ROAD TO CHICAGO!

Ja fa 6 anys de la meva darrera Marató (de muntanya) i 10 de la darrera d'asfalt que va ser la Marató de Nova York. Creia que serien les meves darreres maratons i que no tornaria a córrer (i a entrenar) per cap altra més pels problemes amb el meu genoll dret, però vet aquí que el guió ha donat un gir inesperat i que em trobo en plena preparació d'una nova marató, i no de qualsevol marató. Ho faré amb una de les Majors, amb una de les millors maratons del món: la Chicago Marathon.

Ja porto set setmanes completades d'entrenament amb una aturada de dues setmanes (finals de desembre - inicis de gener) per la grip. Avui he començat la vuitena setmana. Ja sé que encara queda molt. En concret, més de 8 mesos (250 dies) però donat el meu estat físic inicial, necessito moltes setmanes per anar agafant la forma necessària amb molt treball de base no específic que es basa en complementar la cursa a peu amb bicicleta de carretera, natació, el·líptica i molt gimnàs. Mica en mica aniré agafant resistència i força per augmentar després el volum de quilòmetres corrent i també per millorar el ritme de cursa. L'objectiu és poder arribar a l'11 d'octubre amb una preparació suficient que em permeti acabar amb una marca per sota de les 3h30' (sub 5'/km), tot i que si els entrenaments van bé, no descarto intentar córrer una mica més ràpid però sense pressió.

De moment ja porto 3 curses, la cursa "Rodant pel riu Ripoll" de 9 km del 26 de desembre que em va sortir a 4'25"/km anant a tope, la Mitja Marató Trail La Llanera amb 2h09'49", gairebé 10' més que fa dos anys a causa de que acabava de sortir d'una grip i em trobava molt tou i sense força i, finalment, la Mitja de Terrassa de fa 8 dies que no va anar gens malament amb un temps que no esperava inicialment d'1h37'19" (4'36"/km) i que em fa ser optimista.

La veritat que tornar a preparar una marató és un repte que m'il·lusiona i aquest blog em permetrà mantenir la motivació explicant els meus entrenaments. Espero que aquesta entrada sigui la primera de moltes d'aquesta nova etapa. Road to Chicago!!

QUERALBS - OLLA DE NÚRIA - QUERALBS

Diumenge 17 de juliol de 2016
Distància: 36 km
Desnivell positiu: 3003 metres

Feia més de dos anys que no feia una sortida d'aquest tipus. En concret, des de Pels camins dels matxos de 67 km, la darrera cursa de muntanya que vaig fer el mes d'abril del 2014. A partir d'aquell dia vaig ser conscient de que el meu genoll ja no em permetria gaudir de curses i entrenaments per muntanya.

Des d'aleshores pràcticament no he trepitjat la muntanya, a excepció d'alguna sortideta CaCo per La Mola i els seus voltants. Però, darrerament havia començat a valorar la possibilitat de fer algunes sortides tranquil·les d'alta muntanya aprofitant que alguns clients de Run&Fit estàven fent entrenaments llargs per aquestes zones. Després de successives proves per La Mola, com ja he dit, vaig veure que si no forçava gaire i anava en compte amb les pedres i les irregularitats del terreny podria plantejar-me, de tant en tant, fer alguna sortida guapa per treure'm de sobre el "mono" de muntanya.

I el dia va arribar de la mà del Jordi Cid, un client veterà de Run&Fit que estava fent sortides XXL per muntanya de cara a preparar les ultres que disputaria aquest estiu (Ultra Aneto-Posets i Ultra Pirineus). I com el ritme de Jordi en tirades llargues és força tranquil, vaig proposar-li d'acompanyar-lo el diumenge passat a fer l'Olla de Núria des de Queralbs. 

Aquest recorregut em feia especial il·lusió perquè no l'havia fet des de juliol del 2012 fent la cursa de l'Olla de Núria de 21 km. D'aquesta cursa guardo un especial record perquè va ser la darrera cursa que vaig fer amb la Teresa Farriol abans de la fatídica Cavalls del Vent al setembre d'aquell any on la Teresa va perdre la vida per una hipotèrmia. 

Escalfant amb la Teresa al juliol del 2012

Dit i fet, el diumenge de matinada vaig quedar amb el Jordi per pujar a Queralbs des d'on pensàvem iniciar i acabar l'entrenament. I a les 8:15 de matí començàvem la pujada al Santuari pel camí dels enginyers (el que puja paral·lel al tren cremallera).

Vam pujar a un bon ritme tenint en compte les meves circumstàncies personals de falta d'entrenament. Van trigar exactament 1h36' en arribar al Núria. Allà vam carregar els bidons amb aigua donat que durant tota l'Olla de Núria no hi ha cap font i vam fer un mos a un petit entrepà. UNs 20' després vam iniciar la pujada per la Coma de l'Embut al pic més alt de l'Olla, el Puigmal de 2910 m. d'altitud.

Iniciem la pujada al Puigmal des del Santuari

La pujada no té cap dificultat tècnica però a mitja pujada el desnivell és molt important i vaig acusar la meva inactivitat en muntanya. De tota manera, en menys d'1h30' ja erem a dalt del cim gaudint d'unes magnifiques vistes gràcies al magnífic dia que vam tenir. Feia sol però no massa calor en açada, fins i tot, al cim s'agraïa una mica d'abril. Ens vam hidratar convenient i vam fer un segon mos a un altre entrepà petitó. Després de les fotos de rigor van continuar la travessa amb la resta de cims de l'Olla.

A banda del Puigmal, l'Olla la conformen un seguit de pic tots ells de més de 2.500 metres, en concret i per aquest ordre, van pujar i baixar el Pic Petit del Segre, el Pic del Segre, el Pic de Finestrelles, el Pic d'Eina, el Pic de Noufonts, el Pic de Noucreus, el Pic de la Fossa del Gegant i el Puig de Fontnegra.

Vista del Santuari des del Pic de Finestrelles

La veritat és que pensava que un cop pujat el Puigmal, la resta seria bufar i fer ampolles, o al menys, això era el que recordava de la cursa del 2012, però la realitat va ser que la pujada a cada un dels pics va ser més dura del que recordava, especialment el Pic de Finestrelles

Finalment vam completar l'Olla sencera, descomptant la pujada i baixada a Queralbs, en 6h04', molt lluny de les 3h44' que vaig fer a la cursa, però es clar, l'objectiu d'aquest diumenge era un altre. I el temps total de la sortida va ser de 9h24'. El pitjor de tot va ser la baixada final de Núria a Queralbs que pensava que faríem en un tres i no res, però tot i que vam córrer una mica en alguns trams corribles, vam trigar 3' més en baixar que en pujar. No m'ho podia creure, tot i que la baixada és molt dolenta per la quantitat de pedres i roques que hi ha al llarg de tot el camí

El millor de tot, a banda de la sortida que vaig gaudir molt, va ser que a l'endemà estava perfectament recuperat i amb molt poques molèstias que van aparèixer 48h després (dolor als glutis i a la punta dels dits). Aquesta sortida m'ha retornat la il·lusió per fer més sortides d'aquest tipus o encara de més nivell en el futur ja que el meu genoll es va comportar força bé.

Aquí un deixo el track del meu Garmin on trobareu totes les dades de la sortida.

MÉS D'UN ANY ATURAT PERÒ AMB NOUS OBJECTIUS

Ja fa més d'un any que no faig cap entrada en el blog, coincidint amb la lesió (definitiva?) que vaig patir "Pels camins dels Matxos" a mitjans del més d'abril del 2014 (darrera entrada del blog). Des d'aleshores pràcticament ja no he sortit a córrer amb un mínim de condicions. Durant uns quants mesos vaig intentar mantenir una certa regularitat setmanal en els meus entrenaments de córrer combinat-los amb molt treball de gimnàs, bici, el·liptica i més endavant natació. Fins i tot, el més d'octubre vaig participar a la cursa del meu Club amb l'objectiu d'acabar-la tranquil·lament. Però malauradament no hi havia cap millora, i les proves mèdiques mostraven una degració important del cartílag articular del genoll dret que fins aleshores havia pogut mantenir a ratlla amb injeccions d'àcid hialurònic. 

Darrera cursa de 10 km al CNS. Octubre de 2014

Cada sortida era un patiment continu a partir dels 10 minuts de cursa, acabant coix al final de la sessió que normalment no era superior a la mitja hora. Finalment, cap a finals d'any vaig decidir, per consell mèdic, parar del tot de córrer i fer una teràpia de xoc a base de ració conjunta de condroitina i glucosamina més colàgen, magnesi, i antinflamatoris naturals a base d'infusions de salze i cúrcuma. Però després de gairebé cinc mesos d'aturada total, sembla que la cosa continua igual a l'espera d'una ressonàcia magnètica que em faran abans de l'estiu per valorar l'evolució del genoll. Però no tinc gaires esperançes per les sensacions que tinc.

Mentres tant, continuo entrenant per no perdre la forma i perquè, un és com és, i necessito fer esport per sentir-me ple i carregat d'energia. De mica en mica he anat trobant nous esports que anteriorment feia molt puntualment, com són la bicicleta de muntanya i la natació, i especialment, aquest darrer. 

Cada cop aguanto més distància però necessito treballar la velocitat

Cada cop em trobo més a gust a l'aigua. Ara pràcticament, el gruix de l'entrenament el faig a l'aigua amb uns 6000-7000 metres setmanals més una o dues sortides en MTB i treball de força al gimnàs. La veritat és que m'estic adaptant força bé a la nova situació, tot i que de tant en tant, em venem atacs d'enyor quan veig a la gent corrent pel carrer o més encara, com avui que he fet la meva primera sortida a La Mola caminant per muntanya, quan veig corredors de trail enfilar-se muntanya amunt, com feia jo no fa gaire.

La MTB em permet continuar en contacte amb la natura

Sóc conscient que ara toca això i que les grans curses i ultres dels darrers anys ja han passat a millor vida, però no així els reptes que de ben segur en sortiran, ja sigui en bicicleta, nedant...o qui sap si fent alguna triatló ara que em moc com a peix a l'aigua...jejeje. El temps dirà.

Avui, des de La Mola

CURSA PELS CAMINS DELS MATXOS: MATXADA O MATXACADA?

Torelló, 13 d'Abril de 2014
62,8 km   6.150 m. desnivell acumulat

Un mes després de la Marató del Congost, tornava a disputar una cursa de trail de llarga distància i, a l'igual que va passar amb la del Congost, en aquesta també m'estrenava. Però a diferència de la primera, el recorregut m'era totalment desconegut. Tothom me n'havia parlat molt bé d'aquesta, especialment del recorregut i dels paisatges que travessava, i no els hi faltava raó. És espectacular, especialment en els seus dos primers terços, malgrat que en el darrer terç, la cursa perd una mica de la seva bellessa.

Arribava a aquesta cursa crec que un pel cansat (per no dir molt!!). Des de la Marató del Congost no havia parat gens. Havia mantingut el mateix ritme i intensitat en els entrenaments i, a sobre, crec que em vaig equivocar a l'hora de planificar les curses a fer. Des del 9 de març, amb la Mitja Marató de Montornés, he fet una cursa a tope, o gairebé, cada setmana, és a dir 6 curses en 6 setmanes!!! I algunes d'aquestes molt dures i que m'han fet pupa, especialment al meu genoll dret que pobret està arribant al límit quan tot just començo la temporada de muntanya.

El resum de les 5 curses prèvies fetes és el següent:

- 09/03 1/2 Marató de Montornés (asfalt): 1h27'50" (21 Km). Més ràpida del que volia anar.

- 16/03 Marató del Congost (muntanya): 5h34'51" (42 Km) . Molt dura però molt content.

- 23/03 Cursa del Rodal de Sabadell (muntanyeta): 1h06'15" (15,6 Km). Molt ràpid.

- 29/03 Cursa Nocturna dels Mussols (muntanyeta): 1h04'19" (13,4 Km). Molt ràpid.

- 06/04 1/2 Marató Roc Gros (muntanya): 2h13'12" (21 Km). Molt dura i cascat del genoll.

Però anem al que va passar en aquesta cursa. Dissabte a la tarda amb el meu company de curses, Xavi Vila, ens desplacem a Torelló a recollir el dorsal i la bossa del corredor. Força ambient pel centre de la vila però decidim marxar cap a Roda de Ter on teniem llogat un apartament per a tres persones, ja que el Tottu també havia de venir una mica més tard.

Ens instal.lem i marxem en busca d'un lloc on sopar i poder veure el partir Granada-Barça. Aquesta va ser una altra errada de "pardillo". Van seure al bar-pizzeria a les 19:30 i no vam sortir d'allà fins gairebé les 11 de la nit, amb el cul quadrat i havent menjat i begut més del compte: unes quantes cervesses, ganyips, patates braves, pizza, postre i per acabar un gin tònic. La dieta ideal per un sopar precursa!!

A les 23:30 ja erem a l'apartament. Darrers preparatius de cara a la cursa, revisió del perfil de la cursa, petita tertulia amb el Xavi i el Tottu abans d'anar a dormir i poc després de les 12:30 ja erem al llit. El despertador havia de sonar a les 5 de la matinada, donat que la cursa començava a les 6:30 i teniem més de 15'-20' fins a Torelló. Però el despertador no va sonar, i un quart d'hora més tard del previst, el Xavi em va despertar. Començava malament. Poc temps per fer tot el que havia de fer. A les 6 i poc sortim cap a Torelló. Molta son i molta mandra. No sé  perquè han de començar tant d'hora algunes curses...aixxxxx!!

Arribem a la zona de sortida a les 6:15, temps just per aparcar i dirigir-nos corrents a l'arc de sortida. Falten només 5'. Saludo al David "Eiger" que no esperava trobar allà. I a les 6:30, puntualment, un coet anuncia la sortida (pobres veïns!!).

Sortim en pujada pels carrers del poble i el ritme no és lent. Intento no sortir massa ràpid. És negra nit encara i vaig sense frontal. Durant el primer km del recorregut no hi ha problema perquè tenim l'enllumenat del poble, però de seguida sortim per una pista, i intento posar-me a prop de la gent que porta frontal. De tota manera, en menys de 15' s'albiren les primeres llums de matí tot pujant suament en direcció al primer control de Les Valls. En el control llenço al contenidor un polo vell que portava a sobre per protegir-me de la fresqueta del matí. Paso el xip pel control, bec un got d'aigua i començo a pujar el primer cim important de la cursa: Bellmunt (1.231 metres).  

De les Valls al Cim de Bellmunt no pujo bé. No tinc bones sensacions. Noto els excessos de la nit anterior. Tinc com angunies que no marxaran fins poc abans de la meitat de la cursa.

La pujada és dureta però com està al començament de la cursa no fa gaire mal. Abans del km 12 arribo a dalt de Bellmunt que està ple de gent animant. Deu n'hi do quin ambient!! Ho faig en 1h21'. No tinc el cos bé i pràcticament no agafo res, simplement mig got d'aigua per obligació. M'aturo una estona abans de començar a baixar per cordar-me les sabatilles que fa estona les noto "fluixes".

Començo la primera baixada forta del dia. Bufff!! Sorpresa!! Hi ha molt de fang i la baixada és força tècnica. En alguns trams noto que el genoll dret comença a queixar-se quan encara no porto ni una quarta part de la cursa. Entre que les sensacions no són bones i que el genoll m'està avisant, faig una baixada conservadora sense apretar gaire. Només vaig fent.

Al cap d'una estona, quan ja s'ha acabat la llarga baixada, sento un soroll ensordidor. Ja és aquí! Un dels punts més macos de la cursa. El Salt del Molí. Un gran i espectacular salt d'aigua. LLàstima que vaig per feina, però veritablement és un lloc per estar-s'hi una bona estona per gaudir i fer unes fotos. Aquest cop, per il·lustrar el lloc faré servir una foto extreta d'Internet.

Poc després d'aquest lloc  i en suau pujada, arribo al punt d'avituallament de Salgueda a partir del qual comença l'aproximació al següent pic, el Puigsacalm (1.510 m.), a través de la Serra de Currull que en alguns trams és molt dura amb unes pujades que semblen parets. Les vistes que es tenen de tota la vall són magnífiques. Fa un dia maco i encara amb poca calor. Poc després d'arribar a dalt de la Serra, arribem a Sant Bertomeu que és el punt de control nº 3. En aquest punt, els corredors poden optar per pujar al Puigsacalm o continuar fins al Pla de la Vola. Aquesta cursa té la particularitat de que té tres curses diferents dins la mateixa prova. Una és fer-la sencera, pujant a tots els cims, i les altres són retallades que et permeten no pujar a cap més cim dels importants, tret de Bellmunt que és d'obligada pujada per a tothom, o pujar al Puigsacalm i no a Cabrera, o a l'inrevés. Com a mínim és curiós i, a sobre, ho pots decidir en cada moment en funció de com et trobis. 

Obviament, en aquell punt de control no vaig haver de decidir res. Tenia clar que jo feia la llarga. Of course!. La pujada al Puigsacalm, en la seva part final, és molt maca i descoberta, i es fa travessant un prat alpí des del qual es tenen unes vistes del Pirineus nevats molt maques. El tram final fins al cim és d'anada i tornada, i permet creuar-te amb els corredors que van davant teu. Arribo dalt del Puisacalm, km 25, en 3h16'. Les vistes prometen però no em puc entretenir gaire. Fitxo, prenc un got d'aigua, em preparo un isotònic cassolà amb les dosis que porto a sobre, i començo la llarga baixada fins al Prat de la Vola, gran avituallament i punt de confluència dels tres itineraris alternatius que hi ha. 

Ja sabia d'antuvi que en aquest tram de baixada hi havia instal·lades algunes cordes fixes per facilitar la baixada per la seva dificultat tècnica i perillositat. Però no m'esperava tantes!! Déu n'hi do! Un munt de cordes fixes s'encadenaven una darrera de l'altra per salvar un tram força perillós. I aquí és on el meu genoll va començar a dir prou. Les torsions que havia de fer estaven castigant molt el genoll i vaig optar per baixar molt a poc a poc, confiant en que aviat arribaria la zona corrible. Però no. Després de la llarga baixada amb cordes venia un tram amb força pedres i fang la qual cosa va ser el "remate" final per al meu malmés genoll, o això creia jo.

En aquesta llarga baixada fins al Prat de la Vola m'atrapa el meu company Xavi amb el que m'havia creuat abans mentre baixava del Puigsacalm i ell el pujava. Quan m'atrapa crec que em deixarà enrere i intento mantenir una mica el seu ritme per no despenjar-me. Em fa molt mal el genoll. Li explico la situació i ell, amb bon criteri, em recomana que no pugi a Cabrera i que des de l'avituallament marxi directament cap a Torelló. D'aquesta manera m'estavalviaria una altra baixada heavy i uns quants quilòmetres.

Finalment, aconsegueixo mantenir el ritme que porta el Xavi i no quedar-me despenjat. Quan portem 4h09' de cursa i una mica més de 31 km, arribem al punt de control i mega avituallament del Pla de la Vola. Aquí ja no tinc les molèsties i el mal cos del començament. Potser el dolor de genoll m'ha fet oblidar-les. Menjo una mica de fruita, em preparo una mica d'isotònic i quan veig que el Xavi marxa, arrenco darrera d'ell. He decidit que pujaré a Cabrera. Diga'm tossut o insconscient!!

La primera part de la pujada es fa per pista i no és gaire complicada. Alguns trams de fang però res d'important. Però la cosa es comença a complicar una mica abans del cim: les escales!! Manda güevos!! Un tram força llarg d'unes 200 o més d'escales de mida variable sobre la roca ens porten fins al cim de Cabrera (1.309 m.). Aquest tram és matador. Vaig cardat i la calor ja es comença a notar. Pujant el genoll no fa gaire mal i torno a deixar una mica enrere al Xavi. Arribem a dalt en 5h09' quan portem poc més de 36 km de cursa. Fem un avituallament ràpid i començem la baixada un altre cop al Prat de la Vola però per l'altra vessant. Vaig davant del Xavi en els primers metres de baixada. Porto un ritme tranquil per a conservar el genoll i això em permet gaudir de l'espectacular paisatge que es veu des d'aquesta zona que en la seva primera part és molt rocallosa. Fins i tot, hi ha un tram molt extret amb un trencat a la dreta que fa por. Sort que hi ha intal·lat a la paret un cable metal·lic fixe que ens permet agafar-nos.

Quan comença la baixada de debó, encara vaig al davant i com estic pendent del lloc on trepitjo, per no cascar més el genoll, em passo un trencall i tiro recte per un camí equivocat. En Xavi, que portava uns metres més enrere, no se n'adona de la meva errada i ell agafa el trencall bo. Quan porto una estoneta baixant, tinc la sensació de que vaig sol i a sobre fa estona que no veig cap senyal de la cursa. M'aturo. Crido al Xavi i cap resposta. M'equivocat!!! Arggg!! El que faltava!! Torno cap a dalt uns 200 o 300 metres, fins que finalment trobo el camí correcte. He perdut un parell o tres de minuts. 

La baixada és terrorífica. És molt costeruda i està plena de fang. Un fang negre, pastós i molt relliscós que, afegit al pendent que hi ha, converteixen la baixada en una pista de patinatge molt perillosa.  S'havia d'anar amb molt de compte i tenir sempre un arbre o una branca a prop per agafar-te'n si no volies caure rodolant. Però el que era inevitable, va passar. El meu genoll ja no va aguantar més i en una d'aquestes vaig caure un parell de cops empastifant-me de fang.

