VOLTA A SARDENYA. ETAPA 12: PORTIXEDDU - ORISTANO

MI PRIMER WARMSHOWER: UNA EXPERIÈNCIA SINGULAR

Dimarts, 18 de juny de 2024

Distància:  84 km 
Temps: 5h 30'
Velocitat mitjana: 15,4 km/h
Desnivell:  792 m D+ / 700 m D-

Abans de les 6:00 ja estic despert. Suposo que la intranquil·litat de dormir en un lloc prohibit em fa posar els peus a terra tant d'hora. El primer que faig és desmontar la tenda per si de cas tinc sorpreses desagradables.

Primeres vistes al matí

Un cop ja no queda cap rastre de la tenda, començo a preparar-me l'esmorzar. I just quan tinc el fogonet escalfant aigua pel te, veig un vehicle pick-up que sembla dels forestals que s'atura davant de la reixa d'entrada al camí d'entrada al bosc que tinc a uns 200 metres d'on estic. Del vehicle baixa una persona uniformada, obre la reixa i el vehicle entra al recinte, Oh, my God! La primera reacció que tinc és apagar el fogonet i amagar-lo als meus peus sota la taula. Faig veure que no passa res i continuo esmorzant. El vehicle lentament ve en direcció on estic jo i passa a uns vint metres. Van 3 o 4 persones dins i totes elles miren cap on sóc jo, però no s'aturen ni em diuen res. Uff, per poc m'enxampen!!

Acabo d'esmorzar amb l'ensurt al cos i recullo la resta d'estris. Abans de les 8:00 començo a pedalar en direcció a Oristano on dormiré a casa d’en Mauro Abbate, un warmshower amb qui vaig contactar abans de començar el viatge. 

El dia està tapat i bufa força l’aire de cara. No m’he mirat l’etapa abans de sortir i als pocs quilòmetres em trobo una senyora pujada de 8,5 km que se m’ennuega perquè no estic preparat mentalment i a sobre l'aire de cara em complica encara més la pujada! La veritat que aquesta primera pujada se’m fa molt llarga! 

Sort que a partir d’aquí tinc una llarg baixada de 10 quilòmetres amb una mica de dents de serra que em porta fins al bonic poble d'Arbus. Ja porto 2h30' de ruta i crec que és un bon moment per fer una aturada, especialment per carregar aigua i descansar una mica.

A l'entrada del poble trobo un supermercat on compro fruita i una ampolla d'aigua amb gas. Des de que viatjo per Sardenya, l'aigua en gas és la meva primera opció. A la part exterior del súper hi ha una taula i unes cadires de plàstic on puc descansar uns vint minuts. No fa gaire sol, però la temperatura i la sensació de xafogor és força alta.

Per sortir d'Arbus haig de creuar tot el poble en una llarga i interminable pujada que continua durant un parell de quilòmetres un cop he sortit del poble. I després ja tot és baixada fins a Guspini. Una baixada trepidant i divertida que compensa una mica el primer terç de l'etapa.

Des de Guspini, la ruta continua en suau baixada fins completar la primera part de la ruta d'avui. La segona part de l'etapa és pràcticament plana i, per sort, l'aire ha canviat de direcció. Ara bufa a favor la qual cosa s'agraeix.

El matí avança i la calor comença a ser insuportable. Segons puc veure al mòbil la temperatura actual és de 37° i la previsió és que encara pugi una mica més. El cel s'està posant molt vermellós i l'aire bufa encara més fort la qual cosa em permet avançar ràpid.  

Arribo a les 13h a Terralba sense aigua i una mica deshidratat. Com sempre, busco un supermercat i compro el que em ve de gust (humus, pastanagues, pa, una amanida preparada, aigua i una ampolla gran de cervesa). Després, ben carregat, busco un parc amb gespa, trec la cadira i m'instal·lo sota un arbre. La calor és sufocant!! 

Després de dinar, m'estiro a la gespa per fer una becaina curta i ja després m'apropo a un bar a fer un café ràpid que m'activi de nou abans de fer la darrera part de l'etapa que m'ha de portar a Oristano en poc més d'una hora.

Hi arribo a la meva destinació a les 16:00 i escric al Mauro. Triga una mica en contestar i, finalment, em diu que està a una reunió i que acabarà tard. Aprofito, primer per descansar a l'ombra a uns porxos del centre de la ciutat i protegir-me de la calor i més tard per fer turisme per la ciutat. 

De ruta turística per Oristano: Torre di Mariano II i la Cattedrale di Santa Maria Assunsa

Després d'estar voltant per la ciutat amb la bicicleta i de descansar més del que vodria, torno a escriure al Mauro perquè fa hores que espero i no sé res d'ell. Cada cop que em contesta, em diu que OK o que no em preocupi, però la tarda avança i de moment no hi ha rastre d'en Mauro.

Finalment a les 20:30 li envio un darrer missatge dient-li que estic una mica preocupat perquè és molt tard (porto 4 hores pel centre) i si té algun problema per acollir-me que m'ho digui i em busco la vida en un altre lloc.

Aquesta vegada, contesta ràpid i em diu que està al centre i em demana la meva ubicació. En pocs minuts, en Mauro apareix en una mountain bike i sense cap mena de bossa o motxilla a sobre com seria d'esperar si venia d'una reunió. No sé, tot és una mica estrany i una mica fred el primer contacte.

De seguida es disculpa i em diu que és millor sopar alguna cosa ràpida en algun lloc perquè a casa seva estan els seus pares i no sap si té alguna cosa per oferir-me. Ara si que flipo una mica. No era la rebuda que esperava. Però, bé... li dic que cap problema i que podem anar a sopar al lloc que vulgui. Em diu que coneix un lloc que està bé, però després de donar unes voltes pel centre, no el troba. Mira per Internet i em diu que està tancat. Ja no sé què pensar! I a sobre, em repeteix algunes vegades que no vol menjar molt perquè avui no ha pogut entrenar i els dies que no ho fa no menja gaire. Tot una mica estrany!

Finalment, trobem un lloc de menjar ràpid de carrer on fan kebabs i pizzes que sembla que nou ja que ell no el coneixia. El convido a sopar i seiem a una taula al carrer.

Mica en mica la situació és va relaxant i comencem a xerrar abastament. I al llarg de la conversa, mig en anglès, mig en italià, m’assabento que té el record Guiness de la triatló més llarga del món. Va anar en bici des de Sicilia a Noruega (6.000 km), allà va nedar 250 km per les aigües gèlides de l’Àrtic (30 dies) i, finalment, va fer 1.000 km caminant fins al Cap Nord! Increïble! Havia llegit alguna cosa al seu perfil, però no fins aquells extrems. En el següent vídeo podeu veure la seva increïble aventura.

Després de sopar, em porta a casa seva. Viu a una mena d'urbanització als afores de la ciutat. Quan estem a punt d'arribar a casa seva, ja força de nit, trobem als seus pares de passeig i me'ls presenta. Molt agradables.

Finalment arribem a casa seva. És una casa adosada. Deixo la bici al seu garatge i agafo allò que penso que necessitaré per passar la nit. Un cop a dins, em diu que viu a dalt de tot, una mena d'estudi amb lavabo. Abans d'entrar es torna a disculpar i em diu que és una mica desendreçat i que no m'espanti. Li dic que tranquil i que no s'amoïni.

I quan entro al seu estudi, entenc el que em volia dir. Allò no té nom. És un desordre en majúscules. Un caos. Alló és una lleonera en estat pur. Tot està per terra i de qualsevol manera. A l'estudi hi ha dos llits. Un és el seu i l'altra, el que faré sevir jo, és un llit plegable amb una matalàs d'escuma que no sembla molt còmode. En fí, que hi farem!

Finalment em puc dutxar. Són gairebé les 12 de la mitjanit i estic molt cansat. Quan agafo el llit quedo planxat i dormo d'una tirada fins les sis del matí.

Reflexions personals: potser ara puc entendre el perquè de la demora en la recollida d'aquesta tarda. Crec que la reunió era una excusa (piadosa) per no recollir-me tant d'hora. Potser pensava que casa seva no reunia les condicions per acollir una persona tant de temps i la millor solució (per ell) era recollir-me tard, sopar fora i així la nit seria més curta. No sé, és la meva teoria.

També tinc la impressió que en Mauro no deu està passant un bon moment personal. Durant el sopar li pregunto per la seva feina, i em diu que no treballa en res en concret. Que es dedica a fer algunes xerrades de coaching aquí i allà. He de dir que no el veig gaire fi. Potser està passant alguna mena de depressió? No em quadren els comentaris i opinions que he llegit al seu perfil de gent que l'han acollit o, bé, ell ha acollit a casa seva.