AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 03: CHEFCHAOUEN - OUAZZANE

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

DE LA PERLA BLAVA A LA PERLA VERDA

Dimecres 8 d'octubre de 2025

Distància: 70,2 km

Temps: 4h 35'

Velocitat mitjana: 15,3 km/h

Desnivell: 830 m D+ / 1.150 D-

Em llevo a trenc d'alba, però com els companys de l'habitació encara dormen, excepte el vietnamita, intento no fer gaire soroll traient les meves pertinences fora de l'habitació i organitzar les alforges. El noi vietnamita es fora, assegut a una cadira, fumant. És un noi molt simpàtic i em saluda amb un somriure molt ample.

Com tinc la cuina a tocar, mentrestant, vaig preparant l'esmorzar que consistirà en un plàtan, un iogurt amb musli i fruits secs, rematat amb un te amb galetes. Esmorzo tranquil·lament a la terrassa superior. El dia està una mica rúfol, tot i que el sol es pot entreveure entre els núvols, i convé abrigar-se una mica.

Surto a les 9:20 del hostel (tinc totes les dades recollides a les meves aplicacions com Strava o Komoot). Com fa fresqueta i el començament de la ruta és una baixada pronunciada, decideixo posar-me el tallavent. Però abans de sortir de Chefchauen, m'aturo a una botiga petita per comprar una ampolla d'aigua (8 dh, que és car per ser una botiga i no un bar o restaurant). 

Els primers quilòmetres, excepte una primera pujada des d'on faig una foto de la ciutat, són de baixada trepidant desfent el desnivell que vaig pujar ahir per arribar a la ciutat. Un cop arribo al final de la baixada i enganxo la carretera nacional (RN2), travesso la població de Dardara que, bàsicament, consisteix en una línia de cases i botigues a banda i banda de la carretera. Des d'aquí, la ruta torna a pujar de forma suau durant uns tres quilòmetres amb un desnivell màxim de 4%. Després d'una baixada com l'anterior, costa pedalar quan la carretera mira cap a dalt.

A partir d'aquí, i durant més de vint-i-cinc quilòmetres, gaudeixo molt de la ruta amb un suau descens travessant camps d'oliveres, molins d'oli i cooperatives de venda d'oli, mentre el sol comença a brillar al cel. De fet, durant gran part de l'etapa la flaire predominant és la de l'oliva premsada, que té un punt amarg, i em recorda totalment, a l'olor que fa el "meu" poble (la Palma d'Ebre) en l'època de la recollida, especialment des de la finestra de cuina que dona a la Vall Major on es vessen els residus de la premsada. És potser la part de l'etapa que més gaudeixo.

Ja es nota que estic entrant al Marroc més rural, perquè començo a veure rucs per tot arreu. Sols a una banda de la carretera, arrossegant petits carros i portant al seu llom al propietari. 

Un dels molts rucs que hi ha a la ruta

Quan porto dinou quilòmetres, en mig d'aquest paisatge d'oliveres i flaire d'oli premsat, passo per un poble anomenat Zeituna que em fa pensar que el nom en castellà de l'oliva és "aceituna" que segurament té origen àrab (ja a casa ho busco per Internet i efectivament, "zeituna" seria oliva i "az-zeitun" olivera. Una cosa més que vaig aprendre d'aquest viatge). 

Quan porto trenta-vuit quilòmetres, un cop passat el poble de Bab el Khoms i després de pujar un petit port de tres quilòmetres amb algun pendent força dur, trobo una cafeteria al costat de la carretera, per la qual cosa decideixo fer una aturada per descansar una mica, prenent-me un clàssic te amb menta (m'he fet addicte a aquesta beguda) que acompanyo amb uns fruits secs que porto a les alforges i una ampolla d'aigua, que a la majoria dels llocs et serveixen amb el te.

Aturada de mig matí (km 38)

Després d'una bona estoneta, torno a la carretera per completar el trenat-dos quilòmetres que, segons Komoot, em falten per arribar a Ouazzane. A partir el recorregut serà lleugerament ascendent, però sense gaire dificultat.

La resta de la ruta no té cap dificultat. Els quilòmetres van passant sense cap cosa important a comentar. I quan ja veig que m'estic apropant a Ouazzane, decideixo que és el moment de dinar. M'estimo fer-ho abans d'entrar a la ciutat en qualsevol lloc de tipus local que trobo en els pròxims quilòmetres. Descarto un parell de llocs que semblen més turístics o de més categoria, i em decideixo per un bar-restaurant molt local que trobo passat El Jabreine (km 62).

M'instal·lo a l'ombra a una taula exterior, a prop de la bicicleta (i no ho faig per desconfiança). Em fan entrar fins a la barra per triar amb imatges que és el que vull dinar. Al final trio un rostit de pollastre amb verdures i patates fregides que em cruspeixo en un tres i no res. El rostit estava molt bo, però els trossos de pollastre, pel meu gust, tenien massa ossos i poca carn. Sort que el rostit té molt suc i no paro de sucar-hi pa. Demano unes postres i no saben a què em refereixo (més endavant prendré consciència que al Marroc, els àpats s'acaben amb un te amb menta o, fins i tot, aquest acompanya l'àpat). De tota manera, al final aconsegueixo fer-me entendre i em porten una poma. I acabo el dinar amb un cafè i no amb un te amb menta, com seria el més habitual. El millor de tot ve a l'hora de pagar, perquè tot plegat, rostit de pollastre amb patates, pa a discreció, una ampolla gran d'aigua i un cafè (més car que el te amb menta), em costa només 39 dh (menys de 4 €).

Rostit de pollastre amb patates

Després d'una hora dinant amb molta calma, torno a agafar la bicicleta per fer els darrers quilòmetres fins a Ouazzane. Ara toca pensar quina de les tres opcions de pernoctació faig. Per una banda, la primera opció, quan planejava la ruta, era fer una acampada lliure al llac Boudaroua que es troba a uns tres quilòmetres d'Ouazzane en direcció a Fès, però alguns comentaris trobats a Internet que deien que era un lloc on al vespre anava molta gent sorollosa i la presència de gossos sense amo per la zona, em vam fer desistir d'aquesta opció. La segona opció, era continuar uns cinc o sis quilòmetres per la mateixa carretera i anar a un complex turístic amb hotel i càmping, però no acabava de fer-me el pes, perquè el fet d'estar a la mateixa ciutat em permetia poder visitar la ciutat i poder comprar per sopar o trobar llocs econòmics per sopar. Al final, mentre m'apropava a la ciutat, vaig acabar de decidir-me. Buscaria un lloc per dormir. Tenia controlats uns quants i, per tant, seria qüestió de passar per cadascun d'ells i veure'ls amb els meus ulls per evitar sorpreses.

Resumen de la etapa 3

Així que un cop entro a Ouazzane, em dirigeixo al primer punt que tinc marcat a Komoot on suposadament hi ha un alberg. Res, quan arribo al lloc no hi ha cap rastre d'un alberg o quelcom semblant. Passo a l'opció dos. Tampoc. Allà no hi ha un altre suposat alberg que m'apareix a Komoot. Al carrer pregunto a un noi que treballa a un cafè i em diu, assenyalant a la medina, que si vaig en aquella direcció en trobaré allotjaments. Com veig que l'accés a la medina per on em diu el noi, és força complicat per un tram d'escales que hi ha per accedir, decideixo anar a la tercera opció que era l'Hotel Granada. El mot "hotel", d'entrada, em fa pensar en preus més elevats que poden estar molt per sobre del meu pressupost total diari (20 €). Bé, no perdo res per donar una ullada, i si veig que és massa car, sempre tindré l'opció d'anar al càmping.

M'arribo a l'hotel i veig que, malgrat el nom, és un lloc modest no adreçat turistes sinó a la població marroquina (la qual cosa confirmo més tard veient la gent que hi ha). Per la primera habitació que m'ensenyen amb un llit doble i dos llits individuals (quàdruple) em demanen 150 dh (15 €). Els dic que no necessito una habitació tan gran i que no vull pagar tant. I la següent, just al davant de la primera, és una habitació amb tres llits individuals per la qual em demanen 100 dh. El preu d'aquesta, tot i ser una habitació massa gran per a les meves necessitats, em sembla raonable. Tinc el bany al costat (és compartit) i a la zona de recepció (també al costat) tinc una nevera on puc guardar el que necessiti. Accepto i no continuo preguntant per habitacions més petites o econòmiques. El preu em sembla assumible i encara tinc marge pel sopar sense passar-me del pressupost diari. 

La meva habitació

Estic en un lloc força cèntric i, per tant, força sorollós per trànsit que hi ha als voltants, però no em preocupa gaire. Segur que al vespre la cosa es tranquil·itzarà una mica i, si no, com no tinc problemes per dormir, tampoc em fa treure la son (i mai millor dit).

Un cop dutxat i arreglat em proposo sortir a explorar la ciutat de la qual no tinc cap referència. Pregunto a la noia de recepció cap a on haig d'anar per visitar la part més interessant d'Ouazzane i amb un planell a la mà m'indica on es troba la medina i els seus voltants.

En pocs minuts arribo a la plaça principal de la ciutat des d'on es pot accedir a la medina que es troba en un pendent d'un turó. La plaça és plena de gent amb molt d'ambient. Les primeres impressions de la ciutat són molt bones. Això és l'avantatge d'anar a un lloc sense cap expectativa prèvia.

La plaça principal d'Ouazzane

El primer que veig mirant a la medina és que predomina el color verd, a diferència de Chefchaouen que és blava. Començo a buscar informació a Internet sobre la ciutat i trobo informació molt interessant. 

Per començar, tal com acabo de comprovar, se l'anomena la "perla verda" pel color que predomina a la ciutat i, especialment, a la medina. A més, Ouazzane és un dels centres espirituals més importants del món islàmic, que rep al llarg de l'any a molts pelegrins, tant jueus, que la consideren ciutat santa, com musulmans, ja que aquesta ciutat va ser bressol d'un sant jueu molt important, Rabit Amrane, i seu de la confraria musulmana Zawiya "Els Taibies", una de les més importants entre els musulmans fundada al segle XVII per un descendent de Mahoma. A més, Ouazzane és considerada la ciutat més segura del Marroc i puc donar fer, tot i que en tot el viatge no he tingut cap situació que m'hagi produït cap sensació d'inseguretat.

Decideixo entrar a la medina per la porta que dona a la plaça i començo a adonar-me que aquesta és una ciutat increïble i que mereix una visita. És, potser, la ciutat més autèntica del Marroc. No hi ha turistes ni veus cap botiga de venda de souvenirs o res semblant. La part més maca és on treballen els artesans. Veus de tot i cap taller està orientat al turisme. Realment, la medina d'Ouazzane és una joia que gaudeixo molt i no trobo el moment de marxar cap a l'hotel. 

A la porta de la mesquita més important de la ciutat, de color blanc i verd, i amb un minaret octogonal (poc freqüent), un grup d'homes que es troben asseguts al graó, m'intenten explicar una mica la importància de la mesquita i, un d'ells, s'ofereix a fer-me un "tour" per dins i per fora. L'únic espai que em recomana no entrar és a la zona d'oracions perquè ara mateix és plena de gent fent les plegaries, i a més vaig amb pantalons curts i considera que potser no és la vestimenta més adient per entrar. Però a banda d'això, m'ensenya molts racons molt macos i la tomba d'algú que va ser molt important en el món islàmic, que després sabré que és Cherif Moulay Abdellah.

A una hora prudencial, decideixo que és hora d'anar a dormir. Demà toca matinar, o això desitjo. Però abans, compro un parell de iogurts, pa, formatge i uns plàtans per l'esmorzar de demà.

Un cop a l'hotel, i per primer cop en aquest viatge, encenc el fogonet d'alcohol al terra de l'habitació, prenent les precaucions adequades no fos cas que es calés foc. Escalfo una mica d'aigua amb la qual em preparo una infusió. És un costum que tinc sempre, per la qual cosa em costa anar-me'n a dormir si no me la prenc. I d'aquesta manera tanco la tercera etapa i el quart dia de la meva aventura.