El suplici va durar uns 25' fins que vaig arribar de nou al Prat de la Vola amb un "ambientasso" de collons. Però jo no estava per romanços: estava destrossat, emprenyat i el pitjor de tot era que encara em faltaven uns 23 km per arribar a Torelló.

Repecte al Xavi vaig perdre poc més de 2' en la baixada. Quan jo arribo ell ja està a punt de marxar. M'ho prenc amb calma. Necessito que el meu genoll descansi una mica i aprofito per menjar una mica de pasta i molta fruita. També m'hidrato força perquè ja es comença a notar molt la calor i cal evitar qualsevol ensurt a les hores centrals del dia.

Un parell o tres de minuts després de marxar el Xavi, ho faig jo. Crec que ja no l'atraparé però per sort els primers quilòmetres després de l'avituallament són força corribles per terreny en suau pujada, així que al cap d'estona l'atrapo i ja farem la resta de la cursa junts.

Teòricament, un cop superat Cabrera, la cursa sobre el paper semblava relativament fàcil. Només hi restaven uns petits cims, cada cop més fàcils a priori. El primer, el Puig de la Salgueda (1.133 m.) i els següents de poc més de 800 metres d'alçada en els 10 darres quilòmetres de la cursa.

Però allò que semblava fàcil, no ho va ser tant. Entre la calor, els forts pendents, el terreny rocallós, els quilòmetres que portavem, més el mal de genoll, van fer que aquesta darrera "mitja marató" fos molt i molt dura física i mentalment.

Els records d'aquesta darrera part de la cursa són confusos: No fem més que pujar i baixar, especialment cap al final de la cursa. Pujades molt fortes, parets de roca diria jo, que quan miraves cap a munt feien mal del pendent que tenien. I a més, la calor es deixava sentir. Les baixades, com a mínim, eren eixutes. Tot pedra i roca que tampoc eren per tirar coets de felicitat però com a mínim es podia trotar amb una certa dignitat.

Els quilòmetres passaven lentament i quan pensaves que ja era la darrera pujada, sempre venia una altra després. I la darrera, la pujada al Castell, va ser la puntilla. Cony de pujada!! Per acabar de tocar els nassos al personal. Es veu que l'any passat la van afegir al recorregut. No augmentava quilòmetres però si desnivell. La pugem com podem i la baixem també com podem. Tenim Torelló als peus. Deuen quedar no més de tres quilòmetres fins l'arribada. Sense adonar-nos incrementem el ritme. Tant el Xavi com jo només tenim un desig.... una cervessa fresca a l'arribada i una dutxa!!! 

I mentre fem els darrers quilòmetres he començat a tatxar algunes curses que tenia previstes al calendari. Especialment, l'Olla de Núria i la Ultra Pirineus de 103 km al mes de setembre. Crec que aquesta vegada vull tenir un més d'agost plàcid i descansar. Són el típics mals pensaments que t'ataquen en aquestes curses llargues on pateixes de debó. Però avui, una setmana després, continuo pensant el mateix. Crec que el meu genoll ho agrairà.

Arribem a poble. Asfalt. Quin gust!! Fem els darrers centenars de metres en busca de l'arc d'arribada que com a mínim es troba en baixada. Fantàstic!! Ho hem aconseguit i en un temps que està prou bé donades les circumstàncies: 8h47'35" i 72è classificat de 335 que van acabar la llarga. Per sota de les 9 hores que era la previssió inicial sense conèixer la cursa i només amb la referència del Xavi que l'havia fet al 2013 en 9h21'. Potser en un bon dia i sense mal el genoll hagués pogut fer 8h i poc. Però això no es podrà saber mai ni tampoc tornaré a fer-la mai més. I no és perquè no m'hagi agradat, sinò perquè no és el tipus de cursa que el meu genoll necessita actualment. A partir d'ara hauré de triar molt bé quines puc fer i quines no.

De moment, ja porto una setmana pràcticament aturat. Només he sortit un parell de dies en bicicleta i dos més a córrer, el primer dia vaig abortar l'entrenament als 25' mentre feia l'escalfament i avui he fet 1h25' però a ritme "yupiyaia" i, tot i així, el meu genoll s'ha queixat. Crec que hauré de fer una aturada més llarga.... i tot per fer-me el "Matxo". Quins collons!!

  

MARATÓ VALL DEL CONGOST: COMENÇA LA MUNTANYA!!

42,2 km I 3.000 m D+

Copa d'Espanya de Curses de Muntanya

Aiguafreda, 16 de març de 2014

Aquesta marató, per molts motius, ja feia uns quants anys que la volia fer però per diferents raons, que no venen al cas, no havia tingut mai l’oportunitat de fer-la. Finalment, aquest any, i amb motiu de la Copa d’Espanya de Curses de Muntanya, vaig inscriure’m farà ara uns quants mesos.

Sabia que aquesta cursa arribava molt d’hora perquè tot just estava sortint de la temporada d’hivern que he dedicat principalment a preparar una mica curses d’asfalt de 10 km i mitja marató. Per tant, estava ràpid però només en pla. Els entrenaments amb desnivell tot just havien començat feia tres setmanes amb una volta de 30 km per la primera part del recorregut d’aquesta marató i un altre entrenament pel “pati de casa meva”, es a dir, per la La Mola i rodalies. I això era tot; un pobre bagatge d’entrenaments específics en muntanya, per una cursa molt dura i tècnica, tot i que físicament estava bé.

El dia prometia ser força calorós però a quarts de set de la matinada encara feia força fresca per aquelles contrades (6ºC). Una estona abans de la sortida encara tenia dubtes sobre què portar i que no. Pel que fa a les sabatilles, ja feia dies que ja havia pres la decisió. Fa tres setmanes, quan vam estar entrenant pel recorregut, vaig comprovar que la sola de les meves Asics Fuji Trabuco ja no estaven en condicions per subjectar-me en algunes zones més tècniques amb molta pedra i llosses relliscoses. Unes quantes caigudes i relliscades vàries em van fer prendre la decisió de portar les Lafuma Speed Trail, una sabatilla amb una sola especialment indicada pel terreny tècnic però no adequada per distàncies tant llargues i amb les quals mai havia tingut bones sensacions en els entrenaments que havia fet amb elles. I els pronòstics es van complir. Però no avancem esdeveniments.

A quarts de sis sortia de casa per passar a buscar al meu company Xavi Vila, i poc després de les sis ja érem a Aiguafreda. Ens dirigim al pavelló per canviar-nos i allà podem saludar a uns quants amics que també feien la cursa.

Darrers preparatius i ens dirigim a la sortida a la Plaça de la Rectoria. L’ambient és important quan tot just s’està fent clar en aquells moments. Alguns veïns guaiten pels balcons ja que la megafonia va a tot drap i suposo que és impossible continuar al llit.

A pocs minuts per les set, ja estem tots preparats. Crits, mans enlaire i la cançó de “The final countdown” com a preàmbul de la sortida. A les set en punt, comença la cursa. Els dos primers quilòmetres són pel poble i per una pista forestal amb l’objectiu d’estirar la cursa i evitar, en la mesura del possible, els embussos que poden ser importants quan aquesta comenci de debò. No surto molt enrere però, tot i així, en pocs segons tinc un munt de gent per davant meu. Potser és un efecte òptic per l’estretor dels carrers. Els dos primers quilòmetres els faig a ritme ràpid per evitar al màxim possible les cues. I malgrat que vaig a 4’15”/km encara hi ha gent que m’avança per totes dues bandes. La pista s’acaba i de cop, allà tenim la cua formada. La primera rampa és un avís del que ens espera. Un fort pendent que he de pujar al ritme que marquen els de davant. No es pot anar més despresa, tot i que, una mica de pausa al començament sempre va bé. Després d’una bona estona de forta pujada arribem a l’ermita de Sant Miquel de Canyelles (km 5). Agafo aire, els bessons respiren i, ara si, la cursa comença de debò. El grup comença a estirar-se una mica i es pot córrer amb més comoditat. El corriol baixa ràpid i en forta pendent en busca del primer avituallament. Pel camí, els primers damnificats degut a les caigudes que es produeixen, especialment a la baixada de "les calces brutes". Per l’avituallament no paro. De moment, no em cal ja que porto un bidonet d’aigua a sobre. 

Al cap d’uns minuts enfilem la segona pujada de la cursa. Aquesta, un pel més llarga, ens ha de dur fins al "Pla de la Rompuda" on trobarem el segon avituallament, poc abans del km 10. L'helicòpter de la cursa sobrevola força baix per sobre dels nostres caps. El terreny, tot i ser corriol bàsicament, no és gaire tècnic i es pot pujar a bon ritme. Unes estones corrent i, de tant en tant aprofitant els trams més tècnics, unes quantes passes per agafar aire. Anem tots bastant en fila india, i hi ha pocs avançaments. La majoria estem corrent a un ritme semblant. Arribo molt bé en 1h16’ i amb molt bones sensacions. Paro justo per agafar una ampolla d’aigua per omplir el bidó, i tiro milles per un prat cap avall en una baixada trepidant en busca de “El Paraiso”, una pujada no gaire llarga però durilla, tot just passant  el tercer avituallament que passo en 1h49’. Vaig bé i la pujada la faig en 23’ (estic repassant les dades del meu Garmin). Un cop a dalt, enfilo la baixada, mig pista mig corriol, cap al punt de control del "Pas dels Llobins" en el km 19,5 i a on es troba també el quart avituallament. Arribo força embalat gràcies al tram de pista i allà trobo força animació. Passo pel control de dorsal en 2h21’ i aprofito per preparar-me un bidó de beguda amb carbohidrats. Portava gairebé dues hores i mitja de cursa i m’havia hidratat molt poc. Mal fet i que més tard ho havia de pagar.

Trigo molt poc en preparar la beguda mentre camino i em mentalitzo per afrontar la “paret” de Serra Madrona. En pocs metres es salva un desnivell molt gran que gairebé t’obliga a pujar a quatre potes. Fa molta pupa però encara estic bé, i la pujo amb bones sensacions. Durant la pujada, sento la veu d’un noi que està estirat a terra fent fotos i que s’adreça a mi, dient-me “Ese Heras cómo sube!!” (portava la samarreta que em va regalar el Miguel Angel Heras aquest estiu a Bejar). Ostres!! Com pot ser que aquest nano reconegui la samarreta que porto de l’Heras!! I quan el miro, reconec al Biel Ràfols, corredor promesa, que era l’assistent en cursa de l’Heras a la UT de Catllaràs aquest passat estiu amb els quals vam estar xerrant a La Pobla de Lillet. De tota manera, em va sorprendre que pogués saber que aquesta era la samarreta de l’Heras quan tots els corredors de l’equip Salomon porten la mateixa samarreta. Més tard, el Xavi em va comentar que aquesta samarreta porta, a més de la publicitat comuna, un logo publicitari exclusiu de l’Heras (Wild Wolf) i que la fa diferenta a la resta. Misteri resolt.

Salvada “Serra Madrona” la pujada es suavitza una mica fins arribar al cinquè avituallament, just a l’entrada del “Purgatori” una altra pujada matadora de 2 km i amb un fort desnivell que ens ha de dur fins a Can Bellver, un dels punts neuràlgics de la cursa al peu del Castell de Tagamanent. I realment, al “Purgatori” vaig purgar les penes. De tota manera, en aquell moment, jo pensava que em trobava al infern però, malauradament, aquest m’esperava més endavant. El darrer km de la pujada va ser molt dur i vaig començar a trobar-me malament. Defalliment per manca d’hidratació? La veritat és que no havia begut gaire i també començava a sentir dolor abdominal. El conèixer part del recorregut té les seves avantatges i, en aquest cas, va ser de gran ajuda mental. Tocava apretar les dents, acomodar el pas i continuar pujant buscant els prats de “L’Agustí”, antesala de Can Bellver. Un cop fora de la zona boscosa, em torno a animar al veure que gairebé havia superat la pitjor part de la cursa (o això pensava jo). Torno a córrer en busca de Can Bellver a on trobaré al Xavi Miquel i la Rosa Cos animant-me. Aprofito per treure’m la samarreta tèrmica que portava a sota i li passo al Xavi. A Can Bellver trobo a l’Assumpta amb la seva càmera i al Massa en el punt de l’avituallament. Arribo cardat i defallit en 3h28’. Em comencen a fer molt mal els peus. I me n’adono que començo a pagar les conseqüències d’una mala tria de “pneumàtics”. Fa calor, però per sort hi ha una carpa de “Diedre” on podem avituallar-nos bé. No tinc gens de gana però, encara que m’obligui, tampoc m’entra res. M’acostuma a passar quan fa calor.

M’aturo un parell de minuts. Bec un got d’aigua, omplo una mica el bidó, i sense perdre temps, enfilo la penúltima pujada al Turó del Tagamanent. Una pujada curta però dura a aquelles alçades de cursa. Pujo com puc i a dalt trobo a l’Àngela i al “Ppong” poc abans de coronar. Molts ànims de tots dos i un petó per l’Àngela. Arribo a dalt en 3h36’.

Pensava que la llarga baixada fins al poble de Tagamanent seria fàcil i plàcida, i que allà podria recuperar molt de temps, però estava equivocat. Tret de petits trams relativament fàcils, la resta de la baixada era molt tècnica i que sumat a que les cames ja portaven a sobre molts quilòmetres de terreny trencacames, van fer que la baixada se’m fes molt i molt dura. Tenia els peus molt adolorits i llegats, i a sobre el genoll dret em començava a fer molt mal. Vaig prendre la determinació de baixar tranquil i sense forçar per no fer patir més del compte al genoll. A mitja baixada, sento cridar com un poses al Yves “Gall Pelat” que es troba uns metres més avall, en un punt que la cursa travessa una petita carretera o pista, amb la música de cotxe a tot drap i ell disfressat de diable dient no sé què de l’infern!! Cabrón!!! (amb carinyo). Gràcies Yves!! Ets un fora de sèrie amb això de les animacions. I estàs a tot arreu.

Continuo la llarga baixada fins arribar a la túnel que passa per sota de la C-17. Hem baixat 500 metres de desnivell en un tres i no res. Passo pel control de temps pel punt 33,8 de cursa que hi ha abans de creuar el riu Congost en 4h09’. Porto els peus destrossats però el genoll respira perquè s’ha acabat la maleïda baixada.

Per davant els darrers 9 km amb una forta pujada de 500 metres de desnivell a La Trona que, a priori no és la més dura de la cursa, però ho serà degut a la forta calor, als més de 33 km que portem a les cames i al tipus de terreny que ens trobarem.

Només passat el riu Congost, ja tenim el primer senyal d’avís. Una paret curta però mortal de necessitat ens dona la benvinguda. Alguns corredors queden totalment enrampats en superar aquest pas. Després un tram en suau ascensió per una pista fàcil, entrem en un corriol força pedregós. Sort que encara en aquesta part de la cursa no toca el sol, tot i que ja s’endevina la forta calor que està fent. Pujo a bon ritme, sense deixar de córrer a cua d’un petit grup de quatre corredors. Arribats a l’avituallament del km 35,8 comença la part més dura. Calor, molta pedra i exposats al sol. Es a dir, tots els ingredients per patir un “ocellot” en condicions. I així va ser. Els dos darrers quilòmetres fins coronar La Trona van ser un poema. Mal de peus, defalliment, mal de panxa, a banda del cansament i la calor. L’infern. Però per sort, els dos quilòmetres passen ràpid i aviat sóc dalt de La Trona. Porto 4h55’ de cursa. Ara sí, estic segur que faré un bon temps i baixaré amb escreix de les 6 hores que era l’objectiu inicial.

Després d’un centenar de metres, trobo el novè avituallament. Vaig molt cascat i no m’entra res però haig de prendre alguna cosa si vull arribar. Agafo un gel i em resulta fastigós i el llenço a la meitat. Intento beure una mica d’aigua i continuo. Resten poc més de 7 km relativament fàcils: 4 km plans per dalt dels Cingles de Bertí i 3 km de trepidant baixada fins a Aiguafreda. Els 4 km plans són penosos. Vaig a un ritme força lent però no importa, es tracta d’anar cap endavant. Continuament miro el meu GPS per veure com passen (lentament) els quilòmetres quan, finalment, trobo el darrer avituallament poc  abans de la baixada definitiva. Faig un glop d’aigua, buido el bidó que porto per alleugerir pes (una tontería, ben pensat) i començo els darrers quilòmetres de baixada. Tot fa mal però ja no importa. No baixo a tota llet perquè no puc ni és necessari. Intento mantenir un bon ritme fins que arribo al lloc anomenat “Terrissos Vermells”, curt però preciós i l’orografia de terreny convida a accelerar i fer un salt estil “snowboard” malgrat les malmeses cames no estan per la labor. Darrers metres de terra fins trepitjar finalment l’entrada d’Aiguafreda. Resten menys de 500 metres. Miro per darrera vegada el crono i veig que, si m’ho proposo, puc baixar de les 5h35’. Entro a la recta final, molta gent a banda i banda de les tanques, crit d'ànims dels coneguts i, de forma automàtica, augmento el ritme fins creuar l’arribada. Fi de l’història. Fi del patiment. Ja en tinc prou. Ja l’he feta i no tornaré mai més a fer aquesta marató. Això és el que penso just acabar però per sort, aquests pensaments duren el que dura fer un parell de glops d’aigua i descansar dos minuts. Realment ha estat molt bé i ha pagat la pena. Sembla que quan una cosa costa d’aconseguir, la satisfacció final és més gran. I veritablement estic molt satisfet. Al final 5h34’51” i classificat el 152è de la general i el 15è de la categoria de més de 40 anys. La veritat és que havia força nivell en aquesta cursa amb motiu de ser Copa d'Espanya, la qual cosa també va fer que l'ambient fos més guapo, sense cap mena de dubte. 

La postcursa, com sempre acostuma a passar, és el millor de tot. Els companys, les cervesetes i finalment un dinar pantagruèlic al restaurant El Racó amb una bona d'amics i coneguts. Fi de festa magnífic per a una gran cursa organitzada per l’Antonio de Arriba “El abuelo”, “alma mater” de la prova juntament amb un bon grapat d’entusiastes voluntaris. Moltes gràcies a tots!!!   

Video de la Cursa - "Sportvicious"

ULTRA CAVALLS DEL VENT 2013: EL TANCAMENT DEL CERCLE

100 km i 13.320 m. de desnivell acumulat
Bagà, 21-22 de setembre de 2013

L’any passat acabava la meva crònica amb les següents paraules:

“Teresa, diumenge de matinada vaig dir que mai més tornaria a Cavalls. Però aquest matí he canviat de decisió. Te’n dec una. Tornaré el 2013 amb tu, i ens acompanyarà el teu cunyat Jordi, però haurà d’entrenar de valent si ens vol seguir el ritme. Ho faré per tu, pel teu record. Però també per mi. Perquè necessito tornar al lloc que tantes vegades  hem fet junts. Necessito omplir-me de nou. Ara estic buit.” 

Teresa,

He tancat la ferida. M’he omplert de nou. I sóc feliç malgrat la teva absència. Sembla una contradicció però he arribat a la conclusió de que són sentiments paral·lels, compatibles entre ells. Suposo que això forma part del dol que tothom necessita passar. I jo ho he fet. Necessitava tornar a Cavalls del Vent per acabar la feina que va quedar incomplerta al 2012. Per tu, però també per mi. Necessitava tancar el cercle. I ho he fet!! El cercle, el meu cercle personal i intransferible, l’he tancat. I tu m’has ajudat a fer-ho.

Aquests dies postcursa han estat un batibull de sentiments i emocions. Necessitava un cert temps i agafar una certa distància dels fets per tal de que s’apaivaguessin una mica tots aquests sentiments i els pogués ordenar abans de posar-me a escriure. I crec que ara ho podré fer.

Intentaré explicar-te el millor que pugui com va anar tot plegat, però tinc la certesa, i no em preguntis per què, de que tot això que t’explicaré ja ho saps de sobres perquè tu també hi vas ser, aquest cap de setmana, per la Serra del Cadi-Moixeró acompanyant-nos a tots els que hi vam anar (corredors i acompanyants) a fer-te el nostre petit homenatge. 

La meva cursa va començar poc després del teu comiat quan vaig prendre la determinació que aquesta edició de Cavalls l’havia de preparar a consciència per tal de gaudir-la plenament i poder dedicar-te-la. En aquell moment la meva obsessió era arribar al 100% (o més) el dia 21 de setembre a Bagà. I crec que ho vaig aconseguir. He entrenat com mai. Han estat moltes hores dedicades a la Cavalls. Moltes hores sol però moltes altres gaudint de la muntanya amb els nostres amics (i els teus familiars). Fins i tot, vaig poder entrenar amb el supermega crack mundial Miguel Angel Heras aquest estiu a La Covatilla (Bejar), li vaig parlar de tu i a l’acabar em va regalar la seva samarreta en homenatge a tu. Això no t’ho esperaves, eh? N’estaries orgullosa. Segur.

