diumenge, 21 de novembre de 2010

NEW YORK, NEW YORK…

I. PREAMBUL
 
I want to be a part of it,
New York, New York...
These vagabond shoes, 
Are longing to stray, 
Right through the very heart of it,
New York, New York...

Vull formar part de tu,
New York, New York...
Aquestes sabates viatgeres,
Extranyen recórrer,
el seu cor mateix,
New York, New York...  


Des de que he arribat a casa m’he descobert moltes vegades taral•lejant aquesta cançó de Frank Sinatra. No ho puc evitar. Aquesta ciutat i la seva marató m’han deixat una empremta molt profunda que no la podré oblidar mai.

Tot va començar fa 30 anys quan vaig córrer la meva primera marató a Barcelona. Era la seva primera edició a la ciutat, ja que les dues anteriors s’havien celebrat a Palafrugell. Recordo que en Ramon Oliu i el Dr. Pere Pujol, impulsors de la nostra marató, eren uns enamorats de la de New York i així ens ho van transmetre en els múltiples actes que es van realitzar per aquella època per divulgar la Marató de Barcelona, així com en les diferents publicacions (revistes, llibres,…) en les que van participar. Recordo també que a la fira del corredor d’aquella marató, o potser de la següent (la memòria és fràgil), em vaig comprar una samarreta amb el logo de la Marató de New York per aquella època esponsoritzava la marca italiana de roba esportiva Ellese. Em va durar molts anys perquè la tenia una estima especial. I des d’aquella època sempre vaig pensar que algun dia faria la marató de la Big Apple. He trigat 30 anys en aconseguir aquest somni. I l’únic que puc dir és que ha valgut la pena.

La preparació per aquesta prova va començar fa 16 setmanes. Com a d'altres maratons que he fet a la tardor, em tocava entrenar a ple estiu la qual cosa no era gens fàcil. Però l’objectiu s’ho valia. Inicialment, tant el Cachirulo, l’Anfeca i jo mateix ens havíem proposat fer aquesta marató per gaudir sense cap objectiu de marca, del tot impossible, per altra banda, coneixent la duresa del circuit. Però també ens vam marcar un programa d’entrenament exigent (sub 3h) per arribar sobrats i poder gaudir de la cursa. Però com era d’esperar, de mica en mica, pel nostre afany competitiu i veient la marxa dels entrenaments, no vam descartar la possibilitat d’atacar les 3 hores.

Però, pel que fa a mi, tot se’n va anar en orris el 29 de setembre quan amb l’Anfeca fent unes sèries de mil de qualitat al nostre santuari de les Cases del Garcia vaig patir un trencament fibril•lar al bíceps femoral. Encara recordo aquella tarda, després d’haver encadenat un seguit d’entrenaments no gaire bons pel cansament acumulat, quan tot se’m va ensorrar. No vaig plorar però us ben asseguro que no era per falta de ganes. Vaig sentir una profunda decepció. Com era possible que a cinc setmanes del gran objectiu em passés això? Que injust!!! - vaig pensar.

Ràpidament el meu cap va començar a fer números i càbales: queden cinc setmanes, un trencament es pot curar en tres setmanes, no puc avançar terminis perquè m’arrisco a tornar-me a trencar, hauré de ser conservador, només tindré dos setmanes tirant llarg per fer alguna cosa abans de la marató i tenint en compte que la darrera setmana ha de ser de descans, només em quedarà una setmana per fer algun entrenament seriós. Quina ràbia!!! Tants anys esperant i ara em trobo amb això.

Els companys, la família, els amics i coneguts em deien que estigués tranquil, que anés a gaudir i a acabar-la perquè portava entrenament suficient a les cames. Si, tots tenien raó, però és que jo no sé gaudir d’una altra manera més que donant el màxim a totes les curses. I aquesta no podia ser menys. Jo gaudeixo posant-me el llistó alt i fer la marató només per acabar-la no em seduïa.

Em vaig posar en mans de la fisioterapeuta del Club, la Georgina Vich. Ella també pensava el mateix. Si feia bondat la podria fer però sense cap objectiu. Tres setmanes de recuperació i si feia tot el que em deia, probablement l’acabaria.

I així vaig intentar que fos. Una setmana de descans total, gel, antiinflamatoris a dojo i embenats compressius va ser el primer que vaig fer. La segona setmana vaig ficar-me a la piscina per intentar fer una mica d’exercici i molt treball d’estiraments i “sentadilles” amb pes per reforçar les cames. Al final de la segona setmana ja vaig introduir el treball a l’el•líptica, rem i caminar pel bosc. I a la tercera setmana vaig continuar amb l’el•líptica i després van venir els primers trots molt i molt suaus en cinta amb una por que no us la podeu imaginar. La veritat és que vaig posar molt de seny, més del que em podia imaginar, però menys del que la fisio volia perquè al final d’aquella setmana, quant feia vint-i-cinc dies de la lesió i després d’haver sortit un parell de dies a provar pel barri, vaig decidir fer la Mitja Marató del Mediterrani quan mancaven només dues setmanes per la Marató de New York. Era el meu test definitiu per saber si podia fer-la o, tot el contrari, fer de “pomponero” a la resta de “correcats” i a la Tensi, meva dona, que s’estrenava en la distancia.

La veritat és que em va anar molt bé, i vaig poder acabar-la en 1h33’ llargs acompanyant a la Teresa i 9 kms més de propina per completar 30 kms i fer d’aqueta manera una tirada llarga. Havia passat la prova i la lesió no s’havia ressentit. Tot i que vaig acabar muscularment molt cansat per la falta de kms, tornava a ser optimista de cara a New York. Però l’alegria va durar poc més de 24h. A l’endemà en un rodatge suau pel riu amb l’Andrés, quan portava 12 kms, vaig sentir una forta sobrecàrrega a l’isquiotibial que em va enfonsar del tot. Ara si que això tenia molt mala pinta. No era un trencament, d’això n’estava segur, però el dolor era important i la possibilitat d’estar a New York s’esvaïa per moments. A l’endemà tocava visita a la fisio i la Georgina em va confirmar que hi havia una forta inflamació per sobrecàrrega i una contractura, i després el Dr. Fontseré, a través d’una ecografia, va confirmar el diagnòstic afegint un fort edema al ventre del múscul. De tota manera, cap dels dos descartava que pogués estar a la sortida al Pont de Verrazano però la condició era descans total fins el dia D.

