ETAPA 30: FISTERRA - CARBALLO

DE FISTERRA A MUXIA... I PUJANT

Dijous, 1 de juny de 2023

Distància: 92 kms
Temps: 5h 55' 
Velocitat mitjana: 15,4 km/h
Desnivell:  1.440 m D+ / 1.400 m D-

Avui matino força. Dormir a un alberg de pelegrins té aquestes coses. Els meus veïns d'habitació, un parell de coreans que dormen al racó de la finestra (pràcticament no els veig, però els sento) i un altre que dorm a l'altra banda de la meva llitera que no sé qui és, comencen a preparar les seves motxilles força aviat, amb la qual cosa, inevitablement, em desperten. De tota manera, avui ja em va bé matinar perquè tinc una etapa doble: primer vaig a Muxia, cap al nord-oest, l'altre punt emblemàtic que cal visitar, i d'allà giro cua en direcció nord-est per apropar-me al Cantàbric. Carballo, el meu destí d'avui, és una població de transició entre el Camí Portuguès de la Costa i el Camí del Nord. Carballo és terra de ningú, de cap camí i per aquest motiu, per més que he buscat no he trobat cap alberg, hostel o càmping per passar la nit. Ho faré a una pensió i el preu serà el més alt que he pagat fins al dia d'avui (30 €). 

També em va bé matinar perquè avui no tinc res per esmorzar. Tot es va quedar ahir al frigorífic de la cuina que tancava a les 19:00 i no vaig ser a  temps de treure el menjar i el beure que tenia allà. Quan ho penso, m'emprenyo molt. Sí, ja sé que al final no són més que uns quants euros (potser un 15 € en total), però em fa ràbia. No ho puc evitar.

Quan recullo tot el que tinc a l'habitació, baixo a la recerca la bicicleta, la carrego i surto de l'alberg per la porta del pati. Just davant hi ha el bar-cafeteria on vaig fer el cafè ahir al migdia. Ahir al vespre ja havia decidit que esmorzaria avui aquí. Es diu Bar O Canario.

Són dos quarts de vuit. M'assec a una taula de la terrassa perquè fa un dia espectacular. El cel és blau i força net de núvols. Ja no recordo quants dies fa que no tinc un dia tan maco com el d'avui. 

Demano un pinxo de truita de patates amb pa gallec, un cafè i una pasta per carregar-me de sucre. Comparteixo taula amb una pelegrina americana molt simpàtica, també jubilada, amb la que xerrem una bona estona sobre el Camí, Espanya, la meva aventura i altres temes.

A les 8 en punt, m'acomiado i marxo en direcció a Muxía. Per evitar fer el mateix recorregut que ahir per entrar a Fisterra, surto per la part més alta del poble, poc urbanitzada, i quan s'acaba Fisterra baixo en direcció al mar per continuar per un camí empedrat que passa a prop del mar. No és fins al quilòmetre 4, aproximadament, que no entro a la carretera AC-445 en direcció a Cee, però bastant abans d'arribar-hi. Quan porto entre 8 i 9 quilòmetres de ruta, agafo un camí rural asfaltat amb l'objectiu de saltar-me la península on es troba Concurbión. Així m'estalvio alguns quilòmetres i no travesso Cee.

Sortint de Fisterra pel camí empedrat

El far, al fons de tot, des del mirador de la carretera AC-445

El camí rural asfaltat és força més maco que el tram de carretera que vaig fer ahir. I la sorpresa arriba quan, sobre el quilòmetre 12,5 arribo a la carretera que va a A Corunya, just a la sortida de Cee. El lloc pertany, però, al llogaret de Lagarteira. El camí desemboca just per sobre d'una benzinera Repsol que em fa pensar en la benzinera a on vaig trucar ahir al migdia demanant per un taller de bicicletes que em sortia a Google. Efectivament, just al costat de la benzinera hi ha un petit taller de bicicletes. Està obert, però no hi ha ningú. Entro a la benzinera i pregunto. El noi del taller està allà dins fent un cafè. Amb una mica de sort, avui podré resoldre el tema de la cadena.

El noi li dona un cop d'ull a la cadena, la manipula una mica i sense fer cap mena de comprovació amb un mesurador d'estirament de cadenes (no sé com es diu l'eina), em diu que no cal canviar-la perquè encara pot aguantar força quilòmetres. La veritat és que la seva resposta em sorprèn força perquè el que és cert és que la cadena se surt del plat més vegades del normal i això és un símptoma (en teoria) de què la cadena s'ha de canviar. Però no li discuteixo i en el fons me n'alegro perquè m'estalvio el preu de la cadena i de la mà d'obra.

Amb aquesta certa tranquil·litat reprenc la ruta per la carretera que va A Corunya, però quan no fa ni tres quilòmetres, el navegador m'envia per l'AC-2302, una carretera més estreta, però en bones condicions que arriba pràcticament fins a Muxia. Aquesta ruta és molt maca, força solitària i molt verda. Des d'aquest punt fins al far de Muxía tinc just 16 quilòmetres que faig en una hora clavada. Hi arribo quan són gairebé les 10 de matí.

