El plantejament
inicial (i final) era fer-la conjuntament amb el Jordi Sust (Tottu) com a entrenament de qualitat per
acumular quilòmetres de cara a curses més llargues com la Cavalls del Vent que
enguany s’allargarà fins als 100 km. Malgrat que era una marxa no competitiva,
si que teníem un objectiu in mente, i
era fer-la més ràpida que l’edició del 2011 quan la vaig fer amb l’Anna i la
Teresa també com a entrenament per a Cavalls del Vent del 2011. En aquella
ocasió el temps final va ser de 8h26’.
Quedo amb el Tottu a la sortida de Sabadell direcció
Castellar. Encara no són les cinc. Avui ha tocat matinar una mica. Exactament a
les quatre. Ufff, quina mandra!! Em trobo al Tottu esperant-me amb una llauna de Coca-Cola a la mà (exemple d’esmorzar ideal per un esportista
que vol fer 52 km). Es veu que ha tingut una mala nit i ha estat a punt de
trucar-me per dir-me que no venia. Un sopar amb amics fins a les tantes ha
tingut la culpa. No comencem bé. El Tottu,
tot i que fa alguns mesos que entrena de forma regular la muntanya, farà avui
la seva distància més llarga i, potser,
aquesta no és la millor manera de començar. Em diu que provarà. Sortirà i
sempre estarà a temps de donar-se la volta a La Mola o al Montcau.
Arribem a
Castellar a les 5:15. Cua, però per sort avança ràpida i podem retirar la
documentació abans de les 5:30, hora prevista d’inici de la marxa. Finalment,
una visita obligada al Sr. Roca per part del Tottu (els estralls de la nit fan efecte) ens enredereix la sortida
uns 10 minuts. No hi ha problema. Al final el que val és el temps del nostre
cronòmetre. L’únic inconvenient és que trobarem taps pujant a La Mola i que acabarem
més tard.
Dit i fet, quan
encara és negre nit, sortim del Centre
Excursionista de Castellar al trot en busca de la carretera i posterior
pista-corriol que ens ha de portar primer al Pla de Girbau i posteriorment al
primer cim de la marxa: La Mola. Quan entrem a la pista encara podem avançar uns
quants caminadors però a la que entrem al corriol intentem ajustar-nos al ritme
dels que van davant per no molestar gaire. Encara queda molt i s’han de
dosificar les forces.
Pugem a bon ritme
i al primer avituallament cau el primer mos: un tros de coca. Jo podria passar però el Tottu la necessita més que jo. A part de
la Coca-Cola que s’ha pres a primera hora, no porta res més a l’estómac que ja comença
a fer uns sorollets sospitosos. No va gaire fi però tira. Comencem a pujar La
Mola i el cel clareja. Apago el meu frontal (el Tottu s’havia descuidat el seu a casa). Pugem a bon ritme trotant
sempre que el terreny ho permet. Arribem a dalt coincidint amb la sortida del
sol. L’espectacle és magnífic i tenim un primer “subidón”. Marquem en el
control i tirem milles en direcció al Montcau. La baixada és molt ràpida i el Tottu que és un kamikaze es llença “cames
ajudeu-me”. Em costa seguir-lo. Jo, per sort, tinc una mica més de seny que
ell.
El trajecte fins
al Coll d’Eres, al peu del Montcau, el fem molt ràpid però, tot i així, just a
l’arribar a l’avituallament ens atrapa el Xavi Vila que ha sortir 15’ més tard
perquè l’han aturat els Mossos a l’entrada de Castellar en un control d’alcoholèmia.
La seva disfressa de trail runner no va
ser suficient per no passar la prova. Li va tocar bufar. El Xavi, malgrat poder anar més ràpid,
decideix fer la marxa amb nosaltres. La veritat és que va ser una gran ajuda
perquè està fort i va tirar molt del grup. Pugem plegats al cim del Montcau,
fitxem, i cap avall. Com sempre que el camí es posa difícil de baixada, el Tottu es llença com una cabra. Piquem alguna cosa a
l’avituallament del Coll d’Eres i tirem ràpid cap a la Font del Llor a la Vall
d’Horta camí de Sant Llorenç de Savall.
El Montcau |
Al Tottu l’he perdut de vista i al Xavi el
porto al darrera posant també una mica de seny en aquesta baixada força
tècnica. Arribem a baix, ens traiem la roba sobrant (paravent i buff) i tot planejant per la Vall d’Horta ens dirigim a bon ritme CaCo fins a Sant
Llorenç. Arribem encara amb la fresqueta del matí però al sol s’hi està molt bé.
Fitxem i continuem camí direcció al tercer dels cims, Sant Sadurní de Gallifa, que
es troba a més de 2h d’on estem en aquell moment.
Aquesta part és
potser la més desagraïda, juntament amb la pujada al Farell. Pista ampla, molt
costaruda, pedra solta, pols i exposada al sol. Fem el que podem. Ara correm,
ara caminem. El Xavi està fort i ell va marcant el ritme. I en aquestes, un cop
passat el Coll de Vinardell, quan portem gairebé mig camí fet, badem i ens
passem de llarg un trencall. I mira que era difícil no veure el camí correcte.
A partir d’aquell punt començava una baixada llarga i pronunciada que acabava a
la carretera de Sant Llorenç a Gallifa. Ja baixant ens estranya molt no veure
ningú i cap marca però no sospitem de l’error fins que al final del camí i
veiem que efectivament allà no hi havia tampoc cap marca que indiqués el camí
correcte. Mare meva!! Ens tocava refer el camí però ara de pujada (i forta).
Van ser en total més de 4 kms extres els que vam fer fins que no vam trobar de
nou el camí. Més que el mal físic, va ser el mental. El Tottu ja començava a queixar-se una mica i allò va fer pupa. I a
sobre el sol ja començava a escalfar de valent.
Un cop refets dels
mal tràngol, enfilem camí a Sant Sadurní de Gallifa. Pista lletja excepte al
final que a través d’un corriol ens portarà a dalt del cim. Tercer al sac.
Durant la baixada tenim un nou avituallament molt complert a on ens posem les
botes amb pa amb tomàquet, embotit i unes volls. Esplèndid. Aquesta aturada ens
carrega les piles per fer la baixada molt tècnica cap a Gallifa i la posterior
pujada al quart cim: la Creu sa Còpia al Farell.
Anem baixant
buscant la riera, i després d’un nou avituallament a on ens prenem els postres,
una macedònia fresqueta de pinya i préssec en almívar, ens tornem a passar un
trencall i fem uns quants centenars de metres més. Per sort, aquesta vegada la
pèrdua no va ser tant greu. A la riera fem una bona remullada ja que la calor
comença a ser important.
La pujada al
quart cim, va ser força dura però sabíem que era el darrer escull important
perquè l'últim cim era molt senzill, i això ens empeny a no deixar de
caminar. De tant en tant, el Xavi i jo reduíem el ritme per tal de permetre al Tottu que ens atrapés. Feia unes hores
que es queixava de que estava fos però malgrat això aguantava el nostre ritme
amb bon humor.
Després d’una
interminable pujada vam arribar a dalt de la Creu sa Còpia (Pic del Vent) amb
unes vistes espectaculars de tota l’Olla. Ja només ens quedava el darrer cim,
el Puig de la Creu. Res comparat amb el que ja portàvem fet. La feina ja estava
gairebé feta.
Iniciem la ràpida
baixada, i com sempre, el Tottu baixa
que se les pela. Sembla una locomotora desbocada. Carai de noi. Però si estava
fos!! L’aproximació al darrer cim és força planera la qual cosa ens permet
córrer bastant. El Tottu torna a fer
la goma però al final sempre ens atrapa. Darrer avituallament abans de la
darrera pujada. Una mica de fruita i cap amunt que ja comença a ser tard i m’espera una
calçotada a Castellar a casa del meu nebot. I no és qüestió de menjar-se’ls
freds!! El Xavi i jo tornem a marcar el ritme. La proximitat del cim ens empeny
a córrer molt malgrat la pujada. La veritat és que ens trobem molt bé
físicament. Només la planta dels peus una mica adolorides. Aquesta vegada hem
perdut de vista al Tottu però sabem
que arribarà i decidim esperar-lo a dalt del cim.
Fets. Els cincs
cims ja són nostres i ara només queden els darrers 3 quilòmetres de baixada
ràpida fins a Castellar. I aquí si que donem la resta. El Xavi i jo ens llencem
molt ràpids muntanya a vall per una pista amb molta pendent. El Tottu farà la baixada al seu ritme.
Aquesta vegada ja no baixa ràpid perquè té els isquios força tocats.
En un tres i no
res ens plantem a la seu del Centre Excursionista força sencers després de 56
kms i més de 8 hores de marxa. En el meu cas, 8h39’, que tenint en compte la
pèrdua hauríem pogut estar sobre les 8h pelades. Fitxem, recollim el regal, ens
agafem unes birres i sortim al carrer a esperar al Tottu que triga uns 5’ més en aparèixer trotant pel carrer amb un somriure
a la cara. Sembla content. No és per menys: rècord de quilòmetres i rècord de distància. Desfet però feliç. Prova
superada. Enhorabona nano!!
1 comentari:
Buena marcha,si señor.¿Algún día haremos alguna juntos?
El tiempo lo dirá...
Publica un comentari a l'entrada