AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 5: RN4/RN13 (N´ZALAT BNI AMAR) - FES

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

OBJECTIU FES. COMENÇA EL MARROC MÉS ÀRID I DESÈRTIC

Divendres 10 d'octubre de 2025

Distància: 64,6 km

Temps: 4h 11'

Velocitat mitjana: 15,4 km/h

Desnivell: 780 m D+ / 680 D-

Matino més de l'habitual, donat que dormir en tenda fa que la llum del dia t'arribi amb més facilitat i, a més, pots llevar-te tan aviat com vulguis perquè no molestes a ningú. També, s'ha de dir que dormir a terra sobre una màrfega inflable i dins d'un sac no és tan còmode com fer-ho en un llit. I el primer dia d'acampada sempre es nota més.

Primera acampada de l'aventura

Ja em va bé matinar més perquè avui m'agradaria arribar a Fes com més aviat millor per tenir temps per fer turisme. És una ciutat que fa vint-i-set anys em va impressionar molt, sobretot la medina que és considerada la més gran del món i és patrimoni de la humanitat.

Tot i que m'he llevat d'hora, recollir la tenda i organitzar les alforges porta més temps que quan dorms a un hostel. Per a esmorzar prenc un plàtan, un parell de iogurts amb musli i un te verd. Així que, al final, començo a pedalar no gaire més d'hora que altres dies. Potser guanyo quinze o vint minuts respecte al dia d'ahir. 

Són tres quarts de nou i el dia, igual que ahir, és una mica fresc i rúfol amb força núvols al cel, però la previsió de la méteo és que surti el sol a mig matí i les temperatures s'enfilin fins al 30º. 

Fa un dia fresc i rúfol

Els primers tres quilòmetres fins N'Zalat Bni Amar són de pujada no molt exigent. Avui la ruta no serà gens fàcil, malgrat que sigui més aviat curta. En els primers vint-i-vuit quilòmetres tinc cinc pujades de dos a quatre quilòmetres de llarg amb pendents d'entre el 3 i el 5% segons he vist a Komoot, però a partir del quilòmetre trenta-u, tinc un port de més de deu quilòmetres amb pendent variable que oscil·la entre el 3 i el 6% i d'un 2% els darrers tres quilòmetres. No és una pujada molt dura, però segurament no serà un passeig perquè la primera part de l'etapa, amb dents de serra, segurament em deixarà tou. El millor de tot, és que els darrers vint-i-cinc quilòmetres són plans o en lleugera baixada.

 

Durant els primers deu quilòmetres ja començo a entreveure com el paisatge va canviant de forma molt clara. Dels camps d'olivera i altres cultius que li donaven un toc verd al paisatge dels darrers dies, es passa al més absolut desert pedregós sense cap toc verd a la vista. L'únic que trenca una mica la monotonia és un embassament que s'anomena Sidi Chahede. És la zona que tenia controlada per si no podia acampar on ho he fet avui, tot i que segurament, hauria d'haver avançat força més quilòmetres, perquè des de la carretera encara es veu massa distància i molt desnivell. Curiosament, aquesta immensitat desèrtica que tinc al davant (i al darrere) té un punt d'aclapadora bellesa. 

El paisatge desèrtic i molt poc poblat transita durant bastants quilòmetres, mentre el sol continua amagat sense voler sortir. Finalment, quan m'apropo al darrer port del dia de gairebé deu quilòmetres, el cel es queda net de núvols i el sol llueix amb força (i la temperatura puja ràpidament). 

La pujada es fa llarga, però com els desnivells van canviant, puc anar recuperant quan els pendents són més forts. Quan encara em resten tres quilòmetres de port, però molt més suaus, decideixo fer una aturada més llarga per gravar un vídeo. De moment, a l'etapa d'avui no he fet cap aturada per descansar i prendre'm un te amb menta, com ho faig habitualment. La raó és senzilla: no estic trobant cap poble al costat de la carretera des de ja fa molta estona, així que aquesta aturada l'estiro una mica més.

 

Un cop he descansat durant uns vint minuts, reprenc la marxa per completar els darrers quilòmetres del darrer port. Després la ruta ja no té cap dificultat. Pica lleugerament cap a baix amb suaus tobogans que se superen sense problemes. 

En direcció a Fes, abans d'arribar a Douyet, començo a trobar per la carretera, en direcció contrària, una riuada de nois i noies que surten de l'institut que es troba al mig del no res i que escolaritza a nanos de diferents pobles pels quals he passat, com Sebaá Rouadi i Ain Allah. Els nois o noies han de fer cada dia, quan van i venen de l'institut, dos o tres quilòmetres per la carretera. La veritat és que a Espanya això no es podria fer pel perill que suposa i s'haurien pres mesures com posar autobusos o un carril per vianants paral·lel a la carretera. Tota aquesta part se'm fa molt amena, perquè cada grup de nois o noies (hi ha pocs grups mixtos) reacciona de diferent manera al meu pas: alguns saluden amistosament, altres volen que piquem de mans, d'altres es posen al mig de la carretera per bloquejar-me el pas (com un joc divertit) i d'altres em demanen que els hi doni alguns dirhams (pràctica molt freqüent entre els nens i nenes que trobo en travessar pobles). 

Quan porto cinquanta quilòmetres i més de 4 hores d'etapa (temps efectiu), a uns catorze de Fes, passo per Douyet i com, segons puc veure a Komoot, és el darrer poble abans d'arribar al meu destí, i tinc decidit aturar-me a dinar per evitar fer-ho a una gran ciutat com Fes. M'estimo més dinar abans i, un cop a Fes, anar directament al meu allotjament.

Mentre travesso aquest petit poble, no veig res que em cridi l'atenció per dinar. Només quan arribo al final del poble veig una terrassa amb ombra d'un lloc que podria estar molt bé. M'aturo i travesso la carretera a l'altra banda caminant i empenyent la bicicleta. A l'exterior d'aquest lloc, em rep un noi jove amb una imatge molt occidental i amb un anglès molt britànic. Li pregunto si puc dinar aquí i em diu que no perquè és un saló de te. M'indica un lloc a uns cent metres en direcció contraria. Quan li demano si em pot donar alguna informació més per trobar-lo més fàcilment, em diu que m'acompanya fins al lloc. Mentre caminem per la vorera, li pregunto com és que parla un anglès amb un accent tan britànic. I m'explica que en els darrers anys ha estat vivint a Londres treballant d'informàtic en una agència de publicitat, però que no li agradava gens, especialment el ritme de vida tan excessiu i que s'enyorava del Marroc. I ara ha aconseguit tornar al seu poble i treballa a distància. Em diu que ara és feliç. 

Un cop al lloc on podia dinar, em fa d'intèrpret. Em demana que triï el que vull dinar. Hi ha un aparador on puc veure les coses que puc menjar. Li dic el que vull, i després de preguntar-me si vull alguna cosa més, em sorprèn dient-me que no pagui res, perquè em convida ell. Ostres, no sé com reaccionar, però li agraeixo molt el gest. Es diu Said i li demano si ens podem fer una foto per recordar sempre aquest gest.

Amb el Said. Moltes gràcies!

Un cop dino, ja només em resta una hora de ruta fins a la medina de Fes. El dia anterior ja havia introduït al meu navegador el destí final i, per si de cas, també el tenia preparat a Google Maps, perquè la meva experiència prèvia a les medines anteriors no havia estat molt bona, pel que fa a trobar els llocs a la primera.

Els quilòmetres que em resten fins al final són molt fàcils. El recorregut va primer per una carretera de dos carrils i un cop que començo a entrar a l'àrea metropolitana de Fes (uns deu o dotze quilòmetres abans) transito per avingudes amples i edificis molt occidentals.

Finalment, arribo a la porta Bab Bou Jeloud, que és la porta principal de totes les que hi ha a la medina de Fes. Vull veure-la abans d'anar a l'allotjament per situar-me millor després. Un cop situat, em dirigeixo a l'adreça on tinc la reserva que un parell de dies abans em van enviar un whatsapp de com arribar-hi. Haig de desfer una mica el camí fet, i entrar per una altra porta que no es troba massa lluny. 

Un cop entro la medina, vaig seguint les instruccions de Google Maps, fins que en un moment donat ja no m'aclareixo, perquè la cobertura és deficient. Pel que veig al mapa, m'he passat de llarg. Pregunto a un grup de nois que es troben asseguts a un carreró. Un d'ells s'ofereix a acompanyar-me fins al meu allotjament. No li costa gaire. Només un parell de minuts. Un cop a la porta, el noi em demana una propina (ja m'ho imaginava). Em diu que no vol monedes, perquè sap que si són bitllets, com a mínim li donaré 20 dh. I és el que faig. Em diu que en vol més. Em demana 50 dh, però li dic que per l'ajuda que m'ha donat amb 20 dh està prou gratificat. No marxa de bon grat, però ja començo a estar una mica mosca amb els "buscavides".

Dar Zerhane

La veritat és que el meu allotjament estava una mica amagat en un carreró sense sortida. M'hauré de fixar molt, quan surti a fer una volta per la medina, de com sortir i arribar. 

Truco a la porta i m'obre l'Omar, el responsable de Dar Zerhane. Em rep amb una samarreta de tirants d'estar per casa. Sembla que parla una mica d'espanyol. Em rep cordialment i em diu que entri la bicicleta que té un petit espai per deixar-la al costat de l'entrada. 

