MARXA DELS "CINC CIMS"

Aquest cap de setmana tocava la clàssica “Cinc Cims”. Una marxa no competitiva que organitza cada dos anys el Centre Excursionista de Castellar i que uneix en un circuit circular de 52 kms els cinc cims més emblemàtics del Vallès Occidental: La Mola (1.101 m.), el Montcau (1.056 m.), Sant Sadurní de Gallifa (941 m.), el Pic del Vent – El Farell (812 m.) i el Puig de la Creu (662 m.).

El plantejament inicial (i final) era fer-la conjuntament amb el Jordi Sust (Tottu) com a entrenament de qualitat per acumular quilòmetres de cara a curses més llargues com la Cavalls del Vent que enguany s’allargarà fins als 100 km. Malgrat que era una marxa no competitiva, si que teníem un objectiu in mente, i era fer-la més ràpida que l’edició del 2011 quan la vaig fer amb l’Anna i la Teresa també com a entrenament per a Cavalls del Vent del 2011. En aquella ocasió el temps final va ser de 8h26’.

Quedo amb el Tottu a la sortida de Sabadell direcció Castellar. Encara no són les cinc. Avui ha tocat matinar una mica. Exactament a les quatre. Ufff, quina mandra!! Em trobo al Tottu esperant-me amb una llauna de Coca-Cola a la mà  (exemple d’esmorzar ideal per un esportista que vol fer 52 km). Es veu que ha tingut una mala nit i ha estat a punt de trucar-me per dir-me que no venia. Un sopar amb amics fins a les tantes ha tingut la culpa. No comencem bé. El Tottu, tot i que fa alguns mesos que entrena de forma regular la muntanya, farà avui la seva distància més llarga i,  potser, aquesta no és la millor manera de començar. Em diu que provarà. Sortirà i sempre estarà a temps de donar-se la volta a La Mola o al Montcau.

Arribem a Castellar a les 5:15. Cua, però per sort avança ràpida i podem retirar la documentació abans de les 5:30, hora prevista d’inici de la marxa. Finalment, una visita obligada al Sr. Roca per part del Tottu (els estralls de la nit fan efecte) ens enredereix la sortida uns 10 minuts. No hi ha problema. Al final el que val és el temps del nostre cronòmetre. L’únic inconvenient és que trobarem taps pujant a La Mola i que acabarem més tard.

Dit i fet, quan encara és negre nit, sortim del Centre Excursionista de Castellar al trot en busca de la carretera i posterior pista-corriol que ens ha de portar primer al Pla de Girbau i posteriorment al primer cim de la marxa: La Mola. Quan entrem a la pista encara podem avançar uns quants caminadors però a la que entrem al corriol intentem ajustar-nos al ritme dels que van davant per no molestar gaire. Encara queda molt i s’han de dosificar les forces.   

Pugem a bon ritme i al primer avituallament cau el primer mos: un tros de  coca. Jo podria passar però el Tottu la necessita més que jo. A part de la Coca-Cola que s’ha pres a primera hora, no porta res més a l’estómac que ja comença a fer uns sorollets sospitosos. No va gaire fi però tira. Comencem a pujar La Mola i el cel clareja. Apago el meu frontal (el Tottu s’havia descuidat el seu a casa). Pugem a bon ritme trotant sempre que el terreny ho permet. Arribem a dalt coincidint amb la sortida del sol. L’espectacle és magnífic i tenim un primer “subidón”. Marquem en el control i tirem milles en direcció al Montcau. La baixada és molt ràpida i el Tottu que és un kamikaze es llença “cames ajudeu-me”. Em costa seguir-lo. Jo, per sort, tinc una mica més de seny que ell.

 

La Mola

El trajecte fins al Coll d’Eres, al peu del Montcau, el fem molt ràpid però, tot i així, just a l’arribar a l’avituallament ens atrapa el Xavi Vila que ha sortir 15’ més tard perquè l’han aturat els Mossos a l’entrada de Castellar en un control d’alcoholèmia. La seva disfressa de trail runner no va ser suficient per no passar la prova. Li va tocar bufar. El Xavi, malgrat poder anar més ràpid, decideix fer la marxa amb nosaltres. La veritat és que va ser una gran ajuda perquè està fort i va tirar molt del grup. Pugem plegats al cim del Montcau, fitxem, i cap avall. Com sempre que el camí es posa difícil de baixada, el Tottu  es llença com una cabra. Piquem alguna cosa a l’avituallament del Coll d’Eres i tirem ràpid cap a la Font del Llor a la Vall d’Horta camí de Sant Llorenç de Savall.

El Montcau

Al Tottu l’he perdut de vista i al Xavi el porto al darrera posant també una mica de seny en aquesta baixada força tècnica. Arribem a baix, ens traiem la roba sobrant (paravent i buff) i tot planejant per la Vall d’Horta ens dirigim a bon ritme CaCo fins a Sant Llorenç. Arribem encara amb la fresqueta del matí però al sol s’hi està molt bé. Fitxem i continuem camí direcció al tercer dels cims, Sant Sadurní de Gallifa, que es troba a més de 2h d’on estem en aquell moment.

