles d'1,5 litres. El fet de no poder carregar els bidons amb aigua de fonts públiques o d'aixetes particulats per evitar emmalaltir, incrementa el pressupost del dia en un 15-20% en funció de la quantitat d'aigua comprada i del lloc on es comprin.
Mentre m'hidrato i recupero forces assegut a una vorera al costat del quiosc, em miro la situació del hostel que tinc reservat. Aquest es troba a la medina a uns 2,5 km del lloc on em trobo.
Accedeixo a la medina per una de les entrades que es troben al sud d'aquesta, i a partir d'aquest punt, poso els peus a terra i camino empenyent la bicicleta perquè els carrerons són estrets amb força gent caminant i no vull tenir cap problema amb la gent.
El hostel "Souika" està força bé i té un cert encant, i a sobre només em costa 60 dh (6 €). M'assignen una habitació compartida amb quatre llits a la terrassa de l'edifici. De fet, em donen a triar on vull dormir i el senyor em recomana aquesta habitació per la seva ubicació. Just al costat tinc la cuina, un lavabo, el safareig, un altell amb una altra terrassa amb taules i cadires, on puc descansar o dinar, i sobretot, unes bones vistes de la medina.
De moment estic sol a l'habitació i són més de les 17:00, i no crec que vingui gaire gent més. És probable que tingui tota l'habitació per a mi sol (espòiler: s'omplirà tota l'habitació).
Després d'una bona dutxa, de rentar la roba i de gaudir de la posta de sol, surto a visitar la medina que està batejada com "la perla blava". La veritat és que és espectacular. Molt més del que recordava de fa vint-i-set anys. De fet, segons m'expliquen, la gent del poble fa un esforç suplementari per tenir-la molt cuidada, la pinten molt sovint, està neta i té racons encisadors. Realment, és com un poble de conte de fades. Potser, com a crítica, es podria dir que és massa maca i, per tant, poc autèntica. Una mena de medina pensada pels turistes, on la majoria de les botigues i parades són per vendre tota mena de souvenirs i articles d'artesania. Podria afirmar que el 50% de la gent que hi ha són turistes de tot el món i l'altre 50% és gent que viu del turisme i pel turisme. A tall d'exemple, es pot explicar que molts indrets de la medina estan decorats de forma especial i es demana un donatiu de 1 ó 2 dh per fer fotos. De tota manera, malgrat tot això, és una ciutat que s'ha de visitar si vas al Marroc.
Abans de tornar al hostel, compro una mica de pa, un parell de iogurts i uns plàtans (9 dh!!!), donat que soparé al hostel una mica de pasta de la que porto de casa amb tonyina i tomàquet fregit. Quan arribo al hostel, l'habitació té dues persones més: un noi americà de New York d'uns vint-i-cinc anys i un noi vietnamita de Hanoi que parla un anglès tan dolent com el meu... he, he, he. Tots dos viatgen pel Marroc com a motxillers agafant trens i autobusos. Amb el vietnamita xerro molt i compartim experiències dels nostres viatges amb el nostre anglès d'anar per casa, especialment parlem del viatge que la meva dona, la meva filla i jo vam fer al Vietnam l'any 2024 i dels llocs que vàrem visitar. Li explico que Vietnam i la seva gent ens va fascinar.
Després sabré que de "noi" res, donat que té gairebé cinquanta anys, però sembla tan jove que li feia poc més de treinta. Amb l'americà també xerro força, però té un accent tan tancat que em costa mantenir una conversa fluida amb ell. Tot i que li recordo que parlo només una mica d'anglès, ell s'entesta a parlar-me com si res, ràpid i sense fer servir un registre més senzill.
L'alcasaba, una porta morisca i el minaret de la mesquita
Un cop he preparat el sopar, m'instal·lo a la terrassa superior compartint espai amb una senyora argentina molt simpàtica i més gran que jo (suposo) que em comenta que fa moltes setmanes que està allotjada allà. També s'asseu una estona a la taula, el noi nord-americà del qual no recordo el nom (o potser és que ja no el vaig entendre quan me'l va dir).
