AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 12: MERZOUGA - M´SSICI

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

COMENÇA LA LLARGA TRAVESSA DEL DESERT

Dissabte 18 d'octubre de 2025

Distància:  95,9 km

Temps: 5h 12'

Velocitat mitjana: 18,5 km/h

Desnivell: 370 m D+ / 250 m D-

Em llevo una mica més tard de l'habitual i m'afanyo a activar-me. Recullo una mica el que tinc per dins de la tenda i preparo l'esmorzar. Tinc un iogurt que vaig comprar dijous al vespre i els plàtans comprats ahir a la tarda. L'esmorzar l'acabo amb un te de bossa i unes galetes. 

Un cop esmorzat i tot recollit, surto del càmping quan són les nou en punt del matí. El dia és assolellat. Per una banda, m'agrada el sol de bon matí, però segur que al llarg del dia, m'estimaré més un dia mig ennuvolat, ja que en cas contrari les temperatures s'enfilaran per sobre dels 30º.

Adeu-siau Merzouga

Travesso Merzouga de nou i torno a agafar la carretera a Rissani. La mateixa per la qual vaig passar el dia que vaig venir. La diferència és que dijous el dia era molt dolent amb molt de vent lateral i una mica de pluja, i avui el cel és totalment blau. 

Sembla mentida com pot canviar la perspectiva del mateix lloc, si canvies el sentit de la marxa i les condicions meteorològiques. Tot i que el paisatge és el mateix, la meva percepció del lloc és diferent. Avui l'hamada em sembla molt més amable que l'altre dia.

A mig camí de Rissani, veig com un grup de quatre o cinc dromedaris, sense cap persona a càrrec seu, travessen a bon ritme la carretera de dreta a esquerra i continuen en direcció al no-res. 

Quan porto vint-cinc quilòmetres justos i una hora i mitja de ruta, m'aturo a un cobert de tova i canyes que trobo a la meva dreta. No sé quina funció pot tenir, però em va molt bé per refugiar-me una estona del sol que ja escalfa de valent. Aprofito per menjar-me una barreta de xocolata amb proteïnes que porto a sobre des del primer dia perquè si no tornaré a casa amb ella. No m'estic allà més de deu minuts, però són suficients per descansar una mica i afrontar els darrers quilòmetres que em resten fins a Rissani, l'antiga capital del Drâa-Tafilalet.

Quan estic a punt d'arribar a la ciutat, km 36, m'aturo de nou a una botiga per comprar una ampolla d'aigua amb gas, que em resulta més refrescant que la natural, i un pastisset industrial ple de greixos saturats i colesterol, ja que l'esmorzar d'avui ha estat fluixet i començo a tenir gana. Abans de marxar de nou, no queda res del litre d'aigua inicial, però no en compro més perquè els dos bidons que porto són gairebé plens.

Aquest cop no m'aturo a la ciutat. La travesso en direcció oest buscant la carretera nacional RN17 que va fins a Zagora. En aquest punt començo de facto la travessa del desert de tres dies, que malauradament no puc fer per pistes com volia després dels advertiments d'en Moha ahir. A més, si les previsions de calor que veig al meu mòbil es compleixen, crec que ha estat una bona elecció fer la ruta B per asfalt en lloc de la A per pistes de sorra i pols. Tot i que la ruta B és més llarga que la A en més de seixanta quilòmetres en total, serà molt més ràpid i fàcil fer-ho per asfalt.

Els primers quilòmetres després de Rissani són d'una desolació absoluta. Pur desert pedregós i inhòspit, però d'una bellesa inexplicable. Ara bé, molt bonic per veure durant una estona, però no per viure. I el que em comença a preocupar una mica és que no hi ha absolutament res. Cap poble, cap benzinera, cap bar i, en definitiva, cap lloc per avituallar-se o descansar sota l'ombra. Sort que el desnivell és pràcticament nul i puc pedalar a una velocitat mitjana molt bona. Si no erro, el total de desnivell positiu de tota l'etapa serà només d'uns tres-cents positius, segons apareix al meu Komoot.  

A mig camí, aproximadament, tinc una agradable sorpresa en trobar-me un ramat gran de dromedaris que estan menjant fulles dels pocs arbres que hi ha a la zona. Evidentment, m'aturo per gravar l'únic interessant que he trobat fins ara a la ruta d'avui. La veritat és que de lluny, més que dromedaris, semblen girafes, com si estiguéssim al bell mig de la sabana africana. I entre tots els dromedaris, n'hi ha un que té les potes lligades per limitar la seva mobilitat. El que és estrany és que sigui l'únic i la resta no les tinguin lligades. Estarà castigat? Serà el rebel del grup?

És migdia i continuo sense veure res a la ruta. Ni un trist poble, ni tan sols una solitària benzinera que trenqui la monotonia del paisatge durant els darrers trenta quilòmetres. Necessito trobar algun lloc per dinar, perquè començo a tenir gana i, a sobre, no porto gaire cosa a les alforges. Fins i tot, estic amb molt poca aigua i la que tinc és totalment calenta.

I quan estic a punt de perdre l'esperança, em trobo dos adolescents que venen en bicicleta en direcció contrària. Segur que no venen de lluny i això vol dir que hi ha possibilitats de trobar alguna cosa a prop. S'aturen a la meva alçada i mostren interès a preguntar-me on vaig, com és la bicicleta i coses semblants. Jo, com ha de ser, els pregunto si a prop hi ha algun lloc per menjar o comprar aigua. I sortosament, em diuen que després del revolt hi ha un cafè! Quina alegria!

M'acomiado preguntant-los cap a on van, perquè fa molt que no he trobat res, ni cap cruïlla que porti a cap poble. I la sorpresa és que em diuen que van a Rissani, que potser està més de vint-i-cinc quilòmetres. Porten unes bicicletes una mica atrotinades i tampoc porten aigua. Que valents!

Efectivament, pocs minuts després del revolt, veig un parell d'edificacions al costat de la carretera, just també al costat d'una cruïlla de carretera amb una indicació d'algun poble que deu ser a prop. Segons puc veure en apropar-me, l'edifici principal és un cafè-restaurant molt senzill amb una terrassa coberta amb canyes on hi ha un parell de persones prenent, segurament, un te o un cafè. Veig que el lloc es diu Amrad

M'aturo davant la porta i pregunto si puc dinar alguna cosa. Un dels senyors de fora em diu que poulet (pollastre), però que passi a dins i pregunti. Finalment, només em poden oferir una truita berber que em sembla més que suficient.

M'instal·lo a la terrassa de fora amb una ampolla gran d'aigua fresca que he demanat a la barra. Al cap d'uns minuts em porten un tajine amb una truita berber fantàstica. Veig que por sota hi ha alguna mena de carn i pregunto que és. Em diu que és Kofta, però desconec que és. Més tard sabré que el Kofta és un menjar molt típic que ve a ser com una mena de mandonguilles o carn picada aixafada que pot ser de vedella o xai. Desconec de què era la meva. L'únic que puc esbrinar és que és una carn molt condimentada i saborosa. El menjar és magnífic i, a més, em posen una bona safata de pa que em cruspeixo tota. Tinc molta gana. I acabo el dinar amb un te amb menta. Tot plegat em costa només 53 dírhams, propina inclosa.

Quan acabo de dinar només em resten uns trenta quilòmetres fins a M'Ssici. Just a partir d'aquesta aturada per dinar, el paisatge canvia una mica. Les extenses planes sense res a l'horitzó, donen pas a un paisatge també desèrtic, però amb força muntanyes d'un color molt fosc al voltant i amb més presència d'arbres, en concret d'acàcies, que li donen un toc molt africà al paisatge.

Sembla mentida com aquests paisatges, tan desèrtics, tan erms i tan inhòspits pels éssers vius, poden arribar a omplir-te de joia l'ànima i experimentar una íntima emoció en transitar per ells. Et sents molt petit envoltat d'aquella immensitat, però alhora molt gran per haver estat capaç d'arribar fins allà. 

Els darrers quinze quilòmetres, abans d'arribar a M'Ssici, són els únics favorables, en lleugera baixada, després de més de setanta de suau pujada, imperceptible si més no, però també desgasten i ja tinc ganes d'arribar. 

Després de més de noranta-cinc quilòmetres de pedalar sota un sol que avui ha escalfat de valent, albiro en la distància el que, segons Komoot, deu ser M'Ssici. Són gairebé les quatre de la tarda. 

Just a l'entrada del poble, a la banda esquerra de la carretera, hi ha un bar-restaurant anomenat Merzouga. Prenc nota del lloc, i un cop m'instal·li al càmping passaré per aquí per comprar aigua i veure com està per si puc sopar o esmorzar en el cas que al poble no trobi res per comprar o no em vingui de gust cuinar.

Del bar al càmping no hi ha gaire distància. M'Ssici és talment un poble en el sentit estricte de la paraula. Els carrers no semblen asfaltats, excepte el carrer principal, i els habitatges que veig són molt humils. De tota manera, estic a l'extraradi i el poble s'estén més enllà d'on estic en aquell moment.

Quan m'apropo al lloc, per un camí de terra, on suposadament hi ha el càmping, aquest sembla un lloc abandonat o, simplement, que allà no hi ha cap activitat semblant a la que busco. L'exterior és un mur de tova, on a la part frontal d'aquest es poden endevinar algunes restes de lletres pintades molt grans de color blau, ja deslluïdes, amb la paraula "càmping" i algun nom que ja no puc llegir. Aquest mur perimetral acull a l'interior un gran edifici d'arquitectura tradicional que sembla voler imitar a una kasbah. L'entrada no té cap porta o tanca i entro directament a un gran pati o esplanada buida on només hi ha unes quantes palmeres no gaire altes. Deixo la bicicleta davant d'una porta porxada que se suposa és l'entrada principal a l'edifici. Intento obrir-la i està tancada a pany i forrellat, no hi ha cap timbre i, el pitjor de tot, és que fa l'efecte que fa temps que ningú ha entrat o ha sortit per aquí.

Faig uns quants crits per cridar l'atenció i no passa res. Decideixo donar una volta a l'edifici. En un dels laterals hi ha una finestra des de la qual escolto gent parlar, Torno a cridar l'atenció en veu alta i aquesta vegada sí que sento una veu que em respon des de dins alguna cosa en francès. Espero allà i al de poc apareix un noi jove de la part de darrere de l'edifici. Li pregunto en anglès si això és un càmping i em diu que sí. Perfecte. Em diu que l'acompanyi a la part posterior de l'edifici i m'ensenya una gran esplanada buida que té una certa semblança a un càmping: algunes zones delimitades per palmeres de poca alçada i altres plantes escanyolides, uns estenedors atrotinats i al fons una edificació que el noi m'explica que són els lavabos i la zona de safareigs i que disposo d'aigua calenta per dutxar-me. Però, tot plegat, es veu molt abandonat. Fa la impressió que aquell càmping ha tingut poc moviment en els darrers temps. Li pregunto quant costa passar la nit i em diu que 50 dírhams. No és car, però tampoc em sembla econòmic per les instal·lacions que he pogut veure de moment. Com a mínim, tinc per dutxar-me que en aquell moment és el que més em ve de gust. Li dic que d'acord i em diu que puc plantar la tenda a qualsevol lloc i que quan vulgui fer ús de les dutxes l'avisi per obrir l'aigua. Li pregunto, sabent la resposta, si hi ha wifi. Negatiu. I si necessito carregar el mòbil, em comenta que a l'edifici dels lavabos i dutxes trobaré un endoll que funciona.  

Abans de fer res, faig una inspecció de la zona per decidir on planto la tenda i donar una ullada a l'edifici dels lavabos, dutxes i safareigs. Se'm cau l'ànima als peus. L'edifici es troba en un estat lamentable de conservació, molt brut i amb les piques plenes de sorra i brutícia, indicador que allà hi fa molt temps que no passa ningú. Les dutxes, tot i estar brutes, crec que les podré fer servir. Dels WC, millor no parlar-ne. Bruts i les cisternes no funcionen. Fantàstic. I sembla que tampoc podré rentar la roba avui perquè els safareigs estan com les piques, brutes i plenes de sorra. Com a molt, quan em dutxi, esbandiré amb aigua la roba que he portat avui.

Un cop instal·lat, aviso al noi que vull dutxar-me. Quan ve a obrir l'aigua i li comento l'estat deplorable de les instal·lacions i que els 50 dírhams que he pagat em semblen molts diners pels que m'ofereix el càmping. No li dic, però penso que és el pitjor càmping on he estat mai. Es disculpa de forma molt sentida i m'explica que el càmping és dels seus pares i que són persones grans. Ell ha vingut fa un parell de setmanes a visitar-los i que entén que jo estigui enfadat. A partir de demà intentarà millorar un mica la instal·lació. Tot són bones paraules, però el que és clar és que, pel que fa a la meva estada, no canviarà res.

 

Aconsegueixo dutxar-me, malgrat que quan obro l'aixeta l'aigua surt per cinquanta mil forats, menys per on ha de sortir. Una mostra més de com malament es troben aquests serveis. Almenys, l'aigua surt calenta!

Dutxat i canviat, decideixo apropar-me al cafè-restaurant Merzouga. Quan entro, tinc l'agradable sorpresa que hi ha un nombrós grup de gent jove mirant a la tele el Barça-Girona. No queda molt per acabar el partit, un quart d'hora tirant llarg, i decideixo quedar-me allà després de comprar una ampolla gran d'aigua. El partit està empatat a un. 

Es nota que són seguidors del Barça, perquè a cada ocasió de gol o jugada prometedora tots criden. Fins i tot, quan expulsen injustament a Hansi Flick en el temps de descompte per dues targetes grogues, tot el bar protesta. I, miraculosament, quan el partit està a punt d'acabar, Eric Garcia fa el gol que dona la victòria al Barça. Tota la gent del bar, sense exclusió, esclata d'alegria, s'aixequen i canten el gol que li dona els tres punts al Barça. Certament, he arribat en el millor moment del partit i això em deixa molt content.

Un Barça-Girona per la tele

Quan pago l'aigua (7 dh), li pregunto al propietari si al vespre està obert i, si vinc a sopar, que em podrien preparar. El senyor, que sap una mica d'espanyol, em diu que sí i que em podria fer una truita berber (ja veig que el menú dels darrers dies és molt variat... he, he, he). Em pregunta a quina hora vindré, perquè no volen tancar tard. Li pregunto si a les vuit del vespre és bona hora i em contesta que li sembla perfecte. Així que marxo d'allà cap al càmping on avui passaré la nit sabent que en una mica menys de tres hores tornaré per sopar.

El següent objectiu és passar-me per una botiga de conveniència que he vist al carrer principal abans de girar a la dreta per buscar el càmping. A la porta he vist aquesta tarda un cartell de Maroc Telecom. Avui, durant l'etapa, he pensat que podria aprofitar el mòbil que em va deixar la meva filla per instal·lar una SIM de prepagament, en comptes de recarregar la meva eSIM. Segur que serà més econòmic. La eSIM encara té força dades. De les 10 Gb que vaig comprar, encara me'n resten unes quatre. La mitjana de consum fins ahir és de 0.5 GB al dia. Per tant, si les administro bé puc tenir per set o vuit dies més, però el que és clar, és que abans de tornar a casa necessitaré tenir més dades. I, sobretot, si tinc més dies com els d'avui.

Els dies que tinc wifi a l'allotjament gasto poques dades, però els dies que no en tinc, la cosa es dispara, com passarà avui quan aquest vespre em posi a editar vídeos i pujar històries a Instagram. Durant l'etapa gairebé no en gasto, perquè normalment el dia d'abans descarrego la ruta al mòbil aprofitant la wifi que pugui trobar a l'allotjament. I si faig ús del mòbil al llarg de l'etapa és només puntualment o aprofitant la wifi dels llocs on m'aturo a fer un te amb menta.

