AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 11: ERFOUD - RISSANI - MERZOUGA

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

ARRIBO, PATINT, A L'AUTÈNTIC DESERT!!

Dijous 16 d'octubre de 2025

Distància:  70,6 km

Temps: 4h 27'

Velocitat mitjana: 15,8 km/h

Desnivell: 90 m D+ / 210 D-

A priori, l'etapa d'avui havia de ser curta, de menys de cinquanta quilòmetres, però finalment he decidit allargar-la una mica per visitar Rissani perquè ahir, en una de les aturades, un senyor em va comentar que avui hi havia mercat setmanal i que pagava molt la pega visitar-lo. A més, necessito comprar metanol perquè només em queda un terç de l'ampolla i, potser, allà en trobaré. Si no en trobo, serà difícil que a les properes poblacions, encara més petites, ho pugui fer.

Mentre recullo el campament, en Jordi (el noi de Berga), em diu que quan ho acabi de recollir tot, m'apropi a la seva autocaravana a prendre un cafè abans de marxar.  

Recollint el campament

Quan tinc tot gairebé recollit i ja he esmorzat, m'apropo a l'autocaravana de la parella de Berga, el Jordi i la Laila. Ella és d'origen marroquí, però no sé si de naixement o de segona generació. L'únic que sé del cert és que a Berga fa de treballadora social, i que tots dos, acostumen a fer l'assistència d'aquest pilot de motos hongarès en algunes proves d'aquest tipus. Em presenten al pilot, del qual no recordo el nom, i em conviden a un cafè amb llet abans de marxar. Em comenten que el pilot està forrat de pasta i que fa això per hobby, no professionalment.

La Laila, quan veu com de malament tinc els llavis (no han millorat gairebé d'ençà que em poso la vaselina que vaig comprar a Zaida), em recomana que torni a passar per una farmàcia i demani una vaselina concreta que és la que ella va utilitzar quan li va passar el mateix no fa gaire. Decideixo que a Erfoud buscaré una perquè realment el tema dels llavis m'està fent la guitza.

Finalment, després d'acomiadar-me de tots ells, surto del càmping quan són les nou i vint. El dia està molt rúfol i amenaça pluja. De fet, quan travesso el poble on es troba el càmping, Maadid, ja comença a plovisquejar durant una estona breu.

D'ençà que he sortit del càmping no deixen d'avançar-me vehicles a tot drap (buggies, cotxes i motos) del Ral·li del Marroc que circulen en direcció al desert. Segons m'han comentat el Jordi i la Laila, l'etapa d'avui serà, en la seva major part, per les dunes.

Els pocs quilòmetres que tinc fins a Erfoud els faig travessant un magnífic palmeral. Puc anar per la carretera nacional, però Koomot aquest cop encerta desviant-me per aquest camí que és molt més maco i exòtic que fer-ho per la carretera.

Per Erfoud, el trànsit de vehicles del ral·li és molt més intens, perquè segons m'han comentat el Jordi i la Laila, el punt de concentració de la majoria dels vehicles es troba en aquesta ciutat, però ells no van poder estar aquí perquè el lloc era molt sorrenc i l'autocaravana no podia entrar per risc de quedar-se atrapada.

Quan estic a punt de sortir de la ciutat, trobo una farmàcia. M'aturo i compro la vaselina que la Laila m'ha recomanat. Espero que a partir d'ara els meus llavis millorin de forma radical, i per això, a la mateixa porta de la farmàcia ja començo a cobrir-los amb la nova vaselina.

Després d'uns quants quilòmetres per la carretera nacional, agafo un desviament per un camí que va directe a Rissani i m'estalvio una llarga volta que circumval·la la ciutat. Quan hi entro, el primer que faig és intentar comprar el metanol. Vaig a diferents drogueries del carrer principal, i el resultat és negatiu. En cap d'elles en tenen i tampoc saben on puc trobar-ne. Per sort, sempre podré comprar alcohol sanitari (etanol), tot i que és una mica més car. De tota manera, encara en tinc una mica de metanol que em podrà donar servei durant un mínim d'un parell o tres dies més. A continuació, pregunto on està el mercat. Si allà no trobo metanol, almenys podré visitar-lo i, de pas, comprar algunes coses de menjar que em puguin fer falta per als pròxims dies.

El mercat es compon de dues parts: una fixa que deu funcionar els set dies de la setmana i una externa al seu voltant que es fa només els dijous i que congrega una multitud de venedors de tota mena de productes (fruita i verdura, carn, peix i, especialment, dàtils). Passejar amb la bicicleta, tant pel mercat cobert com per l'exterior es fa difícil amb la bicicleta. Per sort, just al carrer principal davant del mercat, hi ha la caserna de protecció civil. M'apropo i pregunto si puc deixar-la allà durant una estona mentre visito el mercat. Cap problema. La puc deixar a un patí que hi ha a prop de l'entrada.

Amb la comoditat de passejar sense la bici, em fico al mercat cobert. És un mercat com molts. Després de tants dies al Marroc, ja no trobo res que m'impressioni. No té res d'especial que no hagi vist abans. Miro i remiro buscant alguna cosa per comprar i res em convenç. El cuscús que em vindria bé, només el venen en paquets d'un quilo. Tampoc trobo pasta a granel, com si he trobat en altres llocs. Al final, l'únic que compro són uns fruits secs a granel que em semblen molt cars (40 dh), una ampolla d'aigua i unes llaunes de tonyina que podia comprar a qualsevol botiga de qualsevol poble (36 dh). El que realment em crida l'atenció és la quantitat de parades de dàtils que hi ha. Pràcticament, un 60% del total de parades són d'aquest fruit. N'hi ha de tota mena i de tots els colors (més clarets, més foscos, més grans, més petits...). Es nota que és l'època de recol·lecció d'aquest producte.

A continuació, vaig al mercat exterior que té un punt més de rural i africà que d'altres que he vist anteriorment. I el que realment em flipa és el que veig a l'extrem oposat de l'entrada. Allà trobo una gran esplanada plena de rucs, cavalls i carros (més d'un centenar). És el "pàrquing" del mercat. Els venedors que s'han desplaçat al mercat setmanal de Rissani des dels pobles del voltant a vendre els seus productes, deixen els animals de càrrega en aquest lloc. Realment impressiona veure tants animals junts, i alguns en un estat deplorable que fa pena.

Quan veig que al mercat de Rissani ja no faré res més de nou, decideixo anar a buscar la bici per marxar cap a Merzouga. Quan recullo la bici, un bon grapat de treballadors de protecció civil que es troben per allà, venen a saludar-me i a interessar-me pel viatge que estic fent. I una de les qüestions que els crida més l'atenció és saber el pes de tot el que porto. Quan els dic que sobre uns quaranta quilos, bicicleta inclosa, al·lucinen una mica. De fet, algun d'ells fa l'intent d'aixecar-la per comprovar que, efectivament, pesa molt.

Surto de Rissani en direcció Merzouga fent cas de Komoot. D'entrada, em fa sortir de la població per una zona de palmeres i camins rurals, en lloc de fer-ho per la carretera. Tot va bé durant uns sis quilòmetres. Travesso pobles molt petits com Ksar Manouga, Bni M´Hamed Sijelmassa i Asserghine. En tots aquests pobles, molta canalla, bàsicament nens, surten al meu encontre per demanar-me diners. "Dírhams, dírhams, dírhams..." són les úniques paraules que escolto. Això m'està passant d'ençà que viatjo pel Marroc més rural i pobre. És una cosa que em cansa molt i, especialment, quan en alguns casos aquests nens es tornen una mica impertinents: t'agafen la bici, intenten tocar el mòbil, et persegueixen durant una bona estona corrent al teu costat, etc. 

Quan arribo al següent poble, Ksar Jdid el Ghorfa, torna a passar el mateix. Més canalla demanant-me alguna moneda. Però, un d'aquests nens, en sentir que vaig a Merzouga, em diu que no vaig bé, que haig d'anar en una altra direcció. No me'l crec. Segur que m'està enganyant i no li faig cas. Però, uns metres més endavant, uns joves que han sentit la conversa, m'aturen i em diuen que efectivament, la direcció per porto cap a Merzouga no és la bona, malgrat que el meu navegador m'indica el contrari. Així i tot, aquesta vegada, me'ls escolto perquè m'inspiren més confiança. M'intenten explicar que per agafar la carretera a Merzouga, haig de tornar enrere fins al poble anterior, Asserguine. Comprovo a Komoot el que em diuen, i sembla que tenen raó. Si continuo fent cas al navegador, acabaré anant a Merzouga per una pista de terra que segurament no seria la millor opció, i si tant m'insisteixen serà per alguna raó, així que decideixo girar cua i tornar a desfer una part del recorregut fins al poble anterior.

Un cop a Asserguine, torno a preguntar a la gent i m'indiquen la direcció correcta per trobar cinc quilòmetres després la carretera RR702 que, ara sí, m'ha de portar a Merzouga. Aquest tram d'enllaç el faig molt ràpid gràcies al vent que bufa a favor meu, però que en aquell moment no m'adono de la seva intensitat.

És just quan entro a la carretera principal que soc conscient de la intensitat del vent, perquè en fer un gir de 90º l'aire m'entra de forma frontolateral. La cosa sembla que es complica. El dia està cada cop més encapotat, fa fred i, a sobre, l'aire és molt molest. El pitjor de tot és que encara em resten uns trenta quilòmetres que, amb el vent bufant de forma creuada, se'm faran molt llargs.

I així és, el dia cada cop està pitjor i comença a ploure. No ho ha fet en tot el viatge i ara, quan estic al desert del Sahara, em cau el primer xàfec del viatge. Em poso el tallavent i em preparo per patir.

El trajecte fins a Merzouga amb llargues rectes sense fi, se'm fa molt llarg. En la llunyania començo a entreveure grans formacions de dunes. Deu ser Merzouga, però encara em falta molt per arribar. I a mesura que em vaig apropant, també apareixen algunes dunes força grans a la meva esquerra.

L'esforç que haig de fer és molt gran i l'esmorzar ja el dec tenir als turmells. Necessito menjar alguna cosa perquè em sento defallit. Trobar quelcom en ruta sembla que serà impossible, així que tiro de reserves. M'aturo en un indicador de carretera on puc seure i allà mateix em menjo una mica de pa que em queda amb una llauna de tonyina amb tomàquet. No és el millor dels àpats, però com a mínim puc omplir una mica l'estómac i així arribar a Merzouga.

I just quan acabo de menjar, passa un grup de motards que s'aturen uns metres davant meu. Un d'ells s'apropa fins al punt on soc jo i es presenta. És en Jean Claude, és belga i parla un espanyol perfecte. Ha vingut a saludar-me perquè ell també fa viatges en bicicleta i s'ha sentit molt identificat en veure'm. Xerrem una bona estona, mentre els seus companys, uns metres més endavant, estan valorant si agafar un desviament a l'esquerra per anar a fins a un alberg que tenen reservat al peu de les dunes a Hassilabied, a uns set quilòmetres de Merzouga.

En Jean Claude em demana de fer-nos unes fotos perquè li vol enviar a la seva dona que també és cicloturista. Després ens acomiadem i ells afagen finalment el camí que surt a la meva esquerra. Jo tinc encara una mica més de trenta minuts fins a Merzouga. La velocitat mitja que estic portant en aquest tram final és molt lenta, la mateixa que si estigués pujant un port de muntanya, tot i que el perfil d'aquesta part és lleugerament favorable.

I, finalment, arribo a Merzouga. Avui, tot i ser una etapa totalment plana amb lleugera baixada, ha estat una de les etapes més dures que he fet durant aquests dies al Marroc. 

A l'entrada del poble, un grup d'estudiants a la porta d'un institut em reben amb crits i aplaudiments. Em fa gràcia. És com si sabessin com ha estat de dura l'etapa d'avui i m'ho prenc com un premi. 

No em resulta complicat trobar el camí al càmping, tot i que haig de preguntar quan arribo a la primera rotonda que em trobo. Dos quilòmetres després, als afores del poble, i just als peus de la gran duna Erg Chebbi, agafo un camí a la dreta que, segons veig a un cartell indicador, que em durà a l'Alberg Pyramides que també té càmping. Entro confiat al camí, que a dreta i esquerra és ple de dromedaris en fila portant turistes, i de sobte, el camí desapareix sota la sorra del desert i la bicicleta es queda completament bloquejada pel pes d'aquesta i caic a terra.   

Ha estat una caiguda ridícula i miro al voltant meu per si m'ha vist algú fent el ridícul...he, he, he. Ara ja no puc pedalar. Aixeco la bici com puc (no és gens fàcil) i intento avançar empenyent-la, però pràcticament no puc. La roda del darrere s'ensorra i no roda. Em toca, literalment, arrossegar-la uns dos-cents metres fins a pràcticament l'entrada del càmping. Això ha estat la traca final del día. És la "gran benvinguda" que em fa el desert.

La veritat és que el lloc és espectacular. Estic realment dins del desert de sorra, a les faldes de la gran duna de vint-i-dos quilòmetres de llarg que separa el Marroc d'Algèria. De fet, és l'única gran duna que hi ha al Marroc. La resta del desert del país és l'hamada, un desert de pedra i roques.

El càmping és buit. Em diuen que puc triar el lloc que vulgui per plantar la tenda. Després de donar una volta completa, decideixo plantar-la a sobre d'una plataforma de ciment que té les funcions de terrassa. Tinc una taula i quatre cadires de ferro que puc aprofitar. La veritat és que el lloc no està gens malament. I el millor de tot són les magnífiques vistes que tinc del desert. I el preu està força bé (70 dh). Suposo que estic pagant un petit sobrecost pel lloc tan turístic que és Merzouga, però el pago amb gust. No podia tenir un lloc millor per passar la nit.

Al responsable del càmping li deixo oberta la possibilitat de quedar-me un dia més a Merzouga que és una de les possibilitats que sempre he contemplat. Ho acabaré de decidir durant la tarda. Tot dependrà si puc tenir un pla maco per a demà.

La resta de la tarda la dedico, primer, a dutxar-me i rentar la roba del dia, i després a fer una incursió a peu d'uns quants centenars de metres pel desert. Realment, és increïble com és de fina la sorra i com és d'agradable trepitjar-la. Gaudeixo de l'espectacle de la posta de sol. Per sort, els núvols més negres de la tarda s'han esvaït i ha quedat una tarda força clara. 

Capvespre davant les dunes

I abans que es faci fosc, marxo en direcció al poble per comprar alguna cosa i fer un volt. Encara no ser on soparé, si al càmping o al poble. Tot dependrà del que vegi.

De camí em quedo a les fosques, però sort que porto la llanterna. Només entrar al poble trobo un petit supermercat on trobo pasta a granel i agafo un parell de iogurts i, per si de cas, alguna llauna de tonyina amb tomàquet, perquè sempre va bé tenir alguna de reserva (17 dh).

I amb la compra feta, em fico pel carrer més comercial on hi ha un munt de botigues d'artesania i restaurants on serveixen menjar local. Després d'una estona de passeig mirant botigues i preus als restaurants, em decideixo per un local que té molt bona pinta.   

Sopant a Merzouga

De primer, em demano una harira, la típica sopa marroquina, de segon una amanida per menjar quelcom fresc i, per acabar, un entrepà de pollastre amb patates fregides. I com tinc wifi al restaurant, demano un te amb menta per allargar la nit i poder dedicar una bona estona a pujar històries a Instagram i trucar a casa. Al final, el sopar em surt per 80 dh, que no està malament pel que he sopat.

Torno al càmping tard, però així i tot la terrassa d'entrada a l'alberg és plena de motoristes espanyols que no fa gaire han arribat a l'allotjament. Són un grup de set o vuit que de seguida entren a l'alberg, suposo que per sopar.

Jo em quedo fora, gaudint de la bona temperatura que fa i de la bona connexió wifi que tinc en aquesta zona. Mentre estic assegut a la taula, se m'apropa un senyor que he vist voltar per l'alberg durant la tarda. Es diu Moha, té un Toyota 4x4 i em diu, també, que es dedica a oferir excursions a les persones que s'allotgen aquí. Li dic que estic obert a escoltar propostes, però que el meu pressupost no és molt alt.

M'ofereix una excursió molt interessant de tot el dia que consisteix en una ruta pel desert visitant poblats aïllats i dinar en un d'aquests. I després, a la tarda visitar unes mines i una zona de fòssils, acabant amb una excursió completa per la zona de dunes amb el tot terreny. El pla em sembla molt interessant, però quan em diu el preu queda descartat al cent per cent. Em demana 200 € amb el dinar inclòs. I no estic disposat a gastar-me tants diners. Per sort, té una segona opció de migdia que consisteix en una ruta més petita visitant un poble típic del desert, Khamlia, habitat per descendents de persones procedents de Mali que han portat la seva música de ritmes africans d'allà. I que els veurem tocant i ballant. Després d'allà, em portarà a visitar una zona de fòssils i unes mines. I acabarem el dia, fent un "ral·li" amb el Toyota per les dunes del desert. El preu, aquest cop, és més raonable. Em demana 60 € o bé 600 dh. Són tres vegades el meu pressupost diari, però crec que aquest cop faré una excepció. És una oportunitat que no sé si podré tenir algun cop a la vida, així que li dic que d'acord i queden que sortirem a les nou del matí del mateix allotjament.

Ara ja tinc clar que demà serà el meu dia de descans, que em mereixo sobradament, així que li dic al responsable de l'alberg que em quedaré un dia més i, de propina, que demà esmorzaré a l'alberg donat que el preu (30 dh) el considero molt bo i formarà part del lot "premi" que m'he autoregalat.

I sabent que demà tinc dia de descans, allargo la nit dins l'alberg (em deixen un espai al menjador on hi ha unes butaques molt còmodes) acabant les tasques que encara em resten amb Instagram.