PIRINEXUS. ETAPA 4: MAUREILLAS-LAS-ILLAS - L'ESCALA

TORNO A CATALUNYA I FINAL D'ETAPA AMB UNA MICA DE CANGUELI

Dijous 12 de juny de 2025

Distància: 68,34 km
Temps:  5h17'
Velocitat mitjana: 13,0 km/h
Desnivell: 520 m D+ / 630 D-

Cada dia que passa dormo millor. Es nota que ja m'estic habituant a fer-ho a terra sobre una màrfega. L'única pega que hi trobo és que, potser, aquesta és massa estreta i cada cop que em giro, mig surto d'ella. Mentre faig el ronso dins el llençol-sac, penso que quan es punxi aquesta que tinc, me'n compraré una de nova una mica més ampla i còmoda.

Finalment, surto de la tenda i començo a fer el mateix ritual de cada dia: recollir tenda, esmorzar, col·locar l'equipatge a les alforges, etc. Quan encara no són tres quarts de nou (8:45) ja estic llest per començar l'etapa. El dia tornarà a ser calorós, però a aquesta hora la temperatura és agradable per pedalar. Quan arribo al senyal d'inici de la pujada al Col de Panissars, planto la bici i immortalitzo el moment. 

Inici del port

L'inici de la pujada és força suau, potser un 3% de desnivell mitjà, com a molt. El que si trobo és que passen més vehicles del que em pensava, donat que a dalt del coll s'acaba la carretera asfaltada i no continua al vessant espanyol amb la qual cosa, a priori, hauria de ser una via poc transitada. Tot això ho sé perquè la Michèle m'ho va explicar i em va recomanar molt que no baixés pel camí oficial de la Pirinexus perquè hi ha trams molt complicats que hauré de fer caminant. Ella em va recomanar, un cop a dalt, agafar una pista asfaltada que va fins a Le Perthus i, un cop a La Jonquera, tornar a buscar la ruta Pirinexus.  

Durant una breu aturada que faig per gravar-me des d'un pont, passen per allà els tres cicloturismes francesos amb els qui vaig coincidir força vegades el dia anterior. Ens saludem i aquest cop serà el darrer contacte que tindré amb ells.

La primera part de la pujada es fa per asfalt perquè, segons veig, hi ha força finques amb cases (aquest és el motiu pel qual hi ha més trànsit del que em pensava), però arriba un punt que la carretera d'asfalt passa a ser un simple camí encimentat. Al mateix temps, el pendent del port també canvia força amb trams molt costeruts, en algun dels quals haig de posar el peu a terra.

Durant aquesta segona part de la pujada, la calor comença a fer-se notar, així com la manca d'ombra a diferència de la primera part. Començo a suar de forma important i faig petites aturades més sovint a les ombres que vaig trobant. Per sort, no tota la pujada és així de costeruda. Cap al darrer terç, hi ha alguns trams plans i de baixada que s'agraeixen.

Finalment, després de 8 quilòmetres de port, arribo a dalt del Col de Panissars. La sorpresa que tinc és la de trobar-me un munt d'edificacions allà. En concret, les ruïnes d'un monestir-hospital benedictí medieval, el priorat de Santa Maria de Panissars, construït sobre una gran edificació romana, recentment descoberta i identificada amb la Mansio Summum Pyrenaeum situada en el punt de trobada entre la Via Domitia (final) i la Via Augusta (inici), i sobre els anomenats Trofeus de Pompeu, que Pompeu el Gran hi erigí per commemorar la seva victòria sobre Quint Sertori. També hi ha l'antiga torre-fortí dels burots i un cementiri militar francès d'època moderna (s. XVIII).

Fita transfronterera original de 1764  i torre-fortí dels burots

Restes del jaciment arqueològic romà i medieval

Cementiri militar francès

Després d'una bona estona visitant les edificacions que hi ha dalt del coll, haig de decidir per on baixo a La Jonquera. Tinc dues opcions, o continuar pujant fins al baluard francès de Bellaguarda i després baixar per asfalt fins Le Perthus (ruta recomanada per la Michèle) o bé seguir la ruta oficial malgrat trobar-se en mal estat.

A l'inici de la baixada, trobo un senyal oficial de perill per desnivell i ferm en mal estat. Dubto una mica, però com el que vull fer és la ruta original Pirinexus, decideixo arriscar-me, tot i saber que em tocarà caminar una bona estona.

Perill

Baixo amb moltíssima precaució. Amb un dels peus fora de la cala per si haig de posar el peu a terra per no caure. Els primers metres encara són ciclables, però de seguida haig de baixar de la bici perquè és impossible passar d'una altra manera: camins trencats, moltes roques soltes i un pendent molt fort. Sembla mentida que un tram de la Pirinexus el tinguin així. Crec que no seria complicat que l'organisme responsable de l'equipament de la via pogués fer alguna cosa. Són poc més de dos quilòmetres i crec que no caldria fer una gran inversió. Només la voluntat de fer-ho.

Per sort, després de no gaire estona empenyent la bici, el camí comença a suavitzar-se i torno a pujar a la meva "Katy" (aquest és el nom amb el qual he batejat la meva KTM). I després d'uns tres quilòmetres de pistes, camins i corriols, arribo a La Jonquera després de passar per un túnel sota l'autopista.

Travesso tot el poble de nord a sud, fent ziga-zagues, seguint les indicacions de Pirinexus, que en alguns punts perdo i haig de buscar. Decideixo no fer cap aturada a La Jonquera perquè només porto 15 quilòmetres, però, en canvi, ja fa gairebé 2h45' que estic en ruta. Necessito avançar perquè, tot i no ser una etapa llarga, no puc badar.

Just sortir del poble, la ruta em fa agafar un camí asfaltat, però bastant trencat, a l'esquerra on durant dos quilòmetres tindré desnivells molt forts de fins al 17% que no puc pujar sobre la bici. Brutal!

Per sort, la resta de la ruta és força favorable, amb trams curts de pujada i baixada, però en general tirant cap avall alternant trams de camins de terra i d'altres de pistes asfaltades que em porten després de 6 quilòmetres a Capmany (km 24), un poble on no havia estat mai abans i que em sembla molt maco.

Capmany

Arribo al poble sense aigua, fa molta calor i m'he begut els dos bidons que porto. Sí o sí haig d'aconseguir aigua abans de continuar. En un punt amb ombra, consulto el navegador (Koomot) per trobar les fonts públiques que hi pugui haver al poble. Veig que darrera de l'església tinc l'única que ve indicada. La tinc a poc més de 100 metres, però, sorpresa, no té aigua! Hauré de demanar-ne a algún veí. El primer que veig, dalt d'un balcó, m'indica que a la plaça del poble hi ha una font que si raja. Per sort, és així i puc omplir els bidons i refrescar-me. Busco una ombra a la plaça i m'hi estic més d'un quart descansant i evitant el sol. Al costat tinc un parell de bars, però no caic en el parany de anar-hi i demanar una cervesa fresqueta, que és el que em ve de gust. Encara no toca i porto molt de retard. 

Continuo ruta buscant el següent poble que ha de ser Peralada, que es troba a uns 12 quilòmetres de distància. Els primers dos són, un altre cop, en pujada per camins de terra. El sol i la manca d'ombra són matadors, però els deu restants son favorables, alternant terra i asfalt per llocs sense trànsit, així que en una hora, com a molt, hi arribo. Em plantejo aturar-me per dinar, però després de consultar Google Maps veig que no hi ha supermercats oberts on comprar alguna cosa per dinar i, sobretot, per comprar beguda fresca. És una mica tard, però no tinc més remei que continuar 12 quilòmetres més fins a Castelló d'Empúries.  

Hi arribo passades les 16:00 i estic reventat, assedegat i amb molta gana. Localitzo un Bon Preu Esclat que em regala uns 30 minuts d'aire condicionat meravellosos mentre passejo pels passadissos decidint que em ve de gust menjar. Finalment compro una ampolla d'un litre de gaspatxo, una amanida en bossa, un hummus que acompanyaré amb les "regañás" que porto i una mica d'embotit que encara em queda. I també compro una cervesa fresca que m'entra d'allò més bé.

Just davant del supermercat hi ha un gran parc de gespa, bancs i llocs amb ombra. Aquí decideixo passar la tarda. Em descalço del tot perquè tins els peus, els mitjons i les sabatilles xopes de creuar un baden anegat uns quilòmetres abans i m'instal·lo en un dels bancs.

Dino gaudint del lloc i un cop acabo, m'estiro al banc durant més de 30 minuts fent una migdiada reparadora. Fins i tot, diria que hi ha moments on l'aire es mou una mica! Estic a la glòria!! 

Just a un centenar de metres d'on hi soc jo, una parella de bikepackers que viatja amb bicicletes gravel fan el mateix que jo: dinar i descansar a l'ombra. Des de la distància ens saludem com "col·legues de travessia".

Entre comprar al súper, dinar i migdiada ha passat més d'una hora i mitja, i crec que és hora de continuar la ruta. Encara em resten una mica més de 20 quilòmetres fins al final que em suposaran, entre aturades i altres, unes dues hores d'etapa. No vull arribar tard a l'Escala perquè encara no sé on passaré la nit. La meva intenció és acampar a un bosc que hi ha passat el poble que he localitzat a Google Maps, però encara no sé si podré estar-m'hi. El pla B serà anar a un càmping.

Començo a rodar i la calor es fa insuportable. Sembla una llosa que m'esclafa contra la bicicleta. Per sort, només sortir de Castelló d'Empúries per la carretera, la ruta es desvia a la dreta i durant uns quatre o cinc quilòmetres transita per camins molt ombrívols, arrossars i camps de conreu, especialment de pomes, que gaudeixo molt. Després sabré que estava passant pels aiguamolls de l'Empordà.

Arrossars

Un cop travessada aquesta zona, arribo a Sant Pere Pescador (km 54), poble que coneixia de quan vaig passar fent la penúltima etapa de la meva Volta a la Península Ibèrica per la costa i els Pirineus. I una mica més tard, passo per l'Armentera (km 58), darrer poble abans d'arribar a l'Escala, punt final de l'etapa.

Quan entro a l'Escala, em trobo un gran Mercadona. És el moment de planificar el final d'etapa. Haig de decidir si m'aturo a comprar aquí o més endavant, si carrego aigua per si faig acampada lliure, localitzar els càmpings com a alternativa i, finalment, investigar si l'església que tinc localitzada en una zona de bosc al sud del poble és un bon lloc per acampar.

La primera decisió és buscar un altre supermercat més a prop del bosc per no anar tan carregat. Trobo un Lidl a mig camí del Mercadona i l'església. Allà faig la compra necessària per sopar i esmorzar. Tampoc en cal molta cosa perquè vull acabar amb el que tinc: una mica de pa, fruita, una amanida en bossa, aigua amb gas que és més refrescant i poca cosa més. A la porta del Lidl hi ha un pidolarie que, segons em diu, és d'Iparralde (País Basc francès) i en concret de Sokoa, poble que em sona de l'època d'ETA, que era refugi dels terroristes. En fi, que aquest pidolaire s'interessa per la bici i pel que estic fent. Li sembla gairebé impossible poder anar sobre aquesta bicicleta amb tota la càrrega. Al final, quan em pregunta l'edat i li dic que faré seixanta-tres anys, al·lucina. Em diu que ell té cinquanta-cinc anys (però sembla que en tingui gairebé setanta de l'espallat que està). 

Un cop amb la compra feta, el següent pas és carregar la bossa de 4 litres d'aigua. Koomot em diu que a poc més de 200 metres, per sobre del Lidl, tinc un punt d'aigua potable. Vaig cap allà i resulta que és un punt de càrrega d'aigua i neteja d'autocaravanes. Carrego la bossa i els bidons, i aprofito per fer la darrera remullada general per treure'm la suor de sobre.

I ja, amb els deures fets, vaig a la recerca del camí que m'introduirà al bosc per trobar després l'església. Estic a poc més de dos quilòmetres segons Koomot. Hi arribo fàcilment, però un cop dins el corriol d'entrada, haig de baixar de la bici i caminar empenyent-la, donat que el camí és estret i una mica tècnic. Mentre m'apropo a l'objectiu, vaig amb el radar de cerca de llocs per acampar activat. En el cas que l'església no sigui un bon lloc per acampar, tinc altres alternatives interessants.

Finalment, arribo a l'església i la meva primera impressió és d'estupefacció. Al·lucino amb el que veig. Són les restes d'una església que manté el 90% del sostre i té el terra perfectament pavimentat. És un lloc fantàstic, ideal per fer acampada lliure, però té un petit (o gran) problema per a aquells que siguin una mica porucs o fàcilment impressionables. La part interior i posterior es troba plena d'imatges religioses (creus, verges, naixements... i, fins i tot, un llibre amb boli per fer peticions a "nostre Senyor". La veritat és que fa una mica de cangueli pensar en passar la nit allà dins. Amb llum és força maco, però a les fosques m'imagino que no tant. 

Fora de l'església hi ha un gran panell informatiu, i descobreixo que estic a l'església de Santa Maria del Palau. Aquesta forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i està constituït per un petit temple romànic en ruïnes i pels vestigis d'un petit poblat i el conjunt tindria els seus orígens en època romana (segle ii aC). El conjunt es troba inclòs dins el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter i, tot i que pertany al municipi de Torroella de Montgrí, està situat més a prop dels nuclis de Bellcaire d'Empordà (Baix Empordà) i de l'Escala (Alt Empordà).

Església de Santa Maria del Palau

Pel que llegeixo, és un lloc important protegit i no estic segur que es pugui acampar. Dubto molt, però el lloc és tan increïble que decideixo quedar-me. Encara és d'hora. Són poc més de les vuit del vespre i veig que és un lloc força transitat (ciclistes, corredors, passejadors amb gossos...). De moment, no faré desplegament del material per si de cas. Només munto la cadira i m'assec a l'ombra mentre escolto la ràdio i tafanejo per les xarxes socials. Durant tot aquest temps d'espera, s'han ficat dins l'església un parell de gossos amb els seus respectius amos. Els gossos, crec, entren atrets per l'olor del menjar que porto a les alforges donat que van directament a olorar-les. Quan entren els amos a buscar el seu gos, espanten en un primer moment de veure'm allà assegut.

Amb una parella que entra a darrera hora, també a la cerca del seu gos, puc mantenir una conversa durant una bona estona. Em diuen que és un bon lloc per acampar i que no em diran res perquè per allà no passa ningú controlant. S'interessen pel que faig i com ho faré per passar la nit i que si ni m'impressiona una mica veure totes aquelles imatges. Els contesto que intentaré no pensar-hi gaire. Al final, em donen indicacions per poder sortir d'aquell bosc de la forma més ràpida sense passar per l'Escala.

Quan encara tinc força llum, decideixo penjar la bossa d'aigua en un espai auxiliar exterior a l'església. Allà em rento-dutxo com puc, abans de començar a instal·lar-me del tot, excepte la tenda que deixaré per a quan es faci fosc del tot. I aprofito la darrera llum de dia per sopar tranquil·lament. Tot i sentir passar alguna persona o ciclista pel camí del costat, cap persona més va entrar a l'església aquella tarda.  

Mica en mica la foscor es va apoderant del lloc. Munto la tenda i intento a la part interior de l'església i intento no pensar gaire en el que tinc al darrere. Fe fet, no haig de tenir por. Estic ben protegit!!

Resum de l'etapa:

PIRINEXUS. ETAPA 3: CAMPRODON - MAUREILLAS-LAS-ILLAS

ETAPA DIVERTIDA AL PAÍS VEÍ EXCEPTE EL CÀMPING

Dimecres 11 de juny de 2025

Distància: 74,1 km
Temps: 4h35'
Velocitat mitjana: 16,2 km/h
Desnivell: 630 m D+ / 1.450 D-

Torno a llevar-me d'hora, però aquesta vegada faig el ronso una mica perquè avui tinc una etapa relativament fàcil i no em cal matinar. I dic fàcil perquè, tot i tenir el port més llarg i amb més altitud de la ruta, el Coll d'Ares amb més de 1.500 metres d'altitud, aquest es troba a l'inici de l'etapa i un cop coronat, la resta de l'etapa fa baixada fins al final. Per tant, per aquest motiu m'ho prenc amb molta calma.

Surto de la tenda abans que ho faci la Michèle. El dia torna a ser assolellat i, segons les previsions, tornarà a fer calor. La part divertida del dia és que a més de la llarga baixada que tinc a la segona part de l'etapa, és que avui passaré a França, i això sempre té un punt de novetat.

De mica en mica vaig fent la rutina del dia: començar a recollir la tenda, esmorzar, recollir la roba estesa que encara és humida, la qual cosa era previsible perquè el lloc és força humit, i finalment organitzar i carregar les alforges. 

En tot aquest impàs de temps, la Michèle ja ha recollit i ha marxat en direcció al Coll d'Ares. No ens acomiadem perquè ella està segura de què l'atraparé en algun moment de l'etapa, com així va ser (espòiler).

Tot recollit i llest per marxar

Finalment, quan passen uns minuts de dos quarts de deu (9:35), surto del càmping en direcció a Camprodon que es troba a uns 4 quilòmetres. Aquests primers quilòmetres fan una certa pujada, però aquesta és molt suau i de seguida hi arribo.

Com m'he plantejat una etapa de passeig i gaudi, decideixo passar pel centre de Camprodon per visitar el poble. Feia moooolts anys que no hi anava i tenia records molt minsos.

L'únic que recordava era el pont i poca cosa més. De seguida hi arribo i faig la primera aturadeta del dia per gaudir del lloc i fer algunes fotos i vídeos. 

Després d'uns breus minuts continuo travessant el poble intentant trobar la sortida nord, i sense voler hi arribo a un altre punt bonic de Camprodon, la plaça de Santa Maria a on es troba l'església del mateix nom i a l'esquerra d'aquesta l'església del monestir de Sant Pere. Això fa que torni a parar per mirar-me-les amb calma i fer unes fotos.

I ara sí, amb la visita a Camprodon completada, surto del poble per la part de dalt per començar l'ascensió al coll d'Ares. A la sortida del poble ja trobo indicacions específiques, que aniré trobant durant tota la pujada, sobre la distància que hi ha fins al cim, l'altitud en aquell moment i el pendent del tram. En aquell punt la informació que tinc és que em trobo a uns 17 quilòmetres del coll.

La primera part de la pujada (els primers 4 km) són força suaus i em serveixen d'escalfament. Segons la informació d'abans, el pendent mitjà d'aquesta primera part es troba al voltant del 3%. Molt assequible.

Connecto la ràdio i començo a pujar tranquil·lament gaudint de la temperatura, encara no fa molta calor, i del paisatge.

Entre els quilòmetres 8 i 11, just abans d'arribar a Molló, el pendent es fa més dur i passa a oscil·lar entre el 5-6%, la qual cosa es nota una mica així com la calor, especialment en aquells trams sense ombra.

Quan porto 1h30' de ruta i una mica més d'11 quilòmetres arribo a l'altura de Molló. I dic que arribo a l'altura perquè si vull visitar el poble, haig d'afrontar una pujada extra no molt llarga, però força important, així que decideixo que només faré unes fotos des de la rotonda que hi ha al peu de la pujada.

 

Molló des de la rotonda

Unes fotos, una pixada ràpida per buidar la bufeta i continuo la marxa. El següent quilòmetre i mig, aproximadament, és un fals pla descendent que s'agraeix molt abans del darrer tram d'uns 8 quilòmetres amb un pendent molt estable entre el 5 i el 7% que ja comença a picar una mica, especialment per la calor donat que les ombres deixen de sovintejat. En aquesta part, vaig fent aturades freqüents en llocs d'ombrar per descansar uns segons, no més d'un minut, i en algunes d'aquestes aturades aprofito també per fer algunes fotos.

Vistes de Molló durant la pujada

Durant la pujada m'avancen tres (dues noies i un noi) bikepackers francesos amb bicis de gràvel que porten un ritme més alegre que el meu, no obstant van menys carregats que jo i... són més joves. De fet, aquest trio me'l trobaré durant molts cops durant el dia d'avui i demà.

Finalment, quan porto unes 3 hores d'etapa i poc més de 21 quilòmetres arribo al Coll d'Ares. I just al senyal del coll em trobo els tres francesos i a la Michèle que s'estan fent fotos. La Michèle em rep amb alegria i em diu que sabia que l'atraparia tot i haver sortit una hora abans. Val a dir que ella també va visitar Camprodon i, a diferència meva, també va fer una visita a Molló.

Coll d'Ares (1.513 metres)

Des d'aquest punt fins al pas fronterer hi ha uns 100-200 m que fem plegats on tornem a aturar-nos per fer unes fotos del lloc i llegir els plafons informatius que parlen de la fugida de molts civils de la Guerra Civil que van passar per aquell punt. Les imatges il·lustratives d'aquest camí de fugida són colpidores.

Cim del Coll d'Ares i "Camí de Retirada"

En aquest punt hi ha molta animació. A part dels 4 cicloturistes (els tres francesos, la Michèle i jo), un grup nombrós de motoristes alemanys, algunes famílies i una patrulla de la policia nacional que sembla que està fent guàrdia a la frontera). Fem les fotos de rigor del vessant francès per donar fe de què estem ja en territori francès, i ara sí, després d'una bona estona, reprenem la marxa amb la llarga baixada que és pràcticament fins a final d'etapa, a excepció d'algunes pujades curtes i una part més plana cap al final.

Inici de la part francesa de la Pirinexus

Els primers 13 quilòmetres de baixada són trepidants i els gaudeixo moltíssim. Els pendents són variables, però en aquesta part oscil·len entre el 5 i el 8% de mitjana amb unes vistes magnífiques de la comarca del Vallespir. Als revolts haig d'anar amb compte de no passar-me de velocitat perquè vaig molt carregat i puc tenir un ensurt greu. Per tant, la baixada, tot i ser ràpida, la faig de forma controlada a una velocitat al voltant dels 30-40 km/h.

