FerRun

X AIZKORRI-ZEGAMA MENDI MARATOIA: AUPA!!!

2011 SKYRUNNER® WORLD SERIES RACE 

29 de maig de 2011

Serà molt difícil plasmar per escrit el cap de setmana viscut a Zegama. Simplement no hi ha paraules. M’havien explicat un munt de vegades la cursa a través de molta gent que l’havia viscuda des de dins com la Teresa (3a), l’Andrés (anfeca) o el Xavi (orzo), o des de fora, com el Josep (massa). Havia vist parts de la cursa en diferents vídeos penjats a Youtube, havia vist un munt de fotos de molta gent o penjades a Internet i pensava que m’havia fet una idea força clara de com era aquesta marató a tots els nivells: ambient, paisatge i duresa. Però no, la realitat ha superat amb escreix allò imaginat… L’ambient, potser si, era el que m’imaginava, impressionant, el paisatge més maco encara, diria que, encisador però la duresa no. No m’imaginava que fos tant i tant dura. A més anava molt confiat que no trobaria fang perquè havia plogut molt poc les darreres setmanes i pensava que si el meu genoll dret responia, podria intentar baixar de les 6 hores. I en tot cas, degut a que no havia pogut entrenar com esperava en les darreres sis setmanes pels diversos problemes que he patit (inflamació de la cintilla iliotibial, fissura i pinçament al menisc i vessament de líquid sinovial) podria apropar-me a aquest temps. Però amb el que no comptava era amb la calor. M’havia imaginat diferents escenaris: pluja, fred, vent, boira, fang... però calor no. No entrava en els meus plans.

Però anem a pams. Vam sortir dissabte abans de les 7 del matí per intentar aprofitar el màxim la nostra estada a Zegama. La tarda del divendres ja no vaig poder descansar gaire per diferents motius familiars i vaig anar a dormir tard. Abans de les 6:00 ja estava despert i amb moltes ganes de marxar. A tres quarts de set ja estàvem en ruta cap a Euskadi. Arribem a Lazkao pels volts del migdia i un cop instal·lats al caseriu de Lizargarate (a 1.5 kms de Lazkao) i amb unes vistes impressionants del punxegut Txindoki (1.346 m), decidim sortir pels voltants gaudint d’un magnífic i espectacular dia amb el cel net que contrasta amb les infinites tonalitats de verds dels prats i boscos que ens envolten.




Davant del punxagut Txindoki



Aprofitem l'ocasió per visitar a un pastor que ens han dit que viu a prop per comprar formatge Idiazabal d’elaboració artesana. I després acabem dinant a la terrassa d’un caseriu, anomenat “Itxurrene Jatetxea”, a on mengem de fàbula i podem gaudir de la companyia d’alguns habituals del lloc i del Juan Antonio, el propietari del caseriu, que entre sidra i sidra i amb molta "socarronería"  basca ens fan preguntes encuriosides sobre com de bojos estem per decidir venir de tant lluny per córrer una prova tant dura com la de Zegama. No tenen gaire idea del tema però fan molta broma i d’alguna manera ens mostren la seva admiració. El que si saben és que la prova és molt dura, que estem pirats i que han dit a la ETB que probablement la guanyarà un català (en Kilian Jornet, of course).

A les 17h arribem a Zegama. L’ambient és magnífic i emocionant. Es respira la marató per tots els racons del poble. Tot just entrar al pavelló, on està muntat l’operatiu d’acollida dels participants, ens trobem al Kilian. El primer que fem és agafar el seu llibre que portàvem perquè ens el signés. Parlem una estona amb ell i ens fem la foto de rigor.



Amb el Kilian Jornet

Entrem al gimnàs on s’està fent el briefing i està ple a vessar. Allà ens trobem a tota la penya: Orzo, Natatxa, Massa, Yves, Pedro, Bodi i molts altres corredors coneguts com l’Oscar (vikingosdu) i més tard al Gregorio (forrest06) i a l’Andreu (galtix). Un cop finalitzat l’acte, fem petar la xerrada tot esperant que arribi l’hora de la final de la Champions. L’ambient a la taverna veient el partit fou genial…”No hase falta desir nada mas”. Tothom allà era culé. Quin festorro!!

Després d’una nit curta de no més de tres hores de son lleugera, a les 6:30, i abans de que sonés el despertador, ja estava dret i vestint-me per baixar a esmorzar. Per la finestra és veu una intensa boira però de ben segur avui lliurà el sol. Al menjador coincidim amb uns nois de Berga que venien només a veure la cursa i amb un corredor de Granada que finalment es va haver de retirar de la cursa per problemes musculars.

A les 7:30 marxem cap a Zegama. Havíem quedat a la plaça del poble a les 7:45 per tal de que la Dolors i la Tensi poguessin agafar l’autobús que les aproparia a Sancti Spiritu. Ens quedem el Pedro i jo, i després de copsar una mica l’ambient de la sortida ple de makinorris  i parlar una estona amb el vikingosdu i el forrest06, marxem cap al cotxe per deixar les coses.

Quan falten 20’ passem el control d’entrada per verificar el material obligatori i entrem a l’espai reservat als corredors. Els nervis i l’animació van en augment. De mica en mica ens trobem un bon grup de catalans que ens col·loquen una mica cap enrere. No tenim intenció de sortir ràpids.



Amb el Gregorio (forrest06) i el Pedro

Els minuts previs són molt i molt emocionants. Hi ha un moment que prenc consciència real d’on sóc i del que estic a punt de viure i m’emociono. Tenim a la nostra esquerra una visió imponent de tota la serra d’Aratz-Aizkorri amb un cel blau i net. Intuïm que farà una mica de calor però segurament gaudirem d’unes vistes i uns paisatges espectaculars. Es fa el silenci. Un minut en record d’algú important de Zegama que ara no recordo. La campana de l’església comença a tocar les nou. Compta enrere. Nervis, emoció… gallina de piel. Sona el tret de sortida i sota els acords d’una peça que no recordo, comencem a córrer amb la crits d'ànims del públic que ha vingut a acomiadar-nos i els nostres propis crits d’emoció.



Minuts abans de la sortida

Primers metres pels carrers del poble fent un bucle de poc menys d’un km i agafem un camí de ciment amb un pendent molt fort que ens feia intuir ben aviat quant de dura havia de ser la cursa. Deixem el poble als nostres peus, i els crits d’ànim inicials deixen pas al silenci, trencat únicament pels so dels esbufecs i petjades dels corredors davant dels primers desnivells importants de la cursa. Adéu-siau Zegama, fins la tornada.



Primeres rampes... Adèu-siau, Zegama

La pujada me la prenc amb molta calma. Tots els consells que he rebut dels companys que ja l’han feta giraven al voltant de que fos conservador a la primera part fins a l’Aizkorri per poder apretar a la segona part de la cursa. Un cop salvat el primer desnivell important, la cursa continua en línia ascendent fins al km 5. A poca distància tinc al vikingosdu. Em sorprèn perquè estic convençut que baixarà sobrat de les 6h i el feia més endavant (o és que potser jo vaig massa ràpid?). Al cap d’una estoneta, l’avanço i li pregunto si li passa alguna cosa. Em diu que vol reservar-se a l’inici per apretar a mitja cursa. Ell té l’experiència d’haver-la fet fa un parell d’anys i sap el que es fa. Jo tampoc estic forçant la màquina. Vaig molt còmode i regulant molt bé a les pujades. Després d’una baixada relativament suau arribem al primer avituallament a Bidarte (km 5,6) on només agafo aigua, faig un glop ràpid i continuo la cursa a bon ritme aprofitant el terreny favorable fins creuar el port d’Otzaurte on la cursa travessa la carretera que va de Zegama a Altsasu. Allà l’animació és molt important i ja des molt abans se senten els crits d’ànims de la gent que hi ha a banda i banda de la carretera. Travessem el punt força ràpid gràcies a l’inèrcia de la baixada. Després d’un centenar de metres ens trobem una altra paret que comença amb un tram força enfangat i que m’obliga a caminar durant una bona estona fins que el pendent es suavitza.