El poble de Muxía m’agrada molt. Força més que Fisterra, tal com ja m'havien avançat. Per arribar al far i a l'església de la Verxe da Barca haig de creuar tot el poble. A aquelles hores el poble es veu molt tranquil i la zona del far amb l’església té quelcom de màgic. Transmet molta pau sobretot a primera hora del matí quan pràcticament no hi ha ningú. Molt recomanable acabar el camí aquí.

A una zona una mica més elevada d'on es troba l'església i el far a la qual se'n puja per un camí empedrat amb fort pendent, hi ha un monòlit de pedra força gran en homenatge a tots els voluntaris que van col·laborar en la neteja de la marea negra del Prestige el 2002. El petrolier es va enfonsar just davant de Muxía i va contaminar tota la Costa da Morte. Tots recordem la famosa frase d'en Mariano Rajoy parlant de "los hilitos de plastilina". Just al peu d'aquest monòlit també hi ha el senyal corresponent al quilòmetre 0.0 del camí de Muxía a Santiago on tothom que hi arriba es fa la foto commemorativa, tal com faig jo també.

Després d’un cafè al costat del port de Muxía, amb l’objectiu de què em posin el segell d'un establiment de Muxia a la credencial i de trucar al taller de bicicletes de Carballo que em confirma que hi podré anar a partir de les 5 de la tarda, començo la segona part de l’etapa que se separa de forma clara de la costa. Si haig de resseguir tota la Costa da Morte pel litoral fins Malpica, al costat de A Corunya, necessitaria força més dies per fer la volta a la península donat que la costa gallega és molt accidentada i revirada. M'estimo més fer una línia recta fins a Baamonde que forma part del Camí del Nord, i d'aquí pujar a Ribadeo que és el darrer poble de Galícia. Però això serà un altre dia. 

Els primers quilòmetres de sortida de Muxía (uns 5 o 6) coincideixen amb els que he fet per arribar. Després d'uns quilòmetres per la carretera AC-440, agafo l'AC -552 en direcció a Vimianzo, que m'acomiada amb una forta pujada de 4 quilòmetres. 

Quan porto just 50 quilòmetres d'etapa i estic a punt d'acabar la primera gran pujada del dia, passo per un petit llogaret, anomenat Vilaseco, on trobo a la meva dreta una font d'aigua. Necessito carregar perquè el bidó està pràcticament buit (es nota que avui fa més calor). Mentre omplo el bidó, veig a 50 metres, a l'altre costat de la carretera un petit bar. Bon moment per fer una aturadeta i fer un mos d'alguna cosa que tinguin. Travesso la carretera i deixo la bicicleta a la porta. El bar es diu Bugallo. Hi ha dos o tres parroquians asseguts a una taula. Jo m'assec a la barra i demano un pinxo de truita de patates (per variar) i una cervesa 0.0. Tant la truita com la birra m'entren d'allò més bé.

M'estic durant uns 15'-20' conversant amb el senyor del bar que m'explica el que m'espera en els propers quilòmetres. Bàsicament, acabar de pujar (uns 500 metres), desprès una bona baixada seguida d'una altra puja-baixa curt i més tard uns 20 quilòmetres de pujada suau però continuada amb pocs descansos. Òbviament, avui toca pujar més que baixar perquè vinc de la costa i vaig cap a l'interior que, inevitablement, acostuma a estar a més alçada.

A la pregunta de si en els propers quilòmetres passo per algun poble important amb supermercat per comprar per dinar, em contesta que tinc Vimianzo a 6 quilòmetres (massa a prop) i Baio a uns 16 que em sembla més adient per parar a dinar. Després de Baio no trobaré res fins a Carballo. Li dono les gràcies per la informació i, després de pagar, agafo la bici i continuo la marxa.

Ara sí que el sol llueix de valent, com feia molts dies que no ho feia. En tinc moltes ganes de notar el sol, tot i que desgasta força més. I encara més en aquesta  segona part de l'etapa on una gran part del desnivell es concentra aquí.

Els quilòmetres passen més o menys com ha explicat el senyor del bar. Primer arribo a Vimianzo que m'acomiada a una pujada de categoria (sort que no massa llarga, uns 2 quilòmetres) i al voltant de les 13:30 arribo a Baio (km 65).

M'aturo un moment per buscar un supermercat a Google. Tinc un Gadis a la sortida del poble. Crec que serà el primer supermercat Gadis de la ruta. Hi arribo ràpidament. És força gran i està ben assortit tenint en compte que el poble no és massa gran. Suposo que també hi venen a comprar la gent que viu als llogarets de la zona, que són molts.

Deixo la bicicleta a la porta en un lloc amb ombra i faig una volta per tots els passadissos buscant alguna cosa que m'entri pels ulls. Però el primer que veig és que no tenen cervesa fresca, només sucs i begudes semblants no alcohòliques (desgraciadament alguns supermercats no en tenen de frigorífics amb cerveses fresques). Davant d'aquesta situació, el primer que faig és agafar una llauna de cervesa i l'amago entre uns sacs de gel a un dels congeladors. Així, mentre vaig donant voltes per fer la compra, la cervesa es va refredant una mica. Reconec que vaig més a poc a poc del normal per donar temps a la llauna a refredar-se. Després de molts dies visitant supermercats, aquesta és una de les estratègies que he après per "sobreviure".

Després dino al costat del supermercat a on lloc amb ombra. El menú? Doncs gairebé el de sempre: una amanida Cèsar, una bossa de xips, una llauna de cervesa i fruita. Total 6,52 €.

Em resten uns 25 quilòmetres fins a Carballo. Segurament necessitaré sobre 1h30' per arribar-hi. Segons el navegador tinc 13 quilòmetres encara de pujada i després la resta tot en baixada. Millor així que a l'inrevés. Són les 14:30. Per tant, calculo que a les 4 hi seré a Carballo. Amb aquesta idea continuo la marxa.

La resta de la ruta no té res de particular. Paisatge bonic sense més ni més. Molt verd i molta aigua per tot arreu. Això és Galícia (calidade).

Com havia previst, a les 4 de la tarda em planto a la porta de la Pensión Rama. Està tancada. Truco al telèfon que tinc de quan vaig fer la reserva i la dona em diu que està comprant al Mercadona i que en un quart d'hora hi arribarà. "Cap problema", li dic. M'assec a una mena de seient que hi ha al costat de la porta de la i espero.

Carballo a l'esquerra i l'entrada de la pensió a la dreta

Al quart d'hora hi apareix la dona que m'obre i em fa passar. Faig el checking i la senyora em diu de guardar la bicicleta a la part de dins de la pensió. Li dic que haig de sortir en menys d'una hora fins al taller de bicicletes perquè he quedat amb el noi del taller per fer una revisió. Així que la deixo allà per portar-la després de dutxar-me i d'instal·lar-me.

L'habitació està força bé. Llit gran, tele i quarto de bany amb rajoles dels anys setanta, però també molt gran i complet. M'instal·lo, em dutxo, rento la roba de ciclisme que deixo eixugar-se al lavabo amb uns cordills que poso de punta a punta del lavabo i surto en direcció al taller. Abans de sortir, la senyora de la pensió m'indica com arribar al taller. Tinc com un parell de quilòmetres fins allà.

Amb la bici descarregada vaig en direcció al taller (Evobici) i aprofito per passar pels punts més interessants del poble. Hi arribo en pocs minuts i el noi ja m'està esperant. Li demano que es miri la cadena i que, també, li doni una ullada general per si veu que cal fer alguna actuació més. Porto més de 3.000 quilòmetres i segurament li convé algun ajustament. Mentre estic allà, fa una primera avaluació i em confirma que la cadena encara pot aguantar força i que no la canviaria. En canvi, detecta que les pastilles dels frens estan a les últimes. No veu res més, però em diu que farà un repàs general. Trigarà sobre una hora, més o menys. Li dic que aprofitaré per anar a comprar al Lidl que he vist a 200 metres de la botiga i que ens veiem en una hora.

Al Lidl compro una mica per sopar i esmorzar, així com algunes cosetes com fruits secs o xocolata que sempre porto a sobre. Com la compra és ràpida, m'entretinc pels passadissos remenant per si trobo alguna cosa que em vingui de gust. Al final, m'he gastat 9,69 €.

A dos quarts de set, com un clau, estic a la botiga i la bici es troba en perfecte estat de revista. Finalment, li ha canviat les dues pastilles de frens i ha ajustat els canvis. La resta perfecte, excepte que em recorda una cosa que ja sabia, que aquesta bicicleta no està dissenyada per portar tant de pes. Li dic que ja ho sé i que a la tornada a casa decidiré quins canvis faré per reforçar-la. Especialment, canviar les rodes per unes més robustes i amb més radis. És el que també faria ell. La reparació i la posada a punt són 35,90 €. Força bé. A Sabadell m'hauria sortit més car. 

Torno a la pensió, deixo la bici guardada a un saló de banquets que està de reformes, pujo la compra a l'habitació i marxo a donar una volta pel poble i prendre alguna cosa abans de sopar. La tarda és agradable per estar una estoneta a una terrassa fent una cervesa i picant alguna cosa.

Al vespre, sopo a l'habitació. He vist que no tenen detector de fums i cuino al lavabo que és molt gran i hi ha menys perill que passi alguna cosa.

Després de sopar, em dedico a escriure i penjar fotos a Instagram, revisar l'etapa de demà i a veure la tele des del llit. 

El dia d'avui, primer de juny, no ha estat malament. Deixo l'Atlàntic i entro al Cantàbric. I, amb la bicicleta revisada, ja estic preparat per afrontar la “batalla del nord” (que no serà fàcil).

Resum de l'etapa de l'app Relive: