PURGATORI PARTY O LA FESTA DE LES ÀNIMES

I CURSA NOCTURNA DE LES ÀNIMES DEL PURGATORI
Aiguafreda, 11 de juny de 2011

Gran cursa aquesta!!! Va tenir tots els ingredients que qualsevol corredor busca en una cursa de muntanya: corriols tècnics, aigua, fang, boira, nocturnitat, perill, llargues pujades, baixades trepidants, caigudes, sopar abundant, birres, bona companyia i molt ambient fins a altes hores de la nit. Què més podem demanar?? Ah, si, i molt bon tracte al corredor que compensa amb escreix algunes de les errades organitzatives comeses en aquesta primera edició, com per exemple, la nul•la fluorescència dels penjolls que s’havien col•locat amb les cintes, algun punt una mica perdedor (per la boira) per la zona de Can Bellver o l’errada, aquesta important, de oblidar a la Lucia Caballero com a segona classificada, de les quals de ben segur l'organització prendrà nota per a la propera edició, que de ben segur no em perdré. I una vegada dit això, anem a la cursa pròpiament dita.

A les 21:30 en punt es dona la sortida i els primers metres per asfalt i lleugera baixada em permeten córrer bastant ràpid i col•locar-me en una bona posició abans de que comenci la pujada per la pista. En aquell punt crec que tinc uns 20-25 corredors per endavant però tots ells bastant a prop.

Iniciem la pujada per la pista i el ritme s’alenteix. M’avancen uns quants corredors més ràpids que jo pujant. Uns centenars de metres després ens desviem i agafem un corriol a l’esquerra. Iniciem la pujada pròpiament dita. Intento córrer tota l’estona fins que el terreny es fa més relliscós pel fang o pel desnivell. Sembla que ens posem tots d’acord. Un comença a caminar i la resta fem el mateix. I així anem pujant, una estona caminant i una altra corrent, fins al primer avituallament. Em trobo força bé i sobre tot poc esmat.

Després d’uns quants centenars de metres de baixada força relliscosa i amb bastant fang on em quedo enrederit per culpa de la poca llum que em donava el meu frontal que m’obligava a anar més lent, començo la pujada del Purgatori. Cada cop camino més i corro menys. Estic sol. Ningú per darrera i ningú per davant. Comença la llarga pujada on és pràcticament impossible córrer. Avanço a bon ritme. Em noto molt bé. Sobrat. Es nota “l’entreno” de Zegama. De mica en mica veig que vaig atrapant a un gran nombre de corredors (uns 15). Al cap d’una estona el atrapo i avanço al seu ritme però no els puc avançar. No té sentit. El corriol és estret i són molts corredors, així que opto per fer el darrer tram de la pujada del Purgatori en companyia.

La pujada es fa llarga però quan portem 1 hora de cursa ens envaeix la boira i poc després es nota que corre l’aire fresc, senyal de que ens apropem a cim del Purgatori. En aquell moment se sent un coet i pel que sabrem després, volia dir que el primer havia arribar a dalt del Tagamanent. Sortim del corriol i entrem en zona oberta en busca del següent avituallament (km 7,5). Ja veig que la boira és molt espessa i que tindré força problemes amb la merdeta de llum que dona el meu frontal. A l’avituallament, prenc un got d’aigua i un de Coca-Cola, un grapat de fruits secs i un tros de plàtan. La meva intenció era prendrem una petita pausa per menjar-me’l tranquil•lament però veig que el grupet amb els qui anava surt de l’avituallament. No em vull quedar sol pel tema de la llum però reacciono tard, i quan arrenco a córrer ja m’han agafat uns quants metres. Merda!!! No m’hi veig. El corriol és un fangar absolut. No veig on trepitjo però si que sento e xap-xap de l’aigua i el fang. Em resulta molt difícil veure el camí i els senyals. Això m’obliga a anar molt a poc a poc fins que a la gent de davant la perdo definitivament de vista. Em quedo sol. Passo uns minuts força dolents. Em costa trobar el camí, els corriols tenen molta aigua i fang i contínuament haig de parar per veure per on va el camí. Per sort, veig que comencen a apropar-se més corredors per darrera. Porten més llum que jo i convido a un d’ells a passar davant. Fem un grupet de cinc corredors en el qual també hi ha la Lucia Caballero. En direcció a Can Bellver ens perdem. Fa una estoneta que no veiem cintes i els demano d'aturar-nos. No veiem senyals. Decidim tornar enrere fins trobar un altre cop les cintes. Quan la trobem, ens adonem que ens havíem passat una fletxa que indicava un canvi de direcció. No sé quan hem perdut però tampoc ha estat molt, potser 3-4 minuts. Arribem a Can Bellver i el terreny em sona molt de quan vaig passar fa un temps. Seguim el grupet de cinc. Enfilem la darrera pujada al Turó del Tagamanent a molt bon ritme i quan arribem a dalt: oh, sorpresa!! L’organització ha muntat un joc de llums al pas nostre pel Castell. Ens fan passar per sota de l’arc de pedra de la porta mentre una voluntària en convida a passar per expiar els nostres pecats al purgatori. Genial. I a sobre amb la boira espessa l’ imatge és certament fantasmagòrica. Un 10 als organitzadors.

Després de passar pel control de dorsals, donem la volta al Castell il•luminat amb potents focus i iniciem una baixada força tècnica (per la manca de llum) que ens durà de nou a sota del turó. Un cop aquí, comencem la baixada cap a Aiguafreda. Comença la festa!!! Sort que la boira s’esvaeix a mesura que anem baixant. Perdem dues de les unitats i quedem tres corredors. Jo vaig al mig. El primer, amb un bon frontal, obre camí, però no vaig còmode perquè la llum que projecta el tercer corredor sobre el meu cos fa que projecti una gran ombra negra davant meu que m’impedeix veure clarament el camí.

Pateixo força. La baixada és molt tècnica. Hi ha molta roca i pedra solta, fang i xaragalls. Tinc la sensació que estic arriscant molt. No sé on poso els peus. Només ho intueixo. Tinc més d’un ensurt. Estic a punt de caure més d’una vegada i pateixo unes quantes torçades de turmell. La baixada no s’acaba mai. I de cop i volta, zas!! No sé que faig, em desequilibro, passo per sobre de una pedra lliça i rellisco. Em foto una bona nata però per sort no m’he fet mal. Els companys es frenen per donar-me un cop de mà però quan arranquem a córrer, el company que anava al davant se’m va una mica i a mesura que s’allunya, jo vaig més lent per la manca de llum. Deixo passar al tercer perquè m’il•lumini el camí. Torno a tenir un ensurt i estic a punt de caure. El company de davant se me’n va uns metres. Estic a punt de dir-li que m’esperi perquè no m’hi veig. Grrrr!! Per sort, el camí es normalitza i puc apretar fins a tornar-me a enganxar a ell. I poc després veiem les llums d’Aiguafreda, entrem a la pista, i és aquí on començo a córrer a tope. De seguida entrem al poble, creuem el pont i quan torno a trepitjar asfalt, i sabem que queda molt poc. Apreto el ritme i avanço a uns quants corredors abans d’enfilar la darrera baixada que em portarà amb un llarg esprint i unes magnifiques sensacions fins a l’arribada. Al final 1h56’26” i classificat en el lloc 50è i 8è veterà.

La cursa m’ha deixat un molt bon regust de boca. He gaudit com un nen (no pensava el mateix quan baixava pel GR o quan anava pel mig de la boira tot sol), no he anat agònic en cap moment i les sensacions finals han estat magnifiques.

I el fi de festa espectacular. Bon ambient, sopar magnífic (tenia molta gana, magnífic podi per la Teresa (3a), el quart lloc del makinorri Rül i bona sobretaula amb els companys fins a gairebé 2/4 de dues. Carretera i manta. Dutxa a hores intempestives i a les 3 de la matinada al llit. Però a les 8 ja m’havia aixecat i a les 9 del matí ja estava corrent pel bosc de Can Déu durant 1h30’. Ja són ganes pensarà més d’un però és que em trobava tant bé que em venia de gust. I a més serà un bon entrenament de cara a Cap de Rec, la propera setmana.