Distància: 88 km Temps: 5h 52' Velocitat mitjana: 15,0 km/h Desnivell: 860 m D+ / 840 m D-
Avui tenim la intenció d'arribar a una altra cantonada del mapa de la Península, en concret al Cap de Sao Vicente, una fita important de la meva ruta. La nit anterior vaig estar mirant la ruta que tenia per endavant i, a priori, no semblava molt complicada pel que fa a desnivell, tot i que en Giacomo (perquè ja començo a saber com pensa) és més partidari de buscar les rutes més "complicades", á a dir millor camins i corriols que carreteres amb tràfic.
El matí surt assolejat i, com sempre, toca la rutina de sempre que ja tinc molt automatizada. Però avui, al ser tres, tot és més lent i ens costa arrencar, especialment perquè en Dietmar va supercarregadíssim i recollir tot és més ferragós.
En Giacomo abans de començar a recollor
Tots esperant a que en Dietmar acabi de recollir i organitzar l'equipatge
Els primers quilòmetres del dia són en pujada per un camí-carretera asfaltada però sense gaire trànsit. Anem força lents. El primer poble que trobem és Poches quan portem només 5 quilòmetres però 45 minuts d'etapa!! Massa lents!!
Poches
Per sort, tot el que puja al final baixa i poc després de deixar Poches enrere, la carretera fa baixada fins Lagoa (Km 11), que tot i tenir fama de tenir unes platges i una costa espectacular, el poble es troba allunyat del mar per la qual cosa no podem veure res.
Poc abans d'arribar a Portimao, creuem Ferragudo, un poble molt bonic que es troba a l'altra riba del riu Arade, just davant de Portimao i d'una de les platges més famoses de l'Algarve, Praia da Rocha.
Ferragudo, el riu Arade i al fons de tot Praia da Rocha (Portimao)
Creuem pel centre de Portimao i crida molt l'atenció que sigui un poble tan poble amb molt poc turisme a la vista. Tot són carrers estrets plens de llambordes (com a tot Portugal) amb botigues i cases típiques de qualsevol poble portugués però sense botigues o locals orientats al turisme (després sabrem que tot el turisme es concentra a Praia da Rocha). Portimao és la ciutat més important i coneguda per on passarem avui que té, fins i tot, circuit de F1.
Després de Portimao agafem la carretera EN 125 durant una bona estona la qual cosa ens fa a anar un pel més ràpid (per fí!!) però tot d'una ens aturem perquè tot al voltant nostre, a dreta i esquerra, és ple de cigonyes amb desenes de nius artificials i un fotimer de cigonyes volant per la zona. El tema de les cigonyes, personalment, no em crida molt l'atenció perquè és una au que tinc molt vista per la meseta castellana però, tant al Dietmar com al Giacomo, si els fa gràcia aturar-se i fer fotos.
Cigonyes entre Portimao i Lagos
Poc després d'aquesta aturada "cigonyil", deixem la carretera principal i tornem a transitar per vies locals i camins amb l'objectiu d'arribar a Lagos on en Dietmar acabarà l'etapa perquè té reservat un hotel. La seva intenció és fer rutes per la zona prenent Lagos com a camp base. Bis balt!! Tschüss, Dietmar! Un bon jan, metge de professió, que no parava de xerrar (en anglès) i que em resultava dificil d’entendre pel seu accent germànic. A més amb la seva bici supercarregada li estava resultant molt complicat avançar pels camins de l’Eurovelo 1.
Aquí ens acomiadem d'en Dietmar
Arribem a Lagos sense el Dietmar que s'ha quedat una mica abans perquè la millor ruta per anar al seu hotel va en una altra direcció. Tot i que Lagos és una ciutat molt bonica amb unes platges espectaculars, la creuem per la part més allunyada de la costa. Optem per no visitar-la (en bici) perquè només portem la meitat dels quilòmetres fets i és molt tard, a més fa molta calor i el que més volem és avançar per arribar el més aviat possible al nostre destí. Sabem també que la segona part té força desnivell i hem de passar primer pel Cap de Sao Vicente i després tirar enrere per acampar a Sagrés.
Però, tot i que és tard, hem de menjar alguna cosa i ens aturem a un Lidl que trobem a la nostra ruta per comprar una mica de menjar. Jo el de sempre, és a dir una amanida Cesar, alguns milfulls salats, cervesa, fruita i un gelat. En Giacomo només un gelat, però de mig quilo!!. Diu que amb això en té prou per arribar al destí i que després ja soparà en condicions. A més amb la calor que fa un gelat és l'únic que li ve de gust. Dit i fet, amb la compra feta sortim en busca d'un parc amb ombra per menjar-nos el que hem comprat. Després d'una bona estona, donem la cerca per impossible i ens apalanquem a una marquesina d'autobús (únic lloc amb ombra) on dinem com podem.
Després de dinar reprenent la segona part de la ruta amb un sol espatarrant. La pràctica totalitat dels quilòmetres que ens queden passen a una certa distància de la costa, tot i que quan agafem una mica d'alçada (que passa sovint) podem veure el mar en la distància.
La ruta triada pel Giacomo va alternant carreteres locals i camins de tota mena. Però la part més cridanera és la que trobem passat el poble marítim de Luz. A partir d'un trencall de la carretera entrem a una carretera on el 100% és de llambordes. La veritat és que és espectacular però per a la bicicleta i el meu cul no és precissament el més agradable. La carretera que afafem ens ha de dur al poble pesquer de Salema. Des d'un punt de la carretera de llambordes (a la foto inferior) vislumbrem una pujada que té pinta de tenir un pendent brutal. I efectivament, quan hi arribem al seu inici podem veure un senyal que indica que el pendent (constant) dels 200 metres de pujada, que calculo que té, és del 20%. Una bestiesa per pujar-la amb la càrrega que portem.
Ens encomanem a tots els sants, posem el pinyó més gran i comencem a pujar fent el "molinet". A mitja pujada l'esforç és intens i començo a pujar fent ziga-zagues en diagonal per facilitar una mica la pujada però a 50 metres d'arribar a dalt no puc més i poso els peus a terra amb la qual cosa em toca acabar-la a peu empenyent la bici. En canvi, en Giacomo que ve darrere meu, és capaç (amb molt d'esforç) de completar la pujada sencera. Aplaudiments per a en Giacomo!! A dalt hem de fer una breu aturada per agafar aire i baixar una mica les pulsacions que han arribat a màxims.
Un cop recuperat l'alè iniciem la baixada a Salema que se'ns fa curta. El poble és molt petitó i molt maco. Sembla un poble de pescadors molt tranquil. La part negativa és que a la sortida del poble tornem a tenir una pujada d'aquelles impossibles (de llambordes, of course). Aquesta vegada comença la pujada en Giacomo i torna a pujar-la sencera. Quins collons!! (o millor dit, quines cames!!!). Jo, que encara no m'he recuperat de l'esforç anterior, faig la part més dura empenyent la bici i un cop el carrer tomba a la dreta i el pendent és un pel inferior, la completo pedalant.
El següent poble "important", abans del Cap de Sao Vicente, és Vila do Bispo. En Giacomo es fica per camins de terra (i corriols) amb un continu puja-baixa per llocs que jo ni boig m'hauria ficat. Camins trencats entre pins amb molta pedra, baixades molt fortes i a continuació pujades encara pitjors. Giacomo, si us plau! Tingues una mica de compasió d'aquest jubilat que t'acompanya!! Per moments el perdo de vista ja que jo per precaució vaig més a poc a poc, especialment a les baixades. A més, cal afegir que des de migdia s'ha aixecat vent de ponent (típic d'aquesta zona) que ens fa patir encara més perquè el tenim la major part del temps de cara.
I després d'una bona estona patint aconseguim arribar a Vila do Bispo. "Només" ens queden uns 14 quilòmetres per arribar al Cap Sao Vicente i, per sort, tendeix a picar cap a vall però el pitjor de tot és que practicament tots són per una pista amb força pedres que ens fa la guitza.
I efectivament, l'abús de camins trencats té conseqüències negatives i en Giacomo trenca una peça del suport d'una de les alforges davanteres. Aturada en mig del no res amb una calor que matxaca. Finalment amb unes brides aconseguim fer una reparació d'urgència per intentar arribar al destí i ja demà buscar un taller on li puguin arreglar o soldar.
En aquell moment ens trobem a un altre cicloturista que ve en direcció contraria després d'haver arribat al Cap de Sao Vicente. És anglès, es diu John i viatja sol. Intercanviem unes paraules i ens acomiadem (més endavant tindré més ocasions de tornar-me a trobar-me'l però d'això je en parlarem).
Finalment, arribem, amb una certa emoció per l'objectiu assolit després d'una jornada dura, al Far del Cap de Sao Vicente. Estem molt contents!!
El lloc està ple de turistes que han arribat en cotxes i autocars. Entrem al recinte del far empenyent les bicicletes i estem allà una bona estona fent fotos i videos del far, dels penya-segats imponents i de l'oceà infinit que avui està encalmat. En Giacomo troba un grup de turistes italians que al saber el que estava fent es van voler fer tots una foto amb ell.
Després d'una molt bona estona al far, decidim que ja és hora de marxar cap a Sagrés que es troba a poc més de 4 quilòmetres. Abans d'entrar al poble girem a l'esquerra i allà tenim el càmping on passarem la nit.
Fem el cheking i aprofitem per comprar alguna cosa per completar el sopar a la petita botiga que hi ha a recepció.
Instal·lar la tenda no resulta gens fàcil perquè el vent de ponent que bufa fort ens fa moure la tenda d'un costat a l'altra. Finalment, amb l'ajuda de pedres que recollim del terra, aconseguim plantar les tendes.
La resta de la tarda la dediquem al de sempre: dutxa, bugada i preparar el sopar. Després de sopar, em ve de gust anar al bar de càmping ple de surfers i prendrem una infusió mentre carrego els dispositius ja que aquesta vegada a les nostres places de càmping no tenim cap punt de llum per carregar el mòvil i els altres aparells que porto. Per tant, allargo la nit que aprofito per penjar la crònica i les fotos del dia al meu instagram.
I com a anecdota final, dir que aquella nit quan feia hores que dormia vaig sentir un soroll fora de la tenda com de remanar plàstic. Semblava que algú estava allà al costat fent alguna cosa que em generava una mica de recel. Finalment vaig sortir de la tenda per guaitar què passava i vaig veure que una bossa amb menjar que tenia penjada del manillar de la bici era a terra tota estripada. Resulta que segurament un gat va aconseguir tirar la bossa a terra i endur-se una part del contingut que tenia per l'esmorzar de l'endemà, en concret el pernil dolç i el formatge. Les galetes i el iogurt els vaig poder recuperar uns metres més enllà de la tenda. Sort en vaig tenir!
UN PASSEIG PER L'ALGARVE AMB UN NOU COMPANY DE RUTA
Dimecres, 17 de maig de 2023
Distància: 118 km Temps: 7h 16' Velocitat mitjana: 16,2 km/h Desnivell: 730 m D+ / 720 m D-
Avui començo el meu recorregut per l'Algarve portugués que recordo molt maco de quan vaig estar va 35 anys de viatge de nuvis. Aquesta vegada podré gaudir de la zona més a poc a poc i descobrint nous racons.
Tant en Giacomo com jo matinem força. El dia, com ahir, també s'aixeca un pel núvol i fresquet. Esmorcem i recollim el campament. Abans de marxar ens fem una foto a una torre del càmping que tenim a pocs metres de la nostra zona d'acamapada per inmortalitzar l'inici d'etapa.
Sortint del càmping amb en Giacomo
Sortim del càmping i després de deixar enrere Monte Gordo (una zona de platja que pertany a Vila Real), agafem un camí de terra per un bosc de pins. Fer ruta per camins no és el que més m'interessa per evitar que la meva roda posterior pateixi molt i trenqui radis però el fet de compartir ruta amb un altre a vegades et fa anar per llocs on possiblement no hi aniries. En tot cas, intento anar en compte i esquivar pedres i sots.
Els primers quilòmetres de la ruta van alternant camins entre boscos i carreteres locals sense tràfic. La veritat és que està resultant un passeig molt agradable en companyia d'en Giacomo circulant gairebé tot el temps per la ruta Eurovelo 1.
Abans d'arribar a Távira, la primera població important de l'etapa d'avui (km 25), creuem un seguit de pobles petits i sense gaire atractiu. Távira, en canvi, amb els seus 25.000 habitants, té un cert encant amb les seves cases blanques, els seus carrers de llambordes i les seves reminiscències àrabs que es noten en alguns punts dels carrers que travessem. Tàvira es troba dins el Parc Natural de Ria Formosa - Castro Marim.
El pont romà des del "Ponte Militar" que creua el riu Gilao
Quan deixem enrere Távira, el recorregut passa al costat de la zona d'especial protecció de la Ria Formosa. Part del recorregut passa per passarel·les de fusta per salvar alguns trams d'aigua i les salines que es troben al llarg del recorregut.
Passarel·la sobre un tram de la Ria Formosa
I en un punt d'aquest tram, trobem a en Dietmar, un cicloturista austriac que va supercarregat (excessivament, diria jo). Ens el trobem de cara perquè ha tingut que donar mitja volta. S'ha trobat el camí per on nosaltres voliem passar tallat per obres. Ens comenta que ha passat la nit a Távira per una averia greu a la seva roda del darrere.
Amb el Dietmar just en el punt en el que el vam trobar
El Dietmar ha vingut en avió des de Viena i vol fer tot l'Algarve durant una setmana (i ara si que em sembla que porta excessiva càrrega pel que vol fer). Com tenim rutes coincidents durant un parell de dies, el Dietmar decideix afegir-se al nostre grup. Aixi que avancem plegats tot xerrant sobre els nostres objectius i d'aquesta manera arribem al poble pesquer i poc turístic d'Olhao (km 50).
Mercat del Peix d'Olhao
Quan portem 5 hores de ruta, arribem a Faro i decidim que abans d'entrar al centre ens aturem a un Lidl per comprar quelcom per dinar. Jo tiro d'un clàssic que és una amanida Cesar i uns milfulls i empanadilles salades. I tot acompanyat d'una llauna de cervessa 0.0 (també un clàssic quan estic de ruta).
Entrem a Faro i recorrem els seus carrers del casc antic ple de llambordes. Si no fos per les malaÍdes llambordes el passeig hauria estat molt agradable, però amb el sotragueig constant és una mena de tortura física i psicològica (per la por a trencar radis de la bici). Finalment, trobem un magnífic parc molt acollidor on ens instal·lem per dinar tranquil·lament i descansar una mica.
Al parc de la ciutat de Faro
Magnífic paó al parc
El parc té lavabos i un quiosc on pendre un gelat i fer un café després de dinar, així que aprofitem per estirar el temps de descans. De tota manera, avui estic fresc perquè el dia està rúfol, la ruta és força plana (de moment) i el ritme que portem és de passeig.
Després d'un bon descans, continuem la nostra ruta pel litoral de Faro i quan arribem al port esportiu em trobo al davant l'hotel on fa 35 anys vam estar uns dies durant el viatge de noces. Faig una foto que l'envio a la meva dona amb un... endevina, on sóc? Resposta: NPI. La veritat és que no era una pregunta fàcil perquè 35 anys són molts anys i a més amb una foto descontextualitzada. Bé, de tota manera, a mi em fa molta il·lusió retrobar-me amb espais i llocs dels quals tinc un bonic record.
Hotel de Faro on vaig estar fa 35 anys de viatge de nuvis
Els següents quilòmetres transiten fora de la costa per salvar l'aeroport de Faro que es troba tocant el mar. Deixem l'asfalt i entrem a una pista en molt bon estat que rep el nom d'Ecovia do Litoral.
En alguns trams d'aquesta via, el camí empitjora i en Dietmar té dubtes de continuar per aquí perquè té un problema semblant al meu: la seva roda posterior que acava de reparar no li dona totes les garanties. L'animem a continuar i que li proposem anar més a poc a poc per evitar els sotracs. Així, de mica en mica, anem avancant fins a Quarteira, un destí turístic vingut a menys.
El dia continua força nuvol la qual cosa desllueix una mica els paisatges i pobles que atravessem que perden una mica de la luminositat que deuen tenir en un dia totalment assolejat.
El darrer lloc important que atravessem és Albufeira, que a diferència de Quarteira, és un dels llocs de l'Algarve amb més animació i turisme europeu. Són ja les 18:00 i encara no hem arribat al nostre destí. La veritat és que ens hem encantat una mica avui amb el ritme i les aturades.
Edificis plens de coloraines a Albufeira.
Els darrers quilòmetres fins a Armaçao de Pera no tenen cap interès especial. Hem deixat la costa i l'Eurovelo 1 per anar directe al camping que es troba a les afores d'Armaçao.
Les tendes dels tres mosqueters al càmping
El càmping no és gaire gran però és acollidor i té unes instal·lacions acceptables amb piscina que ja no podem gaudir perquè avui se'ns ha fet tard. Tenim el temps just per montar les tendes, dutxa i fer una cervesa al bar. Avui és nit de Champions i juga el Manchester City amb el Reial Madrid i per sort el fan a la tele del bar. El que havia de ser només una cervesa es va convertir en alguna més i alguna cosa per picar. El Giacomo passa del fútbol i fa la seva, però no així el Dietmar que també li va el fútbol. La nit acaba molt bé amb un 4-0 a favor del City. Què manera d'acabar el dia!!
Distància: 103 km Temps: 5h 07' Velocitat mitjana: 20,1 km/h Desnivell: 410 m D+ / 460 m D-
Al matí la rutina de sempre. Encara no són les set del matí i esmorzo a l'entrada de la tenda. Després recullo les coses, carrego les alforges i al final plego la tenda de campanya. El dia està una mica núvol i espero que no faci gaire calor, que ja toca després d'uns quants dies patint-la.
En poc més d'una hora ja estic en ruta. Avui sortiré d'Espanya per Ayamonte i dormiré a Vila Real do Santo Antonio. No espero gaire cosa de l'etapa d'avui, ja que no crec que passi per llocs d'interès excepte la ciutat de Huelva de la qual tampoc espero gaire cosa. El que he vist preparant la ruta d'avui és que hauré de donar una volta després d'arribar a Huelva pujant fins a Gibraleón i després baixant en diagonal separat de la costa fins arribar a Ayamonte. El motiu és que passat Huelva es troben els aigüamolls de l'Odiel i no acabo de veure gaire clar com evitar pujar fins a Gibraleón i el navegador tampoc m'ajuda gaire perquè em fa anar fins allà. Així que per evitar problemes faré més quilòmetres.
Detall de la zona dels aigüamolls de l'Odiel que expliquen la complexitat de creuar-lo sense una ruta clara
Passat Mazagón, que es troba uns 10-11 quilòmetres després del càmping, m'apropo a Huelva passant al costat de la Ria de Huelva i creuant zones industrials força lletges, però un cop passo el riu Tinto pel pont on es troba amb l'Odiel, el navegador em porta per un carril bici que sembla nou i molt maco amb passarel·les de fusta que resegueix el riu Odiel.
Passarel·la en el carril bici al costat del riu Odiel
El trajecte fins a Huelva se'm fa molt agradable i, a més, el cel s'ha despejat i el sol llueix al cel. Gairebé no entro a la ciutat. Simplement passo per alguns carrers de l'oest de la ciutat en direcció a Gibraleón. Estic seguint l'Eurovelo 1 (una variant de la principal) que és una ruta europea que va per la costa atlàntica fins al Regne Unit.
Un cop s'acaba el carril bici, quan estic sobre el quilòmetre 35, la ruta es torna una mica més lletja i va paralel·la a la carretera H-30. Poc després faig una aturadeta a una benzinera Repsol on prenc un café i un pastisset que m'entra pels ulls.
Continuo ruta fins Gibraleón i quan arribo, el navegador em fa creuar pel mig del poble. La veritat és que el pas pel poble em resulta complicat amb unes quantes pèrdues i carrers en contra direcció. Després d'unes quantes rectificaciones i d'anades i vingudes, aconsegueixo sortir del poble. Ja porto 50 quilòmetres, és a dir, gairebé la meitat del recorregut d'avui.
Després de quatre hores sobre la bicicleta, arribo a Cartaya. Crec que necessito menjar alguna cosa i, sobretot, beure una cervesa fresqueta a l'ombra en alguna terrassa. M'aturo a un bar-restarurant (Casa Decu) i em demano una tapa d'ensaladilla rusa i una cervesa 0.0. que em serveix per recuperar-me una mica i protegir-me de la calor. Finalment, torno a la carretera i ja no penso aturar-me fins a Ayamonte. Crec que amb el que he menjat puc acabar l'etapa i si tinc una mica de gana, sempre puc tirar de la banana i els fruits secs que porto a sobre. Només em resten uns 30 quilòmetres.
Els següents quilòmetres passen sense pena ni glòria. Només el pas per Lepe, 7 quilòmetres després de l'aturada, em desperta de l'estat d'encefalograma pla que porto des de fa una estona. A partir d'aquell moment, el meu cap entra en fase "recordar acudits de Lepe". I la veritat és que no em resulta fàcil recuperar alguns d'ells.
A partir de Lepe ja començo a veure indicadors d'Ayamonte i Portugal. Bon senyal. Ja tinc ganes d'arribar. Els darrers quilòmetres són en baixada i aviat arribo a Ayamonte i, seguint les indicacions que vaig trobant per la carretera, també trobo el moll on s'agafa el ferry que m'ha de passar a Portugal.
Un cop tinc localitzat el punt exacte, veig que a prop hi ha un basar xino on entro per comprar una coca-cola fresca i un altaveu bluetooth petit perquè el que portava ja fa alguns dies que no funciona gairebé.
Un cop al moll em trobo un altre cicloturista que va especialment carregat. La meva bici al costat de la seva sembla poca cosa. El saludo i comencem a parlar. Es diu Giacomo i ve d'una població a prop de Venecia. Al llarg del tram espanyol de costa ha fet una ruta molt semblant a la meva però el més fort de tot és que el seu objectiu és arribar al Cap Nord (Noruega), just passat el Cercle Polar Àrtic. Una passada.
Al moll d'Ayamonte als costat del Giacomo
Comprem plegats el bitllet per creuar el riu Guadiana amb el ferry (3,80€) i després, asseguts en un banc del moll, mengen alguna cosa (ell força més que jo) fins que arriba l'hora de sortida del ferry.
El moll està ple de vianants i, sobretot, de molts turistes d'un dia amb bicicleta que segurament tornen al seu lloc d'hospedatge a Vila Real. De seguida, s'omple la coberta de gent i bicicletes.
Al ferry amb altres bicicletes de cicloturistes d'un dia
El pas del riu és ràpid. Entre maniobres i el pas efectiu no passen més de 10-15'. Desembarquem i tots dos agafem la mateixa direcció. Ell també va en busca del càmping municipal Monte Gordo, on tinc previst passar la nit.
El càmping està a poc més de dos quilòmetres del moll de Vila Real. El primer que em sorpren (desagradablement) és que tots els carrers són de llambordes i la conducció de la bici es fa molt incòmoda.
La segona sorpresa (aquesta agradable) és quan comprovo que el preu del càmping és una tercera part que la mitjana de preus a Espanya. En concret, passar la nit em costa 5,54€, tot i que per ser sincers, les instal·lacions no arriben a l'aprovat però disposem d'un punt de càrrega de llum gratuït al costat de les tendes, i això ho valorem molt bé.
El que queda de tarda la dediquem a dutxar-nos, fer bugada, comprar al supermercat del càmping que el tenim al costat i preparar el sopar i parlar sobre el que estem fent i volem fer. Ho fem en una barreja d'anglès, italià i català. I aquell dia decidim que compartirem uns quants dies junts perquè el recorregut i les etapes que fem són molt semblants.
Amb el Giacomo Massignani
Acabo de deixar company de ruta, en Michael, a Càdis i al segon dia ja torno a tenir nou company amb el que compartiré ruta durant alguns dies més. Viatjar amb un altre té coses positives pèrò també de negatives, si el viatge s'allarga molt.
Distància: 110 km Temps: 7h 36' Velocitat mitjana: 14,4 km/h Desnivell: 290 m D+ / 270 m D-
No matino molt perquè avui l'etapa l'hauré de dividir en dos parts: una fins a Sanlúcar de Barrameda i la segona a partir de que agafi la barca que m'ha de creuar a la platja de Doñana, a l'altra riba del Guadalquivir, i arribar a Mazagon. Entre la primera part i la segona hauré de fer temps esperant que sigui la millor hora per passar per la platja. Per aquest motiu no em cal arribar molt d'hora a Sanlúcar que és relativament a prop de Càdis (uns 50 quilòmetres com a molt).
Abans de sortir de l'habitació, desperto a en Michael i m'acomiado d'ell desitjant-li molta sort, tot esperant retrobar-lo en algun altre moment de la ruta que serà molt semblant a la meva. Esmorzo a la cuina, preparo la bicicleta que es troba lligada a recepció i després d'unes fotos a les portes del hostel, començo l'etapa.
A les portes del hostel
Mentre esmorzava he mirat la ruta que havia de seguir i hi ha alguna cosa que no em quadra. Totes les rutes que planifico em fan sortir de la ciutat pel mateix lloc per on vaig entrar quan jo el que vull és creuar el pont que em portarà directe fora de la ciutat sense haver de tornar a passar per San Fernando. No faig cas de les indicacions del navegador i vaig en busca del pont. Quan arribo entenc el que passava. Per allà només poden transitar vehicles a motor. Les bicis i vianants no ho poden fer. Faig una ràpida cerca a Google i veig que per sortir de Càdis per la via ràpida haig d'agafar un ferry que m'ha de portar al Puerto de Santa Maria.
Dit i fet. Busco a Google on es troba la terminal del ferry que m'ha de portar a El Puerto de Santa Maria on, a més, vull comprar un cartux de recanvi del meu fogó ja que el meu està a les últimes des de fa dies.
En pocs minuts em trobo a la terminal i em tocarà esperar una bona estona fins el següent ferry (a prop d'1 hora). Fa ràbia perdre el temps així sense fer res.
Són les 10:30 aproximadament quan embarco al ferry i m'acomiado de Càdis poc a poc amb les torres de la catedral a l'horitzó. El passeig creuant el port de Càdis fins a El Puerto de Santa Maria dura uns 25' minuts i és força agradable.
La bicicleta lligada al ferry
Deixant enrere Càdis
A la coberta del ferry gaudint del dia
Arribo a El Puerto de Santa Maria i vaig en direcció contraria a buscar el Decathlon. Ahir al vespre vaig veure que tenien stock de recanvis de cartuxos (no a tota arreu se'n troben). Crec que arribaré en poc més de 10' però bado i em passo de llarg (per molt perquè havia posat malament l'adreça). Total que entre l'espera del ferry i el temps dedicat a comprar el cartux he perdut més de dues hores. Pensava que anava sobrat per arribar a Sanlúcar i al final no serà tant.
De tornada a El Puerto per agafar la carretera a Sanlúcar puc veure algunes coses de la ciutat que sembla maca però no em puc entretenir gaire. Sort que fins Sanlúcar només tinc uns 25-26 quilòmetres que segurament faré en poc més d'1 hora.
Castillo de San Marcos
La carretera que m'ha de portar a Sanlúcar és pràcticament una recta infinita sense cap desnivell, però maluradament tinc vent d'oest, és a dir de cara, i això fa que em costi força avançar a bon ritme. Aquesta vegada he triat l'opció més ràpida per arribar en lloc d'anar vorejant la costa per Rota i Chipiona, sense cap mena de dubte més maco i turístic, però avui no puc badar i he de ser a la platja de Doñana abans de les 16:00.
Abans d'arribar a Sanlúcar de Barrameda se m'apropa un ciclista de més de 70 anys que està en plena forma (ho diu i fa pinta) i xerrem una estona sobre ell i el meu repte. Al final m'acompanya fins al lloc on s'ha d'agafar la barca que creua el riu fins a la Platja de Doñana. També m'indica on menjar el millor peix de la provincia (això diu ell) al passeig marítim de Sanlúcar. Els llocs tenen molt bona pinta, però s'escapen del meu pressupost, tot i que no li dic. Ens acomiadem i com veig que la barca es troba allà a la platja a l'espera de clients (a peu o en bicicleta) per creuar el Guadalquivir, aprofito per apropar-me i preguntar. El senyor m'explica que la baixamar serà sobre les 18h però que a les 16:30 creu que ja podré començar a pedalar. Quedem que sobre les 16h agafaré la barca per creuar el riu.
Busco un supermercat on comprar per dinar i sopar i veig que hi ha un Dia a 1 quilòmetre del port. Al final dino com un homeless a una plaça en un banc amb ombra (fa molta calor). Em compro una empanada de tonyina, fruita i una ampolla de litre de Mahou (és més econòmica que comprar dues llaunes i com tinc molta sed...), en total 6€. Després de dinar m'apropo a una terrassa que hi ha de camí al port i em demano un cafetó i un gelat (maxibon) mentre deixo passar el temps fins que són tres quarts de quatre.
A les 16h en punt estic de nou a la platja davant de la barca. El barquer em fa pujar. Sóc l'únic passatger. El viatge de poc més de 3' em costa 10€. Barat no ho és. El ferry del matí, més còmode i trajecte 10 vegades més llarg, m'ha costat només 2,80€.
A punt de creuar el Guadalquivir
El moment més esperat de tota la ruta està a punt d'arribar. Portava molt mesos pensant en aquest dia. Havia vist videos, llegit blogs i consultat horaris de marees per veure com i quan podria creuar la platja de Doñana per la sorra que és la única manera de passar pel Parc Nacional del Coto de Doñana. L'altra opció era vorejar el parc que és inmens i passar per Sevilla i després baixar fins a Huelva. Mínim dos etapes de viatge. Descartat. A més, l'experiència de creuar la platja en bici era molt excitant i potser una de les millors coses que faré en tota la ruta.
La veritat és que tenia moltes incerteses i neguits. Una cosa és pedalar per la platja sense pes amb una BTT i l'altra és fer-ho carregat amb 25 kilos de pes extra. Les rodes per força s'hauran d'enfonsar a la sorra i no serà fàcil pedalar. El que haig de fer, segons he llegit, és pedalar el més a prop de l'aigua possible buscant sempre la part humida.
Ja sóc a l'altra banda de la riba del riu. Sembla que la sorra està bé, però per aquí la marea no es nota tant i fins que arribi a la banda de l'oceà no podré dir que estic a la platja de Doñana. En pocs minuts hi sóc i la sensació és increible. 33 quilòmetres deserts davant meu fins Matalascañas, on vaig estar durant uns dies en viatge de nuvis l'any 1988.
Jo sol a la platja deserta i l'oceà inmens a la meva esquerra. La bellesa és indescriptible i les imatges que gravo no la poden copsar però al menys tinc el record.
Intento pedalar el més aprop de l'aigua que puc per evitar quedar frenat. Quan em descuido i m'allunyo una mica de la sorra humida, costa moltíssim pedalar i de tant en tant quedo enganxat a la sorra i haig d'empènyer la bicicleta durant uns metres. Mica en mica vaig controlant el tema i em resulta més fàcil avançar. De tota manera, haig d'anar amb un pinyó gran com si estigués pujant un port. A sobre tinc vent de l'oest (de cara) la qual cosa afegeix una dificultat extra a la travessia.
La primera part del trajecte passa ràpid. Tot és novedós i l'emoció fa que l'esforç no es noti gaire. Gaudeix com mai del que estic fent. És increïble. Però a mida que els quilòmetres van caient l'esforç és cada cop més gran i les cames comencen a fer mal.
Quan ja porto un parell d'hores pedalant just per on trenquen les ones i amb una breu aturada per fer un vídeo, em trobo de cara una mena de autobús amb rodes tot terreny que ve en direcció contraria a la meva. Quan passa pel meu costat veig que és un vehicle del Parc Nacional ple de turistes que fan el camí invers.
Els darrers quilòmetres són molt durs. L'aire en contra i la resistència que ofereix la sorra tova van minvant les meves forces. Des de fa una estona puc veure a l'horitzó el que han de ser els edificis del poble de Matalascañas. I finalment, després d'una mica més de dues hores i mitja arribo allà. Uff, estic matxacat però ha estat una experiència fantàstica i inesborrable.
Surto com puc de la sorra (no em resulta gens fàcil) i deixo la bicicleta recolzada a la pared del primer edifici de Matalascañas i em prenc uns minuts per recuperar-me de l'esforç.
Ara toca anar a buscar una benzinera que tinc contralada a les afores de Matalascañas en direcció a Mazagón on faré un rentat a fons per treure-li tota la sal a la bici perquè si no ho faig pot malmetre tota la transmissió i altres elements.
Marco al Google Maps l'adreça de la benzinera i marxo cap allà. Vaig bé de temps però no em puc encantar si vull acampar amb llum a Mazagón. De camí a la benzinera, i sense esperar-m'ho, trobo l'hotel on vaig estar allotjat fa 35 anys quan vaig fer el viatge de nuvis. Faig una foto i li envio a la Tensi que segur que li farà gràcia.
En uns 10' arribo a la benzinera i el primer que faig és comprar-me una coca-cola ben fresca que és el que em demana el cos. I ja després rento a consciència la bicicleta amb aigua a pressió. Bicicleta neta!!
El sol ja comença a davallar una mica i m'afanyo per fer els darrers 20 quilòmetres que em queden fins al càmping. La carretera i el paisatge és força solitaria però molt maca sempre al costat del Parc Natural de Doñana. L'únic problema és que l'aire continua bufant de cara.
Finalment, després d'una hora pedalant sense pausa, arribo al càmping Doñana força cansat i amb moltes ganes de passar per la dutxa després de moltes hores de viatge. Un cop fet el checking, busco una parcela a prop de les dutxes i safareigs amb punt de llum i aigua a prop. No està gens malamanet el lloc.
El poc que resta de dia, el dedico a dutxar-me, preparar el sopar i comprar un parell de llaunes de cerveses fresques al bar que les tinc ben merescudes. Mica en mica la nit arriba i m'agafa sopant el de sempre: un plat de macarrons amb tonyina i tomaquet fregit de tetrabik, és el que hi ha!!
La millor etapa de totes les que porto ja és història. I amb aquesta etapa completo la segona setmana de ruta. Molt content de com va tot.
Videos resum de l'etapa realitzats amb l'app Relive.
DELS POBLES COSTANERS DE CÀDIS A LA "TACITA DE PLATA"
Diumenge, 14 de maig de 2023
Distància: 119 km Temps: 6h 53' Velocitat mitjana: 17,2 km/h Desnivell: 870 m D+ / 860 m D-
Després de compartir habitació al hostel amb una gran colla de joves que van sortir de festa aquella nit, tant el Michael com jo a primera hora sortim de l'habitació a les fosques i de forma silenciosa. Treiem totes les nostres pertenences al passadis on podem encendre el llum per vestir-nos i organitzar les alforges.
Esmorzem plegats a la cuina i després carreguem l'equipatge a les bicis que es troben al costat de la sala de TV i les traiem al carrer on fem els darrers preparatius. Fa un matí ideal, assolejat i una mica fresquet. Avui sortirem d'hora perquè l'etapa fins a Càdis és força llarga.
En Michael em proposa que abans de tirar en direcció a l'objectiu del dia, fem uns quilòmetres enrera per visitar la Punta de Tarifa, just al punt on es junten les aigues de la Mar Mediterrània i l'Oceà Atlàntic (això és degut a que el nostre hostel es troba a la sortida de Tarifa). Em sembla perfecte.
Així que fem uns quilòmetres en direcció contraria, en concret tres, i en poc temps ens plantem al passeig marítim, força desert a aquelles hores, que ens durà a Punta Tarifa on abans trobem el Castell de Santa Catalina. No es pot arribar fins al final de la punta on es troba el far però ens podem fer les fotos turístiques de rigor.
Passeig Marítim
Castell de Santa Catalina
Després dun quart d'hora allà, iniciem, ara sí, l'etapa del dia. En poc temps deixem Tarifa per la N-340 (la que m'ha acompanyat gairebé tots els dies des de que vaig sortir de casa).
Aquests primers quilòmetres són plans i sembla que el poc aire que tenim bufa de cua la qual cosa ens fa anar a un bon ritme. No sé ben bé per on passarem perquè el dia d'abans vaig tenir poc temps (o gens) per mirar-me una mica l'itinerari. Confio en el Michael que, com a bon suís, és un noi organitzat i té força clara la ruta.
Quan portem una mica menys de 20 quilòmetres d'etapa, el navegador Komoot m'indica que agafi un desviament cap a la platja de Bolonia (CA-8202a). Dubto uns segons si continuar per la nacional o seguir les indicacions del meu Komoot (altres vegades el navegador m'ha fet la guitza i desconfio una mica). En Michael em diu que a ell també li marca afagar aquella carretera. Sort que la vam agafar perquè ens haguessim perdut una part de la ruta molt maca, però no avancem aconteixements.
La carretera és més estreta i sense vorera, però per sort hi ha molt poc tràfic. Com semblava pel paisatge que teniem davant, de seguida la carretera comença a pujar i el meu company de ruta es comença a quedar enrere. Continuo pujant i ja l'esperaré quan arribi a dalt. Mentres tant, el paisatge, tot i no ser de muntanya, és força verd i amb moltes vaques pasturant, cosa que no m'hagués imaginat per aquelles contrades.
Després d'uns quants quilòmetres de forta pujada arribo a la part alta del recorregut on es troba un petit bar de carretera i un lloc on venen formatge de cabra típic de la zona. Mentre espero al Michael, deixo la bici recolzada a una tanca i aprofito per descarregar la bufeta i fer unes fotos de les vistes que tinc des d'allà de la platja de Bolonia (en aquell moment desconeixia la importància que tenia el lloc i la seva famosa duna). Aquesta platja no porta, curiosament, el nom del poble que és El Lentiscal.
Després d'uns quants minuts arriba en Michael que també aprofita per descarregar bufeta i fer fotos des d'allà dalt. Al cap d'una estona iniciem la ràpida baixada direcció al poble de El Lentiscal, la platja de Bolonia i a la seva duna que, tot i tenir-la davant durant tota la baixada, no li presto atenció per desconeixement. També desconec en aquell moment que allà a prop també és troben les ruïnes d'un poblat romà, Baelo Claudia, tot i en alguns moments veiem indicadors amb aquest nom, però com no sabem què és passem de llarg sense desviar-nos per visitar aquests indrets.
Platja de Bolonia al fons i la duna a la dreta
Platja de Bolonia i la seva famosa duna (foto de Google)
Ruïnes de Baelo Claudia (foto de Google)
Després d'algunes pujades amb un pendent terrible i una asfalt força trencat, agafem alçada separant-nos de la costa perquè el que tenim a la nostra esquerra és una zona militar protegida (Caserna Punta Camarinal). Una estona després agafem un cami sense asfaltar que ens ha de portar al far de Camarinal. A mi no em fa gaire gràcia perquè no tinc clar si el terreny serà propici per a la meva bici (en concret per a la roda del darrere que porta molt pes i no és prou resistent). M'arrisco i no em penedeixo. El camí, que fa baixada, és molt maco i les vistes són força espectaculars.
Platja del Cañuelo al costat est del far
Platja de los Alemanes al costat oest del far
Deixem el far del Camarinal enrere i en pocs minuts tornem a trepitjar asfalt travessant la platja de los Alemanes que ens portarà primer al poble de Zahara de los Atunes i després al poble de Barbate, tot per carril bici nou de trinca i de colors llampants. La calor ja es deixa sentir i, com ja portem gairebé 50 km, decidim fer una aturadeta al Bar Paquete (curiós nom), una mena de xiringuito a la sortida del poble, per beure i picar alguna cosa.
Estem allà uns 30' tranquil·lament abans de continuar camí. Des de Barbate deixem la costa i ens adentrem per un carril bici i una carretera en obres en una zona boscosa que es troba a una certa alçada la qual cosa significa que hem de pujar durant una bona estona. Ens trobem al Parc Natural del Cabo de Trafalgar.
Quan arribem a dalt i comencem la llarga i ràpida baixada albirem al final el far del Cap de Trafalgar (just davant va tenir lloc la famosa batalla de Trafalgar que l'Armada Invencible va perdre contra els anglesos amb l'almirall Nelson al capdavant).
Far del Cap de Trafalgar
Des d'aquest punt fins a Conil de la Frontera, passant pel Palmar de Vejer, només ens queden uns 14 kms força plans i per carril bici. Des que hem sortit del xiringuito de Barbate la calor ens apreta molt i el ritme que portem és força tranquil per no forçar la màquina. Per l'hora que és planegem buscar un lloc per dinar a Conil. Com avui és diumenge descartem buscar un supermercat per dinar. Avui ens donarem un caprici i menjarem alguna cosa asseguts en algun bar o restaurant.
Riu Salado abans de Conil
Conil de la Frontera
Esglesia de Conil
A pocs metres de l'entrada a Conil trobem un bar de tapes amb una terrassa a l'ombra que està força buida i té bona pinta (Bar La Grasa). Ens estimem més no entrar al centre del poble perquè segurament, sent diumenge, els bars i restaurants estaran a petar. Ens acomodem i li dic al Michael que avui el convidaré jo perquè serà el seu primer dinar a base de tapes des de que està a Espanya. L'únic problema és que el bo del Michael és vegetarià i el ventall de tapes que pot menjar es redueix molt. Finalment, amb l'assessorament del cambrer, tria una combinació de tapes evitant el peix i la carn (res de calamars, sèpia, camarons, croquetes, etc). Jo, en canvi, tinc carta blanca...hehehe. És el primer dinar de categoria que faig des de que vaig sortir fa gairebé dues setmanes de casa. Després de rematar el dinar amb un café (total 23,40€ els dos) reprenent la marxa sota un sol de justicia.
Recorrem el centre del poble per fer una mica de turisme (sense baixar-nos de la bici) i al cap d'una estona sortim per la carretera que ens ha de portar, primer, a Chiclana de la Frontera, després a San Fernando i, finalment, al nostre destí final, Càdis, coneguda també com la "Tacita de Plata".
Marismes i salines de Chiclana
Marismes de Chiclana des del pont d'entrada al poble
Carrer principal de San Fernando
Estàtua de San Fernando
Ajuntament de San Fernando
Després de deixar enrere els aiguamolls i el poble de Chiclana arribem a la ciutat de San Fernando que em sorpren perquè té força encant i elegància. El problema és que fa molta calor i no ens podem entretenir gaire en fer turisme. Només l'imprescindible.
La sortida de San Fernando en direcció a Càdis es fa per una cami ample i en bon estat que voreja el Parc Natural Bahia de Càdis des d'on es veu al final el nostre objectiu final.
Els darrers quilòmetres es fan llargs perquè hem de vorejar tot el Parc Natural donant una volta d'uns 10 quilòmetres abans d'entrar a la capital per una estreta llengua de terra per on passa la línia del tren. Finalment entrem a Càdis i la creuem sencera per la costa fins arribar al centre de la ciutat on es troba el hostel on passarem la nit, Summer Hostel Cádiz.
El hostel es troba en un edifici antic en un carreró de llambordes al bell mig del casc antic. El hostel és una mica justet i una mica decadent tot plegat. Ens donen una habitació amb dues lliteres. A tots dos ens toca la part superior que sempre és la més incòmoda. Tenim com a veïns a un turista motxiler australià força xerraire. En canvi, de l'altre no en sabem gaire cosa. Està al seu llit i amb la cortina tancada. Després sabrem que és britànic, que té ja uns quants anys i poca cosa més.
Després d'instal·lar-nos i passar per la dutxa, en Michael i jo decidim fer coses diferents. Ell es queda a descansar (està molt cansat) i jo aprofito per fer una visita turística exprés per conèixer la ciutat (hi havia estat feia 35 anys i tenia pocs records). També faig la compra a un supermercat que hi ha a prop per sopar i esmorzar al dia següent.
Càdis, a diferència de fa 35 anys, m'ha semblat molt maca i força arreglada. Estiro la tarda fins que es fa fosc passejant per la ciutat i fent fotos.
Ajuntament
Centre de Càdis
Catedral
Baluard
Platja de la Caleta
Avui ha estat la darrera etapa que hem fet junts. En Michael es quedarà un dia més aquí i jo demà marxo per passar el Coto de Doñana per la platja aprofitant la baixamar de la tarda. Durant el passeig que faig per la ciutat, truco al barquer que m’ha de passar de Sanlucar de Barrameda a Doñana i m’ha dit que podré començar a pedalar sobre les 16:30-17:00 (bona hora) i espero arribar després al Càmping de Mazagón amb prou llum per acampar. En dos dies espero ser a Portugal.