A la botiga no ens entenem gaire. Només parlen àrab i amb el traductor de Google tampoc tinc la impressió que m'entenguin perfectament. Tinc la impressió que em diuen que ells no tenen targetes SIM de prepagament. Per sort, entra un senyor que parla francès i ens fa una mica d'intèrpret. Tampoc és que jo parli francès, però com a mínim puc entendre una mica i dir quatre paraules. Finalment, resulta que en aquella botiga ja no venen targetes físiques SIM, tot i que sí que venen recàrregues. M'explica que al centre del poble hi ha una botiga on sí en venen. Li deixo el meu mòbil per tal que em posi el nom de la botiga. Resulta que la botiga la tinc a vint minuts caminant. Déu-n'hi-do!! De tota manera, no tinc res a fer durant la tarda, així que, després de comprar una capsa de te (3 dh) perquè ja no me'n queda gaire, marxo xino-xano en direcció a la botiga.

Però quan només porto un centenar de metres caminant, se m'apropa una moto que s'atura al meu costat. Sorpresa! És el senyor que m'ha ajudat fent d'intèrpret a la botiga. Em diu que ell va cap al centre del poble i que em porta fins a la botiga. Al·lucino! 

Dit i fet, pujo a la moto i el senyor em porta fins a una botiga de telefonia que es troba a gairebé dos quilòmetres des d'on estava. I no només això. Entra amb mi a la botiga i em fa també d'intèrpret per comprar la targeta i la recàrrega. Ole, ole! D'això se'n diu hospitalitat i generositat en estat pur! 

Finalment, compro una targeta SIM Orange i una recàrrega de 4 GB. Després sabré més endavant, que hi havia una promoció de 2 GB més en adquirir la targeta física. Per tant, prou gigues per completar el viatge. Tot plegat 50 dírhams. 

Li dono mil gràcies al senyor en acomiadar-me d'ell i torno caminant al càmping. Encara tinc una estona de llum abans que el sol s'amagui per l'horitzó, així que a la tenda, aprofito per avançar tasques d'edició dels vídeos i pujar algunes històries. 

Quan falten deu minuts per les vuit i ja es és negra nit, marxo cap al bar i agafo la llanterna, donat que a la major part del camí no hi ha llum. En arribar-hi, m'instal·lo a una taula exterior en un racó de la terrassa. 

El sopar consisteix, tal com m'havia informat el propietari en una truita berber (amb verduretes) servida en plat i no en tajine, com ho havia estat aquest migdia o en altres dinars. De tota manera, estava molt bona. A més, mentre esperava la truita em va posar un plat molt generós d'olives de tota mena i un bol d'oli per sucar-hi pa. I per acabar, un te amb menta per allargar una mica el sopar i aprofitar la wifi del local per penjar algunes històries i, sobretot, trucar a casa. El tema és que amb les dades que tinc no puc fer trucades de telèfon, si no són per whatsapp amb la wifi.

Al voltant de les nou del vespre, ja he sopat. A la barra, quan vaig a pagar, veig que tenen dolços de xocolata (dels poc saludables, of course) i en compro un per rematar el sopar. Tot plegat, amb una ampolla gran d'aigua, el sopar em costa 47 dírhams. Gens malament! M'he estalviat fer la compra, cuinar i, sobretot, rentar els estris, la qual cosa hauria estat molt complicat. L'únic punt on hi havia aigua era a les dutxes. Les piques i els safareigs no en rajaven aigua.

Abans de sortir del bar, li torno a preguntar al propietari si demà puc esmorzar. I em diu que sí, l'únic que no obre fins a les nou del matí. Per a mi és una mica tard, però només pensar en les dificultats per rentar els estris de cuina després d'esmorzar, li dic gairebé sense pensar que a les nou, ben puntual, hi seré a la porta.

Torno al càmping i durant el camí passo al costat de moltes mares que estan en grup a la fresca mentre la canalla juga al carrer amb l'única llum d'un trist fanal de llum groga esmorteïda. Des d'aquell punt fins al càmping, la negror més absoluta. Sort de la llanterna.

I la resta del vespre la passo dins la tenda, entretingut amb l'edició dels vídeos i pujant la resta d'històries a Instagram. La primera etapa travessant el desert superada!

AVENTURA PEL MARROC. DIA DE DESCANS EXPLORANT EL DESERT

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

GAUDINT DEL DESERT EL MEU DIA DE DESCANS!!

Divendres 17 d'octubre de 2025

Avui, a Merzouga surt el sol amb un cel una mica ennuvolat, però que en poc temps queda força clar i blau, magnífic per fer turisme. A dos quarts de vuit ja soc fora de la tenda. Com encara tinc mitja hora abans d'esmorzar a l'alberg, torno a fer una incursió al desert per fer unes fotos i vídeos de la sortida del sol per darrere de les dunes.

Sortida del sol al desert

 

A les vuit, tal com havia quedat amb el responsable de l'alberg, ja estic assegut a la terrassa per esmorzar. Les vistes del desert des de la meva taula són espectaculars. El cel és pràcticament net de núvols i el blau s'imposa en el paisatge. 

Pocs minuts més tard de les vuit tinc l'esmorzar a taula. Esplèndid. Suc de taronja, una truita, un pa rodó marroquí sencer tallat en porcions, olives negres, formatge, un bol d'oli d'oliva, melmelada, tres trossos de pa de pessic i un te amb menta per acabar el festival (30 dh).

Un esmorzar de luxe

Després del magnífic esmorzar, ja estic preparat per començar l'excursió pel desert amb el Moha que ja fa una estona que ha arribat a l'alberg amb el seu Toyota Prado.

Sortim de l'alberg a l'hora prevista per camins sorrencs abans d'agafar la carretera que porta a Ramlia. Aquesta carretera és la que hauré d'agafar demà si opto pel pla A que tinc previst per arribar a Zagora. Aquest pla de tres dies, consisteix a travessar el desert majoritàriament per camins, excepte durant la primera etapa fins a Ramlia i la part final de la tercera etapa que arriba a Zagora, que se circula per una carretera asfaltada. En realitat, la part més problemàtica d'aquesta ruta es troba a la primera part de la segona etapa, on els camins es multipliquen en desenes de traçades de cotxes i motos tot terreny, en les quals el més probable és quedar-se atrapat amb la bicicleta carregada. Segons he pogut llegir i veure en vídeos de YouTube el més probable és que em toqui empènyer (o arrossegar) a peu la bicicleta durant una distància d'entre sis i deu quilòmetres. Es veu que si trobo el camí correcte es pot passar gairebé tot el trajecte conflictiu excepte la llera de l'Oued Daoura (oued = riu) que és força ampla. Segons em va comentar dies enrere un guia de Gibraltar al càmping Amazic a prop d'Azrou, si intento apropar-me a les muntanyes negres que trobaré a la meva esquerra, podré passar sense gaires dificultats. 

L'altra opció, el pla B, és tornar enrere en direcció a Rissani, i allà agafar una carretera asfaltada en direcció a Alnif que també dividiria en tres etapes. Per aquesta via, el quilometratge seria una mica més llarg que per l'opció A.

Avui tocarà decidir quina de les dues opcions serà la que triaré. En Moha, que segur que s'ho coneix molt bé, podrà ser una opinió qualificada.

Després d'una estona, arribem a Khamlia. Aquest poble té la particularitat que els seus habitants són, en una gran part, descendents de la tribu gnaoua, una comunitat d'origen subsaharià portada fa segles com a esclaus des de l'Àfrica central, com Sudan, Mali, Senegal i Mauritània. Els gnaoua es van establir a Khamlia, integrant-se amb la població local amazic i aportant la seva música i cultural tradicional.

El poble són gairebé quatre cases de tova amb carrers de terra. En Moha aparca davant d'una casa des d'on surt una música molt rítmica i em convida a passar. Ell, em diu, s'espera a fora. Dins hi ha un altre grup de turistes veient l'actuació d'un grup africà de música i ball. Em sento com un turista al qual porten a un "tablao" flamenc, però realment els ritmes que sonen són hipnòtics i m'agrada el que veig i sento.

Estic una bona estona gaudint de l'actuació d'aquest grup i, abans de marxar, deixo una propina de 20 dh, com fan la resta de turistes que es troben dins d'aquesta casa tradicional berber.

