AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 8: AZROU - ZAIDA (KSAR TIMNAY CAMP)

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

TROBADES INESPERADES A L'ATLES MITJÀ

Dilluns 13 d'octubre de 2025

Distància: 102,2 km

Temps: 6h 10'

Velocitat mitjana: 16,5 km/h

Desnivell: 1.170 m D+ / 1.190 D-

Avui, com havia previst, matino més d'hora de l'habitual. Fa fred i em poso el "plomes". Com he quedat que esmorzaré a la botiga-bar de Hassane, només m'haig de preocupar de desmuntar la tenda i organitzar les alforges.

Durant aquest procés, parlo amb un senyor del grup de Gibraltar que m'explica que ell és el guia del grup i que estan tornant de Merzouga. Com veig que és un coneixedor de la zona, li pregunto si creu que puc anar de Merzouga a Zagora travessant el desert per la pista que passar per Ramlia. Li comento que m'han dit que hi ha trams complicats amb molta sorra, per la qual cosa em tocaria empènyer molta estona la bicicleta. Em respon que coneix força aquesta ruta de més de dos-cents quilòmetres i que, efectivament, hi ha trams complicats, però que si m'apropo a les muntanyes negres de la meva esquerra, trobaré un camí pedalable per salvar aquest tram. M'anima sentir això i li agraeixo la informació, perquè m'agradaria anar per aquesta ruta.

Amb la bicicleta preparada, surto del càmping amb l'objectiu d'esmorzar. La botiga-bar de Hassane, es troba just al costat del camí que haig d'agafar a l'inici d'etapa. Quan hi arribo, ja m'estan esperant.

Un bon esmorzar per començar el dia

L'esmorzar és molt complet: una truita de més d'un ou, crepes per farcir de melmelada, mel i formatgets, suc de taronja, un iogurt casolà i un te verd amb menta (40 dh). M'acomiado de la família que m'han tractat molt bé i, ara sí, començo l'etapa.

Amb el Hassane abans de començar

Agafo una drecera per un camí asfaltat que surt a la dreta de la botiga-bar. Travesso un petit nucli de cases habitades i després d'un quilòmetre i mig arribo a una carretera local, la RP7217. A partir d'aquest moment, la carretera comença a pujar de forma molt important, tal com ja preveia perquè m'havia mirat l'itinerari de l'etapa prèviament. De fet, els primers seixanta-tres quilòmetres són gairebé tots en pujada, excepte alguns trams de descans plans o lleugera baixada. La part positiva del perfil d'avui és que els quaranta quilòmetres finals són tots en baixada. Avui arribaré primer a la cota 2.000 msnm, i després, en una segona fase, a tocar dels 2.200 msnm. 

Poc després de començar a pedalar per aquesta carretera local, un genet amb un cavall guarnit se'm posa a la meva alçada i comencem a parlar mig en francès, mig en espanyol i mig com podem. Es diu Mohamed i em resulta molt simpàtic. Durant una bona estona m'acompanya al meu ritme i m'encoratja en la primera rampa forta de més del 12%. En condicions normals, segurament hauria decidit pujar-la caminant, perquè en els següents dotze quilòmetres em trobaré unes quantes com aquestes i no és qüestió de treure el fetge per la boca tot just començar. Però per orgull pedalo amb força fent ziga-zagues per reduir el pendent. Quan arribo a dalt d'aquest primer pendent, en Mohamed crida uns quants bravos! Per sort, abans de la següent rampa forta, agafa un camí de terra que surt a la seva esquerra. Ens acomiadem, desitjant-me sort en la resta de les pujades que m'esperen, però el que no sabíem en aquell moment, és que aquest no serà el comiat definitiu. Aquest ha estat la meva primera trobada inesperada.

Quan arribo a la següent rampa, també molt dura, m'aturo i preparo un vídeo col·locant el trípode amb la càmera un centenar de metres més amunt. Faig aquests cent metres sense baixar de la bici i fent ziga-zagues, com a l'anterior rampa. Però un cop sobrepasso la càmera (perquè l'haig de recollir), poso els peus a terra i completo la pujada empenyent la bicicleta. Molt dura, tot i que al vídeo no es pot apreciar.

Més endavant, la ruta que tinc al Komoot em porta per una drecera de terra que surt a dretes. Valoro que la pujada és massa forta, inclús empenyent la bicicleta. Si la faig, m'estalvio uns dos-tres quilòmetres de pujada, però m'estimo més fer aquests quilòmetres per asfalt que no patir en els 200-300 metres d'una pujada que només es podria fer caminant sense la bici. I aquesta decisió serà cabdal pel que vindrà després.

Segueixo per la carretera que puja de forma més suau i després d'una estona tinc la segona trobada inesperada del dia. La carretera asfaltada s'acaba en un punt que no tenia controlat. És una mena de punt d'albirament de macacos, anomenat Cedre Gouraud, on hi ha algunes casetes de venda de cacauets perquè els visitants puguin donar-los als macacos. També hi ha gent amb carros arrossegats per rucs per passejar als visitants per dins del bosc... i sorpresa! A més a més, hi és en Mohamed amb el seu cavall. El fa servir per passejar a turistes pel bosc a canvi d'uns dírhams. En veurem, en Mohamed em convida a pujar al cavall per fer una passejada i fer-me unes fotos. En un primer moment li dic que no. "Jo no soc un turista", penso, però el veig tan engrescat que al final deixo la bicicleta recolzada en un mur i pujo al cavall. Em fa un passeig curt fins al Cedre Gouraud, que dona nom a aquest emplaçament. Aquest cedre, com després sabré, és un arbre d'uns 900 anys i és considerat el cedre de l'atles més antic del món. És un gran arbre de 35 metres d'alçada, amb un tronc de 10 metres de perímetre, i amb una branca molt considerable i característica en forma de canelobre.

Segons llegeixo a Viquipèdia, porta el nom del general francès Henri-Joseph-Eugène Gouraud, que va ser qui el va descobrir per al món occidental entre 1912 i 1914, quan era sots-comandant de les forces franceses que van instituir el Protectorat francès del Marroc i que quedà impressionat per les seves dimensions.

El passeig i el reportatge fotogràfic dura poc més de cinc minuts. I quan baixo li dono 20 dh de propina. No sé quan és la seva tarifa, però com ha estat ell qui ha insistit a fer que pugés, ho considero una invitació.

Turistejant al Cedre Gouraud

En aquest punt d'albirament de macacos, també hi ha força micos i a molts d'ells se'ls veu pels arbres. Com no tinc tot el dia per estar-me allà, m'acomiado d'en Mohamed.

A partir d'allà, no hi ha carretera i una mena de mur amb petits passos per passar caminant, en bici o en moto de trail, impedeix el pas als vehicles de quatre rodes. Aquests han de tornar enrere per la carretera. Jo, en canvi, passo a l'altra banda on comença un camí pedregós que fa força pujada.

Els primers metres els puc fer pedalant, però després d'uns minuts haig de posar els peus a terra i empènyer la bici. I en alguns trams, la pujada és molt forta i amb molta pedra solta. Miro l'itinerari de l'aplicació i veig que el tram de terra és molt llarg. Espero que no sigui així tota l'estona.

En un moment donat, quan fa uns deu minuts que camino amb la bici, veig a uns cent metres un grup de macacos de moltes mides estan travessant el camí. M'emociona veure aquest espectacle en mig del bosc, fora dels punts d'albirament. Estic sol amb els macacos. M'apropo a poc a poc per no espantar-los amb la càmera de fotos fins que els tinc just al davant. No s'espanten davant la meva presència intrusiva. Els més petits juguen entre ells i els adults estan més estàtics i expectants mirant-me.

Un dels macacos del dia

M'estic allà una bona estona, gaudint de la trobada, fins a la represa de la marxa de nou a sobre de la bicicleta perquè sembla que la pujada ja s'està acabant. Només recorro un centenar de metres quan veig a la meva esquerra un camí en un clar del bosc un vehicle que em resulta molt familiar. No pot ser!! M'apropo entrant al camí, i efectivament és l'autocaravana 4x4 de la família alemanya amb la qual vaig coincidir a la meva primera acampada lliure a l'àrea de servei camí de Fes. Quan estic a prop, ell em reconeix i s'apropa per saludar-me mot efusivament i tan sorprès com jo per la retrobada. Aquesta nit han acampat aquí i ara, tot just, marxem per continuar la ruta. Començo a baixar jo primer per un camí força trencat i al cap de poc temps m'atrapen i ens diem adeu amb la mà i tocs de clàxon (ells). Qui sap si al llarg del viatge tornarem a coincidir!

Continuo pedalant pel camí seguint el rastre de l'autocaravana durant una estona a la cerca de la carretera i, mentre no arribo, gaudeixo de la part final del camí al bell mig del bosc de cedres. Però aquest moment de silenci aclaparador que estic vivint al bell mig del bosc de cedres, el trenquen unes quantes motos de trail amb matrícula espanyola que passen a tota velocitat pel camí. Durant aquesta aventura és molt freqüent trobar-se a grups de motoristes, tant de carretera com de pista que fan ruta pel Marroc.

Quan estic a punt d'arribar a la carretera, just abans de la cruïlla, me'ls trobo una altra vegada aturats fent un reagrupament. M'aturo a la seva alçada i m'adreço a ells en castellà. Són, la majoria d'ells de la província d'Alacant, però la sorpresa, una més del dia d'avui, és que un d'ells, en Miquel, en assabentar-se que soc de Sabadell, m'explica que els seus avis hi vivien allà i quan era petit solia estiuejar al costat del meu barri, en concret, a la Planada del Pintor. De fet, m'explica que quan ell hi anava estaven construint el barri de Can Deu a principis dels anys setanta. Quina casualitat! Com sovint es diu en aquests casos, el món és un mocador!

Després d'explicar-nos respectivament les nostres aventures, agafo la carretera nacional RN13 quan porto poc més de vuit quilòmetres, però més de dues hores, d'ençà que vaig sortir aquest matí. A aquest ritme serà impossible arribar al meu destí d'avui. Realment, sembla increïble la quantitat de trobades que he tingut en el que porto de matí. 

En aquest moment, em trobo a poc més de 1.750 msnm i encara em resten cinc quilòmetres de pujada, més fàcil o còmoda, per assolir el primer coll del dia a gairebé 2.000 msnm.  

A mesura que guanyo altitud, els cedres es van reduint fins pràcticament desaparèixer a banda i banda de la carretera. Estic entrant a la part més alta de l'Atles Mitjà i el paisatge és increïble. I no és per la vegetació, sinó per tot el contrari. Les planures infinites durant desenes de quilòmetres amb l'efecte de la llum del Sol a aquelles alçades, fan de la ruta un viatge màgic. L'estic gaudint molt, tot i la pallissa dels desnivells inicials.

Poc després d'assolir el primer coll de l'etapa, tinc per endavant una llarga recta en suau baixada sense cap mena de vegetació a banda i banda de la carretera, i tinc just al davant a l'esquerra el magnífic perfil d'un volcà inactiu, el Jbel Hebri de 2.104 metres d'altitud. És un con perfecte ple de vegetació al bell mig d'un altiplà sense ella. Just a la seva alçada, la carretera dibuixa un suau arc a dretes per salvar-lo. 

I després de trenta-quatre quilòmetres de ruta sense passar per cap nucli habitat, arribo a Timahdite. En aquest punt s'acaba el descans i comença la llarga pujada de gairebé trenta quilòmetres que m'ha de dur al segon sostre de tot el viatge. I com ja vaig just d'aigua i no confio a trobar gaires pobles fins a dalt del coll, faig una breu aturada per comprar una ampolla gran d'aigua (6 dh).

Comença el darrer port que serà força fàcil en la seva primera part, però que a la part final es fa molt dur amb rampes de 7-8%. M'ho prenc amb calma i intento gaudir del paisatge que cada cop és més àrid o, potser, només ho sembla perquè el sol es troba ben alt i la llum fa canviar la percepció del que m'envolta.

A poc a poc vaig guanyant alçada mentre m'apropo al Col du Zad, el paisatge de l'altiplà és desèrtic. L'únic que es veu, de tant en tant, són grups de rucs pasturant sense cap persona que tingui cura d'ells i algun ramat d'ovelles amb pastor escurant la poca vegetació arran de terra que hi ha per aquella zona. Però el més sorprenent és trobar-se al bel mig del no-res un riu que porta aigua i, fins i tot, un llac, l'Aguelmame Sisi Alí, a 2.100 msnm. Miracles de la natura! 

La part final de la llarga pujada comença a deixar-me les cames com a flams. El pas dels quilòmetres pujant es nota molt. I quan estic a poc menys de cinc quilòmetres del coll, trobo una àrea de descans, Aire de repos Tiguelmamine, on paro a dinar. És un lloc gran, però només resta obert un lloc per prendre te, una parada de records i un petit establiment de menjars on només serveixen tajines. És un bon moment per fer l'aturada del migdia, perquè són gairebé les tres de la tarda i no sé què em trobaré uns quilòmetres més endavant.

No tinc gaires opcions per triar i, finalment, cau un tajine de pollastre picant amb patates fregides. Deu meu, com pica! Amb una ampolla gran d'aigua i un te amb menta, pago 50 dh. No està malament!

Tres quarts d'hora més tard, torno a la bicicleta. Fa calor, però per sort, em resten pocs quilòmetres per arribar al Col du Zad i després podré gaudir de la llarga baixada.

Els darrers cinc quilòmetres fins a dalt tenen una primera part força fàcil i una darrera rampa molt més dura que, a sobre, de sobte suporta un trànsit de camions i furgonetes imprevisible. Un cop arribo a dalt, a 2.190 msnm, toca fer una breu aturada per descansar una mica amb l'excusa de gravar un vídeo.

I un cop aconsegueixo arribar a l'alçada màxima de l'etapa i la segona de tot el viatge al Marroc, toca gaudir de més de vint-i-tres quilòmetres de baixada.

La baixada torna a recuperar, almenys a la seva primera part, el paisatge alpí amb força boscos que de mica en mica van desapareixent per tornar als paisatges més àrids que són els que predominen al Marroc.

Abans d'arribar a Zaida, només travesso un poble, Oualegh, en el quilòmetre setanta-vuit de l'etapa. Ja no m'aturo perquè només em resten dotze fins a Zaida, on m'aturaré per comprar algunes coses abans d'anar al càmping, que està nou quilòmetres més enllà. També buscaré una farmàcia per comprar-me un protector labial. Fa dies que els tinc molt tallats i em fan molt mal pel sol i el vent.

Arribo a Zaida quan porto noranta quilòmetres d'etapa i no tinc gaires ganes de fer turisme. La primera impressió és la d'un poble, com molts dels que ja he vist els darrers dies. El que realment vull fer és comprar quan més aviat millor el que tinc previst i marxar camp al Ksar Timny Camp, que és on espero passar la nit.

El primer que trobo és una farmacia al centre del poble. Li explico a la noia el que vull i em dona una mena de vaselina de maduixa. I més endavant, trobo una petita botiga on acabo de comprar el que necessito: pa, galetes i iogurts. Entre la farmàcia i la botiga em gasto 30 dh (el més car va ser la vaselina). 

I amb la compra feta, afronto els darrers nou quilòmetres d'etapa, que són totalment plans i puc imprimir un ritme ràpid de pedalada que em permet arribar aviat al càmping. 

Aquest està força bé. Les instal·lacions estan bé i puc triar on acampar perquè de moment no hi ha ningú més a la zona de càmping. Al mateix recinte també hi ha un hotel, un restaurant i algunes coses més que no exploro. El que m'interessa ´s instal·lar-me ràpid, dutxar-me, rentar una mica de roba i evitar que m'atrapi la nit abans de començar a preparar el sopar. I com he vist en entrar al càmping que fora d'aquest hi ha una petita botiga, m'apropo per comprar aigua perquè vaig una mica just. Al final, decideixo comprar també uns ous que bulliré per sopar i per esmorzar.

Bona zona d'acampada

Un cop sopat i ja negra nit, m'instal·lo dins de recepció perquè és l'únic lloc amb wifi i a sobre estic còmode. La veritat és que com haig de trucar a casa, editar vídeos i penjar moltes històries a Instagram, al final m'en vaig a dormir massa tard per al meu gust, donat que demà m'espera una altra etapa molt llarga de més de cent quilòmetres.