TERESA, IN MEMORIAM

Teresa,

Encara no fa ni 48 hores que em trucava el Pau, el teu home, quan estava arribant al Sant Jordi. En aquell moment no vaig poder agafar-li el telèfon. Pocs minuts després ho va fer el Manel mentre estava assegut a un banc de fusta del refugi prenen un caldo calent.

- On ets Ferran? – em va preguntar.

- Al Sant Jordi… a punt de baixar cap a Bagà – li vaig dir.

- Doncs afanyat que estic amb el Pau a l’hospital de Berga perquè han evacuat a la Teresa. Quan arribis, truca’m que et pujaré a buscar per baixar a l’hospital.

En aquell moment no era conscient de la gravetat de la situació. Reconec que estava sorprès i no vaig tenir temps de preguntar que havia passat. Sincerament creia que havies tingut un defalliment però que ja estaves en bones mans a l’hospital.

Vaig agafar la motxilla i vaig sortir, cames ajudeu-me, a fer el darrer tram de la cursa. Estava intranquil però no espantat. Pensava que seria qüestió d’hores i que aviat et donarien l’alta.

Quan ja enfilava la darrera baixada cap a Grèixer, un cop superat el Coll d’Escriu, el Manel em va tornar a trucar. I aquesta vegada va ser diferent.

- Ferran, on ets?
- A punt d’arribar a Grèixer. Em queda molt poc.
- Corre, afanyat. T’espero amb el cotxe al final de la pista i et recullo a la carretera. Hem d’anar a Berga...
- Però, què passa? Com està la Teresa? Que li ha passat?
- Vine ràpid....(silenci)...la Teresa està molt malament... (silenci)...

En aquell moment vaig ser conscient de que ja no et tornaria a veure mai més. Vaig baixar esperitat per la pista pregant a no sé qui que si us plau no fos veritat. No podia ser. Teresa no, no podia ser veritat.

Uns minuts més tard. El Manel, en veure’m arribar, va sortir del cotxe i abans de que em pogués dir res, en els seus ulls vaig anticipar la noticia...

Avui t’hem acomiadat. Hi era tothom. Deu meu, quanta gent t’estima!! Hi érem tots: la teva família, companys, amics i molts...molts corredors. L’església de Sant Fèlix era plena de gom a gom. Tothom ha volgut estar present. Tothom volia fer-te arribar, allà on siguis, la seva estimació més sincera.

Ha estat un cap de setmana d’emocions intenses, de molt dolor i de molta pena, moltíssima pena. No t’ho pots arribar ni a imaginar, Teresa. Per a tots els que t’estimem mai res tornarà a ser igual. Però diuen que fins i tot de la pèrdua d’éssers estimats, se’n poden treure aprenentatges que ens fan ser millors persones. Doncs si és així, jo vull ser una mica com tu: generosa, afable, assenyada, respectuosa, valenta, forta, intel•ligent, agossarada quan toca, bona companya, .... tot això i més ets tu.

Teresa, ajuda’ns. Ajuda’ns a poder suportar la teva absència. I especialment al Pau que et necessita més que ningú, i a la Laura, i a la Cristina... i al Bernat. Ostres que fort que estava!! Li he dit que no deixi de córrer, que tu n’estaves orgullosa d’ell. I segur que ho farà. Quina família tens!! Se’n sortiran, segur, són forts. Són Sust-Farriol. Pura energia.

Teresa, diumenge de matinada vaig dir que mai més tornaria a Cavalls. Però aquest matí he canviat de decisió. Te’n dec una. Tornaré el 2013 amb tu, i ens acompanyarà el teu cunyat Jordi però haurà d’entrenar de valent si ens vol seguir el ritme. Gassssss!!!

Adèu-siau, Teresa. Bona nit. Descansa.

Cavalls del Vent 2009