Torno al cotxe amb en Moha i, només sortir de Khamlia, ens fiquem per pistes de terra negra amb bancs de sorra que esquitxen el paisatge. En Moha em comenta que ara anirem a una zona del desert de pedres i roques on es poden trobar molts fòssils marins de quan la zona era coberta més les aigües de l'oceà. De fet, aquesta zona del Marroc, és un dels principals jaciments de fòssils marins del món.   

Després d'una estona "navegant" entre diferents camins que s'entrecreuen de forma caòtica entre dunes de sorra, arribem a una zona molt pedregossa amb petites muntanyetes de poca alçada. 

Deixa el cotxe al peu d'una d'elles i em diu que trobarem molts fòssils. L'únic que hem de fer és buscar roques mitjanes, trencar-les i aixi segur que en trobarem uns quants. 

En Moha buscant fòssils

Ell de seguida en troba i m'ensenya com ho he de fer. Tot i així, ell en troba molts més fòssils que jo que tan sols soc capaç de trobar-ne dos o tres. Gairebé tot el que trobem són cargols de mar, els típics rodons i d'altres que són allargats. Després d'uns vint minuts li dic que ja en tinc prou. L'experiència ha estat molt bé, però no cal allargar-la. No crec que trobem un fòssil de trilobites que és el més buscat, a banda de dinosauris que també se'n troben de tant en tant.

Tornem al cotxe i ara em diu que anirem a visitar les mines de Mifiss que fins fa no gaire temps eren explotades pels francesos. D'aquestes mines s'extreia, principament, plom i, actualment ja abandonades, encara hi ha petits grups de persones que es dediquen a extreure a petita escala plom, quars i, principament, Khol, que és un cosmètic molt utilitzat als països àrabs per pintar-se els ulls.

En Moha aparca el cotxe al peu d'un turó on hi ha unes edificacions de tova mig derruides. Pel que sembla són les instal·lacions d'una antiga mina abandonada. Em diu que pugi per visitar-la i que ell m'espera a baix. 

Khol

A la zona hi ha força vehicles tot terreny que han transportat a turistes com jo. Es troben a la part superior de les instal·lacions on també hi ha diferents parades d'artesania berber, així com de fòssils i minerals.

Dono una volta per allà pujant a la part més alta del turó per observar les vistes que hi ha. A banda del desert (hamada), es poden veure més edificacions que semblen abandonades. I després de donar un cop d'ull a les parades, torno a baixar per retrobar-me amb en Moha i continuar l'excursió.

Durant el següent trajecte, veiem uns quants punts d'extracció de minerals molt "casolans", podríem dir. Grups de poques persones amb eines i màquines relativament senzilles treballant en unes condicions que em semblen molt dures i sense cap classe de protecció.

Extracció de Kohl 

Durant el recorregut, en Moha m'ensenya des del cotxe un poblat abandonat de quan les mines funcionaven a ple rendiment, així com un antic cementiri francès. Em diu que m'està portant a un autèntic poblat berber nòmada que es troba a prop de la frontera amb Algèria.

Quan hi arribem, el poblat està format per una mica més d'una vintena de haimes plantades al bell mig de l'hamada en un terreny totalment inhòspit. El cotxe s'atura al costat d'una d'elles i en Moha m'explica que pertany a una família molt pobre formada per una mare i dos fills petits. El pare es troba a la presó d'Er-Rachidia per tràfic de hatxís. Es veu que al Marroc el càstig per aquest motiu és d'uns quants anys de presó.

El primer que m'ensenya és una petita haima on es troba el que sembla la cuina amb un petit forn de llenya on la mare fa el pa i prepara els menjars. Després em porta a una altra haima que sembla el lloc on la família menja i a la part del darrere hi ha una altra que segurament és on dormen. Em diu que m'esperi allà mentre ell va a parlar amb la dona. En aquell moment, un nen d'uns onze o dotze anys que es diu Marwan i una nena, Aishma, d'uns dos o tres anys entren a la haima on estic jo. Parlo amb ell mentre ella intenta agafar-me el mòbil amb el qual estic filmant. Se'm fa molt dur pensar en les condicions en les quals han de viure i les comparo amb les nostres. Sovint no valorem el que tenim i ens queixem per nimietats. 

Al cap de poc, la mare em porta un te amb menta i, poc després, un plat amb dues racions de pizza berber. Suposo que una és per a mi i l'altra per en Moha que ara està assegut davant meu, però ell em diu que la seva també me la mengi jo. Són ja les 13:00 i la veritat és que començo a tenir gana. 

Obsequiat amb un te i pizza berber

Li pregunto a en Moha si s'acostuma a deixar alguna mena de propina o donatiu i em diu que és voluntari, però que estaria molt bé perquè aquesta família no té ingressos, sobretot ara que el pare és a la presó. I és per aquest motiu que ell sempre porta als seus clients a aquesta família. Així que quan marxem, m'apropo a la mare que està a l'exterior d'una de les haimes i li dono 30 dh que rep molt agraïda.

Marxem d'allà en direcció a l'alberg i en Moha em diu que ara ve la part més divertida. Farem una ruta surfejant amb el cotxe una bona estona per les dunes d'Erg Chebbi. És de totes les coses que em va dir que faríem avui que em venen més de gust fer.

La travessa pel desert és espectacular. Paga la pena pagar l'excursió només per aquests vint o trenta minuts que dura. La sensació de surfejar per les dunes i després de caminar sobre la sorra allà al bell mig de la immensitat del desert és una cosa indescriptible.

Quan són les dues del migdia, arribem a l'alberg i com no tinc els 600 dh que és el preu pactat, li plantejo donar-li 500 dh, que és el que tinc, i completar-los amb 10 euros. Per sort, ahir vaig reservar-me 200 dh per pagar el càmping i l'esmorzar d'avui (170 €) i la resta per possibles imprevistos avui. De tota manera, aquesta tarda tocarà apropar-me al poble per veure si puc treure calés d'algun caixer. No estic segur que les dues targetes, una de crèdit i l'altra de dèbit, funcionin. Serà una prova de foc. En cas contrari, hauré de passar per una oficina per canviar euros. 

Amb les dues porcions de pizza berber que m'he menjat fa una estona, ja no dinaré. Opto per rentar la bicicleta en un espai que té l'alberg per rentar amb una mànega d'aigua els cotxes i motos després de fer rutes pel desert.

I més tard, vaig cap a Merzouga per intentar treure diners d'un caixer. Trobo un de Poste Maroc a gairebé dos quilòmetres del càmping. Per sort, provo de treure primer amb la targeta de crèdit i ho faig sense problemes (és el primer cop que trec diners a l'estranger amb aquesta targeta). I després per curiositat provo si amb la de dèbit també puc. També funciona. Perfecte. Ara, crec que només amb els dirhams que tinc puc acabar el viatge sense tornar a canviar, i els 150 € que encara em resten els podré portar de nou a casa.

La tarda la passo passejant pel poble. Compro alguna cosa per sopar i, sobretot, un parell de geodes d'ametista més per regalar. Ja tinc una que li vaig comprar a l'Ibrahim a la vall del Ziz, i amb les dues que compro podré regalar una a cada fill i la seva parella. Les geodes, en dues meitats, em semblen molt simbòliques. El Pol que té la parella lluny, a Guadalajara, li tocarà mitja geoda i l'altra meitat serà per a la Maria. I si algun cop acaben vivint junts, podran unir les dues meitats. A la Marta, que ja conviu amb la seva parella, l'Alberto, no li caldrà. La podran tenir tota sencera a casa. I la tercera geoda serà per a mi i la meva dona, que com la Marta i l'Alberto, la podrem tenir tota sencera també.

Amb tots els deures fets (diners, menjar i regals) torno al càmping i quan estic arribant capturo les dues darreres fotografies del dia que em semblen molt boniques per la llum que tenen i que són ideals per tancar aquest dia de descans al desert del Sàhara.

 

AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 11: ERFOUD - RISSANI - MERZOUGA

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

ARRIBO, PATINT, A L'AUTÈNTIC DESERT!!

Dijous 16 d'octubre de 2025

Distància:  70,6 km

Temps: 4h 27'

Velocitat mitjana: 15,8 km/h

Desnivell: 90 m D+ / 210 m D-

A priori, l'etapa d'avui havia de ser curta, de menys de cinquanta quilòmetres, però finalment he decidit allargar-la una mica per visitar Rissani perquè ahir, en una de les aturades, un senyor em va comentar que avui hi havia mercat setmanal i que pagava molt la pega visitar-lo. A més, necessito comprar metanol perquè només em queda un terç de l'ampolla i, potser, allà en trobaré. Si no en trobo, serà difícil que a les properes poblacions, encara més petites, ho pugui fer.

Mentre recullo el campament, en Jordi (el noi de Berga), em diu que quan ho acabi de recollir tot, m'apropi a la seva autocaravana a prendre un cafè abans de marxar.  

Recollint el campament

Quan tinc tot gairebé recollit i ja he esmorzat, m'apropo a l'autocaravana de la parella de Berga, el Jordi i la Laila. Ella és d'origen marroquí, però no sé si de naixement o de segona generació. L'únic que sé del cert és que a Berga fa de treballadora social, i que tots dos, acostumen a fer l'assistència d'aquest pilot de motos hongarès en algunes proves d'aquest tipus. Em presenten al pilot, del qual no recordo el nom, i em conviden a un cafè amb llet abans de marxar. Em comenten que el pilot està forrat de pasta i que fa això per hobby, no professionalment.

La Laila, quan veu com de malament tinc els llavis (no han millorat gairebé d'ençà que em poso la vaselina que vaig comprar a Zaida), em recomana que torni a passar per una farmàcia i demani una vaselina concreta que és la que ella va utilitzar quan li va passar el mateix no fa gaire. Decideixo que a Erfoud buscaré una perquè realment el tema dels llavis m'està fent la guitza.

Finalment, després d'acomiadar-me de tots ells, surto del càmping quan són les nou i vint. El dia està molt rúfol i amenaça pluja. De fet, quan travesso el poble on es troba el càmping, Maadid, ja comença a plovisquejar durant una estona breu.

D'ençà que he sortit del càmping no deixen d'avançar-me vehicles a tot drap (buggies, cotxes i motos) del Ral·li del Marroc que circulen en direcció al desert. Segons m'han comentat el Jordi i la Laila, l'etapa d'avui serà, en la seva major part, per les dunes.

Els pocs quilòmetres que tinc fins a Erfoud els faig travessant un magnífic palmeral. Puc anar per la carretera nacional, però Koomot aquest cop encerta desviant-me per aquest camí que és molt més maco i exòtic que fer-ho per la carretera.

Per Erfoud, el trànsit de vehicles del ral·li és molt més intens, perquè segons m'han comentat el Jordi i la Laila, el punt de concentració de la majoria dels vehicles es troba en aquesta ciutat, però ells no van poder estar aquí perquè el lloc era molt sorrenc i l'autocaravana no podia entrar per risc de quedar-se atrapada.

Quan estic a punt de sortir de la ciutat, trobo una farmàcia. M'aturo i compro la vaselina que la Laila m'ha recomanat. Espero que a partir d'ara els meus llavis millorin de forma radical, i per això, a la mateixa porta de la farmàcia ja començo a cobrir-los amb la nova vaselina.

Després d'uns quants quilòmetres per la carretera nacional, agafo un desviament per un camí que va directe a Rissani i m'estalvio una llarga volta que circumval·la la ciutat. Quan hi entro, el primer que faig és intentar comprar el metanol. Vaig a diferents drogueries del carrer principal, i el resultat és negatiu. En cap d'elles en tenen i tampoc saben on puc trobar-ne. Per sort, sempre podré comprar alcohol sanitari (etanol), tot i que és una mica més car. De tota manera, encara en tinc una mica de metanol que em podrà donar servei durant un mínim d'un parell o tres dies més. A continuació, pregunto on està el mercat. Si allà no trobo metanol, almenys podré visitar-lo i, de pas, comprar algunes coses de menjar que em puguin fer falta per als pròxims dies.

El mercat es compon de dues parts: una fixa que deu funcionar els set dies de la setmana i una externa al seu voltant que es fa només els dijous i que congrega una multitud de venedors de tota mena de productes (fruita i verdura, carn, peix i, especialment, dàtils). Passejar amb la bicicleta, tant pel mercat cobert com per l'exterior es fa difícil amb la bicicleta. Per sort, just al carrer principal davant del mercat, hi ha la caserna de protecció civil. M'apropo i pregunto si puc deixar-la allà durant una estona mentre visito el mercat. Cap problema. La puc deixar a un patí que hi ha a prop de l'entrada.

Amb la comoditat de passejar sense la bici, em fico al mercat cobert. És un mercat com molts. Després de tants dies al Marroc, ja no trobo res que m'impressioni. No té res d'especial que no hagi vist abans. Miro i remiro buscant alguna cosa per comprar i res em convenç. El cuscús que em vindria bé, només el venen en paquets d'un quilo. Tampoc trobo pasta a granel, com si he trobat en altres llocs. Al final, l'únic que compro són uns fruits secs a granel que em semblen molt cars (40 dh), una ampolla d'aigua i unes llaunes de tonyina que podia comprar a qualsevol botiga de qualsevol poble (36 dh). El que realment em crida l'atenció és la quantitat de parades de dàtils que hi ha. Pràcticament, un 60% del total de parades són d'aquest fruit. N'hi ha de tota mena i de tots els colors (més clarets, més foscos, més grans, més petits...). Es nota que és l'època de recol·lecció d'aquest producte.

A continuació, vaig al mercat exterior que té un punt més de rural i africà que d'altres que he vist anteriorment. I el que realment em flipa és el que veig a l'extrem oposat de l'entrada. Allà trobo una gran esplanada plena de rucs, cavalls i carros (més d'un centenar). És el "pàrquing" del mercat. Els venedors que s'han desplaçat al mercat setmanal de Rissani des dels pobles del voltant a vendre els seus productes, deixen els animals de càrrega en aquest lloc. Realment impressiona veure tants animals junts, i alguns en un estat deplorable que fa pena.

Quan veig que al mercat de Rissani ja no faré res més de nou, decideixo anar a buscar la bici per marxar cap a Merzouga. Quan recullo la bici, un bon grapat de treballadors de protecció civil que es troben per allà, venen a saludar-me i a interessar-me pel viatge que estic fent. I una de les qüestions que els crida més l'atenció és saber el pes de tot el que porto. Quan els dic que sobre uns quaranta quilos, bicicleta inclosa, al·lucinen una mica. De fet, algun d'ells fa l'intent d'aixecar-la per comprovar que, efectivament, pesa molt.

Surto de Rissani en direcció Merzouga fent cas de Komoot. D'entrada, em fa sortir de la població per una zona de palmeres i camins rurals, en lloc de fer-ho per la carretera. Tot va bé durant uns sis quilòmetres. Travesso pobles molt petits com Ksar Manouga, Bni M´Hamed Sijelmassa i Asserghine. En tots aquests pobles, molta canalla, bàsicament nens, surten al meu encontre per demanar-me diners. "Dírhams, dírhams, dírhams..." són les úniques paraules que escolto. Això m'està passant d'ençà que viatjo pel Marroc més rural i pobre. És una cosa que em cansa molt i, especialment, quan en alguns casos aquests nens es tornen una mica impertinents: t'agafen la bici, intenten tocar el mòbil, et persegueixen durant una bona estona corrent al teu costat, etc. 

Quan arribo al següent poble, Ksar Jdid el Ghorfa, torna a passar el mateix. Més canalla demanant-me alguna moneda. Però, un d'aquests nens, en sentir que vaig a Merzouga, em diu que no vaig bé, que haig d'anar en una altra direcció. No me'l crec. Segur que m'està enganyant i no li faig cas. Però, uns metres més endavant, uns joves que han sentit la conversa, m'aturen i em diuen que efectivament, la direcció per porto cap a Merzouga no és la bona, malgrat que el meu navegador m'indica el contrari. Així i tot, aquesta vegada, me'ls escolto perquè m'inspiren més confiança. M'intenten explicar que per agafar la carretera a Merzouga, haig de tornar enrere fins al poble anterior, Asserguine. Comprovo a Komoot el que em diuen, i sembla que tenen raó. Si continuo fent cas al navegador, acabaré anant a Merzouga per una pista de terra que segurament no seria la millor opció, i si tant m'insisteixen serà per alguna raó, així que decideixo girar cua i tornar a desfer una part del recorregut fins al poble anterior.

Un cop a Asserguine, torno a preguntar a la gent i m'indiquen la direcció correcta per trobar cinc quilòmetres després la carretera RR702 que, ara sí, m'ha de portar a Merzouga. Aquest tram d'enllaç el faig molt ràpid gràcies al vent que bufa a favor meu, però que en aquell moment no m'adono de la seva intensitat.

És just quan entro a la carretera principal que soc conscient de la intensitat del vent, perquè en fer un gir de 90º l'aire m'entra de forma frontolateral. La cosa sembla que es complica. El dia està cada cop més encapotat, fa fred i, a sobre, l'aire és molt molest. El pitjor de tot és que encara em resten uns trenta quilòmetres que, amb el vent bufant de forma creuada, se'm faran molt llargs.

I així és, el dia cada cop està pitjor i comença a ploure. No ho ha fet en tot el viatge i ara, quan estic al desert del Sahara, em cau el primer xàfec del viatge. Em poso el tallavent i em preparo per patir.

El trajecte fins a Merzouga amb llargues rectes sense fi, se'm fa molt llarg. En la llunyania començo a entreveure grans formacions de dunes. Deu ser Merzouga, però encara em falta molt per arribar. I a mesura que em vaig apropant, també apareixen algunes dunes força grans a la meva esquerra.

L'esforç que haig de fer és molt gran i l'esmorzar ja el dec tenir als turmells. Necessito menjar alguna cosa perquè em sento defallit. Trobar quelcom en ruta sembla que serà impossible, així que tiro de reserves. M'aturo en un indicador de carretera on puc seure i allà mateix em menjo una mica de pa que em queda amb una llauna de tonyina amb tomàquet. No és el millor dels àpats, però com a mínim puc omplir una mica l'estómac i així arribar a Merzouga.

I just quan acabo de menjar, passa un grup de motards que s'aturen uns metres davant meu. Un d'ells s'apropa fins al punt on soc jo i es presenta. És en Jean Claude, és belga i parla un espanyol perfecte. Ha vingut a saludar-me perquè ell també fa viatges en bicicleta i s'ha sentit molt identificat en veure'm. Xerrem una bona estona, mentre els seus companys, uns metres més endavant, estan valorant si agafar un desviament a l'esquerra per anar a fins a un alberg que tenen reservat al peu de les dunes a Hassilabied, a uns set quilòmetres de Merzouga.

En Jean Claude em demana de fer-nos unes fotos perquè li vol enviar a la seva dona que també és cicloturista. Després ens acomiadem i ells afagen finalment el camí que surt a la meva esquerra. Jo tinc encara una mica més de trenta minuts fins a Merzouga. La velocitat mitja que estic portant en aquest tram final és molt lenta, la mateixa que si estigués pujant un port de muntanya, tot i que el perfil d'aquesta part és lleugerament favorable.

I, finalment, arribo a Merzouga. Avui, tot i ser una etapa totalment plana amb lleugera baixada, ha estat una de les etapes més dures que he fet durant aquests dies al Marroc. 

A l'entrada del poble, un grup d'estudiants a la porta d'un institut em reben amb crits i aplaudiments. Em fa gràcia. És com si sabessin com ha estat de dura l'etapa d'avui i m'ho prenc com un premi. 

No em resulta complicat trobar el camí al càmping, tot i que haig de preguntar quan arribo a la primera rotonda que em trobo. Dos quilòmetres després, als afores del poble, i just als peus de la gran duna Erg Chebbi, agafo un camí a la dreta que, segons veig a un cartell indicador, que em durà a l'Alberg Pyramides que també té càmping. Entro confiat al camí, que a dreta i esquerra és ple de dromedaris en fila portant turistes, i de sobte, el camí desapareix sota la sorra del desert i la bicicleta es queda completament bloquejada pel pes d'aquesta i caic a terra.   

Ha estat una caiguda ridícula i miro al voltant meu per si m'ha vist algú fent el ridícul...he, he, he. Ara ja no puc pedalar. Aixeco la bici com puc (no és gens fàcil) i intento avançar empenyent-la, però pràcticament no puc. La roda del darrere s'ensorra i no roda. Em toca, literalment, arrossegar-la uns dos-cents metres fins a pràcticament l'entrada del càmping. Això ha estat la traca final del día. És la "gran benvinguda" que em fa el desert.

La veritat és que el lloc és espectacular. Estic realment dins del desert de sorra, a les faldes de la gran duna de vint-i-dos quilòmetres de llarg que separa el Marroc d'Algèria. De fet, és l'única gran duna que hi ha al Marroc. La resta del desert del país és l'hamada, un desert de pedra i roques.

El càmping és buit. Em diuen que puc triar el lloc que vulgui per plantar la tenda. Després de donar una volta completa, decideixo plantar-la a sobre d'una plataforma de ciment que té les funcions de terrassa. Tinc una taula i quatre cadires de ferro que puc aprofitar. La veritat és que el lloc no està gens malament. I el millor de tot són les magnífiques vistes que tinc del desert. I el preu està força bé (70 dh). Suposo que estic pagant un petit sobrecost pel lloc tan turístic que és Merzouga, però el pago amb gust. No podia tenir un lloc millor per passar la nit.

Al responsable del càmping li deixo oberta la possibilitat de quedar-me un dia més a Merzouga que és una de les possibilitats que sempre he contemplat. Ho acabaré de decidir durant la tarda. Tot dependrà si puc tenir un pla maco per a demà.

La resta de la tarda la dedico, primer, a dutxar-me i rentar la roba del dia, i després a fer una incursió a peu d'uns quants centenars de metres pel desert. Realment, és increïble com és de fina la sorra i com és d'agradable trepitjar-la. Gaudeixo de l'espectacle de la posta de sol. Per sort, els núvols més negres de la tarda s'han esvaït i ha quedat una tarda força clara. 

Capvespre davant les dunes

I abans que es faci fosc, marxo en direcció al poble per comprar alguna cosa i fer un volt. Encara no ser on soparé, si al càmping o al poble. Tot dependrà del que vegi.

De camí em quedo a les fosques, però sort que porto la llanterna. Només entrar al poble trobo un petit supermercat on trobo pasta a granel i agafo un parell de iogurts i, per si de cas, alguna llauna de tonyina amb tomàquet, perquè sempre va bé tenir alguna de reserva (17 dh).

I amb la compra feta, em fico pel carrer més comercial on hi ha un munt de botigues d'artesania i restaurants on serveixen menjar local. Després d'una estona de passeig mirant botigues i preus als restaurants, em decideixo per un local que té molt bona pinta.   

Sopant a Merzouga

De primer, em demano una harira, la típica sopa marroquina, de segon una amanida per menjar quelcom fresc i, per acabar, un entrepà de pollastre amb patates fregides. I com tinc wifi al restaurant, demano un te amb menta per allargar la nit i poder dedicar una bona estona a pujar històries a Instagram i trucar a casa. Al final, el sopar em surt per 80 dh, que no està malament pel que he sopat.

Torno al càmping tard, però així i tot la terrassa d'entrada a l'alberg és plena de motoristes espanyols que no fa gaire han arribat a l'allotjament. Són un grup de set o vuit que de seguida entren a l'alberg, suposo que per sopar.

Jo em quedo fora, gaudint de la bona temperatura que fa i de la bona connexió wifi que tinc en aquesta zona. Mentre estic assegut a la taula, se m'apropa un senyor que he vist voltar per l'alberg durant la tarda. Es diu Moha, té un Toyota 4x4 i em diu, també, que es dedica a oferir excursions a les persones que s'allotgen aquí. Li dic que estic obert a escoltar propostes, però que el meu pressupost no és molt alt.

M'ofereix una excursió molt interessant de tot el dia que consisteix en una ruta pel desert visitant poblats aïllats i dinar en un d'aquests. I després, a la tarda visitar unes mines i una zona de fòssils, acabant amb una excursió completa per la zona de dunes amb el tot terreny. El pla em sembla molt interessant, però quan em diu el preu queda descartat al cent per cent. Em demana 200 € amb el dinar inclòs. I no estic disposat a gastar-me tants diners. Per sort, té una segona opció de migdia que consisteix en una ruta més petita visitant un poble típic del desert, Khamlia, habitat per descendents d'esclaus procedents de països de l'Africa subsahariana que han portat la seva música de ritmes africans d'allà. I que els veurem tocant i ballant. Després d'allà, em portarà a visitar una zona de fòssils i unes mines. I acabarem el dia, fent un "ral·li" amb el Toyota per les dunes del desert. El preu, aquest cop, és més raonable. Em demana 60 € o bé 600 dh. Són tres vegades el meu pressupost diari, però crec que aquest cop faré una excepció. És una oportunitat que no sé si podré tenir algun cop a la vida, així que li dic que d'acord i queden que sortirem a les nou del matí del mateix allotjament.

Ara ja tinc clar que demà serà el meu dia de descans, que em mereixo sobradament, així que li dic al responsable de l'alberg que em quedaré un dia més i, de propina, que demà esmorzaré a l'alberg donat que el preu (30 dh) el considero molt bo i formarà part del lot "premi" que m'he autoregalat.

I sabent que demà tinc dia de descans, allargo la nit dins l'alberg (em deixen un espai al menjador on hi ha unes butaques molt còmodes) acabant les tasques que encara em resten amb Instagram. 

 

AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 10: ER-RICH (HAMMATT MOULAY ALI CHERIF) - ERFOUD

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

DE LA VALL DEL ZIZ A LES PORTES DEL DESERT: PAISATGES DE PEL·LICULA

Dimecres 15 d'octubre de 2025

Distància: 116 km

Temps: 5h 57'

Velocitat mitjana: 19,5 km/h

Desnivell: 600 m D+ / 1.020 m D-

Avui he descansat molt bé, malgrat que els llavis em continuen fent la guitza. Em fan molt mal, tot i que em poso vaselina cada poc temps. Entre l'aire i el sol, des de pràcticament les primeres etapes, m'han deixat els llavis amb descamacions, fissures sagnants i amb molta coïssor, fins i tot, al vespre i als matins els noto inflamats. A més, avui també m'he llevat mig refredat amb força mucositat i picor a la gola. Sospito que això pot anar a més, així que hauré d'anar amb compte amb els canvis de temperatura. Segurament, tot ve de l'altra nit al Ksar Timnay Camp on vaig passar molt de fred durant la nit. De moment, opto per prendre'm un ibuprufèn per reduir les molèsties a la faringe.

De seguida que poso els peus a terra, preparo les alforges intentant col·locar cada cosa a la bossa adequada amb les coses més necessàries a la part superior de cada una.

Una mica abans de les vuit, ja soc a baix. Vull gravar i fer unes fotos de l'allotjament i dels paisatges que es veuen des d'aquí. El Sol, encara baix, ajuda al fet que els paisatges que es veuen siguin d'una bellesa realment encisadora i, fins i tot, diria que tenen un punt de marcià. 

Increïbles vistes des d'allotjament

Mentre faig les fotos i els vídeos, en Yasine m'està preparant un esmorzar molt complet. Un típic esmorzar marroquí amb una truita d'ous, pa, msemen (crepès marroquins), formatge, melmelada, olives, mel, pastissets marroquins i un te amb menta. Tot un luxe!

I abans de marxar, en Yasine em regala una bossa gran de dàtils i una petita col·lecció de minerals de la zona, tots ells etiquetats amb el seu nom corresponen. Un altre dels molts detalls del Yasine i també de l'Abdul, que acaba d'arribar. I és aquest, qui em diu que agafi una altra ampolla gran d'aigua de la neverta pel viatge. Aquest cop, li agraeixo l'oferiment, però porto tots els bidons plens i l'ampolla que vaig agafar ahir al vespre pràcticament sencera, així que li dic que no em caldrà. Si algun dia viatgeu a la zona, no dubteu a buscar aquest allotjament. Totalment recomanable en tots els sentits, i especialment pel tracte rebut. 

Preparat per començar

M'acomiado amb una abraçada a tots dos, i surto de l'allotjament a un quart de deu sabent que avui serà una de les etapes més espectaculars de la meva aventura. I els primers minuts pedalant m'ho confirmen. Tinc al davant una carretera que va resseguint les Gorges del Ziz flanquejades per muntanyes vermelloses escarpades totalment àrides sense cap bri de vegetació.

Els primers quilòmetres d'aquesta ruta ja són fascinants i el dia només acaba de començar. A cada revolt trobo una sorpresa nova que m'obliga a aturar-me i fer fotos i vídeos. 

La carretera va paral·lela a la Vall del Ziz

Pedalo bocabadat gaudint de tot el que el paisatge d'aquesta vall m'està oferint. A més, la llum del sol, reflectida a la carretera i a les muntanyes que voregen la vall, li dona, a aquelles hores de matí, un toc màgic que inunda les meves retines i m'omple d'un benestar, proper al sentiment de felicitat, per estar aquí.

De mica en mica, el paisatge de la vall es va transformant. Les palmeres i kasbahs van agafant protagonisme a la meva dreta inserides al bell mig de la vall. El recorregut és d'una bellesa aclaparadora. La llàstima és que les fotos o els vídeos no facin honor al que estic veient i sentint en primera persona.

 

Després de disset quilòmetres meravellosos, arribo a Achbaro, un petit poble de tova que marca l'inici de l'ascensió del primer i únic port del dia. Sembla que no ha de ser un port massa dur. Segons Komoot, només té cinc quilòmetres de pujada i el desnivell màxim serà del 7%, però només en un tram no massa llarg. La resta oscil·la entre el 3 i el 5%. Però la realitat és una altra. El que pensava que seria una coseta senzilla, em costa molt més del que pensava per culpa de la calor, i arribo a dalt del port amb les forces justes.

I just quan acabo de gravar un vídeo des d'allà dalt, se m'apropa per darrere un senyor vestit amb una gel·laba i un turbant de coloraines. Es diu Ibrahim, parla un bon castellà i m'explica que és un nòmada berber que es dedica a la venda de geodes i fòssils. M'ensenya unes pedres negres i altres de color mostassa per fora que un cop obertes pel mig mostren uns cristalls de quars i altres minerals de colors que em criden molt l'atenció. N'hi ha de violetes, grogues, verdes, vermelles i altres difícils de definir. Després sabré que són geodes. Realment són impressionants! No puc resistir-me i li compro una d'ametista (violeta). Finalment, després de negociar una mica, me la deixa per 50 dh. També em dona el seu telèfon (+212 662080437) per si algun familiar o amic vol venir per la zona. Ell els podria oferir allotjament en cases berbers particulars per conviure amb la gent d'aquí i, així, ajudar-los a tenir uns ingressos econòmics extres.     

L'Ibrahim i un exemple de geoda

Reprenc la ruta baixant, per l'altre vessant, el port que acabo de pujar. Són uns quatre quilòmetres i als primers revolts ja es veuen al fons les aigües turqueses de l'embassament Al Hassan Addakhil que havia vist al Google Maps prèviament i que abasteix d'aigua a Er-Rachidia que es troba a pocs quilòmetres d'allà. 

L'embassament Al Hassan Addakhil

Durant dotze quilòmetres pedalo vorejat l'embassament mentre m'aproximo al meu primer objectiu del dia. Er-Rachidia em sembla una ciutat molt gran, tot i que "només" té 100.000 habitants. De fet, travessar-la de punta a punta són exactament divuit quilòmetres. La raó és molt senzilla, tret del centre de la ciutat, la resta té una distribució totalment allargada.

Només entrar a la ciutat, surto de la carretera nacional i em fico pels carrerons adjacents per conèixer una mica les interioritats de la ciutat. El contrast és molt gran. Els carrers i avingudes principals són amples i estan molt ben urbanitzats, però, en canvi, els carrers adjacents no estan asfaltats i la pobresa es veu d'una hora lluny. Veig una botiga i m'aturo per comprar un refresc de cola, que és l'únic que em ve de gust en aquell moment. Però, malauradament, no en tenen. A més, porto prou aigua i no vull comprar-ne més perquè no se m'acabi escalfant. 

Quan torno a l'avinguda principal, trobo una botiga amb un gran rètol de Pepsi, amb la qual cosa és clar que en aquesta sí que en trobaré (4,5 dh).  A més, compro uns caramels Halls de mel i llimona que m'aniran molt bé per la gola que, com he dit abans, tinc molt irritada (8 dh).

Després de descansar uns minuts mentre em prenc la Pepsi, torno a la ruta pedalant per la llarga avinguda que travessa la ciutat. Aquesta no té res que em cridi l'atenció, excepte els fanals verds, que jalonen cada pocs metres tots els carrers i avingudes principals de la ciutat. Em semblen macos i amb un disseny propi d'una ciutat que es troba a les portes de desert.

Els fanals d'Er-Rachidia

El "passeig" per Er-Rachidia dura més d'una hora, donat que, com he comentat abans, de punta a punta hi ha més de divuit quilòmetres. I quan soc materialment fora de la ciutat, porto ja seixanta quilòmetres fets i penso que aviat hauré de fer una aturada per dinar. Avui, en principi, menjaré una mica de pa que porto amb els ous que vaig bullir ahir a la cuina de m'allotjament. Un cop fora de la ciutat, connecto el "radar" a la cerca d'un lloc amb ombra on poder dinar i potser, ara sí, aconseguir una mica d'aigua fresca.

A l'altura de Meski, quan porto seixanta-sis quilòmetres d'etapa, trobo un lloc que em crida molt l'atenció. En concret, és una gerra gegant de fang que emmagatzema aigua fresca procedent d'un pou proper i que serveix de font per beure. De fet, hi ha unes tasses de color rosa penjades que la gent utilitza per beure. Un parell de nois joves marroquins que passen per allà en bicicleta s'aturen a beure aigua. Jo estic temptat a fer-ho també, però no em refio gaire. De fet, primer inspecciono d'on procedeix aquesta aigua i observo que aquesta surt d'un pou que hi ha just per darrere. Se sent un motor que deu ser una bomba extractora. Finalment, per prudència i evitar emmalaltir, només em remullo el cap amb l'aigua i passo d'omplir els bidons. 

Gerra gegant per beure a Meski 

Per sort, un quilòmetre després, a la cruïlla de la RN10 amb la RN17, trobo un lloc amb porxo on m'aturo. Hi ha una petita botiga on venen de tot i, al costat, una cafeteria. 

Compro una ampolla d'aigua, que no em surt barata (9 dh), i m'instal·lo a una taula que hi ha al porxo. El menú del dia és un pa marroquí amb dos ous durs i de postres una poma que encara em queda de fa un parell de dies. Avui toca reduir les despeses per tal que la mitjana total del viatge s'apropi als 20 € diaris, que és el meu objectiu. Els darrers dies m'he passat una mica, així que m'haig d'estrènyer el cinturó.

En aquest punt estic exactament a cinquanta-nou quilòmetres d'Erfoud, tot i que probablement acamparé una mica abans perquè tinc un possible càmping controlat abans d'entrar a aquesta ciutat que és la veritable antesala del desert.

Els següents deu quilòmetres no tenen res d'especial: llargues rectes, paisatges àrids amb molt poca o nul·la vegetació i un recorregut amb una lleu tendència a baixar, amb la qual cosa puc imprimir una velocitat mitjana força bona.

I quan estic pensant que aquesta part del recorregut és força avorrida, la sorpresa arriba. Quan porto setanta-sis quilòmetres i tinc completament oblidada la Vall del Ziz des d'abans d'Er-Rachidia. A la meva dreta apareix de nou, en tota la seva immensitat, l'oasi de la Vall del Ziz en el fons d'un profund canyó esquitxat de típics pobles de tova, com Zouala, Zwiwia, Ksar Jdid o Aoufous. Paro en sec la bicicleta i m'adono que, en realitat, el recorregut de l'etapa d'avui ha anat resseguint en paral·lel aquesta vall a una distància variable i sempre invisible als meus ulls. 

Els següents vint-i-cinc quilòmetres són de nou espectaculars. Tota l'estona vaig en paral·lel a aquest impressionant oasi. Primer ho faig des d'una considerable alçada i, progressivament, vaig baixant fins que literalment transito per l'interior de la vall, encaixonat en el canyó i amb les palmeres a tocar.

La festa pels sentits s'acaba al quilòmetre cent cinc, quan de sobte desapareixen les palmeres. Travesso el riu Ziz deixant-lo a la meva esquerra i durant una mitja hora, a banda i banda de la carretera, només tinc la famosa hamada, que és un desert pla de pedres i roques, tot i que a dreta i esquerra de la carretera puc veure, no massa lluny, algunes dunes ataronjades d'una mida considerable. Ara sí que puc dir que estic entrant al desert. 

I just quan estic entrant en un gran oasi de palmeres, arribo al poble d'Arab Sebbah Ziz, que es troba a uns tres quilòmetres de la coneguda ciutat d'Erfoud. A l'entrada d'aquest petit poble es troba el càmping Karla, que és on passaré la nit per un preu de 100 dh, més car del que he pagat en càmpings anteriors.

M'instal·lo sota una cabana

Al càmping hi ha uns quants vehicles, majoritàriament motos, que participen en el Ral·li del Marroc, i em criden l'atenció un parell de cotxes de l'equip KTM, la mateixa marca de la meva bicicleta. I entre els participants hi ha parella catalana-marroquina de Berga que estan fent l'assistència d'un pilot privat hongarès amb els quals faré amistat.

Després de plantar la tenda sota una cabana amb el terra de mosaic, donat que tot el càmping és ple de graveta que seria molt incòmoda per dormir, em dutxo i m'afaito, i ja després rento les peces de roba que he fet servir avui a l'etapa, és a dir, samarreta, culotte i mitjons. Durant la bugada és quan contacto amb el noi de Berga que s'interessa per la meva aventura i jo per la seva, que també em resulta molt interessant.

I amb els deures d'higiene fets, surto del càmping quan el sol ja s'ha amagat per l'horitzó per buscar una botiga i comprar el que necessito per sopar i esmorzar. Trigo un quart d'hora en arribar a la primera botiga que trobo i ja és fosc. Torno a comprar ous, donat que és una font de proteïna bàsica donat que no estic menjant gaire carn ni peix, així com una ampolla d'aigua gran, uns iogurts, una peça de pa i un paquet de galetes. En total 20 dh. 

Torno al càmping per la carretera que no té gens d'il·luminació. Sort que he pensat en aquesta possibilitat i porto una llanterna que m'ajuda a veure per on passo i, encara més important, fer-me visible davant dels cotxes i motos que circulen per la carretera.

Quan arribo de nou al càmping, ja és hora de preparar el sopar, per la qual cosa m'instal·lo amb tot el que necessito (menjar, estris de cuina, carregadors i roba d'abril perquè comença a refrescar) a una de les taules que hi ha fora de recepció perquè té llum (la resta del càmping és força fosc) i, a més, m'arriba millor el wifi. 

Mentre vaig bullint els ous, em dedico a editar vídeos i fotos i pujar-los a Instagram. Després cuino una mica de pasta a la qual li afegiré tonyina amb tomàquet i un dels ous que he bullit. L'altre me'l guardo per l'esmorzar de demà.

La nit no dona per gaire més, excepte trucar a casa. La resta del càmping ja està en silenci. Molts dels participants en el ral·li s'han de llevar d'hora, així que un cop recollit i net tot, em fico a la tenda per dormir. Avui el dia ha estat llarg i em noto cansat. Demà m'espera l'arribada a la gran duna d'Erg Chebbi a Merzouga, de la qual guardo un grandíssim record de quan vaig estar aquí fa vint-i-set anys. En tinc moltes ganes!