ETAPA 34: SOTO DE LUIÑA - AMANDI

UN ALTRE DIA DE TALLERS!

Dilluns, 5 de juny de 2023

Distància: 92 kms
Temps: 5h 45' 
Velocitat mitjana: 16,0 km/h
Desnivell:  1.270 m D+ / 1.270 m D-

Avui, com he dormit a un alberg i el trànsit de pelegrins comença molt d'hora, em toca matinar. Són dos quarts de set i fora encara no ha sortit el sol, tot i que ja clareja. Ritual de cada matí: primera recollida de material, lavabo, esmorzar bàsic perquè ahir no vaig poder comprar per ser festiu el que acostumo a prendre al matí, recollida i preparació de les alforges... i llestos per sortir quan són gairebé dos quarts de vuit.

Preparat per començar la 34a etapa

Dels cicloturistes que avui hem dormit a l'alberg, soc el primer en marxar. Avui tinc una mica de pressa perquè no sé quant de temps perdré a Avilès amb el tema de la reparació del canvi. Tinc localitzat el taller i l'he introduït al meu navegador Koomot. Pel que veig, tinc poc més de 33 quilòmetres i, com el perfil que tinc en aquesta part de l'etapa és bastant "durillo" amb força pujades i baixades, crec que les dues hores i escaig no me les traurà ningú.

Començo el dia, com el vaig acabar ahir, és a dir circular, sempre que pugui, per la N-632a, i evitar així sorpreses en la ruta. El dia sembla que serà calorós, però de moment és fresquet perquè el sol és encara força baix i ni tan sols es veu per sobre de les muntanyes.

Intento tocar el menys possible el canvi. Només l'estrictament necessari, especialment a les pujades. Sembla que, de moment, no va molt malament i puc canviar evitant els pinyons dels extrems.

Quan porto una hora de ruta i gairebé la meitat dels quilòmetres que tinc fins al taller, arribo a Muros de Nalón i travesso el riu (Nalón, of course).

Riu Nalón des del pont que uneix Muros de Nalón i Sotu'l Barcu

Després de travessar el pont, passo per Sotu'l Barcu (nom curiós per a un poble) i començo a pujar un port d'uns quatre quilòmetres que quan arribo a dalt, sé que és el Picu Trapa. En alguns trams de la pujada, les més costerudes, intento fer entrar el pinyó més gran però no puc. La cadena no puja i fa el soroll que feia ahir. 

Arribo a una rotonda al Km 25 (aprox.) i segueixo la indicació que marca "Avilès 8" però just quan surto de la rotonda seguint l'indicació, veig que a la següent posa "Piedras Blancas 1.5". Veure el nom d'aquest poble, m'activa alguns records i  decideixo aturar-me un moment. La raó d'aquesta aturada és que tinc un amic corredor "asturianu" que conec des de fa molts anys. El vaig conèixer a la prova de la marató del Mundial d'Atletisme Màster del 2005 que es va celebrar a Donosti i, després, el 2008 a la marató de Berlín. És l'Eduardo, alies "Cascayo" i recordo que viu a "Piedras Blancas". De fet, sempre em deia que si anava per Astúries passés per casa seva a visitar-lo i que allà sempre tindria un llit. Ostres!! Massa tard. L'hauria d'haver contactat ahir i potser hauria pogut fer nit a casa seva. A més, ell també és ciclista i, segurament, em podria haver donat un cop de mà amb el tema de l'avaria.

No sé què fer, si trucar-li o deixar-ho córrer. Avui és dilluns i segurament està treballant. No vull molestar-lo. Però mirant al mapa del navegador veig que no hi ha gaire diferència entre anar per on vaig que fer-ho passant per Piedras Blancas. Com a molt, un parell de quilòmetres més. A més, després del poble hi ha una carretera local que em pot portar de nou a la nacional.

Decideixo fer mitja volta i agafar l'altra sortida que va per Piedras Blancas. De moment, no sé si el trucaré per dir-li que estic passant per allà, però com a mínim, em fa gràcia passar pel seu poble. Un cop hi arribi decidiré que faig.

El centre de Piedras Blancas (Font: venaasturias.com)

Travesso el poble (sembla més una ciutat) pel seu centre, mirant a totes bandes amb l'esperança de trobar-me'l pel carrer (sí, ja sé que és una tonteria). Ja tinc clar que no li trucaré. És un compromís per a ell, sobretot si està treballant, i tampoc vull, en el cas que ens poguessin veure, entretenir-me molt per dues raons. La primera és, clarament, el problema mecànic que vull resoldre com més aviat millor i la segona raó és que avui vull arribar a Amandi, al costat de Villaviciosa, perquè allí passaré la nit a l'alberg "La Ferreria" i retrobar-me amb el Sergio. Després explicaré el perquè. De moment, ja tinc el llit reservat perquè el vaig trucar ahir a la tarda des de Soto de Luiña. 

Així que, després de travessar Piedras Blancas, agafo la carretera local que m'ha de portar a Avilés. Més aviat és un camí rural asfaltat que en un tram té un pendent brutal que m'obliga a empènyer la bici donat que no puc utilitzar el pinyó gran.

Finalment, al cap de dues hores i mitja d'etapa, arribo a la porta del taller de bicicletes que es diu "Garaje Pola". Sorpresa (desagradable)!! Està tancat!! Hi ha un paper a la porta que diu que els dilluns al matí tanquen. Obren a partir de les 15:00. Càsum l'olla!!! Amb això no hi comptava!

El meu cap comença a valorar plans alternatius. Busco a Aviles si hi ha més tallers de bicicletes. Negatiu. La propera població gran és Gijón. Busco allà i trobo un taller: Culturebike. Sembla, pel que veig a Google, que els dilluns al matí obren. Fins allà tinc gairebé 25 quilòmetres i unes dues hores i escaig més. Puc arribar al voltant de les 12:00 o 12:30, i tanquen a les 13:30. 

Vaig en direcció a Gijón i a pocs metres del taller hi ha un supermercat Alimerka. Tinc gana perquè he esmorzat poc. Faig una aturada breu per comprar alguna cosa per menjar i beure. Agafo un parell de pastes de milfulls farcits, un de salat i un altre dolç, i una beguda. Total 3,80 €. M'ho menjo tot a la porta i tiro milles cap a Gijón.

El tram no és complicat. Força pla amb un coll no gaire llarg. Hi arribo al taller poc després de les 12:30. És petitó i sembla que té solera. Deixo la bici en la porta i poso cara de pena. Li explico al senyor el que em passa: "vaig de ruta fent la volta a la península; des de dissabte tinc un problema que no sé resoldre; necessito arribar a Villaviciosa avui; veig que està enfeinat, però... seria possible que li donés una ullada a la bicicleta per si em pot solucionar el problema?"

Sembla que el senyor s'ho pensa una mica, però em diu que, tot i tenir molta feina, mirarà a veure si pot fer alguna cosa. Per donar-li un cop demà, li dic que potser el problema és de la patilla. I també li dic que, si és necessari, en porto una de recanvi a la bici. Entro la bicicleta al taller, li trec les alforges i el senyor la puja al trípode. En pocs minuts (o segons) el diagnòstic està fet. Efectivament, el problema és de la patilla que està torçada. Em diu que segurament ha rebut un cop o m'ha caigut a terra, però no recordo cap situació semblant a les que em diu, però tan se val. En 10 minuts de feina tinc la bicicleta arreglada. No ha calgut canviar la patilla. Només redreçar-la. Són 10 € en total. I rep també el meu agraïment més efusiu.

Decideixo no comentar-li que, des de fa uns dies, sento un sorollet de filferros grinyolant a la meva roda posterior. Crec que són els radis perquè aquest sorollet va començar poc després que el mecànic de Mondoñedo (dissabte), m'afluixes una mica la tensió de tots els radis. Això seria una feina més complicada i, de moment, puc anar tirant fins a Amandi i allà ja ho miraré.

Em resten aproximadament uns 30 quilòmetres fins a Villaviciosa i encara no són les 13 hores. Si m'afanyo puc intentar dinar allà. Continuaré per la nacional i no em complicaré agafant rutes alternatives malgrat que pugui ser més curt el trajecte. La nacional em garanteix que podré rodar més de pressa, tot i que veig que tinc per endavant dues pujades llargues amb força pendent, i moltes altres més curtes. Al nord d'Espanya no es podia esperar una altra cosa.

Sortint de Gijón, passo just davant del restaurant on vaig dinar amb la Tensi, l'Andrés i el Vicente el mes d'abril mentre fèiem una part del Camí de Nord. Era la darrera etapa que arribava a Gijón. Faig una foto i l'envio a tots tres.

Restaurant "El Cruce" a la sortida de Gijón

Un cop arreglat el canvi, estic pedalant molt millor i més tranquil, però poc temps després començo a sentir de nou els sorolls metàl·lics com de filferros a la roda posterior que m'agraden gens. Ara l’objectiu és arribar a l’alberg d’Amandi i buscar de nou un taller perquè me la puguin mirar amb tranquil·litat i, si cal, puc quedar-me un dia més allà.

Quan estic a mitja pujada del darrer port llarg del dia, em trobo a un cicloturista que va en direcció contrària a la meva. Ell frena i s'atura a la meva alçada (jo pujo lentament). És gallec i està fent el Camí del Nord. Va sortir d'Irún fa uns dies i va en direcció a casa seva. Es diu Juan i s'interessa pel que estic fent. Està fascinat i li sembla increïble la meva ruta. Després d'una estona xerrant a peu de carretera, ens acomiadem desitjant-nos sort. Estic al km 75 de l'etapa i calculo que em resten uns 12-13 quilòmetres per arribar a Villaviciosa. 

 

Amb el Juan abans d'arribar a Villaviciosa

Finalment, arribo a Villaviciosa cap a les 14:30. Busco un supermercat per Google i veig que de camí a Amandi tinc un Mercadona. Ideal! Així no he de desviar-me de la ruta. Del Mercadona a l'alberg d'Amandi hi ha poc menys de dos quilòmetres.

Estic de sort al Mercadona. És d'aquells que fan menjar per emportar i tenen un espai amb taules, cadires i microones. Genial. Demano unes llenties que fa temps que no en menjo i compro una mica de pa, fruita i una ampolla de litre de cervesa fresca. Tinc molta set i beure el que em vingui de gust i, si al final em sobra, em desfaré del que quedi. Total, em surt més econòmic comprar aquesta ampolla de litre que dues llaunes. 

Quan acabo de dinar, torno a entrar al supermercat i em compro una terrina de gelat de 400 g. de nous de macadàmia. Un caprici per compensar els mals de cap d'avui (que encara no han acabat). Carrego la terrina a l'alforja per menjar-me-la tan bon punt arribi a l'alberg. Allà li demanaré un cafè al Sergio.

Església d'Amandi

Arribo en poc més de 5 minuts a l'alberg de "La Ferreria" a Amandi. Tenia moltes ganes d'arribar aquí. Era una altra fita del meu repte.

Al Sergio, l'hospitaler de l'alberg, el vaig conèixer fa uns dos mesos quan feia el Camí del Nord a peu amb la Tensi, l'Andrés i el Vicente. Ens vam allotjar aquí en una de les etapes. Quan vam fer el checking i el Sergio va veure que èrem de Sabadell, ens va dir que ell també ho era. I ens va explicar tota la seva història fins que va arribar a reformar aquesta casa típica asturiana i la va convertir en un alberg. La seva il·lusió d'ençà que va fer per primer cop el Camí de Santiago.

Però això no era tot. Evidentment, que fos de Sabadell va ser una sorpresa, però la més gran va ser que, tot xerrant, li vaig dir que estava jubilitat i que abans havia treballat de logopeda amb alumnes sords. Aleshores em va dir que tenia una neboda sorda i que estava atesa pel servei educatiu on jo havia treballat fins a la meva jubilació, el CREDA Jordi Perelló. I per a més "inri", era una noia molt i molt coneguda per mi, ja que era sorda signat i havia tingut molta relació amb ella. 

Aquell dia vaig decidir i em vaig comprometre amb ell que una de les etapes de la volta a la península la faria acabar aquí. Com així ha estat! I estic molt content d'haver-ho fet.

La rebuda a l'alberg és molt maca. El Sergio té una pissarra a l'entrada on té escrits tots els noms dels pelegrins del dia. I, evidentment, està el meu nom amb el dibuix d'una bicicleta.

Alberg de "La Ferreria" d'Amandi 

Saludo a tothom. Estan asseguts a una taula a l'exterior jugant a un joc de taula que, pel que veig, sembla molt divertit. Parlen en anglès perquè tres d'ells són estrangers (una parella d'Austràlia, la Tara i el David, i un noi britànic, l'Ethan). La resta són l'Aida i el Marc de Barcelona, i la Maria d'Andorra, que després sabré que és mig parella del Sergio.

M'assec amb ells i en menjo el gelat que ja té el punt just de descogelació per ser menjat. Soc l'enveja de tothom. Els hi ofereixo una mica, però no en volen. I el Sergio m'ofereix un café. Ho sabia.

Després de menjar-me el gelat, descarrego la bicicleta i m'instal·lo a la mateixa llitera que l'altre vegada que vaig venir. I quan torno a la bici i li dono una ullada, veig amb estupor que gairebé tots els radis de la roda del darrere estan molt destensats, fins al punt que alguns d'ells ja no estan fent la seva funció. Un desastre i sort que no ha passat més. En qualsevol sot de la carretera o pas d'una vorera, la roda podia haver-se xafat i fer-se malbé per sempre més.

El Sergio em diu que a Villaviciosa hi ha un taller (Cuetos Bike) que són amics d'ell i que la porti urgentment. Són les 5 de la tarda, hora en la qual es veu que obren la botiga. Em dutxo ràpidament i al cap d'una estoneta marxo cap al taller.

Finalment, el noi del taller em diu que la millor opció per no haver de visitar cada dia un taller durant les setmanes vinents, és posar-los tots nous. I és el que va fer. En dues hores, de les 18:00 a les 20:00, el problema està resolt i tot per només 40 € (això sí que va ser una sorpresa). Espero que a partir d’ara la bici deixi de donar-me problemes. 

Torno a l'alberg just abans de l'hora de sopar. Allà cada dia es fa un sopar amb tots els pelegrins que prepara sempre el Sergio. Una passada. Ens fa un arròs amb verdures espectacular que podem repetir més d'un cop perquè ell sempre fa una paella per 10-12 persones i avui només som 8 a l'alberg.

Sopar comunitari a l'alberg

Després de sopar i encara amb llum, decideixo fer un passeig pels voltants i trucar a la Tensi per explicar-li les aventures del dia.

Pels voltants de l'alberg

Després de parlar amb la Tensi i ja de tornada a l'alberg, el grup es troba encara entaulat. La vetllada dura una estona més parlant sobre nosaltres, del que fem, d'on som i d'altres històries. Entre aquestes, el Sergio ens explica que quan acabi la temporada a l'octubre haurà de deixar la casa perquè se li acaben els vuit anys de contracte. Davant de la nostra tristor per la notícia, ens diu que no li sap greu i que ja té plans per a un nou alberg a Villaviciosa. Dedicarà tota la tardor i l'hivern a reformar la casa que ja té comprada.

La nit ja se'ns ha tirat a sobre i comencem a desfilar a l'habitació. És molt d'hora per a mi, però decideixo fer el que toca, malgrat que dins l'habitació pràcticament no hi ha cobertura mòbil. Què hi farem!

Vídeo de l'alberg:

Vídeo resum de l'etapa de l'app Relive:

ETAPA 33: RIBADEO - SOTO DE LUIÑA

PER TERRES ASTURIANES

Diumenge, 4 de juny de 2023

Distància: 95 kms
Temps: 5h 42' 
Velocitat mitjana: 16,6 km/h
Desnivell:  1.100 m D+ / 1.120 m D-

Avui el dia comença força núvol i fresquet. Esmorzo a la cuina-menjador sol. Crec que tots els pelegrins ja han marxat d'allà. Sempre tan matinadors. Després de recollir tot, deixo l'alberg a les vuit de matí. Bona hora per començar a pedalar.

Quan porto uns 10 minuts, deixo Galícia creuant la ria de Ribadeo on desemboca el riu Eo. Ho faig per una mena de pas estret que hi ha al costat de l'A8. Des d'allà puc veure Ribadeo, Castropol i As Figueiras, aquests dos últims pobles d'Astúries.

Ria de Ribadeo des del pont que passa de Galícia a Astúries

A part de l'indicador que em diu que estic a Astúries, de moment els paisatges no canvien gaire (per no dir res). Els primers 12 quilòmetres fins a Tapa de Casariego els faig per una carretera local que circula entre prats i cultius.

Tapa de Casariego

Al poc de deixar aquest poble, ja circulo per la N-634, carretera que m'acompanyarà avui pràcticament durant tota l'etapa a causa del següent:

Quan porto poc més d’una hora, la bicicleta comença a donar-me problemes amb el canvi (no entra el pinyó més gran, cau la cadena del pinyó més petit i s'enganxa entre el pinyó i el suport de la roda, fa molt soroll en els pinyons intermedis...). M'aturo per mirar que pot estar provocant aquest problema i no veig res d'estrany. Potser ahir a l'alberg en netejar-la  o manipular el fre posterior he tocat alguna cosa. Estic patint. És diumenge i està tot tancat. Intento ser conservador a la ruta i evito els camins rurals. M’estimo més anar per la nacional per si tinc qualsevol problema. Hi ha desenes de ciclistes i en cas d’avaria em podrien ajudar.

Faig bastants aturades per tocar aquí i allà i aconsegueixo millorar alguna cosa, però no les tinc totes. Els quilòmetres avancen molt lentament. El principal problema és que no puc fer servir el pinyó més gran a les pujades més fortes. I respecte al pinyó petit, haig de vigilar en les rectes i baixades no baixar els canvis fins a l'últim per evitar que la cadena es clavi i pugui provocar un problema més greu.

Abans d'arribar a Luarca, quan porto 49 quilòmetres i 3h30' de ruta, m'aturo a un bar-restaurant que trobo a la nacional al poble de Villuir per fer un mos i recarregar dipòsits. 

Luarca, el poble blanc de la costa verda

En menys de 30', arrenco de nou i després de 4 quilòmetres em planto a Luarca, potser la principal població de la ruta, tot i que és força petita.  Quan enfilo una de les fortes pujades amb llambordes que té el poble i amb vista al bonic port, em trobo a un cicloturista a mitja pujada fent fotos. M'aturo per saludar-lo. Es diu Michael i és de Dortmund (Alemanya). De seguida ens entenem. Està fent una ruta llarga de 3.500 km per la costa atlàntica. Ell va en la mateixa direcció que jo i decidim fer plegats una part de la ruta fins al lloc on ell s’aturarà perquè ha reservat una habitació. 

Els 30 quilòmetres que fem plegats m’ajuden a relaxar-me i a no focalitzar la meva atenció en els problemes mecànics. Durant les gairebé dues hores de viatge compartit no parem de xerrar (I’m improving my English a lot in this trip!!). Ell també s’ha jubilat de forma anticipada als 55 anys i ha rebut a sobre una compensació econòmica de la seva empresa (era enginyer). Tenim força punts en comú: família semblant, passió per l’esport i altres cosetes en les quals també coincidim. És una bona troballa i m'ho passo molt bé pedalant amb ells. Fa uns reportatges de cada etapa magnífics. Fins i tot, porta un dron i una Insta 360º amb les que obté unes imatges espectaculars. Qui vulgui seguir-lo per Instagram el podeu trobar a @michaelxsummer

Luarca amb el teutó Michael

Amb ell el temps ha passat volant i quan me n'adono només em resten 25 quilòmetres per acabar. Però malauradament, en Michael es queda aquí a un hotel en mig del no-res. A ell també li sap greu. Si no tingués reservada l'habitació, continuaria amb mi, però no pot ser. Ens intercanviem els contactes i no descartem coincidir en algun viatge. Ell en fa moltes rutes i té previst aquest estiu anar per Noruega. Auf Wiedersehen, Michael!

Ara que vaig sol, torno a focalitzar-me en el que estic fent. No haig d'oblidar que avui és diumenge i segurament les botigues o súpers de Soto de Luiña estaran tancats. Per tant, crec que hauria de dinar en ruta pr evitar sorpreses a l'arribada. Em poso en mode "radar" i estic pendent de trobar algun lloc per menjar alguna cosa. No crec que sigui difícil perquè per la nacional estic trobant força llocs on podria parar per menjar alguna cosa.

Pedalant pel Concello de Valdés

Al km 80 de la ruta, més o menys,  travessant el poble de Ballota, molt a prop de Cudillero, trobo un hotel-restaurant-cafeteria just a la carretera amb terrassa. Perfecte. I a sobre, quan m'aturo, el sol que ha estat amagat tot el matí, sembla que vol sortir i escalfar una mica l'ambient. Al final, per a dinar menjo un entrepà calent de llom amb formatge, una cervesa 0.0, un cafè i una pasta dolça per acabar. Tot plegat només 6,90 €. Està molt bé!

La veritat és que aquesta aturada m'ha anat molt bé. L'etapa està sent dura. El recorregut és un continu pujar i baixar. No són pujades molt llargues, però sí que tenen força pendent i van molt seguides, la qual cosa acaba trinxant bastant.

Quan m'apropo a Soto de Luiña, deixo la nacional i faig l'aproximació per un camí/carretera asfaltada estreta durant 3 quilòmetres de forta baixada. Finalment, arribo al poble sa i estalvi (ho dic per la bicicleta). Demà que passo per Avilès i Gijón, com a ciutats més importants, segur que trobo algun taller perquè li facin una revisió al canvi. Després de gairebé 3.500 km ja toca, no?

Vistes de Soto de Luiña

L'alberg és molt maco. Pel que veig és una antiga escola rehabilitada com a alberg de peregrins. Quan hi arribo, hi ha molt poca gent instal·lada. Els que hi són estan estirats als llits mig dormiscant. Deuen estar força cansats. Puc triar una bona llitera a prop d'una finestra i amb endoll al costat (això és bàsic). I amb una mica de sort, a dalt no es posarà cap persona, amb la qual cosa podré deixar les bosses que porto.

Alberg Municipal de Soto de Luiña (Astúries)

Després de la dutxa de rigor i després d'instal·lar-me, faig una volta pel poble. La veritat és que és molt petit, però és força maco. De seguida acabo de fer la visita i m'instal·lo a la terrassa del Café-Bar ECU on prenc un bon pintxo de truita de patates amb una gerra de cervesa. Avui és diumenge i cal celebrar-ho convenientment. Per això, canvio la bossa de xips tradicional pel pintxo.

Mentre estic a la terrassa, seuen amb mi dos nois cicloturistes bascos que acabo de conèixer a l'alberg. Per sort, un d'ells té força coneixements de mecànica i s'ofereix a donar-li una ullada a la bici abans de sopar. I així és com m'arregla el fre posterior que feia dos dies que gairebé no frenava. El canvi li dona més problemes. No acaba de veure perquè fa el que fa. Al final, després d'una bona estona barallant-se, li sembla veure que la patilla del canvi està una mica torta. Me la redreça una mica, però sense forçar molt perquè es pot trencar i seria pitjor. Amb aquests petits canvis, sembla que tot rutlla millor. Com a mínim, podré arribar a Avilès sense gaire dificultats.

Resum de l'etapa de l'app Relive:

ETAPA 32: BAAMONDE - RIBADEO

ETAPA AMB MOLTES INCIDÈNCIES

Dissabte, 3 de juny de 2023

Distància: 89 kms
Temps: 4h 47' 
Velocitat mitjana: 18,5 km/h
Desnivell:  920 m D+ / 1.290 m D-

Avui, com tots els dies que dormo en alberg, a les 7 de matí pràcticament ja no hi ha ningú a l'alberg. Des de les 6 de matí he sentit moviment i soroll de bosses. És el que té dormir en alberg de pelegrins. Lo tomas o lo dejas.

Esmorzo pràcticament sol a la cuina i després de recollir tot el material, carrego les dues alforges traseres a la bici. A les 8 ja estic llest per sortir.

A priori pel quilometratge i desnivell és una etapa fàcil de les que considero de recuperació, però ja se sap que aquestes coses de l'"a priori" acostumen a fallar sobretot quan l'“a priori” és favorable.

Surto de Baamomde per la N-634 que és la nacional que recorre tot el nord d'Espanya fins a Donosti. Bona carretera amb moltes rectes i perfil amb petites dents de serra, però bàsicament pla.

Quan porto 16 quilòmetres arribo a Vilalba que travesso pel mig de la població en lloc de continuar per la nacional que fa una circumval·lació i m'obligaria a fer més quilòmetres. Sortint de Villalba tinc l'oportunitat de ficar-m'hi de nou uns centenars de metres més endavant, però decideixo continuar per una carretera local paral·lela a la N-634. L'asfalt no està malament, tot i que haig d'anar amb compte amb alguns sots que hi ha.

A l'alçada d'un llogaret anomenat A Casilla, decideixo girar a la dreta i anar a buscar la nacional perquè veig que per aquí la bicicleta pateix una mica més i no va tan fina com per l'asfalt de la carretera principal. Porto 19 quilòmetres quan sento un discret "clinc" metàl·lic a la roda posterior. Les alarmes s'encenen. M'aturo ràpidament i reviso la roda. No veig res que em cridi l'atenció. Toco els radis amb els dits amb una mica més de força i, ara sí, veig amb ràbia que tinc un radi trencat. Maleeixo la meva sort: merda, merda, merda... Estava portant un bon ritme i calculava que al voltant de les 13:00 podria arribar a la Praia das Catedrais i fer un bany amb la marea baixa que és quan més maca és aquesta platja.

Encara tinc molts quilòmetres per endavant, uns 60 aproximadament i, a sobre, és dissabte dia que normalment els tallers de bicicletes tanquen. Per tant, el panorama és força negre. No crec que pugui arreglar el radi fins dilluns i, per força, haig d'aconseguir arribar a Ribadeo o alguna població gran abans que tingui taller.

Un radi en condicions normals, sense alforges no és un problema molt gran i es pot continuar rodant uns quants dies si fos necessari, però amb tant de pes, la roda ràpidament comença a descentrar-se i les conseqüències poden ser importants. Uf, no tinc gaires alternatives. Penso i no se m'acut res. Tornar a Carballo és inútil perquè el taller estarà tancat. També podria trucar al servei d'assistència en carretera que ja vaig fer servir a Sintra, però no vull fer servir de nou aquesta opció perquè, encara que vinguin a buscar-me i em portin amb taxi a un poble o ciutat que tingui taller de bicicletes, m'hauria de quedar allà fins dilluns igualment. El meu subconscient vol fer tots els quilòmetres de la volta i no  fer cap tram amb ajuda d'un altre vehicle. A Sintra vaig tenir sort en aquest sentit perquè el taller estava a prop i no vaig "escurçar" quilòmetres. Sé que això és una ximpleria molt gran, però el meu cap em diu que puc intentar solucionar el problema per mi mateix. De moment, intentaré continuar a veure què passa amb la roda i intentar buscar algun lloc que me la puguin arreglar o, fins i tot, arribar a Ribadeo. I si allà m'haig de quedar un dia més, doncs ho faré.

Miro a Google i a Ribadeo hi ha un taller, però obren a les 10:30 i encara no són ni les 10. No puc trucar encara per veure si els dissabtes tenen obert, tot i que sospito que no o, com a molt, només fins a migdia.

Torno a la nacional que la tinc a prop. La roda anirà millor i també serà més fàcil passar per més nuclis poblats per si sona la flauta, i trobo algun lloc o algú que me la pugui arreglar. I això és el que faig. Per cada nucli habitat per on passo i veig a algú pel carrer pregunto el mateix: 

- Sap hi ha algun taller per aquí o algú que arregli bicicletes? 

Tothom em dona una resposta negativa. Ningú coneix cap lloc a prop. I la segona pregunta que ve a continuació és:

- Quin és el poble o ciutat més gran que passaré anant per la nacional?

I aquí la resposta és unànime. Fins a Mondoñedo, a uns 30 quilòmetres, no trobaré res.

Vaig pedalant amb molta cura intentant no seure al selló a les baixades per descarregar de pes la roda. Miro contínuament la roda posterior i cada cop la veig més descentrada. O potser són imaginacions meves. M'estic ratllant.

Arribo a Abadín, km 35 d'etapa i 15 des del trencament del radi. Torno a preguntar i torno a tenir les mateixes respostes. Sortint del poble, a l'ombra d'uns arbres perquè el sol ja comença a escalfar, m'aturo, desmunto les alforges i trec la bossa d'eines. Poso la bicicleta cap per avall i reviso com de descentrada està la roda. Efectivament, la roda està torta. 

A la bossa d'eines porto una clau de radis que vaig comprar per si de cas. Uns dies abans de sortir de Sabadell, en el darrer entrenament que vaig fer amb alforges, vaig trencar un radi. De fet, la meva bici té la curiosa "habilitat" de trencar sovint radis de la roda posterior. És una roda que té només 26 radis. Massa lleugera. Per anar amb alforges és recomanable portar rodes de 32 radis, o millor 36. Així que aquesta era la preocupació més gran que tenia d'ençà que vaig sortir de Sabadell, i encara puc donar gràcies que només he trencat un radi arribant a Cartagena i des d'aleshores no he tingut cap més problema.

Doncs això, que vaig comprar-me una clau per estrènyer-afluixar radis, però el meu mecànic em va dir que intentés no fer-ho perquè és una reparació complicada sense tenir un centrador de rodes. De tota manera, em va donar una sèrie de consells per si em trobava en una situació com la d'avui. Recordo que em va explicar que s'havien d'estrènyer els radis contigus de la dreta i l'esquerra, i afluixar una mica els de l'altra banda de la llanta per compensar la força que deixava de fer el radi trencat. Crec que em va dir això, però no estic segur. De tota manera, ho faig perquè no tinc cap més alternativa de moment. Si la cosa funciona, podré anar avançant fins a Mondoñedo i allà veure si tinc sort.

Clau de radis com la meva

Reprenc la marxa amb la idea d'arribar, com a mínim, a Mondoñedo. Però diuen que la mala sort mai ve sola. I quan fa una estona que pedalo, no sé exactament quan, veig que el meu iPhone necessita una mica de càrrega i quan busco el cable per connectar-lo a la power bank, no el trobo. "Me-cague'n-tot", exclamo. M'haurà caigut en donar-li la volta a la bicicleta per estrènyer-afluixar els radis. M'aturo en sec amb la idea de fer mitja volta per anar a buscar-lo a l'entrada d'Abadin. Són només uns pocs quilòmetres i, més o menys, recordo on va ser, però entre anar i tornar serien uns quilòmetres extres. Amb la situació que tinc, no puc arriscar-me. Haig de tenir el cap fred i intentar arribar a Mondoñedo com sigui i allà ja compraré també un cable pel meu iPhone. Que el mòbil es descarregui no és la meva principal preocupació avui o, si més no, la més greu.

Però després d'uns minuts rodant trobo una benzinera a la carretera. Ostres, potser aquí tenen cables pel mòbil. És normal que les benzineres venguin complements d'aquesta mena. I de pas tornaré a preguntar pel tema dels radis, mai se sap.

Del tema radis, res de res. La resposta és la mateixa. Fins a Mondoñedo no trobaré res, però, en canvi, amb el cable hi estic de sort. En tenen un bon assortiment. Al final, el problema del mòbil es soluciona amb poc menys de 10 €, Coca-Cola inclosa que em vaig prendre allà aprofitant l'ocasió.

Sort que el perfil de l'etapa fins a Mondoñedo és força favorable amb una baixada molt llarga de molts quilòmetres. Al final hi arribo i vaig directe al centre per preguntar per un taller, tot i que a Google, no m'hi apareix cap lloc. Però em sembla impossible que a un poble tan important, amb Catedral i en ple camí de Santiago no hi hagi res.

Catedral de Mondoñedo

La plaça de la catedral és molt maca, però no estic per romanços. Entro en un bar i pregunto. Em parlen d'un lloc on me la poden arreglar que es troba a prop, a uns dos-cents o tres-cents metres de la plaça. M'apropo i no veig cap botiga o taller per allà. Torno a preguntar i m'indiquen el lloc, però m'avancen que potser avui està tancat, tot i que m'informen que el propietari viu a prop, que és molt bona persona i que vagi a casa seva que potser m'ajudarà.

Efectivament, el taller està tancat. Els dissabtes no obren. Pels rètols que veig al carrer, no sembla un taller de bicicletes pròpiament dit, però als pobles ja se sap. Sembla més un taller mecànic generalista. No sé què fer. Tampoc sé on viu i per allà no veig a ningú per preguntar. 

Mentre penso què fer, passen pel carrer un grup de ciclistes. Els aturo per preguntar si saben on viu el senyor del taller o coneixen un altre lloc. Mentre m’expliquen que el propietari segurament no hi és perquè els dissabtes acostuma a sortir amb moto amb el seu fill i que potser hauré d’anar al següent poble gran (Lorenzá), apareix el propietari que havia vingut, casualment, a buscar una cosa al taller. El senyor, malgrat tenir tancat, s'ofereix a arreglar-me la bicicleta. Gràcies, gràcies i mil gràcies... He tingut molta sort i el dia sembla que es torna a redreçar!

Efectivament, el taller toca una mica de tot i, especialment, desbrossadores que és una eina que es fa servir molt per aquella zona. Però també arregla motos, bicicletes i qualsevol enginy mecànic excepte cotxes i vehicles més grans.

El que no té són radis de la mida que necessito, però jo en porto 3 o 4 a la bossa d'eines per si de cas. Quan m'arregla el radi i centra la roda, em comenta que els radis tenen excessiva tensió i per això es trenquen tan sovint. M'estranya el seu comentari perquè ningú més havia fet aquell comentari, però avui estic a les seves mans. Li dic que faci el que hagi de fer, i si considera que s'han d'afluixar una mica tots, doncs endavant. 

Va afluixant un a un, però alguns es resisteixen. Em diu que ha de canviar un altre que està blocat. Bé, al final, em posa dos radis nous i afluixa una mica tot el sistema de radis. Feina feta i problema resolt. El preu no em sembla una ganga (35 €), però no li discuteixo. M'ha fet un favor molt gran.

Finalment, entre unes coses i unes altres he perdut dues hores. I encara pitjor, a les 13 hores quan començo a pedalar s’aixeca aire de cara! El que faltava!!

Resignació i a pedalar encara que sigui a poc a poc, però tot just començar, a la que toco el fre del darrere, m'adono que gairebé no frena. Ostres!! Segurament, en posar la roda, he tocat la maneta del fre i ha passat alguna cosa als pistons. Decideixo que ja ho miraré quan arribi al meu destí. Amb la mica de fre que tinc i el davanter puc avançar sense problemes. Només hauré d'anar amb compte de no frenar bruscament.

Finalment arribo a la Praia das Catedrais sobre les 3 de la tarda i la marea està pujant. Tot i que encara podria fer una capbussada, veig que se’m farà tard i m’estimo més marxar cap a l’alberg perquè no he fet reserva i el cel, malgrat fa un sol espectacular, s’está posant sospitosament negre per l'est.

Quan arribo a l'alberg Viruxe, m'adono que no he dinat. Descarrego les alforges i vaig a comprar a un súper quelcom per dinar i pels àpats següents. Al final amb el tema de l’avaria m’he quedat sense tarda per descansar.

Alberg Viruxe (Ribadeo). Foto d'arxiu: Gronze.

De tornada a l'alberg, dino (tard) i em dedico a netejar la bici i a mirar què li passa al fre posterior. No me'n surto i decideixo que ja ho miraré en algun taller un dia laborable, és a dir, fins dilluns.

Per compensar el dia dolent que he tingut, em toca dormir sol a una habitació que té dues lliteres. La resta són plenes, però el fet de ser el darrer pelegrí que arriba a l'alberg m'ha donat l'oportunitat d'agafar la darrera habitació. Més tard arribaria un grup de 6 o 7 pelegrins que anaven junts i el senyor de l'alberg els ha dit que allà no tenia habitacions per a tots ells. Salvat.

L'habitació tota sencera per a mí

Resum de l'etapa de l'app Relive:

ETAPA 31: CARBALLO - BAAMONDE

PEDALANT PER LA GALICIA INTERIOR

Divendres, 2 de juny de 2023

Distància: 94 kms
Temps: 6h 09' 
Velocitat mitjana: 15,3 km/h
Desnivell:  1.770 m D+ / 1.480 m D-

Sempre que dormo a una habitació no compartida acostumo a llevar-me més tard. Avui m'ha passat el mateix. Tot i que poso el despertador, costa arrencar. Com no haig de desmuntar la tenda, vaig una mica relaxat.

Mentre esmorzo i escalfo una mica d'aigua per fer un te amb el fogonet al lavabo (per seguretat), vaig recollint el material que tinc per l'habitació. 

A dos quarts de nou arrenco l'etapa en direcció a Baamonde, poble que forma part del Camí de Nord. Des d'allà tinc la intenció de fer el camí en direcció contrària als pelegrins fins a Irun.

Ahir vespre, mentre donava una ullada al recorregut d'avui, he vist que, sense cap mena de dubte, la d'avui serà l'etapa més dura de les fetes fins ara. De fet, les darreres etapes que he fet han anat augmentant dia a dia en dificultat pel que fa al desnivell acumulat. Avui amb una etapa de gairebé 100 quilòmetres i un desnivell superior, a priori, als 1.700 metres es presenta molt dura. Que el Senyor m'agafi confessat!

També és cert que cada cop em sento més fort. Fa un que pedalo cada dia a una mitjana una mica superior als 100 quilòmetres i això m'ha posat fort. No em sento cansat o mínimament cansat. 

Avui el dia sembla que serà també bo. Tindré força estones de sol, però no s'espera que faci gaire calor. També, el recorregut allunyat de ciutats i pobles grans molt probablement serà força maco. 

Aquesta és en un 100% una etapa d’interior, tot i que transita molt a prop de la costa corunyesa. Als pocs quilòmetres de sortir de Carballo, la ruta em porta tota l'estona per camins rurals asfaltats i carreteres secundàries. L'avantatge d'això és que la ruta és tranquil·la amb pocs cotxes, més maca i agradable per rodar, però, en canvi el problema d'aquests camins és que els desnivells, quan hi són, són brutals. Rampes curtes, però amb pendents molt més grans que quan circules per una carretera, sigui secundària sigui nacional. I avui, sembla que el dia va per aquí. Algun cop em trobo el pendent de cop en girar i no soc a temps de canviar de marxa, amb la qual cosa haig de posar els peus a terra i completar la pujada caminant. 

A Laracha (entre els km 18 i 19)

A Laracha, Soandres o Gosende són els noms d'alguns dels pobles i llogarets per on passo. El paisatge és molt bucòlic i entretingut, la qual cosa fa que els quilòmetres em passin ràpidament. Sobre el km 40 trobo un restaurant-cafeteria al llogaret d'As Taboas, molt a prop d'Abegondo on es troba la ciutat esportiva del Deportivo de La Coruña, anomenat As Tablas Caral. Com per aquesta ruta és molt complicat trobar llocs per prendre o comprar alguna cosa, decideixo aturar-me i fer un segon esmorzar, aquesta vegada acompanyat per una cervesa 0.0 (és el que normalment prenc a mitja ruta). M'estic a la terrassa de la cafeteria que a aquelles hores, a prop de les 12, està força plena. Aquests petits plaers a mig matí és de les coses que més m'agraden del meu viatge.

Gairebé tot el recorregut fins a la meva aturada per dinar a un bar a la carretera de Madrid a A Coruña (N-VI) el faig per llocs solitaris, humits i molt verds, travessant centenars de llogarets. És increïble la quantitat que n’arriben a haver-hi a Galícia. Ara tinc curiositat per saber-ne el motiu de què a Galícia i a tot el nord d'Espanya, en general, la població estigui tan disseminada en llogarets. Si algú ho sap que ho posi, si us plau, a comentaris. Un d'aquests espais tan macos per on discorre l’etapa és la reserva de la biosfera “As Mariñas Coruñesas e Terres do Mandeo”. Molt interessant.

Entre els quilòmetres 55 i 62, tinc una llarga i dura pujada amb pendents que en alguns punts són del 10%. En aquesta part de la ruta el cel es va tapant i els núvols comencen a fer-se cada cop més negres. Té pinta que aviat caurà una bona tempesta. I cau aviat, m'agafarà al mig del no-res i no podré protegir-me.

Vaques a prop de Recebes

Després d'un bonic tram de camí asfaltat que fa baixada i que passa entre boscos, arribo a un petit poble o llogaret que fa cruïlla amb la N-VI, és A Castellana que pertany a la parròquia d'Aranga. Es nota que a l'estar en aquest punt estratègic abunden els bars. Potser no hi ha més de 10 o 20 edificis i, en canvi, hi ha tres bars. 

Com ja és l'hora de dinar i el cel està a punt de descarregar, crec que l'aparició d'aquest lloc és un missatge que m'estan enviant els astres per tal que m'aturi aquí. Porto exactament 71 quilòmetres, així que entro en el primer bar que es troba a la cantonada i la noia que l'atén em diu que allà no serveixen res per dinar. Em suggereix que vagi a un que hi ha a 50 metres a l'altre cantó de la carretera. Dit i fet, vaig al bar Casa Solme i aquí sí que em poden preparar alguna cosa. 

Cel amenaçador mentre dino a Casa Solme

M'instal·lo a una de les dues taules de la terrassa. Mentre no plogui, s'està bé aquí fora. Demano una hamburguesa i una cervesa. I quan estic a mig dinar comencen a caure gotes d'aigua d'aquelles grans que anticipen un bon xàfec. Poso la bicicleta recolzada a la paret i entro dins del petit bar. Només hi ha una taula lliure que és on em poso per acabar la meva hamburguesa.

La pluja va in crescendo i jo no tinc més feina que demanar-me un segon cafè mentre espero que escampi. No tinc pressa, però tampoc vull arribar massa tard a Baamonde perquè encara tinc uns 25 quilòmetres (sobre 1h30' de temps en funció de com estigui la carretera) i vaig a un alberg municipal on no es pot reservar. Espero no tenir problemes per tenir lloc.

El xàfec dura uns 30' i ràpidament comença a escampar. Pago 9,40 € i marxo per la N-VI. El dia s'ha quedat de fàbula. I a sobre tinc l'aire a favor, la qual cosa fa que porti una velocitat mitjana força bona. Tot el trajecte que em resta va per aquesta nacional amb un bon asfalt. 

En poc més d'una hora arribo a Baamonde que es troba travessada per la N-VI. L'alberg es troba molt a prop. És un edifici molt maco i sembla que no fa gaire que l'han rehabilitat. Abans era una estació de tren. Té un magnífic pati-jardí amb molt de verd i una nau de doble pis plena de lliteres. Per sort, encara hi ha lloc (no molt). Deixo la bici a l'aparcabicis del pati i m'instal·lo a una llitera del pis superior. Si no erro, crec que l'ocupació està al voltant del 90-95%. En el meu racó, al final de la nau, està format per dues lliteres (4 llits) de les quals només està ocupada una. Els dos llits de dalt, de moment estan lliures.

Alberg de Baamonde

Després de dutxar-me, passo per la cuina per veure de què disposo pensant en què haig de comprar per sopar i esmorzar. És una cuina força nova amb un parell de taules amb cadires, però gens equipada. No hi ha cassoles, ni paelles ni res semblant. Únicament un frigorífic, un microones, una vitroceràmica d'inducció que no serveix per res sense cassoles o paelles adequades i una gran pica per rentar els plats.

Amb aquesta informació marxo a la petita botiga de conveniència que hi ha al costat. Hi ha un Spar una mica més lluny, però amb el que m'ofereix aquesta botiga en tinc prou. Al final, la compra puja a 7,75 €, però s'ha de dir que també he comprat una bossa de patates xips i dues cerveses: una per acompanyar les xips que menjaré quan torni a l'alberg.

La resta de la tarda la passo, primer rentant la roba aprofitant que encara fa una mica de sol al jardí, donar una petita volta pel petit poble  i "berenant" la bossa de xips amb la cervesa amb la companyia d'un noi americà que parla perfectament castellà. Quan li dic que soc de Barcelona, ràpidament em pregunta per tot el tema de la independència que intento explicar-li de la forma més neutra possible sense prendre partit per cap de les parts. Xerrant tranquil·lament va passant el que resta de tarda fins que decideixo que és l'hora de preparar el sopar. La majoria de pelegrins han marxat a sopar a alguns dels bars que hi ha al poble. Només un parell i jo estem a la cuina. Em faig una mica de macarrons amb el Campingaz que acompanyo amb salsa de tomàquet i tonyina que és un dels sopars més freqüents que estic fent durant la ruta. És el més fàcil, ràpid i econòmic que puc fer. Hidrats i proteïnes que és el que més necessito per poder afrontar l'esforç de pedalar entre 5 i 7 hores al dia. 

Racons de Baamonde

Després de sopar ja no tinc res per gaire cosa més. Els pelegrins que demà matinaran molt ja estan mig enllitats als seus sacs. Com no tinc moltes opcions, faig el mateix que tots ells: ficar-me al llit i trastejar el mòbil escoltant la ràdio amb els auriculars fins que la son m'atrapa.

Demà arribaré a la costa cantàbrica, en concret al famós poble de Ribadeo molt conegut per la fantàstica i espectacular Praia das Catedrais que vaig poder visitar i gaudir no fa més de cinc anys.

Resum de l'etapa de l'app Relive:

Nota: hi ha un error en el títol interior del video resum. On diu Ribadeo, ha de dir Baamonde. Ribadeo és el final de l'etapa 32.