AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 4: OUAZZANE - CRUÏLLA RN4/RN13 (ÀREA DE SERVEI)

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

PRIMERA ACAMPADA LLIURE

Dijous 9 d'octubre de 2025

Distància: 84,0 km

Temps: 4h 52'

Velocitat mitjana: 17,2 km/h

Desnivell: 600 m D+ / 700 D-

Matino una mica més de l'habitual, però com el sol surt una mica tard (7:26), condiciona a l'hora d'inici de l'etapa. El dia està mig ennuvolat i fresquet. El termòmetre marca 17º. El carrer, que puc veure des de la finestra de la meva habitació, té poc moviment.

Comença el matí a Ouazzane

Abans de posar-me en marxa, decideixo esmorzar primer abans de començar a organitzar les alforges. Una mica d'embotit que porto des de casa amb una mica de pa, un iogurt amb musli, civada i fruits secs, un parell de plàtans i un cafè de sobre, l'aigua del qual escalfo al fogonet d'alcohol, com vaig fer ahir a la nit.

Amb la panxa plena, organitzo les alforges de forma metòdica (porto una "xuleta" amb les coses que porto a cada una d'elles). Així puc trobar les coses ràpidament, si ho necessito, mentre estic en ruta.

A tres quarts de nou ja estic llest. El recepcionista de la nit m'ajuda a treure la bicicleta de l'hotel. Al costat de la porta hi ha un grup d'adolescents preparats per anar a l'institut que em miren encuriosits. De mica en mica, van agafant confiança i em comencen a preguntar per les coses que porto a la bici i sobre el seu pes. Al final, volen fer-se unes fotos amb mi.

Amb alguns dels adolescents

Quan són les 9 de matí, començo a pedalar amb el tallavent posat perquè de moment continua el dia fresc. Surto de la ciutat amb molta facilitat. Després de 15' agafo la carretera nacional que porta a Fès. 

Els primers vint-i-cinc quilòmetres són molt favorables, per la qual avanço força de pressa. El paisatge que travesso és molt semblant al d'ahir, és a dir, molts conreus, especialment d'oliveres. El dia continua tapadet, tot i que les previsions del dia indiquen que al final el sol s'imposi i, fins i tot, faci calor.

Travesso alguns pobles de diferent mida, com Bni Quolia (km 8) i Ain Defali (km 29) i que el puc anar percebent és que com més baixo cap al sud, més rurals i pobres són. Es veuen molts nens, que haurien d'estar a escola, a sobre de rucs o en carros carregats amb dipòsits d'aigua que van a buscar a llocs que deuen ser pous veïnals (se'n veuen uns quants). De fet, tres quilòmetres abans d'Ain Defali, m'aturo al final d'una pujada per gravar un vídeo i parlo d'això. 

Quan porto tres hores de ruta i mitja d'etapa feta, arribo a una ciutat força gran, Jorf el Melha o ⵊⵯⵕⴼ ⵍⵎⵍⵃⴰ en amazigh (tots els indicadors que trobo per la carreteta estan escrits en àrab, transcripció alfabet internacional i amazigh, la llengua berber). En aquest punt, decideixo fer la meva parada habitual de meitat d'etapa per prendre'm un te i descansar una mica. L'aturada en aquest punt la faig més llarga del que és habitual (45'). El bar té wifi i aprofito per editar i pujar vídeos a Instagram per tal d'avançar feina de la nit.

Aturada a meitat d'etapa (Jorf el Melha)

El perfil de tota aquesta part central de l'etapa és amb dents de serra, la qual cosa implica un continu puja-baixa que, sembla que no, cansa bastant. A més, en aquest moment del matí, el sol cau a plom i la temperatura puja força fins als 30º.

Després de tornar a la carretera, veig la primera parella de dromedaris, tot i que encara estem a molts quilòmetres del desert. L'estampa té trampa i, en realitat és un reclam per als turistes en una àrea de servei que ven artesania berber i terrisseria, especialment recipients de tajine de totes les mides. 

Avui no arribaré a cap poble o ciutat per passar la nit. En el recorregut, cap dels pobles sembla tenir càmping o allotjament de cap mena. Potser a Jorf el Melha hauria trobat alguna cosa, però era massa aviat. I arribar fins a Fès està descartat, perquè arribaria de nit i la reserva la tinc per l'endemà. En la planificació prèvia, tinc marcat un punt a uns vuitanta i pocs quilòmetres del punt de sortida, just on s'ajunten dues carreteres nacionals (la 4 i la 13 que és la meva), on hi ha una àrea de servei amb benzinera, cafeteria i una zona arbrada important. A més he llegit a Internet alguns comentaris d'algunes persones que s'han allotjat aquí. Per tant, el meu pla és preguntar si tenen habitacions. I en cas afirmatiu, quedar-me si el preu es troba dins del meu pressupost (màxim 15 € per dormir). I en cas contrari, demanar si puc acampar per allà. Aquesta seria una bona opció perquè disposaria de lavabo, cafeteria, punt d'aigua i potser algun servei més. I en cas que em posin pegues, tindria l'opció d'avançar uns quants quilòmetres més (uns vint) fins a un embassament que es troba a prop de la carretera. Allà podria acampar i tenir aigua per rentar-me (hauria de comprar aigua en algun poble abans d'arribar-hi).

Són les dues del migdia i comença a ser l'hora de dinar, però estic bé i amb forces, així que decideixo continuar una mica més per apropar-me al destí. La idea és parar en qualsevol lloc on pugui preparar-me alguna cosa amb el que porto (pa i llauna de sardines).

Però quan porto gairebé uns setanta quilòmetres i la carretera comença a fer una suau pujada que no s'acabarà fins al punt que tinc previst acabar, decideixo parar per dinar quan veig una parada d'autobùs amb porxo que em protegirà del sol mentre dino.

Segons el meu navegador, només em resten quinze quilòmetres aproximadament fins a l'objectiu del dia. Vaig bé de temps, així que m'ho prenc amb calma i abans de dinar gravo un vídeo per pujar a Instagram. Dino el que tenia previst i em ve de gust acabar amb una fruita i/o un cafè, i decideixo que quan arribi a Selfat que es troba a un cinc-sis quilòmetres, buscaré algun lloc per menjar unes postres i prendre un cafè o un te amb menta.

Amb aquesta idea torno a la feina. La carretera transita en suau pujada que no es fa dura. I quan passo per Selfat no trobo res que em convidi a aturar-me, excepte una benzinera que hi ha a la sortida. Faig una ràpida valoració i m'estimo més fer els deu quilòmetres que hi ha fins al possible final d'etapa per si de cas tinc problemes per allotjar-me o acampar. Com hi ha una cafeteria, em podré prendre allà el cafè o el te amb menta.

Els darrers quilòmetres són dues llargues rectes que se'm fan molt llargues i, mentre m'apropo, poso el radar en marxa per si, finalment, m'haig de buscar la vida en un altre lloc (zones on es pugui acampar, cases en construcció o, fins i tot, abandonades). No trobo res que em faci el pes.

I després de més de set hores d'ençà que vaig sortir d'Ouazzane i de gairebé cinc de temps en marxa, arribo a l'àrea de servei on es troba el Cafè Albrtqizia. La zona té bona pinta. És molt gran amb una zona porxada exterior plena de taules i cadires, serveis i, el millor de tot, una petita botiga-súper on es poden comprar algunes coses (begudes, llaunes, dolços, snacks i altres foteses).

Deixo la bici a la porta i entro dins la cafeteria que té algunes taules amb gent. A fora, hi ha algunes furgonetes turístiques que van cap a Fès o venen d'allà amb grups de turistes que fan una aturada tècnica per anar als lavabos i/o prendre alguna cosa. Pregunto al cambrer si tenen habitacions i em diu que n'havien tingut, però ara no. Tocarà pla B. Pregunto per la possibilitat d'acampar a la zona arbrada que hi ha a uns cinquanta metres (tot i que no m'agrada gaire perquè està massa a prop de la carretera). I em diu que cap problema. Perfecte.

Surto de la cafeteria i faig una inspecció de tota la zona (zona arbrada, jardins de la cafeteria que es troben a la part posterior i voltants de la cafeteria). La zona arbrada, com he dit, no m'agrada. Massa exposada al tràfic i poc discreta. Els jardins posteriors estan molt bé. Hi ha moltes zones amb gespa (una mica alta) i una zona enrajolada amb una piscina buida. La gespa no em fa el pes perquè és bastant alta i està una mica humida pel rec, però la zona enrajolada podria ser una opció. Però, finalment, veig que el millor lloc és un porxo lateral de la cafeteria que està net i és força discret. Torno a entrar a la cafeteria i pregunto si puc posar la tenda allà, i per si de cas, els dic que faré gasto a la cafeteria, inclús no descarto sopar (tot i que per Internet vaig llegir que els preus no són econòmics). Em diuen que per descomptat puc posar la tenda allà, que no tenen cap problema. I sobre la possibilitat de sopar, em diuen que no em poden oferir gaire cosa, excepte una truita o quelcom semblant. Fantàstic!