El pitjor de qualsevol baixada, per molt llarga que sigui, és que el final arriba molt ràpidament, i en poc més de 20 minuts albiro el primer poble de França, Prats de Molló-La Preste. Tinc decidit que aquest serà el poble on m'aturaré a dinar perquè ja és una mica tard, i així de pas, faré una mica de turisme pel poble.

Entrada al poble de Prats de Molló i a la part antiga

Uns quants minuts més tard, i sense haver quedat prèviament, em trobo a la Michèle a l'arc d'entrada a la part antiga del poble. Decidim visitar-lo junts caminant i arrossegant les bicicletes. La part antiga no és molt gran i acabem al cap de poca estona. Durant el passeig ella es compra alguna cosa per dinar i jo omplo els bidons d'aigua a una botiga on els senyors que estaven a la porta s'ofereixen a omplir-me'ls quan els pregunto por la font més propera.

Finalment, ens instal·lem per dinar en un banc amb ombra a la plaça del Firal, fora de la part antiga. Jo he decidit no comprar res per menjar i tirar de reserves. Menjo una mica d'embotit, un parell d'ous durs que encara em queden i una llauna de sardines amb una mica de pa que tinc del dia anterior, un plàtan i una cervesa que he comprat a la botiga on m'han donat aigua. Mentre dinem parlem de les nostres famílies i d'altres temes intranscendents. A aquella hora, a prop de les tres de la tarda, la calor s'intensifica i fa mandra abandonar l'ombra per continuar el camí. Ella té més pressa perquè vol arribar a casa seva, Argelers-sur-mer a la costa francesa al costat de Colliure, no massa tard i marxa abans. I ara sí que ens acomiadem definitivament, tot i que no descartem tornar-nos a trobar durant la baixada, cosa que no passarà perquè marxo un quart d'hora més tard, ja que he decidit descansar una mica més, tot mirant una partida de petanca, que deu ser l'esport nacional en aquest país.

Finalment, decideixo marxar cap a Ceret, on teòricament es troba el meu final d'etapa. Encara em resten uns 40 quilòmetres, però com són favorables m'ho prenc amb calma.

A la sortida del poble encara trobo alguna pujada, però un cop ja soc a la carretera torna la baixada. 

Quan porto uns 7 o 8 quilòmetres de baixada, arribo al següent poble, Le Tech. En principi no penso aturar-me, però passant pel mig del poble trobo el punt d'aiguabarreig de dos rius, un és el riu Le Tech (com el poble) i l'altre el riu La Coumelade (ho he mirat a Google). En aquell punt hi ha una petita zona de pícnic amb una font i decideixo fer una aturadeta breu perquè m'estic pixant.

Entrada de Le Tech

Finalment, com tinc els peus reescalfats, decideixo baixar a la vora del riu i ficar-me fins als genolls per refrescar-me una mica. La veritat és que l'aigua baixa molt fresqueta i s'agraeix.

Després de la petita remullada, torno a la carretera. Encara em resten més de 30 quilòmetres per arribar a Ceret i no puc badar perquè no sé on passaré la nit, i no vull arribar massa tard.

La ruta continua fent baixada, tot i que cada cop el pendent va minvant. Primer passo per Arles-sur-Tech (km 53), després per Amèlie-les-Bains (km 58) i finalment arribo a Ceret (km 68) força cansat per la calor-xafogor que fa. Un cop allà busco un lloc amb ombra per descansar i estudiar què faig. Mentre m'aproximava a Ceret estava pendent de possibles llocs per fer acampada lliure, però realment cap d'ells em motivava per diferents raons: massa zones de conreu a la vista, poques o cap zona de bosc on amagar-se i si veia algun lloc tenia vegetació massa alta. A més amb la calor que estava fent en aquell moment, cap lloc em semblava adient. El meu cap em demanava anar a un càmping per poder gaudir d'una bona dutxa.

Al banc, mentre descansava, veig que tinc un parell de càmpings a prop. Crec que aniré al càmping Nogarède que es troba a un quilòmetre, però abans hauré de passar per un supermercat per comprar menjar i beure. Però mentre rumio tot això, també se m'acut que puc avançar una mica més perquè tinc més opcions de càmping. Veig que Maureillas-las-illas, just abans de començar l'ascensió al Col de Panissars que hauré de fer demà, n'hi ha un de municipal que segurament estarà be de preu i es troba just a l'inici del port. No m'ho penso dos cops i marxo cap allà. Estic a poc més de 5 quilòmetres de bona carretera.

Malauradament, no he pres una bona decisió. No m'he fixat que la ruta hauria de passar abans per Le Boulou, i d'aquesta manera, em saltaré aquest poble. No era la meva intenció, però el fet de no pensar prou em fa cometre aquest error. I ja posteriorment, un cop a casa, veig que abans d'arribar a Le Boulou hi ha un llac magnífic amb molta zona de gespa i molts arbres. Hauria estat un bon lloc per acampar. Quina llàstima!!

A més el càmping de Maureillas-las-illas és una merda. No té pràcticament serveis (molt precari) i a sobre em cobren 19 €. Un autèntic robatori. A més no em prenen les dades (és obligatori) pel registre, per la qual cosa, acabo pensant que realment aquell senyor de recepció el que ha fet ha estat embutxacar-se els meus calés. Cada cop n'estic més segur.

Un cop instal·lat i dutxat, tinc el temps molt just per anar a comprar quatre coses per sopar i esmorzar. És tan just el temps, que haig de fer els 500 metres que tinc fins al supermercat del poble corrent. Hi arribo quan falta un minut per tancar. Per sort, no soc l'únic que arriba amb el temps just, i a més la dona del súper no té pressa per tancar. 

Després ja només resta fer el sopar i estirar una mica la nit assegut a la meva cadira penjant fotos i històries a Instagram, i revisant la ruta que faré demà. I d'aquesta manera dono per liquidat el dia.

Resum de l'etapa:

 

PIRINEXUS. ETAPA 2: LES PLANES D'HOSTOLES - CAMPODRON

PUJADES DURES, MICHÈLE I CAMPING TANCAT

Dimarts 10 de juny de 2025

Distància: 73 km

Temps: 5h41'
Velocitat mitjana: 12,8 km/h
Desnivell: 1.100 m D+ / 660 D-

Em llevo molt d'hora. No he passat una bona nit segurament perquè he notat el canvi de passar de dormir en llit a una màrfega de pocs centímetres de gruix. M'he despertat sovint i he hagut de fer nombrosos canvis de posició. No he descansat bé i, a sobre, m'he llevat a les 5:30 aproximadament del matí. A aquesta hora la llum del dia, tot i que no ha sortit el sol per l'horitzó, és total. Suposo que també ha influït, el fet d'estar fent acampada lliure en un lloc força visible per a la gent que matini i surti a fer esport o passejar el gos. 

Com vull evitar possibles problemes i que en cridin l'atenció, el primer que faig quan em desperto és començar a desmuntar la tenda. Sense rastre d'aquesta, estaré més tranquil mentre esmorzo.

El primer de tot és desmontar la tenda

Un parell d'ous durs que porto de casa, una mica de fuet amb "regañás", un plàtan, un cafè soluble amb un parell de galetes que em faig jo amb civada, musli i plàtan, són l'esmorzar del dia.

Després de recollir tot i "aprofitar" les instal·lacions sanitàries de l'àrea de pícnic, surto a les 8:12 del matí per començar la segona etapa de la Pirinexus. La veritat que em convé començar a pedalar d'hora per fer la quantitat més gran de quilòmetres possible amb la "fresca" del matí.  

Tot recollit i preparat per marxar

El meu primer objectiu és arribar a Sant Joan de les Abadesses i, si vaig bé, avançar fins a Sant Pau de Segúries o, fins i tot, arribar a Campodron. Com a pla B tinc diferents opcions d'allotjament en càmping a prop d'aquestes poblacions. El primer objectiu és intentar, si puc, fer acampada lliure.

Començo a rodar pel carrilet que es troba escassament a 20 metres del meu lloc d'acampada. Vorejo pel nord-oest el poble de Les Planes d'Hostoles. El dia és espectacular i ve de gust pedalar a aquelles hores amb aquell sol que encara no escalfa gaire, especialment perquè la ruta del carrilet transita per llocs amb força ombra.

Les Planes d'Hostoles des del carrilet

La ruta ja comença amb una suau ascensió que estarà al voltant d'un 2% de mitjana i el recorregut amb aquella llum de primera hora del matí és encisador. La ruta avança per una pista encaixonada i passant, de tant en tant, sota ponts o túnels una mica més llargs.

Quan porto només poc més de 5 km, arribo a Sant Feliu de Pallarols que travesso sense sortir-me de la ruta del carrilet. El camí continua pujant suaument sense gaire dificultats excepte quan arribo al km 11 que la ruta del carrilet es converteix en una carretera d'asfalt (sense tràfic) que puja durant un quilòmetre amb un desnivell entre el 5 i 6%. Per sort, la pujada acaba de pressa i a dalt un senyal em dona la benvinguda a la Vall d'en Bas. Des d'aquest punt, tinc una bonica baixada per carretera d'un parell de quilòmetres que gaudeixo per la mateixa baixada i per les magnífiques vistes que tinc de la vall.

Entrant a la Vall d'en Bas

Un cop acabada la carretera al peu de la vall, torno al carrilet que transita durant uns quilòmetres entre trams encimentats i d'altres de terra que m'aproximen a Sant Esteve d'en Bas.

Hi arribo quan porto ja una mica més de 15 km i 1h40' de ruta. La mitjana que porto és lenta. Primer perquè la major part del recorregut que porto fet ha estat en pujada i també perquè m'ho prenc amb calma com si fos un passeig. El dia es farà llarg a partir d'Olot i intento arribar fresc a la dificultat del dia.

A Sant Esteve d'en Bas, tot i que no ho tenia previst, decideixo fer una aturada per esmorzar quan veig un bar amb terrassa a l'ombra a la zona esportiva del poble amb alguns ciclistes que estan fent bikepacking. Em foto un entrepà de "bacon" amb formatge amb una 0.0 i un cafetó per rematar l'esmorzar. 

Vall d'en Bas

Continuo la ruta que fins a Olot és força plana amb una certa tendència a fer baixada molt suau. Sortint de Les Preses, en un tram força urbanitzat, crec que tinc una petita badada en la ruta que em porta cap al Mallol i m'allunya d'Olot. Quan me n'adono, reviso Google Maps i trobo una carretera asfaltada que em tornarà a portar al carrilet abans d'entrar a Olot.

En el darrer km abans d'arribar a Olot, i ja dins la ruta del carrilet, avanço a una cicloturista d'una certa edat (calculo que més gran que jo) que viatja sola. A partir d'aquest moment, la ruta la compartiré amb ella, de forma intermitent, durant un parell de dies.

Travesso Olot seguint les indicacions de la ruta, però en algun moment m'equivoco de nou i passo de llarg del camí correcte fent algun quilòmetre de més. Veig que la cicloturista m'està seguint a una certa distància prudencial. Quan me n'adono, just al costat del cementiri d'Olot i al peu del volcà Montsacopa, torno a consultar el Google Maps. He vist l'error. M'he fotut una bona pujada de forma gratuïta! M'adreço a ella per explicar-li. És francesa. Amb el meu anglès precari li explico que ens hem desviat de la ruta i que hem de tornar enrere una mica fins a trobar la carretera que va a Sant Joan de les Abadesses.

Seguim la ruta, cadascú per la seva banda, però ella a una certa distància. Finalment, agafo la carretera que ja no deixaré fins a Sant Joan de les Abadesses. Comença el port del dia. Seran uns 15 quilòmetres d'una pujada constant amb un pendent mitjà del 5-6% sense cap descans i amb algun tram curt del 10%. M'ho prenc amb molta calma, especialment perquè són més de les 12 del migdia i la calor s'intensifica molt. 

Vaig pujant i la cicloturista francesa seguint-me a una certa distància que cada cop és més gran. Cada cop que ho necessito faig una breu aturada en els punts on trobo alguna ombra que no són gaire. En un d'aquests punts de descans, coincideixo amb la cicloturista que a partir d'aquell moment ja té nom i edat. Es diu Michèle i té 65 anys. Està fent la Pirinexus en solitari i ha començat al seu poble que és Argeles-sur-mer, molt a prop de Colliure. Avui està fent la seva tercera etapa. També m'explica que el seu marit no l'acompanyada perquè està una mica delicat de salut, tot i que també és cicloturista i ja ha fet fa algun temps la Pirinexus.

Reprenem la ruta, cadascú al seu ritme i sense esperar-nos. Ella m'ha dit que la seva intenció és quedar-se a Sant Joan de les Abadesses i així visitar el poble, i jo li dic que la meva és intentar arribar una mica més lluny.

Encara resta pujada i m'estic quedant sense aigua i la poca que em queda és "caldo". Intento beure a petits glops perquè no sé quan podré tornar a omplir. Probablement hauré d'esperar fins a arribar al poble. Per sort, durant la pujada veig una casa mig amagada per sota de la carretera on hi ha un senyor traginant alguna cosa a l'hort que té. Agafo els dos bidons i baixo una mica pel camí que porta a la casa. A una certa distància demano la seva atenció, però no em sent. M'aproximo encara més fins que finalment el senyor em veu. Li demano si em pot donar aigua i em diu que sí, que continuï una mica cap a la dreta i trobaré un brollador d'aigua fresca natural de la muntanya. M'apropo al punt que em diu i no veig res, però al cap de poc apareix el senyor i em diu que segurament té tancada l'aixeta, com efectivament ho està. Fica la mà per un forat i, de cop i volta, comença a brollar l'aigua. Aigua de maig (o millor dit, aigua de juny)!! Bec i em remullo tot, i omplo els dos bidons amb aigua molt fresca. Torno a revifar. Em sap greu per la Michèle perquè potser també va mancada d'aigua, tot i que he vist que porta tres bidons a la bicicleta.

Torno a la carretera, encara em deuen quedar uns 4-5 quilòmetres, pel que m'ha explicat un ciclista amb qui he parlat una estona abans. De la Michèle ni rastre, però crec que encara no ha passat per aquell punt. Decideixo seguir i afrontar els darrers quilòmetres del Coll de Coubet.

Hi arribo quan porto una mica més de 44 km i més de 6 hores de ruta. Són dos quarts de tres i, potser, el pitjor moment del dia pel que fa a la calor. Però quan crec que tot serà baixada fins a Sant Joan, veig que la carretera continua pujant una mica, però no tant com abans. Uns centenars de metres més endavant la carretera es divideix. La principal va cap a Ripoll i jo agafo la GI-521. La carretera puja, planeja, baixa i torna a pujar fins arribar al Coll de Santigosa que es troba uns 50 metres més amunt que el Coll de Coubet. Però abans d'arribar a dalt del Coll trobo una magnífica font de la qual raja moltíssima aigua fresca. Com l'aigua que porto als bidons ja és calenta, buido els bidons i els omplo amb l'aigua de font. Aprofito també per rentar una mica la bicicleta que està plena de pols, especialment la transmissió. I abans de marxar, em tiro a discreció aigua a sobre per acabar de refrescar-me.

I ara sí, ben fresquet i amb el Coll de Santigosa superat, em llanço coll avall a la recerca de Sant Joan de les Abadesses. No crec que m'aturi a dinar perquè amb el doble esmorzar que he fet, puc avançar una mica més, com a mínim fins a Sant Pau de Segúries.

Aigua ben fresqueta després de la pallissa

La baixada és llarga i trepidant (almenys m'ho sembla) i després d'una mica més de 6 quilòmetres enllaçant revolts un darrere de l'altre, arribo a Sant Joan. Porto 52 km i 6h30' de ruta (sense comptar les aturades). Com havia decidit, passo de llarg del poble. Pensava fer una petita aturada a un supermercat per comprar alguna cosa per dinar, però com veig que es troba a més d'1 km i haig de baixar (i després pujar), decideixo tirar milles. Miraré si a Sant Pau, que es troba a uns 7-8 quilòmetres, hi ha algun súper i si no, amb el que porto a sobre, crec que podré sobreviure.

Agafo la carretera de Camprodon i no la deixo, tot i que veig alguns trams de via verda que va paral·lela a la carretera. No hi ha gaire trànsit i crec que avançaré més ràpidament per la carretera. Aquesta fa una suau pujada (1-2% de pendent) i tinc vent de cara, i això fa que trigui gairebé una hora a arribar. M'aturo a l'ombra per mirar si trobo al Google Maps alguns súper. Cap ni un, i suposo que cap botiga per l'hora que és, així que busco un lloc protegit del sol i, a pocs metres, per un caminet asfaltat, trobo un bon lloc amb un banc on menjaré alguna cosa. Finalment, una mica de fuet, una llauna de sardines en escabetx amb unes "reganyes" i el darrer plàtan que porto són el dinar del dia.

En poc menys de 30' soc de nou a la carrereta. Igual que abans, decideixo continuar per la carretera, excepte algun tram que faig per la via verda. Són poc més de 7 km. De sobte el sol desapareix i núvols negres que pinten tempesta (també ho diu el meu mòbil) se'm tiren a sobre. I en un tres i no res, quan pensava que podria arribar a Camprodon abans que comencés a ploure, comença a tronar i a ploure amb ganes. Estic al mig de la carretera i no sé si trobaré aixopluc més endavant. Dilema. Què faig? Avanço? Tiro enrere uns centenars de metres on he vist algunes edificacions i un càmping? Davant de l'incertesa de no saber que trobaré més endavant i de les gotes gruixudes que cauen, giro cua fins una casa de camp. Entro al recinte i demano en veu alta si hi ha algú. Hi ha un garatge-magatzem obert al costat de la casa. Decideixo deixar la bici mig protegida i jo m'aixoplugo a l'entrada del garatge. Finalment, una dona guaita pel balcó i em diu que cap problema per refugiar-me mentre plou. Al poc temps, la tinc a la porta del carrer i conversem durant una estona. Em sap greu que estigui ella allà amb mi tota l'estona. Suposo que no ho fa per desconfiança, sinó per cortesia. Per sort, la pluja no dura més de 15' i sembla que tindré una treva. En canvi, la dona em diu que ja no tornarà a ploure, com així va ser, malgrat els trons que es senten a la llunyania. M'acomiado d'ella donant-li les gràcies i continuo cap a Camprodon que dec tenir a poc més de 2 km.

Al llarg del trajecte que em resta fins a Camprodon, veig que tenia força llocs on aixoplugar-me en cas de pluja, però de moment sembla que no plourà més.

En pocs minuts soc al poble. Toca tornar a mirar Google Maps per buscar un supermercat per comprar algunes coses per sopar i l'esmorzar de l'endemà. Encara no sé on passaré la nit. Al costat del lloc on m'he aixoplugat hi havia un càmping i uns quilòmetres més endavant en direcció a Coll d'Ares on pujaré demà, també n'hi ha un altre. Finalment, decideixo anar a comprar a Bon Preu Esclat que es troba a la sortida de Camprodon i ja des d'allà aniré al càmping Les Solanes. He decidit passar la nit en un càmping per dues raons: per si finalment plou i, en segon lloc, perquè per molt que miri a banda i banda per aquesta zona no veig gaire possibilitat de fer acampada lliure perquè hi ha molta vegetació i pocs llocs plans. Potser si miro molt en trobaria algun lloc, però crec que necessito una bona dutxa i carregar la powerbank.

Al supermercat compro una amanida en bossa, un pack de 4 iogurts, pa i una mica de fruita. I com dins del súper hi ha un forn de pa i una zona per prendre cafè, em compro quatre dolços farcits de xocolata, dels quals em menjo dos amb el cafè que em prenc allà assegut a una taula.

Amb la compra feta, torno a la carretera per fer els 2 quilòmetres que em resten fins al càmping. Aquests són en pujada, però no m'importa perquè ja els tindré fets per a demà. 

Arribo en poc menys de deu minuts, i la sorpresa que tinc és que el càmping està tancat. Només obren els caps de setmana, i a partir d'aquest cap de setmana ja ho faran de forma continuada. Això és el que m'explica el propietari amb el qual coincideixo a la porta quan està tancant la porta d'entrada. Putada gran! Més endavant ja no hi ha cap càmping més. Tocarà desfer camí i anar més enllà de Camprodon (al costat d'on m'he aixoplugat aquesta tarda) per trobar el primer càmping obert. Quina ràbia!

Arribo de pressa perquè tot el camí és de baixada (que demà tornarà a ser de pujada) i quan hi arribo tinc la darrera sorpresa del dia: la Michèle acaba d'arribar també a la recerca d'un allotjament. Finalment, ha decidit continuar la ruta perquè no ha trobat res que li fes el pes a Sant Joan de les Abadesses. Aquesta coincidència fa que ens permetin compartir parcel·la perquè el preu per acampar (tenda + persona) és de gairebé 20 €, i com ens hem queixat, la dona ens ha permès fer aquest "arreglillo". Al final pagarem 14 € per cap, que tampoc és una ganga perquè el càmping està a mig gas: no hi ha gaire gent, la cafeteria-restaurant està tancada i la recepció la tanquen en 45 minuts. 

Tot i que teòricament compartim parcel·la, ho fem a una certa distància l'un de l'altre per mantenir una certa intimitat i amb una taula de pícnic per a cada un. El lloc està força bé i tinc accés a l'electricitat sense pagar suplement.

Instal·lat al càmping

Un cop plantada la tenda, dutxat i amb la roba del dia rentada, decideixo sopar d'hora per gaudir del vespre. I com a la zona d'acampada no arriba bé Internet, després de sopar, m'instal·lo a una taula de la terrassa de la cafeteria per trucar a casa i dedicar la resta del dia a actualitzar les meves xarxes socials i a revisar la ruta de demà en la qual passaré a França. No trigo gaire en anar a dormir, la Michèle ja fa estona que ho fa.

Resum de l'etapa: