Distància: 89 km Temps: 6h 02' Velocitat mitjana: 14,7 km/h Desnivell: 1.250 m D+ / 1.200 m D-
Avui he dormit a casa del meu nebot, Néstor, i com ell ha de matinar per motius de feina, ho faig jo també. Així que abans de les 8 del matí ja estic en ruta.
Després de les pluges d'ahir a la tarda, el matí és una mica fresquet, però les previsions per avui són de què farà bo i, possiblement, cap al migdia força xafogor.
M'acomiado del meu nebot i començo la ruta desfent els darrers quilòmetres d'avui. Són de baixada i en un tres i no res em planto a Laredo, on havia pernoctat durant el mes d'abril a l'alberg de les monges trinitàries a on, per cert, vaig passar molt de fred.
El recorregut d'avui, segons el que he vist al meu navegador Koomot, serà força trencacames, com ho està sent a la majoria d'etapes que estic fent al nord, com no podia ser d'una altra manera.
Per Laredo (km 11) no m'entretinc gaire. Passo pel centre que és per on passa la carretera i només faig unes fotos per deixar constància del meu pas.
Centre de Laredo
La primera dificultat del dia la tinc en sortir de Laredo per la N-634. És un petit port de 3 quilòmetres amb un desnivell important, i després de superar-lo un altre port semblant, però una mica més curt.
Sortint de Laredo per la N-634
Un cop coronat el segon port del dia, comença el ràpid descens cap a Oriñón i Islares amb unes vistes magnífiques del primer.
Baixant a Oriñón
El pas per Islares em porta molt bons records del nostre pas el mes d'abril i, especialment, del magnífic esmorzar que vam fer allà, però avui no toca aturada. És massa d'hora perquè només porto 26 quilòmetres i gairebé 2 hores d'etapa.
El dia no és clar, però la temperatura és perfecta per pedalar. I aprofitant que des d'Oriñon el perfil és força rodador, em planto en Castro Urdiales en 30 minuts.
M'aturo al passeig per fer unes fotos i un vídeo, i quan passo pel quiosc de l'oficina de turisme, entro per segellar la meva credencial de pelegrí. Allà em trobo a un pelegrí solitari de Barcelona amb qui estic una estoneta xerrant.
Castell de Santa Ana a Laredo
Abans de deixar el poble i començar a pujar el tercer port del dia, de similars característiques que els anteriors, m'aturo a una benzinera BP per fer un cafè i menjar una pasta dolça. Així agafaré forces per superar el port de Saltacaballo que el recordo curt, però molt dur de quan vam fer el Camí del Nord.
Però abans de pujar Saltacaballo, passo per un tram de via verda que travessa el túnel de Valverde. I ja després comença el port de Saltacaballo que, efectivament, les rampes finals són moltes dures, però tenen premi un cop hi arribes a dalt. La baixada en direcció a Ontón és un plaer que gaudeixo molt.
Foto en el mateix lloc amb 2-3 mesos de diferència
Ontón és el darrer poble de Cantàbria. Euskadi està a tocar i hi entraré per una ruta espectacular. La via verda, que havia començat a Castro Urdiales, la torno a recuperar passat Ontón i arriba fins a Pobeña i la platja de La Arena (Biscaia). La ruta és magnífica i són uns 6 quilòmetres que transita enganxada a la costa per penya-segats, i que travessa alguns túnels de l'antiga via fèrria.
L'entrada a Pobeña està tancada. Era coneixedor de que la via verda estava tancada per una esllavissada a prop de Pobeña (ho posava a la sortida d'Ontón), però tothom hi passa i nosaltres, el mes d'abril també ho vam fer. Però aquesta vegada a l'entrada de Pobeña hi havia una tanca molt alta i ben posada que dificulta el pas, i més si es fa en bicicleta. Em toca treure les alforges i aixecar la bicicleta per un lateral. Al final ho aconsegueixo amb una mica d'esforç.
L'arribada a Pobeña i La Arena marquen el meu inici al País Basc. Deixo Cantàbria amb bon regust de boca. L'he tornat a gaudir molt i, especialment, en aquest darrer tram des de Castro Urdiales.
Després la ruta es converteix en un bidegorri (carril bici) segregat totalment de la carretera, fins al punt que no es veu la carretera ni s'intueixen els cotxes. Fantàstic. I així, pedalant tranquil·lament, sense estar pendent dels cotxes, vaig avançant. Primer Santurtzi i ja, més tard, Portugalete, l'antesala de Bilbao.
Arribada a Portugalete
Des de La Arena la temperatura ha pujat significativament. El sol no brilla gaire, però hi ha molta xafogor. El mòbil em marca que ja hem superat els 30º graus i, la veritat, és que m'està començant a afectar una mica.
L'arribada a Portugalete té la compensació d'un breu descans mentre trec el tiquet per travessar la ria amb una mena de transbordador penjat del famós pont de la ciutat que va ser construït l'any 1893.
Al pont penjat de Portugalete
Un cop a l'altra banda de la riba del riu Nervión, arribar a Bilbao és un passeig per un carril bici totalment pla. Són uns 7 quilòmetres fins a l'entrada de Bilbao i 6 més fins al centre. Allà em plantejo dinar, però no trobo cap supermercat pel camí i com només em resten un 13-14 quilòmetres fins a Lezama on es troba l'alberg de pelegrins, crec que puc continuar més endavant i dinar al final de l'etapa encara que sigui una mica més tard.
On soc?
Realment no tinc molta gana. Només set. Miro el mòbil i marca ja 32º i això sense sol. El cel està força tapat, però la xafogor m'està matant. Omplo el bidó a una font del passeig que va paral·lel al riu.
Surto de Bilbao i sé que tinc un port dur per rematar el dia. És que em farà saltat de vall i passar a la banda de Zamudio i Lezama. La sortida ja fa pensar que el final d'etapa no serà gens fàcil.
Començo pujant per la carretera amb un pendent que oscil·la entre el 4-6 €. Vaig tranquil, dosificant les forces. I en un punt de la pujada, el navegador em fa agafar un camí rural asfaltat. M'aturo i miro al mòbil la ruta. Sembla que per aquí puc retallar una mica la ruta i m'hi fico.
Al cap d'una estona, em penedeixo. Els pendents es tornen impossibles fins al punt que en alguns trams les rampes són del 17%. Algunes d'aquestes les haig d'acabar empenyent la bici. Molt dur. Estic sense forces. Ara sí que veig que necessito menjar. Al final són gairebé 5 quilòmetres de pujada sense descans.
Després de patir força, aconsegueixo arribar a dalt de tot. Per fi. Des de dalt es pot entreveure tota la vall on es deu trobar Lezama. Ja en tinc ganes d'arribar-hi. La baixada és trepidant. Els mateixos desnivells de pujada els tinc ara de baixada. El camí asfaltat és estret i haig de fer ús dels frens contínuament per no agafar una velocitat excessiva. Però, a mitja baixada, fruit de la inèrcia, tinc una badada i a una cruïlla segueixo recte sense mirar el mapa. Poc després, quan m'havia llençat a tota velocitat per un tram de forta baixada i molt recte, el meu navegador diu les fatídiques paraules "la ruta està a 300 metres". Què? No puc frenar en sec perquè vaig molt de pressa, però ho faig uns 100 metres més tard. Miro el navegador. I efectivament. M'he desviat de la ruta i em toca desfer els 400 metres que he fet de més, però el pitjor de tot és que el pendent tornar a ser del 17%. Un altre cop a empènyer la bici. Estic mort i de la meva boca només surten paraulotes de tota mena.
Com diu el refrany castellà, "No hay mal que cien años dure". I finalment, aconsegueixo arribar a Zamudio sobre les 16 hores. Tot i que tinc Lezama força a prop, decideixo aturar-me a un Eroski. Necessito menjar i ja, de pas, compraré també per sopar i per esmorzar demà a l'alberg. No sigui el cas que després a Lezama no trobi res. El menú d'avui és una amanida preparada, fruita i una birra. Estava buit.
Amb la compra busco un parc amb un banc per dinar tranquil·lament. Mentre ho faig, miro al navegador com arribar a l'alberg. Només em resten 3 quilòmetres, però no veig com travessar les vies del tren que tinc al costat del parc. De fet, m'he aturat a dinar en un punt on suposadament hi ha un pas de via, però en realitat no existeix.
Després de dinar, toca tornar enrere fins al poble i preguntar a la gent d'allà. Ara sí, el pas es troba a l'estació del poble. Un cop a l'altra banda de la via, ja veig la llum. Recte i en pocs minuts seré a Lezama. A les 17 hores arribo a l’alberg, un edifici nou i funcional que està força ple de pelegrins.
Instal·lat, dutxat i recuperat del dia tan dur, toca preparar l’etapa de demà mentre fora està plovent força. Finalment, l’hauré d’escorçar perquè Zarautz i rodalia està tot ple (hi ha una triatló allà i moltes activitats a Donosti que han omplert els allotjaments). Demà aniré fins al càmping de Zumaia que m’han dit que per una tenda tindré lloc, però no si vaig en furgo o autocaravana. És el que té un cap de setmana de juny a Euskadi i en un any amb molts pelegrins!
Vídeo resum de l'etapa de l'app Relive:
Nota: el vídeo només recull una part de l'etapa 37, en concret la part que va des de Castro Urdiales fins al final a Lezama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada