AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 10: ER-RICH (HAMMATT MOULAY ALI CHERIF) - ERFOUD

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

DE LA VALL DEL ZIZ A LES PORTES DEL DESERT: PAISATGES DE PEL·LICULA

Dimecres 15 d'octubre de 2025

Distància: 116 km

Temps: 5h 57'

Velocitat mitjana: 19,5 km/h

Desnivell: 600 m D+ / 1.020 D-

Avui he descansat molt bé, malgrat que els llavis em continuen fent la guitza. Em fan molt mal, tot i que em poso vaselina cada poc temps. Entre l'aire i el sol, des de pràcticament les primeres etapes, m'han deixat els llavis amb descamacions, fissures sagnants i amb molta coïssor, fins i tot, al vespre i als matins els noto inflamats. A més, avui també m'he llevat mig refredat amb força mucositat i picor a la gola. Sospito que això pot anar a més, així que hauré d'anar amb compte amb els canvis de temperatura. Segurament, tot ve de l'altra nit al Ksar Timnay Camp on vaig passar molt de fred durant la nit. De moment, opto per prendre'm un ibuprufèn per reduir les molèsties a la faringe.

De seguida que poso els peus a terra, preparo les alforges intentant col·locar cada cosa a la bossa adequada amb les coses més necessàries a la part superior de cada una.

Una mica abans de les vuit, ja soc a baix. Vull gravar i fer unes fotos de l'allotjament i dels paisatges que es veuen des d'aquí. El Sol, encara baix, ajuda al fet que els paisatges que es veuen siguin d'una bellesa realment encisadora i, fins i tot, diria que tenen un punt de marcià. 

Increïbles vistes des d'allotjament

Mentre faig les fotos i els vídeos, en Yasine m'està preparant un esmorzar molt complet. Un típic esmorzar marroquí amb una truita d'ous, pa, msemen (crepès marroquins), formatge, melmelada, olives, mel, pastissets marroquins i un te amb menta. Tot un luxe!

I abans de marxar, en Yasine em regala una bossa gran de dàtils i una petita col·lecció de minerals de la zona, tots ells etiquetats amb el seu nom corresponen. Un altre dels molts detalls del Yasine i també de l'Abdul, que acaba d'arribar. I és aquest, qui em diu que agafi una altra ampolla gran d'aigua de la neverta pel viatge. Aquest cop, li agraeixo l'oferiment, però porto tots els bidons plens i l'ampolla que vaig agafar ahir al vespre pràcticament sencera, així que li dic que no em caldrà. Si algun dia viatgeu a la zona, no dubteu a buscar aquest allotjament. Totalment recomanable en tots els sentits, i especialment pel tracte rebut. 

Preparat per començar

M'acomiado amb una abraçada a tots dos, i surto de l'allotjament a un quart de deu sabent que avui serà una de les etapes més espectaculars de la meva aventura. I els primers minuts pedalant m'ho confirmen. Tinc al davant una carretera que va resseguint les Gorges del Ziz flanquejades per muntanyes vermelloses escarpades totalment àrides sense cap bri de vegetació.

Els primers quilòmetres d'aquesta ruta ja són fascinants i el dia només acaba de començar. A cada revolt trobo una sorpresa nova que m'obliga a aturar-me i fer fotos i vídeos. 

La carretera va paral·lela a la Vall del Ziz

Pedalo bocabadat gaudint de tot el que el paisatge d'aquesta vall m'està oferint. A més, la llum del sol, reflectida a la carretera i a les muntanyes que voregen la vall, li dona, a aquelles hores de matí, un toc màgic que inunda les meves retines i m'omple d'un benestar, proper al sentiment de felicitat, per estar aquí.

De mica en mica, el paisatge de la vall es va transformant. Les palmeres i kasbahs van agafant protagonisme a la meva dreta inserides al bell mig de la vall. El recorregut és d'una bellesa aclaparadora. La llàstima és que les fotos o els vídeos no facin honor al que estic veient i sentint en primera persona.

 

Després de disset quilòmetres meravellosos, arribo a Achbaro, un petit poble de tova que marca l'inici de l'ascensió del primer i únic port del dia. Sembla que no ha de ser un port massa dur. Segons Komoot, només té cinc quilòmetres de pujada i el desnivell màxim serà del 7%, però només en un tram no massa llarg. La resta oscil·la entre el 3 i el 5%. Però la realitat és una altra. El que pensava que seria una coseta senzilla, em costa molt més del que pensava per culpa de la calor, i arribo a dalt del port amb les forces justes.

I just quan acabo de gravar un vídeo des d'allà dalt, se m'apropa per darrere un senyor vestit amb una gel·laba i un turbant de coloraines. Es diu Ibrahim, parla un bon castellà i m'explica que és un nòmada berber que es dedica a la venda de geodes i fòssils. M'ensenya unes pedres negres i altres de color mostassa per fora que un cop obertes pel mig mostren uns cristalls de quars i altres minerals de colors que em criden molt l'atenció. N'hi ha de violetes, grogues, verdes, vermelles i altres difícils de definir. Després sabré que són geodes. Realment són impressionants! No puc resistir-me i li compro una d'ametista (violeta). Finalment, després de negociar una mica, me la deixa per 50 dh. També em dona el seu telèfon (+212 662080437) per si algun familiar o amic vol venir per la zona. Ell els podria oferir allotjament en cases berbers particulars per conviure amb la gent d'aquí i, així, ajudar-los a tenir uns ingressos econòmics extres.     

L'Ibrahim i un exemple de geoda

Reprenc la ruta baixant, per l'altre vessant, el port que acabo de pujar. Són uns quatre quilòmetres i als primers revolts ja es veuen al fons les aigües turqueses de l'embassament Al Hassan Addakhil que havia vist al Google Maps prèviament i que abasteix d'aigua a Er-Rachidia que es troba a pocs quilòmetres d'allà. 

L'embassament Al Hassan Addakhil

Durant dotze quilòmetres pedalo vorejat l'embassament mentre m'aproximo al meu primer objectiu del dia. Er-Rachidia em sembla una ciutat molt gran, tot i que "només" té 100.000 habitants. De fet, travessar-la de punta a punta són exactament divuit quilòmetres. La raó és molt senzilla, tret del centre de la ciutat, la resta té una distribució totalment allargada.

Només entrar a la ciutat, surto de la carretera nacional i em fico pels carrerons adjacents per conèixer una mica les interioritats de la ciutat. El contrast és molt gran. Els carrers i avingudes principals són amples i estan molt ben urbanitzats, però, en canvi, els carrers adjacents no estan asfaltats i la pobresa es veu d'una hora lluny. Veig una botiga i m'aturo per comprar un refresc de cola, que és l'únic que em ve de gust en aquell moment. Però, malauradament, no en tenen. A més, porto prou aigua i no vull comprar-ne més perquè no se m'acabi escalfant. 

Quan torno a l'avinguda principal, trobo una botiga amb un gran rètol de Pepsi, amb la qual cosa és clar que en aquesta sí que en trobaré (4,5 dh).  A més, compro uns caramels Halls de mel i llimona que m'aniran molt bé per la gola que, com he dit abans, tinc molt irritada (8 dh).

Després de descansar uns minuts mentre em prenc la Pepsi, torno a la ruta pedalant per la llarga avinguda que travessa la ciutat. Aquesta no té res que em cridi l'atenció, excepte els fanals verds, que jalonen cada pocs metres tots els carrers i avingudes principals de la ciutat. Em semblen macos i amb un disseny propi d'una ciutat que es troba a les portes de desert.

Els fanals d'Er-Rachidia

El "passeig" per Er-Rachidia dura més d'una hora, donat que, com he comentat abans, de punta a punta hi ha més de divuit quilòmetres. I quan soc materialment fora de la ciutat, porto ja seixanta quilòmetres fets i penso que aviat hauré de fer una aturada per dinar. Avui, en principi, menjaré una mica de pa que porto amb els ous que vaig bullir ahir a la cuina de m'allotjament. Un cop fora de la ciutat, connecto el "radar" a la cerca d'un lloc amb ombra on poder dinar i potser, ara sí, aconseguir una mica d'aigua fresca.

A l'altura de Meski, quan porto seixanta-sis quilòmetres d'etapa, trobo un lloc que em crida molt l'atenció. En concret, és una gerra gegant de fang que emmagatzema aigua fresca procedent d'un pou proper i que serveix de font per beure. De fet, hi ha unes tasses de color rosa penjades que la gent utilitza per beure. Un parell de nois joves marroquins que passen per allà en bicicleta s'aturen a beure aigua. Jo estic temptat a fer-ho també, però no em refio gaire. De fet, primer inspecciono d'on procedeix aquesta aigua i observo que aquesta surt d'un pou que hi ha just per darrere. Se sent un motor que deu ser una bomba extractora. Finalment, per prudència i evitar emmalaltir, només em remullo el cap amb l'aigua i passo d'omplir els bidons. 

Gerra gegant per beure a Meski 

Per sort, un quilòmetre després, a la cruïlla de la RN10 amb la RN17, trobo un lloc amb porxo on m'aturo. Hi ha una petita botiga on venen de tot i, al costat, una cafeteria. 

Compro una ampolla d'aigua, que no em surt barata (9 dh), i m'instal·lo a una taula que hi ha al porxo. El menú del dia és un pa marroquí amb dos ous durs i de postres una poma que encara em queda de fa un parell de dies. Avui toca reduir les despeses per tal que la mitjana total del viatge s'apropi als 20 € diaris, que és el meu objectiu. Els darrers dies m'he passat una mica, així que m'haig d'estrènyer el cinturó.

En aquest punt estic exactament a cinquanta-nou quilòmetres d'Erfoud, tot i que probablement acamparé una mica abans perquè tinc un possible càmping controlat abans d'entrar a aquesta ciutat que és la veritable antesala del desert.

Els següents deu quilòmetres no tenen res d'especial: llargues rectes, paisatges àrids amb molt poca o nul·la vegetació i un recorregut amb una lleu tendència a baixar, amb la qual cosa puc imprimir una velocitat mitjana força bona.

I quan estic pensant que aquesta part del recorregut és força avorrida, la sorpresa arriba. Quan porto setanta-sis quilòmetres i tinc completament oblidada la Vall del Ziz des d'abans d'Er-Rachidia. A la meva dreta apareix de nou, en tota la seva immensitat, l'oasi de la Vall del Ziz en el fons d'un profund canyó esquitxat de típics pobles de tova, com Zouala, Zwiwia, Ksar Jdid o Aoufous. Paro en sec la bicicleta i m'adono que, en realitat, el recorregut de l'etapa d'avui ha anat resseguint en paral·lel aquesta vall a una distància variable i sempre invisible als meus ulls. 

Els següents vint-i-cinc quilòmetres són de nou espectaculars. Tota l'estona vaig en paral·lel a aquest impressionant oasi. Primer ho faig des d'una considerable alçada i, progressivament, vaig baixant fins que literalment transito per l'interior de la vall, encaixonat en el canyó i amb les palmeres a tocar.

La festa pels sentits s'acaba al quilòmetre cent cinc, quan de sobte desapareixen les palmeres. Travesso el riu Ziz deixant-lo a la meva esquerra i durant una mitja hora, a banda i banda de la carretera, només tinc la famosa hamada, que és un desert pla de pedres i roques, tot i que a dreta i esquerra de la carretera puc veure, no massa lluny, algunes dunes ataronjades d'una mida considerable. Ara sí que puc dir que estic entrant al desert. 

I just quan estic entrant en un gran oasi de palmeres, arribo al poble d'Arab Sebbah Ziz, que es troba a uns tres quilòmetres de la coneguda ciutat d'Erfoud. A l'entrada d'aquest petit poble es troba el càmping Karla, que és on passaré la nit per un preu de 100 dh, més car del que he pagat en càmpings anteriors.

M'instal·lo sota una cabana

Al càmping hi ha uns quants vehicles, majoritàriament motos, que participen en el Ral·li del Marroc, i em criden l'atenció un parell de cotxes de l'equip KTM, la mateixa marca de la meva bicicleta. I entre els participants hi ha parella catalana-marroquina de Berga que estan fent l'assistència d'un pilot privat hongarès amb els quals faré amistat.

Després de plantar la tenda sota una cabana amb el terra de mosaic, donat que tot el càmping és ple de graveta que seria molt incòmoda per dormir, em dutxo i m'afaito, i ja després rento les peces de roba que he fet servir avui a l'etapa, és a dir, samarreta, culotte i mitjons. Durant la bugada és quan contacto amb el noi de Berga que s'interessa per la meva aventura i jo per la seva, que també em resulta molt interessant.

I amb els deures d'higiene fets, surto del càmping quan el sol ja s'ha amagat per l'horitzó per buscar una botiga i comprar el que necessito per sopar i esmorzar. Trigo un quart d'hora en arribar a la primera botiga que trobo i ja és fosc. Torno a comprar ous, donat que és una font de proteïna bàsica donat que no estic menjant gaire carn ni peix, així com una ampolla d'aigua gran, uns iogurts, una peça de pa i un paquet de galetes. En total 20 dh. 

Torno al càmping per la carretera que no té gens d'il·luminació. Sort que he pensat en aquesta possibilitat i porto una llanterna que m'ajuda a veure per on passo i, encara més important, fer-me visible davant dels cotxes i motos que circulen per la carretera.

Quan arribo de nou al càmping, ja és hora de preparar el sopar, per la qual cosa m'instal·lo amb tot el que necessito (menjar, estris de cuina, carregadors i roba d'abril perquè comença a refrescar) a una de les taules que hi ha fora de recepció perquè té llum (la resta del càmping és força fosc) i, a més, m'arriba millor el wifi. 

Mentre vaig bullint els ous, em dedico a editar vídeos i fotos i pujar-los a Instagram. Després cuino una mica de pasta a la qual li afegiré tonyina amb tomàquet i un dels ous que he bullit. L'altre me'l guardo per l'esmorzar de demà.

La nit no dona per gaire més, excepte trucar a casa. La resta del càmping ja està en silenci. Molts dels participants en el ral·li s'han de llevar d'hora, així que un cop recollit i net tot, em fico a la tenda per dormir. Avui el dia ha estat llarg i em noto cansat. Demà m'espera l'arribada a la gran duna d'Erg Chebbi a Merzouga, de la qual guardo un grandíssim record de quan vaig estar aquí fa vint-i-set anys. En tinc moltes ganes!