ETAPA 40: SUNBILLA - RONCEVALLES

ETAPA CURTA, PERÒ LA MARE DE TOTES LES BATALLES

Diumenge, 11 de juny de 2023

Distància:  51 km 
Temps: 5h 04' 
Velocitat mitjana: 9,9 km/h
Desnivell:  1.650 m D+ / 870 m D-

Ahir el Marco em va dir que matinaria per anar cap a Roncesvalles i jo li vaig contestar que m'ho prendria amb calma perquè com l'etapa havia de ser curta, no pensava matinar. I així va quedar tot. Em Marco es va ficar a la tenda a la tarda-vespre, i ja no el vaig tornar a veure més.

El dia comença amb sorpresa. Em desperto a les 8:30 i quan trec el cap de la tenda, veig al Marco plantat i equipat al costat del "seu" roure centenari i de la seva bicicleta amb tot el material recollit i carregat. M'està esperant!!

Després dels "bon dies" pertinents, en Marco m'explica que m'està esperant perquè no es refia de la seva navegació (es veu que li falla bastant) i que, si no m'importa, vol venir amb mi. També m'explica que ahir a la tarda, quan es va ficar a la tenda, es va quedar profundament adormit i que s'ha despertat a mitjanit desubicat i sense haver sopat. Al final, ha decidit continuar dormint i s'ha llevat molt d'hora i que, per això, ja ho té tot recollit i està llest per marxar.

Òbviament, li dic que podem anar junts. Jo també ho agrairé perquè aquesta etapa em fa una mica de respecte, però que encara haig d'esmorzar i recollir tot. Per tant, ha de comptar que fins a les 9:30 no estaré preparat per sortir. Cap problema per la seva part. M'espera.

Mentre esmorzo, vaig al bany i recullo tot, anem parlant i començo a conèixer a aquest gallec, que ahir ja em va semblar un personatge singular. I realment és així. Un paio molt singular. 

Em parla de plantes i de les seves propietats, d'espiritualitat, del poder de la ment, de què viu amb la seva parella a una casa que es van comprar a la muntanya quan va decidir canviar de vida, de què és entrenador personal de combat i practicant de multitud d'esports, especialment d'un esport de combat semblant a la boxa, però que fa servir també els peus. Però el que realment m'impacta és tot el que m'explica del càncer tan greu que va patir. Li van donar només uns mesos de vida, però que gràcies a la seva força, a les plantes i, suposo, que també a la medicina, va aconseguir superar. Penjo el vídeo de Youtube on podreu copsar una mica de qui parlo.

A les 9:30 iniciem plegats l’etapa, direcció a Elizondo que és la capital de la Vall del Batzan, coneguda pels llibres de la Dolores Redondo. Els primers quilòmetres són una delícia pels sentits, travessant paisatges verds i pobles singulars típics del nord, com Narbarte (km 8), Oronoz-Mugairi (km 10) o Irurita (km 15).

Narbarte, Oronoz-Mugairi i Irurita (Vall del Batzan)

Durant aquests primers quilòmetres, de carretera favorable, parlem de què com avui és diumenge i la ruta travessa zones poc habitades tindrem problemes per comprar alguna cosa per menjar. L'únic lloc on tenim l'esperança de trobar quelcom obert (un forn de pa, una botiga de conveniència o, fins i tot, un petit súper), és Elizondo, la capital de la Vall del Batzan, que tot i ser una població de poc més de 3.000 habitants, és molt coneguda i creiem que trobarem alguna cosa per comprar.

D'ençà que hem sortit de Sunbilla, el dia és una mica incert. A primera hora semblava que ens havíem de mullar, però ara sembla que vol sortir el sol i, fins i tot, fa una mica de calor.

A Elizondo (km 18) tenim sort perquè hi ha un Dia obert i podem fer la compra del dia. Fantàstic!! A més, el poble és molt bonic. És el lloc on passen les històries de la "Trilogia del Batzán", els best-sellers de Dolores Redondo "El guardián invisible", "El legado en los huesos" i "Ofrenda a la tormenta" de les quals s'han fet les exitoses pel·lícules que porten els mateixos títols. 

Després de menjar alguna cosa a les portes del supermercat i de comprar els queviures que necessitem per passar el dia i per l'esmorzar de demà, reprenem la marxa quan són les onze del matí. 

Deixem Elizondo enrere i ens desviem cap a Beartzun per una carretera local i comencen a aproximar-nos a la frontera francesa. La ruta d'avui va una breu incursió al país veí. És el camí més curt i, a priori, el més fàcil per a arribar a Roncesvalles.

Des d'Elizondo, la primera part del recorregut és relativament fàcil al començament i, de mica en mica, el desnivell va augmentant i la carretera es va fent més estreta fins a convertir-se en un camí rural asfaltat. El cel es comença a tancar i els trons anuncien que tindrem un dia mogut.

Per la Vall del Batzan en direcció a França

Fem una segona aturada durant la pujada a la primera dificultat gran de la jornada. Hi ha trams amb pendents del 13% que es fan suar abundantment. La zona és realment espectacular i l'estem gaudim molt. El que ens fa patir una mica és la possibilitat que ens agafi la tempesta de ple en mig del no-res, sense possibilitats de refugiar-nos enlloc.

Després de recuperar una mica l'alè, continuem l'ascensió que, sortosament, s'acaba aviat i tenim un petit descens de poc més d'1 quilòmetre. L'alegria dura poc i el camí tornar a pica cap amunt. Comencem el segon port del dia i si el primer el podríem catalogar de segona categoria, aquest seria, sense por a equivocar-nos, de primera categoria. En concret, són 5 quilòmetres amb pendents entre el 6-7% i el 13% sense descans i per un camí força estret que ens dificulta fer ziga-zagues per pujar millor. 

Sí, els paisatges són brutals, però malauradament no podem treure els ulls de l'asfalt. L'única manera de gaudir una mica de les vistes és fer petites aturades per descansar.

Paisatges increïbles de camí a França

Una d'aquestes aturades la fem a una casa rural que després sabrem que es diu Urraska. Allà s'acaba el camí asfaltat que hem estat pujant des d'Elizondo.  Mentre aprofitem per omplir els bidons a una font que hi ha a l'entrada, apareix un senyor, el propietari de la casa rural, amb qui parlem una estona. Ens explica el cami de terra que hem d'agafar per travessar la frontera i baixar a la vall francesa de Baigorri des d'on intentarem arribar a Roncesvalles. De fet, la línia imaginària de la frontera es troba a poc més de 800 metres, però el camí està ple de pedres, bassals i fang que intentem salvar de la millor manera possible.

Quan arribem al km 30 del dia, assolim el coll que fa de frontera natural d'Espanya i França. Està a punt de descarregar. És qüestió de minuts. Però quan estem a dalt hi ha uns quants camins que surten d'allà i no sabem quin agafar. En el navegador no ho veiem gaire clar perquè són molts i alguns, inicialment, molt paral·lels. No ens volem equivocar perquè haver de fer marxa enrere, amb el que suposa d'esforç, no ens ve de gust. Però no podem badar perquè el cel està molt negre i aviat descarregarà. Per sort, en aquell moment, apareix un quad amb una parella i s'aturen allà a prop. Aprofitem per preguntar. Tampoc és que ho tinguin molt clar, però creuen que si agafem el camí de la dreta, que comença amb pujada, podrem arribar a Les Aldudes, el poble més proper i per on hem de passar necessàriament per arribar a Roncesvalles. 

Els agraïm l'ajuda i marxem d'allà. La baixada fins a Les Aldudes és terrible pels camins plens de pedres i pendents que trobem fins al punt de què en un dels trams, ja d'asfalt, tant el Marco com jo ens quedem sense frens pel reescalfament de les pastilles. Hi ha un moment crític quan veiem que gairebé no podem frenar. Les pastilles fan una forta olor de cremat i hem de fer malabars amb el que ens queda de frens i els peus per aconseguir aturar les bicicletes. Després de l'ensurt, acabem de fer la baixada caminant fins que els frens es refreden.

Just a Les Aldudes, km 32 i 4 hores de ruta, comença a ploure amb una certa intensitat i ens refugiem a una parada d’autobús espaiosa i amb un banc. Un altre cop de sort: plou i tenim un lloc força espaiós per aixoplugar-nos.

Aixoplugats a Les Aldudes

Decidim aprofitar l’aturada per dinar. La pluja cau amb ganes i sembla que anirà per llarg perquè el cel està molt tancat, però miraculosament, quan portem 40 minuts allà, la pluja afluixa una mica i decidim sortir perquè no sabem si plourà tota la tarda, però amb tanta bona sort que al minut de sortir la pluja s’atura i ens dona una treva.

Definitivament, estem de sort. Des de Les Aldudes iniciem la part final de l'etapa que sabem que serà la més dura (però encara no sabíem quan de dura havia de ser). Els primers 5 quilòmetres són molt agradables per una carretera amb lleugera ascensió que pràcticament no notem. Després tenim el primer avís amb una pujada curta d'1 quilòmetre, però intensa amb un pendent de l'11 al 14%. El cel aguanta, però no les tenim totes. 

Després d'una baixada suau de poc menys de mig quilòmetre, comença la batalla final. Si els primers ports del dia eren de segona i primera categoria, respectivament, aquest és de categoria especial. Són 7 quilòmetres molt durs, duríssims que no donen cap treva. Tota la pujada oscil·la entre pendents de l'11% al 17%, però a diferència d'altres pujades, aquí no hi ha descans. Són trams llargs i, en alguns moments, molt desmoralitzants. Estem rebentats tant física com mentalment. Després de cada revolt, ve un altre encara més costerut. Al final, en Marco diu que no pot més i que posa els peus a terra. Diu que avancem més caminant que pedalant i així reservem forces.

Li faig cas i tots dos empenyem la bicicleta, però quan el pendent baixa una mica, m'estimo més pujar a la bicicleta i pedalar. A ell li costa més i fa més trams caminant. El vaig esperant de tant en tant per no deixar-lo massa enrere. La compensació a l’esforç són els paisatges de postal que travessem. És una barreja especial aquesta de patir i, alhora, gaudir del nostre entorn.

Cartell indicador de la Vall de Baigorri (França)

De mica en mica, els trams més durs de la llarga pujada van deixant pas a uns altres una mica més favorables que oscil·len entre el 6 i 10% i, curiosament, en un d'aquests trams, en Marco comença a patir unes fortes rampes als quàdriceps.

El pobre Marco està patint molt. Em resulta curiós que un paio que sembla tan fort, físicament i mentalment, ho estigui passant tan malament. Jo tampoc estic per tirar coets, però crec que estic patint més per ell que per mi mateix. 

La part positiva de tot plegat és que cada cop queda menys i, sobretot, que el dia està millorant. Fins i tot, el sol s'anima a fer acte de presència. La veritat és que la tarda podia haver estat més tràgica encara.

Superat aquest tràngol, continuem pujant a poc a poc. Jo, de tant en tant, faig petites aturades per esperar-lo. I així, fent camí, ens apropem al Coll de Lindus on es troba la frontera amb Espanya.

I a mesura que m'apropo al cim que es troba a 1.221 metres, el sol es va imposant al cel com celebrant que gairebé hem aconseguit el nostre objectiu. Des d'Elizondo han estat més de 1.000 metres de desnivell superats en només 32 quilòmetres.  

Finalment, al Coll de Lindus (1.221 m.)

Finalment, arribo al Coll de Lindus en mig d'una lleugera boira que li dona a l'indret un aire màgic i, uns minuts més tard, ho fa en Marco amb un somriure a la cara després d'hores de patiment. Assolit!! 

Ara només resten 5 quilòmetres de baixada fins a Roncesvalles. Una part per camí asfaltat i els darrers dos quilòmetres per una carretera principal. En pocs minuts arribem, finalment, a Roncesvalles, un lloc mític del camí de Santiago. Són les 5 de la tarda.

Cal dir que Roncesvalles i el seu alberg tenen quelcom d’especial. L'entorn, els edificis, la magnitud, la quantitat de pelegrins d'arreu del món que hi ha, així com multitud de voluntaris de molts països, la majoria jubilats. És impressionant. I la majoria dels pelegrins, que tot just comencen el camí, encara estan frescos i plens d’il·lusió. Me n’alegro d’haver inclòs aquesta etapa a la ruta, tot i la seva gran duresa. Ha estat una etapa èpica.

Roncesvalles (Navarra)

La resta del dia, a banda de les tasques post arribada (instal·lació, dutxa i bugada), anem a un dels bars que hi ha al costat del complex. I quan hi som allà... el diluvi!! Tot el que resta de tarda fins a l'hora de sopar, cau el que no està escrit. Fins i tot, el trajecte del bar a l'alberg de poc més de 100 metres és una odissea.

El Marco està instal·lat al segon pis de l'alberg perquè anava sense reserva prèvia (sort que quedaven llits) i jo estic a la primera planta compartint habitacle amb un britànic i una francesa. Al vespre, ens preparem el sopar junts a la megacuina de l'alberg i ens emplacem per demà. Ell no té clar que farà. Té molts dubtes. Creu que després del que ha viscut avui, la Transpirenaica pura pot ser un repte impossible per a la seva bicicleta per la càrrega que porta (una mica superior a la meva). Em diu que aquesta nit decidirà que fa i que probablement començarà amb mi i que anirà decidim en funció de com es trobi i de com vegi tot plegat.

A les 10 de la nit, tanquen llums a l'alberg i els voluntaris van convidant a la gent a retirar-se a dormir. Jo encara tinc feina amb les xarxes socials i demano si em puc quedar a la zona d'entrada on hi ha unes butaques per acabar el que estic fent. Em diuen que sí, però que intenti no molestar. 

Em quedo sol, en penombra, en un lloc que té un punt de misteriós i, fins i tot, amb la poca llum que hi ha, diria que tenebrós. El silenci és absolut, i la cobertura del mòbil és una merda. M'haig de moure contínuament pel passadís buscant una ratlla més de cobertura per poder penjar les fotos i les meves històries d'Instagram. Per fi, abans de la mitjanit, ja estic enfilant les escales per pujar a la meva planta. Tot està fosc i, amb dificultats, trobo la meva llitera. El meu veí britànic està roncant. Meravellós. Sort que estic cansat i la son m'atrapa en segons. D'aquesta manera, finalitza la jornada de l'etapa més èpica de totes. La mare de totes les batalles.

Vídeo resum de l'etapa de l'app Relive: