V MARXA DE CAP DE REC

QUINA MARXA!!!

18 juny de 2011

Dades tècniques:

Distància total: 52 km

Desnivell acumulat: 5.200 m.
Altura màxima: 2.572 m.

Altura mínima: 1.214 m.

Altura sortida-arribada: 1.960 m.

Desnivell màxim: 1.360 m.

La crònica:

Què puc explicar de Cap de Rec que no s’hagi dit en moltes altres ocasions!! Doncs res, només reiterar que és una prova fantàstica amb uns paratges espectaculars. Molt i molt recomanable.

El cap de setmana va començar el divendres a les 18h a la benzinera de Sant Quirze a on havia quedat amb el Pedro i el Xavi70 per anar cap a Guils a cal Sust-Farriol que ens havien ofert la seva casa a una bona colla de correcats i havien organitzat un magnífic sopar al ”Picarol”, l’únic restaurant del poble. Gràcies family, tot de fàbulal !!

A 7:45 arribem al poble, ens instal•lem a casa i baixem a sopar amb tota la colla i uns quants més (4 koales i 4 txussos). Crec que érem uns 21 en total. Fantàstic!! El sopar va estar genial a tots els nivells: lloc, menú i sobretot companyia. Vam riure molt. Llàstima que la sobretaula no es podia allargar perquè a l’endemà a les 3:45 havia de sonar el despertador, esmorzar i sortir a les 4:30 de Guils cap a Cap de Rec.

La nit curta, molt curta. Son molt lleugera. Si no era un cop de porta d’ algú que havia anat al lavabo a les dues de la matinada, eren els roncs d’un dels companys d’habitació...jejeje. Sort que cap de nosaltres roncava tret del Pedro!! Miro constantment el rellotge i veig que el temps passa lent. Vull que sigui l’hora per llevar-me i sortir. Estic impacient. Nerviós no. Em prenc la cursa com un bon entreno de qualitat per fer km i desnivells de cara a ls Cursa de Cavalls del Vent a l’octubre que faré amb la Teresa.

A les 3:45 sento l’alarma d’un mòbil-despertador al pis de sota, probablement el de la Teresa. M’aixeco d’una revolada i mig em vesteixo a les palpentes per no despertar al fill de Xavi Miquel que dorm a l’habitació amb nosaltres (Xavi70, Jordi Papiol i jo). Després d’un esmorzar ràpid, perquè el temps avançava molt ràpidament, sortim en caravana tots plegats: Pau, Teresa, Orzo, Natatxa, Xavi Miquel, Pedro, Jordi Papiol, Xavi70 i jo.

Arribem a temps a Cap de Rec, recollim la tarja de la marxa, i ajusto reglatges al lavabo del refugi. Quan falten 10’ surto a fora. La Teresa feia estona que m’estava buscant. Farem la marxa junts i ja es pensava que m’havia perdut a les primeres de canvi!! Fa fresca. Veig que molta gent porta el tallavents. Jo, com un pardalet, me l’he deixat. Com que les previsions meteorològiques parlaven de tanta calor, no vaig pensar en agafar-lo. Primera errada greu que després patiré a dalt de Vallcivera. Però no avancem esdeveniments. Sort que porto la samarreta de cotó que he utilitzat de pijama i com a mínim em treu una mica el fred del matí.

Saludo a molta gent coneguda a la sortida però no veig ni al Pochettino ni al Xeix. Puntualment a les 6:00 es dona la sortida i tots sortim corrents. El camí pica cap avall durant força estona. A les primeres de canvi ens avança el Xavi70. Sort que havia dit que sortiria molt tranquil. Gaaasssss!! Arribem al primer avituallament de Viliella. Ja m’he escalfat prou i decideixo llençar la samarreta de cotó al contenidor. Segona errada. Me la podia haver guardat. Qui havia de pensar el fred que passaria dalt de Vallcivera?

Durant tota la pujada suau per la Vall de la Llosa anem trotant quan el camí ens ho permet. No anem ràpids però el ritme és bo. Primer ens avança el Luigi que se’l veu fort i poc després el Hanrath que també li fot gas al tema. Més tard ho fan l’Orzo i el Carles (organitzador de la Cursa nocturna dels Mussols i veí de la Teresa). Nosaltres tranquils. La cursa és llarga i ja tindrem temps d’apretar en les baixades. Els primers 10 km els hem fet en 1h15’. Anem molt bé. Passem l’avituallament de Prat de Xuïxirà on em menjo un entrepà en dues queixalades i continuem a bon ritme fins que iniciem la pujada al Port de Vallcivera (2.534 m). Primera pujada forta i llarga. El cel està cobert i en la llunyania els núvols són ben negres. Potser plourà i jo amb la samarreta de tirants i sense tallavents...pardalet total!!

Començo a tenir una mica de fred. Però no hi ha res a fer. La Teresa m’ofereix els seus "manguitos" i ella posar-se el seu tallavents però li dic que no, almenys de moment. A la pujada final a Vallcivera ens trobem a l’Orzo posant-se el tallavents però es troba malament. El sopar no se li va posar bé. No podem ajudar-lo i li desitgem sort, però malauradament no la tindrà perquè més endavant patirà una torçada de turmell que l’obligarà a retirar-se. Mala sort, company.

Dalt de Vallcivera fa un vent i un fred que pela. Estic glaçat. Em costa respirar una mica. No sé si és del fred o de l’alçada. La Teresa em torna a oferir els seus “manguitos” però com estem a punt d’arribar al Refugi de l’Illa i després comencem a perdre l’alçada li torno a dir que no.

A l’avituallament del refugi estem molt poc temps. Gairebé res. Només un minut. La Teresa té pressa. Agafo un tros de coca, uns fruits secs i me’ls vaig menjant mentre comencem a trotar. Amb la coca a la boca m’ennuego i l’haig d’escopir tota. “Cassum l’olla!!!” Comencem a perdre alçada i poc a poc ens endinsem en la Vall del Madriu. Ja me n’havien parlat d’ella però el paisatge és més que espectacular. Increïblement maco. Ara entenc perquè està declarada Patrimoni de la Humanitat. Anem baixant a bon ritme, intentant gaudir del paisatge, però hem d’anar amb molt de compte perquè en qualsevol petita distracció podríem anar a parar amb els nostres ossos a terra. Tenim més d’un ensurt. La baixada és llarga, llarga, massa llarga. No s’acaba mai, i ja començo a trobar a faltar una pujada. Els meus quàdriceps i els genolls em comencen a fer molt mal i a fallar-me més d’un cop. Qualsevol moviment una mica forçat per salvar alguna dificultat em fa veure les estrelles. Mentre baixem algunes persones que ens trobem pel camí animen a la Teresa i li diuen que va tercera. Més o menys ens ho imaginàvem. Això pinta bé, no Teresa? Una petita pujada per trencar la monotonia de la baixada fins arribar al Coll Jovell per entomar la darrera baixada molt empedrada.

Finalment arribem a La Font de la Closa a Les Escaldes (Andorra). Ja en tenia ganes. Estava una mica fart de tanta baixada. Sabia que aquí l’avituallament seria generós, podria descansar una mica i omplir bidons abans d’iniciar la temible pujada al Perafita. Tothom m’havia parlat tant malament d’aquesta pujada que mentalment anava preparat per patir molt. A l’avituallament ens trobem a molts correcats com el Coll, el Malfieten o el Jaume Terés que ens comenta que estava molt emprenyat perquè no se n’havia assabentat que la sortida era a les 6h i no a les 6h30’.

L’avituallament no és tan llarg com voldria. La Teresa torna a tenir pressa. Carai de dona!! Mentre em menjo tranquil•lament un entrepà i un quants talls de síndria, la Teresa se m’ofereix a omplir-me els bidons. Gràcies, aquests 2-3’ em vindran molt bé. Un cop amb els bidons i el camelback de la Teresa plens d’aigua fresca iniciem la segona part de la cursa. Baixem trotant una estona per carretera abans d’arribar a un control sorpresa que marca l’inici al Port de Perafita. Molt parlar del Perafita i l’inici és una merdeta de corriol. M’imaginava un començament més espectacular...jajajaja. La Teresa em torna a recordar que la pujada serà llarga, exactament 1.365 metres de desnivell positiu i que trigarem més o menys 1h30’....jajajaja. Es va quedar curta. Vam trigar exactament 2h10’. Com sabia que seria una pujada matadora, vaig fer el que sempre faig: no pensar. Només caminar i caminar. La pujada es fa feixuga, sobretot el tros emboscat, però anem al nostre ritme sense capficar-nos gaire en si anem lents o ràpids. Anem fent. La Teresa no es despenja durant tota la pujada. Cap queixa. Cap renec. Un peu endavant i després l’altre. A punt d’arribar a la zona oberta abans d’arribar al Refugi del Perafita, em trobo al Miquel, un veí makinorri de Ripoll que estiueja al meu poble (La Palma d’Ebre). Xerrem una estona mentre pugem i m’explica el que queda de pujada.

Poc després arribem al refugi, agafem un grapat de fruits secs, torno a omplir els bidons que ja estaven secs i tornem a reiniciar la marxa en direcció al coll junt amb el Malfieten que fa estona s’ha enganxat a nosaltres.

El que queda de pujada és més agradable perquè pots intuir el que queda i així regular el ritme. La Teresa s’encanta una mica xerrant amb un noi que coneixia de no sé quina cursa (UTBCN?) i la deixo enrere uns minuts que és el que triga en arribar a dalt del Perafita. Mentre la espero em prenc un gel i m’hidrato bé. El Perafita ja està al sarró (2.575 m.). Ha costat el punyeter, però per sort només ens queda la llarga baixada fins a Cap de Rec passant pel Refugi dels Estanys de la Pera.

La primera part de la baixada em resulta molt complicada perquè les meves cames estan molt adolorides. La Teresa es posa al davant a tirar i jo vaig fent com puc fins al refugi. Aturada curta i “al ataquerrrrr”!!!! Continuem baixant corrent, seguint el GR i un sender local, que passa per un bosc extraordinari fins arribar a la pista.

La pista ens permet córrer a més velocitat i veig que les cames en pla funcionen millor. La Teresa no para de córrer en cap moment, jo de tant en tant camino, perquè el ritme que porto és més alt i així puc permetre que la Teresa es posi a la meva alçada. Passada una estona veiem a la 2ª noia i els seu company que fan caminant amb un fort ocellot. Els avancem ràpidament i, tot i que la Teresa comenta que hauria de fer una aturada tècnica, decideix deixar-ho fins a cap de Rec per si de cas. Més endavant avancem al Carles (que anava amb l’Orzo pujant per la Vall de la Llosa) que va enrampat i ha decidit caminar fins a l’arribada.

Després d’una bona estona trotant per la pista que ni puja ni baixa “ni todo lo contrario”, arribem al Refugi del Pradell des d’on s’agafa de nou un corriol molt maco que en 2,5 km ens durà a Cap de Rec, tot i que en alguns moments per falta de marques tinc la impressió de que ens hem perdut. Per sort, al cap d’una estona sentim la megafonia que ens dona ales per afrontar els darrers metres fins al refugi. Molt content perquè hem aconseguit l’objectiu de baixar de les 9h (8h19’) i a sobre la Teresa ha fet segona dona de la general a poc més de 4 minuts de la primera. Teresa una makinorri total!!! Fotos amb l’ampolla de cava de la Teresa, felicitacions i el millor de tot, la postcursa al solet veient l’arribada de la resta de companys, menjant i bevent a discreció i fent petar la xerrada amb els companys i molta gent coneguda que no anomenaré perquè em deixaria a molts. Un “luju”.

Epíleg:

Una marxa fantàstica que de ben segur tornaré a repetir. Ho té tot: precursa de divendres fantàstica, molts amics i gent coneguda, paisatges espatarrants per caure de cul i la distància justa per gaudir del córrer i del caminar patint allò necessari per assaborir encara més la victòria. Cap de Rec, quina marxa!!!