Aquesta part és potser la més desagraïda, juntament amb la pujada al Farell. Pista ampla, molt costaruda, pedra solta, pols i exposada al sol. Fem el que podem. Ara correm, ara caminem. El Xavi està fort i ell va marcant el ritme. I en aquestes, un cop passat el Coll de Vinardell, quan portem gairebé mig camí fet, badem i ens passem de llarg un trencall. I mira que era difícil no veure el camí correcte. A partir d’aquell punt començava una baixada llarga i pronunciada que acabava a la carretera de Sant Llorenç a Gallifa. Ja baixant ens estranya molt no veure ningú i cap marca però no sospitem de l’error fins que al final del camí i veiem que efectivament allà no hi havia tampoc cap marca que indiqués el camí correcte. Mare meva!! Ens tocava refer el camí però ara de pujada (i forta). Van ser en total més de 4 kms extres els que vam fer fins que no vam trobar de nou el camí. Més que el mal físic, va ser el mental. El Tottu ja començava a queixar-se una mica i allò va fer pupa. I a sobre el sol ja començava a escalfar de valent.

 

Cingles de Gallifa i al cim Sant Sadurní de Gallifa

Un cop refets dels mal tràngol, enfilem camí a Sant Sadurní de Gallifa. Pista lletja excepte al final que a través d’un corriol ens portarà a dalt del cim. Tercer al sac. Durant la baixada tenim un nou avituallament molt complert a on ens posem les botes amb pa amb tomàquet, embotit i unes volls. Esplèndid. Aquesta aturada ens carrega les piles per fer la baixada molt tècnica cap a Gallifa i la posterior pujada al quart cim: la Creu sa Còpia al Farell.

Anem baixant buscant la riera, i després d’un nou avituallament a on ens prenem els postres, una macedònia fresqueta de pinya i préssec en almívar, ens tornem a passar un trencall i fem uns quants centenars de metres més. Per sort, aquesta vegada la pèrdua no va ser tant greu. A la riera fem una bona remullada ja que la calor comença a ser important.

La pujada al quart cim, va ser força dura però sabíem que era el darrer escull important perquè l'últim cim era molt senzill, i això ens empeny a no deixar de caminar. De tant en tant, el Xavi i jo reduíem el ritme per tal de permetre al Tottu que ens atrapés. Feia unes hores que es queixava de que estava fos però malgrat això aguantava el nostre ritme amb bon humor.

 

El Farell

Després d’una interminable pujada vam arribar a dalt de la Creu sa Còpia (Pic del Vent) amb unes vistes espectaculars de tota l’Olla. Ja només ens quedava el darrer cim, el Puig de la Creu. Res comparat amb el que ja portàvem fet. La feina ja estava gairebé feta.

Iniciem la ràpida baixada, i com sempre, el Tottu baixa que se les pela. Sembla una locomotora desbocada. Carai de noi. Però si estava fos!! L’aproximació al darrer cim és força planera la qual cosa ens permet córrer bastant. El Tottu torna a fer la goma però al final sempre ens atrapa. Darrer avituallament abans de la darrera pujada. Una mica de fruita i cap amunt que ja comença a ser tard i m’espera una calçotada a Castellar a casa del meu nebot. I no és qüestió de menjar-se’ls freds!! El Xavi i jo tornem a marcar el ritme. La proximitat del cim ens empeny a córrer molt malgrat la pujada. La veritat és que ens trobem molt bé físicament. Només la planta dels peus una mica adolorides. Aquesta vegada hem perdut de vista al Tottu però sabem que arribarà i decidim esperar-lo a dalt del cim.

 

El Puig de la Creu

Fets. Els cincs cims ja són nostres i ara només queden els darrers 3 quilòmetres de baixada ràpida fins a Castellar. I aquí si que donem la resta. El Xavi i jo ens llencem molt ràpids muntanya a vall per una pista amb molta pendent. El Tottu farà la baixada al seu ritme. Aquesta vegada ja no baixa ràpid perquè té els isquios força tocats.

En un tres i no res ens plantem a la seu del Centre Excursionista força sencers després de 56 kms i més de 8 hores de marxa. En el meu cas, 8h39’, que tenint en compte la pèrdua hauríem pogut estar sobre les 8h pelades. Fitxem, recollim el regal, ens agafem unes birres i sortim al carrer a esperar al Tottu que triga uns 5’ més en aparèixer trotant pel carrer amb un somriure a la cara. Sembla content. No és per menys: rècord de quilòmetres i rècord  de distància. Desfet però feliç. Prova superada. Enhorabona nano!! 

MONTSERRAT SKYRACE 2013

Aquest diumenge 7 d’abril vaig participar a la primera edició de la Montserrat Skyrace que substituïa en part a l’anterior Montserrat Nord que no fa gaire es trobava en el calendari de curses de muntanya.

Tenia moltes ganes de fer-la perquè Montserrat, des del moment que la vaig descobrir com a corredor de Trail, té quelcom de fascinant i encisador: els seus paratges amagats, les seves formes capricioses, les seves vistes des dels seus cims, els seus corriols i ermites amagades... Tot un còctel que tenia moltes ganes de tastar de nou però aquest cop treient el fetge per la boca, es a dir, competint.

Aquesta cursa, tot just era la segona de la temporada després de les bones sensacions que vaig tenir a la Cursa Nocturna dels Mussols a Sant Quirze de fa dues setmanes. 

El matí era fred i el cel clar i net. Un bon dia per endinsar-se en el cor de Montserrat. A les 07:20 ja era al pàrquing de Monistrol llest per recollir el dorsal i la bossa del corredor. Potser podia haver esgarrapat una mica més temps al llit, ja que l’espera es va fer una mica llarga al pavelló municipal fins que va arribar el Tottu.

Preparatius de darrera hora i llestos per començar. La sortida era prevista a les 9:00 en punt. A la línia de sortida els principals favorits: el Just Sociats en la categoria masculina i la campiona del món en curses d’ultra trail, la Núria Picas, en la femenina. Quin cartell!!

 

Núria Picas moments abans de la sortida

El primer km i mig per dins el poble es suposava que era cursa neutralitzada, tal i com se’ns va informar per megafonia, però des de bon començament la gent va sortir molt ràpida i nosaltres, que havíem optat per sortir de la meitat cap enrere, de seguida ens vam veure superats per un gran nombre de corredors. Primera errada. La propera vegada no em passarà. No comptava que, ja fora del poble, la cursa entrava tant aviat en corriols que obligaven a anar en fila india i a haver d'aturar-mer sovint en els punts més conflictius o tècnics de la cursa.

Suposada sortida neutralitzada

El primer km (el neutralitzat) el vam passar a 4’40”/km, i el Tottu, quan ho va veure, va pensar que aquesta guerra no anava amb ell i de seguida va posar una mica de seny afluixant el seu ritme. I jo ja no el vaig tornar a veure més fins al final de la cursa.

Sortint del poble, com deia, ràpidament vàrem entrar en zona de corriols i això va provocar nombrosos embussos de camí a Santa Cecilia, km 8 de cursa. Aquesta primera part era bastant trencacames amb una continua pujada salpicada d’alguns trams curts que t’obligaven a córrer bastant. La veritat és que no anava gaire fresc de cames però és que no podia ser d’una altra manera perquè fins a Santa Cecilia s’havia de salvar un desnivell d’una mica més de 600 metres (especialment del km 2 al 7,5). En una mica menys d’1h estava a Santa Cecília. Avituallament  molt ràpid. Tot just un got d’isotònic i un altre d’aigua. Creuar la carretera i agafar el corriol que ens portaria als peus de la Canal de Sant Jeroni. 

Aquest era el tram més fort, quan a desnivell, de tota la cursa. I ja al peu de la canal, vaig veure que això seria força més lent i complicat del que pensava. Érem un fotimer de corredors al peu de la canal. Semblava la cua de l’INEM. “L’últim?, si us plau”. Ben bé, s’havia de demanar tanda, especialment en els tres o quatres passos més tècnics i complicats de la pujada. A tall d’exemple, en un dels passos (el que té instal·lat un tauler de fusta i una corda fixa) vaig estar més de 10’ aturat esperant el meu torn amb més de 20 corredors davant meu.

Diferents vistes de la Canal de St. Jeroni

 Just Sociats passant per un tram complicat de la canal

Un cop superat aquest punt la progressió va ser, comparativament, més ràpida tot i que les cames ja començaven a acusar el fort desnivell que havien acumulat en poc temps. Finalment, després d’una mica més de 30’ (aturada inclosa) i després d’un tram d’uns 500 metres d’escales de ciment, vaig arribar  just al cim de Sant Jeroni (1.236 metres) amb unes vistes fantàstiques però que vaig haver de deixar per un altre dia. Temps just per passar control de dorsal, fer un glop d’aigua del bidó i començar la llarga i tècnica baixada que esdevindria encara més dura que la pujada.

Cim de Sant Jeroni (1.236 m.)

Sí, 12 km de baixada trepidant amb alguns petits trams de pujada. I tot per corriols molt tècnics. I el paisatge? Quin paisatge? L’hora i escaig que vaig esmerçar en arribar a Monistrol des de dalt de Sant Jeroni la vaig passar mirant tota l’estona al terra. Només al terra. Qualsevol badada era caiguda segura i més amb les cames que ja començaven a fer mal per tot arreu: malucs, genolls, peus...

Com dic, la baixada no va tenir molts secrets. Córrer, córrer i córrer sense treure els ulls del terra. Realment una baixada molt i molt tècnica, especialment quan baixes ràpid. La primera part fins a Santa Cecilia pendent de les arrels, pedres i roques amagades o, si et descuidaves, de branques a l’alçada de la cara que et podien deixar ben marcat, i tot al llarg d’un corriol revirat i ple de vegetació, anomenat, com no podia ser d’una altra manera, camí de l’Arrel.

Ja a Santa Cecilia, penúltim avituallament. Prenc un got d’isotònic ràpid i continuem la cursa per un camí paral·lel a la carretera durant uns centenars de metres abans d’agafar un corriolet que ens portaria fins a Sant Benet. Tota aquesta baixada des del inici del corriol fins a Monistrol seria encara pitjor (més tècnic) que el camí de l’Arrel. Baixada trepidant plena de roques, pedres i petits salts que feien grinyolar tots els ossos i músculs malmesos del meu cos. Tot i així, baixava demanant pas als corredors més previnguts, tot i que també, de tant en tant, era sobrepassat per algun kamikaze.

 

Núria Picas baixant de Sta. Cecilia a St. Benet

I una estona després de la Picas...un servidor!

I finalment, després d’una mica més de dues hores i mitja de cursa i 22 kms de cursa, arribava a Monistrol. Darrer km pels carrers del poble en busca de la línia d’arribada. Al final 2h43’38” que marcava el meu Garmin, i classificat en el lloc 121è de la general.

