Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
COMENÇA LA LLARGA TRAVESSA DEL DESERT
Dissabte 18 d'octubre de 2025
Distància: 95,9 kmTemps: 5h 12'Velocitat mitjana: 18,5 km/hDesnivell: 370 m D+ / 250 m D-
Em llevo una mica més tard de l'habitual i m'afanyo a activar-me. Recullo una mica el que tinc per dins de la tenda i preparo l'esmorzar. Tinc un iogurt que vaig comprar dijous al vespre i els plàtans comprats ahir a la tarda. L'esmorzar l'acabo amb un te de bossa i unes galetes.
Un cop esmorzat i tot recollit, surto del càmping quan són les nou en punt del matí. El dia és assolellat. Per una banda, m'agrada el sol de bon matí, però segur que al llarg del dia, m'estimaré més un dia mig ennuvolat, ja que en cas contrari les temperatures s'enfilaran per sobre dels 30º.
Travesso Merzouga de nou i torno a agafar la carretera a Rissani. La mateixa per la qual vaig passar el dia que vaig venir. La diferència és que dijous el dia era molt dolent amb molt de vent lateral i una mica de pluja, i avui el cel és totalment blau.
Sembla mentida com pot canviar la perspectiva del mateix lloc, si canvies el sentit de la marxa i les condicions meteorològiques. Tot i que el paisatge és el mateix, la meva percepció del lloc és diferent. Avui l'hamada em sembla molt més amable que l'altre dia.
A mig camí de Rissani, veig com un grup de quatre o cinc dromedaris, sense cap persona a càrrec seu, travessen a bon ritme la carretera de dreta a esquerra i continuen en direcció al no-res.
Quan porto vint-cinc quilòmetres justos i una hora i mitja de ruta, m'aturo a un cobert de tova i canyes que trobo a la meva dreta. No sé quina funció pot tenir, però em va molt bé per refugiar-me una estona del sol que ja escalfa de valent. Aprofito per menjar-me una barreta de xocolata amb proteïnes que porto a sobre des del primer dia perquè si no tornaré a casa amb ella. No m'estic allà més de deu minuts, però són suficients per descansar una mica i afrontar els darrers quilòmetres que em resten fins a Rissani, l'antiga capital del Drâa-Tafilalet.
Quan estic a punt d'arribar a la ciutat, km 36, m'aturo de nou a una botiga per comprar una ampolla d'aigua amb gas, que em resulta més refrescant que la natural, i un pastisset industrial ple de greixos saturats i colesterol, ja que l'esmorzar d'avui ha estat fluixet i començo a tenir gana. Abans de marxar de nou, no queda res del litre d'aigua inicial, però no en compro més perquè els dos bidons que porto són gairebé plens.
Aquest cop no m'aturo a la ciutat. La travesso en direcció oest buscant la carretera nacional RN17 que va fins a Zagora. En aquest punt començo de facto la travessa del desert de tres dies, que malauradament no puc fer per pistes com volia després dels advertiments d'en Moha ahir. A més, si les previsions de calor que veig al meu mòbil es compleixen, crec que ha estat una bona elecció fer la ruta B per asfalt en lloc de la A per pistes de sorra i pols. Tot i que la ruta B és més llarga que la A en més de seixanta quilòmetres en total, serà molt més ràpid i fàcil fer-ho per asfalt.
Els primers quilòmetres després de Rissani són d'una desolació absoluta. Pur desert pedregós i inhòspit, però d'una bellesa inexplicable. Ara bé, molt bonic per veure durant una estona, però no per viure. I el que em comença a preocupar una mica és que no hi ha absolutament res. Cap poble, cap benzinera, cap bar i, en definitiva, cap lloc per avituallar-se o descansar sota l'ombra. Sort que el desnivell és pràcticament nul i puc pedalar a una velocitat mitjana molt bona. Si no erro, el total de desnivell positiu de tota l'etapa serà només d'uns tres-cents positius, segons apareix al meu Komoot.
A mig camí, aproximadament, tinc una agradable sorpresa en trobar-me un ramat gran de dromedaris que estan menjant fulles dels pocs arbres que hi ha a la zona. Evidentment, m'aturo per gravar l'únic interessant que he trobat fins ara a la ruta d'avui. La veritat és que de lluny, més que dromedaris, semblen girafes, com si estiguéssim al bell mig de la sabana africana. I entre tots els dromedaris, n'hi ha un que té les potes lligades per limitar la seva mobilitat. El que és estrany és que sigui l'únic i la resta no les tinguin lligades. Estarà castigat? Serà el rebel del grup?
És migdia i continuo sense veure res a la ruta. Ni un trist poble, ni tan sols una solitària benzinera que trenqui la monotonia del paisatge durant els darrers trenta quilòmetres. Necessito trobar algun lloc per dinar, perquè començo a tenir gana i, a sobre, no porto gaire cosa a les alforges. Fins i tot, estic amb molt poca aigua i la que tinc és totalment calenta.
I quan estic a punt de perdre l'esperança, em trobo dos adolescents que venen en bicicleta en direcció contrària. Segur que no venen de lluny i això vol dir que hi ha possibilitats de trobar alguna cosa a prop. S'aturen a la meva alçada i mostren interès a preguntar-me on vaig, com és la bicicleta i coses semblants. Jo, com ha de ser, els pregunto si a prop hi ha algun lloc per menjar o comprar aigua. I sortosament, em diuen que després del revolt hi ha un cafè! Quina alegria!
M'acomiado preguntant-los cap a on van, perquè fa molt que no he trobat res, ni cap cruïlla que porti a cap poble. I la sorpresa és que em diuen que van a Rissani, que potser està més de vint-i-cinc quilòmetres. Porten unes bicicletes una mica atrotinades i tampoc porten aigua. Que valents!
Efectivament, pocs minuts després del revolt, veig un parell d'edificacions al costat de la carretera, just també al costat d'una cruïlla de carretera amb una indicació d'algun poble que deu ser a prop. Segons puc veure en apropar-me, l'edifici principal és un cafè-restaurant molt senzill amb una terrassa coberta amb canyes on hi ha un parell de persones prenent, segurament, un te o un cafè. Veig que el lloc es diu Amrad
M'aturo davant la porta i pregunto si puc dinar alguna cosa. Un dels senyors de fora em diu que poulet (pollastre), però que passi a dins i pregunti. Finalment, només em poden oferir una truita berber que em sembla més que suficient.
M'instal·lo a la terrassa de fora amb una ampolla gran d'aigua fresca que he demanat a la barra. Al cap d'uns minuts em porten un tajine amb una truita berber fantàstica. Veig que por sota hi ha alguna mena de carn i pregunto que és. Em diu que és Kofta, però desconec que és. Més tard sabré que el Kofta és un menjar molt típic que ve a ser com una mena de mandonguilles o carn picada aixafada que pot ser de vedella o xai. Desconec de què era la meva. L'únic que puc esbrinar és que és una carn molt condimentada i saborosa. El menjar és magnífic i, a més, em posen una bona safata de pa que em cruspeixo tota. Tinc molta gana. I acabo el dinar amb un te amb menta. Tot plegat em costa només 53 dírhams, propina inclosa.
Quan acabo de dinar només em resten uns trenta quilòmetres fins a M'Ssici. Just a partir d'aquesta aturada per dinar, el paisatge canvia una mica. Les extenses planes sense res a l'horitzó, donen pas a un paisatge també desèrtic, però amb força muntanyes d'un color molt fosc al voltant i amb més presència d'arbres, en concret d'acàcies, que li donen un toc molt africà al paisatge.
Sembla mentida com aquests paisatges, tan desèrtics, tan erms i tan inhòspits pels éssers vius, poden arribar a omplir-te de joia l'ànima i experimentar una íntima emoció en transitar per ells. Et sents molt petit envoltat d'aquella immensitat, però alhora molt gran per haver estat capaç d'arribar fins allà.
Els darrers quinze quilòmetres, abans d'arribar a M'Ssici, són els únics favorables, en lleugera baixada, després de més de setanta de suau pujada, imperceptible si més no, però també desgasten i ja tinc ganes d'arribar.
Després de més de noranta-cinc quilòmetres de pedalar sota un sol que avui ha escalfat de valent, albiro en la distància el que, segons Komoot, deu ser M'Ssici. Són gairebé les quatre de la tarda.
Just a l'entrada del poble, a la banda esquerra de la carretera, hi ha un bar-restaurant anomenat Merzouga. Prenc nota del lloc, i un cop m'instal·li al càmping passaré per aquí per comprar aigua i veure com està per si puc sopar o esmorzar en el cas que al poble no trobi res per comprar o no em vingui de gust cuinar.
Del bar al càmping no hi ha gaire distància. M'Ssici és talment un poble en el sentit estricte de la paraula. Els carrers no semblen asfaltats, excepte el carrer principal, i els habitatges que veig són molt humils. De tota manera, estic a l'extraradi i el poble s'estén més enllà d'on estic en aquell moment.
Quan acabo de dinar només em resten uns trenta quilòmetres fins a M'Ssici. Just a partir d'aquesta aturada per dinar, el paisatge canvia una mica. Les extenses planes sense res a l'horitzó, donen pas a un paisatge també desèrtic, però amb força muntanyes d'un color molt fosc al voltant i amb més presència d'arbres, en concret d'acàcies, que li donen un toc molt africà al paisatge.
Quan m'apropo al lloc, per un camí de terra, on suposadament hi ha el càmping, aquest sembla un lloc abandonat o, simplement, que allà no hi ha cap activitat semblant a la que busco. L'exterior és un mur de tova, on a la part frontal d'aquest es poden endevinar algunes restes de lletres pintades molt grans de color blau, ja deslluïdes, amb la paraula "càmping" i algun nom que ja no puc llegir. Aquest mur perimetral acull a l'interior un gran edifici d'arquitectura tradicional que sembla voler imitar a una kasbah. L'entrada no té cap porta o tanca i entro directament a un gran pati o esplanada buida on només hi ha unes quantes palmeres no gaire altes. Deixo la bicicleta davant d'una porta porxada que se suposa és l'entrada principal a l'edifici. Intento obrir-la i està tancada a pany i forrellat, no hi ha cap timbre i, el pitjor de tot, és que fa l'efecte que fa temps que ningú ha entrat o ha sortit per aquí.
Faig uns quants crits per cridar l'atenció i no passa res. Decideixo donar una volta a l'edifici. En un dels laterals hi ha una finestra des de la qual escolto gent parlar, Torno a cridar l'atenció en veu alta i aquesta vegada sí que sento una veu que em respon des de dins alguna cosa en francès. Espero allà i al de poc apareix un noi jove de la part de darrere de l'edifici. Li pregunto en anglès si això és un càmping i em diu que sí. Perfecte. Em diu que l'acompanyi a la part posterior de l'edifici i m'ensenya una gran esplanada buida que té una certa semblança a un càmping: algunes zones delimitades per palmeres de poca alçada i altres plantes escanyolides, uns estenedors atrotinats i al fons una edificació que el noi m'explica que són els lavabos i la zona de safareigs i que disposo d'aigua calenta per dutxar-me. Però, tot plegat, es veu molt abandonat. Fa la impressió que aquell càmping ha tingut poc moviment en els darrers temps. Li pregunto quant costa passar la nit i em diu que 50 dírhams. No és car, però tampoc em sembla econòmic per les instal·lacions que he pogut veure de moment. Com a mínim, tinc per dutxar-me que en aquell moment és el que més em ve de gust. Li dic que d'acord i em diu que puc plantar la tenda a qualsevol lloc i que quan vulgui fer ús de les dutxes l'avisi per obrir l'aigua. Li pregunto, sabent la resposta, si hi ha wifi. Negatiu. I si necessito carregar el mòbil, em comenta que a l'edifici dels lavabos i dutxes trobaré un endoll que funciona.
Abans de fer res, faig una inspecció de la zona per decidir on planto la tenda i donar una ullada a l'edifici dels lavabos, dutxes i safareigs. Se'm cau l'ànima als peus. L'edifici es troba en un estat lamentable de conservació, molt brut i amb les piques plenes de sorra i brutícia, indicador que allà hi fa molt temps que no passa ningú. Les dutxes, tot i estar brutes, crec que les podré fer servir. Dels WC, millor no parlar-ne. Bruts i les cisternes no funcionen. Fantàstic. I sembla que tampoc podré rentar la roba avui perquè els safareigs estan com les piques, brutes i plenes de sorra. Com a molt, quan em dutxi, esbandiré amb aigua la roba que he portat avui.
Un cop instal·lat, aviso al noi que vull dutxar-me. Quan ve a obrir l'aigua i li comento l'estat deplorable de les instal·lacions i que els 50 dírhams que he pagat em semblen molts diners pels que m'ofereix el càmping. No li dic, però penso que és el pitjor càmping on he estat mai. Es disculpa de forma molt sentida i m'explica que el càmping és dels seus pares i que són persones grans. Ell ha vingut fa un parell de setmanes a visitar-los i que entén que jo estigui enfadat. A partir de demà intentarà millorar un mica la instal·lació. Tot són bones paraules, però el que és clar és que, pel que fa a la meva estada, no canviarà res.
Aconsegueixo dutxar-me, malgrat que quan obro l'aixeta l'aigua surt per cinquanta mil forats, menys per on ha de sortir. Una mostra més de com malament es troben aquests serveis. Almenys, l'aigua surt calenta!
Dutxat i canviat, decideixo apropar-me al cafè-restaurant Merzouga. Quan entro, tinc l'agradable sorpresa que hi ha un nombrós grup de gent jove mirant a la tele el Barça-Girona. No queda molt per acabar el partit, un quart d'hora tirant llarg, i decideixo quedar-me allà després de comprar una ampolla gran d'aigua. El partit està empatat a un.
Es nota que són seguidors del Barça, perquè a cada ocasió de gol o jugada prometedora tots criden. Fins i tot, quan expulsen injustament a Hansi Flick en el temps de descompte per dues targetes grogues, tot el bar protesta. I, miraculosament, quan el partit està a punt d'acabar, Eric Garcia fa el gol que dona la victòria al Barça. Tota la gent del bar, sense exclusió, esclata d'alegria, s'aixequen i canten el gol que li dona els tres punts al Barça. Certament, he arribat en el millor moment del partit i això em deixa molt content.
Quan pago l'aigua (7 dh), li pregunto al propietari si al vespre està obert i, si vinc a sopar, que em podrien preparar. El senyor, que sap una mica d'espanyol, em diu que sí i que em podria fer una truita berber (ja veig que el menú dels darrers dies és molt variat... he, he, he). Em pregunta a quina hora vindré, perquè no volen tancar tard. Li pregunto si a les vuit del vespre és bona hora i em contesta que li sembla perfecte. Així que marxo d'allà cap al càmping on avui passaré la nit sabent que en una mica menys de tres hores tornaré per sopar.
El següent objectiu és passar-me per una botiga de conveniència que he vist al carrer principal abans de girar a la dreta per buscar el càmping. A la porta he vist aquesta tarda un cartell de Maroc Telecom. Avui, durant l'etapa, he pensat que podria aprofitar el mòbil que em va deixar la meva filla per instal·lar una SIM de prepagament, en comptes de recarregar la meva eSIM. Segur que serà més econòmic. La eSIM encara té força dades. De les 10 Gb que vaig comprar, encara me'n resten unes quatre. La mitjana de consum fins ahir és de 0.5 GB al dia. Per tant, si les administro bé puc tenir per set o vuit dies més, però el que és clar, és que abans de tornar a casa necessitaré tenir més dades. I, sobretot, si tinc més dies com els d'avui.
Els dies que tinc wifi a l'allotjament gasto poques dades, però els dies que no en tinc, la cosa es dispara, com passarà avui quan aquest vespre em posi a editar vídeos i pujar històries a Instagram. Durant l'etapa gairebé no en gasto, perquè normalment el dia d'abans descarrego la ruta al mòbil aprofitant la wifi que pugui trobar a l'allotjament. I si faig ús del mòbil al llarg de l'etapa és només puntualment o aprofitant la wifi dels llocs on m'aturo a fer un te amb menta.
A la botiga no ens entenem gaire. Només parlen àrab i amb el traductor de Google tampoc tinc la impressió que m'entenguin perfectament. Tinc la impressió que em diuen que ells no tenen targetes SIM de prepagament. Per sort, entra un senyor que parla francès i ens fa una mica d'intèrpret. Tampoc és que jo parli francès, però com a mínim puc entendre una mica i dir quatre paraules. Finalment, resulta que en aquella botiga ja no venen targetes físiques SIM, tot i que sí que venen recàrregues. M'explica que al centre del poble hi ha una botiga on sí en venen. Li deixo el meu mòbil per tal que em posi el nom de la botiga. Resulta que la botiga la tinc a vint minuts caminant. Déu-n'hi-do!! De tota manera, no tinc res a fer durant la tarda, així que, després de comprar una capsa de te (3 dh) perquè ja no me'n queda gaire, marxo xino-xano en direcció a la botiga.
Però quan només porto un centenar de metres caminant, se m'apropa una moto que s'atura al meu costat. Sorpresa! És el senyor que m'ha ajudat fent d'intèrpret a la botiga. Em diu que ell va cap al centre del poble i que em porta fins a la botiga. Al·lucino!
Dit i fet, pujo a la moto i el senyor em porta fins a una botiga de telefonia que es troba a gairebé dos quilòmetres des d'on estava. I no només això. Entra amb mi a la botiga i em fa també d'intèrpret per comprar la targeta i la recàrrega. Ole, ole! D'això se'n diu hospitalitat i generositat en estat pur!
Finalment, compro una targeta SIM Orange i una recàrrega de 4 GB. Després sabré més endavant, que hi havia una promoció de 2 GB més en adquirir la targeta física. Per tant, prou gigues per completar el viatge. Tot plegat 50 dírhams.
Li dono mil gràcies al senyor en acomiadar-me d'ell i torno caminant al càmping. Encara tinc una estona de llum abans que el sol s'amagui per l'horitzó, així que a la tenda, aprofito per avançar tasques d'edició dels vídeos i pujar algunes històries.
Quan falten deu minuts per les vuit i ja es és negra nit, marxo cap al bar i agafo la llanterna, donat que a la major part del camí no hi ha llum. En arribar-hi, m'instal·lo a una taula exterior en un racó de la terrassa.
El sopar consisteix, tal com m'havia informat el propietari en una truita berber (amb verduretes) servida en plat i no en tajine, com ho havia estat aquest migdia o en altres dinars. De tota manera, estava molt bona. A més, mentre esperava la truita em va posar un plat molt generós d'olives de tota mena i un bol d'oli per sucar-hi pa. I per acabar, un te amb menta per allargar una mica el sopar i aprofitar la wifi del local per penjar algunes històries i, sobretot, trucar a casa. El tema és que amb les dades que tinc no puc fer trucades de telèfon, si no són per whatsapp amb la wifi.
Al voltant de les nou del vespre, ja he sopat. A la barra, quan vaig a pagar, veig que tenen dolços de xocolata (dels poc saludables, of course) i en compro un per rematar el sopar. Tot plegat, amb una ampolla gran d'aigua, el sopar em costa 47 dírhams. Gens malament! M'he estalviat fer la compra, cuinar i, sobretot, rentar els estris, la qual cosa hauria estat molt complicat. L'únic punt on hi havia aigua era a les dutxes. Les piques i els safareigs no en rajaven aigua.
Abans de sortir del bar, li torno a preguntar al propietari si demà puc esmorzar. I em diu que sí, l'únic que no obre fins a les nou del matí. Per a mi és una mica tard, però només pensar en les dificultats per rentar els estris de cuina després d'esmorzar, li dic gairebé sense pensar que a les nou, ben puntual, hi seré a la porta.
Torno al càmping i durant el camí passo al costat de moltes mares que estan en grup a la fresca mentre la canalla juga al carrer amb l'única llum d'un trist fanal de llum groga esmorteïda. Des d'aquell punt fins al càmping, la negror més absoluta. Sort de la llanterna.
I la resta del vespre la passo dins la tenda, entretingut amb l'edició dels vídeos i pujant la resta d'històries a Instagram. La primera etapa travessant el desert superada!
Dit i fet, pujo a la moto i el senyor em porta fins a una botiga de telefonia que es troba a gairebé dos quilòmetres des d'on estava. I no només això. Entra amb mi a la botiga i em fa també d'intèrpret per comprar la targeta i la recàrrega. Ole, ole! D'això se'n diu hospitalitat i generositat en estat pur!

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada