AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 02: TETUAN - CHEFCHAOUEN

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

A LA CERCA DE LA PERLA BLAVA, CHEFCHAOUEN

Dimarts 7 d'octubre de 2025

Distància: 63,7 km

Temps: 4h 53'

Velocitat mitjana: 13,0 km/h

Desnivell: 1.110 m D+ / 600 m D-

Em llevo sense pressa, perquè ahir em van informar que l'esmorzar no se servirà fins a dos quarts de deu. La raó és senzilla, tot i que em sembla molt simplista. Els responsables del hostel compren cada dia els productes frescos que serveixen per esmorzar, principalment el pa, i es veu que les botigues i parades de la medina no comencen a funcionar fins les nou. Així que no poden servir l'esmorzar fins a una mica més tard. Què hi farem! L'etapa d'avui tampoc ha de ser massa llarga. Si fa, no fa, com la d'ahir amb l'única diferència que avui el desnivell serà molt més gran, especialment la darrera pujada a Chefchaouen de sis quilòmetres que promet ser molt dura. 

L'esmorzar

L'esmorzar s'allarga una mica tot xerrant amb els companys de taula que s'interessen, especialment, pel que estic fent, així que no deixo el hostel fins ben passades les deu del matí. 

Aquesta vegada, la sortida de la medina és una mica més llarga que la d'ahir a Tànger. Els carrerons estrets plens de parades amb tota mena de productes (peix, carn, fruita i verdura, pa...) i gent pel mig, m'obliga a anar caminant i empenyent la bicicleta. I a mig camí, quan estic passant per la gran mesquita, un senyor des d'una part elevada d'aquesta em crida l'atenció i em diu en francès que entri i pugi a dalt per veure les vistes de la ciutat. Li agraeixo l'oferiment, però li dic que tinc tard i que haig de començar a pedalar.

Un cop surto de la medina pel mateix lloc pel qual vaig entrar ahir, la porta anomenada Bab al Okla, el camí fa baixada fins als afores de la ciutat des d'on faig una foto per acomiadar-me d'ella. La veritat és que no esperava molt d'ella i m'ha sorprès gratament. Potser algun dia hauré de tornar per fer una visita més a fons.

Adeu-siau, Tetuan!

Un cop surto de Tetuan, la ruta transita per una pujada molt suau, gairebé imperceptible, durant vint quilòmetres amb algunes dents de serra. El primer punt que tinc com a referència és el poble de Zinat que té un embassament molt maco. Durant la preparació de la ruta que havia de fer al març, la primera etapa estava plantejada de Tànger a Chefchaouen (massa llarga després de veure com era), i Zinat era un possible punt d'acampada en el cas que no fos factible arribar fins a Chefcahouen. I, per tant, em tenia molt estudiat l'entorn de l'embassament a la cerca de llocs d'acampada. I per aquesta raó, em fa molta il·lusió arribar aquí, just quan porto vint quilòmetres i 1h30' d'etapa. Evidentment, m'aturo al mig del poble en un lloc on hi ha unes bones vistes de l'embassament que amb el dia clar i assolellat es veu molt maco.

L'embassament de Zinat

A partir d'aquí la carretera comença a pujar una mica més amb un parell o tres de dents de serra, abans de començar la llarga pujada del primer port del dia d'uns deu quilòmetres amb trams fàcils de poc pendent i d'altres amb un pendent que oscil·la entre el 6-7%, la qual cosa fa que de tant en tant, hagi de parar per agafar una mica d'aire. Avui el vent no bufa en contra, i potser ho fa de cua, però és suau i gairebé no es nota, en canvi, sí que es nota la calor. Segurament, al llarg del matí arribarem als 30º.

Durant la pujada, tinc la primera trobada amb un cicloturista. També viatja en solitari, és alemany i ho fa amb en modalitat bikepacking (menys càrrega) amb una bicicleta gravel. Aturats al voral, xerrem una estoneta abans de continuar els nostres respectius camins. Ell, com era d'esperar, va una mica més ràpid i en pocs minuts el perdo de vista entre els revolts de la carretera. 

Finalment, després de trenta-vuit quilòmetres, arribo a dalt del port que es troba a la mateixa altitud que Chefchaouen. En aquest punt, ja porto gairebé tres hores i tres quarts de ruta. Són pràcticament les dues de la tarda i ja començo a tenir una mica de gana. 

Per sort, pocs minuts després de començar la baixada, arribo a un poble anomenat Souk Larbaa Beni Hassan on penso fer una aturada per dinar. Ho faig al primer lloc que trobo, just abans d'entrar al poble, que és una mena de botiga de conveniència on pots trobar de tot. Primer toca hidratar-se i després li demano al senyor que em prepari un entrepà de tonyina amb tomàquet, tal com li ha preparat un noi que estava davant meu. Dit i fet, em prepara un entrepà amb una llauna de tonyina "Isabel" ("qué bien que hoy comemos con Isabel", com deia el l'anunci de la marca) que agafa dels prestatges que, amb l'ampolla d'aigua d'1.5 litres, em costa la modesta quantitat de 15 dh (1,5 €). Em diu que m'assegui en una de les cadires de plàstic que té a la porta i així em puc menjar l'entrepà tranquil·lament. 

Finalment, passo allà uns trenta minuts i reprenc la ruta. Per sort, ara toca un llarg tram favorable d'uns disset quilòmetres que gaudeixo molt, especialment havent dinat que és quan menys ve de gust pedalar.

De mica en mica, em vaig aproximant al meu objectiu del dia. Pedalo a un bon ritme a la part que ja no baixa tant, tot i que la carretera continua sent una mica favorable. A aquelles hores ja fa estona que fa calor i l'aire de cara de la baixada s'agraeix. Al fons de tot, ja es veuen les muntanyes que envolten Chefchaouen. Estem a la serralada del Rif, una de les formacions muntanyoses més importants del Marroc, famosa per la producció de hatxís, tot i que de moment, encara no he trobat ningú venen a la carretera, com si ho feien el 1998 quan vaig passar per aquesta zona.

No trigo gaire a començar a intuir la ciutat en la llunyania, dalt d'un turó. Ja es veu que em tocarà pujar i començo a patir (en silenci). La veritat és que des d'allà no sembla que estigui tan alt, però el meu track no enganya i em diu que hauré d'afrontar unes bones pujades.

El paisatge que trobo al llarg del matí és molt reconeixible, donat que és força semblant al que trobem aquí, de fet estem a prop de la Mediterrània, és a dir vegetació força exuberant, serres de tipus calcari, pobles blancs i conreus en terrasses, on predomina l'olivera.

Chefchaouen a la llunyania

En pocs quilòmetres em planto a la rotonda des de la qual s'agafa el desviament a Chefchaouen, deixant la la dreta la carretera nacional que demà hauré de tornar a agafar, i comença la llarga pujada d'uns cinc quilòmetres, que segons he vist a Komoot, hi ha trams d'un 11% de pendent i la mitjana es troba al voltant del 7%. Potser a l'inici de l'etapa, m'hauria vist capaç de pujar-la sense posar els peus a terra, però avui crec que no podré.  

Dit i fet, començo la pujada pedalant amb ganes, però la carretera és punyetera perquè en comptes de pujar fent revolts que, al meu criteri, facilita la pujada, ho fa amb llargues rectes i suaus corbes que et permeten veure molts centenars de metres per endavant. A més, els pitjors trams es troben a la primera meitat. Pedalant aguanto uns centenars de metres. La calor, l'esforç i el pendent al final et van minant i acabes posant els peus a terra, i un cop que ho fas, tornar a pedalar és molt complicat, perquè el pendent t'ho fa difícil. Així que en els trams més forts, camino empenyent la bicicleta.

Durant la pujada, quan dec portar uns tres quilòmetres i ja veig Chefchaouen a tocar, trobo una zona arbrada amb ombra que aprofito per fer una aturada més llarga i hidratar-me. Mentre espero, veig que està pujant també, empenyent la bicicleta, el cicloturista que he vist durant la pujada del primer port. Segurament, ell també es va aturar al mateix poble que jo, perquè des d'allà ja no he passat per cap altre més, però dinant en algun lloc tancat, donat que no l'he vist enlloc.

Ell també s'atura a la meva alçada i parlem de la pujada que estem fent i del que queda. Em diu també que s'allotjarà a un hotel en habitació individual. Ell no viatja en modalitat low cost, com jo...he, he, he. Em comenta que només farà una ruta d'una setmana i que sempre dorm en hotel i menja en restaurants. D'aquesta manera, s'estalvia més d'un 50% de la càrrega (tenda, sacs, matalàs, material de cuina, portar menjar...). Després d'uns minuts, reprenem la marxa, i ell de seguida em deixa enrere.

Després d'una hora de pujada, sumant el temps pedalant, caminant i aturat, arribo finalment al meu destí. Just entrar a la part habitada trobo un quiosc a la carretera on m'aturo de nou per comprar una Coca-Cola ben fresqueta i una ampolla gran d'aigua. Sort que aquesta és força barata, entre 6 i 10 dh, depenent del lloc, perquè al llarg del dia cauen un mínim de tres-quatre ampolles grans. El fet de no poder carregar els bidons amb aigua de fonts públiques o d'aixetes particulars per evitar emmalaltir, incrementa el pressupost del dia en un 15-20% en funció de la quantitat d'aigua comprada i del lloc on es comprin. 

Mentre m'hidrato i recupero forces assegut a una vorera al costat del quiosc, em miro la situació del hostel que tinc reservat. Aquest es troba a la medina a uns dos quilòmetres i mig del lloc on em trobo. 

Accedeixo a la medina per una de les entrades que es troben al sud d'aquesta, i a partir d'aquest punt, poso els peus a terra i camino empenyent la bicicleta perquè els carrerons són estrets amb força gent caminant i no vull tenir cap problema amb la gent.

El hostel Souika està força bé i té un cert encant, i a sobre només em costa 60 dh (6 €). M'assignen una habitació compartida amb quatre llits a la terrassa de l'edifici. De fet, em donen a triar on vull dormir i el senyor em recomana aquesta habitació per la seva ubicació. Just al costat tinc la cuina, un lavabo, el safareig, un altell amb una altra terrassa amb taules i cadires, on puc descansar o dinar, i sobretot, unes bones vistes de la medina.

De moment estic sol a l'habitació i són més de les cinc de la tarda, i no crec que vingui gaire gent més. És probable que tingui tota l'habitació per a mi sol (espòiler: s'omplirà tota l'habitació).

Després d'una bona dutxa, de rentar la roba i de gaudir de la posta de sol, surto a visitar la medina que està batejada com "la perla blava". La veritat és que és espectacular. Molt més del que recordava de fa vint-i-set anys. De fet, segons m'expliquen, la gent del poble fa un esforç suplementari per tenir-la molt cuidada, la pinten molt sovint, està neta i té racons encisadors. Realment, és com un poble de conte de fades. Potser, com a crítica, es podria dir que és massa maca i, per tant, poc autèntica. Una mena de medina pensada pels turistes, on la majoria de les botigues i parades són per vendre tota mena de souvenirs i articles d'artesania. Podria afirmar que el 50% de la gent que hi ha són turistes de tot el món i l'altre 50% és gent que viu del turisme i pel turisme. A tall d'exemple, es pot explicar que molts indrets de la medina estan decorats de forma especial i es demana un donatiu de 1 ó 2 dh per fer fotos. De tota manera, malgrat tot això, és una ciutat que s'ha de visitar si vas al Marroc.

Abans de tornar al hostel, compro una mica de pa, un parell de iogurts i uns plàtans (9 dh!!!), donat que soparé a l'allotjament una mica de pasta de la que porto de casa amb tonyina i tomàquet fregit. Quan arribo, l'habitació té dues persones més: un noi americà de New York d'uns vint-i-cinc anys i un noi vietnamita de Hanoi que parla un anglès tan dolent com el meu... he, he, he. Tots dos viatgen pel Marroc com a turistes de motxilla agafant trens i autobusos. Amb el vietnamita xerro molt i compartim experiències dels nostres viatges amb el nostre anglès d'anar per casa, especialment parlem del viatge que la meva dona, la meva filla i jo vam fer al Vietnam l'any 2024 i dels llocs que vàrem visitar. Li explico que Vietnam i la seva gent ens va fascinar.

Després sabré que de "noi" res, donat que té gairebé cinquanta anys, però sembla tan jove que li feia poc més de trenta.  Amb l'americà també xerro força, però té un accent tan tancat que em costa mantenir una conversa fluida amb ell. Tot i que li recordo que parlo només una mica d'anglès, ell s'entesta a parlar-me com si res, ràpid i sense fer servir un registre més senzill.

L'alcasaba, una porta morisca i el minaret de la mesquita

Un cop he preparat el sopar, m'instal·lo a la terrassa superior compartint espai amb una senyora argentina molt simpàtica i més gran que jo (suposo) que em comenta que fa moltes setmanes que està allotjada allà. També s'asseu una estona a la taula, el noi nord-americà del qual no recordo el nom (o potser és que ja no el vaig entendre quan me'l va dir).

Després de sopar, quan torno a l'habitació, aquesta ja està completa. El nou hoste és un noi argentí, en Matias, que també viatja pel món en motxilla durant una llarga temporada. És tatuador i és la seva forma de tenir ingressos econòmics mentre viatja. M'ensenya alguns dels seus treballs i, realment, són molt guapos. 

Cap dels tres hostes té intenció de sortir després de sopar per Chefchaouen, així que els quatre, a una hora prudencial, ens fiquem al llit i tanquem el llum, tot i que els quatre seguim una estona llarga desperts mirant o fent coses amb el mòbil. I, d'aquesta manera, conclou la segona etapa de la meva aventura en bici pel Marroc.