Vaig arribar al dia “D” en el moment de forma ideal, segur i confiat de mi mateix, tot i que desconeixent fins a on podia arribar. Només tenia les meves pròpies referències d’altres edicions que, en aquest cas, no eren fiables perquè la cursa s'havia allargat fins als 100 kms. Finalment, les meves previsions més optimistes eren fer-la per sota de les 18h. Tot i així, tenia dubtes, malgrat que alguns es pensaven que ho feia per despistar i que tenia un as amagat a la màniga. N'estàven segurs de que baixaria amb escreix d’aquest temps.

Vam arribar a Bagà la tarda de divendres per recollir el dorsal i la bossa del corredor. Trobada amb els amics i companys: abraçades, ànims, complicitats, nervis, bons desitjos, companyonia, amistat,... i moltes ganes de que arribés l’hora de la sortida.

Sopar a Ca l’Amagat, hotel de concentració de l’equip Salomon. I just a l’entrar a la sala, allà ens els trobem a tots els craks i, entre ells, el Miguel Heras. En veure’m, es va aixecar per saludar-me i preguntar per la teva família ja que quan ens vam veure a Béjar li vaig dir que la farien el teu fill Bernat, el teu germà Pere i en Tottu, el teu cunyadíssim. Quin detall i quin orgull!!

Sopar distés, animós i divertit, i com sempre, jo vaig ser el blanc de totes les bromes per la meva suposada excessiva competitivitat. El que ha d’aguantar un!! I després ràpidament a l’apartament, just a la Plaça Porxada, lloc de sortida de la cursa. Darrers preparatius: dorsal, sabatilles, roba, xip, nervis i bons desitjos per demà. Darrera ullada des del balcó a la Plaça Porxada que en aquell moment està deserta i silenciosa.

Dormo molt bé. I just a les 5:30 del matí, uns segons abans de que sonés el despertador, em desperto. Encara és negra nit però a la plaça ja hi ha moviment. Ha arribat el dia. Esmorzo amb el Tottu. Ens canviem. Arriba primer el Marc ja preparat i després ho fa el teu fill Bernat amb la Queralt que tot just acaben d’arribar de Sabadell, juntament amb el Pau.

La plaça comença a omplir-se. Fotos abans de baixar i ara sí, ens dirigim a la sortida. Els minuts previs van ser molt emocionants. Molt. Ens trobem amb el Pere Farriol, el teu germà makinorri, i el Xavi Vila. Al Pere no el coneixia en persona, tot i que per correu n’haviem parlat bastant arran de que ell llegís la meva crònica de la Cavalls del 2012. Una abraçada molt càlida i entranyable. Ja hi som tots. Fotos de la família i els amics que estan sota els porxos de la plaça, gestos d’ànims, crits. Ens abracem. Falten tres minuts. Més abraçades. Encara és fosc. Falta un minut. La gran abraçada, una gran pinya recordant-te, plors, molta emoció...molta!!. I tu allà dalt contemplant-nos. Crits, sempre3a, trenta segons, màgia, “El último mohicano”, emoció, els braços enlaire, cridoria general...tres, dos, un... comença la Cavalls. 

La sortida de la plaça és lenta pel tap que es forma al carreró que porta a la Plaça Catalunya, lloc on està l’arc d’arribada. Abans d’entrar al carreró, sento que criden el meu nom. Em giro i veig al Manel. Pell de gallina. Ens fonem en una llarga abraçada i ens desitgem tota la sort del món. El Manel estava l’any passat amb el Pau quan vas defallir dalt del Pas de Gosolans. Va ser ell qui em va trucar dos cops en cursa per dir-me que estaves molt malament, i finalment qui va venir a Grèixer a buscar-me per donar-me la fatal noticia, portar-me a l’Hospital de Berga i, finalment, qui va dur-me a Sabadell a les tantes de la matinada per després tornar a casa seva a Berga. No ho oblidaré mai, mai. 

En sortir del carreró, la cursa s’obre i ja puc córrer de debò. Tinc clar que en el primer km per Bagà i després pel tram de pista havia de córrer ràpid per avançar moltes posicions i evitar així els taps que cada any es formen al corriol on comença la pujada al Refugi del Rebost (1.614 m). Vaig ràpid però controlant. Tinc per endavant 100 kms, molt desnivell i no és qüestió de cremar les naus en la primera pujada de més de 1.700 metres de desnivell que hi ha fins al Niu de l’Àliga (2.500 m).

El primer punt de control i avituallament al Rebost arriba ràpid. Tinc la sensació de que ha estat molt fàcil. Cap sensació de cansament. Cames al 100 % i primera alegria quan uns centenars de metres abans ja trobo al Jordi Casanova, amic i deixeble de Run&Fit, animant-me al Coll del Forn.

Arribo al Rebost en 1h13’29” (km 8). Set minuts per sota del temps previst. Això va bé. No paro. Porto els bidons plens i opto per la teva tàctica. Retallar temps als avituallaments. Inicio la pujada al Niu. 

Tinc ganes d’arribar a Comafloriu on espero trobar a la Tensi i a tots els nostres amics. Desitjo que no hagin tingut problemes per arribar-hi. Però de seguida els veig. Hi eren tots i en especial la Tensi. Quina claca!! I també molts "koales" fent la gresca de sempre. Emocionant. Energia a tope!! Des d’allà veig el cim encara una mica llunyà, però vaig molt bé, amb molta força i carregat d’energia. Pujo caminant fent força amb les mans recolzades a les cames. Porto els pals a la motxilla però he decidit no treure’ls encara per no perdre temps. De fet, al final no els vaig necessitar durant tota la cursa.

Arribo al Refugi del Niu de l'Àliga molt bé en 2h22'20" (Km 14). Divuit minuts per sota del temps previst. Fantàstic. Em trobo molt bé. Cap símptoma de cansament i el millor de tot és que el temps em passa volant. La sensació allà d'alt és magnífica. Fa un dia esplèndid i tenim unes vistes de la Serra del Cadí i del Pedraforca úniques. Tampoc m'aturo. No m'ho crec. En altres edicions necessitava estar-me allà dalt uns quants minuts per recuperar l'alé. Passo caminant pel punt de control, agafo un quart de plàtan i un grapat d'avellanes que vaig menjant mentre començo la forta baixada en busca, primer, de les Penyes Altes i, després, del següent refugi, Serrat de les Esposes. 

Sé que vaig molt bé, no només pel temps sinó també perquè vaig gairebé sol i els dorsals que veig són majoritàriament grocs, indicador de corredors que van sortir en el calaix dels bons. És una sensació increïble. Vaig trotant en tots els trams de baixada i quan el terreny s'enfila recupero caminant. Vaig ràpid i de seguida arribo a les Penyes Altes. Em liquido la pujada en un tres i no res. Ja sóc a dalt. I no puc contenir un somriure íntim de satisfacció. Teresa, m'estàs portant molt ràpid!!

La baixada és molt tècnica i en poc menys de cinc minuts caic a terra dos cops. A la primera pico amb els genolls a les roques i comencen a sagnar. No hay dolor. I poc després m'enganxo amb una arrel i caic rodolant pel terra. M'aixeco i comprovo que ningú m'ha vist. Sentit del ridícul?? hahaha.

Arribo al Moixeró endollat. I just trepitjar els primers prats, em trobo al Pau i al Raül "Koala", crits d'ànims de tots dos. Suposo que porten Volls-Damm però crec que no seria una bona idea aturar-me per prendre'm una. Millor a l'arribada.

Faig tot el Moixeró i tota la baixada fins al Serrat corrent a bon ritme. Vaig molt còmode. Disfruto del paisatge i de la magnífica sensació que tinc. Estàs present!! Amb tu conservo moltes imatges en aquells indrets. És tan bonic el lloc!!

L'arribada al Serrat de les Esposes (km 28) és espectacular. Està ple de gent. Molta cridòria i molts ànims de la gent. No pots caminar. Per força has de córrer encara que sigui pujada. Entro al punt de control en 4h05'07". Guauau!! Trenta-cinc minuts per sota del temps. Anem bé, noia!!

Faig un whatsapp al grup, com he fet abans al Niu i al Rebost comunicant el meu pas pel control per tal de que els amics sàpiguen per on vaig i com vaig de temps. Aquí si m'aturo uns minuts a preparar-me dos bidons amb carbohidrats "Vitargo". Són pocs minuts. Abans de sortir agafo un altre grapat d'avellanes. Intento controlar el tema aliments per tal de no patir problemes estomacals més endavant. L'objectiu és prendre només els bidons de "Vitargo" amb les dosis preparades en sobrets que porto a sobre. I de tant en tant, agafar una mica de fruits secs o una mica de plàtan. Aquesta és la tàctica, almenys fins arribar a Bellver on penso menjar alguna cosa més sòlida.

Em cordo de nou les sabatilles i tiro milles en direcció a Bellver. Tret dels tres primers quilòmetres de pujada en direcció a Cortals, la resta és un tram nou que ens durà a Bellver de Cerdanya (11 km) per tornar a pujar buscant el refugi de Cortals de l'Ingla. Surto caminant ja que l'inici del tram és en fort pendent. Molta gent per tot arreu animant. Quina festa!! Quan arribo a dalt, miro cap a baix i allà al fons veig el refugi ple de gent i animació. Que maco i que diferent de l'edició anterior!!

De seguida arribo al Mirador, punt on s'agafa el camí dels Bons Homes. El conec perquè fa una setmana vam fer una sortida de 10 hores per reconèixer aquests trams nous. Sé que es pot córrer força, tot i els trams més tècnics que hi ha durant la baixada. M'hidrato convenientment i començo a baixar. Vaig molt bé. Estic sorprès. Porto gairebé 5h de cursa i em trobo al 100%. 

Baixo molt ràpid i en poc temps arribo al tram lleig de pista que ens ha de dur al pavelló de Bellver. La calor apreta. Són les 13:00, el camí és descobert i es nota. L'arribada al pavelló és espectacular. Moltíssima animació. Crits, aplaudiments... Entro al control quan porto 5h17'19" (Km 39). Gairebé cinquanta minuts més ràpid del temps previst. Genial!!

Control de material. Tot en regla. Faltaria més. Vaig carregat com un ase i encara més quan surto de Bellver perquè haig d'agafar el material que a partir de les 17:00 serà obligatori també (samarreta tèrmica, frontal, malles pirates, compressors...). Ara si que vaig carregat!! Però abans em cruspeixo un plat de macarrons amb tonyina. Tinc gana i m'entra d'allò més bé. Agafo una mica de meló i plàtan. Preparo els bidons amb "Vitargo" i au, a la feina!!

Quan surto del pavelló es nota encara més la calor. S'hi estava tant bé allà a l'ombreta!! Just sortint del pavelló coincideixo amb un corredor basc, l'Iñaki, amb el que faré tota la pujada fins a Cortals. És el tram més lleig de tota la cursa i xerrar ens fa passar el temps més ràpidament. Parlem de les nostres coses, de curses, de reptes... i així de mica en mica, fent camí. Unes estones corrent i unes altres caminant per recuperar una mica, i així fins que el terreny es posa impossible i només podem caminar. Sort que sortim de la pista i pugem fins a Cortals per corriols i prats molt més agraïts. 

Cortals no arriba mai. Les pujades i corriols es succeeixen un darrere l’altre. Poc abans d’arribar-hi, sentim una forta cridòria. Pensem que ja hi som però eren l’Yves “Gall Pelat” i un basc “zegamero” del qual no recordo el nom que, juntament amb un altre, estaven fent de les seves. És a dir, cridar i animar com a posesos. Gràcies companys!!

Per sort, poc després, el refugi s’albira a dalt d’un revolt. És ple de gent com a tota arreu. Quin goig!! Les darreres rampes són dures de collons però finalment hi arribem. Tota l’explanada és plena de gent i entre ells el Raül "Koala" i el Pau, que amb la seva forma particular d’animar em deixa anar “Vinga Ferran, que tens unes quantes nenes per davant teu!!”. En Massa i l’Assumpta estan per allà a l’avituallament. I de seguida ell m’atén i m’anima: “Necessites quelcom? Aigua? menjar? Vinga, vas molt bé. Estàs fent un molt bon temps”. Gràcies Massa pels ànims i la teva atenció. M’hidrato, menjo quatre ganyips i surto de Cortals (km 47). M’espera un tram llarg, tècnic i força dur fins a Prats d’Aguiló (2.000 m). L’any passat va ser l’infern per a molts de nosaltres. Pluja, aire i molt de fred. Aquesta vegada no seria així. Potser calor. Però tant se val.

Arrenco a córrer per la pista mentre em mengo les avellanes tot buscant el corriol que m’ha de dur a Coll de Pendis. Pujo bé, tot i que la calor no ho facilita. No vull apretar, encara queda molt. Tot just porto 50 km. Meitat de cursa. Poc abans d’arribar a Coll de Pendís em trobo al Jordi “Koala” en direcció contraria buscant el refugi de Cortals. Molts ànims!!

A Coll de Pendís hi ha força gent que anima de valent. Jo els hi retorno els aplaudiments i els ànims amb un gest amb la mà i un somriure. Com estic gaudint!! Passat Pendís continuo pujant buscant el Coll de Vimboca, el nostre coll favorit, te’n recordes?. Està esplendorós. Verd, com una catifa. Deixo de córrer. Camino i miro al meu voltant, m'embadaleixo Vaig sol i gaudeixo del moment.

Continuo a bon ritme. Ara trotant, ara corrent. Vaig en busca de la Roca de la Moixa (2.055 m), una pujada curta però molt dreta que fa treuré l’alé. Allà coincideixo amb dos corredors més. Anem plegats. Tros de grimpada i arribo a dalt de la Serra dels Estabalars. Recordo que l’any passat en aquest pas les vaig passar molt “putes”. Com tenia les mans glaçades pel fred no tenia sensibilitat per agafar-me a les roques i pujar. I a sobre portava els pals que em feien molta nosa. Avui ha estat diferent.

Per aquesta part de recorregut, tot i ser suau pujada, vaig trotant i només en els trams costeruts camino. Les vistes del Bergadà des d’aquestes contrades a 2.200 metres són espectaculars. Vaig gaudint del paisatge però sense encantar-me gaire, però de sobte, em foto un "pinyo" molt fort contra una branca baixa que no havia vist perquè la visera de la gorra me la tapava (anava una mica ajupit per superar una pujadeta). Vaig caure de genolls a terra, estabornit i molt adolorit. Vaig fer un crit de dolor que va fer que el company que portava uns metres endavant reculés a ajudar-me. Pensava que només havia estat el cop però en treure’m la gorra i posar-me la mà al cap, de seguida vaig veure, per la sang que rajava de forma abundant, que la cosa era més important. La primera cosa que vaig pensar era que potser això m’obligaria a retirar-me. Semblava un trau força gran. Els dos companys em van assistir. Volien trucar al 112. Noooo!! No cal. Em posaré un buff ben apretat i arribaré fins a Prats d’Aguiló per tal de que em curin. Dit i fet. Buff apretat, dolor al cap i cap a endavant. No hi havia una altra.

Començo a baixar en direcció a Prats d'Aguiló (km 58). La baixada és ràpida però un pel perillosa i s’ha d’anar en compte. Em fa mal el cap, però res que no es pugui aguantar. A aquestes alçades no vindrà d’això, no? Baixada, pujada, baixada, torrent, torno a pujar per un prat i poc després Prats d’Aguiló als meus peus. Apreto el ritme. El terreny és tou i agradable per córrer. Arribo en 9h04’34”, un hora i sis minuts per sota del temps previst. Molt bé i això que he perdut uns minuts amb el tema del trau al cap.

Quan entro al control, la gent que em veu de seguida crida als metges de cursa. Em conviden a passar al refugi. Un metge i una metgessa molt catxondos s’interessen per mi. Em fan seure en un banc mentre acaben d’atendre a un altre corredor que s’ha fet mal. Quatre o cinc minuts després ja els tinc amb mi. Em miren el trau  i sembla que no serà gaire complicat reparar el tema. Tres punts de sutura i a córrer. Tot i que, ufff!!, em van fer força mal. Això de cosir a “pelo” no és gens agradable. Bufo, i em pregunten si estic marejat. Jooo? Nooo? No fos cas que en fessin estar-me allà més temps. Una mica d'iode, un ibuprofé pel dolor, uns minuts de repòs i em donen el vist i plau per continuar la cursa. Els hi agraeixo l’ajuda i surto de nou amb ganes de menjar-me el món. Miro el rellotge i he perdut més de vint minuts. Decideixo recuperar temps no avituallant-me correctament. Error!!! Només vaig agafar un got de caldo, una mica de pernil dolç i formatge enrotllat. Preparo dos bidons de “Vitargo” i surto del control per enfilar el que havia de ser el tram més dur i agònic de tota la cursa. I tot per aquest error de càlcul o excés de confiança de no menjar.

El cert és que ja a als primers pendents de la pujada al Pas de Gosolans vaig fer figa i de quina manera. Vaig agafar un "ocellot" espectacular. Maleït sigui!! Merda!! Em trobo fatal. No avanço. Vaig molt lent i molts corredors m’avancen. Tinc ganes de seure en una roca i descansar. Però no, no ho faig. Per sort, sé el que em passa i com solucionar-ho. Porto un gel d’emergència (només un perquè no pensava fer-ne servir). Però no m’entra. És massa gelatinós. Hauria de beure aigua per empassar-lo millor però em fa mandra fins i tot això. És una sensació rara. Saps que has de fer però no pots. M’obligo. Vinga una xarrupada més de gel. El porto a la mà mentre avanço com a ànima en pena. Després d’un temps, que se’m va fer interminable, començo a albirar el final de camí i de sobte sento sobre el meu cap l’Andrés cridant el meu nom. M’aturo i miro cap a dalt. Està a dalt d’una roca animant-me i avisant a la resta de companys que ja em té al punt de mira. Aixeco la mà sense gaire convicció per saludar-lo. Però no tinc gaire esma. Continuo la meva penosa pujada fins que finalment veig, al tram final del corriol, l’indicador de “Pas de Gosolans”. Teresa, torno a pensar en tu. Avui fa un dia esplèndid al contrari d’aquell fatídic 29 de setembre. En aquell moment me n’adono que he repetit el camí que vas fer tu en unes condicions físiques similars, un ocellot en tota regla per no menjar prou. La diferència va ser la climatologia i els amics que m’esperaven a dalt. Tu no vas tenir aquesta sort.

Arribo a dalt i allà hi són l’Andrés, l’Anna, la Rosa (percentil90) i el Jordi Sella, i algú més que no recordo. Em diuen que estic pàl·lid, que no faig bona cara. Però jo sento que començo a sentir-me millor. El Jordi m’ofereix mitja barreta energètica de xocolata que s’estava menjant ell. No em ve de gust però l’agafo i la menjo sense ganes. Ens fem unes fotos i després d’uns quants minuts, que no controlo, marxo cap al refugi d’Estasen. Pocs metres més avall em trobo al Vicente, el Xavi Miquel, la Rosa Mª i ... oh, sorpresa, també al meu amic Jordi Casanova que ha pujat fins allà a dalt per animar al seu "míster", com sempre em diu ell, i de ben segur també a seguir el teu rastre fins a Gosolans. M’emociono i li faig una abraçada. 

Continuo direcció al Collell però abans giro el cap en busca del lloc on hi ha un gran grup de pedres sobre el prat de la Serra Pedregosa que dibuixen en gran el teu nick “3A” (Tres-A que és com sona el teu nom en català), a tall d’homenatge perpetu. Allà està, a la meva dreta. Se m’omplen els ulls de llàgrimes mentre continuo corrent. Giro un altre cop el cap per darrera vegada. Teresa, Déu meu, perquè tu?. Ara mentre escric se’m tornen a omplir els ulls de llàgrimes recordant aquell moment.

La cursa continua. El cel és blau i net, sense núvols. La Serra Pedregosa, solitària i calma, té quelcom d’encisadora. Sento darrera meu els crits de l’Andrés i l’Anna que venen corrent darrera meu tot animant-me sense parar. Vaig ràpid. Volo. Estic “on fire” de nou. Carregat d’energia. Baixo en direcció al Collell a molt bon ritme i en la baixada em trobo al Raül i l’Eva esperant el meu pas càmera “en ristre”. Em fa alguna foto i de seguida el crack del Raül fa uns metres corrent al meu costat donant-me ànims. No continua perquè és sabedor de que per allà a prop hi ha un control i està prohibit acompanyar corrent a cap corredor més de 100 metres. Just un minut després apareixen els del control. Bé, suposo que no hagués passat res perquè un d’ells era el Lluís “Sting” i de ben segur hauria mirat per a un altre costat...hehehe. Ens saludem sense deixar de córrer. Tinc la silueta de l’imponent Pedraforça allà davant. Les llums de la tarda li confereixen un color singular. Volo i a la meva dreta torna a aparèixer l’Andrés que ha agafat una drecera. Crida com un boig. “Vamos Ferran, corre, máquina, vas muy bien, vamooosssss!!” Un crack l’Andrés. Gràcies!! 

Deixo la confortabilitat del Prat Llong i del Prat Socarrat i entro a la pista que m’ha de dur a Estasen. Són poc més de 4 km d’una pista que mai m’ha agradat, malgrat sóc conscient que, en aquest terreny, sóc força ràpid i que puc avançar molt. I així va ser, un darrere l’altre vaig deixar enrere, en aquells poc més de 20’ que vaig trigar en arribar, a un bon grapat de corredors que abans del Refugi de Prat d’Aguiló portava al darrere.

Arribo a l’Estasen en 11h05’49” (km 70), just una hora per sota del temps previst. He recuperat una mica de temps però encara maleeixo el temps perdut pel trau al cap. Aquest control em fa especial il·lusió perquè tornaré a trobar-me a la Tensi després de gairebé 10 hores sense saber-ne res d’ella. La darrera pujada de 200 metres té força desnivell però arribo bé gràcies als ànims de tota la gent aplegada al llarg d'ella. Entro al control i allà em trobo a la Tensi i a la Marlés, la parella del Tottu, molt contentes de veure’m. Em pregunten com vaig i les explico l’accident. La Tensi està alleugerida perquè ha vist que vaig molt bé. Tenia por de que petés per l’excés de ritme en la primera part de la cursa. Menjo un plat de macarrons amb tonyina, un parell de gots de caldo, buido el material de la motxilla que ja no faré servir i sobretot els pals que he decidit no fer servir definitivament. La Tensi em té preparat un bidó de “Vitargo” i li demano que em prepari un altre perquè ja no em queda. Menjo ràpid. Tinc pressa però la Tensi no vol deixar-me marxar fins que no em canviï de samarreta perquè la “Salomon” de l’Heras la porto tacada de sang, bruta i xopa. A la motxilla porto la samarreta “Correcat” amb el teu nick “3a” brodat a l'esquena que volia treure a l’arribada a Bagà. Però davant l’insistència de la Tensi decideixo fer-li cas. Canvi ràpid, fotos de rigor, petons i cap a Bagà que hi falta gent!!

Aquests 10’ de recuperació m’han anat d’allò més bé. Surto amb energies renovades en direcció a Gresolet. Serà la primera vegada en cursa que faré la baixada de dia. Un luxe perquè aquest tram és força perillós i traïdor. En cursa sempre he tingut ensurts importants i alguna caiguda important. Te'n recordes de la del 2011 que vaig caure de cap pel marge i que em van treure pels peus entre quatre corredors? Semblant a la teva al juliol del 2012 i que per sort no et va passar res...hehehe. Enfilo en corriol de baixada a bon ritme però anant en compte perquè després de 70 km de cursa les cames, tot i estar molt bé, ja porten molta tralla a sobre i poden fer figa amb qualsevol pedreta o arrel que trobin amagada pel camí. Per tant, vaig amb mil ulls però el fet de conèixer el terreny m’ajuda a avançar més ràpidament. Continuo atrapant corredors que porten un ritme més lent que el meu. Després de creuar els tres torrents que hi ha al trajecte enfilo la darrera pujada fins al Refugi de Gresolet (Km 74). No controlo el temps que porto, ni tampoc hi ha catifa de control de xip. Ja començo a notar el cansament. I el cos em demana esplaiar-me una mica més a l’avituallament. En aquest opto per agafar fruita. Em ve de gust suposo que per la calor que fa. També em ve de gust prendre’m un parell de gots de Coca-Cola. Tres minuts i m’acomiado dels voluntaris. Sé que ara ve un tram complicat, no tant pel seu desnivell sinó perquè ja porto molts km a les cames i això es nota.

Sortint de Gresolet comença la pujada a Coll de Bauma. A aquelles hores de la tarda l’espectacle és bucòlic. Travesso una fageda imponent que, iniciada la tardor, comença a tenir els colors ocres propis d’aquesta estació i que amb els raigs solars que s’escolen entre els arbres confereixen un color especial a l'indret.

Aquesta vegada tinc la impressió de que no pujo ràpid perquè m’avancen alguns corredors que baixant a Gresolet havia avançat jo. Cap problema perquè després tinc una llarga baixada fins a Sant Martí del Puig i allà puc recuperar i guanyar molt de temps.

Conec el terreny i això m’ajuda molt. En poc temps sóc a dalt i oh, sorpresa, allà em torno a trobar a l’Eva i el Raül que havia vist a la baixada cap a Estasen. Aprofito per aturar-me, hidratar-me i intercanviar unes paraules amb ells. Només els corredors sabem com és d’agraït trobar-te a gent coneguda en una prova d’aquestes característiques. Intercanviem unes paraules i marxo en direcció al següent punt de control. El Raül aprofita per fer-me alguna foto que surt una mica moguda...hehehe!!

La baixada fins al control de Sant Marti del Puig la faig molt ràpidament. Primer per un corriol molt agradable i després per una pista que no ho era tant fins a Coll de Bena. Torno a recuperar les posicions perdudes a la pujada anterior i algunes més. Vaig endollat. Tinc la sensació que des de l’ocellot porto una marxa més. Les sensacions són brutals. Les cames, evidentment, noten els quilòmetres acumulats però funcionen perfectament. El ritme no només no defalleix sinó que, a voltes, l’incremento a mesura que la cursa avança. Passo pel Coll de Bena. Claca animant als corredors i enfilo la segona part de la baixada fins al control. En aquest punt atrapo a un parell de portuguesos que escorten a una dona força kanyera que després sabré que és la Natercia Martins del “Team Salomon Portugal” acompanyada del Nuno Manuel Méndes da Silva, guanyador de la UT de Barcelona d’enguany, per tant un crack que segurament estava fent de llebre a la Natercia. L’altre portuguès no sé qui és però per la pinta també sembla kanyero, o potser només és l’aparença. Mai se sap.

En un primer moment vaig molt còmode darrere d’ells que tiren fort cap a baix. Li estan foten de valent però arriba un moment que noto que puc anar més despresa i que potser vaig millor sense ningú al davant per veure millor el camí ja que la llum comença a justejar. Aprofito una indecisió de la Natercia per avançar-la i després demano pas al Nuno. Cap problema. Gasss!! Apreto de valent al darrer terç del tram que coincideix amb la pista que porta al control. Arribo en 13h03’05” (km 83). Guaaau!! 1h37’ més ràpid de l’horari previst. Déu n’hi do. Li he fotut una bona queixalada al crono en aquest parcial. No m’estranya. Vaig superendollat. Motivat. Amb ganes d’arribar però gaudint com poques vegades ho he fet mai en una cursa. Potser la situació més semblant va ser a la Half UT del Montsant a l’octubre de l’any passat.

Com he retallat tant de temps, crec que és convenient recuperar bé a l’avituallament no sigui cas que a la temuda pujada al Sant Jordi, la darrera important, agafi un altre ocellot. La veritat és que em feia una mica de por però per altra banda estava convençut que la pujaria bé perquè no podia ser d’una altra manera. Menjo de tot, bec Coca-Cola i un got de caldo, em preparo el darrer “Vitargo”, xerro amb alguns corredors i voluntaris, i quan ja estic preparat arrenco de nou.

Se m’enganxen un parell de corredors valencians, la Natercia i el Nuno que també han arribat al control. La Natercia es posa el frontal però li dic que no cal. Encara tenim llum i passat el corriol inicial, tindrem un tros de pista fins a l’inici de la pujada al darrer refugi, el Sant Jordi, situat al km 88 de la cursa.

Passo jo primer marcant el ritme, darrera meu els valencians i tancant el grup el Nuno i la Natercia. L’altre no deu anar gaire fi perquè s’ha quedat a l’avituallament una estona més. Els valencians em pregunten per la pujada. Els hi dic que és força dura. A l’avituallament un voluntari els ha dit que trigaran 2h en pujar. Els hi dic que no, que potser en 1h15’ o 1h20’. Els comento que el dissabte passat, en un entrenament, vam fer la pujada en 1h03’ anant ràpids. Es prenen aquesta referència molt seriosament i a l’entrar al corriol de pujada, just quan es deixa Can Cerdanyola a la dreta, un d’ells fa un lap al seu cronòmetre. Vol saber quan triguem en pujar. Just en aquest moment, encenc el frontal. És una mica més tard de les vuit de la tarda.

Enfilem la pujada a bon ritme tot parlant de l’edició del 2012 en la que també van participar però retirant-se a les primeres de canvi quan van veure el percal. En aquestes, veig una parella en mig de la foscor. Em criden i els reconec. Són l’Eva i el Raül que encara estan fent el seguiment de la cursa. Com s’agraeix això!! Gràcies i mil gràcies, companys!! No recordo que em diuen però la trobada és benzina per a les meves cames. Apreto el ritme, i els valencians enganxats. Els portuguesos s’han quedat enrere. Pugem ràpid sense deixar de parlar. Als valencians els meravella “Els Empedrats”. Realment és un indret molt bonic. De dia és preciós però de nit té un encant especial i màgic. El brogir de l’aigua baixant amb força pel torrent, els salts d’aigua, alguns d'espectaculars, els successius passos empedrats per creuar a una i altra banda el torrent... Un espectacle molt bonic i que convida a aturar-se i gaudir-ne de l’indret. Però haurà de ser un altre dia. Avui toca anar per feina.

Pujo ràpid amb pas ferm i ple de força i energia. Al·lucino de com em trobo. Pas a pas  anem guanyant alçada. La major part del temps caminant ràpid i, de tant en tant, trotant en els “falsos llanos”. El temps passa volant i de seguida ens trobem enfilant la darrera pujada pel prat que ens ha de portar al refugi. Des d’on som es veu la llum del Sant Jordi i la veu de moltes persones que es troben allà dalt. De sobte, per l’esquerra ens apareix un esquadró de soldats de les COE que venen d’agafar aigua de la Font del Saüc. És una imatge inversemblant en aquells paratges i a aquelles hores. Recordo que el Toni, el guarda del refugi, ens va comentar la setmana passada que estava previst que per aquestes contrades vingués l’exèrcit a fer maniobres. I a l’acabar la cursa, vaig saber que aquests soldats es trobaven escampats per tota la zona: Sant Jordi, Serra Pedregosa, Estasen...

Just a l’arribar al refugi, un dels valencians canta el temps. Una hora justa i poc segons. No m’ho puc creure. Hem pujat millor que dissabte passat quan tot just començàvem l’entrenament. Brutal!! El temps al Sant Jordi va ser de 14h21’44” després de 88 km.

L’avituallament és un vist i no vist. Ja no em preocupa el que prenc o no. Ja la tinc al sac i amb un molt bon temps. Sense tenir molt clar, el que podria trigar en els darrers 12 km fins a Bagà, calculava que podria estar sobre les 16h i poc. Buff!! Estava al·lucinant!!

Dos gots de Coca-Cola i un tros de fruita. Res més. Vaig bé. Ara ja queda la part més fàcil. Els hi dic als valencians que si tirem. Au, vinga, som-hi!! Em demanen que passi al davant mentre els explico el que queda. Poc menys d’un parell de km fins al peu del Coll d’Escriu. Una pujada curta de 200 metres de desnivell que podem fer en un quart d’hora. I després baixada fins a l’arribada, tot i que la pista és poc agradable per córrer perquè té moltes pedres soltes.

Fa estona que no penso en tu, tot i que va ser just allà a on vaig tenir les primeres noticies del teu defalliment. És el fet d’anar acompanyat i parlant tota l’estona. De seguida prenc consciència del que estic fent i de qui està sent el motor de tot plegat. Sense voler (o si) vaig apretant el ritme i veig que els valencians es van quedant enrere. Arribo al peu de la darrera pujada i amb moltes ganes de liquidar-la, l'enfilo molt animat. Uff!! Quines ganes d’arribar i gaudir del moment de creuar la línia d’arribada. Ja començo a imaginar-me-la. Pujo ràpid però els valencians també. I fins i tot, més ràpid que jo, ja que quan arribo a dalt, ells ho fan pocs segons després. Els espero mentre faig un glop de beguda isotònica. Xiquets (eren força joves, uns trenta i poc anys), ja tenim la feina pràcticament feta. Ara a córrer!! Només 10 km a meta!! Gaaaasssss!!!

Baixem els tres junts però de seguida marxo. Ara no m'espero. Tercera, quarta, cinquena marxa. Gas a fondo. No em fa mal res. Efecte de l’adrenalina?? No ho sé, però gaudeixo molt de la baixada i, fins i tot, penso que tampoc es corre tant malament per aquesta pista...hahaha.

En la llarga baixada penso em com serà l’arribada. En el que faré o no faré. M’imagino creuant la meta amb els braços enlaire assenyalant el cel on estàs tu!! Els pensaments ocupen el meu cap mentre vaig avançant corredors camí de Grèixer, penúltima etapa.

Passo el poble de Grèixer. Una família amb canalla petita es troben asseguts al camí. M’aplaudeixen amb força. Els nens tenen esteses les mans per tal de que els hi les piqui. Estic una mica separat d’on està la canalla però em desvio i afluixo la marxa per picar-los les mans a cada un dels nens. Els pares em donen les gràcies i jo a ells pels ànims. Estic pletòric.

Després d’un revolt, el senyal de "cediu el pas" que indica que la carretera es a prop. De sobte, els records d’aquella matinada del 30 de setembre em venen al cap. L’any passat en aquest tram tremolava de por demanant que les paraules del Manels per telèfon, en la segona trucada, no volguessin dir el que finalment van significar. Va ser un dels moments més durs i tristos que he viscut mai, i en aquell instant, com un flaix feridor, van retornar al meu record. Aviat farà un any!!

Entro a la carretera i instintivament miro al lloc on estava el cotxe del Manel aparcat esperant-me a la fatídica edició del 2012. Però no hi era. En el seu lloc, hi havia un parell de cotxes amb una colla de joves fora dels mateixos força animats. Aplaudiments!! Els faig un signe d’OK amb la mà i apreto a córrer carretera avall. No recordo quan tros hi havia d’asfalt. Pensava que no era tant però al final van ser gairebé dos km baixant a tope i gaudint també de la meva faceta asfaltera.

En el tram de carretera encara avanço a quatre o cinc corredors més. Vaig molt ràpid. Trec energies d’on no sé. Deixo la carretera i agafo un corriol a la dreta que m’ha de dur al càmping de Bastareny. Tot passa molt ràpid a diferència del 2011 quan anava amb tu que, a aquestes alçades de cursa, anaves molt petada. Encara tinc temps d’atrapar uns quants corredors més. Els darrers, un grup de tres, just abans d’arribar al càmping. Els passo com un exhalació, però veig que un d’ells se m’enganxa i intenta seguir el meu ritme. Deixem el càmping i entrem en el darrer tram de cursa, ja d’asfalt fins a l’arribada. No deu quedar més d’1,5 km. Anem colze a colze a molt bon ritme buscant les llums de Bagà que tenim al davant. Agafo el telèfon i truco a la Tensi per avisar-la. Es sorprèn en saber que ja estic arribant. Em diu que tot just havien encarregat el sopar en un bar al costat de la plaça. Està molt contenta i em pregunta si sé com vaig. Li dic que no i m'informa que vaig segon de categoria a 6 minuts del primer. No m’ho puc creure. Subidón!! Instintivament faig un canvi de ritme deixant enrere el meu darrer company. Li demano disculpes i li explico les raons. Però no paro. Gasss! Entro a Bagà, se m'escapa el riure d'emoció. Darrera pujada de 100-200 metres. Avanço al que serà el darrer corredor. Vaig com una moto. Giro a la dreta i baixo les escales buscant l’arribada. Sé que estic a pocs metres. Més escales. Gir a l’esquerra i ja ho tinc. Al fons, en el moment que comencen les tanques que ens han de conduir a l’arc d’arribada, es troben la Tensi, l’Anna i l’Andrés cridant i emocionats com jo. No m’aturo. No puc. Entro a la catifa verda que rep als corredors a poc menys de cinquanta metres de l’arribada. Aixeco els braços, penso en tu, ho he fet per tu però també per mi. El carrer, a banda i banda de les tanques, és ple a vesar de gent que aplaudeix a rabiar. Sento molta cridòria i per megafonia a l’speaker dient no sé què de la meva arribada.... Aixeco de nou els braços al cel. 15h39’44” de temps real i classificat en el 80è lloc de la general absoluta entre més de 1000 corredors!!! No m’ho puc creure. M’aturo de cop, m’agenollo i em tapo la cara amb les mans. Sento una emoció immensa i molt intima. Sóc feliç.

De seguida arriben la Tensi, l'Anna, l'Andrés i ens fonem en una llarga i emocionada abraçada. Em diuem que he fet segon de categoria. Bufff, increíble. 

Pocs minuts després arriben noticies a través de l'Andrés del meu amic Julio des de Sabadell. Està fent el seguiment per la pàgina web de la cursa i ens comunica que he avançat al que anava primer en el darrer tram i que he estat el guanyador de la categoria de masters. Esclat d'alegria i emoció. Això si que és grossa!! No podia anar millor, Teresa!! Hem guanyat!! Hem guanyat!! Hem tornat a fer podi com sempre que hem participat a la cursa, però aquesta vegada primers!! Podré pujar al podi. I de seguida, tinc clar que demanaré el micro i parlaré de tu. Necessito fer-ho. La victòria també és teva.

Fent el simbol de 3 en homenatge a la Teresa (3a)

En els minuts següents estem tots en un núvol. Tothom em felicita i tothom sap perquè. Tothom et té en el seu pensament. Era per tu. Hem vingut per tu. Hem fet la cursa per tu. Jo vaig posar les potes i tu vas ser la meva ànima, la meva força, el meu alè... Hem tancat el cercle. Sempre Teresa (#sempre3a)!!

EPÍLEG

El poema que vaig adaptar d'en Miquel Martí i Pol per concloure la crònica de la Half UT de Montsant cobra encara més força:

La certesa de tu no m’ha abandonat,

viu en moments compartits que hem

gaudit molt i que jo gaudeixo encara,

records petits, foteses, que m’acompanyen

ara que tu te n’has anat per sempre.

Distant com ets i ja irrecuperable,

No deixaràs d’acompanyar-me sempre

en allò que estimàvem com si fos

una part de nosaltres, tal vegada

la part més clara, íntima i senzilla.

Adaptació lliure del poema “Els objectes” de Miquel Martí i Pol

Llibre d’Absències

Els corredors continuen arribant. Un rere l'altre, centenars de corredors al llarg de tota la nit i durant les primeres hores del matí van creuar la línia d'arribada de Bagà. I entre ells molts amics i familiars de la Teresa que van voler retre el seu homenatge íntim i personal. La Tensi i jo vam voler estar en l'arribada de cada un d'ells.

Primer ho va fer el Pere Farriol, germà de la Teresa, en uns magnífics 17h34'35". Un makinorri amant de la muntanya i de les bicicletes. Un filiprim com la Teresa. amb la mateixa ànima i el mateix esperit. Encantat d'haver-te conegut i d'haver gaudit de la teva presència i amistat. Una abraçada, company.

Segon va arribar el Xavi Vila, poc després que el Pere, en uns també formidables 17h37'37" i a sobre, sense despentinar-se. Té collons el nano!! 

Després va arribar el Marc Miquel, deixeble de Run&Fit (això és fer publicitat encoberta...hehehe) en unes molt bones 20h04'58" i 6è sub23. Li va faltar poc per baixar de les 20h que té de sobres a les potes. L'any que ve segur que ho aconsegueixes.

I junts, sempre junts, el Bernat&Jordi Sust, nebot i tiet, en 25h40'07". Té molt de mèrit el que han fet. El Bernat en la frontera dels 18 anys, sense experiència "ultrera" i amb molt poc entrenament, ha aconseguit acabar de sobres aquesta Cavalls del Vent XXL. Fantàstic i increíble. Però tots sabem com i perquè ha aconseguit acabar-la, no? Oi que sí, Teresa? Segur, que n'estàs molt orgullosa del Bernat. Moltes felicitats, monstre!! I finalment el Jordi (Tottu), el que ha fet té molt mèrit i diu molt d'ell. Havia entrenat molt durant tot l'any i especialment en els darrers mesos per fer una gran marca, però finalment va sacrificar la "seva" cursa per estar al costat del Bernat i acompanyar-lo fins al final. Enorme!!

I què dir de la nostra claca i equip de seguiment que durant tot el cap de setmana ha estat amb nosaltres animant-nos a tots els llocs possibles de la Serra del Cadí-Moixeró i finalment a Bagà. Destacar en primer lloc al Pau amb el seu impecable i magnífic seguiment del seu fill Bernat (i amb el suport de tot el Koala Team). Molt gran!!. També la meva dona Tensi que ha tornat a patir amb molta comprensió i suport els meus entrenaments durant quatre llargs i inacabables mesos. I a tota la resta d'amics que han estat un suport i una font d'ànims sense fi durant tot el cap de setmana: l'Anna Cos, la Marlés, la Queralt, l'Andrés Fernández, el Vicente Torres, el Xavi "pijaru" Miquel, la Rosa Cos, l'Eva Alcaraz, el Raül Angulo, el Jordi Casanova, la Rosa (percentil90) i el Jordi Sella, el Josep Massaguer (massa)... i molts més amics i coneguts que, allà o en la distància com el Xavi Curull o el meu mister, Pau Fradera, que amb els seus consells, ajuts i entrenaments, han estat al nostre costat aquest cap de setmana. A tots, moltes gràcies!!

ENLLAÇOS DE VÍDEO DE LA CURSA

Temps d'Aventura - TV3

Vídeo Oficial de la Cavalls del Vent 2013 Salomon

Cavalls del Vent 2013 - L'Engarrista

Sportvicius