Les dues setmanes van ser molt dures per a mi. El dolor i les molèsties no marxaven. Estava obsessionat. Feia tot el que m’havien dit la fisio i el doctor (estiraments, “sentadilles”, antiinflamatoris, relaxants musculars, etc…) i el dolor continuava allà instal•lat. La darrera setmana estava molt irritable i plenament convençut de que, tot i que començaria la cursa, hauria de caminar als pocs quilòmetres.

I el dia del viatge va arribar. Tot i sabent que probablement no la podria fer corrent, tornava a estat il•lusionat. L’objectiu era arribar a Central Park encara que fos arrossegant-me.


II. EL VIATGE


Part de l’expedició ens vam trobar a l’aeroport del Prat: a part de la Tensi, hi eren la socanna, l’Orzo, la Natatxa, el Xavimiquel, la Rosa, el Jordi Renom i la seva companya, la Conxa. En Pau havia sortit unes hores abans, la Teresa (3a) ho feia des de Madrid, i els 5 singles (Cachirulo, Anfeca, Vtorres, Trinkel i el Marco) ho van fer el dijous. A l’avió vam coincidir amb nombrosos “correcats”, i en especial amb el jag75 i el miqueljardi, amb els quals vam compartir diferents moments de la nostra estada a New York.

Davant del nostre avió d'American Airlines
L’arribada a New York va ser brutal. Encara recordo les cares que teníem la socanna, la Tensi i jo quan, després de deixar les maletes a l’apartament de Brooklyn, van sortir per la boca del metro al carrer 42 cantonada amb la 6ª avinguda. Era ja negra nit i l’impacte davant d’aquell espectacle majestuós de la ciutat dels gratacels il•luminats va ser increïble. Estàvem al•lucinats i més encara uns minuts després quan vam trepitjar Times Square. Uaalaaa!!! – repetia la socanna. Crec que és l’expressió que més ha repetit aquests dies a New York. L’espectacle de llum i de color que teníem al davant no és pot explicar amb paraules. Només es pot viure. La gent que heu estat a New York ja sabeu de què parlo, oi?

Al cap d’una estona, ens vam trobar amb l’expedició que havia sortit de Barcelona dijous i vam anar a sopar a un self-service de la zona. No hi havia temps per gaire cosa més. Les sis hores de diferencia horària feien que estiguéssim molt cansats per la qual cosa, després de sopar vam marxar tots plegats a l’apartament sense esperar al Pau, la 3a, l’orzo i la Nataxa que havien anat de l’aeroport directament al Madison Square Garden per veure el partit de bàsquet dels New York Nicks.

Aquella nit em vaig despertar poc després de les quatre de la matinada. L’era l’efecte del jetlag. Poc més vaig poder dormir, com la resta del companys. Així que tots drets, dutxa i a esmorzar a un dinner d’aquests típics americans on la gent més que esmorzar fa un dinar en tota regla. De tota manera, tenint en compte que a l’endemà teníem la marató, la majoria es va comportar i vam fer un esmorzar més clàssic i suau a excepció del Pau que no va poder reprimir la temptació de fotre’s un bon plat de “guarrades” com deia ell: patates fregides, ous ferrats, bacon, etc…

 
A les portes de la Fira del Corredor al Javit's Center
Un cop esmorzats vam anar tots plegats a la Fira del Corredor al Javit’s Center. Emocionant i molt guapa. Al nivell d’una marató com la de New York. En aquell moment, ja no me’n recordo del dolor a l’isquio (tot i que el continuava tenint). Un cop recollit el dorsal i la bossa del corredor, i amb diferents compres d’articles varis de la marató, marxem, tot caminant fins a Times Square, lloc on es trobava el Tony’s Di Napoli que era el restaurant triat pels “correcats” per fer el dinar de la pasta. Gràcies Cris i Arcadi per les vostres gestions. Érem al voltant de 70 persones i el menjar, en racions generoses, va estar a l’alçada de l’esdeveniment. A l’acabar foto de la família “correcat” al mig de Times Square. I abans d’anar cap a Brooklyn per sopar i descansar de cara a la marató, visitem l’arribada a Central Park on ens fem diferents fotos i, casualment, alguns es-k-motaires es troben a l’Iñaki Urdangarín que també pensava fer a marató. A l’arribada hi ha força animació i, el més important, ens fem una primera impressió de com de dura serà l’arribada amb la pujada final. Tots, d’alguna manera, ja ens imaginem creuant la línia d’arribada d’aquesta mítica marató. Ja volem que arribi el dia però encara haurem d’esperar unes hores. Tots estem il•lusionats davant del gran dia. La marató de New York ens espera.

III. ELS PREPARATIUS

A les 5 de matí em desperto just uns minuts abans de que soni el despertador. Trigo uns segons en posar els peus a terra. Em noto descansat i amb la sensació d’haver dormit profundament. No estic nerviós. Gens nerviós. Potser el fet de que aquesta marató no me la prengui de forma competitiva m’alleugereix una mica, tot i que donaria el que fos per trobar-me més pressionat.

La nit anterior ja havia deixat tot preparat: la samarreta amb el dorsal col•locat, el xip un pel estrambòtic que havíem de portar, les sabatilles preparades, la vaselina, la roba d’abric que portaria durant la llarga espera a Staten Island, i la roba neta que deixaria a la bossa per recollir-la a l’arribada de Central Park.

A les 6 del matí ja estem tots preparats a la porta del nostre apartament. Encara és negra nit i la ciutat encara dorm, tot i que ha diferents indrets de la ciutat milers de corredors com nosaltres es trobaran ja en camí del lloc de sortida.

Tot el grup preparat per partir cap al Verrazano-Narrow Bridge
La porta del nostre apartament és el lloc de trobada. El llogater es va oferir el dia anterior (pagant, es clar) a portar-nos a tots plegats amb una furgoneta fins al pont de Verrazano. Les primeres rialles nervioses van aparèixer a l’hora de fer la foto oficial pre-cursa a la porta de l’apartament amb el llogater de mestre de cerimònies: que si aquest aquí, que si l’altre de costat, que si fulanito d’aquesta manera, que si patatim, que si patatam…

Les rialles no van faltar durant el trajecte a Verrazano
En pocs minuts estàvem tots ben apretadets a la furgoneta i rient sense parar. Serien els nervis de la marató? Després d’una estona, ja veiem el pont de Verrazano. La corrua d’autocars oficials que porten corredors és interminable. Per sort, han deixat un parell de carrils per la resta de vehicles. Bastant abans de les 7 del matí ja hem arribat al nostre destí. La quantitat de gent abrigada que desfila cap a la immensa zona de sortida és espectacular. Milers de corredors per tota arreu. Tot perfectament indicat i organitzat. Aquests americans saben el que es fan. Fem una foto de grup a l’entrar i busquem un lloc on refugiar-nos del fred que encara fa en aquelles hores del matí quan encara no ha sortit gaire el sol. Totes les carpes habilitades estan ocupades per milers de corredors que ben juntets busquen una mica d’escalfor del company. Nosaltres decidim muntar el campament directament sobre la gespa sobre la qual els organitzadors havien descarregar unes tones de palla suposo que per absorbir l’humitat. Al costat tenim a l’Arcadi, el Sergi42195 i el Thierry. Estirem unes bosses de plàstic que en Trinkel ha portat i seiem a sobre. Alguns, com el Cachirulo, s’estiren i, ben tapadets amb la manta que ens van donar a l’avió, aprofiten el temps per descansar. A d’altres els va donar per ballar com l’Anfeca i la Natatxa al ritme que marcava l’orquestra que amenitzava la llarga espera. El fred amb el vent del nord era intens i cadascú s’ho manegava de la millor manera per fer-lo més suportable. Més tard vam organitzar una expedició al “más allà” per agafar uns cafetons calentons i uns quants “bagels” (panets rodons amb forma de donut). Sort que aviat els primers rajos de sol ens van ajudar a escalfar-nos una mica.

Feia un fred que pelava!!!
Arriba l’hora de les separacions. Cada ovella al seu corral. Petons, abraçades i els millors desitjos per a tothom. Els corredors del dorsal verd marxem a deixar les nostres bosses als camions d’UPS i, després de passar per enèsima vegada pels lavabos portàtils que a centenars havia disposat l’organització per tot el recinte, ens repartim pels diferents corrals. De mica en mica, a mesura que cada corredor o grup de corredors troba el seu corral, el grup es va reduint. Finalment quedem els del corral 3: la Socanna, l’Orzo, el Xavimiquel i jo. Allà trobem al miqueljardi embolicat en un edredó que més tard salvaria la vida a l’Anna.

Just abans d'entrar al corral 3 (dorsal verd)
Poc abans de la sortida, ens fan caminar en direcció al pont de Verrazano. Ja no hi ha volta enrera. Estem contents i fem conya de tot. L’orzo porta la càmera i immortalitza les darreres imatges prèvies a la cursa, i en especial, la forma que teníem alguns de descarregar les nostres respectives bufetes. L’Anna, que s’estava pixant literalment feia estona, amb l’edredó abans esmentat va trobar la solució. Va saltar la tanca amb el miqueljardí que li subjectava l’edredó i ja us podeu imaginar… Als pocs segons un bon grapat de dones van trobar també la solució als seus problemes, i en un tres i no res, es fa formar una petita filera de dones desesperades davant de la curiositat i el divertiment de centenars de corredors…

Buidant el dipòsit
Comença el compte enrera. A través d’una gran pantalla que hi ha a una banda es veu com presenten a les primeres figures. Tots estem neguitosos i comencem a llençar la roba sobrant per sobre dels nostres caps. Encara fa molt de fred però l'emoció pot a la sensació tèrmica. La tensió va en augment. No sentim l’himne americà i tot d’una, sentim una gran tret de canó. La cursa ha començat.


Tots en marxa!!! Jo a l'esquerra amb un gorro taronja

IV. LES PRIMERES EMOCIONS

Comencem a córrer puntualment i en pocs segons, que crec que no són més de 20" o 30", creuem la línea de sortida. Nosaltres sortim per la part inferior del pont que segurament té unes vistes no tant bones com les de dalt. Sincerament m’esperava molt més de la sortida. Me l’havia imaginada més espectacular, d’una altra manera. Com aquests americans ho fan tot “a lo grande”!!! Però entre que no vaig sentir l’himne americà i que tampoc hi va haver cap compte enrera o res semblant que m’anunciés l’inici de la cursa, el tret de canó em va agafar un pel desprevingut. I a sobre el “New York, New York” només el vaig sentir uns segons un cop creuada la línea de sortida. Ja dic, he viscut altres sortides més emotives. Potser en la sortida dels blaus i dels taronges la cosa va anar diferent, però a la nostra la cosa va ser, com dic, una mica més freda.

Tant se val, aquesta petita decepció només va durar uns pocs segons. A la que vam començar a córrer de debò, de seguida vaig prendre consciencia d’on era i del que m’havia costat arribar aquí. Estava a la meva desitjada Marató de New York i estava disposat a gaudir-la al màxim… si la meva malmesa cama esquerra m’ho permetia, es clar. De moment, la cosa no passava d’una petita molèstia però sabia que amb el pas dels quilòmetres aquesta podia anar a més i obligar-me a acabar la cursa caminant. Estava preparat per això però ho volia endarrerir al màxim possible. No volia ni pensar en la possibilitat de començar a caminar a partir del km 5 o 10. Què llarga se'm faria la cursa si arribés el cas.

De moment, vaig posar-me a seguir a la socanna que començava a tirar de valent, tot i que havíem dit que aniríem xino-xano a 5’/km. Ja se sap que la socanna no entén de rellotges ni de ritmes. Ella deu ser de lletres. També havia dit a l’orzo que aniríem junts fent fotos amb la seva càmera, però de seguida vaig veure que el meu instint competitiu em portaria a triar la companyia de la Socanna no perquè fos dona sinó perque va sortir més ràpida.

Els primers metres sobre el pont de Verrazano van ser durets. Bufava l’aire de costat i a sobre aquest era molt fred. Sort que encara no havia llençat la darrera samarreta. El nostre córrer era fluid. De seguida la cursa es va estirar i es podia córrer amb molta comoditat. Tot i que la primera milla tirava molt cap amunt, no ho notàvem gaire per l’emoció de la cursa.

Primeres pases pel pont de Verrazano
De seguida vaig haver de regular a l'Anna que semblava decidida a aconseguir un altre podi com ens té acostumats últimament. Sort que des de la part inferior del pont també teníem unes magnifiques vistes de Manhattan, de la baia de New York i de l’estàtua de la Llibertat que es distingia en la llunyania. Amb aquest tema vaig poder despistar a la Socanna i evitar que marxés volant del meu costat.

En pocs minuts vam sortir del pont. I de seguida vam agrair l’aparició dels primers rajos de sol en substitució de l’aire tan fred que ens estava congelant les cames i les idees. Durant les dues primeres milles cap ambient, cap animació, cap crit d’ànim. Només els corredors, el soroll de les nostres passes i de la nostra respiració entretallada.

El públic no va aparèixer fins gairebé la milla 3. Primer amb uns tímids aplaudiments des de dalt d'un pas superior però de seguida, a la que vam entrar a Brooklyn, la cosa es va animar per moments. Mira que havia vist vídeos de la cursa per youtube, mira que sabia de l’animació que trobaríem a la marató, però fins que no t’hi trobes al mig no n’ets prou conscient. A cada pas, a cada metre, a cada iarda que recorríem l’animació anava in crescendo. I encara no ens havíem retrobat els diferents colors. Als de dorsal verd, ens havien desviat per la Fort Hamilton Pkwy mentre els blaus i taronges anaven des del començament per la 4th Avenue per on segurament hi havia molta més animació. Va ser a entre la 3ª i 4ª milla, a l’alçada de la Bay Ridge Avenue, que no vam coincidir plegats tots els colors. I allà va ser la bomba. De cop i volta, ens trobem a tot Brooklyn al carrer. A banda i banda de l’avinguda milers i milers de persones ens animàvem sense parar. Banderes, pancartes, aplaudiments, xiscles, grups de música, crits de go, go, go!!! ens encoratjaven sense parar. Era increïble!!! L'Anna, especialment, al•lucinava en colors. Crec recordar que, fins que no em va abandonar al voltant de la milla 9, no va parar de donar les gràcies de forma efusiva a tothom, a picar de mans, a agafar piruletes, tovallons i qualsevol oferiment que des del públic li fessin com a mostra d’agraïment infinit per les mostres d’ànims que rebia. No es podia reprimir. Era un continu Ualaaa!! Thank you!!! Thank you!!!. Jo l’havia de frenar perquè cada vegada corria més ràpid i la cama cada cop em feia més mal. A ella no li vaig dir per no trencar aquest estat d’èxtasi en el que es trobava. Jo també gaudia i al•lucinava però amb el pas de les milles cada cop era més conscient de que la cama no funcionava.

L'animació per Brooklyn era increïble!!!
Els primers 5 kms els vam passar en 23:09, es a dir a 4’37”/km, i malgrat els meus intents de frenar una mica a la socanna, el segon parcial de 5 km, el vam passar un pelet més ràpid, en concret en 23:01 que equival a un ritme de 4’36”/km. Sabia que ben aviat hauria d’aixecar el peu i deixar marxar a l'Anna. La 4th Avenue no s’acabava mai, així com l’animació. Era un continu sense parar de gent gran, nens, famílies senceres que no es cansaven d’animar. Senzillament increïble!!!

Arribant a la Torre del Rellotge de Williansburg (al fons)
El pas de la sisena milla ens resultava molt familiar. El pont elevat per sobre de l’avinguda marcava el nostre territori. Nosaltres estàvem allotjats a un apartament del carrer 12 que feia cantonada amb la 4th Avenue. Feia il•lusió passar per un lloc molt reconeixible i, fins i tot, familiar. I allà al fons la sempre present “Torre del Rellotge” de Williansburg que marcava el final d’aquesta llarguíssima avinguda. En aquest punt, l’animació era encara més gran. Brutal!! Vam girar per Flatbush Avenue i de seguida en un angle de 90ª a l’esquerra a la Lafayette Avenue on es trobava la milla 9 i, segons ens havien dit, trobaríem a la Cris, la dona de l'Arcadi Alibès, i la seva família amb la seva càmera de fotos. Si volíem sortir, les instruccions eren clares. Ens hauríem de situar a la dreta. Dit i fet, no sé exactament a quina alçada, però els vam veure de seguida amb la senyera estelada que portaven. Crits d’ànims i somriures d’orella a orella perquè fa il•lusió anar trobant a gent coneguda.

Saludem a la Cris i la seva familia a Lafayette Avenue
Jo també tenia el meu punt de trobada especial. Era exactament a la milla 11 on trobaria a la meva neboda Maria que tant estimem i tant es fa estimar. Però a aquelles alçades de cursa no estava segur de poder arribar corrent fins aquell punt. El dolor començava a ser molt important i tenia la sensació de que en qualsevol moment patiria una rampa o, pitjor encara, un trencament fibril•lar. Amb tot el meu dolor i ràbia vaig dir a l’Anna que marxés que probablement hauria de parar perquè la cama estava a punt de petar. El meu proper objectiu era arribar a la milla 11 i retrobar-me amb la Maria sense haver-me de parar.


V. EMOTIVITAT A FLOR DE PELL


Paso el km 15 amb un parcial dels darrers 5 kms de 23:38 que representa anar un ritme de 4’43”/km. Pensava que havia afluixat més des de que havia deixat l’Anna. Arribo a la milla 10 i el dolor persisteix. La sensació de que en qualsevol moment hauré de parar és fa molt present. Afluixo una mica més la marxa, però l’ambient que hi ha per la Bedford Avenue és impressionant. Com els carrers són més estrets l’animació es nota molt més. Gent a banda i banda, en més d’una filera, ens empenyen cap endavant. Tinc sensacions contradictòries, per una banda la ràbia de saber que això s’està acabant, al menys pel que fa al córrer, i la d’una profunda satisfacció de poder viure en primera persona aquesta bogeria.

Animació a Bedford Avenue
Cada pocs metres em poso la ma a la cama adolorida de forma instintiva en un tic que no evita el dolor però que no puc reprimir. La milla 11 deu estar molt a prop. Per una banda, desitjo que arribi ja per veure a la Maria però per una altra banda tinc por de que a l’aturar-me s’agreugi el meu problema. Al cap de pocs segons, veig la milla 11 davant meu. Havíem quedat que ens trobaríem just a la sortida de l’avituallament, i allà hi era ella. En mig de moltíssima gent, a l’esquerra, es trobava tota somrient amb uns altres amics. Quan em va veure (i jo a ella) ens vam fondre en una forta abraçada. L’imatge del seu pare que va morir aquest mes d’agost de forma inesperada em passa pel cap i m’emociona. Ella està molt contenta i em diu moltes coses que no acabo de recordar. Jo li faig un petó i li dic que no vaig bé però que continuo. Passen uns segons que visc intensament. M’acomiado d’ella i marxo corrent.




Amb la Maria, la meva neboda
Em trobo millor, fins i tot sembla que vaig més ràpid. Passats uns minuts em venen sobtadament moltes ganes de pixar. A la milla 12, puc fer una aturada tècnica. En aquells 30” o 40” sento alguna cosa especial. I surto del WC portàtil amb el convenciment de que ho aconseguiré. Porto ja 19 kms i aviat passaré la mitja.

Però abans d’arribar al Pulaski Bridge, on es troba la mitja marató, la cursa em té preparada una nova sorpresa. De sobte, i sense previ avís, em vaig veure transportat molts anys enrera. 50, 100 anys potser? El que veuen els meus ulls no em deixa indiferent. Desenes de jueus ortodoxes amb els seus vestits negres i barrets típics amb barbeta, ulleres i tirabuixons, sols o amb les seves respectives famílies. Les dones amb vestit llarg de color negre amb mocadors al cap i els nens i nenes ja de ben petits amb les mateixes vestimentes que els seus pares, em van deixar durant uns minuts aclaparat, al•lucinat, estabornit. Com és possible que en ple segle XXI al mig de New York puguin coexistir comunitats tan diferents i que puguin portar tan a “rajatabla” les seves tradicions religioses? Miro a dreta i esquerra i no m’ho acabo de creure. Haig de tornar un dia d’aquest a passejar tranquil•lament per aquesta zona. Els rètols coloristes en anglès d’establiments i botigues que oferien tot tipus de productes i serveis que fins aleshores ens havien acompanyat durant tota la cursa, van deixar pas durant uns instants a rètols austers en hebreu d’impossible comprensió. Van ser tant sols uns minuts, però molt intensos. Va ser un veritable espectacle. I el més curiós de tot és que passaven absolutament de nosaltres. Com si no hi fóssim. Com si allà no s’estès desenvolupant uns dels espectacles més importants del món. Només algunes criatures es mostraven encuriosides mentre les seves mares xerraven al mig del carrer. I fins i tot, algun d’aquests curiosos personatges s’atrevia a creuar el carrer per llocs impossibles plens de corredors posant en risc la seva integritat física o la d’algú de nosaltres.

Carrers plens de jueus ortodoxes, al.lucinant!!!
Després d’uns llargs minuts d’espectacle, creuo el punt km 20 a Manhattan Avenue cantonada Greenpoint Avenue amb un parcial de 24:27 que equival a 4’53”/km. Es nota que no fa gaire he fet una aturadeta tècnica perquè el meu ritme de cursa no havia canviat. Poc després veig davant meu la inconfusible figura del Sergi42195, ràpidament em poso a la seva alçada, el saludo i intercanviem unes paraules. És una bona companyia i em plantejo seriosament quedar-me amb ell, tot i que em començo a trobar molt bé. Però no sé per quina raó de mica en mica m’allunyo i decideixo continuar al meu ritme. Ho sento Sergi però ja saps que a vegades això dels ritmes són difícils de sincronitzar.
Davant meu veig el Pulaski Bridge que separa Brooklyn de Queens. Puja de debò i abans d’arribar a la part alta del pont es troba la mitja marató que paso en un magnífic i inesperat temps, abans de començar la cursa, d’1h 39’32” que em donava una mitjana de 4’43”/km. Estic molt content.


VI. EUFÒRIA

El pas pel pont de Queensboro, pel que fa a la seva primera part de pujada, no té gaire història. Porto un bon ritme a l’inici i la cama no molesta més del que ho feia abans. Intento mantenir el ritme en la pujada concentrant-me en la gambada. No hi ha animació. Només molts corredors que ja comencen a mostrar signes d’esgotament. Alguns comencen a caminar. A la meva esquerra puc veure unes imatges impressionants de Manhattan, el nostre proper objectiu.

Quan de mica en mica m’apropo cap al final del pont, en venen al cap unes paraules de la crònica del cachirulo de quan va córrer fa uns anys aquesta marató i on explicava com sentia d’una hora lluny la cridòria del públic que esperava fora del pont, just a l’entrada de Manhattan. Intento parar atenció, i efectivament, en la llunyania puc escoltar aquesta cridòria que a mesura que m’apropo al final resulta impressionant. En els darrers metres de baixada puc veure des de dalt el revolt de sortida del pont i com en unes desenes de metres es poden comptar centenars de persones embogides amb pancartes, banderes de països diferents donant-nos la benvinguda a Manhattan. Al passar aixeco el braç en senyal d’agraïment. I want to be a part of it, New York, New York... Si, vull formar part de tu, vull recórrer les teves entranyes, New York.



Entro a la 1st Avenue i l’emoció que sento és molt gran, molt. Pensava que el que havia vist a Brooklyn no es podia superar, però no….. això era més gran encara. Milers de persones a banda a banda de l’avinguda cridaven sense parar al pas de tots nosaltres. No puc acabar d’entendre que motiva a aquesta gent a comportar-se d’aquesta manera durant hores i hores que dura la marató. Som corredors anònims a excepció d’aquells, poquets, que tenen els seus familiars entre el públic, i en canvi, tots, sense excepció (suposo que per contagi recíproc) no deixen d’animar, d’encoratjar sense descans a tots el atletes.


L'animació a la 1st Avenue és espectacular
De mica en mica, i gràcies sense cap mena de dubte, als ànims d’aquest públic espectacular incremento la velocitat. No sento cap molèstia. Les cames corren soles, volen. Estic motivadíssim, i allò que no havia fet a Brooklyn (i l’Anna si) ho faig per aquesta avinguda. Començo a cridar a la gent dels països que reconec: catalans, bascos, espanyols, portuguesos, països sud-americans, etc… Aixeco els braços i els punys agraint-los d’alguna manera la força que ens transmeten. Em sento eufòric i ple d’energia. Al passar al costat d’un grup d’estrangers que portaven una bandera arlequinada com la meva samarreta del CN Sabadell (no sé si d’un altre club, d’una ciutat, o d’un país desconegut) em giro i faig el mateix gest típic que fan els futbolistes quan marquen un gol i corren ensenyant la samarreta. Comencen a cridar i a aplaudir com bojos. Miro el meu Garmin i veig que el ritme que porto en aquell moment és excessiu. Massa ràpid. Em trobo molt bé però sóc conscient que em falten molts quilòmetres a les cames i que al final els trobaré a faltar. M’obligo a reduir el ritme i dedicar-me a gaudir de l’espectacle que ens ofereix el públic, perquè veritablement, ja no se qui en dona més, si nosaltres o el públic. El pas pel km 30, entre la milla 18 i la 19, el passo amb un parcial de 22:21, a un ritme de 4’28”/km, el més ràpid fins al moment, i ja avanço que el de tota la cursa. Crec recordar que al pas de la milla 18 hi havia l’avituallament de Powerbar. Allà tenia previst prendre’m un gel. Abans m’havia pres un que portava jo al voltant de la milla 12. Però aquest no em cau gaire bé.


VII. PAIN IS TEMPORALY, PROUD IS FOR EVER

A la milla 19, veig a la socanna que va una mica justeta. No pensava que pogués atrapar-la i ves per on, ja la torno a tenir a prop. Bona senyal per a mi, i potser no tant bona per ella. Estic convençut de que quan em vegi se’n portarà una gran alegria al saber que no he hagut de caminar i que torno a ser “viu”. Em poso a la seva alçada i la crido. No s’ho creu. Està gratament sorpresa. Crec que hauria d’haver-me quedat amb ella, però les cames m’empenyen cap endavant. Ens donem ànims i continuo corrent.
 
Pas pel Willis Avenue Bridge a l'entrada del Bronx
Al cap d’una estona començo a notar algunes molèsties estomacals-intestinals. Els budells comencen a tenir vida pròpia la qual cosa em fa pensar que hauré de fer una parada tècnica de nivell superior… ja m’enteneu, oi? De tota manera, em resulta estrany. Porto 30 anys corrent i mai abans m’havia hagut d’aturar per aquest motiu. Intento no pensar gaire i continuar la marxa. Arribo al Willis Avenue Bridge punt que marca l’entrada al Bronx. Dono una ullada encuriosit buscant al meu voltant el típics tòpics d’aquest barri, però a part d’uns habitatges d’un altre nivell social, res em fa pensar en la perillositat d’aquesta zona. Aquí no hi ha tant d’ambient com a la 1st Avenue però, tot i així, la gent també anima força, especialment els policies que trobo un cop passat el pont.

La milla 20 està poc després i que coincideix més o menys amb el km 32, punt d’inflexió de la meva cursa. Em començo a trobar malament. De cop i volta la manca de quilòmetres a les cames se’m manifesta cruament. De mica en mica les piles s’esgoten i paral•lelament els meus budells comencen a manifestar-se amb major intensitat. I just en aquestes en torna a passar l’Anna. Ara és ella la que va millor. No sé si li dic alguna cosa o és ella a mi. Al meu cap ja no arriba suficient oxigen. Només puc pensar en que urgentment necessito trobar uns WCs portàtils per fer descansar els meus budells. A l’alçada de la milla 21, un cop passat el Madison Avenue Bridge que marca l’entrada de nou a Manhattan, hi ha un avituallament amb els corresponents WCs. Surto del carrer i em precipito a una d’aquestes cabines. Sort que portava a la butxaqueta dels pantalons unes tovalloletes d’aquestes humides. Mai a la vida n’havia portat a sobre i ves per on, que aquest cop que les porto, les faig servir. Després de poc menys d’1 minut (suposo) m’incorporo de nou a la cursa. En un primer moment tinc la impressió de que vaig bé però de seguida noto que els budells continuen donant guerra. Això no m’agrada perquè torno a tenir moltes ganes de tornar a parar i ara el següent avituallament se’m fa una mica llarg i a sobre físicament vaig molt malament. El ritme és molt lent i ja no gaudeixo de la cursa. Una pena perquè l’animació torna a ser molt important. Ja no penso, no sento, només vull arribar al següent punt que deu estar al ben mig de Harlem. Miro a banda i banda del carrer per si trobo algun lloc mig amagat per si no arribo a temps al WC. Però per sort no és necessari. Quan arribo a la milla 22, al costat del Marcus Garvey Memorial Park, al mateix temps que enregistro al Garmin el parcial (27:30 i 5’30”/km de ritme) busco desesperat els WCs. Intento obrir una a una les portes i totes estan ocupades. En aquell moment surt un corredor de la última cabina, i jo em precipito a dins. Ara sí. Ara sembla que la cosa ha anat millor (pel que fa als budells, es clar). Surto de nou al carrer, me n’adono que això ja és la 5th Avenue. Però no gaudeixo de l’animació. M’he trobat de ple amb el mur. Bé, més que mur serà un llarg túnel que no acabarà fins als darrers metres de Central Park.

Al llarg d’aquest túnel fosc veig molta gent a banda i banda del carrer que crida sense parar, o això crec, perquè no els sento, no els veig. Només percebo dolor a les cames, a totes dues, i molt cansament. Només vull arribar a la meta. Aquesta zona de la Cinquena és força dura. Hi ha molta pujada i poca baixada, o així m’ho sembla a mi. Corro per inèrcia. Potser caminant avançaria el mateix. A l’alçada del començament de Central Park veig la milla 23, a l’avituallament agafo un got d’aigua i camino mentre me’l bec. Són tot just 10”. Necessito córrer. No sé si per arribar abans o perquè les cames, després de tants quilòmetres, han interioritzat el moviment. Miro a la dreta i veig el Reservoir Lake i una mica més endavant deixem la Cinquena per entrar a Central Park. Dec passar al costat del Metropolitan. Hauria de mirar i gaudir una mica, però no puc aixecar els ulls del terra. M’agradaria agrair els ànims de la gent que continua animant però no els puc fer cap gest d’agraïment. Només em queda benzina per fer moure les cames cap endavant. Milla 24… go, go, go!!!…. Mentalment faig càlculs: 1 milla=1,6 kms, 2,2 milles per arribar=3,5 kms…ufff, això encara és molt. Paso al costat d’un senyor que porta un cartell amb alguna cosa com aquesta “Pain is temporal, proud is for ever” alguna cosa com “el dolor és temporal, l’orgull és per sempre”. Quanta raó té. El dolor és temporal. Miro el rellotge i calculo que encara em deuen quedar uns 15’ llargs de “pain”. No és, ni de bon tros, la primera marató que corro i conec sobradament aquestes sensacions. En aquest moment de la cursa el 95% és cap i la resta cames.
Paso el km 40 al ben mig de Central Park amb un parcial dels darrers 5 kms de 26:38, a ritme de 5’19”/km, que tenint en compte l’aturada tècnica, no està gens malament. Bé, això ho penso després a casa veient els parcials, perquè en cursa, només premo el boto de “lap” però no sóc capaç de mirar res. Pocs metres després arribo a la milla 25, i veig per la proximitat dels gratacels del carrer Central Park South, que estem a punt de sortir de parc. M’havien explicat que la part final del recorregut era molt dura o això tenia entès. Però ara no sóc conscient d’això perquè només recordo baixades i cap pujada tret de la darrera abans de creuar la línea d’arribada.

Zombie per la Central Park South Street 
Surto del parc, i el carrer és una cridòria absolutament impressionant però vaig zombie. Tanco els ulls mentre corro per sentir els darrers crits d’ànim, o potser perquè ja vaig mig mort. M’avancen dos corredors amb la samarreta del Barça que vam molt frescos i no paren d’aixecar els braços per encoratjar encara més al públic que tenim a tocar. Veig la pancarta de 800 metres però ja no puc més. Tinc el dipòsit totalment buit. Intento caminar uns metres (10, 20?) però tampoc puc. He de córrer. Necessito acabar. Al fons veig el Columbus Circle que és el punt de retorn al parc que ens enfila cap a la línia d’arribada. La cridòria en aquest punt és ensordidora. Com m’agradaria poder gaudir d’aquests moments!!! Llàstima!! Conec aquest darrer tram. El dia d’abans l’havíem fet caminant i recordava que no era gaire llarg però que hi havia una pujada forta en els darrers metres…. La gent a banda i banda de la recta d’arribada crida sense parar. I jo tinc la mirada perduda en l’infinit buscant una cosa, només una cosa. L’arc d’arribada. Començo la pujada i ja el veig. Allà al fons intueixo l’arc que queda lleugerament amagat pels arbres del revolt. Ja està, em dic. Això s’acaba.

Al fons l'arc d'arribada
Obre els ulls, mira al teu voltant, la gent com crida, gaudeix, aixeca els braços, ho has aconseguit, sense parar, això és el que volies, oi? La darrera decisió que haig de prendre és per sota de quin dels tres arcs vull passar. La decisió és fàcil. Pel de la dreta perquè hi ha menys corredors, i potser al vídeo post-cursa em podré localitzar millor. Crec que són els darrers pensaments que tinc. A 50 metres de l’arc aixeco els braços amb força i no els baixo fins que finalment aconsegueixo trepitjar la línia d’arribada…. "Pain is temporal, proud is for ever".



"Pain is temporal, proud is for ever"

VIII. EPÍLEG

Sí, l’orgull és per sempre. Potser mai més tornaré a córrer aquesta marató però el record d’aquesta ciutat i de la seva gent que han fet i fan tan gran aquesta marató no l’oblidaré mai, com segur tots els que heu viscut aquesta experiència igual que jo.

He aconseguit acabar corrent la cursa. S’han esvaït tots els fantasmes que arrossegava des de feia cinc setmanes, s’han acabat els dubtes, l’incertesa de si la podria acabar, de si podria viure l’experiència d’entrar a Central Park, la mala llet per no poder entrenar, la impotència... Sí, ja s’ha acabat tot… ”No pain, no gain… proud is for ever”. Camino de forma insegura. Les cames no em responen. Són com dos blocs de ciment adolorits. Una voluntària, un cop m’han penjat la medalla al coll, detecta que no vaig gaire bé. Se m’apropa i em pregunta si necessito ajuda. Crec que ni tan sols la contesto. M'agafo a ella i em diu que em portarà per un altre camí. Sortim de l’itinerari i fa sonar un xiulet demanant ajuda. Caminem dificultosament fins a una llitera mòbil (com les dels camps de futbol). Altres voluntaris venen a ajudar-la, a ajudar-me. Amb moltes dificultats em pugen a sobre de la llitera i em porten a un macro punt d’assistència mèdica. Tot i estar molt fotut, al•lucino amb el muntatge. El lloc és molt gran i només entrar em passen una mena de lector de barres pel dorsal que enregistra la meva entrada. Em porten fins a una altra llitera i m’atenen cinc persones!!! Una doctora, o això crec, que contínuament em pregunta pel que sento, per com em trobo i supervisa a la resta. Una noia a cada cama fent-me massatges de descàrrega molt suaus però fan molt i molt mal, una altra a la meva esquerra que em va prenent la tensió arterial cada cert temps i per últim, a la meva dreta, una altra noia que em va posant el contingut de petits sobrets de sal a la boca i m’ofereix glops de beguda isotònica. En pocs minuts començo a reaccionar i sóc conscient de que començo a riure i fer broma. Finalment em donen una mena d’informe que haig de presentar a la sortida, on tornen a passar-me el lector pel dorsal per enregistrar la meva sortida.

La llarga corrua de corredors a l'arribada
Surto a fora. El cap està bé però les cames estan engarrotades. Camino amb dificultat i quan arribo al primer WC mòbil faig la darrera aturada tècnica, aquesta amb més dificultat. Qualsevol petit moviment em suposava un esforç important. Finalment m’incorporo a la corrua de corredors que arriben, agafo la bossa del corredor i començo a caminar per recollir la meva bossa personal. El trajecte és molt lent i el fred es va apoderant de mica en mica de mi. Ha passat més de mitja hora des de que vaig sortir del punt d’assistència mèdica. Al final arribo al meu camió, em donen la bossa i allà mateix trobo a la 3a, a la Socanna, l'Orzo, al jag75, i a d’altres corredors que ara no recordo. Quina alegria retrobar-me de nou amb gent coneguda. Em vesteixo a corre-cuita però amb dificultat, ens felicitem, comentem la jugada i després d’una bona estona decidim sortir per anar al lloc de trobada a excepció de l'Orzo que es queda a esperar la Natatxa. De mica en mica, anem arreplegant gent del grup i amb molt bon humor anem baixant per Central Park West on trobem caminant xino-xano a l’Iñaki Urdangarín. Estem una bona estona amb ell parlant de la cursa i d’altres temes. Foto final i cap al lloc de trobada.

Esperant la Tensi i a la resta de companys a Columbus Circle
Fa estona que vull saber que han fet la Tensi i la resta dels meus companys de viatge, Miro el rellotge i calculo que faltarà poc per l’arribada de la meva dona. M’agradaria veure-la arribar però no sé si podré. Li dec però estic lluny de l’arribada i no sé si arribaré a temps. Han estat cinc mesos d’entrenaments que ha portat a terme de forma disciplinada. Ella tenia molta por. Era la seva primera marató però estava segur que arribaria, d’això no en tenia cap dubte. Estic una bona estona veient passar corredors però a ella no la veig. Feia estona que havia arribat. Al final 5h22’. Estic molt content i orgullós. Diu que mai més farà una marató… jajaja… es clar, això també ho diem ara nosaltres. Temps al temps.

D’un altre company pel qual estava molt preocupat, era del Marco, el medallista olímpic en waterpolo a Barcelona’92. S’havia ressentit el divendres al matí d’un trencament de l’astràgal que havia patit feia uns mesos, i anava coix. Jo tenia seriosos dubtes de que hagués pogut acabar. Que poc que el coneixia!! Evidentment, també ho va aconseguir. Va trigar al voltant de les 4h30’ amb l’astràgal trencat i molt inflamat. Ens va donar a tots una lliçó de força i de saber patir. No només el dia de la cursa, sinó la resta de la setmana a New York on va ser capaç de seguir el nostre ritme sense cap queixa i mostrant sempre la millor de les seves cares. Chapeau, Marco!!!

També volia saber que havien fet els meus dos companys d’entrenament, el cachirulo i l’anfeca. Tots dos estaven per baixar de 3h, sobretot el primer. També volia saber del Trinkel, el “mañico” merengue, amb el que em faig un fart de riure. També estava per baixar de les 3h. Finalment cap dels tres ho va aconseguir. El millor l’Anfeca amb 3h01’, el Trinkel en 3h02’ i el Cachirulo en 3h08’. Tot i no haver aconseguit el seus objectius estaven contents. L’experiència viscuda estava per sobre dels temps aconseguits. Portaven entrenament suficient per aconseguir-ho en qualsevol altra marató però, pel que es va veure, no a New York.

De la resta, a excepció del Pau i del Vtorres que estava convençuts arribarien a Central Park, ja en tenia coneixement. La 3a havia fet un marcon, la seva millor marca personal en un circuit molt dur. En una marató plana, el seu temps de 3h19’ val bastant menys de 3h15’. La socanna, la fera indomable que mai entrena però que sempre està al podi, havia arribat per davant meu amb 3h22’ i segur que xiulant (a l’endemà de la marató ja estava llesta per sortir a rodar pel parc). I de l’Orzo i la Natatxa aviat també vaig tenir noticies. Només calia veure les seves cares de felicitat per saber que s’ho havien passat pipa. L’Orzo en poc més de 3h30’ i la Natatxa també una mica per sobre de les 4h.

L’espera a la Bola del Món, al costat de l’Hotel Trump a la cantonada de Columbus Circle i després al Stardbucks, es va fer llarga amb el fred que feia. Però finalment, quan ja era negra nit, el grup de dotze persones ens vam tornar a retrobar, els últims en Pau i el vtorres que també havien aconseguit acabar la marató sobradament per sota de les 6h. Moltes felicitats a tots!! Aquell viatge que de forma mig en broma, mig en serio vam començar a planificar ja fa alguns mesos havia arribat a termini amb final feliç, almenys pel que feia a la marató perquè per endavant encara ens quedaven uns dies inoblidables en aquesta meravellosa ciutat.

Una xocolata calenta a l'Stardbucks tot esperant l'arribada dels últims
Feia més de 12 hores que havien sortit dels nostres apartaments de Brooklyn. I ara tornàvem esgotats però molt contents amb la satisfacció d’aquells que saben que han participat en un esdeveniment molt gran, molt. El més gran de tots. I want to be a part of it, New York, New York... These vagabond shoes are longing to stray right through the very heart of it, New York, New York... Les llums s’apaguen, l’espectacle ha finalitzat, els darrers corredors ja deuen haver arribar al final… New York, New York… sempre estaràs al nostre cor… New York, New York.





Un dels trams més emocionants!!

A l'esquerra es pot apreciar quina rebuda vam tenir a Manhattan. Increible!!