AVENTURA PEL MARROC. DIA DE DESCANS EXPLORANT EL DESERT

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

GAUDINT DEL MEU DIA DE DESCANS PEL DESERT!!

Divendres 17 d'octubre de 2025

Avui, a Merzouga surt el sol amb un cel una mica ennuvolat, però que en poc temps queda força clar i blau, magnífic per fer turisme. A dos quarts de vuit ja soc fora de la tenda. Com encara tinc mitja hora abans d'esmorzar a l'alberg, torno a fer una incursió al desert per fer unes fotos i vídeos de la sortida del sol per darrere de les dunes.

Sortida del sol al desert

 

A les vuit, tal com havia quedat amb el responsable de l'alberg, ja estic assegut a la terrassa per esmorzar. Les vistes del desert des de la meva taula són espectaculars. El cel és pràcticament net de núvols i el blau s'imposa en el paisatge. 

Pocs minuts més tard de les vuit tinc l'esmorzar a taula. Esplèndid. Suc de taronja, una truita, un pa rodó marroquí sencer tallat en porcions, olives negres, formatge, un bol d'oli d'oliva, melmelada, tres trossos de pa de pessic i un te amb menta per acabar el festival (30 dh).

Un esmorzar de luxe

Després del magnífic esmorzar, ja estic preparat per començar l'excursió pel desert amb el Moha que ja fa una estona que ha arribat a l'alberg amb el seu Toyota Prado.

Sortim de l'alberg a l'hora prevista per camins sorrencs abans d'agafar la carretera que porta a Ramlia. Aquesta carretera és la que hauré d'agafar demà si opto pel pla A que tinc previst per arribar a Zagora. Aquest pla de tres dies, consisteix a travessar el desert majoritàriament per camins, excepte durant la primera etapa fins a Ramlia i la part final de la tercera etapa que arriba a Zagora, que se circula per una carretera asfaltada. En realitat, la part més problemàtica d'aquesta ruta es troba a la primera part de la segona etapa, on els camins es multipliquen en desenes de traçades de cotxes i motos tot terreny, en les quals el més probable és quedar-se atrapat amb la bicicleta carregada. Segons he pogut llegir i veure en vídeos de YouTube el més probable és que em toqui empènyer (o arrossegar) a peu la bicicleta durant una distància d'entre sis i deu quilòmetres. Es veu que si trobo el camí correcte es pot passar gairebé tot el trajecte conflictiu excepte la llera de l'Oued Daoura (oued = riu) que és força ampla. Segons em va comentar dies enrere un guia de Gibraltar al càmping Amazic a prop d'Azrou, si intento apropar-me a les muntanyes negres que trobaré a la meva esquerra, podré passar sense gaires dificultats. 

L'altra opció, el pla B, és tornar enrere en direcció a Rissani, i allà agafar una carretera asfaltada en direcció a Alnif que també dividiria en tres etapes. Per aquesta via, el quilometratge seria una mica més llarg que per l'opció A.

Avui tocarà decidir quina de les dues opcions serà la que triaré. En Moha, que segur que s'ho coneix molt bé, podrà ser una opinió qualificada.

Després d'una estona, arribem a Khamlia. Aquest poble té la particularitat que els seus habitants són, en una gran part, descendents de la tribu gnaoua, una comunitat d'origen subsaharià portada fa segles com a esclaus des de l'Àfrica central, com Sudan, Mali, Senegal i Mauritània. Els gnaoua es van establir a Khamlia, integrant-se amb la població local amazic i aportant la seva música i cultural tradicional.

El poble són gairebé quatre cases de tova amb carrers de terra. En Moha aparca davant d'una casa des d'on surt una música molt rítmica i em convida a passar. Ell, em diu, s'espera a fora. Dins hi ha un altre grup de turistes veient l'actuació d'un grup africà de música i ball. Em sento com un turista al qual porten a un "tablao" flamenc, però realment els ritmes que sonen són hipnòtics i m'agrada el que veig i sento.

Estic una bona estona gaudint de l'actuació d'aquest grup i, abans de marxar, deixo una propina de 20 dh, com fan la resta de turistes que es troben dins d'aquesta casa tradicional berber.

Torno al cotxe amb en Moha i, només sortir de Khamlia, ens fiquem per pistes de terra negra amb bancs de sorra que esquitxen el paisatge. En Moha em comenta que ara anirem a una zona del desert de pedres i roques on es poden trobar molts fòssils marins de quan la zona era coberta més les aigües de l'oceà. De fet, aquesta zona del Marroc, és un dels principals jaciments de fòssils marins del món.   

Després d'una estona "navegant" entre diferents camins que s'entrecreuen de forma caòtica entre dunes de sorra, arribem a una zona molt pedregossa amb petites muntanyetes de poca alçada. 

Deixa el cotxe al peu d'una d'elles i em diu que trobarem molts fòssils. L'únic que hem de fer és buscar roques mitjanes, trencar-les i aixi segur que en trobarem uns quants. 

En Moha buscant fòssils

Ell de seguida en troba i m'ensenya com ho he de fer. Tot i així, ell en troba molts més fòssils que jo que tan sols soc capaç de trobar-ne dos o tres. Gairebé tot el que trobem són cargols de mar, els típics rodons i d'altres que són allargats. Després d'uns vint minuts li dic que ja en tinc prou. L'experiència ha estat molt bé, però no cal allargar-la. No crec que trobem un fòssil de trilobites que és el més buscat, a banda de dinosauris que també se'n troben de tant en tant.

Tornem al cotxe i ara em diu que anirem a visitar les mines de Mifiss que fins fa no gaire temps eren explotades pels francesos. D'aquestes mines s'extreia, principament, plom i, actualment ja abandonades, encara hi ha petits grups de persones que es dediquen a extreure a petita escala plom, quars i, principament, Khol, que és un cosmètic molt utilitzat als països àrabs per pintar-se els ulls.

En Moha aparca el cotxe al peu d'un turó on hi ha unes edificacions de tova mig derruides. Pel que sembla són les instal·lacions d'una antiga mina abandonada. Em diu que pugi per visitar-la i que ell m'espera a baix. 

Khol

A la zona hi ha força vehicles tot terreny que han transportat a turistes com jo. Es troben a la part superior de les instal·lacions on també hi ha diferents parades d'artesania berber, així com de fòssils i minerals.

Dono una volta per allà pujant a la part més alta del turó per observar les vistes que hi ha. A banda del desert (hamada), es poden veure més edificacions que semblen abandonades. I després de donar un cop d'ull a les parades, torno a baixar per retrobar-me amb en Moha i continuar l'excursió.

Durant el següent trajecte, veiem uns quants punts d'extracció de minerals molt "casolans", podríem dir. Grups de poques persones amb eines i màquines relativament senzilles treballant en unes condicions que em semblen molt dures i sense cap classe de protecció.

Extracció de Kohl 

Durant el recorregut, en Moha m'ensenya des del cotxe un poblat abandonat de quan les mines funcionaven a ple rendiment, així com un antic cementiri francès. Em diu que m'està portant a un autèntic poblat berber nòmada que es troba a prop de la frontera amb Algèria.

Quan hi arribem, el poblat està format per una mica més d'una vintena de haimes plantades al bell mig de l'hamada en un terreny totalment inhòspit. El cotxe s'atura al costat d'una d'elles i en Moha m'explica que pertany a una família molt pobre formada per una mare i dos fills petits. El pare es troba a la presó d'Er-Rachidia per tràfic de hatxís. Es veu que al Marroc el càstig per aquest motiu és d'uns quants anys de presó.

El primer que m'ensenya és una petita haima on es troba el que sembla la cuina amb un petit forn de llenya on la mare fa el pa i prepara els menjars. Després em porta a una altra haima que sembla el lloc on la família menja i a la part del darrere hi ha una altra que segurament és on dormen. Em diu que m'esperi allà mentre ell va a parlar amb la dona. En aquell moment, un nen d'uns onze o dotze anys que es diu Marwan i una nena, Aishma, d'uns dos o tres anys entren a la haima on estic jo. Parlo amb ell mentre ella intenta agafar-me el mòbil amb el qual estic filmant. Se'm fa molt dur pensar en les condicions en les quals han de viure i les comparo amb les nostres. Sovint no valorem el que tenim i ens queixem per nimietats. 

Al cap de poc, la mare em porta un te amb menta i, poc després, un plat amb dues racions de pizza berber. Suposo que una és per a mi i l'altra per en Moha que ara està assegut davant meu, però ell em diu que la seva també me la mengi jo. Són ja les 13:00 i la veritat és que començo a tenir gana. 

Obsequiat amb un te i pizza berber

Li pregunto a en Moha si s'acostuma a deixar alguna mena de propina o donatiu i em diu que és voluntari, però que estaria molt bé perquè aquesta família no té ingressos, sobretot ara que el pare és a la presó. I és per aquest motiu que ell sempre porta als seus clients a aquesta família. Així que quan marxem, m'apropo a la mare que està a l'exterior d'una de les haimes i li dono 30 dh que rep molt agraïda.

Marxem d'allà en direcció a l'alberg i en Moha em diu que ara ve la part més divertida. Farem una ruta surfejant amb el cotxe una bona estona per les dunes d'Erg Chebbi. És de totes les coses que em va dir que faríem avui que em venen més de gust fer.

La travessa pel desert és espectacular. Paga la pena pagar l'excursió només per aquests vint o trenta minuts que dura. La sensació de surfejar per les dunes i després de caminar sobre la sorra allà al bell mig de la immensitat del desert és una cosa indescriptible.

Quan són les dues del migdia, arribem a l'alberg i com no tinc els 600 dh que és el preu pactat, li plantejo donar-li 500 dh, que és el que tinc, i completar-los amb 10 euros. Per sort, ahir vaig reservar-me 200 dh per pagar el càmping i l'esmorzar d'avui (170 €) i la resta per possibles imprevistos avui. De tota manera, aquesta tarda tocarà apropar-me al poble per veure si puc treure calés d'algun caixer. No estic segur que les dues targetes, una de crèdit i l'altra de dèbit, funcionin. Serà una prova de foc. En cas contrari, hauré de passar per una oficina per canviar euros. 

Amb les dues porcions de pizza berber que m'he menjat fa una estona, ja no dinaré. Opto per rentar la bicicleta en un espai que té l'alberg per rentar amb una mànega d'aigua els cotxes i motos després de fer rutes pel desert.

I més tard, vaig cap a Merzouga per intentar treure diners d'un caixer. Trobo un de Poste Maroc a gairebé dos quilòmetres del càmping. Per sort, provo de treure primer amb la targeta de crèdit i ho faig sense problemes (és el primer cop que trec diners a l'estranger amb aquesta targeta). I després per curiositat provo si amb la de dèbit també puc. També funciona. Perfecte. Ara, crec que només amb els dirhams que tinc puc acabar el viatge sense tornar a canviar, i els 150 € que encara em resten els podré portar de nou a casa.

La tarda la passo passejant pel poble. Compro alguna cosa per sopar i, sobretot, un parell de geodes d'ametista més per regalar. Ja tinc una que li vaig comprar a l'Ibrahim a la vall del Ziz, i amb les dues que compro podré regalar una a cada fill i la seva parella. Les geodes, en dues meitats, em semblen molt simbòliques. El Pol que té la parella lluny, a Guadalajara, li tocarà mitja geoda i l'altra meitat serà per a la Maria. I si algun cop acaben vivint junts, podran unir les dues meitats. A la Marta, que ja conviu amb la seva parella, l'Alberto, no li caldrà. La podran tenir tota sencera a casa. I la tercera geoda serà per a mi i la meva dona, que com la Marta i l'Alberto, la podrem tenir tota sencera també.

Amb tots els deures fets (diners, menjar i regals) torno al càmping i quan estic arribant capturo les dues darreres fotografies del dia que em semblen molt boniques per la llum que tenen i que són ideals per tancar aquest dia de descans al desert del Sàhara.