Després de sopar, quan torno a l'habitació, aquesta ja està completa. El nou hoste és un noi argentí, en Matias, que també viatja pel món en motxilla durant una llarga temporada. És tatuador i és la seva forma de tenir ingressos econòmics mentre viatja. M'ensenya alguns dels seus treballs i, realment, són molt guapos.
Cap dels tres hostes té intenció de sortir després de sopar per Chefchaouen, així que els quatre, a una hora prudencial, ens fiquem al llit i tanquem el llum, tot i que els quatre seguim una estona llarga desperts mirant o fent coses amb el mòbil. I, d'aquesta manera, conclou la segona etapa de la meva aventura en bici pel Marroc.
Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
EL VENT EM FA LA GUITZA PER COMENÇAR
Dilluns 6 d'octubre de 2025
Distància: 61,5 km
Temps: 5h 05'
Velocitat mitjana: 12,1 km/h
Desnivell: 660 m D+ / 590 D-
Em llevo molt d'hora i dedico els primers moments del matí a preparar les alforges fora de l'habitació per no molestar als que encara estan dormint, que són tots, per sortir com més aviat millor un cop torni de fer els deures del matí (esmorzar i intentar aparaular una capsa de bici per a la tornada).
Com ja són les 9:00, la botiga-taller ja deu estar oberta i m'estimo passar primer per allà abans d'anar a esmorzar tranquil·lament. Aquesta es troba dins d'un complex de botiguetes molt locals on pots comprar i menjar de tot. Quan trobo el lloc, de seguida veig que tampoc me'n sortiré amb el tema de la capsa. El lloc, "El Mouden Bike Shop", és un local on, a més d'algunes bicicletes que s'estan reparant, venen sabates i altres articles que no tenen res a veure amb les bicicletes, si bé és cert que també venen complement per a aquestes. Sembla una botiga molt local on no crec que puguin vendre moltes bicicletes que és precisament el que busco, donat que si les venen, aquestes normalment arriben de fàbrica en capses com les que vull trobar.
El Mouden (la botiga-taller de bicis i d'altres coses)
Entre una mica de castellà, francès i el traductor de Google els explico com puc el que necessito, i la meva sorpresa majúscula és que em diuen que sí, que em guardaran una capsa per a la tornada. Els dic que tornaré a Tànger el 28 d'octubre i que passaré a buscar-la. No m'ho puc creure. Si sóc sincer, no confiava en una resposta afirmativa a la meva petició. De fet, dubtada que poguessin vendre una bicicleta durant aquest temps, bàsicament pel tipus de botiga que era. Massa local pel meu gust, però no hi podia fer gaire cosa més que confiar.
I amb la tranquil·litat de saber que podré tenir una capsa quan torni, o això espero i desitjo, vaig a esmorzar a un lloc proper que fa bona pinta i on només es veu gent local esmorzant. Al final, el meu primer esmorzar marroquí no ha estat malament i només em costa 20 dh.
El meu primer esmorzar al Marroc
Així que amb els deures del matí fets, torno al hostel amb la intenció de començar el més aviat possible la primera etapa que, tot i ser curta, necessitaré un mínim de 4 hores per completar-la sense comptar amb les aturades que pugui anar fent.
Començo l'etapa al voltant de les 11:30 i sortir de la medina no em costa gaire, malgrat els turistes que haig d'esquivar per aquells carrerons tan estrets. De seguida em trobo pedalant per la gran avinguda que és el Bulevard Mohamed VI que va resseguint el passeig marítim.
Les previsions de la méteo des de fa dies que anuncien vent, la qual cosa puc constatar de bon matí. El que no sabia és que aquest bufava d'est a oest, el que vol dir que a l'etapa d'avui tindré vent de cara i lateral en funció del tram de carretera per on circuli.
