CAVALLS DEL VENT 2012: UNA CRÒNICA INACABADA

Aquests dies tot bull al meu cap: els instants compartits, el dolor de la teva pèrdua, centenars de per quès que no tenen resposta, mentre els records de la cursa restant freds i muts en segon terme... No faig més que mirar fotos, llegir coses i emocionar-me, parlar amb la gent de tu i, especialment, amb la Tensi i amb els amics comuns. És curiós, la teva absència m'ha apropat molt més encara al amics, als nostres amics. Tinc ganes de veure'ls, de parlar amb ells, de compartir experiències i moments, com sempre fèiem quan tu hi eres.

No sé si em veuré amb cor d'escriure aquesta crònica. Tampoc estic segur de si la vull fer. De moment escric sense saber gairebé què posar. No sé si paga la pena, però si la faig és perquè tu has estat sempre la primera em demanar-me-la. I per això faré l'esforç. Malgrat que ja no hi ets físicament entre nosaltres, estic segur que voldries que tot continués com sempre. Va per tu, Teresa.

Però anem a pams...

La pre-cursa

Començo amb el final de la crònica del passat any:

"Una setmana després de la cursa, i força recuperat a tots els nivells, ja friso perquè arribi el primer cap de setmana del més d’octubre del 2012. Ja ho hem parlat i a la propera edició hi haurà un nou repte plegats però amb una alguna diferència important respecte a les dues edicions anteriors. La Challenge Teresa versus FerRun està servida. La Cavalls del Vent 2011 ha mort, visca la del 2012!!!"

Enguany l'enigmàtic repte consistia en fer la cursa per separat. Després de dos edicions fent-la plegats amb dos podis teus a la teva categoria, vas decidir que era el moment de que cadascú fes la cursa per separat. Ho vas fer per generositat, perquè volies que jo intentés buscar els meus propis límits en aquesta prova, que intentés assolir el temps que probablement podia fer sense tu... I a sobre, per fer més engrescadora la cursa per a nosaltres mateixos, em vas proposar un nou repte: jo havia d'intentar treure't més d'1h hora al final, i tu ho havies d'evitar. I en això estàvem. Ràpidament els nostres amics van començar fer porres, en favor d'un o de l'altre. Crec que tu tenies més gent que confiava en tu que no pas jo...jajajaja. Tu sempre deies que si el meu genoll no em feia una mala passada, et trauria fàcilment més d'1 hora. Però per si de cas, vaig entrenar molt fort (i tu també!!!) per aconseguir-ho. Era el nostre repte i el volia guanyar. I tu també, per descomptat. Tant tu com jo arribàvem molt millor a la cursa que el passat any, i era bastant obvi que si tot anava bé, tots dos, baixaríem amb escreix els nostres millors temps.  I amb això ja ens conformàvem. El nostre repte particular era només un joc, un divertimento per motivar-nos...

Vam sortir de Sabadell a tres quarts de sis, i en poc més d'1h érem a Bagà. Durant el camí vam parlar del possible retard de 2 hores de l'inici de la cursa pel mal temps, o de la possible retallada del recorregut per temes de seguretat. A cap dels dos ens agradava aquesta idea. La volien fer sencera. Em vaig passar bona part del temps del viatge mirant al cel per si finalment els homes (i dones) del temps s'havien equivocat, com tantes d'altres vegades.

Finalment arribem a Bagà, aparquem, recollim la bossa i el dorsal. Ens canviem una mica i marxem a esmorzar a Ca l'Ovidi, el nostre bar preferit. L'esmorzar va ser ràpid. Vam deixar allà al Pau fotent-se un bon entrepà mentre nosaltres anàvem al cotxe a fer els darrers preparatius. Allà em vas dir que series molt feliç si aconseguies baixar de 17h tu i de 16h jo, encara que et guanyés. I va ser quan em vas donar una fitxa d'un casino de Las Vegas perquè deies que em donaria sort. Tu en portaves una altra. No ens va donar sort, gens ni mica, i especialment a tu, però la guardaré per sempre més i la duré a sobre a totes les curses que faci, i espero que en siguin moltes.

Un cop preparats ens vam dirigir cap a la plaça porxada de Bagà. Les primeres gotes van començar a caure. Les vam maleïr però de seguida va parar i ens va permetre començar la cursa sense aigua. Sincerament pensava que el temps ens respectaria bastant i que de ben segur tindríem sort.

Allà vam contactar amb l'Ivan, el Cradig que a priori havien de ser els meus companys de cursa. També s'hi va afegir un altre "correcat", el CuCa, al que no coneixia. L'ambient abans de començar era total. Era la cursa de les curses amb una plèiade de cracks mundials que feia por. Estàvem nerviosos però emocionats. Darrers consells, ens desitgem sort, ens agafem les mans per donar-nos forces i comença el compte enrere. Alea jacta est!!

La Cursa

La sortida és tant emocionant com sempre, i malgrat sembla que sortim ràpid, de seguida es fa un tap en sortir de la plaça. Empentes, nervis, volem sortir d'allà ràpid i començar a córrer. Poc a poc ho comencem a fer i ja, al carrer principal, ho fem obertament. Jo vaig al davant i tu em segueixes ben enganxada.

La nostra darrera foto plegats pocs instants després de començar la cursa

Però aquest cop no t'espero i vaig avançant corredors. Faig la meva. Si t'haig de treure més d'1 hora, haig de començar aviat a marcar diferències. Vaig amb l'Ivan, el Cradig i el Cuca, però ràpidament els dos primers se me'n van sortint de Bagà. Massa ràpid. Jo sé quin ritme haig de portar i la cursa és molt llarga. Em quedo amb el CuCa amb el qual faig el primer tram fins al refugi del Rebost. Vaig bé però regulo. La pujada és forta però les forces acompanyen. El temps ens respecta i el dia fresc ajuda a córrer més.

Abans d'arribar al Rebost, quan passem pel Cap de la Devesa, em trobo al Xavi Miquel i la Rosa animant. Energia extra que em permet arribar al refugi pletòric. Arribo en 1h21'15". 9 minuts més ràpid que l'any passat i 4 minuts per sota de l'horari previst per baixar de 16h. Això va molt bé però encara queda molt.

M'aturo escassament 1' per agafar un got d'aigua i un tros de plàtan que em menjo mentre començo la pujada al Niu d'Àliga (2.537 m.). Les primeres rampes són molt fortes i vaig fent. Al CuCa l'he perdut. Crec que s'ha quedat una estona més al refugi. Continuo tirant perquè haig de fer la meva cursa.

Passat el Pla de Bagà, que faig corrent, comencen a caure les primeres gotes i ho fan amb força. Això va en serio. No espero a mullar-me. M'aturo i trec de la motxilla el meu superimpermeable nou de trinca, regal de les meves companyes de feina fa escassament una setmana quan vaig fer els 50 tacos. Regal providencial!!!

De nou començo a córrer, alternant amb el caminar ràpid quan el camí s'enfila. Quan superem la cota 2.000 el trotar es fa difícil i l'objectiu ara és agafar un bon ritme de pujada per afrontar la part oberta i més aeria d'aquesta. Pujo bé, ràpid, concentrat, la pluja no molesta però si comença a fer força fred i un aire que fa mal. Arribo a dalt en 2h41'27". Fantàstic!! Ho faig 14' més ràpid que l'any passat i 6' per sota de l'horari previst. Ens han preparat l'avituallament en una mena de nau fosca que està plena de gent tremolant de fred. No vull perdre molt de temps i em prenc un parell de gots de caldo per escalfar-me una mica. No sento els dits i un voluntari m'ajuda a posar-me els guants ja que he fet tota la pujada sense ells. No estic més de 4'-5' allà dalt. Decideixo continuar fent camí per no refredar-me.

La baixada no la faig a tope per conservar el meu malmès genoll dret. El terreny tampoc ajuda: molta pedra i l'aigua que cau comença a fer que el terreny sigui força relliscós. Vaig bé. Les sensacions són òptimes i en un tres i no res, em trobo pujant a Penyes Altes (2.280 m.). Sense adonar-me'n gaire sóc a dalt. Fa un fred que pela. Sort que comencem a baixar ràpidament per un terreny molt tècnic que a voltes cal desgrimpar. Sort que han posat força cordes fixes que ens facilita la feina. El problema és que els dits comencen a estar entumits i es fa difícil agafar les cordes amb seguretat.