Quan entro, el primer que percebo que això no és un hostel a l'ús. És simplement el domicili d'una família formada per un matrimoni i dos fills adolescents. Allò és tècnicament un Riad, és a dir una casa o palauet tradicional marroquí que té un patí interior i que, en la majoria dels casos, està cobert, com és el cas d'aquest.

Em sorprèn en entrar en aquest pati, que fa les funcions de menjador o sala principal, que tot un lateral d'aquesta sala està plena de roba estesa. Un senyal més que és un domicili particular.

Pati cobert del Riad que fa les funcions de menjador

M'agrada aquesta sensació que estic a casa d'una família. Mentre fa els tràmits habituals de registre amb les meves dades del passaport, em serveix un te amb menta de benvinguda, tal com marca la tradició.

Benvinguda amb un te amb menta 

A continuació, pugem al pis de dalt on tinc l'habitació, decorada a l'estil marroquí. És austera, però em sembla molt bé. I després el lavabo que es troba al segon pis i també és força correcte. El Riad sembla força gran i la família que l'habita són molt agradables i familiars en el tracte.

La meva habitació amb dos llits

Un cop dutxat i canviat, decideixo aprofitar per fer turisme. El meu pla és treure tot el profit que pugui al vespre i, l'endemà, dedicar el matí fins al migdia (12:00) per acabar de visitar-la. El fet que l'etapa 6 sigui curta, em dona prou marge.

El primer que faig, després de preguntar a l'Omar i a un dels fills quina direcció haig d'agafar per anar a la part més turística de la medina, és fixar-me molt en cada carrer i cada gir que faig, observant tots els detalls que m'ajudin a orientar-me a la tornada.

En poc més de deu minuts em planto a la part més turística de la medina i, per situar-me, vaig a la recerca de nou de Bab Bou Jeloud que veure molts cops al llarg de la tarda i del matí següent.

Bab Bou Jeloud

Des d'aquesta porta, faig una primera incursió a la medina seguint l'eix principal d'aquesta, plena de botigues per turistes, com calia esperar. El que veig, em decep una mica. El record que tenia de la medina de Fes quan vaig venir el 1998 era totalment diferent. Era una medina autèntica plena de botigues i parades tradicionals on els rucs tiraven de carros o portaven algú a sobre, eren molt habituals per aquests carrerons. El terra actual es veu nou. El de fa vint-i-set anys eren ple de sots i per molts indrets corria l'aigua. A més, feia una olor molt característica que d'entrada ara no percebo.

Camino lentament carrer avall sense sortir del carreró principal, i quan porto una bona estona, torno enrere desfent el camí. És el meu primer contacte amb la medina més gran del món i no em vull perdre de bones a primeres. Torno a la Bab Bou Jeloud, i visito les muralles exteriors quan encara tinc llum solar.

 

Després de donar una volta per l'exterior de la medina, m'assec a un saló de te i em demano un te amb menta i aprofito per trucar a casa, perquè segurament quan torni al Riad serà una mica tard.

Torno de nou a entrar a la medina i, aquesta vegada, intento fer algunes variacions en la ruta per explorar nous carrerons, però sempre amb la referència de l'eix central molt present. Passejo molt lentament gaudint de cada metre que camino, mirant tot el que m'envolta. Quan m'allunyo una mica del carreró principal, les parades semblen una mica més locals. Hi ha de tot: artesania, catifes, parades de menjar, salons de te, joieries, bijuteria, dolços marroquins...

Espectacular botiga de dolços marroquins

Quan fa una bona estona que passejo sense rumb per la medina, decideixo que és l'hora de sopar. En el passeig ja m'he fixat en alguns llocs econòmics on puc sopar bé. Finalment, sec a sopar a un lloc que té un punt de local amb preus que s'ajusten al meu pressupost. 

Tajine de verdures i cuscús

Sopo per 40 dh que està molt bé. I abans de tornar a l'allotjament, faig un tercer passeig modificant una mica les rutes anteriors, però com ja veig que moltes botigues i zones comencen a tancar, decideixo buscar el carreró que em portarà al meu Riad. El trobo fàcilment i ara és qüestió d'anar concentrat per no despistar-se. Però no sé què faig, que al final vaig a parar a un lloc desconegut. M'he perdut! He sortit a una zona que ja no sembla ser de la medina, perquè els carrers són més amples i passen cotxes. Aprofito que hi ha botigues de conveniència obertes per comprar una ampolla d'aigua. Poso el Google Maps per situar-me una mica i veig cap a on haig d'anar. Torno a entrar a la zona de carrerons, però no acabo de situar-me. Haig de preguntar a gent que em trobo pel carrer i, tot i que intenten ajudar-me, no aconsegueixo trobar el camí. Passo per llocs que em sonen molt, però no acabo de trobar el camí. Al final, veig on m'he despistat la primera vegada i, aquesta vegada sí, trobo el camí de tornada al Riad. Prova superada.