dimecres, 19 de març del 2014

MARATÓ VALL DEL CONGOST: COMENÇA LA MUNTANYA!!

42,2 km I 3.000 m D+
Copa d'Espanya de Curses de Muntanya
Aiguafreda, 16 de març de 2014





Aquesta marató, per molts motius, ja feia uns quants anys que la volia fer però per diferents raons, que no venen al cas, no havia tingut mai l’oportunitat de fer-la. Finalment, aquest any, i amb motiu de la Copa d’Espanya de Curses de Muntanya, vaig inscriure’m farà ara uns quants mesos.



Sabia que aquesta cursa arribava molt d’hora perquè tot just estava sortint de la temporada d’hivern que he dedicat principalment a preparar una mica curses d’asfalt de 10 km i mitja marató. Per tant, estava ràpid però només en pla. Els entrenaments amb desnivell tot just havien començat feia tres setmanes amb una volta de 30 km per la primera part del recorregut d’aquesta marató i un altre entrenament pel “pati de casa meva”, es a dir, per la La Mola i rodalies. I això era tot; un pobre bagatge d’entrenaments específics en muntanya, per una cursa molt dura i tècnica, tot i que físicament estava bé.

El dia prometia ser força calorós però a quarts de set de la matinada encara feia força fresca per aquelles contrades (6ºC). Una estona abans de la sortida encara tenia dubtes sobre què portar i que no. Pel que fa a les sabatilles, ja feia dies que ja havia pres la decisió. Fa tres setmanes, quan vam estar entrenant pel recorregut, vaig comprovar que la sola de les meves Asics Fuji Trabuco ja no estaven en condicions per subjectar-me en algunes zones més tècniques amb molta pedra i llosses relliscoses. Unes quantes caigudes i relliscades vàries em van fer prendre la decisió de portar les Lafuma Speed Trail, una sabatilla amb una sola especialment indicada pel terreny tècnic però no adequada per distàncies tant llargues i amb les quals mai havia tingut bones sensacions en els entrenaments que havia fet amb elles. I els pronòstics es van complir. Però no avancem esdeveniments.

A quarts de sis sortia de casa per passar a buscar al meu company Xavi Vila, i poc després de les sis ja érem a Aiguafreda. Ens dirigim al pavelló per canviar-nos i allà podem saludar a uns quants amics que també feien la cursa.

Darrers preparatius i ens dirigim a la sortida a la Plaça de la Rectoria. L’ambient és important quan tot just s’està fent clar en aquells moments. Alguns veïns guaiten pels balcons ja que la megafonia va a tot drap i suposo que és impossible continuar al llit.



A pocs minuts per les set, ja estem tots preparats. Crits, mans enlaire i la cançó de “The final countdown” com a preàmbul de la sortida. A les set en punt, comença la cursa. Els dos primers quilòmetres són pel poble i per una pista forestal amb l’objectiu d’estirar la cursa i evitar, en la mesura del possible, els embussos que poden ser importants quan aquesta comenci de debò. No surto molt enrere però, tot i així, en pocs segons tinc un munt de gent per davant meu. Potser és un efecte òptic per l’estretor dels carrers. Els dos primers quilòmetres els faig a ritme ràpid per evitar al màxim possible les cues. I malgrat que vaig a 4’15”/km encara hi ha gent que m’avança per totes dues bandes. La pista s’acaba i de cop, allà tenim la cua formada. La primera rampa és un avís del que ens espera. Un fort pendent que he de pujar al ritme que marquen els de davant. No es pot anar més despresa, tot i que, una mica de pausa al començament sempre va bé. Després d’una bona estona de forta pujada arribem a l’ermita de Sant Miquel de Canyelles (km 5). Agafo aire, els bessons respiren i, ara si, la cursa comença de debò. El grup comença a estirar-se una mica i es pot córrer amb més comoditat. El corriol baixa ràpid i en forta pendent en busca del primer avituallament. Pel camí, els primers damnificats degut a les caigudes que es produeixen, especialment a la baixada de "les calces brutes". Per l’avituallament no paro. De moment, no em cal ja que porto un bidonet d’aigua a sobre. 

Al cap d’uns minuts enfilem la segona pujada de la cursa. Aquesta, un pel més llarga, ens ha de dur fins al "Pla de la Rompuda" on trobarem el segon avituallament, poc abans del km 10. L'helicòpter de la cursa sobrevola força baix per sobre dels nostres caps. El terreny, tot i ser corriol bàsicament, no és gaire tècnic i es pot pujar a bon ritme. Unes estones corrent i, de tant en tant aprofitant els trams més tècnics, unes quantes passes per agafar aire. Anem tots bastant en fila india, i hi ha pocs avançaments. La majoria estem corrent a un ritme semblant. Arribo molt bé en 1h16’ i amb molt bones sensacions. Paro justo per agafar una ampolla d’aigua per omplir el bidó, i tiro milles per un prat cap avall en una baixada trepidant en busca de “El Paraiso”, una pujada no gaire llarga però durilla, tot just passant  el tercer avituallament que passo en 1h49’. Vaig bé i la pujada la faig en 23’ (estic repassant les dades del meu Garmin). Un cop a dalt, enfilo la baixada, mig pista mig corriol, cap al punt de control del "Pas dels Llobins" en el km 19,5 i a on es troba també el quart avituallament. Arribo força embalat gràcies al tram de pista i allà trobo força animació. Passo pel control de dorsal en 2h21’ i aprofito per preparar-me un bidó de beguda amb carbohidrats. Portava gairebé dues hores i mitja de cursa i m’havia hidratat molt poc. Mal fet i que més tard ho havia de pagar.


Trigo molt poc en preparar la beguda mentre camino i em mentalitzo per afrontar la “paret” de Serra Madrona. En pocs metres es salva un desnivell molt gran que gairebé t’obliga a pujar a quatre potes. Fa molta pupa però encara estic bé, i la pujo amb bones sensacions. Durant la pujada, sento la veu d’un noi que està estirat a terra fent fotos i que s’adreça a mi, dient-me “Ese Heras cómo sube!!” (portava la samarreta que em va regalar el Miguel Angel Heras aquest estiu a Bejar). Ostres!! Com pot ser que aquest nano reconegui la samarreta que porto de l’Heras!! I quan el miro, reconec al Biel Ràfols, corredor promesa, que era l’assistent en cursa de l’Heras a la UT de Catllaràs aquest passat estiu amb els quals vam estar xerrant a La Pobla de Lillet. De tota manera, em va sorprendre que pogués saber que aquesta era la samarreta de l’Heras quan tots els corredors de l’equip Salomon porten la mateixa samarreta. Més tard, el Xavi em va comentar que aquesta samarreta porta, a més de la publicitat comuna, un logo publicitari exclusiu de l’Heras (Wild Wolf) i que la fa diferenta a la resta. Misteri resolt.

Salvada “Serra Madrona” la pujada es suavitza una mica fins arribar al cinquè avituallament, just a l’entrada del “Purgatori” una altra pujada matadora de 2 km i amb un fort desnivell que ens ha de dur fins a Can Bellver, un dels punts neuràlgics de la cursa al peu del Castell de Tagamanent. I realment, al “Purgatori” vaig purgar les penes. De tota manera, en aquell moment, jo pensava que em trobava al infern però, malauradament, aquest m’esperava més endavant. El darrer km de la pujada va ser molt dur i vaig començar a trobar-me malament. Defalliment per manca d’hidratació? La veritat és que no havia begut gaire i també començava a sentir dolor abdominal. El conèixer part del recorregut té les seves avantatges i, en aquest cas, va ser de gran ajuda mental. Tocava apretar les dents, acomodar el pas i continuar pujant buscant els prats de “L’Agustí”, antesala de Can Bellver. Un cop fora de la zona boscosa, em torno a animar al veure que gairebé havia superat la pitjor part de la cursa (o això pensava jo). Torno a córrer en busca de Can Bellver a on trobaré al Xavi Miquel i la Rosa Cos animant-me. Aprofito per treure’m la samarreta tèrmica que portava a sota i li passo al Xavi. A Can Bellver trobo a l’Assumpta amb la seva càmera i al Massa en el punt de l’avituallament. Arribo cardat i defallit en 3h28’. Em comencen a fer molt mal els peus. I me n’adono que començo a pagar les conseqüències d’una mala tria de “pneumàtics”. Fa calor, però per sort hi ha una carpa de “Diedre” on podem avituallar-nos bé. No tinc gens de gana però, encara que m’obligui, tampoc m’entra res. M’acostuma a passar quan fa calor.


M’aturo un parell de minuts. Bec un got d’aigua, omplo una mica el bidó, i sense perdre temps, enfilo la penúltima pujada al Turó del Tagamanent. Una pujada curta però dura a aquelles alçades de cursa. Pujo com puc i a dalt trobo a l’Àngela i al “Ppong” poc abans de coronar. Molts ànims de tots dos i un petó per l’Àngela. Arribo a dalt en 3h36’.



Pensava que la llarga baixada fins al poble de Tagamanent seria fàcil i plàcida, i que allà podria recuperar molt de temps, però estava equivocat. Tret de petits trams relativament fàcils, la resta de la baixada era molt tècnica i que sumat a que les cames ja portaven a sobre molts quilòmetres de terreny trencacames, van fer que la baixada se’m fes molt i molt dura. Tenia els peus molt adolorits i llegats, i a sobre el genoll dret em començava a fer molt mal. Vaig prendre la determinació de baixar tranquil i sense forçar per no fer patir més del compte al genoll. A mitja baixada, sento cridar com un poses al Yves “Gall Pelat” que es troba uns metres més avall, en un punt que la cursa travessa una petita carretera o pista, amb la música de cotxe a tot drap i ell disfressat de diable dient no sé què de l’infern!! Cabrón!!! (amb carinyo). Gràcies Yves!! Ets un fora de sèrie amb això de les animacions. I estàs a tot arreu.

Continuo la llarga baixada fins arribar a la túnel que passa per sota de la C-17. Hem baixat 500 metres de desnivell en un tres i no res. Passo pel control de temps pel punt 33,8 de cursa que hi ha abans de creuar el riu Congost en 4h09’. Porto els peus destrossats però el genoll respira perquè s’ha acabat la maleïda baixada.

Per davant els darrers 9 km amb una forta pujada de 500 metres de desnivell a La Trona que, a priori no és la més dura de la cursa, però ho serà degut a la forta calor, als més de 33 km que portem a les cames i al tipus de terreny que ens trobarem.


Només passat el riu Congost, ja tenim el primer senyal d’avís. Una paret curta però mortal de necessitat ens dona la benvinguda. Alguns corredors queden totalment enrampats en superar aquest pas. Després un tram en suau ascensió per una pista fàcil, entrem en un corriol força pedregós. Sort que encara en aquesta part de la cursa no toca el sol, tot i que ja s’endevina la forta calor que està fent. Pujo a bon ritme, sense deixar de córrer a cua d’un petit grup de quatre corredors. Arribats a l’avituallament del km 35,8 comença la part més dura. Calor, molta pedra i exposats al sol. Es a dir, tots els ingredients per patir un “ocellot” en condicions. I així va ser. Els dos darrers quilòmetres fins coronar La Trona van ser un poema. Mal de peus, defalliment, mal de panxa, a banda del cansament i la calor. L’infern. Però per sort, els dos quilòmetres passen ràpid i aviat sóc dalt de La Trona. Porto 4h55’ de cursa. Ara sí, estic segur que faré un bon temps i baixaré amb escreix de les 6 hores que era l’objectiu inicial.


Després d’un centenar de metres, trobo el novè avituallament. Vaig molt cascat i no m’entra res però haig de prendre alguna cosa si vull arribar. Agafo un gel i em resulta fastigós i el llenço a la meitat. Intento beure una mica d’aigua i continuo. Resten poc més de 7 km relativament fàcils: 4 km plans per dalt dels Cingles de Bertí i 3 km de trepidant baixada fins a Aiguafreda. Els 4 km plans són penosos. Vaig a un ritme força lent però no importa, es tracta d’anar cap endavant. Continuament miro el meu GPS per veure com passen (lentament) els quilòmetres quan, finalment, trobo el darrer avituallament poc  abans de la baixada definitiva. Faig un glop d’aigua, buido el bidó que porto per alleugerir pes (una tontería, ben pensat) i començo els darrers quilòmetres de baixada. Tot fa mal però ja no importa. No baixo a tota llet perquè no puc ni és necessari. Intento mantenir un bon ritme fins que arribo al lloc anomenat “Terrissos Vermells”, curt però preciós i l’orografia de terreny convida a accelerar i fer un salt estil “snowboard” malgrat les malmeses cames no estan per la labor. Darrers metres de terra fins trepitjar finalment l’entrada d’Aiguafreda. Resten menys de 500 metres. Miro per darrera vegada el crono i veig que, si m’ho proposo, puc baixar de les 5h35’. Entro a la recta final, molta gent a banda i banda de les tanques, crit d'ànims dels coneguts i, de forma automàtica, augmento el ritme fins creuar l’arribada. Fi de l’història. Fi del patiment. Ja en tinc prou. Ja l’he feta i no tornaré mai més a fer aquesta marató. Això és el que penso just acabar però per sort, aquests pensaments duren el que dura fer un parell de glops d’aigua i descansar dos minuts. Realment ha estat molt bé i ha pagat la pena. Sembla que quan una cosa costa d’aconseguir, la satisfacció final és més gran. I veritablement estic molt satisfet. Al final 5h34’51” i classificat el 152è de la general i el 15è de la categoria de més de 40 anys. La veritat és que havia força nivell en aquesta cursa amb motiu de ser Copa d'Espanya, la qual cosa també va fer que l'ambient fos més guapo, sense cap mena de dubte. 


La postcursa, com sempre acostuma a passar, és el millor de tot. Els companys, les cervesetes i finalment un dinar pantagruèlic al restaurant El Racó amb una bona d'amics i coneguts. Fi de festa magnífic per a una gran cursa organitzada per l’Antonio de Arriba “El abuelo”, “alma mater” de la prova juntament amb un bon grapat d’entusiastes voluntaris. Moltes gràcies a tots!!!   


Video de la Cursa - "Sportvicious"


2 comentaris:

Excal. ha dit...

¿Como no quieres que sueñe con ser un ultrero como tu, después de leer esta pedazo de crónica y encima con un vídeo precioso contigo en primer plano?
Enhorabuena Mister, que carrera tan dura, madre mía!!!

Andrés ha dit...

Excelente crónica Fernando. Un tiempo buenísimo para la dureza de la cursa. Estas que te sales. Enhorabuena.
Andrés