AVENTURA PEL MARROC. INTRODUCCIÓ

PRÈVIA 

Aquest viatge en bicicleta pel Marroc el tenia pendent del passat mes de març quan el vaig haver d'ajornar uns dies abans de començar per unes obres que ens havien de fer a la casa del poble (la Palma d'Ebre) i que es van avançar unes setmanes respecte al pla previst pactat amb els paletes. 

Com és d'esperar, per aquelles dates ja tenia tota la ruta planificada i estava força mentalitzat (i motivat) per fer-la. De fet, ja tenia la bicicleta i tot l'equipatge preparat amb algunes sortides fetes amb càrrega i amb força desnivell. Al final, el fet d'ajornar el viatge, va ser un cop dur, tot i que, un cop passat, va ser una sort no fer-lo perquè durant el mes de març va ploure molt al Marroc en els llocs per on passava la meva ruta, així que ho vaig donar per bo.

La data escollida per tornar a intentar-ho era l'octubre. Bàsicament per esquivar els mesos més calorosos de l'any (de juny a setembre). L'octubre era un mes ideal. Mirant com havia estat el temps anys anteriors, les temperatures havien estat força bones (entre 25º i 30º) amb pocs dies de pluja. De tota manera, no pots refiar-te perquè cada any no és igual i aquest any podia ser completament diferent.

L'estiu vaig poder entrenar amb la bicicleta de carretera per Salamanca i durant el setembre també per aquí, però cap dia amb la BTT carregada. Per aquest motiu, vaig introduir algunes modificacions a la ruta planificada. Vaig dividir alguna de les primeres etapes, especialment la primera, en dues. D'aquesta manera, aniria agafant la forma durant el mateix viatge. També va ajudar a prendre aquesta decisió el fet que els darrers mesos arrossegués alguns problemes físics. En concret, un dolor lumbar difús, però molt molest, un pinçament del fémur amb el maluc que em feia mal només en repòs (estirat al llit o assegut), i la cirereta del pastís es va produir una setmana abans de marxar, quan treballant al garatge de casa posant a punt la bicicleta, vaig caure cap enrera i donant-me un cop a la part alta de l'espatlla i el clatell, provocant-me una fuetada cervical (no molt greu, però empipadora).

A una setmana vista també vaig introduir alguns canvis al pla inicial que era viatjar el 5 d'octubre al Marroc en vaixell (Barcelona-Tànger) i tornar des de Marràqueix en avió. A causa d'una pujada de preu de més del 30% del bitllet del vaixell, vaig començar a mirar altres opcions, i vaig veure qu 15 €) més el càrrec fix per portar la bici (60 €) i un paquet de 20 kg amb l'equipatge que portaria (35 €). Fent-ho d'aquesta manera, el cost del viatge es reduia força i, sobretot, la durada del viatge d'anada que passava de 31 h a només 2 h de vol. A més, em permetia guanyar un dia, perquè en lloc de començar a pedalar el 7 d'octubre, ho faria el 6. 

La part negativa del canvi era que no podría portar els cartutxos de gas perquè no està permès volar amb ells ni tampoc comprar-los allà perquè els que es troben allà no són compatibles amb el meu fogonet. Així que havia de buscar una solució per poder cuinar allà. Finalment, vaig decidir ho faria amb un fogonet d'alcohol (metanol), semblant als que es fan servir a les "fondue". Trobar-los no va ser una cosa dificil. El petit problema és que no podia portar a l'avió cap ampolla de metanol per ser un líquid inflamable. Però a diferència dels cartutxos, considerava que l'alcohol de cremar seria fàcil de trobar i, en el pitjor dels casos, podria comprar alcohol sanitari. 

Aquest és el model de fogonet que vaig comprar

Els preparatius del que s'ha de portar o no sempre són complicats, perquè l'objectiu és no portar material de més (i tampoc fer curt). Controlar el pes total és molt important en aquest tipus de viatges. L'experiència (petita) acumulada d'altres viatges em va permetre fer una llista del material a portar que fins, pràcticament, el dia anterior no va ser definitiva. Aquesta llista incloïa roba de ciclisme i de descans, així com complements diversos, articles d'higiene, farmaciola, estris per cuinar, tenda, sacs de dormir (d'hivern i sac-llençol més d'estiu), matalàs i coixí inflable, electrònica, un kit de menjar bàsic, una cadira plegable (els dies de càmping és important estar còmode) i moltes altres cosetes també importants. Cada element de l'equipatge es va sotmetre a una anàlisi acurada de si era absolutament necessari portar-lo. I fruit d'aquesta anàlisi molt material es va quedar a casa.

Finalment, el pes total que portava, comptant la bicicleta i els accessoris incorporats, es trobava al voltant dels 40 kg. Sembla molt, però rebaixar aquest pes és força complicat i implica canviar l'estil del viatge, passant del cicloturisme al bikepacking que es caracteritza pel minimalisme. Però en viatges de força dies, com el meu, el bikepacking fa curt. Una altra opció per reduir pes és augmentar el pressupost. Si en lloc d'acampar vas sempre a un allotjament, t'estalvies la tenda, el sac, el matalàs, etc. I si sempre menges en bars o restaurants, també t'estalvies portar tot el kit per cuinar. Però tot això, fa perdre una mica el sentit de l'aventura que es busca en aquests viatges.

Si sóc sincer, a pocs dies del viatge no estava gaire motivat. No l'acabava de visualitzar i les sensacions que tenia eren més aviat negatives. Si no hagués dit a tanta gent que pensava fer aquest viatge, potser no hauria marxat. Però tot això és normal i forma part dels dubtes i incerteses davant de qualsevol viatge d'aquesta naturalesa. Per sort, l'aventura va tirar endavant i el dia 5 d'octubre va arribar. La bicicleta i tot l'equipatge estava empaquetat i llest per viatjar.