Passant per Outzarte

Al poc temps arribem a l’avituallament d’Ultzama (Km 8,7). Miro el rellotge i veig que porto un bon ritme i marge suficient per baixar de les 6 hores. A l’igual que a Bidarte, l’aturada és molt breu. Un parell de gots d’aigua i tiro milles cap avall. Entro en un corriol de gespa amb un fort pendent i a la primera...zas!!! Em foto la primera patacada del matí. Per sort, sense cap més incidència. Un italià que ve just darrera meu, i que acabava d’avançar, em dona un cop de mà i em deixa anar amb un somriure d’orella a orella: “piano, piano si va lontano”. Doncs, sí, tens raó. Hauré d’anar “piano, piano” perquè la baixada està molt relliscosa.

De mica en mica m’apropo al peu del massís de l’Aratz. La pujada serà llarga, llarga, llarga... No m’ho esperava. Pensava que seria un pim, pam, pum i res d’això. L’aproximació és fa llarga però entretinguda perquè passem per llocs amb molta animació fins que arribem a l’avituallament d’Atabarreta (km 13,5). Miro el meu Garmin i veig que comença a fer coses estranyes a la pantalla. Puc arribar a veure que encara vaig molt bé per baixar de les 6h. En aquest avituallament ja faig una aturada més llarga per agafar forces de cara a la pujada final i perquè la calor ja es comença a notar molt. L’animació per part del públic i dels voluntaris és molt gran i ens empenyen cap endavant. Després d’un parell de minuts com a molt, començo a pujar a un bon ritme. El paisatge en aquesta part de la cursa és encisador, especialment quan travessem una fageda espectacular. En aquesta part, vaig amb un grupet de 4-5 corredors i corredores que tiren amb força i amb prou feines els puc mantenir el ritme. Per aquella zona el meu Garmin es mor definitivament. I maleeixo la meva mala sort. Quedo sense referències de temps i em quedaré sense poder enregistrar el track de la cursa amb els parcials que he fet. M’emprenyo molt però intento no donar-li més voltes.


Pujant a l'Aratz pel mig dels boscos

Arribem al darrer avituallament líquid d’Allarte (Km 14,8) poc abans d’arribar a la part oberta i rocosa de la pujada. Quan surto del bosc noto de forma important la calor que comença a fer. La pujada se’m comença a travessar. Miro cap a dalt i no veig el final. Només una corrua de corredors que en fila índia van pujant a ritme lent. Començo a patir. Se m’està fent molt llarga la pujada i només porto 15 kms de cursa.

Corredors passant pel cim de l'Aratz 

Després d’una bona estona i amb els ànims del públic que ens esperava en els darrers metres abans de coronar l’Aratz (entre ells molts catalans), arribo a dalt de tot. Uff! La primera pujada grossa ja la tinc al sac però he cremat molta energia física i mental. Ara ve un tram on podré recuperar-me força. És una llarga baixada fins a Sancti Spiritu passant per la gruta de San Adrián. Podria córrer molt més ràpid però penso en el meu genoll i, tot i que de moment va de fàbula, no les tinc totes amb mi. M’estimo més baixar a un ritmet còmode i assegurar que no li passi res greu o com a mínim retardar els dolors.

La baixada és espectacular. Oberta i amb unes vistes impressionants de tota la vall i de l’Aizkorri que ens espera uns quants kms més endavant. En aquesta part m’avancen un parell de corredors que s’han llençant literalment a tomba oberta. En poc temps passo per la gruta de San Adrián. Em fa molta il•lusió arribar a aquest punt emblemàtic de la cursa que havia vist en desenes de vídeos i fotos, tot i que el pas és força matador per la quantitat de pedres que hi ha (és una calçada romana). Un cop creuat aquest punt ja s’olora Sancti Spiritu i això serà el summum. És, a part de l’arribada i el pas per l’Aizkorri, el punt més emblemàtic i fotografiat de la cursa. A mesura que m’apropo se sent de lluny la cridòria del públic que empeny als corredors per les primeres pendents duríssimes en direcció a l’Aizkorri. Quant falten 100 metres veig l’avituallament de PowerBar i mirant a l’esquerra exclamo un “Dèu meu, què és això!!!”. Puc veure la fortíssima pujada de forma lateral apreciant el terrible desnivell i la quantitat de gent que a banda i banda de la pujada anima sense solució de continuïtat a tots i cada un dels corredors.

A l'avituallament de Sancti Spiritu

M’aturo a l’avituallament disposat a descansar i recuperar les forces perdudes en aquests 19 kms i pico que porto de cursa. Agafo un parell de gels, bec aigua unes quantes vegades i em remullo el cap amb aigua fresca que m’ofereix una voluntària. Veig a la Tensi que està pocs metres per sobre de l’avituallament. Com s’agraeix trobar-te amb la gent estimada!!! Ens apropem, em pregunta com vaig jo i el meu genoll (de moment molt bé!!!) i comenten la calor que fa. Li passo el meu bidó de Recuperation buit i em passa un altre de ple. També li demano el seu rellotge per tenir, almenys, una lleugera idea del temps que porto en cursa. La veritat és que ja no controlo res i només funciono per sensacions. Després d’uns minuts de descans i d’un petó més energètic que un gel començo a pujar amb una certa dignitat. La gent anima moltíssim... és molt emocionant: Aupa mutiloak!!! Visca Catalunya!!! Oso ondo, Ferran!!! Barça campeón!!!

L’Assumpta (dona del bodi) està fent fotos, em reconeix i m’anima dient-me que a pocs metres hi ha un “descansillo”. Un “descansillo”???... ¿Dónde?. Efectivament, després d’aquesta pujada forta i abans de ficar-nos de nou al bosc hi ha un fals pla de pocs metres que m’ajuda a recuperar l’alè... i que ràpidament perdo quan torna la pujada.

Les primeres rampes de l'Aizkorri des de Sancti Spiritu

L’Aizkorri m’espera però començo ha anar petat. El meus passos comencen a ser cada cop més lents i curts, i cada poc, haig de fer una petita aturadeta per fer un glop d’aigua. Comença a baixar molta gent de dalt després d’haver vist el pas dels primers corredors. Cada una d’aquestes persones (i torno a dir, moltíssims catalans entre ells la Núria Burgada, mare del Kilian Jornet) tenen unes paraules d’ànim per cada un de nosaltres.

Em començo a trobar malament. Em noto una mica marejat i amb l’estómac no gaire fi, però no hi ha més remei que posar un peu davant de l’altre i així successivament fins l’infinit, i sobretot no pensar. Deixar la ment en blanc. Aquesta primera part entre boscos no m’agrada tot i que reconec que d’aquesta manera estem més protegits del sol. Ara bé, l’aire no corre i la xafogor m’està matant. Calor, calor, molta calor. Bec aigua per obligació perquè no m’entra res.



Dura i llarga pujada a l'Aizkorri

I pujo, i pujo i això no s’acaba mai. I més gent baixa, i baixa i ens diuen que ànims, que ja falta poc. Poc? Què vol dir poc? Algú s’atreveix a dir que “només” 40 minuts. Comooorrrr!!!! 40 minuts encara!!! Déu meu, quin patir!! Baixo el cap, miro al terra i cap amunt!! Un, dos, tres....aturada....un, dos, tres... glop d’aigua.... un, dos, tres....esbufec.... i així una i mil vegades. Per fi sortim del bosc i davant nostre, o millor dit allà dalt a sobre dels nostres caps està l’Aizkorri. O més aviat, s’intueix.

M’animo una mica però el ritme és igual de lent. Molt lent. Lentíssim. Però no sóc l’únic. Començo a trobar gent asseguda al terra defallida o amb rampes molt fortes a les cames. Cada deu passes, aixeco el cap buscant l’ermita i el refugi que hi ha a dalt. Encara no es veuen. El corriol que puja és molt estret i en alguns trams, fins i tot, perillós perquè a la dreta, en alguns punts, hi ha molta caiguda en vertical.

Després d’uns llargs i interminables minuts es comença a veure el cim de l’Aizkorri. També es veu la gent que hi ha a dalt animant als corredors. De mica en mica, a mesura que m’apropo el desnivell es fa cada vegada més gran fins al punt de que haig de posar les mans a terra per continuar pujant. Finalment, després de no sé quant temps, arribo a dalt de l’Aizkorri. No estic emocionat. Estic defallit, marejat... mort. No m’entra res. Sé que és la calor. Les cames estan molt i molt bé però el cos no m’acompanya. He begut aigua, isotònic i Recuperation del meu bidó, he pres gels... però em noto deshidratat, acalorat... Agafo un got d’aigua i em fico al refugi que hi ha al costat on la Creu Roja està instal•lada. Agraeixo la frescor que hi ha dins. M’assec una estona llarga (5 minuts?) mentre recupero sensacions. Al cap d’estona surto del refugi. En aquell moment arriba el vikingosdu que pateix unes fortes rampes i juntament amb el galtix que havia arribat abans que jo, i també amb forts problemes musculars a les cames, xerrem una estona. Estem una mica desmoralitzats però entre uns i altres ens encoratgem i decidim marxar plegats cap a l’Aitxuri. De moment ja tenim la segona al sarró però encara queden 20 kms. Això es farà molt llarg,

  


L'Aizkorri

Lentament reprenem la cursa, després de més de 10’ d’aturada dalt l’Aizkorri. En vikingosdu encapsa-la el grup, seguit del galtix i tancat per mi. Entrem a la zona coneguda com a “cresterio” En aquesta zona és molt difícil córrer per la quantitat de pedres i roques que hi ha. A més, tant el vikingosdu com el galtix van molt malament de cames i no poden caminar ràpid. Jo en canvi de cames vaig perfecte però tinc un cert mareig i ganes de vomitar des d’abans d’arribar a l’Aizkorri. Tot és molt lent, i contínuament, un o l’altre es queixen de rampes i punxades importants a les cames. Tot i que jo podria anar més ràpid m’estimo més continuar agrupat. Em ve de gust anar acompanyat per no ratllar-me tant.

De l’Aizkorri a l’Atxuri hi ha poc més d’un quilòmetre però crec és el més llarg de la cursa. Crec que abans de passar per l’Aketegi (1.548 m), que es troba poc abans de l’Autxuri (1.551 m), ens trobem a la Natatxa, l’Orzo, el massa i el Yves que havien estat ajudant a l’organització pujant l’avituallament de l’Aizkorri. Em fa molta il·lusió trobar-los. Els esperava a l’Aizkorri i en no trobar-los pensava que ja havien baixat a Zegama. Certament, per aquella zona vaig molt petat. Per moments, tinc temptacions de llençar-me sobre l’herba i posar-me a dormir. Em trobo molt cansat. Els ànims de la penya m’ajuden a continuar. Moltes gràcies companys!!

Poc abans de l’Autxuri, en un altre tram de roques, en galtix té una rampa forta a les cames. Jo vaig darrera i no sé com ajudar-lo. Tampoc tinc forces. Estic uns segons amb ell i decideixo continuar amb el vikingosdu que ja m’ha tret uns quants metres. Penso que en aquestes condicions en galtix no podrà arribar a Zegama. Encara queda un món per endavant!!

Vikingosdu primer, després jo i tancant el galtix en direcció a l'Aitxuri

Amb el galtix colze a colze

Poc després veig al forrest06 estirat a terra entre les roques mentre em fa un signe creuant els braços per indicar-me que no pot continuar. Arribo fins on és ell i m’interesso pel seu estat. Estat ben fotut de les cames i em diu que s’ha retirat. Tothom està igual. Serà la calor?? Només portem 23 kms i no és normal. Em fa ràbia per ell. Estava molt il·lusionat en fer aquesta cursa. Jo d’ell em posaria a plorar. Ho sento, tio!! Després d’intercanviar unes paraules d’ànim continuo endavant amb el vikingosdu però només uns pocs metres perquè de sobte queda clavat i fot un crit que fa por. Té terribles rampes a les cames i no pot seguir. Està en una zona molt complicada i entre una corredora i jo, l’ajuden a trobar un clar d’herba on seure per rebre l’assistència dels sanitaris que aquell dia estaven tenint molta feina. En el moment de seure té una rampa molt forta que el fa cridar fins al punt de que tinc la impressió de que es posarà a plorar de dolor. No podem fer res. Qualsevol intent d'estirar la seva cama empitjora la situació. Quan arriben les assistències mèdiques, decideixo marxar sol. No puc fer-hi res més. El cresterio m’està matant anímicament, no tant per mi, com pel fet de veure abandonar als companys. Em fa molta pena. En aquell moment també pensava que el galtix havia abandonat. Però no, amb dos pebrots també va arribar. Sembla mentida els vincles que s’arriben a establir amb altres companys amb un coneixement personal previ petit. Suposo que en aquestes situacions, on poses el cos i la ment al límit, les emocions i els vincles són sempre més forts.

Continuo sol. No deixo de pensar en el forrest06, en el vikingosdu i en el galtix. Penso amb la seva desil·lusió que tenen ells i la que tindrà la gent que els acompanya (parelles, fills i amics que els esperen a Zegama). Uns quants minuts més de cresterio i comença una baixada molt i molt empinada que ens conduirà fins a l’avituallament d’Arbelar. El pendent és molt fort i la baixada força tècnica. Des de fa alguns anys se l’anomena com “Ostiagorri”... Per qué? Doncs, perquè tothom diu: ““vayahostiaquemevoyadar”.

Vaig bé de cames però no m’atreveixo a baixar ràpid per por de que el genoll peti. M’estimo més fer-ho tranquil·lament, recuperar bé i després córrer més ràpid des d’Arbelar a Urbia. Finalment aconsegueixo arribar sa i estalvi després d’unes quantes patinades i torçades de turmell. Arribo a l’avituallament, agafo una mica d’aigua i res més, i començo a córrer. Em trobo molt bé. M’he recuperat força durant la baixada i em veig amb cor d’anar força ràpid. Tot i així, pensava que el camí seria més fàcil i que podria anar a un ritme més alt. Però no. Les campes d’Oltze, com es coneix la zona, té les seves dificultats amb continuats puja-baixes curts, girs, passos complicats, etc. que trenquen molt el ritme. Sort que hi ha força trams d’ombra i alleugereix la sensació de xafogor. Al cap de dos quilòmetres, arribo a l’avituallament d’Oltze (km 26,6). Al mig d’una campa i sota l’ombra d’un gran arbre que no identifico hi ha muntat l’avituallament. Quin gust!!! Una mica d’ombra!!! Em prenc un parell de minuts de descans: un got d’aigua, un altre de Coca-Cola, un tros de taronja, un got pel cap, i així successivament. Ens ajuntem un bon grupet i ningú sembla que vulgui prendre la iniciativa i començar a córrer i exposar-se al sol matador. Doncs, apa, tiro jo. Recordo que fins al següent avituallament a Urbia (km 28,5) hi ha un parell de quilòmetres. El paisatge en aquesta zona és preciós. És una enorme campa amb força desnivells esquitxada de grans roques. Em ve al cap la imatge d’un gran camp de golf natural. Preciós. Realment preciós. Donat que el terreny no ofereix grans dificultats tècniques aprofito per regalar els meus ulls amb les vistes que m’ofereix aquesta zona. Em noto aixafat per la calor ja que en aquesta zona no hi ha pràcticament ombra, però les cames estan molt bé. De mica en mica vaig avançant alguns corredors i quan ho faig els dic alguna cosa per animar-los una mica.



A bon ritme per les campes d'Urbia

Al cap d’una estona veig a poc menys d’un quilòmetre l’avituallament d’Urbia. Deu ser un lloc important. Hi ha algunes construccions que no identifico, una zona arbrada i molta gent passant un solejat matí de diumenge animant als corredors. Aviat arribo a Urbia i els crits d’ànim són molt grans. Sento que revifo una mica abans de començar la pujada a l’Andraitz (1.425 m.) que sembla més curta que les anteriors. Després de beure un parell de gots d’aigua i menjar un tros de plàtan, arrenco de nou a córrer. Tinc davant meu, de forma nítida tota la pujada. No hi ha cap arbre. Tot és herba, primer, i poc a poc a mesura que s’apropa el cim l’herba deixa pas a la roca que ens ha acompanyat durant tot el cresterio.

Començo a pujar. L’animació és gran. Grups d’amics i famílies senceres no paren d’encoratjar-me. Molts d’ells, amb la llista de corredors a la mà, busquen el meu dorsal i quan el troben criden “aupa Ferran”, “vamos campeón”, “ya lo tienes, Ferran” i així fins a dalt. Jo intento agrair-los cada mostra d’ànim amb un somriure, un gest amb la mà o un lacònic gràcies (quan podia). La pujada se’m fa molt dura. Torno a tenir males sensacions. Intento fixar la mirada al terra i avançar. La calor es torna a sentir i molt. Són les dues de migdia. La gent m’ofereix aigua fresca d’una font que hi ha a la pujada. Com s’agraeix!!! Crec que el que fa especial a aquesta cursa, a part de la duresa i la bellesa del paisatge, és la gent. Tothom es dona als corredors. I això que el Kilian deu fer gairebé dues hores que ha passat per allà.

Pujo lentament. De tant en tant, aixeco el cap i miro quan falta. Molt. Qui havia dit que era curta? Potser el bodi a la sortida? M’ha semblat que li explicava a algú que tenia al costat. “Vamos chaval, que solo te quedan diez minutos para llegar arriba!!”. Què són deu minuts? No res. Au, vinga, amunt. Una estona més tard, un altre grupet de nois em diu el mateix. “Aupa, Ferran, tienes la cumbre en diez minutos”. “Quèèèèèè????. Pero si hace un poco me han dicho precisament eso mismo”. “Nosotros te decimos la verdad. Los otros te estaban engañando” Però el més curiós de tot és que uns minuts més tard una parella em va dir el mateix. “Diez minutos, y ya estás arriba”. “Joder, con los diez minutos”. Finalment, no sé si en deu o quinze minuts arribo a la part final de l’Andraitz. També hi ha força gent animant, tot i que no tanta, com a l’Aizkorri. Torno a estar petat. Just a dalt, en el moment que comença la baixada, decideixo seure una estona sobre una roca. Uns dos o tres metres més avall hi ha un fotògraf, just al mig d’un pas molt extret, que va dient als corredors que passen que si no somriuen no el deixarà passar. És el meu torn, passo davant seu mostrant-li on somriure sincer de complicitat i agraïment per aquesta particular forma d’animar-nos.

Bé, amb l’Andraitz, ja he fet el quatre cims més importants de la cursa. Només queden 12 kms i en baixada majoritàriament. Aviat estaré a Zegama. Potser en una mica més d’una hora. Em sento alleugerit. 12 kms mentalment se’m fan curts i, a sobre, en baixada. Però la realitat va ser una altra. Tot el fang que no havia trobar abans, a excepció d’alguns trams, estava concentrat en aquests 12 kms. La baixada era molt maca, sobretot, quan els corriols passaven per dins de fagedes espectaculars. Així com al començament de la cursa anava en compte de sortejar el fang i els bassals, ara ja no importa. És més, gaudeixo. Hi ha trams força complicats amb molt de fang i fullaraca traïdora. Caic un parell de cops i pateixo més d’una revinclada i alguna molt forta que em va fer fotre un crit de “ostia, cagonendios” i anar coix durant una estona abans d’arribar a l’avituallament d’Itzubiaga (Km 33). Després d’aquest punt torna a haver una altra pujadeta llarga. Vaig molt cansat però intento no caminar. Els quilòmetres passen moooolt lentament. Em començo a ratllar novament. Tinc moltes ganes d’acabar. Ja he fet tot el que havia de fer. Aquests quilòmetres em sobren. Al km 35 arribo a l’avituallament de Moano. Pràcticament sense parar, agafo un got d’aigua i faig un glop. Fa estona que la baixada és molt suau i fins i tot, hi ha petites pujades que fan la guitza, sobretot quan un pensa que ja tot el que queda és baixada.

L’últim avituallament és el d’Oazurtza, just abans del km 38. Aquí ja no paro. Només saludo i dono la gràcies pels ànims. Zegama ja es a prop. Una petita pujada, i comença la gran baixada fins a l’arribada. Ara el pendent és important però és força tècnic, està enfangat i ple d’aigua. Hi ha el perill de fer-se mal si no paro atenció. Vaig ratllat però a l’hora començo a sentir molta alegria. El paisatge comença a humanitzar-se. Construccions, camins mig asfaltats, gossos que borden i una mica més avall les teulades de Zegama. Trepitjo una mica d’asfalt i encaro la baixada final al poble. De lluny se sent la megafonia de l’arribada. Estic content. Molt content. Ja tinc moltes ganes d’arribar. Ara si, ja sóc a Zegama. Entro al poble i de seguida em trobo els primers arcs d’arribada. Molta gent al carrer malgrat que és l’hora de la migdiada i, a sobre, amb la calor que fa!!!.



Recta final!!!

Per fi, un revolt a la dreta, un altre arc, i el darrer revolt a l’esquerra. Esbufego. Busco a la Tensi. No la veig. No sé on mirar. Recta final. 50 metres. Em trec el buff del front i aixeco el puny dret donant un cop a l’aire mentre creuo la línia d’arribada. S’ha acabat. He patit molt però també he gaudit com en poques curses ho havia fet. Al final 6h41’35”. Què lluny de les 6h. però què poc importa!!! Ho he aconseguit. He pogut fer la Marató de Zegama. L’he acabada. Però mai més. Un cop i ja està li dic a tothom. Però a l’endemà ja havia canviat d’opinió. Tornaré a provar sort.

La cursa dura, molt dura, terriblement dura. Les pujades matadores, les baixades matadores i les campes d’Oltze i Urbia, matadores també per diferents motius. La calor i la xafogor van voler espatllar-nos el dia, però gràcies als avituallaments i, sobretot, gràcies als ànims de la gent, van poder sobreviure i acabar-la.

Un milió de gràcies a l’organització, un altre milió de gràcies a tots i cadascun dels voluntaris per la seva tasca i un altre milió de gràcies a tots els espectadors d’allà i de tota arreu, especialment catalans que omplien el recorregut, per ajudar-nos a pujar quan ja el cap ens deia que no podíem. I per últim, moltes gràcies també a la Tensi per ajudar-me i aguantar durant les setmanes prèvies abans d’arribar a Zegama les meves neures amb el genoll, els entrenaments, encoratjant-me sempre i renunciant a una cosa molt important per ella que es celebrava aquell cap de setmana a Sabadell. Ho va passar malament. Ho sé. I per això un milió de gràcies també.

Un milió de gràcies!!

Tot s’ha acabat. Ja sóc a Sabadell. I ara, en el record, no queden paraules, només emocions contingudes…. Zegama brutal, sobretot l’ambient als cims. No havia vist mai res semblant. Per moltes vegades que t’ho expliquin, per molt que t’ho imaginis, sempre et sorprendrà. Eskerrik asko, Zegama!!! Ikusi duzun laster!!!. Fins aviat.