Després d'una estona baixant per corriols negats de fang i aigua arribo als prats del Moixeró. Pensava que aquell tram seria fàcil, però va resultar matador. Pel corriolet no es podia córrer perquè era tot fang i aigua, i si sorties fora al prat, entre el pendent i l'herba mullada, estava cada dos per tres per terra. Buahh, quin patir de cames en aquest tram. Quan estic a la part final dels prats em trobo, aixoplugats sota un arbre, al Pau i al Manel, que estan fent el seguiment de la cursa, i especialment de la Teresa. Els seus ànims em donen una nova empenta.

A partir d'aquí, s'agafa una pista que ens porta al Coll de Trapa. Aquesta és força corrible i avanço a uns quants corredors. Quan arribo al Coll, surt a la dreta un corriol que ens ha de dur a la pista que ens portarà al següent refugi, el del Serrat de les Esposes (km 28,5). I aquí començo a patir de debò. El corriol en baixada és un fangar impossible!! Haig d'anar pas a pas, clavant els pals fortament, però tot i així, en un tram de 100-200 metres caic més de tres-quatre cops, acabant de fang fins les orelles i amb les cames destrossades. Finalment arribo a la pista, i en un toll d'aigua em rento una mica, especialment mans i peus. Continuo corrent a bon ritme, evitant agafar molt fred. En aquella part de la cursa, alguns corredors ja em comenten que es pensen retirar al Serrat perquè han agafat molt de fred i estan tremolant. Jo de moment vaig bé.

Arribo al Serrat en 4h54'45", 26' per sota del temps de l'any passat i 11' per sota del sub 16h. Molt bé. Tot i que les cames han patit, em trobo fort. L'avituallment aquí és generós. Tinc molta gana i m'estic molta estona sense estar pendent del cronòmetre. A més, està plovent amb força i fa molta mandra sortir de les carpes a on estem aixoplugats. En aquell moment me n'adono que se m'han afluixat els cordons de les sabatilles, però no puc cordar-me-les. Els dits no tenen sensibilitat. Sort que una voluntària se'm va oferir a cordar-me-les. Gràcies!!

Després d'una estona llarga, més del previst, surto cap al següent refugi. És el tram més curt i ràpid. La primera pujada, amb l'aigua que cau, es fa feixuga. Decideixo afluixar una mica i anar fent. El dia no està per grans festes. Trigo molt més del previst en arribar a Cortals d'Ingla (km 33,2). Perdo una mica del marge que portava degut a que m'he estat massa temps al Serrat.

Tinc ganes d'arribar al refugi perquè sé que allà em trobaré a uns quants amics. En concret al Massa, al Bodi i a l'Assumpta que estan de voluntaris allà. Arribo una mica abans de fer 6h de cursa (com no hi ha catifa de control no tinc el temps exacte). Són les tres de la tarda, però la impressió per la llum del dia és que és més tard.

Tinc fred a les mans i poca sensibilitat. I començo a sentir-me cansat. L'Assumpta m'ofereix una mena d'infusió dolça. No sé ben bé que és però se'm posa bé. Qualsevol cosa calenta entra de meravella. Fa mandra sortir d'allà. Sembla que està plovent més? o és que m'ho sembla? Agafo una mica del que hi ha a la taula, m'acomiado dels companys i surto a fer el tram més complicat de tots: Cortals d'Ingla-Prat d'Aguiló. És llarg i molt aeri amb la qual cosa estaré molt exposat al vent, al fred i a l'aigua.

La Teresa a Cortals amb el Bodi (Foto del bloc Es bo d dir)

Dit i fet, surto  trotant per la pista fins agafar el corriol que puja a Coll de Pendís. Aquesta part era nova en la cursa, ja que la pujada per Vimboca, que tant bons records em portava, s'havia canviat per no degradar-la més. El passat mes de juliol havia fet aquest tram corrent fins a Estasen en poc més de 3h, però avui havia de ser molt diferent.

La primera pujada fins a Coll de Pendís la faig tranquil·lament però sense adormir-me. Necessitava portar un ritme alegre per no agafar fred. Arribo a dalt en poc temps, passo per Vimboca i continuo pujant en direcció a la Roca de la Moixa que pica cap amunt de valent. Avanço molt lentament. La pujada és curta però molt forta i les forces no m'acompanyen. En aquesta zona l'aire fred comença a ser important i me n'adono que patiré molt. En aquesta part hi ha una zona de grimpada que en condicions normals no ofereix gaires dificultats, però aquest dia, ho vaig passar molt malament. Entre els bastons i les mans que no les sentia, vaig estar a punt de fer-me mal.

Tot el tram de la Serra de la Moixa se'm fa llarguíssim i molt dur. No em sento els dits del fred que tinc. Com porto els bastons no puc posar-me les mans a les butxaques per la qual cosa opto per fer torns de mans a la butxaca mentre amb l'altra subjecto els bastons. Començo a tenir pensaments molt negatius. Avanço molt lentament. No puc trotar. Em quedo sense forces. I en aquestes que me n'adono que simplement el que tinc és un "ocellot" i que amb un gel potser supero la crisi. Porto un parell a les butxaques davanteres de la motxilla. Intento obrir la cremallera. Impossible. No tinc sensibilitat a les mans i en fan molt mal. Mica en mica i amb molt d'esforç aconsegueixo obrir un terç de la cremallera però seguidament sóc incapaç de fer la pinça amb els dits i agafar la punta del gel per estirar-lo cap en fora. No puc. Una cosa tant simple se'm fa molt feixuga però després d'una bona estona ho aconsegueixo. Per fi!!! Obro el gel amb les dents i l'engoleixo sense beure cap glop d'aigua. Era incapaç d'agafar el bidó.

Durant aquella estona va prenent força l'idea de retirar-me a Prat d'Aguiló (Km 44,2). Seria la meva primera retirada d'una cursa després d'uns 32 anys fent curses. Aquesta idea cada cop pren més força i pràcticament acabo decidint que quan arribi a Prats em retiraré. No estic gaudint gens i encara queden uns 50 kms.

El gel se'm posa molt bé i en pocs minuts noto que les forces em retornen miraculosament. Tot i així, l'intenció d'abandonar continua ferma. Aviat entro en un tram més protegit del Serrat de la Muga on l'aire i el fred no molesten tant. A l'alçada del Pla de les Creus hi ha una llarga baixada que sembla una pista de patinatge. Sant torne-m'hi!! Patinatge sobre fang i caigudes una rere l'altre. Estic fins als pebrots del fang, de l'aigua i de la mare que els va parir a tots. Això és un infern. Les cames em fan figa i el genoll es comença a queixar amb insistència. Tot i això, baixant per una ruta alternativa pel mig del bosc, aconsegueixo arribar al barranc de les Toselletes per on l'aigua baixa amb molta força. Aprofito quan creuo el torrent per ficar les peus amb sabatilles i les mans a l'aigua i rentar-me-les de fang. 

Ja queda poc per arribar a Prat d'Aguiló. La decisió està pressa. Amb una mica de sort podré sopar a Bagà tranquil·lament i, fins i tot, veure el partit del Barça. En això pensava jo en aquells moments.

En poc més de 30 minuts arribo al refugi. L'espectacle és penós. Aigua, fang i moltíssima gent. Primer vaig a les carpes exteriors a menjar alguna cosa perquè estic defallit. Però s'han acabat els macarrons i trigaran una mica en portar-ne més. Em prenc un parell de gots de caldo que em senten d'allò més bé, mentre una voluntària em diu que puc anar al refugi a canviar-me de roba. Molt bona idea. Però em diu que està força ple. No passa res. Necessito escalfar-me una mica.

Quan entro al refugi, veig que allò és una bogeria. Sembla l'autobús en hora punta. Allà no s'hi cap. Està ple a petar i gairebé no hi ha lloc ni per plantar-me dret. De mica en mica, m'hi faig un lloc al menjador i aconsegueixo un petit espai sobre la taula bruta per deixar-hi la motxilla. Poc a poc, em trec la roba que tinc xopa. Només em puc canviar la part de dalt perquè no he portat pantalons de recanvi. Els que porto fan pena. Mullats i totalment enfangats. Que hi farem. La veritat és que a aquestes alçades no em preocupa gaire. El més important és sentir el cos calent i per això vaig posant-me totes les capes que puc. Primer una samarreta tèrmica de màniga llarga, després una tècnica i a sobre una armilla polar. Fantàstic. Noto que l'escalfor torna al meu cos. També deu ser perquè tinc una estufa de llenya a tot gas al costat. Decideixo no canviar-me els mitjons per dues raons: primer perquè tinc molt poca sensibilitat als dits de les mans i no sé si seré capaç de cordar-me-les un altre cop, i segon perquè a part de tenir-los bruts de fang i molls, no em molesten gens, i a vegades és millor no "meneallos". Mentre tant, dins el refugi és un no parar de gent amunt i avall. La majoria, corredors que han decidit retirar-se o bé que els metges els han forçat a fer-ho per hipotèrmia. Membres de l'organització estan muntant l'evacuació. Hi ha vehicles dels bombers i ambulàncies evacuant corredors del refugi. Cada poca estona fan baixar gent de les habitacions en grups de 5 o 6 per carregar-los i baixar-los a Bagà. 

Quan veig tot el muntatge i la gent que hi ha esperant per ser evacuada, decideixo que el millor és continuar endavant. També és cert que em trobo força recuperat. Decideixo posar-me de nou l'impermeable, la motxilla i sortir cap en fora per menjar alguna cosa calenta a les carpes. A l'obrir la porta de refugi la crua realitat em fueteja la cara. Quin fred i sembla que encara plou amb més ganes.

Sota les carpes, ara sí, em menjo un plat calent de macarrons amb tomàquet i tonyina. Uns quants gots de caldo i una mica de pa amb formatge i pernil dolç. Ara si que em sento bé. Fa mandra però decideixo sortir de Prat d'Aguiló (2000 m.) després de 32' exactes. I just abans de deixar la bossa amb la roba bruta al control d'arribada, em trobo a la Teresa que arriba en aquell moment enfundada en un impermeable negre que només la deixava veure tot just la cara. Et vas alegrar molt de veure'm. Segur que en aquell moment pensaves que no et portava massa avantatge i que veies possible guanyar el nostre particular repte. Ens vàrem preguntar com anàvem, i jo et vaig dir que no estava gaudint gens de la cursa i que potser el millor que podríem fer era deixar-ho estar i retirar-nos. Evidentment tu em vas dir que ni parlar-ne del tema. Que a tope fins al final. Em vas dir que estaves força bé. Tenies fred com tothom i les cames molt castigades per l'aigua, el fang i els quilòmetres acumulats. No era cap sorpresa. Tothom estava força cardat. Ens vàrem acomiadar amb "un molta sort" i el típic "Gasssss!" que sempre deies. Qui m'havia de dir que aquesta seria la darrera imatge que tindria de tu!!!

Vaig reemprendre la marxa just a les 6 de la tarda. Encara s'hi veia però el cel tancat i els núvols baixos descarregant aigua sense treva donaven la impressió de que era més tard. No recordo com vaig fer la pujada. Segurament més lentament que de costum. De fet, en aquell moment ja havia decidit oblidar-me d'intentar fer marca. L'únic que comptava era acabar. Suposo que vaig trigar uns 50' en fer la pujada al Pas de Gosolans. Només recordo l'instant d'arribar a dalt. La sensació de felicitat. Em sentia molt bé. L'aire era molt fred, bufava molt vent i l'aiguaneu em picava amb força a la cara. Una prima capa blanca de gel començava a aparèixer sobre els prats de la maleïda Serra Pedregosa.

Encara s'hi veia prou per córrer. I no vaig deixar de fer-ho fins al següent refugi, el d'Estasen. Necessitava córrer per no refredar-me. Tot el tram era, en la seva major part, en suau baixada. En la primera part s'hi podia córrer bastant bé sense caure però en el darrer, abans d'arribar al Collell, les relliscades i caigudes sobre el fang tornaven a ser habituals. 

Poc abans de les 11 hores de cursa, arribo al refugi d'Estasen (10h58'12") al peu del Pedraforca. Ja no em preocupa gens ni mica el temps. De fet, des de Prats d'Aguiló ja no vaig mirar en cap moment, fins al final de la cursa, el temps que portava. A Estasen toca treure el frontal. M'estic una estona més del que tenia previst allà. Ve de gust xerrar amb la gent. El Jordi, el guarda del refugi, ens comenta que està havent una escabetxina perquè han passat per allà només una mica més d'un centenar i mig de corredors. La veritat és que des de que havia sortit de Prats d'Aguiló, fa dues hores, m'havia trobat amb molt pocs corredors.

Allà aprofito per trucar a casa. Deuen estar força preocupades perquè no han sabut res de mi a part de les informacions que hagin pogut rebre via Internet del meu pas pels successius controls. Parlo amb la Marta i amb la Tensi. Alegria i molt ànims. M'expliquen breument que les informacions que han arribat a través d'Internet són de que ho estem passant molt malament. La tranquil·litzo i li dic que vaig bé i que ara queda la part més fàcil. Quedo amb ella que fins que no arribi a Bagà no la trucaré.

I després d'uns caldos reparadors i dels prescriptius croissants de xocolata, continuo la marxa en busca del següent refugi, Gresolet. El següent tram era a priori, i amb la pluja que havia caigut, el més perillós de tots pels forts pendents que havíem de baixar. Però curiosament, tot i que estava molt malament, ni de bon tros estava tant malament com d'altres que havíem passat prèviament. Baixo amb molta precaució. Ja vaig amb el frontal i, per tant, la visibilitat és molt pitjor que amb la llum natural. Tot i les precaucions, em foto un parell d'hosties d'aquelles que fan mal (a l'arribar a casa vaig veure les seqüeles). Un cop al fons del barranc i en el moment de creuar el primer dels tres torrents que havíem de passar, m'aturo i em dedico a netejar-me tot el fang que portava a sobre. En aquell moment, em va atrapar un corredor, l'Iñaki Agirrezabalaga, amb el qual vaig compartir unes quantes hores de cursa. Em va venir molt de gust la seva companyia en les hores de negra nit i amb més de 12h de cursa a les cames. Aquest Iñaki era el cunyat de l'Oihana Kortazar, la millor corredora basca del moment i guanyadora més d'un cop de la mítica Marató de Zegama-Aizkorri. Vam estar parlant durant tot el temps de curses d'aquí i d'allà.

Junts vam arribar a Gresolet (11h59'30"). Allà hi eren el Pau i el Manel que estaven esperant preocupats a la Teresa. Jo els vaig tranquil·litzar dient-los que ella devia anar a uns 30'-45' com a màxim per darrera meu. Tenien intenció d'acompanyar-la el tram de pujada al Coll de Bauma i posterior baixada a Coll de Bena. Malauradament no va estar així.

Per la meva banda, després d'una aturada curta per beure un parell de caldos (devia ser la beguda més sol·licitada aquell dia) i un croissant, vaig reemprendre la marxa amb l'Iñaki, que tot i anar millor que jo, s'estimava més anar acompanyat. Jo també ho vaig agrair.

El següent tram fins al control de Sant Martí (km 67,5) el vàrem fer força ràpid. Aquesta vegada ell tirava de mi. Es trobava fort i jo a dures penes podia seguir-lo, especialment en els trams mes relliscosos. De tant en tant, afluixava per reagrupar-nos, talment com jo feia en l'edició del 2011 amb la Teresa, que en aquest tram anava força fotuda.

A Sant Martí, li vaig dir a l'Iñaki que marxés perquè jo no em trobava gaire bé. No m'entrava res però havia de menjar ja que em trobava defallit. Ell va estar-se uns 5' però jo m'hi vaig estar un quart d'hora com a mínim. No estava fi. Vaig seure al terra mullat i de mica en mica anava menjant croissants de xocolata i caldo que era l'únic que m'entrava en aquells moments. Barreja explosiva però en aquella segona part de la cursa estava sent el meu menú habitual.

A Sant Martí, els voluntaris tenien ordres de no deixar sortir a ningú que estiguet "tocat" en direcció a l'últim refugi, el Sant Jordi, perquè des d'allà qualsevol rescat era gairebé impossible. Em van preguntar moltes vegades com estava i sempre els contestava que bé, que només necessitava descansar i menjar. Que estiguessin tranquils que el que em passava era molt normal. Durant aquells 15' a Sant Martí no va arribar cap corredor. Més sol que la una. Finalment, després de recuperar-me una mica, decideixo que és el moment d'atacar el darrer escull fort de la cursa. La temuda pujada pels Empedrats fins al refugi de Sant Jordi.

Després d'una ràpida baixada fins a Can Cerdanyola, comença la darrera pujada forta que, un cop superada, em conduirà finalment a Bagà on podré descansar, dutxar-me (quan desitjava una mica d'aigua calenta) i menjar un bon plat de pasta. M'ho prenc amb molta calma. Estic sol, però em ve de gust gaudir de la llarga pujada en solitud mentre sentia el brogir de l'aigua baixant amb molta força pel torrent.

Pujo lentament, sense pressa. Es tracta només d'arribar. Sé que estaré a dalt en 1h15' més o menys. Tinc present tot el recorregut perquè l'he fet dos cops aquest estiu. Un amb la Teresa i el Barto quan vam fer Cavalls al juliol, i quatre dies després amb la Tensi, la meva dona, en modalitat travessa (4 dies). Mentalment vaig descomptant tots els creuaments que faig del torrent. Aquesta vegada baixa molta aigua i ho tinc justet per trobar roques on recolzar els peus sense mullar-me. La pujada no s'acaba mai, però amb això ja hi comptava. Sabia que el patiment seria breu i en poc més de dues hores podria estar a Bagà feliç i content, gaudint de la cursa feta.

Quan estava a punt d'arribar a dalt del Sant Jordi (km 72,5), em va sonar el mòbil, però no podia agafar-lo perquè el tenia per sota de l'impermeable. Com només em quedaven uns minuts per arribar a dalt, vaig pensar que allà podria veure més tranquil·lament qui em trucava. Així va ser, en uns 10' era a dalt del refugi (15h38'51") on bufava un vent terrible que va llençar per terra la carpa que tenien muntada. Jo només tenia forces per seure al banc de fusta, agafar un caldet calentó i mirar qui m'havia trucat. Havia estat el Pau. No em quadrada. Per què em trucava? El vaig trucar jo però el telèfon no tenia cobertura en aquell moment. Uns minuts més tard em tornar a sonar el telèfon i aquesta vegada era el Manel.

I la resta de la història ja la sabeu. Em va venir a buscar en cotxe a la carretera de Bagà, just al final del camí de Grèixer (km 81). Allà, quan portava gairebé 17 hores de cursa, vaig saber que mai més et tornaria a veure. La meva cursa va acabar a només 4 kms de meta, els més fàcils, després d'haver salvat tots els obstacles que havia trobat durant aquell dia interminable: aigua, fred, fang, neu, vent, cansament.... però el darrer, el més dur, no el vaig poder salvar. Ja res tenia sentit.

L'any que ve hi tornaré. Ho faré per tu, pel teu record. Però també per mi. Perquè necessito tornar al lloc que tantes vegades hem fet junts. Necessito omplir-me de nou. Ara estic buit.   

Teresa, 

"És des d'aquesta aspra solitud que et penso.

Ja no hi seràs mai més amb mi trepitjant
els corriols obacs i silenciosos
de les nostres muntanyes.
Tantes coses se m'han perdut amb tu
que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets però la natura continua el seu cicle,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te crèixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre."

Adaptació del poema "Calladament" de Miquel Martí i Pol
Llibre d’Absències