Content a mitges. Estic segur que si hagués sortit una mica més endavant, hagués pogut evitar uns quants embussos que segurament faria que el meu temps estigués al voltant de les 2h30’.  Però així són les curses. De tota manera, content per haver pogut gaudir d’una cursa molt dura en ple massís de Montserrat. 

V CURSA NOCTURNA DE MUNTANYA DELS MUSSOLS

La Cursa Nocturna dels Mussols de Sant Quirze, la primera de la Challenge del circuit català de curses nocturnes de muntanya, va servir per obrir la meva temporada de curses de muntanya que, si tot va bé, es tancarà amb una nova edició de la Ultratrail de Cavalls del Vent que enguany passa a tenir una distancia de 100 km.

Just sis dies després d’haver acabat la Marató de Barcelona i amb les cames força recuperades, segurament per haver fet una marató poc competitiva, tornava a estar un altre cop a la línia de sortida d’una cursa. En aquest cas, també venia a gaudir. En els darrers mesos havia fet pocs quilòmetres per muntanya, la qual cosa podria ser un handicap, però per contra, portava a les cames tot el treball de qualitat que al final no havia fet servir per la Marató per una inoportuna lesió. Un altre aspecte al meu favor era que el recorregut era força conegut per haver fet per la Serra de Galliners nombrosos entrenaments amb els companys Eskamotaires.

Després dels preparatius pertinents, i només quan falten poc més de deu minuts per l’inici de la prova, començo a escalfar. Se m’ha fet una tard xerrant amb els coneguts i al final haig d’optar per fer un escalfament ràpid i un pel més intens del que acostumo. Tinc la sensació de que porto poca roba perquè noto la fresqueta del final de la tarda però segurament quan comenci a córrer de debò entraré ràpidament en calor.

Encara s’hi veu una mica, però aviat es farà fosc i serà el moment que donaran el tret de sortida que en principi està previst per a les 19:30 de la tarda. Quan queden només tres o quatre minuts em col·loco en un lloc prou proper als primers llocs per evitar les aglomeracions a l’entrada del camí.

Pocs minuts després de dos quarts de vuit, quan ja és força fosc, es dona el tret de sortida. Aquesta és força ràpida i el grup s’estira força ja en els primers metres. Un cop estic al camí, intento avançar algunes posicions i trobar un ritme còmode de cursa abans que les primeres pujades em facin davallar el ritme. Al pas del primer quilòmetre, encara força pla, passo en 4’05”. Un pel ràpid però les sensacions són bones. De seguida comença el terreny més tècnic i les primeres pujades. El grup comença a posar-se en fila india i ja es fa difícil poder avançar. Només ho faig en aquells punts on el corriol és una mica més ample.

Els tres quilòmetres són de forta pujada i aquí tinc clar que el que s’ha de fer és reservar forces pel següent tram d’uns quatre quilòmetres on s’alternen de forma consecutiva pujades i baixades força ràpides. Un cop coronat aquest primer tram, i esperonat pels ànims de la Tensi i dels companys que estan de voluntaris a l’avituallament a dalt de la Serra de Galliners, començo a apretar una mica més el ritme i a avançar a força corredors. M’ho estic passant molt bé. Les sensacions són molt bones i corro amb la sensació de que puc posar una marxa o dues més però m’estimo més continuar així i gaudir de l’espectacle nocturn.

Al quilòmetre nou es troba la pujada més fora i costaruda de tota la cursa, el temut “Mortirolo”. És una pujada trepidant no gaire llarga però que difícilment es pot fer corrent. En els entrenaments ho he fet més d’una vegada però quan arribes a dalt estàs fos i has de reduir massa el ritme per recuperar l’alè, així que a mitja pujada decideixo continuar caminant els cent metres que deuen restar. D’aquesta manera, arribo molt sencer a dalt. Després d’una pujada més fàcil, tornem a estar un altre cop a dalt de la Serra de Galliners. A continuació venen uns cinc-cents metres de pista bona que em permeten córrer de valent, passant un altre cop per l’avituallament, que tampoc faig servir, i em llanço a tot drap coll avall en busca de la línia d’arribada que es troba a poc menys de dos quilòmetres. Baixo ràpid però no a tot drap. Haig de controlar una mica perquè el meu frontal no em dona tota la llum que necessito i és molt fàcil fer un mal pas i caure a terra. I no em faria gens de gràcia. Però per una altra banda, sento darrera meu els esbufecs de la Teresa Forn, ex campiona del món de curses de muntanya, i no vull que m’atrapi.

Finalment arribo a Sant Quirze amb força suficient per avançar a un parell de corredors i plantar-me a la línia d’arribada en 56’38” després de 12 km, millorat en més de 40” la meva marca anterior del 2011, i classificant-me en el lloc 53è de la general, i 17è de la meva categoria (corredors de més de 40 anys). Molt content pel temps assolit però especialment per les sensacions tant bones que he tingut al llarg de tota la cursa.

I per acabar, dir que el tracte de l’organització, el circuit i l’ambient han estat de 10. Magnífica cursa.  La propera nocturna haurà d’esperar fins al mes de juny quan es disputi la Cursa de les Ànimes del Purgatori a la qual ja estic apuntat. La tercera i darrera prova de la Challenge de curses nocturnes serà la Burriac Atac que es celebrarà al setembre i on segurament hi haurà “nates” per trobar un dorsal. Espero tenir sort i poder completar així tot el circuit.

