ETAPA 43: AÏNSA - SOBRECASTELL

ETAPA DURA AMB PREMI FINAL

Dimecres, 14 de juny de 2023

Distància: 107 km 
Temps: 6h 57' 
Velocitat mitjana: 15,4 km/h
Desnivell:  1.700 m D+ / 1.550 m D-

La sortida és fresqueta, però amb bon pronòstic de temps després de la tempesta del dia anterior i de que el dia, de moment, comença amb força núvols al cel. Són les 8:25 quan començo a pedalar des de la porta de l'hostal.

Els primers quilòmetres sortint d'Aïnsa són un regal per la vista que em fa oblidar, per moments, que l'etapa d'avui serà de les dures. Són molts quilòmetres i molts metres de desnivell els que tinc per endavant. Però ja n'estic acostumat a aquest tipus d'etapa. 

La primera part de l'etapa la faig per l'Eix Pirinenc fins arribar al km 11, una mica després de passar pel poble d'Arro. 

Arro

Agafo una carretera secundària (A-2206) i travesso el riu de la Nata (curiós nom per a un riu) que m'ha acompanyat els darrers quilòmetres. Per aquesta carretera, sense gaire trànsit, arribo a Tierrantona.

I pocs quilòmetres més tard, deixo de nou aquesta carretera secundària per agafar un camí rural asfaltat molt estret. I això és sinònim de desnivells. Tocarà patir.

De seguida la carretera comença a pujar. Tinc davant la principal dificultat seriosa de la jornada. La pujada al port de Troncedo de 1ª categoria amb una pujada de 14 quilòmetres ininterrumputs amb un pendent mitjà del 4% i amb un 13% de màxim. El problema principal és que la carretera és molt estreta i no es troba en bon estat, la qual cosa em dificulta la pujada en els trams més costeruts.

Com havia previst, la pujada és lenta i dificultosa. Però després d'una hora, arribo a dalt i allà em trobo a un senyor de Girona que acaba d'arribar amb el seu 4x4 que està fent fent l’assistència a un grup de ciclistes jubilats que també estan anant cap a Graus, com jo. De fet, durant l'ascenció m´he creuat amb aquest cotxe dos cops, mínim.

Mentre arriben els ciclistes, el senyor del 4x4 em convida a una cervessa fresca que porta a la nevera i a un grapat de fruits secs. El cim del port coincideix amb el poble del mateix nom: Troncedo. Un petit poble de quatre cases i una església.

Troncedo

De mica en mica, van arribant tots els ciclistes que van amb elèctrica, i entre ells un infiltrat suec, en Fredik, que també viatja amb alforges. Fem una xerradeta llarga, potser de més de mitja hora explicant aventures amb la bicicleta. I com no, abans de marxar, ens fem les fotos de rigor.

Amb el suec, Fredik, i la resta de ciclistes de Girona

Tots plegats iniciem la llarga baixada cap a Graus. El grup de Girona va més lent i en Fredik i jo marxem cap endavant. Abans d’arribar a Graus el deixo també perquè ell acaba a Benavarri i jo tinc uns quants quilòmetres més per endavant, en concret 77 quilòmetres, i decideixo apretar una mica.

A la part final de la llarga baixada cap a Graus, en un tram, d'asfalt granulat amb força pendent i una llarga recta sense fi, aprofito per treure'm els "manguitos" que em cubrien els braços (maneguet, pels puristes del català) i que m'he posat a l'iniciar la baixada juntament amb el tallavent. No és una maniobra fàcil si la fas en marxa i baixant tan ràpid, però durant aquestes setmanes de ruta ho he hagut de fer en moltes ocasions i la maniobra ja la domino bastant. Començo amb el braç dret. Primer, abaixo el "manguito" fins al canell. A continuació, amb la boca, l'estiro cap en fora i de la boca va cap a la mà dreta, i amb aquesta mà em fico el "manguito" dins la butxaca posterior del maillot. El problema aquí es troba en que porto un tallavent per sobre i fer ficar el "manguito" no és tant fàcil. Amb el "manguito" de la dreta, tot surt com està previst. Seguidament, faig el mateix amb el de l'esquerra. El procediment és el mateix. Ja tinc el manguito agafat amb la mà esquerra. I quan intento ficar-lo dins la butxaca per sota del tallavent, comencen els problemes. No soc capaç d'encertar amb la butxaca, i en un moment donat, el "manguito" tinc l'impressió que surt volant cap enrere i, aleshores, faig el que no s'ha de fer en cap cas. De forma instintita, faig l'intent d'agafar-lo en el moment que surt volant i perdo el control de la bicicleta. Aquesta maniobra, sense el pes de les alforges, és una cosa relativament fàcil de controlar, però com ja porto gairebé 4.000 quilòmetres amb la càrrega, a vegades no soc conscient d'aquest fet. La bicicleta comença a tremolar de mala manera i va d'una banda a l'altra de la carretera en qüestió de dècimes de segons. Trec els peus dels pedals automatics en un acte reflex. I de cop, tinc la certesa absoluta que a continuació acabaré amb els meus ossos a terra. És una sensació absolutament real, fins al punt que sento un calfred intens pel cos, mentro intento tornar a controlar la bicicleta en plena baixada a una velocitat propera als 50 km/h, com a mínim. El més normal, si no arribo a tenir una mica de seny, és fer us dels frens. Això hauria estat la pitjor errada de totes. La bicicleta m'hauria llençat pels aires i hauria anat a petar al terra "ipso facto". De fet,  sento l'impacte amb l'asfalt com si fos real, sento com la meva pell arrossegada per la carretera granulada acaba tota cremada amb ferides a les cuixes i els braços... Sóc pocs segons, però la meva percepció és de que han estat molts més. A aquella velocitat, si arribo a caure segur que la ruta s'hauria acabar en aquell moment i, que segurament, necessitaria rebre assitència mèdica i tornar cap a casa abans del previst. La sensació és tan real que aquest neguit i mal cos em dura moltes hores després. I avui, quan escric, encara el tinc molt present.

Per sort, no toco els frens per res. No ho faig fins que la bicicleta, miraculosament, deixa de tremolar i torno a tenir el control d'aquesta. En aquest moment, començo a frenar poc a poc fins que aturo la bicicleta. Després de recuperar la compostura, miro enrere i el "manguito" està a uns quants centenars de metres. Deixo la bicicleta a terra i em toca pujar el pendent fins recuperar-lo. Les cames encara em tremolen, però aquest passeig d'anada i tornada em serveix per tranquilitzar-me una miqueta. 

Després d'aquest ensurt majúscul, reprenc la ruta en direcció a Graus que tinc a tocar. Quan travesso el poble (km48) noto que fa molta calor. He baixat més de 600 metres de cop i això és nota en la temperatura.

Graus

El tram de Graus a Benavarri de 19 quilòmetres em resulta molt dur. Entre la calor i la pista, en un estat lamentable, que he agafat, per no circular per la nacional, m'acaben de trinxar. I a sobre, em quedo sense aigua.  

Més mort que viu arribo a Benavarri, poble d'una excompanya molt estimada, i el primer que faig és buscar un lloc per dinar i beure (i omplir el bidó). Busco a Google i trobo un lloc a la Plaza Mayor amb una terrassa inmensa. Quan entro i pregunto si puc dinar, em diuen que la cuina està tancada i no em poden oferir res! Ni un trist entrepà! Pregunto si puc trobar algun lloc obert on dinar, em diuen que creuen que l'altra bar que hi ha estarà tancat perquè creuen que tanquen els dimecres. No fotem! Quina mala sort. Però també em diuen que tinc l'opció del bar de la piscina que està als afores del poble i que segurament allà alguna cosa em podran preparar. 

Benvarri

Sortosament, de camí a la piscina, el bar que em deien que estaria tancat, està obert. És una mena de bar-restarurant amb hostal (Hostal Mas). I a més tinc una terrassa amb ombra. Demano un entrepà de llom i una cervesa que completo amb un café i un sandvitx de nata, tot per 10 € clavats. M´ha semblat molt econòmic.

Després de descansar i carregar-me d'energia, continuo l'etapa per la N-230 per completar els 36 quilòmetres que em falten per arribar a Sobrecastell en suau i constant pujada i amb l’aire en contra. Quan porto una estona pedalant, m'adono que no he omplet el bidó. Casu'm l'olla!! Sort que a Tolba, 7 quilòmetres després de Benavarri, a prop de l'entrada del poble tinc una font on puc omplir d'aigua. Això és una altra cosa.

Per la N-230 en direcció a Sobrecastell

Després de gairebé dues hores de pedalar contra el vent (i sort que la temperatura ha baixat una mica) arribo a casa de les meves amigues Pilar i Carmen Barrabés que viuen allà amb el seu germà Pedro que té al costat uns magnífics apartaments rurals, Casa Bernat (www.casa bernat.es). 

Com ja m'havia dit la Pilar, estic convidat a fer ús d’un dels quatre apartaments que tenen a la casa rural. Espectacular la casa i amb moltes possibilitats de fer rutes a prop (Congost de Montrebei, parc nacional d’Aigüestortes i llac Sant Maurici…). En conviden també a sopar i esmorzar a la casa familiar. Moltes gràcies per l’acollida!! Hi tornaré aviat amb la Tensi, segur.

Casa Bernat (Sobrecastell)

Vídeo resum de l'etapa amb l'app Relive: