ETAPA 24: NAZARÉ - PRAIA DA TOCHA

UNA ALTRA ETAPA FANTÀSTICA! 

Dijous, 25 de maig de 2023

Distància: 104 kms
Temps: 5h 43' 
Velocitat mitjana: 18,2 km/h
Desnivell:  690 m D+ / 750 m D-

Després d’uns dies d’etapes dures o molt dures, avui toca, a priori, un dia favorable: perfil més suau, un altre recorregut per espais naturals i, espero, que també solitaris. I a més, el primer que faig al despertar-me és mirar la previsió del temps i sembla que, tot i que farà sol, la temperatura no pujarà gaire. I, oh, sorpresa, avui tindré majoritàmiament vent de sud, la qual cosa farà que tingui l'aire més de cul que de cara. És tot el que un cicloturista pot desitjar!

Quan tinc tot recollit i la bicicleta a punt, inicio la marxa acomiadant-me d'aquest bonic poble. La ruta em porta de seguida per l'Estrada Atlàntica que és una carretera paral·lela, com diu el seu nom, a l'Oceà Atlàntic i, ja des del primer moment que deixo enrere Nazaré, es fica per una zona natural protegida a banda i banda de la carretera. A més, tinc un magnífic carril bici segregat de la carretera la qual cosa em facilita molt el viatge.

No és fins gairebé el km 20 de la ruta que no travesso o passo a prop d'un nucli urbà. Passo al costat del poble de Mina i poc després, l'Estrada Atlàntica girà bruscament cap a l'interior i jo ho faig cap a la dreta per un forta pendent de baixada que em porta al poble de platja de Paredes de Vitória. És una "V" en tota regla: una baixada molt forta que em porta a una platgeta no gaire gran i molt acollidora i poc després una pujada amb el mateix pendent que abans però, aquesta vegada, cap a munt.

Platja de Paredes de Vitória

La carretera de pujada des de Paredes de Vitória torna a enllaçar poc després amb la carretera de l'Atlàntic i amb el carril bici (ciclo via en portugués). Tot el paisatge igual que abans. Zona verda a banda i banda de la carretera, tot i que de matolls bàsicament. 

En el km 22 arribo al poble de Sao Pedro de Moel on es troba un magnífic far tot just al costat del carril bici. És el "Farol do Penedo do Saudade". 

Segons veig a les indicacions que hi ha a la carretera estic en ple Parc Nacional de Leira-Marinha Grande. Són més de 30 kms vorejant tota l’estona els penya-segats en rectes interminables sense arbres ni edificacions. Sort que l'aire bufa al meu favor perquè sinó, sense la protecció de la vegetació, del relleu o d'edificis a cada banda de la carretera, si l'aire hagués bufat de cara o de costat, el pedalar seria molt més complicat.

Carretera infinita pel Parc Nacional de Leira-Marinha Grande

Malgrat el paisatge té un punt de rutinari i avorrit, el fet d'avançar ràpid gràcies al vent i amb la tranquil·litat que em dona el carril bici, em posa de bon humor. Mica en mica els quilòmetres van caient i ja veig indicacions de que aviat arribaré a Figueira da Foz, la ciutat més important per on passaré avui i, segurament, on pararé a dinar en algun supermercat.

Deixo la carretera Atlántica perquè el navegador em fa anar per una carretera local que mica en mica es va convertint en un suplici. Al final és una mena de carretera amb l'asfalt totalment degradat i no apte per a la circulació que en alguns trams es només un camí de terra amb l'absència total d'asfalt. Són finalment 7 kms de patiment perquè la bici no deixa de rebotar i pateixo pels radis de la roda del darrere. En teoria aquest tram de carretera m'havia d'estalviar uns quilòmetres de l'Estrada Atlàntica però "visto lo visto" ha estat una decisió equivocada. Una altra més i no serà la darrera.

A prop del km 50 del dia, el suplici s'acaba i torno a l'Estrada Atlàntica però malauradament és per poc temps ja que uns quilòmetres més endavant el navegador em fa agafar un camí semblant. No em refio i m'aturo per estudiar detenidament al mòvil els recorreguts alternatius. En aquets cas, el navegador té raó i veig que poc després del desviament s'afaga una carretera que té millor pinta i que passa per petits pobles abans d'arribar a Figueira da Foz que es troba a gairebé 25 quilòmetres d'on estic.

