Abans de les 7 de matí, l'Anton i jo ens llevem més o menys, a la mateixa hora, i ell en un tres i no res ho té tot recollit. Esmorzem plegats, un al costat de l'altre, i ell sembla que no té gaire cosa per menjar. Jo li ofereixo un iogurt i unes galetes, però no les accepta. En un moment donat, em cau un tros de pa a l'herba. El recullo, el netejo una mica per sobre i continuo esmorzant com si res. Ell em mira espantat pel que he fet i em pregunta per què he fet això, que el tros de pa estarà ple de microbis. Jo li dic que no passa res i que a tot arreu n'hi ha. No ho entén i, fins i tot, diria que està esgarrifat. Però la cosa no acaba aquí. Xerrant li toco el braç i, de sobte, em crida espantat que no el toqui. Ara no en tinc cap dubte. Aquest noi, a més de l'Asperger ha desenvolupat algun tipus de fòbia a la brutícia. Ara entenc moltes coses del seu comportament i de les coses que li han passat. Sento una mica de llàstima per les coses que li estan passant. M'agradaria ajudar-lo, però soc conscient que no podré. Ell necessita algun tipus d'ajut professional per tal que pugui trobar feina. Avui té previst anar al Mercadona de Santa Coloma de Farners per demanar feina, però estic convençut que no li donaran. Em sap molt de greu.
I abans que jo acabi d'esmorzar, ell agafa la bici i decideix que ja és hora de marxar. Ens acomiadem de forma freda (les habilitats socials no són el seu fort) i li desitjo sort a l'entrevista.
Una mica més tard de l'habitual, ja ho tinc tot recollit i estic preparat per anar-me'n a casa.
Tot recollit i preparat per marxar
La ruta avui és senzilla perquè he de desfer el camí de la primera etapa, excepte els primers quilòmetres que faig per camins asfaltats fins a Hostalric.
Passat Hostalric agafo la C-35 que ja no deixaré fins a arribar a Llinars del Vallès. Tots aquests quilòmetres són realment lletjos i molt exposats al trànsit de cotxes i camions, i també al sol que comença a caure a plom. Avui tornarà a ser un dia de calor extrema.
Quan porto gairebé 3 hores de ruta i gairebé 40 quilòmetres, deixo la C-35 i em dirigeixo a Llinars del Vallès molt cascat per la calor i amb moltes ganes de fer una aturada llarga per descansar i, sobretot, hidratar-me. Trobo una font en un gran parc molt animat que hi ha al costat del carrer principal. Carrego els bidons i després vaig a un supermercat Dia que hi ha al costat. Compro una ampolla d'aigua amb gas i una mica de raïm que em menjo assegut en un banc a l'ombra.
Mitja hora més tard, i amb l'equador de la ruta d'avui superat, surto per liquidar els darrers 35 quilòmetres que tinc fins a Sabadell. Seran els més durs de tota la setmana, bàsicament per la calor que fa i perquè m'he proposat fer poques aturades per arribar a casa a l'hora prevista.
Primer passo per Cardedeu, km 43 i territori arxiconegut de les meves sortides setmanals amb bicicleta. Després per Granollers, km 51, que travesso per la Ronda Nord per arribar en poc temps a Lliçà de Vall, km 55, i des d'allà per la C-155 plantar-me en Sabadell.
Encara que explicat així de breu sembla que la tornada va ser força ràpida, aquests quilòmetres són els més difícils de tots: orografia de pujades i baixades contínues, molta calor, molt poca ombra i aigua molt calenta. Tot això m'obliga a fer moltes aturades cada pocs quilòmetres quan trobo l'ombra d'algun arbre a la meva banda de la carretera. A aquelles hores totes les ombres bones es troben al costat contrari de la carretera.
Però el patiment no dura tota la vida, i al final arribo a la meva ciutat. Entro per la carretera de la Salut i m'aturo sota la Torre de l'Aigua, l'edifici més emblemàtic de la meva ciutat i al costat del lloc on vaig treballar tants anys. Aquí faig l'última aturada. Només em resten 4 quilòmetres per arribar a casa.
Quan porto 6 hores de viatge (4h42' pedalejant) arribo a casa meva sota un sol de justícia, però feliç d'haver completat el repte de la Pirinexus. M'ha agradat? Sí, però l'hauria gaudit molt més en una altra època de l'any amb temperatures més suaus.
RESUM DE L'ETAPA:
RESUM DE LA PIRINEXUS:
- 6 etapes
- 497 km (82,8 km/dia)
- 4.700 m. de desnivell positiu (784 m/dia)
- 4 ports de muntanya: Colls de Coubet, Santigosa, Ares i Panissars.
- 10 Comarques: Vallès Occidental, Vallès Oriental, Selva, Gironès, Garrotxa, Ripollès, Vallespir, Rosselló, Alt Empordà i Baix Empordà.
Distància: 92 km Temps: 6h 26' Velocitat mitjana: 14,3 km/h Desnivell: 620 m D+ / 670 D-
La nit a l'església de l'Escala no va ser tan plàcida com esperava. Al voltant de les tres de la matinada aproximadament, em desperta el so d'una mena d'alarma o sirena intermitent que al mig de la muntanya resulta molt estranya.
Fa estona que sona fins que m'adono d'aquest so que sembla molt proper, tot i estar força lluny de l'Escala o de qualsevol altre nucli habitat. Durant una estona, estic a l'espera de què el so, força molest i inquietant, s'aturi, però el temps passa i allò no para. Com tinc ganes de pixar, decideixo sortir de la tenda i aprofitar per guaitar des del camí la procedència d'aquest so. La veritat és que fa una mica de cangueli tot plegat: el lloc i les imatges que em rodegen, el so de l'alarma i la negror de la nit. Surto fora de l'església i mentre faig "un riu" a l'altra banda del camí, miro al meu voltant per intentar localitzar el punt d'on ve aquest so. Impossible, no soc capaç de saber-ne la procedència. Decideixo, ficar-me de nou a la tenda i intentar dormir. Finalment, després de gairebé uns tres quarts d'hora l'alarma deixa de sonar. Són les 4:00 de la matinada i no em queda gaire temps de foscor. En poc més d'una hora, començarà a clarejar.
Efectivament, cap a les 5:30 em desperto a causa de la llum que entra a la tenda. Aquesta nit he dormit sense la part exterior d'aquesta i això fa que entri més llum. Intento dormir una mica més dormint perquè tinc la sensació de no haver descansat prou, però a les 6:00 decideixo llevar-me definitivament i començar a recollir. Aviat començarà a passar gent pel camí: ciclistes, corredors i caminadors, passejadors de gossos...
A les 6:00 la llum és gairebé total a l'indret
Un cop recollida la tenda, esmorzo i acabo de carregar tot l'equipatge. Abans de marxar, netejo una mica la zona amb un raspall i un recollidor que hi ha en un racó de l'església. I finalment, busco un indret apartat i protegit per "plantar un pi". Ara sí que ja està tot fet.
Preparat per marxar
Amb tot net i recollit, i jo amb els deures fets, marxo d'aquell racó tan especial que m'ha acollit des d'ahir a la tarda.
Enfilo el camí que baixa en la direcció que em va indicar un dels visitants de la tarda anterior. Em va comentar que no havia de tornar a l'Escala i que avançaria molt més seguint el camí que ell em deia. I així és, en poc més de cinc minuts de baixada pel camí, arribo a un de principal que haig de seguir fins a arribar a Bellcaire d'Empordà, passant a prop d'una casa de colònies que trobaré a mà dreta, segons em va dir.
Efectivament, passo primer per la casa de colònies que és plena de nens i nenes jugant per allà i que, per l'hora que és, estaran a punt d'esmorzar. I abans d'arribar al Km 5, entro a Bellcaire d'Empordà, un poble que sembla molt bonic, però que passo de llarg sense visitar. Avui serà un dia de travessar molts pobles i, en principi, no penso aturar-me en tots ells per visitar-los. Només aquells en què la ruta els travessi.
I poc després seguint per pistes de terra i algun tram asfaltat, arribo a Ullà (km 9). Com la ruta passa pel mig del poble, aquí sí que faig petites aturades per fer algunes fotos de llocs que em criden l'atenció.
Ullà
Quan estic a punt de sortir d'Ullà, tinc la sorpresa de trobar-me al costat de la carretera al senyor amb qui vaig parlar ahir al vespre dins l'església i que em va donar les indicacions de com sortir d'allà. Es veu que és propietari d'una zona d'acampada per a càmpers. De fet, està fent tasques de neteja a l'entrada de l'àrea. M'aturo i parlem una estona i em comenta que al seu espai no pot acollir a gent que va amb tenda, que com a molt podria oferir serveis de dutxa i donar algunes indicacions d'on fer acampada lliure a prop d'on estem.
Continuo la ruta i en pocs minuts arribo a Torroella de Montgrí. De fet Ullà és com una mena de barri de Torroella perquè estan molt junts. A partir d'aquí, la ruta transita per camins, vies verdes i carreteres locals que travessen una zona d'una bellesa increïble esquitxada de pobles petitons de cases de pedra i racons amb molt d'encant i rodejats de paisatges bucòlics com Fontanilles, Fontclara, Sant Julià de Boada, Sant Feliu de Boada i Torrent. Sense cap mena de dubte, és el tram amb més encant de tota la Pirinexus: el Baix Empordà en estat pur.
Després de gairebé 30 quilòmetres i 2h45' d'etapa arribo a Palafrugell que travesso ràpidament perquè no té gens d'interès per a mi i a la sortida torno a agafar una via verda també molt bonica i amb força ombra per on passen una gran quantitat de cicloturistes i grups de ciclistes que semblen estrangers que venen a practicar ciclisme per terres gironines.
Pont de pedra al terme de Mont-ras
I així, sense voler i gaudint de la ruta, em planto a Palamós, el meu primer contacte amb el mar de la Pirinexus, i sense solució de continuïtat, arribo a Sant Antoni de Calonge, a Platja d'Aro i, finalment, a Sant Feliu de Guíxols.
Aquesta part de la ruta és massa turística i va pràcticament tota ella per carretera i carrers que, amb la calor que fa, resulta poc agradable i força cansat.
Quan arribo a Sant Feliu de Guíxols porto més de 50 quilòmetres i són més de les dues del migdia. Toca buscar un supermercat i comprar alguna cosa per dinar. Google Maps em diu que a prop d'on soc hi ha un Lidl i al costat un parc amb bancs i ombra. No m'ho penso més. Compro una ampolla de gaspatxo que és el que més em ve de gust, també humus, un plàtan i una ampolla d'aigua amb gas. Assegut a un banc, dino tranquil·lament i en acabat m'apropo a un bar que hi ha a 50 metres i em prenc un cafetó. També vull un gelat, però no en tenen. Què hi farem!
Ben dinat, continuo pedalant cap a Santa Cristina d'Aro per agafar allà el carrilet d'Olot que em portarà fins a Llagostera passant abans per l'estació de Bell Loch-Font Picant. Pel carrilet, es pedala força bé tot i que el trajecte fa una mica de pujada i no sempre tinc ombra. La calor de la tarda va minvant les meves forces i l'aigua que vaig carregant en les fonts que trobo s'escalfa aviat.
Estacions del carrilet d'Olot
Intento fer parades freqüents als llocs amb ombra que tenen algun interès. I quan porto gairebé 70 km i més de 7h30' hores d'ençà que vaig sortir de l'església, arribo a l'estació del carrilet de Llagostera que es troba en un parc amb una font d'aigua. L'aturada és obligada. Em remullo tant com puc i omplo els bidons amb aigua fresca, o millor dir, amb aigua més fresca que la que duc als bidons. Allà, a l'ombra, m'hi estic gairebé mitja hora descansant.
Quan arrenco de nou, només em queden un o dos quilòmetres per deixar el camí del carrilet i, definitivament, agafar el camí que em durà de nou a Sabadell.
Surto del carrilet i agafo la carretera GI-674 i quan porto una mica més d'un quilòmetre trobo un trencall amb una gran pedra que porta la inscripció de Mas Galceran. Em fa gràcia trobar el meu cognom, per altra banda, força freqüent per terres gironines, i m'aturo per fer-li una foto i enviar-la a la meva família.
Curiositats del camí
Continuo per la GI-674 durant uns cinc quilòmetres, la qual cosa em permet avançar força depressa per una bona carretera fins a que a l'altura de Caldes de Malavella, la ruta es desvia i em porta pel mig d'una zona d'urbanitzacions fins agafar una pista que és el camí de Caldes a Vidreres. Aquesta pista, que passa pel mig del bosc, és força agradable i em porta fins a Sils.
La previsió per a avui és anar a un càmping que hi ha a prop de Riudarenes. Era una de les opcions que tenia mirades per al primer dia de ruta. Avui serà l'única opció. Necessito una dutxa en condicions. Així que la darrera població important abans d'arribar al càmping és Sils i he pensat passar primer per un supermercat per comprar una mica de menjar per sopar i esmorzar.
Amb la compra feta, marxo ja directe a la recerca del càmping que es troba a uns cinc quilòmetres dels quals la major part són per carretera. Hi arribo al trencall que porta al càmping i enfilo el darrer quilòmetre del dia.
Quan estic a poc menys de 300 metres de l'entrada, veig un cicloturista aturat al mig del camí amb problemes. Va molt carregat i li cauen les coses. A més quan estic molt a prop, veig que va amb uns pantalons com de vestir i una camisa blanca de màniga llarga. És un noi jove que sembla estranger. Quan passo pel costat li pregunta si necessita ajuda i em diu que no.
Cinc minuts després d'arribar jo a la recepció del càmping ho fa ell. És un noi d'uns vint-i-pico anys, ros i amb uns cabells enrinxolats. Mentre esperem que arribi la persona que ens ha de fer el check-in m'assabento que és ucraïnés i poca cosa més.
La noia de recepció m'assigna la primera parcel·la que hi ha entrant al càmping perquè allà hi ha una carpa que em pot servir per muntar la tenda a sota i evitar la humitat de la matinada, segons em diu la noia. També em diu que li donarà la mateixa parcel·la al noi que ha arribat amb mi. Fins aquí tot normal.
Mentre estic traient les coses de la bici i de les alforges per muntar la tenda, hi arriba ell. I aleshores em començo a assabentar d'algunes coses. Primer de tot, em diu que el seu nom és Anton, però que li puc dir Antonio. La segona és que no porta tenda i que farà bivac. Per aquest motiu, tot i que hi cabem els dos sota la carpa, li decideixo tot l'espai per tal que estigui una mica aixoplugat. De tota manera, no sembla massa convençut del lloc i se'n va uns metres més enllà on deixa la bici amb tots els trastos que porta (molt menjar i una bossa de roba amb un "trasto" molt gran a dins). I el primer que fa és marxar a les dutxes.
Una hora més tard, quan ja tinc tot muntat i endreçat, decideixo anar-me'n a dutxar també. Quan hi entro a la zona de dutxes, ell encara s'està dutxant. Quan jo acabo de dutxar-me i d'afaitar-me, ell encara s'està dutxant. I quan ja una bona estona que estic a la meva parcel·la, veig que surt de l'edifici amb la mateixa roba que portava, però tota ella xopa. L'ha rentada i se l'ha tornat a posar. Tot plegat el seu comportament em resulta una mica estrany.
I ja al llarg de la nit, sabré moltes coses més. Viatja amb una bicicleta amb alforges perquè el van fer fora d'una habitació on vivia perquè les factures de l'aigua eren brutals. Es veu que quan es dutxa s'hi està molta estona. No cal que ho juri. També que s'ha comprat aquesta bici amb les alforges i una cistella metàl·lica al davant al Decathlon. I el que està fent ara és moure's pel territori buscant feina i una habitació o pis de lloguer. De fet, demà pensa anar a Santa Coloma de Farners per veure si al Mercadona li donen feina i troba un pis que té controlat. Mentrestant, dorm on pot als càmpings que localitza. I al final desvetllo l'enigma del "trasto" que porta a una bossa de roba: és una airfryer!! Es veu que la tenia quan el van fer fora del darrer lloguer i no té més remei que dur-la a sobre, tots els inconvenients que li comporta.
Bé, per resumir-ho una mica i anar de pressa. L'Anton és un noi TEA (trastorn de l'espectre autista) d'altes capacitats (Asperger) i TDAH. Vivia amb els seus pares a Màlaga (van fugir de la guerra) i amb ells la convivència era impossible. Ell és supermaniàtic de la neteja, a banda d'altres coses, i els seus pares el van fer fora. També em comenta que ell és enginyer informàtic, però que el títol no li convaliden i que per això no pot trobar una feina qualificada relacionada amb els seus estudis. Tot plegat un drama. M'agradaria ajudar-lo, però és complicat i tampoc es deixa.
Quan arriba la nit, jo em fico a la meva tenda i ell s'estira al ras amb el seu sac i una màrfega a uns tres metres de la meva tenda. M'adormo en un tres i no res, però de matinada (al voltant de les 4:00) de cop i volta, comença a ploure amb ganes. Surto de la tenda a correcuita i com no la tinc clavada a terra ni he posat el tendal exterior, em resulta fàcil transportar-la fins a la carpa amb tots els estris a dins. L'Anton ho té més fàcil i també s'instal·la sota la carpa. La nit continua.
Distància: 74,1 km Temps: 4h35' Velocitat mitjana: 16,2 km/h Desnivell: 630 m D+ / 1.450 D-
Torno a llevar-me d'hora, però aquesta vegada faig el ronso una mica perquè avui tinc una etapa relativament fàcil i no em cal matinar. I dic fàcil perquè, tot i tenir el port més llarg i amb més altitud de la ruta, el Coll d'Ares amb més de 1.500 metres d'altitud, aquest es troba a l'inici de l'etapa i un cop coronat, la resta de l'etapa fa baixada fins al final. Per tant, per aquest motiu m'ho prenc amb molta calma.
Surto de la tenda abans que ho faci la Michèle. El dia torna a ser assolellat i, segons les previsions, tornarà a fer calor. La part divertida del dia és que a més de la llarga baixada que tinc a la segona part de l'etapa, és que avui passaré a França, i això sempre té un punt de novetat.
De mica en mica vaig fent la rutina del dia: començar a recollir la tenda, esmorzar, recollir la roba estesa que encara és humida, la qual cosa era previsible perquè el lloc és força humit, i finalment organitzar i carregar les alforges.
En tot aquest impàs de temps, la Michèle ja ha recollit i ha marxat en direcció al Coll d'Ares. No ens acomiadem perquè ella està segura de què l'atraparé en algun moment de l'etapa, com així va ser (espòiler).
Tot recollit i llest per marxar
Finalment, quan passen uns minuts de dos quarts de deu (9:35), surto del càmping en direcció a Camprodon que es troba a uns 4 quilòmetres. Aquests primers quilòmetres fan una certa pujada, però aquesta és molt suau i de seguida hi arribo.
Com m'he plantejat una etapa de passeig i gaudi, decideixo passar pel centre de Camprodon per visitar el poble. Feia moooolts anys que no hi anava i tenia records molt minsos.
L'únic que recordava era el pont i poca cosa més. De seguida hi arribo i faig la primera aturadeta del dia per gaudir del lloc i fer algunes fotos i vídeos.
Després d'uns breus minuts continuo travessant el poble intentant trobar la sortida nord, i sense voler hi arribo a un altre punt bonic de Camprodon, la plaça de Santa Maria a on es troba l'església del mateix nom i a l'esquerra d'aquesta l'església del monestir de Sant Pere. Això fa que torni a parar per mirar-me-les amb calma i fer unes fotos.
I ara sí, amb la visita a Camprodon completada, surto del poble per la part de dalt per començar l'ascensió al coll d'Ares. A la sortida del poble ja trobo indicacions específiques, que aniré trobant durant tota la pujada, sobre la distància que hi ha fins al cim, l'altitud en aquell moment i el pendent del tram. En aquell punt la informació que tinc és que em trobo a uns 17 quilòmetres del coll.
La primera part de la pujada (els primers 4 km) són força suaus i em serveixen d'escalfament. Segons la informació d'abans, el pendent mitjà d'aquesta primera part es troba al voltant del 3%. Molt assequible.
Connecto la ràdio i començo a pujar tranquil·lament gaudint de la temperatura, encara no fa molta calor, i del paisatge.
Entre els quilòmetres 8 i 11, just abans d'arribar a Molló, el pendent es fa més dur i passa a oscil·lar entre el 5-6%, la qual cosa es nota una mica així com la calor, especialment en aquells trams sense ombra.
Quan porto 1h30' de ruta i una mica més d'11 quilòmetres arribo a l'altura de Molló. I dic que arribo a l'altura perquè si vull visitar el poble, haig d'afrontar una pujada extra no molt llarga, però força important, així que decideixo que només faré unes fotos des de la rotonda que hi ha al peu de la pujada.
Molló des de la rotonda
Unes fotos, una pixada ràpida per buidar la bufeta i continuo la marxa. El següent quilòmetre i mig, aproximadament, és un fals pla descendent que s'agraeix molt abans del darrer tram d'uns 8 quilòmetres amb un pendent molt estable entre el 5 i el 7% que ja comença a picar una mica, especialment per la calor donat que les ombres deixen de sovintejat. En aquesta part, vaig fent aturades freqüents en llocs d'ombrar per descansar uns segons, no més d'un minut, i en algunes d'aquestes aturades aprofito també per fer algunes fotos.
Vistes de Molló durant la pujada
Durant la pujada m'avancen tres (dues noies i un noi) bikepackers francesos amb bicis de gràvel que porten un ritme més alegre que el meu, no obstant van menys carregats que jo i... són més joves. De fet, aquest trio me'l trobaré durant molts cops durant el dia d'avui i demà.
Finalment, quan porto unes 3 hores d'etapa i poc més de 21 quilòmetres arribo al Coll d'Ares. I just al senyal del coll em trobo els tres francesos i a la Michèle que s'estan fent fotos. La Michèle em rep amb alegria i em diu que sabia que l'atraparia tot i haver sortit una hora abans. Val a dir que ella també va visitar Camprodon i, a diferència meva, també va fer una visita a Molló.
Coll d'Ares (1.513 metres)
Des d'aquest punt fins al pas fronterer hi ha uns 100-200 m que fem plegats on tornem a aturar-nos per fer unes fotos del lloc i llegir els plafons informatius que parlen de la fugida de molts civils de la Guerra Civil que van passar per aquell punt. Les imatges il·lustratives d'aquest camí de fugida són colpidores.
En aquest punt hi ha molta animació. A part dels 4 cicloturistes (els tres francesos, la Michèle i jo), un grup nombrós de motoristes alemanys, algunes famílies i una patrulla de la policia nacional que sembla que està fent guàrdia a la frontera). Fem les fotos de rigor del vessant francès per donar fe de què estem ja en territori francès, i ara sí, després d'una bona estona, reprenem la marxa amb la llarga baixada que és pràcticament fins a final d'etapa, a excepció d'algunes pujades curtes i una part més plana cap al final.
Inici de la part francesa de la Pirinexus
Els primers 13 quilòmetres de baixada són trepidants i els gaudeixo moltíssim. Els pendents són variables, però en aquesta part oscil·len entre el 5 i el 8% de mitjana amb unes vistes magnífiques de la comarca del Vallespir. Als revolts haig d'anar amb compte de no passar-me de velocitat perquè vaig molt carregat i puc tenir un ensurt greu. Per tant, la baixada, tot i ser ràpida, la faig de forma controlada a una velocitat al voltant dels 30-40 km/h.
El pitjor de qualsevol baixada, per molt llarga que sigui, és que el final arriba molt ràpidament, i en poc més de 20 minuts albiro el primer poble de França, Prats de Molló-La Preste. Tinc decidit que aquest serà el poble on m'aturaré a dinar perquè ja és una mica tard, i així de pas, faré una mica de turisme pel poble.
Entrada al poble de Prats de Molló i a la part antiga
Uns quants minuts més tard, i sense haver quedat prèviament, em trobo a la Michèle a l'arc d'entrada a la part antiga del poble. Decidim visitar-lo junts caminant i arrossegant les bicicletes. La part antiga no és molt gran i acabem al cap de poca estona. Durant el passeig ella es compra alguna cosa per dinar i jo omplo els bidons d'aigua a una botiga on els senyors que estaven a la porta s'ofereixen a omplir-me'ls quan els pregunto por la font més propera.
Finalment, ens instal·lem per dinar en un banc amb ombra a la plaça del Firal, fora de la part antiga. Jo he decidit no comprar res per menjar i tirar de reserves. Menjo una mica d'embotit, un parell d'ous durs que encara em queden i una llauna de sardines amb una mica de pa que tinc del dia anterior, un plàtan i una cervesa que he comprat a la botiga on m'han donat aigua. Mentre dinem parlem de les nostres famílies i d'altres temes intranscendents. A aquella hora, a prop de les tres de la tarda, la calor s'intensifica i fa mandra abandonar l'ombra per continuar el camí. Ella té més pressa perquè vol arribar a casa seva, Argelers-sur-mer a la costa francesa al costat de Colliure, no massa tard i marxa abans. I ara sí que ens acomiadem definitivament, tot i que no descartem tornar-nos a trobar durant la baixada, cosa que no passarà perquè marxo un quart d'hora més tard, ja que he decidit descansar una mica més, tot mirant una partida de petanca, que deu ser l'esport nacional en aquest país.
Finalment, decideixo marxar cap a Ceret, on teòricament es troba el meu final d'etapa. Encara em resten uns 40 quilòmetres, però com són favorables m'ho prenc amb calma.
A la sortida del poble encara trobo alguna pujada, però un cop ja soc a la carretera torna la baixada.
Quan porto uns 7 o 8 quilòmetres de baixada, arribo al següent poble, Le Tech. En principi no penso aturar-me, però passant pel mig del poble trobo el punt d'aiguabarreig de dos rius, un és el riu Le Tech (com el poble) i l'altre el riu La Coumelade (ho he mirat a Google). En aquell punt hi ha una petita zona de pícnic amb una font i decideixo fer una aturadeta breu perquè m'estic pixant.
Entrada de Le Tech
Finalment, com tinc els peus reescalfats, decideixo baixar a la vora del riu i ficar-me fins als genolls per refrescar-me una mica. La veritat és que l'aigua baixa molt fresqueta i s'agraeix.
Després de la petita remullada, torno a la carretera. Encara em resten més de 30 quilòmetres per arribar a Ceret i no puc badar perquè no sé on passaré la nit, i no vull arribar massa tard.
La ruta continua fent baixada, tot i que cada cop el pendent va minvant. Primer passo per Arles-sur-Tech (km 53), després per Amèlie-les-Bains (km 58) i finalment arribo a Ceret (km 68) força cansat per la calor-xafogor que fa. Un cop allà busco un lloc amb ombra per descansar i estudiar què faig. Mentre m'aproximava a Ceret estava pendent de possibles llocs per fer acampada lliure, però realment cap d'ells em motivava per diferents raons: massa zones de conreu a la vista, poques o cap zona de bosc on amagar-se i si veia algun lloc tenia vegetació massa alta. A més amb la calor que estava fent en aquell moment, cap lloc em semblava adient. El meu cap em demanava anar a un càmping per poder gaudir d'una bona dutxa.
Al banc, mentre descansava, veig que tinc un parell de càmpings a prop. Crec que aniré al càmping Nogarède que es troba a un quilòmetre, però abans hauré de passar per un supermercat per comprar menjar i beure. Però mentre rumio tot això, també se m'acut que puc avançar una mica més perquè tinc més opcions de càmping. Veig que Maureillas-las-illas, just abans de començar l'ascensió al Col de Panissars que hauré de fer demà, n'hi ha un de municipal que segurament estarà be de preu i es troba just a l'inici del port. No m'ho penso dos cops i marxo cap allà. Estic a poc més de 5 quilòmetres de bona carretera.
Malauradament, no he pres una bona decisió. No m'he fixat que la ruta hauria de passar abans per Le Boulou, i d'aquesta manera, em saltaré aquest poble. No era la meva intenció, però el fet de no pensar prou em fa cometre aquest error. I ja posteriorment, un cop a casa, veig que abans d'arribar a Le Boulou hi ha un llac magnífic amb molta zona de gespa i molts arbres. Hauria estat un bon lloc per acampar. Quina llàstima!!
A més el càmping de Maureillas-las-illas és una merda. No té pràcticament serveis (molt precari) i a sobre em cobren 19 €. Un autèntic robatori. A més no em prenen les dades (és obligatori) pel registre, per la qual cosa, acabo pensant que realment aquell senyor de recepció el que ha fet ha estat embutxacar-se els meus calés. Cada cop n'estic més segur.
Un cop instal·lat i dutxat, tinc el temps molt just per anar a comprar quatre coses per sopar i esmorzar. És tan just el temps, que haig de fer els 500 metres que tinc fins al supermercat del poble corrent. Hi arribo quan falta un minut per tancar. Per sort, no soc l'únic que arriba amb el temps just, i a més la dona del súper no té pressa per tancar.
Després ja només resta fer el sopar i estirar una mica la nit assegut a la meva cadira penjant fotos i històries a Instagram, i revisant la ruta que faré demà. I d'aquesta manera dono per liquidat el dia.
Temps: 5h41' Velocitat mitjana: 12,8 km/h Desnivell: 1.100 m D+ / 660 D-
Em llevo molt d'hora. No he passat una bona nit segurament perquè he notat el canvi de passar de dormir en llit a una màrfega de pocs centímetres de gruix. M'he despertat sovint i he hagut de fer nombrosos canvis de posició. No he descansat bé i, a sobre, m'he llevat a les 5:30 aproximadament del matí. A aquesta hora la llum del dia, tot i que no ha sortit el sol per l'horitzó, és total. Suposo que també ha influït, el fet d'estar fent acampada lliure en un lloc força visible per a la gent que matini i surti a fer esport o passejar el gos.
Com vull evitar possibles problemes i que en cridin l'atenció, el primer que faig quan em desperto és començar a desmuntar la tenda. Sense rastre d'aquesta, estaré més tranquil mentre esmorzo.
El primer de tot és desmontar la tenda
Un parell d'ous durs que porto de casa, una mica de fuet amb "regañás", un plàtan, un cafè soluble amb un parell de galetes que em faig jo amb civada, musli i plàtan, són l'esmorzar del dia.
Després de recollir tot i "aprofitar" les instal·lacions sanitàries de l'àrea de pícnic, surto a les 8:12 del matí per començar la segona etapa de la Pirinexus. La veritat que em convé començar a pedalar d'hora per fer la quantitat més gran de quilòmetres possible amb la "fresca" del matí.
Tot recollit i preparat per marxar
El meu primer objectiu és arribar a Sant Joan de les Abadesses i, si vaig bé, avançar fins a Sant Pau de Segúries o, fins i tot, arribar a Campodron. Com a pla B tinc diferents opcions d'allotjament en càmping a prop d'aquestes poblacions. El primer objectiu és intentar, si puc, fer acampada lliure.
Començo a rodar pel carrilet que es troba escassament a 20 metres del meu lloc d'acampada. Vorejo pel nord-oest el poble de Les Planes d'Hostoles. El dia és espectacular i ve de gust pedalar a aquelles hores amb aquell sol que encara no escalfa gaire, especialment perquè la ruta del carrilet transita per llocs amb força ombra.
Les Planes d'Hostoles des del carrilet
La ruta ja comença amb una suau ascensió que estarà al voltant d'un 2% de mitjana i el recorregut amb aquella llum de primera hora del matí és encisador. La ruta avança per una pista encaixonada i passant, de tant en tant, sota ponts o túnels una mica més llargs.
Quan porto només poc més de 5 km, arribo a Sant Feliu de Pallarols que travesso sense sortir-me de la ruta del carrilet. El camí continua pujant suaument sense gaire dificultats excepte quan arribo al km 11 que la ruta del carrilet es converteix en una carretera d'asfalt (sense tràfic) que puja durant un quilòmetre amb un desnivell entre el 5 i 6%. Per sort, la pujada acaba de pressa i a dalt un senyal em dona la benvinguda a la Vall d'en Bas. Des d'aquest punt, tinc una bonica baixada per carretera d'un parell de quilòmetres que gaudeixo per la mateixa baixada i per les magnífiques vistes que tinc de la vall.
Entrant a la Vall d'en Bas
Un cop acabada la carretera al peu de la vall, torno al carrilet que transita durant uns quilòmetres entre trams encimentats i d'altres de terra que m'aproximen a Sant Esteve d'en Bas.
Hi arribo quan porto ja una mica més de 15 km i 1h40' de ruta. La mitjana que porto és lenta. Primer perquè la major part del recorregut que porto fet ha estat en pujada i també perquè m'ho prenc amb calma com si fos un passeig. El dia es farà llarg a partir d'Olot i intento arribar fresc a la dificultat del dia.
A Sant Esteve d'en Bas, tot i que no ho tenia previst, decideixo fer una aturada per esmorzar quan veig un bar amb terrassa a l'ombra a la zona esportiva del poble amb alguns ciclistes que estan fent bikepacking. Em foto un entrepà de "bacon" amb formatge amb una 0.0 i un cafetó per rematar l'esmorzar.
Vall d'en Bas
Continuo la ruta que fins a Olot és força plana amb una certa tendència a fer baixada molt suau. Sortint de Les Preses, en un tram força urbanitzat, crec que tinc una petita badada en la ruta que em porta cap al Mallol i m'allunya d'Olot. Quan me n'adono, reviso Google Maps i trobo una carretera asfaltada que em tornarà a portar al carrilet abans d'entrar a Olot.
En el darrer km abans d'arribar a Olot, i ja dins la ruta del carrilet, avanço a una cicloturista d'una certa edat (calculo que més gran que jo) que viatja sola. A partir d'aquest moment, la ruta la compartiré amb ella, de forma intermitent, durant un parell de dies.
Travesso Olot seguint les indicacions de la ruta, però en algun moment m'equivoco de nou i passo de llarg del camí correcte fent algun quilòmetre de més. Veig que la cicloturista m'està seguint a una certa distància prudencial. Quan me n'adono, just al costat del cementiri d'Olot i al peu del volcà Montsacopa, torno a consultar el Google Maps. He vist l'error. M'he fotut una bona pujada de forma gratuïta! M'adreço a ella per explicar-li. És francesa. Amb el meu anglès precari li explico que ens hem desviat de la ruta i que hem de tornar enrere una mica fins a trobar la carretera que va a Sant Joan de les Abadesses.
Seguim la ruta, cadascú per la seva banda, però ella a una certa distància. Finalment, agafo la carretera que ja no deixaré fins a Sant Joan de les Abadesses. Comença el port del dia. Seran uns 15 quilòmetres d'una pujada constant amb un pendent mitjà del 5-6% sense cap descans i amb algun tram curt del 10%. M'ho prenc amb molta calma, especialment perquè són més de les 12 del migdia i la calor s'intensifica molt.
Vaig pujant i la cicloturista francesa seguint-me a una certa distància que cada cop és més gran. Cada cop que ho necessito faig una breu aturada en els punts on trobo alguna ombra que no són gaire. En un d'aquests punts de descans, coincideixo amb la cicloturista que a partir d'aquell moment ja té nom i edat. Es diu Michèle i té 65 anys. Està fent la Pirinexus en solitari i ha començat al seu poble que és Argeles-sur-mer, molt a prop de Colliure. Avui està fent la seva tercera etapa. També m'explica que el seu marit no l'acompanyada perquè està una mica delicat de salut, tot i que també és cicloturista i ja ha fet fa algun temps la Pirinexus.
Reprenem la ruta, cadascú al seu ritme i sense esperar-nos. Ella m'ha dit que la seva intenció és quedar-se a Sant Joan de les Abadesses i així visitar el poble, i jo li dic que la meva és intentar arribar una mica més lluny.
Encara resta pujada i m'estic quedant sense aigua i la poca que em queda és "caldo". Intento beure a petits glops perquè no sé quan podré tornar a omplir. Probablement hauré d'esperar fins a arribar al poble. Per sort, durant la pujada veig una casa mig amagada per sota de la carretera on hi ha un senyor traginant alguna cosa a l'hort que té. Agafo els dos bidons i baixo una mica pel camí que porta a la casa. A una certa distància demano la seva atenció, però no em sent. M'aproximo encara més fins que finalment el senyor em veu. Li demano si em pot donar aigua i em diu que sí, que continuï una mica cap a la dreta i trobaré un brollador d'aigua fresca natural de la muntanya. M'apropo al punt que em diu i no veig res, però al cap de poc apareix el senyor i em diu que segurament té tancada l'aixeta, com efectivament ho està. Fica la mà per un forat i, de cop i volta, comença a brollar l'aigua. Aigua de maig (o millor dit, aigua de juny)!! Bec i em remullo tot, i omplo els dos bidons amb aigua molt fresca. Torno a revifar. Em sap greu per la Michèle perquè potser també va mancada d'aigua, tot i que he vist que porta tres bidons a la bicicleta.
Torno a la carretera, encara em deuen quedar uns 4-5 quilòmetres, pel que m'ha explicat un ciclista amb qui he parlat una estona abans. De la Michèle ni rastre, però crec que encara no ha passat per aquell punt. Decideixo seguir i afrontar els darrers quilòmetres del Coll de Coubet.
Hi arribo quan porto una mica més de 44 km i més de 6 hores de ruta. Són dos quarts de tres i, potser, el pitjor moment del dia pel que fa a la calor. Però quan crec que tot serà baixada fins a Sant Joan, veig que la carretera continua pujant una mica, però no tant com abans. Uns centenars de metres més endavant la carretera es divideix. La principal va cap a Ripoll i jo agafo la GI-521. La carretera puja, planeja, baixa i torna a pujar fins arribar al Coll de Santigosa que es troba uns 50 metres més amunt que el Coll de Coubet. Però abans d'arribar a dalt del Coll trobo una magnífica font de la qual raja moltíssima aigua fresca. Com l'aigua que porto als bidons ja és calenta, buido els bidons i els omplo amb l'aigua de font. Aprofito també per rentar una mica la bicicleta que està plena de pols, especialment la transmissió. I abans de marxar, em tiro a discreció aigua a sobre per acabar de refrescar-me.
I ara sí, ben fresquet i amb el Coll de Santigosa superat, em llanço coll avall a la recerca de Sant Joan de les Abadesses. No crec que m'aturi a dinar perquè amb el doble esmorzar que he fet, puc avançar una mica més, com a mínim fins a Sant Pau de Segúries.
Aigua ben fresqueta després de la pallissa
La baixada és llarga i trepidant (almenys m'ho sembla) i després d'una mica més de 6 quilòmetres enllaçant revolts un darrere de l'altre, arribo a Sant Joan. Porto 52 km i 6h30' de ruta (sense comptar les aturades). Com havia decidit, passo de llarg del poble. Pensava fer una petita aturada a un supermercat per comprar alguna cosa per dinar, però com veig que es troba a més d'1 km i haig de baixar (i després pujar), decideixo tirar milles. Miraré si a Sant Pau, que es troba a uns 7-8 quilòmetres, hi ha algun súper i si no, amb el que porto a sobre, crec que podré sobreviure.
Agafo la carretera de Camprodon i no la deixo, tot i que veig alguns trams de via verda que va paral·lela a la carretera. No hi ha gaire trànsit i crec que avançaré més ràpidament per la carretera. Aquesta fa una suau pujada (1-2% de pendent) i tinc vent de cara, i això fa que trigui gairebé una hora a arribar. M'aturo a l'ombra per mirar si trobo al Google Maps alguns súper. Cap ni un, i suposo que cap botiga per l'hora que és, així que busco un lloc protegit del sol i, a pocs metres, per un caminet asfaltat, trobo un bon lloc amb un banc on menjaré alguna cosa. Finalment, una mica de fuet, una llauna de sardines en escabetx amb unes "reganyes" i el darrer plàtan que porto són el dinar del dia.
En poc menys de 30' soc de nou a la carrereta. Igual que abans, decideixo continuar per la carretera, excepte algun tram que faig per la via verda. Són poc més de 7 km. De sobte el sol desapareix i núvols negres que pinten tempesta (també ho diu el meu mòbil) se'm tiren a sobre. I en un tres i no res, quan pensava que podria arribar a Camprodon abans que comencés a ploure, comença a tronar i a ploure amb ganes. Estic al mig de la carretera i no sé si trobaré aixopluc més endavant. Dilema. Què faig? Avanço? Tiro enrere uns centenars de metres on he vist algunes edificacions i un càmping? Davant de l'incertesa de no saber que trobaré més endavant i de les gotes gruixudes que cauen, giro cua fins una casa de camp. Entro al recinte i demano en veu alta si hi ha algú. Hi ha un garatge-magatzem obert al costat de la casa. Decideixo deixar la bici mig protegida i jo m'aixoplugo a l'entrada del garatge. Finalment, una dona guaita pel balcó i em diu que cap problema per refugiar-me mentre plou. Al poc temps, la tinc a la porta del carrer i conversem durant una estona. Em sap greu que estigui ella allà amb mi tota l'estona. Suposo que no ho fa per desconfiança, sinó per cortesia. Per sort, la pluja no dura més de 15' i sembla que tindré una treva. En canvi, la dona em diu que ja no tornarà a ploure, com així va ser, malgrat els trons que es senten a la llunyania. M'acomiado d'ella donant-li les gràcies i continuo cap a Camprodon que dec tenir a poc més de 2 km.
Al llarg del trajecte que em resta fins a Camprodon, veig que tenia força llocs on aixoplugar-me en cas de pluja, però de moment sembla que no plourà més.
En pocs minuts soc al poble. Toca tornar a mirar Google Maps per buscar un supermercat per comprar algunes coses per sopar i l'esmorzar de l'endemà. Encara no sé on passaré la nit. Al costat del lloc on m'he aixoplugat hi havia un càmping i uns quilòmetres més endavant en direcció a Coll d'Ares on pujaré demà, també n'hi ha un altre. Finalment, decideixo anar a comprar a Bon Preu Esclat que es troba a la sortida de Camprodon i ja des d'allà aniré al càmping Les Solanes. He decidit passar la nit en un càmping per dues raons: per si finalment plou i, en segon lloc, perquè per molt que miri a banda i banda per aquesta zona no veig gaire possibilitat de fer acampada lliure perquè hi ha molta vegetació i pocs llocs plans. Potser si miro molt en trobaria algun lloc, però crec que necessito una bona dutxa i carregar la powerbank.
Al supermercat compro una amanida en bossa, un pack de 4 iogurts, pa i una mica de fruita. I com dins del súper hi ha un forn de pa i una zona per prendre cafè, em compro quatre dolços farcits de xocolata, dels quals em menjo dos amb el cafè que em prenc allà assegut a una taula.
Amb la compra feta, torno a la carretera per fer els 2 quilòmetres que em resten fins al càmping. Aquests són en pujada, però no m'importa perquè ja els tindré fets per a demà.
Arribo en poc menys de deu minuts, i la sorpresa que tinc és que el càmping està tancat. Només obren els caps de setmana, i a partir d'aquest cap de setmana ja ho faran de forma continuada. Això és el que m'explica el propietari amb el qual coincideixo a la porta quan està tancant la porta d'entrada. Putada gran! Més endavant ja no hi ha cap càmping més. Tocarà desfer camí i anar més enllà de Camprodon (al costat d'on m'he aixoplugat aquesta tarda) per trobar el primer càmping obert. Quina ràbia!
Arribo de pressa perquè tot el camí és de baixada (que demà tornarà a ser de pujada) i quan hi arribo tinc la darrera sorpresa del dia: la Michèle acaba d'arribar també a la recerca d'un allotjament. Finalment, ha decidit continuar la ruta perquè no ha trobat res que li fes el pes a Sant Joan de les Abadesses. Aquesta coincidència fa que ens permetin compartir parcel·la perquè el preu per acampar (tenda + persona) és de gairebé 20 €, i com ens hem queixat, la dona ens ha permès fer aquest "arreglillo". Al final pagarem 14 € per cap, que tampoc és una ganga perquè el càmping està a mig gas: no hi ha gaire gent, la cafeteria-restaurant està tancada i la recepció la tanquen en 45 minuts.
Tot i que teòricament compartim parcel·la, ho fem a una certa distància l'un de l'altre per mantenir una certa intimitat i amb una taula de pícnic per a cada un. El lloc està força bé i tinc accés a l'electricitat sense pagar suplement.
Instal·lat al càmping
Un cop plantada la tenda, dutxat i amb la roba del dia rentada, decideixo sopar d'hora per gaudir del vespre. I com a la zona d'acampada no arriba bé Internet, després de sopar, m'instal·lo a una taula de la terrassa de la cafeteria per trucar a casa i dedicar la resta del dia a actualitzar les meves xarxes socials i a revisar la ruta de demà en la qual passaré a França. No trigo gaire en anar a dormir, la Michèle ja fa estona que ho fa.