És bona hora i no tinc pressa, així que decideixo demanar-se un te amb menta amb una crep de xocolata i seure a la terrassa de fora. El moviment de furgonetes i turistes continua. I d'una d'aquestes furgonetes, surt un senyor madur que es mira amb interès la bicicleta que tinc recolzada davant meu a una columna. S'adreça a mi i em pregunta si és meva. És obvi que és meva perquè són l'únic allà amb pinta de ciclista. Em llevo i m'apropo a ell. Està com emocionat de trobar un cicloturista. Es presenta (no recordo el nom) i em diu que és canadenc. Mostra interès pel que faig, perquè ell, quan era una mica més jove, també feia cicloturisme. Parlem de moltes coses, de la meva ruta, de la meva procedència i d'altres temes més banals. Em presenta a la seva dona que té trets asiàtics, però parla un anglès americà molt marcat. Al final, em demana si pot fer-se unes fotos amb mi, i, és clar, accedeixo. I també aprofito per fer-nos una amb la meva càmera. Ens acomiadem i torno a la meva taula per descansar i berenar.

Amb el turista canadenc

I ara sí, amb tranquil·litat, vaig cap a la zona escollida i em dedico a plantar la meva tenda i organitzar les meves pertinences al voltant.

Amb la feina feta, el pas següent és rentar-me. Els serveis no tenen dutxes, però estan força nets i són amplis. Allà puc rentar-me tot el cos amb relativa facilitat i privadesa (entra poca gent). I així, com els gats, per parts, em rento a fons i em canvio de roba. Ara soc una persona nova. 

Quan torno a la meva tenda, veig que a poca distància meva ha aparcat una autocaravana 4x4 d'un color taronja llampant. Són una parella alemanya (ho sé d'entrada per la matrícula) relativament jove amb dues nenes força petites. 

I en una d'aquestes, quan passa ell pel meu costat, s'adreça a mi i es presenta (tampoc recordo el seu nom). I com en molts altres casos, em pregunta d'on soc o què estic fent. Em diu que ells també estan viatjant pel Marroc i que la ruta que fem és força semblant (espòiler: no serà l'únic encontre que tindré amb aquesta família). Em diu que la seva dona parla castellà i que si necessito qualsevol cosa els hi demani amb tota la confiança. Més tard, s'apropa ella i es presenta. Efectivament, parla un castellà perfecte i la conversa és semblant a la que tinc amb la seva parella. Molt macos!

L'autocaravana de la parella alemanya

El sol s'està ponent per l'horitzó i decideixo posar-me a preparar el sopar. Ja havia descartat sopar a la cafeteria.  Encara no és d'hora per sopar, però tinc gana i així tindré més temps desprést per estar-me a la cafeteria aprofitant el wifi que tenen.

Mentre preparo uns tortel·linis amb tomàquet i tonyina, m'adono que no tinc pa (tampoc en tenien a la botiga), així que m'apropo a l'autocaravana dels alemanys i els hi demano si tenen una mica per donar-me. Evidentment que en tenen, i m'ofereixen un bon tros d'un pa rodó marroquí de mida gran.

El sopar m'entra d'allò més bé i el remato amb un parell de iogurts que he comprat abans a la botiga de la cafeteria juntament amb altres coses, com aigua i plàtans.

Preparant el sopar en el lloc d'acampada

I ja després de sopar i rentar els estris i cassoles, m'apropo a la cafeteria i em prenc un te amb menta amb una altra crep de xocolata (més endavant sabré que aquesta mena de creps marroquines s'anomenen "msemen" i són molt típics de cuina marroquina).

En primera instància, m'instal·lo dins la cafeteria perquè estan fent un partit del mundial sub-20 de futbol que juga el Marroc contra Corea del Sud. La cafeteria, malgrat que està lluny de nuclis habitats, és plena de gent, veient el partit. Per alegria de tots, i també meva (per empatia), guanya el Marroc per 2 a 1.

Un cop acabar el partit, i mentre netegen la cafeteria, m'instal·lo a l'exterior i continuo editant vídeos i fotos per pujar-les a Instagram, a banda de trucar a la meva dona, com faig gairebé totes les nits que tinc wifi.

I d'aquesta manera, quan ja és força tard, acabo el dia anant a dormir al meu racó en la que és la meva primera acampada del viatge i, a més, lliure, o millor dir, semi lliure perquè, de salvatge en té poc.