Decideixo fer cas al navegador i, efectivament, després d'uns tres quilàmetres agafo a la dreta una carretera local amb un asfalt en condicions i en poc més de un quilòmetre arribo a una petita "aldeia" anomenada Alhais Pombal on sortosament veig que a pocs metres de la carretera hi ha un bar que té bona pinta. Sóc gairebé les 12 del migdia i em ve de gust fer una aturadeta per menjar alguna cosa dolça i fer un café. El bar és força gran però no hi ha ningú més. Sembla que també és el forn de pa i pastisseria del poble. Al final allargo una mica més del previst la meva aturada perquè decideixo demanar un altre pasteis de nata. Uns trenta minuts més tard, reprenc la ruta cap a Marinhas das Ondas i d'aquí fins a Figueria da Foz passant encara per un quants pobles més.

A mesura que m'apropo a Figueira da Foz els edificis, naus i fàbriques apareixen a banda i banda de la carretera i, al fons, ja començo a veure la ciutat que sembla més gran del que m'imaginava inicialment.

I just quan estic a les portes de la ciutat, la carretera es complica perquè entro a la nacional 109 i el trànsit en aquesta zona és molt important amb força camions. Vaig en compte. Primer travesso el riu Pranto per un pont i poc després veig davant meu un impressionant pont que travessa el riu Mondego per entrar a Figueira da Foz. El pont és una mena d'autovia amb dos carrils per costat i amb poc voral però, a sobre, el pont que s'anomena Edgar Cardoso (nom del seu enginyer) es troba en fase de rehabilitació i està ple de bastides i amb els carrils limitats a un carril per sentit sense espai als costat. I es clar, passen molts camions i intentar passar és una mica temerari.

Pont Edgar Cardoso

Tot i que el lateral està tancat a la circulació amb tanques i altres elements, decideixo ficar-me per aquí i intentar travessar el pont sense arriscar la meva vida. La sort m'acompanya fins al primer pilar de l'estructura. A partir d'allà és impossible continuar i no tinc més remei que llençar-me a la carretera. Aprofito un petit forat entre vehicles i sense camions per ficar-me dins del carril. Circulo els poc més de 200 metres que queden pel mig de carril per fer-me més visible.

Finalment, passat aquest moment d'estrés, ja entro a la ciutat i el primer que faig és sortir d'aquella mena d'autovia i mirar de trobar un supermercat. Veig a Google que entre les opcions hi ha un Pingo Doce. Decideixo apropar-me perquè a Portugal he descobert que tots els Pingo Doce tenen un racó amb taules on pots dinar els plats que elaboren allà mateix a uns preus molt competitius. Per poc menys de 10€ dino calent i compro algunes coses pel sopar d'avui i esmorçar de demà. 

Em resten només uns 23-24 quilòmetres fins al meu destí d'avui que és un càmping a Praia da Tocha. Amb aquest objectiu reprenc la marxa i malauradament toca pujar de nou. La carretera pica cap a munt i ho farà durant gairebé 4 quilòmetres. Toca apretar les dents per superar el port que presenta pendents molt fortes. La baixada posterior em porta al Parc Natural de Dunes de Mira, Gándara e Gafanhas que haig de creuar per una carretera infecta, semblant a l'anterior però amb l'agravant de que aquesta és una carretera teoricament que porta a la gent a un lloc turístic com és la Praia da Tocha.

Per sort, no tota la carretera és així i els darrers quilòmetres aquesta millora força. Té asfalt nou i gens de trànsit. Ara sí torna a donar gust pedalar, tot i que aquesta vegada l'aire no bufa al meu favor.

Finalment sobre les 16:30 arribo al Campo de Campismo Tocha on per 7€ acampo. Busco un bon indret, solitari i a prop dels lavabos perquè aquest cop no he aconseguit punt de llum gratuït i em tocarà carregar als endolls dels lavabos. 

Un cop instal·lat i dutxat, amb la bici descarregada m'apropo a la platja que es troba a poc més de mig quilòmetre. Pel camí trobo un minisuper on em compro el de cada tarda (o gairebé cada tarda), és a dir una bossa de patates xips i una llauna de cervesa de 0.5 l. com a premi merescut per l'etapa. M'assecc a un banc davant l'oceà amb un sol espectacular que no crema i que em fa gaudir de la tarda en un indret gairebé desèrtic.

Passarel·la a Praia da Tocha

Gaudint de la platja 

Quan torno al càmping, a darrera hora de la tarda per preparar el sopar, em trobo a pocs metres de mi, una tenda i una bici de cicloturisme. Poc després coneixeré al viatger. Es tracta d'un alemany que està fent part de Portugal en bicicleta i que va en direcció a l'Algarve. 

Demà intentaré arribar a Oporto perquè sembla que a la tarda plourà. D'aquesta manera evitaré anar a un càmping. Espero anar al meu primer alberg de peregrins d’aquesta ruta. I dissabte amb la Tensi i els meus amics allà faré el meu primer dia de descans després de 25 dies sense fer-ho. Tinc ganes d'arribar a Oporto.

Resum de l'etapa (app Relive):