AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 9: ZAIDA (KSAR TIMNAY CAMP) - ER-RICH (HAMMATT MOULAY ALI CHERIF)

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

ATROPELLAMENT MORTAL ANANT CAP A LA VALL DEL ZIZ

Dimarts 14 d'octubre de 2025

Distància: 114 km

Temps: 6h 24'

Velocitat mitjana: 17,8 km/h

Desnivell: 760 m D+ / 1.000 m D-

La nit ha estat molt freda. La més freda que recordo dormint a la tenda, i no només durant aquest viatge, sinó en tots els que porto fets. De matinada, no recordo a quina hora, mig em desperto pelat de fred i m'haig de posar les malles, la dessuadora i, finalment, el "plomes". Només així aconsegueixo escalfar-me i refer-me per poder dormir fins a l'hora de llevar-me. 

I segurament pel tema del fred i al fet que ahir vaig anar a dormir molt tard, crec que sobre la una de la matinada, em desperto molt tard respecte a altres dies. En concret, em llevo a dos quarts de vuit. La temperatura ha pujat una mica, però no gaire, i continuo amb el "plomes" posat mentre esmorzo i després durant la recollida del campament.

A dos quarts de deu surto del càmping per afrontar la novena etapa de la meva aventura. Ràpidament, enfilo direcció Er-Rich que és l'objectiu d'avui, o millor dit, uns quilòmetres més enllà. Avui tinc la intenció de fer acampada lliure a una caserna abandonada que es troba a uns dotze quilòmetres passada la ciutat. Segons he pogut veure a YouTube en un canal d'un cicloturista que va passar per aquí, aquest lloc està molt bé i té unes vistes sobre el riu Ziz i la seva vall espectaculars. 

Els primers trenta-vuit quilòmetres són relativament fàcils i això em permet pedalar molt de pressa a les llargues rectes que tinc durant la primera part de l'etapa. El paisatge, malgrat que no hi ha absolutament res, i amb el cel blau sense núvols que contrasta amb les planures d'un marró fosc, gairebé negre, i les muntanyes que es retallen al fons, és meravellós per la seva simplicitat.

Llargues rectes per começar el matí

Quan porto vint quilòmetres, arribo a Midelt, la capital de la producció de pomes de la regió i de la qual guardo bons records de quan vaig venir fa vint-i-set anys. Recordo que vam recollir a un noi a la carretera que feia autostop i el vam portar fins aquí. I un cop a la seva ciutat, em va convidar a entrar a casa seva per fer una permuta entre el polo de voluntari de les Olimpíades de Barcelona '92 que portava posat (en tenia tres d'iguals) i un mocador tuareg de color blau anyil que encara guardo a casa.

Midelt amb el símbol d'una poma en lloc del cor

A Midelt tinc previst buscar una oficina bancària per canviar euros per dírhams, ja que els primers 200 € que vaig canviar ja van minvant i, en previsió del que ha de venir, m'estimo canviar 100 € més. M'aturo a la primera oficina que trobo que té un rètol de canvi de moneda. És una oficina de Poste Maroc. El canvi es fa ràpidament i, de moment, és on he tret la millor ràtio, en concret per 1 € em donen 10,35 dh. A l'aeroport va ser d'1:10,20 i a Fes d'1:10,30. Així que content. A Midelt ja no faig res més i continuo la ruta amb l'objectiu de recuperar una mica de temps perdut al matí. 

Quan fa més de dues hores i mitja de ruta, travesso una zona de producció de pomes i això es tradueix en el fet que, a banda i banda de la carretera, hi ha desenes i desenes de parades de pomes totes seguides. I no sé per què, m'aturo a la darrera parada de la llarga filera. Bé, la raó sí que la sé. Suposo que la gent, s'atura sempre a les primeres parades i gairebé mai a les últimes. I per aquest motiu, decideixo comprar unes pomes a la darrera parada. Compro quatre pomes per 2 dh (20 cts. d'euro).

I poc després, quan porto ja trenta-vuit quilòmetres fets, comença la llarga pujada de l'únic port del dia que té una llargada de deu quilòmetres i que, a priori, no sembla massa dura amb uns pendents que van del 4% a un màxim del 7%, segons he vist a Komoot.

Certament, la pujada no és molt dura si la comparem a les d'altres dies, però avui se'm fa bola per culpa de la calor i de l'aire que bufa de cara d'ençà que he sortit de Midelt. Però durant la llarga pujada, tinc una petita alegria que m'anima el matí.

En un moment donat, sento aproximar-se un vehicle que pel soroll que fa sembla un vehicle gran, com un camió o un autobús. I quan està a punt d'avançar-me, comença a tocar el clàxon de forma repetida. En un primer moment, m'espanto una mica i faig una petita ziga-zaga amb la bicicleta, però quan el vehicle passa pel meu costat, veig que és l'autocaravana 4x4 de color taronja de la família alemanya amb la qual he tingut dues trobades anteriorment (la primera a l'àrea de servei entre Ouazzane i Fes, i la segona en ple Parc Nacional d'Ifrane). Els saludo amb la mà mentre s'allunyen i els perdo de vista en un dels molts revolts de la carretera. Quina il·lusió tornar-los a trobar!

I després de més d'una hora i mitja d'ascensió quan falten vint minuts per a les dues, arribo a dalt del port Tizi n'Talghamt de 1.990 msnm. 

Al Tizi N'Talghamt

A dalt esperava trobar-me algun lloc per fer una breu aturada i prendre'm alguna cosa, com una Coca-Cola que em ve molt de gust, però l'únic edifici que hi ha allà a dalt està tancat. Així que, després de la foto de rigor, començo la llarga baixada amb l'esperança de trobar algun lloc aviat per dinar.

La baixada no és tan fantàstica com esperava. La carretera de l'ascensió i els primers quilòmetres de baixada tenen un asfalt impecable amb un voral asfaltat i ample, però aviat aquesta carretera passa a tenir un amb graveta solta que és un pèl perillós si t'has d'apropar molt a la dreta. A més l'aire de cara no ajuda a baixar més de pressa que és el que em ve de gust ara.

Quan no fa gaire que estic baixant, em trobo al mig de la carretera un atropellament mortal. Fa poc que ha passat. Hi ha un parell o tres de cotxes aturats i un vehicle de la policia que acaba d'arribar. A la meva banda de la carretera hi ha un cos a terra cobert per una manta i al costat una gorra i unes xancletes. M'aturo a uns metres, just al costat del cotxe que ha atropellat a aquesta persona. El cotxe té marques clares d'un impacte frontolateral. El noi, d'uns trenta i pocs anys, està parlant per telèfon. L'escena em deixa molt mal cos. No puc entendre com a una recta tan llarga i amb bona visibilitat es pot atropellar a algú. No puc evitar pensar en aquella pobra persona que, en un tres i no res, ha perdut la vida de la manera més idiota.  

Allà no faig res i no tinc gens interés a veure com aixequen el cadàver, així que marxo del lloc en direcció a una mena de bar-restaurant que he vist anunciat fa poc a la carretera. Es troba a uns cinc-sis quilòmetres d'aquí, aproximadament.

 

Deixo enrere l'accident mortal amb la sensació que en qualsevol moment, per un error fatal, qualsevol persona pot perdre la vida i, això, em fa ser més conscient que no haig de baixar mai la guàrdia, especialment, quan vaig en bicicleta. 

Però no puc estar donant-li voltes a l'accident tot el dia, així que em concentro en el que tinc al davant i al meu entorn, intentant gaudir de tot el que vaig descobrint a cada quilòmetre de l'aventura, com la imponent vall desèrtica on em trobo actualment. Així i tot, ara toca trobar un lloc per dinar i espero que estigui obert el que he vist anunciat fa una estona, perquè a l'etapa d'avui no he vist gaires llocs on parar i el següent poble està encara una mica lluny.

Per sort, a dos quarts de tres trobo obert el cafè-restaurant. Està just al costat d'una benzinera. Es diu N'Zala i no hi ha ningú, excepte una taula de tres homes, un dels quals és el propietari (ho sabré més tard). Tinc la possibilitat de dinar a la terrassa o fer-ho a dins, i opto per aquesta darrera opció. Necessito una mica d'ombra i un lloc fresc.

De menú, no tinc gaires opcions per triar i al final em decanto per una amanida marroquina de primer, que és potser el plat que menys m'agrada dels que he tastat al Marroc. Aquesta amanida, bàsicament, és una barreja de pebrot, tomàquet, cogombre i ceba (i potser alguna cosa més), tot tallat molt menut. No li veig gaire la gràcia, però em convé menjar una mica d'hortalisses fresques que si no és d'aquesta manera, no en menjaria. I de segon, com sempre, un tajine de pollastre amb verdures i patates fregides. I per acabar, un clàssic te amb menta. Tot plegat, amb una ampolla d'aigua gran i el pa (que mai falta), em costa 70 dh. Força bé. 

Amanida marroquina

Arribo a Er-Rich al voltant d'un quart de sis i necessito trobar una botiga per comprar una mica de menjar per sopar i esmorzar donat que penso fer acampada lliure a una caserna abandonada que tinc localitzada. No em sobra el temps i la carretera no passa pel mig de la ciutat. M'aturo a la cruïlla de l'avinguda que porta cap al centre d'Er-Rich per mirar a Google Maps on trobar un petit mercat o una botiga a prop del punt on soc. En aquest moment, passa al meu costat un senyor gran amb bicicleta que s'atura per preguntar-me si necessito alguna cosa. Li comento que necessito comprar una mica de menjar i que estic buscant la botiga més propera.

El senyor em diu que l'acompanyi, que em portarà a una que coneix i està molt a prop. I efectivament, en pocs minuts estic a una botiga de conveniència on venen de tot, però també té una terrassa on la gent està prenent te amb menta, i fins i tot, serveixen harira (una sopa marroquina molt típica amb fideus i cigrons).

La meva sorpresa és que el senyor que m'ha portat fins allà em diu si em ve de gust una harira. Potser no és la millor hora del dia per menjar-ne una, ni tinc tot el temps del món, però no puc rebutjar el seu oferiment.

Li dono les gràcies de forma molt afectuosa, abans que ell marxi d'allà. Jo em quedo dins l'establiment i em menjo la harira que m'entra d'allò més bé. Mentre me la vaig menjant, li vaig dient al senyor de botiga el que necessito comprar. Bàsicament, uns iogurts, uns ous, pa, aigua i un parell de plàtans (21 dh).

Sortint d'Er-Rich poso el meu radar particular en marxa, perquè tinc visualitzat el camí que haig d'agafar per arribar a la caserna i no me'l vull deixar enrere. Sé que es troba a uns dotze quilòmetres i la tarda avança sense pausa. No vull quedar-me sense llum abans d'arribar al punt d'acampada, així que pedalo amb energia i decisió. Però quan m'estic apropant al punt on hauria de trobar el camí que porta a la caserna abandonada, veig que tota aquella zona de la carretera està en obres amb desviaments que em despisten totalment. Potser per les presses per l'hora que és i em queda poca estona de sol, decideixo no complicar-me la vida, passar de la caserna i avançar perquè recordo que pocs quilòmetres després trobaré un càmping. 

I just quan estic passant per un poble, que es diu Ait Ali Oussou, un senyor que està a punt de pujar a un cotxe, em crida a distància i em pregunta si soc espanyol (quin ull té!!) i em diu en un bon castellà quelcom d'un allotjament. No m'aturo i continuo amb la idea de buscar el càmping. Però al cap de poc, el seu vehicle m'avança tocant el clàxon i s'atura una desena de metres més endavant. Baixa del pick-up i m'atura amb un senyal. Per cortesia m'aturo i m'explica que té un alberg que es troba a un parell de quilòmetres a la mateixa carretera. Li dic que tinc intenció d'anar al càmping, i em diu que si vull acampar també ho puc fer al seu alberg. Té l'opció d'habitacions, però si no em convencen puc acampar gratis allà. Em convida que m'aturi allà i li doni un cop d'ull abans de seguir al càmping. L'alberg es diu Imane, com la seva filla que té una discapacitat de naixement i viu a Holanda amb la seva mare. Em dona un parell d'indicacions sobre com trobar fàcilment l'alberg. Ell anirà també, però arribarà després, perquè abans ha de fer alguna cosa.

Li dic que d'acord, que pararé al seu alberg i que li donaré una ullada. I així ho faig. En poc menys de deu minuts, trobo fàcilment el seu alberg a l'esquerra de la carretera. No hi ha res al seu voltant, i el nom es veu d'una hora lluny. En realitat, tècnicament, no és un alberg si no més aviat un Gite d'Étape, segons consta al rètol de l'entrada. Deixo la bicicleta al porxo i el que veig m'agrada. Quan intento explicar a la persona que surt a rebre'm que vinc de part del propietari a donar una ullada al lloc, veig que per darrere arriba l'Abdul, que és com es diu el seu propietari.

L'Abdul, marroquí que va emigrar fa molts anys a Holanda, em convida a passar i m'ensenya les instal·lacions: el menjador, la barra del bar, la cuina i, al pis de dalt, les habitacions molt espaioses i totes amb dos o tres llits dobles amb bany privat, i les terrasses. La veritat és que el lloc està molt bé, però falta saber el preu. Ell insisteix en el fet que si em sembla car, puc plantar la tenda a una de les terrasses. Finalment, quan li pregunto el preu, em demana 250 dh per l'habitació amb l'esmorzar inclòs. No és car, però li dic que aquesta quantitat és superior al meu pressupost diari i que no m'ho puc permetre. Davant d'això, em va una nova oferta i em diu que em puc quedar per 200 dh amb l'esmorzar. M'ho rumio uns segons. Si partint de la base que qualsevol esmorzar ja val uns 30 ó 40 dh, això fa que dormir aquí em surti per 160 dh. Només uns 60 dh més que qualsevol dels hostels en els que he estat. I aquí tinc bany privat, wifi a tot arreu i, a sobre, estaré sol perquè no hi ha cap hoste més allotjat. La decisió la prenc en pocs segons. Em quedo una de les habitacions i, com em deixen triar, agafo la més gran amb tres llits de matrimoni. "Tant per tant, sabates grosses", penso.

La meva habitació triple

M'instal·lo a l'habitació triada, em dutxo i, després, baixo a la terrassa de l'entrada a prendre'm el te amb menta amb el que em volen donar la benvinguda. Quin relax! Estic sol amb l'assistència del Yasine, un noi jove d'uns vint-i-cinc anys, més o menys, molt educat. L'Abdul ha de marxar i em desitja una bona estança. També em diu que puc agafar tota l'aigua que necessiti de la nevera del menjador. Bonic detall!

Un cop m'he pres el te amb menta, li pregunto al Yasine si puc bullir uns ous que he comprat a Er-Rich amb el fogonet a la terrassa. Em diu que faci servir la cuina de l'allotjament i m'acompanya per explicar-me com funciona tot. Un altre gran detall!

El que resta de la tarda la comparteixo amb el Yasine a la terrassa. Parlem de les nostres famílies, de la seva feina, del meu viatge, de hobbies i moltes altres coses. I a les vuit del vespre, en Yasine em porta de la cuina una harira (la segona del dia) i un bon plat de dàtils. Una altra sorpresa agradable. Li agraeixo molt i decideixo que aprofitaré el moment per sopar i que la harira em servirà d'entrant. 

Després de sopar, en Yasine, en un altre gest d'hospitalitat, em porta un altre te amb menta. Quin tipus més gran!

Continuem una estona més xerrant allà, fins que em diu que s'ha d'anar a dormir perquè demà ha de matinar. I abans de marxar, em pregunta a quina hora vull que em serveixin demà l'esmorzar. Crec que les vuit serà una bona hora. Ens desitgem una bona nit, i em quedo allà sol. Estic una bona estona editant i pujant històries a Instagram, fins que el mòbil em diu que ja no té més capacitat d'emmagatzematge. Ostres! Això és un problema greu i haig de trobar la solució perquè tinc encara molts dies de viatge i necessito continuar fent fotos i vídeos d'aquesta aventura.

Amb aquesta preocupació, pujo a la meva habitació mentre li dono voltes a com solucionar aquest problema. No sé ben bé que fer per alliberar espai al meu mòbil. He esborrat totes les aplicacions que no faig servir, he pujat totes les fotos i videos al Drive i, a continuació, ho esborro tot del mòbil, i tot i així, l'espai d'emmagatzematge canvia molt poc. No entenc que està passant. Finalment, quan estic a punt de llençar la tovallola abans d'anar a dormir, trobo trastejant en el mòbil que hi ha una carpeta temporal que no havia vist mai, on van a parar les fotos i vídeos esborrats durant trenta dies. Aquí estava el problema! Per molt que esborrés totes les imatges, aquestes continuaven al meu dispositiu. De fet, m'imaginava que això havia d'anar així, però havia estat incapaç de trobar aquesta carpeta al meu iPhone. Ara si, un cop esborrat tot el material d'aquesta carpeta, l'espai d'emmagatzematge tornava a ser gran. Quin descans!!