Sortir de Tànger i de la seva àrea metropolitana em costa molt més del que pensava. La ruta que em marca Komoot em porta, igual que ahir, per alguns barris molt deprimits, amb molta butricia i carrers en molt mal estat. Al final són "només" 11 km fins que deixo enrere la ciutat, però se'm fan molt llargs. I més amb el vent en contra.
Un cop sóc fora de Tànger i de la seva àrea d'influència, la realitat es torna més crua i el vent fronto-lateral em comença a matxacar de forma important. A més, aquest fet es veu agreujat per l'intens trànsit que hi ha per la RN2 (carretera nacional). El continuat pas de camions i autobusos, principalment, provoquen una breu interrupció de l'aire lateral que de retruc provoca un gran desequilibri en la bicicleta i manca de control d'aquesta per part meva. Quan el vehicle està a la meva alçada i deixo de notar l'aire, em sento arrossegat cap a l'interior de la carretera i, posteriorment, quan el vehicle ha passat i torno a tenir l'aire en contra, noto l'efecte contrari i l'aire m'expulsa cap a l'exterior. Aquesta dinàmica és un no parar i al llarg del matí tinc més d'un ensurt, sobretot, quan els vehicles no respecten la distància de seguretat. Molts d'ells passen fregant-me i no tinc més remei que posar peus a terra al voral. A més, aquest en la major part de la ruta es troba en un estat força deficient, la qual cosa m'obliga, sempre que puc a anar per la ratlla de pintura que separa el carril dret de la carretera del voral.
L'etapa d'avui és en general força plana amb uns primers 34 km d'etapa amb una lleugera tendència ascendent i 4 km més d'un port amb un desnivell que oscil·la entre el 3 i 6% que de forma simètrica es reprodueix a la resta de km fins a Tetuan, es a dir, una baixada similar i una darrera part amb suau baixada.
Quan porto una mica més de 32 km lluitant contra el vent i a punt de començar l'únic port del dia, decideixo fer una aturada per comprar aigua en una botiga-bar de carretera, molt freqüents al Marroc, i descansar una mica abans d'afrontar el primer i únic port del dia.
Pit stop per descansar una mica
Després d'uns 20 minuts de relax i d'hidratació, reprenc la ruta amb forces renovades per afrontar els 4 km de pujada i de lluita contra el vent. Realment, la pujada es fa molt dura i haig de parar sovint per descansar.
El problema del vent en contra afegit al desnivell, que en altres circumstàncies no seria gaire problemàtic, m'obliga al final a posar els peus a terra i empènyer la bicicleta durant uns quants centenars de metres fins dalt del coll.
Un cop arribo dalt del port, començo la tan desitjada baixada que m'ha de portar a Tetuan, però el que ha de ser gaudir de la baixada i un descans per a les cames, no ho és tant. El vent contrari és tan fort que haig de pedalar de valent per poder avançar a una certa velocitat, a més dels sacsejos que les ratxes de vent produeixen en la bicicleta.
Finalment, després de més de 20 km de baixar i planejar arribo a Tetuan, coneguda com "el colom blanc" o "la paloma blanca", que en castellà queda millor, pel seu color blanc característic dels pobles andalusos.
Un cop entro a la ciutat, em proposo estar alerta durant la resta del camí per si veig una drogueria o quelcom semblant per comprar el metanol que necessito per al meu fogonet. I casualment, quan porto una estona per l'Avenue 9 d'Avril que m'ha de portar al centre, un ciclista marroquí se'm posa a la meva alçada i es presenta (no recordo el seu nom). Em diu que ell també és cicloturista i xerrem una bona estona mentre pedalem. Jo aprofito per preguntar-li si coneix alguna drogueria perquè necessito comprar el metanol. I sense dubtar-ho em porta a una drogueria de la mateixa avinguda i em fa de traductor d'anglès a l'àrab i viceversa. Aquella botiga sembla tenir de tot, però malauradament no tenen metanol. Així que el primer intent de trobar el combustible no surt bé. Li dic que no es preocupi, que de moment no el necessito fins d'aquí a uns dies i que després continuaré buscant per la ciutat. Ell ha d'agafar una altra direcció per anar a casa i ens acomiadem agraint-li la seva ajuda.
Al cap d'una estona arribo al que sembla el centre de la ciutat. És tard i encara no he dinat. Són gairebé les 17:00 i decideixo buscar un lloc de dinar ràpid a prop de la plaça Moulay el Mehdi. M'agafo un entrepà complet amb pollastre, vegetals diversos i patates fregides que em menjo tranquil·lament en un banc de la plaça.
Un cop he satisfet les necessitats primàries, torno a agafar la bicicleta per anar a buscar la medina que és on es troba el meu hostel. I com va passar ahir, segurament avui també em resultarà complicat. Uns dies abans, m'havia mirat més o menys per on havia d'anar per trobar-lo. La referència era la gran mesquita que hi ha dins la medina entrant, segons instruccions del propi hostel, per "Bab al Okla" (Bab significa porta en àrab).
Un cop arribo allà, entro decidit amb l'ajuda de Google Maps que en els primers moments, sembla que funciona força bé.
Aquesta medina no té res a veure amb la de Tànger. És autèntica!! L'ambient que es respira caminant mentre vaig empenyent la bicicleta és fascinant. Hi ha de tot. Punts de venda de fruites i verdures, carn, peix, pa i qualsevol cosa que puguis imaginar en un entorn on les condicions higièniques brillen per la seva absència. De fet, segons he llegit, és patrimoni mundial per la UNESCO.
De mica en mica vaig avançant fins a un punt on començo a tenir molts dubtes i no tinc més remei que preguntar a un senyor que surt d'un casa. M'intenta donar indicacions en un correcte espanyol, però al final considera que és millor acompanyar-me perquè sembla que no és gaire fàcil arribar-hi.
Tinc molta sort amb aquest senyor que em porta finalment al hostel després d'uns minuts de girar a dreta i a esquerra per carrerons estrets. I el millor de tot és que no espera res de mi, em refereixo a una propina com va passar ahir. Simplement, m'ha volgut ajudar, com m'anirà passant molt sovint al llarg del viatge. Els àrabs són molt hospitalaris i sempre estan disposats a ajudar.
El hostel "Four Seasons" és una meravella d'edifici. És un Riad que està molt ben cuidat i decorat. Sembla molt acollidor i confortable només per 10 € amb esmorzar inclòs. Fantàstic!
Un cop instal·lat a una de lliteres (em toca dormir a dalt) i dutxat surto a la recerca del metanol. Dins la medina, pel tipus de productes que es venen, no sembla probable que trobi drogueries grans que venguin aquest producte. Així que surto fora d'ella pel mateix lloc per on he entrat abans, i començo a preguntar per drogueries. Fracàs total. Cap de les tres drogueries que trobo pels voltants tenen aquest producte. El que més s'aproxima al que vull, són les típiques pastilles per encendre el foc de les barbacoes.
Una de les portes d'entrada a la medina
Ho deixo córrer i torno al hostel per preguntar cap a quina part de la ciutat haig d'anar per fer turisme a banda de la medina. M'informen que la part més maca de la ciutat la trobaré pujant en lloc de baixar que és el que havia fet abans.
Travesso la medina en direcció ascendent fins que surto d'ella i el que veig em sorprèn molt gratament. Estic a la imponent Place de Hassan II on destaca el Palau del Califa, residència reial d'estiu. Tota la plaça està tancada al públic i hi ha una forta presència militar.
Les primeres impressions són d'una ciutat molt maca amb llocs especials que cal visitar i que té molta arquitectura d'influència espanyola (del sud). De tota manera, l'objectiu del metanol no l'he oblidat i pregunto a la gent local per drogueries en aquesta part de la ciutat. I un senyor m'informa que a prop d'on estic hi ha una zona plena d'aquestes botigues. Es veu que al Marroc, i als països àrabs en general, és molt normal que les botigues, tallers i obradors s'agrupin en una zona determina per gremis. Dit i fet. Cap allà que hi vaig. I efectivament, trobo un munt de drogueries i botigues semblants. I el que no m'esperava és que fos tan difícil de trobar l'alcohol de cremar.
Però després de visitar set o vuit botigues, finalment trobo alguna cosa que em pot servir. No és exactament el que busco, és a dir, metanol de 99º de grau alcohòlic que té un color blau característic. El que m'ofereixen és una ampolla de mig litre o una mica més d'alcohol de cremar de 85º que és totalment incolor. Bé, no és el que busco, però segurament em servirà. Si més no, de moment ja tinc això i si crema bé, no caldrà continuar buscant més.
Content amb la feina feta, em relaxo i em dedico a fer turisme per la zona. El Palau del Califa, l'esglesia de Nostra Senyora de la Victòria d'influència espanyola, el barri espanyol, l'Institut Cervantes i, en general, grans avingudes plenes de gent i animació, llocs per sopar o prendre alguna cosa, etc. Fins i tot, en un moment donat trobo una manifestació de joves molt animada contra les politiques educatives i sanitàries del govern marroquí. De fet, abans d'anar al Marroc ja havien sortit a les noticies aquestes manifestacions, algunes violentes i amb morts, que s'estaven produint per tot el Marroc.
Una samarreta de Barcelona entre els manifestants
I en aquestes que se m'apropa un senyor magrebí amb la seva gel·laba que en un perfecte espanyol, s'adreça a mi de forma molt agradable. De mica en mica, em va entabanant i es guanya la meva confiança. Em parla de Tetuan, de la seva història i al final em diu que l'acompanyi que m'ensenyarà alguns llocs especials com el barri jueu. I així és com aquest senyor, del qual he oblidat el nom, em fa un "free tour" per aquella part de la ciutat. La veritat és que el passeig és molt agradable i il·lustratiu i dura més d'1 hora. M'ensenya el barri jueu que forma part de la medina, edificis singulars i altres edificis i llocs d'interès de l'interior de la medina. Quan tornem a passar per la plaça on vam fer el primer contacte, li dic que ja en tinc prou i que vull anar a sopar perquè se'm fa tard. Ell ho entén, però abans d'acomiadar-nos em demana una propina. De fet, jo li pensava donar alguna cosa, però la sorpresa és que em demana 200 dh (20 €). Li dic que ni parlar-ne. Què 200 dh és moltíssim i que és el meu pressupost diari. I entrem en una mena de regateig interminable que m'incomoda. Em parla de què ell no treballa i que té la seva mare malalta, que ell viu d'això, de què cada dia s'ha de buscar la vida, entre altres històries amb l'objectiu d'estovar-me una mica. La veritat és que el passeig ha estat molt agradable i m'ha ensenyat i explicat moltes coses de la història de la ciutat i de la cultura marroquina. Però el que em demana és massa, però com no me'l puc treure de sobre, al final li dono 150 dh (en què estaria pensant!!). I sembla que es conforma. M'ho agraeix amb una abraçada i dos petons a la galta al pur estil àrab. I no m'estranya perquè 150 dh per a un marroquí humil és força pasta. He tornat a caure en un altre parany de turista novell. Haig d'estar més alerta. Ahir a Tànger 50 dh per portar-me al hostel i avui 150 dh pel "free tour" improvisat. En total, 200 dh que és el pressupost que m'he marcat per un dia.
Entrada del Palau del Califa, l'església N.S. de la Victòria i un altre edifici singular
I després d'un sopar econòmic per la ciutat nova i fer el darrer passeig de tornada al hostel travessant la medina, el segon dia al Marroc i la meva primera etapa acaben acaba a una hora prudencial al hostel. Abans de dormir encara tinc feina: trucar a casa i penjar totes les fotos i vídeos del dia a les xarxes socials. És una feina, que tot i ser lenta (haig d'editar els videos i subtitular-los pels meus seguidors sords), em resulta molt agradable.
