AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 7: IMOUZZER KANDAR - AZROU

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

A LA RECERCA DELS MACACOS DE BERBERIA

Diumenge 12 d'octubre de 2025

Distància: 40,2 km

Temps: 4h 01'

Velocitat mitjana: 13,3 km/h

Desnivell: 490 m D+ / 330 D-

Avui torno a tenir per endavant una etapa curta que m'ha de portar a prop d'Azrou, travessant abans el Parc Nacional d'Ifrane on segurament podré veure els macacos salvatges de l'Atles o també dits macacos de berberia, que segurament té a veure al terme "berber", fent referència a la regió originària dels berbers, Berberia.

L'hora de llevar-me ja acostuma a ser l'habitual. Ho faig quan surt el sol, més tard de les set de matí. El primer que faig, abans de preparar les alforges, és esmorzar. Com vaig fer ahir, utilitzo el fogonet d'alcohol al mig de l'habitació per preparar-me un café. Prèviament, una mica de pa que va sobrar del dinar d'ahir amb embotit, iogurt amb musli, fruita i galetes amb el cafè. 

I com també acostuma a ser l'habitual, no aconsegueixo sortir de l'hotel abans de les 9:00. El dia és assolellat, però encara haig de dur el tallavent, perquè la temperatura, a gairebé 1.400 metres d'altitud, és fresqueta. 

Sortint d'Imouzzer

L'etapa d'avui també serà netament de pujada, donat que haig d'assolir els 1.800 metres d'altitud, però el perfil serà més senzill que el d'ahir. Fins a Ifrane serà bàsicament tot pujada, excepte entre els quilòmetres 9 i 13, on tindré una baixada, després de pujar un petit port dins d'una ruta de per si ascendent.

I en un punt d'aquesta pujada, faig un petit vídeo plantant el trípode a una certa distància per gravar la meva aproximació a aquest punt. Durant la maniobra de gravar i recollir després el trípode amb el mòbil, un nen d'uns 11 o 12 anys que està venent pomes a la carretera, s'apropa a mi per l'esquena, i em trobo de sobte que em regala dues pomes. És un gest molt maco, que li agraeixo profundament. Gestos com aquest, freqüents durant tot el viatge, són els que el fan especial.

Durant la pujada abans del regal de les dues pomes

A les 10 de matí, ja em trec el tallavent. El dia és espectacular, així com el paisatge ple d'alzines que tinc a banda a banda de la carretera. La veritat és que avui estic gaudint molt de l'etapa. 

Gaudint de la ruta

A mesura que avança aquesta, és comença a girar vent de cara. El vent de cara és el pitjor que porto. L'esforç que has de fer gairebé es duplica i més, com és el cas, si la ruta fa pujada. 

Després de gairebé tres hores de ruta i vint-i-set quilòmetres fets, arribo a la petita Suïssa, que és com anomenen a Ifrane. I que té la particularitat de tenir les úniques pistes d'esquí del Marroc. La ciutat, de poc més de 14.000 habitants, es troba a més de 1.700 msnm.

Entrant a la petita Suïssa

El que més sobta quan entres a Ifrane és que realment no sembla que estiguis al Marroc. Tot és molt verd i ple de jardins. La ciutat està molt ben urbanitzada amb amples avingudes. És una illa de luxe i diners dins del Marroc.

Em desvio de la ruta per fer una breu passejada amb la bicicleta pels seus carrers. Turísticament no té gaires coses per ensenyar, a banda del que ja he dit. Com són pràcticament les 12:00, decideixo que és un bon lloc per fer una aturada per prendre'm un te amb menta i alguna coseta dolça que em costa només 15 dh.

L'hora del te amb un parell de trossos de pa de pessic

El descans l'estiro una mitja hora, després de la qual torno a la carretera per afrontar els quilòmetres que han de ser els més interessants i especials del dia, i segurament un dels millors del viatge. Vaig en buscar dels macacos de l'Atles. Espero tenir sort.

Només sortir de la ciutat, agafo una carretera local a l'esquerra que es fica de ple al Parc Nacional d'Ifrane. Aquest parc és una àrea protegida en la serralada de l'Atles mitjà. Té una extensió de 500 quilòmetres quadrats. Gran part del parc està cobert de boscos de cedres de l'Atles i és un dels pocs hàbitats que queden per al macaco de Berberia. Aquest primat prehistòric tenia, fa dècades, un territori molt més gran al nord d'Àfrica, però en l'actualitat sobreviu com una espècie en perill d'extinció en aquesta zona.

Després d'una primera part de la carretera en pujada, on trobo i saludo a un conegut corredor de trail entrenant per allà, començo a baixar cap a l'àrea d'interpretació Camp Ras el Ma, on crec que trobaré els primers macacos segons he llegit.

Conegut corredor de trail a qui he saludat abans al coll

No trigo gaire a trobar el primer al bell mig de la carretera. M'aturo emocionat per la troballa. L'observo i el gravo intentant no ser massa intrusiu. I quan continuo una mica més avall, a prop del centre d'interpretació, ja trobo molts més agrupats en famílies. Em resulta sorprenent trobar micos salvatges (habituats a la presència humana) i gaudeixo de l'espectacle, especialment dels micos més petits que em resulten molt divertits.

Després d'una bona estona, decideixo avançar. Estic a prop d'on penso acampar. Tinc previst anar a l'Euro Càmping Emirates, que té un nom que suggereix luxe i que no serà econòmic. La ruta d'aproximació és una baixada trepidant que gaudeixo molt, donat que fa dos dies que, pràcticament, no faig altra cosa que pujar i pujar.

I mentre m'adreço a aquest càmping, trobo un altre més modest i m'aturo per informar-me. És el càmping Amazigh i em sembla perfecte. Només val 30 dh (3 €) i té de tot (aigua calenta i uns banys nets, punts d'electricitat gratuïts per tot arreu, wifi i, a sobre, hi ha molt poca gent. No m'ho penso dos cops, malgrat que està a cinc quilòmetres d'Azrou i això, segurament, farà que em faci mandra baixar a donar una volta.

Em costa triar un lloc per posar la tenda, perquè el wifi només s'agafa a prop de l'entrada i de la casa dels propietaris. De fet, la dona de la casa em diu que si vull tenir un bon senyal, puc apropar-me tant com vulgui a la casa. Al final, li faig cas i planto la tenda en el punt on tinc més senyal.

Avui he arribat molt d'hora al meu destí i encara no he dinat. Pregunto als propietaris per un lloc per comprar menjar i em diuen que just sortint a la dreta tinc una botiga. Abans de dutxar-me, m'apropo per investigar a veure què tenen. És una botiga molt modesta, però la sorpresa que m'emporto és que la botiga té un annex on se serveixen menjars. Pregunto si puc dinar allà i em diuen que sí. De les opcions que m'ofereixen, trio un tajine de pollastre amb patates fregides. Em diuen que trigaran uns trenta minuts per preparar-me el tajine, així que aprofito per tornar al càmping i dutxar-me. Però abans, compro algunes coses per sopar i esmorzar demà: tres ous que bulliré, pa, aigua, iogurts i galetes (29 dh).

Després d'una dutxa reconfortant, torno a la botiga-bar i ja tenen el dinar preparat. Tinc molta gana. Sort que al Marroc, sempre et posen molt pa als àpats i això s'agraeix. I per acabar l'àpat, com sempre, un te verd amb menta i, avui, acompanyat amb un crepe de xocolata que he vist que també preparant allà. El dinar em costa només 54 dh. Pregunto si també puc esmorzar demà i, com em diuent que sí, els dic que tan bon punt obrin, intentaré ser-hi. 

El dinar d'avui

La tarda, o el que resta d'ella, la dedico a rentar roba, bullir els ous i descansar. Decideixo que Azrou quedarà pendent per un altre any.

La meva parcel·la

I mentre estava dinant, el càmping s'ha omplert amb una desena d'autocaravanes, totes de Gibraltar. Fa gràcia sentir-los parlar amb accent andalús, però la majoria tenen noms anglesos. Amb molts d'ells parlo força, donat que venen on soc jo per interessar-se en la meva aventura.

Gaudint de la tarda

Dedico la resta de la tarda a les xarxes socials. Haig d'editar molts vídeos i pujar històries a Instagram, que no és poca cosa. I així, de mica en mica, la tarda es va consumint i la temperatura comença a baixar, la qual cosa m'obliga a treure per primer cop roba d'abric. Es nota que estem a força alçada.

Per sopar, em menjo els tres ous amb el pa, una de les pomes que m'han regalat aquest matí, un iogut amb musli i fruits secs i, per acabar, una infusió amb galetes. Crec que la càrrega d'energia per demà ha estat bona. I ara ja només resta anar a dormir a una hora prudencial. Si puc, demà, m'hauré de llevar més d'hora, perquè toca una etapa llarga i molt dura. La primera, si tot va bé, de més de cent quilòmetres.