MARATÓ DE BARCELONA 2013: LA RAUXA VA PODER AL SENY

Efectivament, la rauxa va poder al seny, tot i que va ser finalment una rauxa assenyada. De descartar gairebé al 100% la meva participació a la Marató de Barcelona, a fer-la en la seva totalitat, tot i que, com ara explicaré, amb una mica de trampa.

Durant les setmanes prèvies a la Marató encara esperava que el trencament fibrilar al bessó es pogués solucionar en el temps inicialment previst (1-2 setmanes). Per aquesta raó, no vaig deixar d'entrenar pràcticament cap dia. En comptes de fer els entrenaments previstos, els vaig substituir per treball en les màquines de cardio del Club (rem, spinnig, el.liptica i al final una mica de cinta) i amb molt treball de gimnàs per mantenir el to muscular i físic.

A mesura que s'apropava la data del 17 de març cada cop veia més lluny la meva participació i va quedar confirmada per l'ecografia que em van fer a 9 dies de la cursa. El traumatòleg em comentava que tal i com tenia el bessó primer, i el soli després per l'edema que va baixar del trencament, no seria capaç d'aguantar els 42 kms.

L'alternativa era intentar fer parts de la cursa en bici o metro, o fins i tot, corrents si em recuperava a temps. Fins el mateix dissabte la decisió estava pressa i era aquesta: faria uns 30 km en total, 18 dels quals en dos trams acompanyant a alguns amics i els 12 últims amb la meva dona, la Tensi. Però el mateix dissabte, amb tota l'animació de la Fira del Corredor vaig canviar de plans. Rauxa. Faria primer 31 kms tots seguits amb el meu amic Xavi Curull a un ritme de 4'35"/km (per baixar de 3h15') i en aquest punt m'aturaria a esperar la Tensi per fer els darrers 11 kms amb ella i gaudir de la seva arribada. 

I així va ser. Vaig poder gaudir del començament de la cursa i de tot l'ambient d'aquesta, però sense la pressió i els nervis típics quan has d'afrontar una marató en un temps determinar. I va ser fantàstic. La cama va respondre a la perfecció, tot i que a partir del km 25 notava la manca de km a les meves cames, però tot i així vaig poder arribar al km 31 sense cap contratemps (el pas pel km 30 va ser de 2h17'10"). 

I allà amb fred i una mica de pluja vaig esperar durant una mica més d'1h a la Tensi. L'espera se'm va fer molt llarga (pel fred) però sort que el meu amic Xavi Vilanova (Orzo), que feia el seguiment amb bici, em va passar una samarreta eixuta. 

Durant l'espera vaig poder col.laborar amb l'equip de fisios que hi havia en aquell punt que per moments no donaven l'abast per atendre a centenars de corredors que demanàven ajuda en forma de reflex o vaselina per les seves malmeses cames. Va ser una experiència molt interessant.

Finalment, la Tensi va aparèixer amb el seu estil inconfusible amb el seu "motoret" sempre a les mateixes revolucions. Anava molt bé, dins el temps previst. I aquí va començar una nova cursa, més emotiva i diferent. 

Km a km la Tensi mantenia el ritme previst i de mica en mica ens apropàvem a l'Avinguda Mª Cristina (Plaça d'Espanya), on estava situada la línia d'arribada. No sé quants centenars de corredors vam avaçar en aquells 11 km però us ben asseguro que van ser moltíssims. I alguns d'ells realment bastant fotuts que dubto que poguessin arribar a meta.

Els moments més emotius per la Tensi i per a mi van ser el pas per l'avituallament "Correcat" al km 38 a la Plaça de la Catedral amb molts crits d'ànim vers la Tensi, i com no podia ser d'una altra manera, l'arribada a la recta final que va posar el colofó a un matí plujós i fresquet però càlid per la gent que omplia els carrers per on passava la Marató. 

La Tensi havia millorat en més de 33' la seva marca que tenia a la Marató de New York i jo podia completar tota la cursa gaudint de la Marató d'una altra manera. Seny i rauxa a parts iguals. 

ADÈU A LA MARATÓ DE BARCELONA, BENVINGUDA LA MUNTANYA

Bé, després de la visita d’avui al meu traumatòleg, que m'ha fet un forat al migdia per valorar amb una eco el meu malmès bessó després de 15 dies d'un possible trencament fibril·lar, he decidit amb un 95% de probabilitats que no correré la Marató de Barcelona.

Nou setmanes de treball intens i dur que se’n van en orris. Les darreres dues setmanes abans del trencament van ser molt dures pel meu cap i, segurament també, pel meu cos: molts dies de fred i vent, capvespres foscos donant voltes sense fi pel barri, les maleïdes sèries i sessions de qualitat que em feien neguitejar moltes hores abans de fer-les pel patiment que anticipava, les tirades llargues entre setmana sol i amb cansament acumulat... Les úniques gratificacions eren els rodatges llargs dels diumenges en companyia del meu company Xavi Curull pujant i baixant pels corriols i camins del rodal de Sabadell o la millora en els temps de les sèries setmana a setmana que em feien posar-me a mi mateix entrenaments més durs encara a la setmana següent. Cada dia que passava, cada setmana que complia veia més possible tornar a baixar de les 3h després del fabulós 2008 de magnífic record amb les  maratons de Barcelona i de Berlín (2h54’ les dues).

Abans de començar l’objectiu era fer-la amb un temps decent però, el meu afany competitiu i el voler posar a prova els meus límits, després de tres anys complicats amb lesions i poques curses en asfalt, van fer que de mica en mica veies la possibilitat, primer, d’apropar-me a les 3h, i després a rebaixar aquesta preuada barrera psicològica.  

La veritat és que començava a trobar-me molt bé. Cada cop més ràpid i cada cop més prim. Feia temps que no baixava dels 76 kg i això era garantia de que estava bé, molt bé. Però la fina línia que separa l’èxit del fracàs es va trencar el  17 de febrer corrent un diumenge fred pel camí del riu. Quan només quedaven escassament 3 km per acabar la tirada de 24 km, vaig sentir de forma progressiva un dolor intens al bessó dret que em va obligar a aparcar aquest repte “sine die”.

No n’aprendré mai. El dia anterior que havia de ser un dia de descans en tota regla, després de gairebé superar amb matrícula la setmana de màxima càrrega quilomètrica (110 km), no vaig fer gens de bondat. I això es paga. Calçotada al camp amb la colla del poble a més de 200 km de casa, menjar de tot i malament (tot estava riquíssim) i de beure de tot, menys aigua, van fer la resta. A l’endemà, cansat com estava del “trajin” del dia anterior, el bessó va dir prou.

Si finalment, com tot sembla indicar, no faig la marató, a l’endemà d’aquesta començarà oficialment la meva temporada de muntanya amb molts reptes per endavant que començaran el dissabte següent amb la “Cursa nocturna dels Mussols”, i pràcticament de forma consecutiva la “Montserrat SkyRace” i després els “5 Cims”. Una temporada de muntanya que espero em porti a finals de setembre a la “Cavalls del Vent” per complir un deute pendent i poder homenatjar a la meva estimada amiga Teresa  #Sempre3a.

XIV MITJA MARATÓ DE TERRASSA

El passat diumenge 27 de gener  vaig córrer la XIV Mitja Marató de Terrassa. Una mitja que personalment m’agrada molt perquè, malgrat tenir un circuit amb moltes pujades i baixades, el considero ràpid pel meu gust. M’estimo més una cursa així que una de plana que al final m’acaba avorrint. Les continues pujades i baixades em donen el punt que necessito per gaudir d’una cursa. De fet, a Terrassa tinc la quarta millor marca en mitja marató (1h23’40”), a pocs segons de la tercera i segona millor marca.

La meva “tornada” competitiva a Terrassa es va produir després de un parèntesi més o menys llarg sense fer aquesta mitja a “tope”, per diferents circumstàncies, i també sense haver fet gairebé cap mitja en els darrers dos anys. Aquesta vegada la tenia programada com a primer test de cara a la Marató de Barcelona que després de 4 anys tornaré a disputar.

Així que, malgrat tenir aquesta distància molt apamada, no tenia clar quin temps podia fer, tot i que pels entrenaments que portava pensava que podria baixar d’1h30’. Aquest era l’objectiu.

El diumenge va sortir un pel fresquet, ideal per córrer, tot i que al llarg de la cursa es va aixecar una mica d’aire que va molestar força els darrers quilòmetres. Després d’un escalfament d’uns 10-15’ i saludar a un munt de gent, vaig començar la cursa intentant trobar un ritme còmode buscant més les sensacions que no pas el ritme objectiu del meu Garmin.

De seguida vaig agafar aquest ritme que em permetia córrer i alhora gaudir. La llarga pujada de l’Avinguda del Vallès va ser, com era d’esperar, la part més lletja i lenta de la cursa però per sort els dos quilòmetres i escaig, que devia tenir, van passar ràpids, i ben aviat em vaig trobar a la part alta de Terrassa.

El meu referent era la llebre oficial d’1h30’ que em va avançar abans de la pujada anterior i que un cop a la part alta em portava gairebé un minut d’avantatge. Tot i que en teoria ja hauria d’anar per davant d’ella, no em preocupava la situació perquè confiava en fer  la segona part de la cursa molt més ràpida que la primera. I també pel convenciment de que la llebre estava anant un pèl massa ràpid.

I així va ser. Un cop a l’avinguda Bejar, vaig començar a córrer a un ritme més ràpid i de mica en mica, la llebre d’1h30 la vaig tenir cada cop més a prop fins que la vaig passar abans d’arribar a l’avinguda Abad Marcet.  Les sensacions eren bones i les cames corrien amb relativa facilitat. Els quilòmetres anaven caient i semblava que l’objectiu de baixar d’1h30 era cada vegada més factible.

Després d’un tram de forta baixada, va arribar la darrera pujada que anava de la carretera de Martorell fins l’avinguda 22 de juliol, pujant tota la Rambla. Aquí les forces començaven a justejar i l’aire fred del nord em feia la guitza. No calia apretar més. Només concentrar-se en mantenir el ritme. Un cop a dalt de la Rambla ja només quedava fer la llarga avinguda 22 de juliol fins al monument de la Dona Treballadora, passar per sota i tornar enrere en busca de l’arc d’arribada. Tot feia pensar, pel ritme que portava, que fins i tot podia baixar d’1h28’ però per estranyes raons el darrer km va ser molt llarg. De fet, el meu amic, Pep Moliner amb el que vaig coincidir moltes estones a la cursa i que volia fer 1h28’, ja m’havia comentat varies vegades al llarg de la cursa que la distància i les marques quilomètriques l’estaven tornant boig, que quelcom no estava bé.

Finalment, passo pel km 21 des d’on puc veure l’arc d’arribada. Aquí tampoc quadren els metres, perquè des de l’arc del km 21 fins a la línia d’arribada (21,095 Km) hi havia més de 200 metres. Al final el temps és d’1h29’20”. Content per aconseguir el temps previst però per una altra banda, una mica decebut perquè m’havia fet il·lusions de baixar, fins i tot, de l’1h28’.

Hores més tard es va saber que la cursa era llarga. Gairebé uns 300 metres la qual cosa em quadrava amb el que marcava el meu Garmin i les sensacions que vaig tenir en bona part de la cursa. Si la cursa estigués ben mesurada, probablement hagués pogut baixar d’1h28’. Però el més important no era el temps sinó les sensacions que vaig tenir i que em donen confiança de cara a la Marató de Barcelona a on en vull apropar a les 3h.

El proper i darrer test abans de la Marató serà el Maratest de Badalona sobre una distància de 30 km. Serà una bona pedra de toc.

XIII 6 HORES DE CALELLA

Per segona vegada consecutiva, he participat en aquesta prova minoritària però, alhora, entranyable i familiar. El tracte rebut, l’ambient viscut, el repte d’intentar millorar una mica la marca aconseguida la passada edició i, perquè no dir-ho, la tossuderia d’en Xavier Curull que es va entestar en que l’havíem de tornar a fer, ens va empènyer a la meva dona, Tensi, i a mi a tornar-nos a inscriure a les 6 hores de Calella. Aquesta vegada no ho fèiem sols, sinó que un bon grapat d’amics de l’Eskamot Vallesà també s’hi van inscriure: el Raül, el Xavier Vila, el Jordi Argemí, l’Eva i, el responsable de tot plegat, el Xavier Curull.

Respecte a l’any anterior portava millor preparada aquesta prova. Amb els companys de l’Eskamot Vallesà ja feia algun temps que havíem decidit participar-hi i per aquesta raó des de feia un mes i mig entrenàvem plegats, festius i diumenges, les tirades llargues que són les més feixugues de fer.

Jo, personalment des d’aquest estiu, ja portava una bona acumulació de kms i tirades llargues preparant la desgraciada Cavalls del Vent i posteriorment la Half Ultra Trail del Montsant, amb la qual cosa portava una bona base de resistència aeròbica que calia complementar amb un treball de ritmes controlats per guanyar una mica de velocitat, no molta, de cara a mantenir durant les 6 hores un ritme constant proper als 5’/km.

Després d’unes quantes setmanes de bons entrenaments em veia en condicions d’intentar millorar els 67,1 kms de l’any passat, tot i que cada cursa és un món i les prediccions acostumen a fallar sovint. L’any passat, malgrat no portar tants quilòmetres acumulats, vaig tenir un dia espectacular a nivell de sensacions i tot va sortir rodó. Però també és cert que les dues darreres hores vaig patir força a les cames, als abductors i al pubis per aquesta falta de quilòmetres que després va desembocar en una pubàlgia que em va portar de corcoll durant 6 mesos.

L’objectiu, per tant, era doble: millorar marca però no patir tant i, sobretot, no tenir seqüeles que m’impedissin preparar la Marató de Barcelona del 2013.

El diumenge 2 de desembre va ser un matí fred. En agafar el cotxe el termòmetre marcava 0ºC i, en alguns punts camí de Calella, va arribar a marcar els -5ªC. Però un cop allà i amb la suau escalforeta que ens proporcionava el sol la temperatura, tot i ser freda, era molt suportable.

A pocs minuts de les 9h estàvem tots preparats en la línia de sortida del passeig marítim de Calella. El circuit circular de 3 km sortia del costat de l’estació de Renfe i anava fins al final del passeig en direcció sud per tornar al punt de sortida on estava instal•lada la carpa d’avituallament i el control de pas.

Compte enrere a càrrec de la Nuri i els 50 i escaig corredors inscrits ens posem a córrer. Ritme suau de bon començament. Amb el Xavier Curull havíem decidit sortir plegats a un ritme constant de 5’10”/km per intentar mantenir-lo el major temps possible. Teníem la referència de l’any passat on vaig sortir massa ràpid (4’50”/km) per acabar les 6 hores a una mitjana de 5’19”/km. La intenció nostra era sortir més a poc a poc però, en canvi, intentar fer una mitja total més ràpida.

Sortida a les 9:00 al Passeig Marítim de Calella. 6 llargues hores per endavant!!

El ritme inicial és un pel més ràpid de que havíem decidit però ja ens està bé perquè anem molt còmodes. Potser alguna volta la fem massa ràpida però el Xavi s’encarrega de posar seny i tornar als 5’/km.

La primera part de la cursa no té gaire història. La primera hora la compartim amb un altre corredor, el Juan José Romeu, amb el qual fem petar la xerrada. Anem entre els 10 primers però els que van davant nostre de mica en mica, volta a volta, es van allunyant una mica. En aquesta part de la cursa el primer és el Luis de Santiago, un experimentat corredor d’ultres, que imprimeix un ritme suïcida de poc més de 4’/km (ritme de sub3h en marató). Ens sembla una bogeria però el veiem sencer i confiat durant les dues primeres hores de cursa.

En segon i tercer lloc van a la par un altre corredor amb bon ritme i el Raül Angulo, que amb la seva forma de córrer, sembla que va de passeig. I després uns quants corredors per darrera, entre els quals es troba el guanyador de l’any passat, el Javier Lozano de Valladolid. Nosaltres no ens capfiquem en intentar apropar-nos perquè aquest no és l’objectiu. La cursa és molt llarga i al final la cursa col•locarà a cadascú de nosaltres al seu lloc.

Els hores van passant i els quilòmetres van caient, així com també alguns corredors que comencen a fer figa. El primer continua fort. El segon, que acompanyava al Raül, abandona per problemes estomacals. El Raül va devorant quilòmetres com si res i nosaltres aconseguim atrapar a algun corredor que començar a notar els kms a les cames.



El Raül Angulo devorant kms

A les 3 hores de cursa apareixen en escena el Julio, l’Andrés i l’Anna Cos, que han vingut a animar-nos, i alguns d’ells a fer alguns quilòmetres amb nosaltres. El Julio es posa amb el Raül i el fa incrementar el ritme una mica, els suficient per atrapar al primer que ja començava a patir les conseqüències d’una primera part de cursa massa ràpida.

L’Anna Cos m’acompanya escassament mig quilòmetre fins que decideix anar una estona amb l’Eva que porta un ritme més assequible per l’Anna que està sortint d’una greu lesió. L’Andrés, que fa poc va ser operat del tendó de l’Aquiles, només camina. La vinguda dels companys i el passeig que fa patxoca de la gent que hi ha ens anima molt i ens carrega d’energia.

Malgrat haver sortit més lents que l’any anterior aconsegueixo fer pràcticament el mateix temps al pas de la marató, 3h36’24”, només un minut per sobre de l’any anterior però amb millors sensacions. En aquesta part de la cursa, el Xavier Curull, comença a tenir problemes seriosos a una de les plantes dels peus. Pateix molt i de mica en mica va perdent pistonada. Finalment decideix afluixar una mica i em quedo sol abans de les 4 hores de cursa.



Després de 4 hores de cursa

Em trobo bé i el ritme es manté constant volta rere volta. El que si canvia una mica és que a cada pas per l’avituallament camino uns 50 metres mentre em prenc un got d’isotònic i menjo alguna cosa de l’avituallament. De tota manera, intento no caminar gaire perquè no les tinc totes d’aconseguir millorar la distància del passat any.

Les quatre primeres hores han passat bastant ràpides però en començar la cinquena la cursa se’m comença a fer una mica llarga. Sóc conscient que entre la quarta i la cinquena hora serà on més patiré però no em preocupa. Em sento fort mentalment i físicament. Els 50 km els passo en 4h’20’17”. Només un segon més lent però amb millors sensacions que l’any passat la qual cosa m’anima.

Així, d’aquesta manera, van anar passant les hores fins arribar a la darrera hora. Físicament arribo més sencer. Crec que ho podré aconseguir. Arrossego algunes molèsties a les cames i al pubis però res a veure amb els dolors de l’any passat.

La darrera hora és tot coco. Sé que passarà ràpid i l’objectiu d’intentar superar els 67,1 kms m’esperona a no baixar la guàrdia. De mica en mica ens apropem a les 6h. La gent està força castigada i, a excepció dels primers, la majoria de gent camina més que corre.

El Xavier Vila, l’altre company eskamotaire, fa estona que el tinc a prop. Va molt sencer i estic convençut que al final m’atraparà. I així és. Anem una estona junts fins que també ens atrapa en Javier Lozano, principal favorit però que enguany està una mica “reservon” perquè el següent diumenge vol fer la Marató de Castelló. El Javier té previst apretar la darrera hora i decideixo anar-me’n una estona amb ell. L’any passat també ho vaig fer i no em va anar malament.



Amb el Xavi Vila a prop de les 5h de cursa

El Xavier Vila es queda enrere. Amb el Javier faig només una volta perquè va molt fort i està decidit a atrapar als primers. Anar una estona amb ell m’ha servit per no adormir-me gaire i afrontar la darrera part de la cursa amb més “xispa”.



Javier Lozano (2n classificat)

Les 6 hores estan a punt d’acabar. Faig el darrer esforç per superar els 67,1 kms i quan ho aconsegueixo em relaxo els darrers minuts gaudint de la sensació de la feina ben feta. Finalment a les 15:00 aconsegueixo arribar als 67,850 kms. Només m’han faltat 150 metres per fer els 68 kms i atrapar al 5è corredor, el Tony Vázquez Baluenga, i el Raül, com era d'esperar, és el guanyador amb gairebé 75 kms. Un crack!!

Darrers moments de la prova

La Tensi, la meva dona, també ha millorat la distància respecte l'any passat. Enguany a fet 43,5 kms, gairebé mig quilòmetre més i també amb bones sensacions, però en el seu cas amb menys entrenament que l'any passat.



La Tensi amb l'Eva, companya del Raül, que també va fer una gran cursa en el seu debut

La postcursa a Calella és magnífica. Primer bany a la platja per alleugerir el dolor de cames i desinflamar una mica. L’aigua està gelada però s’hi està de conya. Ràpidament al punt de sortida per recollir el diploma i el trofeig que l’organització lliura a tots els corredors sense distinció de lloc d’arribada.

I per acabar dinar de germanor amb tots els corredors i acompanyants. L’estona del dinar va ser un no parar de riure amb els companys eskamotaires. Total, una jornada genial que el proper any haurem de repetir.

#Sempre3a