AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 01: TÀNGER - TETUAN

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

EL VENT EM FA LA GUITZA PER COMENÇAR

Dilluns 6 d'octubre de 2025

Distància: 61,5 km

Temps: 5h 05'

Velocitat mitjana: 12,1 km/h

Desnivell: 660 m D+ / 590 D-

Em llevo molt d'hora i dedico els primers moments del matí a preparar les alforges fora de l'habitació per no molestar als que encara estan dormint, que són tots, per sortir com més aviat millor un cop torni de fer els deures del matí (esmorzar i intentar aparaular una capsa de bici per a la tornada).

Com ja són les 9:00, la botiga-taller ja deu estar oberta i m'estimo passar primer per allà abans d'anar a esmorzar tranquil·lament. Aquesta es troba dins d'un complex de botiguetes molt locals on pots comprar i menjar de tot. Quan trobo el lloc, de seguida veig que tampoc me'n sortiré amb el tema de la capsa. El lloc, "El Mouden Bike Shop", és un local on, a més d'algunes bicicletes que s'estan reparant, venen sabates i altres articles que no tenen res a veure amb les bicicletes, si bé és cert que també venen complement per a aquestes. Sembla una botiga molt local on no crec que puguin vendre moltes bicicletes que és precisament el que busco, donat que si les venen, aquestes normalment arriben de fàbrica en capses com les que vull trobar.

El Mouden (la botiga-taller de bicis i d'altres coses)

Entre una mica de castellà, francès i el traductor de Google els explico com puc el que necessito, i la meva sorpresa majúscula és que em diuen que sí, que em guardaran una capsa per a la tornada. Els dic que tornaré a Tànger el 28 d'octubre i que passaré a buscar-la. No m'ho puc creure. Si sóc sincer, no confiava en una resposta afirmativa a la meva petició. De fet, dubtada que poguessin vendre una bicicleta durant aquest temps, bàsicament pel tipus de botiga que era. Massa local pel meu gust, però no hi podia fer gaire cosa més que confiar.

I amb la tranquil·litat de saber que podré tenir una capsa quan torni, o això espero i desitjo, vaig a esmorzar a un lloc proper que fa bona pinta i on només es veu gent local esmorzant. Al final, el meu primer esmorzar marroquí no ha estat malament i només em costa 20 dh.  

El meu primer esmorzar al Marroc

Així que amb els deures del matí fets, torno al hostel amb la intenció de començar el més aviat possible la primera etapa que, tot i ser curta, necessitaré un mínim de 4 hores per completar-la sense comptar amb les aturades que pugui anar fent.

Començo l'etapa al voltant de les 11:30 i sortir de la medina no em costa gaire, malgrat els turistes que haig d'esquivar per aquells carrerons tan estrets. De seguida em trobo pedalant per la gran avinguda que és el Bulevard Mohamed VI que va resseguint el passeig marítim.

Les previsions de la méteo des de fa dies que anuncien vent, la qual cosa puc constatar de bon matí. El que no sabia és que aquest bufava d'est a oest, el que vol dir que a l'etapa d'avui tindré vent de cara i lateral en funció del tram de carretera per on circuli.

Sortir de Tànger i de la seva àrea metropolitana em costa molt més del que pensava. La ruta que em marca Komoot em porta, igual que ahir, per alguns barris molt deprimits, amb molta butricia i carrers en molt mal estat. Al final són "només" 11 km fins que deixo enrere la ciutat, però se'm fan molt llargs. I més amb el vent en contra.

Un cop sóc fora de Tànger i de la seva àrea d'influència, la realitat es torna més crua i el vent fronto-lateral em comença a matxacar de forma important. A més, aquest fet es veu agreujat per l'intens trànsit que hi ha per la RN2 (carretera nacional). El continuat pas de camions i autobusos, principalment, provoquen una breu interrupció de l'aire lateral que de retruc provoca un gran desequilibri en la bicicleta i manca de control d'aquesta per part meva. Quan el vehicle està a la meva alçada i deixo de notar l'aire, em sento arrossegat cap a l'interior de la carretera i, posteriorment, quan el vehicle ha passat i torno a tenir l'aire  en contra, noto l'efecte contrari i l'aire m'expulsa cap a l'exterior. Aquesta dinàmica és un no parar i al llarg del matí tinc més d'un ensurt, sobretot, quan els vehicles no respecten la distància de seguretat. Molts d'ells passen fregant-me i no tinc més remei que posar peus a terra al voral. A més, aquest en la major part de la ruta es troba en un estat força deficient, la qual cosa m'obliga, sempre que puc a anar per la ratlla de pintura que separa el carril dret de la carretera del voral.

L'etapa d'avui és en general força plana amb uns primers 34 km d'etapa amb una lleugera tendència ascendent i 4 km més d'un port amb un desnivell que oscil·la entre el 3 i 6% que de forma simètrica es reprodueix a la resta de km fins a Tetuan, es a dir, una baixada similar i una darrera part amb suau baixada. 

Quan porto una mica més de 32 km lluitant contra el vent i a punt de començar l'únic port del dia, decideixo fer una aturada per comprar aigua en una botiga-bar de carretera, molt freqüents al Marroc, i descansar una mica abans d'afrontar el primer i únic port del dia.

Pit stop per descansar una mica

Després d'uns 20 minuts de relax i d'hidratació, reprenc la ruta amb forces renovades per afrontar els 4 km de pujada i de lluita contra el vent. Realment, la pujada es fa molt dura i haig de parar sovint per descansar.

El problema del vent en contra afegit al desnivell, que en altres circumstàncies no seria gaire problemàtic, m'obliga al final a posar els peus a terra i empènyer la bicicleta durant uns quants centenars de metres fins dalt del coll.

Un cop arribo dalt del port, començo la tan desitjada baixada que m'ha de portar a Tetuan, però el que ha de ser gaudir de la baixada i un descans per a les cames, no ho és tant. El vent contrari és tan fort que haig de pedalar de valent per poder avançar a una certa velocitat, a més dels sacsejos que les ratxes de vent produeixen en la bicicleta.

Finalment, després de més de 20 km de baixar i planejar arribo a Tetuan, coneguda com "el colom blanc" o "la paloma blanca", que en castellà queda millor, pel seu color blanc característic dels pobles andalusos. 

Un cop entro a la ciutat, em proposo estar alerta durant la resta del camí per si veig una drogueria o quelcom semblant per comprar el metanol que necessito per al meu fogonet. I casualment, quan porto una estona per l'Avenue 9 d'Avril que m'ha de portar al centre, un ciclista marroquí se'm posa a la meva alçada i es presenta (no recordo el seu nom). Em diu que ell també és cicloturista i xerrem una bona estona mentre pedalem. Jo aprofito per preguntar-li si coneix alguna drogueria perquè necessito comprar el metanol. I sense dubtar-ho em porta a una drogueria de la mateixa avinguda i em fa de traductor d'anglès a l'àrab i viceversa. Aquella botiga sembla tenir de tot, però malauradament no tenen metanol. Així que el primer intent de trobar el combustible no surt bé. Li dic que no es preocupi, que de moment no el necessito fins d'aquí a uns dies i que després continuaré buscant per la ciutat. Ell ha d'agafar una altra direcció per anar a casa i ens acomiadem agraint-li la seva ajuda.

Al cap d'una estona arribo al que sembla el centre de la ciutat. És tard i encara no he dinat. Són gairebé les 17:00 i decideixo buscar un lloc de dinar ràpid a prop de la plaça Moulay el Mehdi. M'agafo un entrepà complet amb pollastre, vegetals diversos i patates fregides que em menjo tranquil·lament en un banc de la plaça.

Un cop he satisfet les necessitats primàries, torno a agafar la bicicleta per anar a buscar la medina que és on es troba el meu hostel. I com va passar ahir, segurament avui també em resultarà complicat. Uns dies abans, m'havia mirat més o menys per on havia d'anar per trobar-lo. La referència era la gran mesquita que hi ha dins la medina.

Un cop arribo allà, entro decidit amb l'ajuda de Google Maps que en els primers moments, sembla que funciona força bé. 

Aquesta medina no té res a veure amb la de Tànger. És autèntica!! L'ambient que es respira caminant mentre vaig empenyent la bicicleta és fascinant. Hi ha de tot. Punts de venda de fruites i verdures, carn, peix, pa i qualsevol cosa que puguis imaginar en un entorn on les condicions higièniques brillen per la seva absència. De fet, segons he llegit, és patrimoni mundial per la UNESCO. 

De mica en mica vaig avançant fins a un punt on començo a tenir molts dubtes i no tinc més remei que preguntar a un senyor que surt d'un casa. M'intenta donar indicacions en un correcte espanyol, però al final considera que és millor acompanyar-me perquè sembla que no és gaire fàcil arribar-hi.

Tinc molta sort amb aquest senyor que em porta finalment al hostel després d'uns minuts de girar a dreta i a esquerra per carrerons estrets. I el millor de tot és que no espera res de mi, em refereixo a una propina com va passar ahir. Simplement, m'ha volgut ajudar, com m'anirà passant molt sovint al llarg del viatge. Els àrabs són molt hospitalaris i sempre estan disposats a ajudar.

El hostel "Four Seasons" és una meravella d'edifici. És un Riad que està molt ben cuidat i decorat. Sembla molt acollidor i confortable només per 10 € amb esmorzar inclòs. Fantàstic!

Un cop instal·lat a una de lliteres (em toca dormir a dalt) i dutxat surto a la recerca del metanol. Dins la medina, pel tipus de productes que es venen, no sembla probable que trobi drogueries grans que venguin aquest producte. Així que surto fora d'ella pel mateix lloc per on he entrat abans, i començo a preguntar per drogueries. Fracàs total. Cap de les tres drogueries que trobo pels voltants tenen aquest producte. El que més s'aproxima al que vull, són les típiques pastilles per encendre el foc de les barbacoes.

Una de les portes d'entrada a la medina

Ho deixo córrer i torno al hostel per preguntar cap a quina part de la ciutat haig d'anar per fer turisme a banda de la medina. M'informen que la part més maca de la ciutat la trobaré pujant en lloc de baixar que és el que havia fet abans.

Travesso la medina en direcció ascendent fins que surto d'ella i el que veig em sorprèn molt gratament. Estic a la imponent Place de Hassan II on destaca el Palau del Califa, residència reial d'estiu. Tota la plaça està tancada al públic i hi ha una forta presència militar.

Les primeres impressions són d'una ciutat molt maca amb llocs especials que cal visitar i que té molta arquitectura d'influència espanyola (del sud). De tota manera, l'objectiu del metanol no l'he oblidat i pregunto a la gent local per drogueries en aquesta part de la ciutat. I un senyor m'informa que a prop d'on estic hi ha una zona plena d'aquestes botigues. Es veu que al Marroc, i als països àrabs en general, és molt normal que les botigues, tallers i obradors s'agrupin en una zona determina per gremis. Dit i fet. Cap allà que hi vaig. I efectivament, trobo un munt de drogueries i botigues semblants. I el que no m'esperava és que fos tan difícil de trobar l'alcohol de cremar. 

Però després de visitar set o vuit botigues, finalment trobo alguna cosa que em pot servir. No és exactament el que busco, és a dir, metanol de 99º de grau alcohòlic que té un color blau característic. El que m'ofereixen és una ampolla de mig litre o una mica més d'alcohol de cremar de 85º que és totalment incolor. Bé, no és el que busco, però segurament em servirà. Si més no, de moment ja tinc això i si crema bé, no caldrà continuar buscant més.

Content amb la feina feta, em relaxo i em dedico a fer turisme per la zona. El Palau del Califa, l'esglesia de Nostra Senyora de la Victòria d'influència espanyola, el barri espanyol, l'Institut Cervantes i, en general, grans avingudes plenes de gent i animació, llocs per sopar o prendre alguna cosa, etc. Fins i tot, en un moment donat trobo una manifestació de joves molt animada contra les politiques educatives i sanitàries del govern marroquí. De fet, abans d'anar al Marroc ja havien sortit a les noticies aquestes manifestacions, algunes violentes i amb morts, que s'estaven produint per tot el Marroc.

Una samarreta de Barcelona entre els manifestants

I en aquestes que se m'apropa un senyor magrebí amb la seva gel·laba que en un perfecte espanyol, s'adreça a mi de forma molt agradable. De mica en mica, em va entabanant i es guanya la meva confiança. Em parla de Tetuan, de la seva història i al final em diu que l'acompanyi que m'ensenyarà alguns llocs especials com el barri jueu. I així és com aquest senyor, del qual he oblidat el nom, em fa un "free tour" per aquella part de la ciutat. La veritat és que el passeig és molt agradable i il·lustratiu i dura més d'1 hora. M'ensenya el barri jueu que forma part de la medina, edificis singulars i altres edificis i llocs d'interès de l'interior de la medina. Quan tornem a passar per la plaça on vam fer el primer contacte, li dic que ja en tinc prou i que vull anar a sopar perquè se'm fa tard. Ell ho entén, però abans d'acomiadar-nos em demana una propina. De fet, jo li pensava donar alguna cosa, però la sorpresa és que em demana 200 dh (20 €). Li dic que ni parlar-ne. Què 200 dh és moltíssim i que és el meu pressupost diari. I entrem en una mena de regateig interminable que m'incomoda. Em parla de què ell no treballa i que té la seva mare malalta, que ell viu d'això, de què cada dia s'ha de buscar la vida, entre altres històries amb l'objectiu d'estovar-me una mica. La veritat és que el passeig ha estat molt agradable i m'ha ensenyat i explicat moltes coses de la història de la ciutat i de la cultura marroquina. Però el que em demana és massa, però com no me'l puc treure de sobre, al final li dono 150 dh (en què estaria pensant!!). I sembla que es conforma. M'ho agraeix amb una abraçada i dos petons a la galta al pur estil àrab. I no m'estranya perquè 150 dh per a un marroquí humil és força pasta. He tornat a caure en un altre parany de turista novell. Haig d'estar més alerta. Ahir a Tànger 50 dh per portar-me al hostel i avui 150 dh pel "free tour" improvisat. En total, 200 dh que és el pressupost que m'he marcat per un dia.  

Entrada del Palau del Califa, l'església N.S. de la Victòria i un altre edifici singular

I després d'un sopar econòmic per la ciutat nova i fer el darrer passeig de tornada al hostel travessant la medina, el segon dia al Marroc i la meva primera etapa acaben acaba a una hora prudencial al hostel. Abans de dormir encara tinc feina: trucar a casa i penjar totes les fotos i vídeos del dia a les xarxes socials. És una feina, que tot i ser lenta (haig d'editar els videos i subtitular-los pels meus seguidors sords), em resulta molt agradable.

Falten uns quants quilòmetres