AVENTURA PEL MARROC. INTRODUCCIÓ

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

PRÈVIA 

Aquest viatge en bicicleta pel Marroc el tenia pendent del passat mes de març quan el vaig haver d'ajornar uns dies abans de començar per unes obres que ens havien de fer a la casa del poble (la Palma d'Ebre) i que es van avançar unes setmanes respecte al pla previst pactat amb els paletes. 

Com és d'esperar, per aquelles dates ja tenia tota la ruta planificada i estava força mentalitzat (i motivat) per fer-la. De fet, ja tenia la bicicleta i tot l'equipatge preparat amb algunes sortides fetes amb càrrega i amb força desnivell. Al final, el fet d'ajornar el viatge, va ser un cop dur, tot i que un cop passat, va ser una sort no fer-lo perquè durant el mes de març va ploure molt al Marroc en els llocs per on passava la meva ruta, així que ho vaig donar per bo.

La data escollida per tornar a intentar-ho era l'octubre. Bàsicament per esquivar els mesos més calorosos de l'any (de juny a setembre). L'octubre era un mes ideal. Mirant com havia estat el temps anys anteriors, les temperatures havien estat força bones (entre 25º i 30º) amb pocs dies de pluja. De tota manera, no pots refiar-te perquè cada any no és igual i aquest any podia ser completament diferent.

A l'estiu vaig poder entrenar amb la bicicleta de carretera per Salamanca i durant el setembre també per aquí, però cap dia amb la BTT carregada. Per aquest motiu, vaig introduir algunes modificacions a la ruta planificada. Vaig dividir alguna de les primeres etapes, especialment la primera, en dues. D'aquesta manera, aniria agafant la forma durant el mateix viatge. També va ajudar a prendre aquesta decisió el fet que els darrers mesos arrossegués alguns problemes físics. En concret, un dolor lumbar difús, però molt molest, un pinçament del fèmur amb el maluc que em feia mal només en repòs (estirat al llit o assegut), i la cirereta del pastís es va produir una setmana abans de marxar, quan treballant al garatge de casa posant a punt la bicicleta, vaig caure cap enrere i donant-me un cop a la part alta de l'espatlla i el clatell, provocant-me una fuetada cervical (no molt greu, però empipadora).

A una setmana vista també vaig introduir alguns canvis al pla inicial que era viatjar el 5 d'octubre al Marroc en vaixell (Barcelona-Tànger) i tornar des de Marràqueix en avió. A causa d'una pujada de preu de més del 30% del bitllet del vaixell, vaig començar a mirar altres opcions, i vaig veure que el viatge amb avió a Tànger em sortia per 30 € l'anada i per 15 € la tornada, més el càrrec fix per portar la bici (60 €) i un paquet de 20 kg amb l'equipatge que portaria (35 €). Fent-ho d'aquesta manera, el cost del viatge es reduïa força i, sobretot, la durada del viatge d'anada que passava de 31 hores de navegació a només 2 hores de vol. A més, em permetia guanyar un dia, perquè en lloc de començar a pedalar el 7 d'octubre, ho faria un dia abans. 

La part negativa del canvi era que no podria portar els cartutxos de gas perquè no està permès volar amb ells ni tampoc comprar-los allà perquè els que es troben allà no són compatibles amb el meu fogonet. Així que havia de buscar una solució per poder cuinar allà. Finalment, vaig decidir que podria cuinar amb un fogonet d'alcohol (metanol), semblant als que es fan servir a les "fondue". Trobar-los no va ser una cosa difícil. El petit problema és que no podia portar a l'avió cap ampolla de metanol per ser un líquid inflamable. Però a diferència dels cartutxos, considerava que l'alcohol de cremar seria fàcil de trobar i, en el pitjor dels casos, sempre podria comprar alcohol sanitari. 

Aquest és el model de fogonet que vaig comprar

Els preparatius del que s'ha de portar, o no, en un viatge d'aquesta mena sempre són complicats, perquè l'objectiu és no portar material de més, però tampoc fer curt. Controlar el pes total és molt important. La petita experiència acumulada em va permetre fer fàcilment una llista del material a portar que fins, pràcticament, el dia anterior no va ser definitiva. Aquesta llista incloïa roba de ciclisme i de descans, així com complements diversos, articles d'higiene, farmaciola, estris per cuinar, tenda, sacs de dormir (d'hivern i sac-llençol més d'estiu), matalàs i coixí inflable, electrònica, un kit de menjar bàsic, una cadira plegable (els dies d'acampada és important estar còmode) i moltes altres cosetes també importants. Cada element que havia de portar es va sotmetre a una anàlisi acurada de si era absolutament necessari portar-lo. I fruit d'aquesta anàlisi, una part del material previst es va quedar a casa.

Finalment, el pes total que portava, comptant la bicicleta i els seus accessoris, es trobava al voltant dels quaranta quilograms. Sembla molt, però rebaixar aquest pes és força complicat i implica canviar l'estil del viatge, passant del cicloturisme amb alforges al bikepacking que es caracteritza pel minimalisme. Però en viatges de força dies, com el meu, el bikepacking fa curt. Una altra opció per reduir pes és augmentar el pressupost. Si en lloc d'acampar vas sempre a un allotjament, t'estalvies la tenda, el sac, el matalàs, etc. I si sempre menges en bars o restaurants, també t'estalvies portar tot el kit per cuinar (cassoles, fogonet, cartutxos, etc). Però tot això, fa perdre una mica l'essència de l'aventura que es busca en aquests viatges.

Si sóc sincer, a pocs dies del viatge no estava gaire motivat. No l'acabava de visualitzar i les sensacions que tenia eren més aviat negatives. Si no hagués dit a tanta gent que pensava fer aquest viatge, potser no hauria marxat. Però tot això és normal i forma part dels dubtes i incerteses davant de qualsevol viatge d'aquesta naturalesa. Per sort, l'aventura va tirar endavant i el dia 5 d'octubre va arribar. La bicicleta i tot l'equipatge estava empaquetat i llest per viatjar.

Però l'ensurt més greu que em va fer passar molts nervis just unes hores abans de marxar va ser que el divendres a la nit, en arribar a casa d'un sopar amb els ex companys de Magisteri, el meu mòbil va deixar de funcionar per un error fatal. El primer que vaig fer dissabte al matí va ser anar a corre-cuita a una botiga-taller oficial d'Apple. I el que havia de ser una reparació relativament senzilla, es va allargar moltíssimes hores, donat que van haver d'enviar el mòbil a Barcelona. I si no fos perquè van ser empàtics davant de la meva situació, no me l'haguessin reparat aquell dia. 

De tota manera, a les vuit del vespre el mòbil encara es trobava a Barcelona. I davant d'aquesta situació, vaig decidir apropar-me de nou al Corte Inglés (sabia que era el dia sense IVA) per comprar un iPhone nou. I dic de nou perquè aquella tarda ja hi havia anat a donar una ullada a les ofertes que poguessin tenir per si de cas. Finalment, em vaig comprar un iPhone 15 per uns 700 € (casi ná) per si el meu mòbil no arribava a temps. L'iPhone el podia retornar fins a 15 dies després de comprar-lo, així que la compra era una mena de salvavides o pla B. 

Sortosament, el meu iPhone va arribar de Barcelona a temps. Això sí, més tard de les nou del vespre quan la botiga ja havia d'estar tancada, però es van portar molt bé amb mi, i vaig poder tenir el meu mòbil reparat i amb una bateria nova, la qual cosa també estava molt bé perquè darrerament la bateria s'esgotava molt ràpidament.

Aquell dissabte, que havia de ser de relax amb totes les coses fetes, es va convertir en una bogeria de dia, però per sort va acabar bé i a les deu de la nit ja era a casa amb una sensació d'alleugeriment molt gran. De tota manera, per si de cas el mòbil em tornava a fer la guitza, la meva filla em va portar aquella nit el seu mòbil "vell", un iPhone 12 mini igual que el meu que funcionava perfectament.

Ara sí que sí ja estava tot el peix venut i aquella nit vaig dormir com un nadó. Tots els nervis que podia tenir aquell dia, ja els havia gastats tots. El Marroc m'estava esperant.