diumenge, 31 d’octubre de 2010

DUBTES A UNA SETMANA DE NEW YORK

Just quan queda una setmana per al gran dia, la meva participació a la marató és un interrogant. Fa més d'un mes que vaig patir un trencament fibrilar del biceps femoral i des d'aleshores només he pogut completar 4 o 5 entrenaments amb cara i ulls, i a sobre, en aquests moments torno a estar aturar per una forta sobrecàrrega muscular als isquiotibials per pretendre recuperar el temps perdut.

Després del trencament, vaig estar dos setmanes senceres fent molta bondat. A la primera vaig parar completament aplicant-me gel, un venatge compressiu i poca cosa més a part de visitar a la fisio del club. Durant la segona setmana vaig introduir semisentadilles per enfortir la musculatura, estiraments específics i una mica de treball aeròbic a la piscina primer i després afegint l'elíptica i caminar ràpid en cinta amb pendent per estirar la cicatriu. Més endavant vaig començar a trotar molt suau a la cinta per passar, a l'inici de la tercera setmana, a rodar per l'asfalt. La verirat és que he fet molta bondat. El cor em demanava avançar terminis però el cap m'ha frenat.

Al final de la tercera setmana tenia previst córrer la Mitja Marató del Mediterrani. L'idea era no forçar. Volia acumular kms i començar a perdre la por a tornar-me a trencar. La cursa va anar molt bé. Vaig estar acompanyant a la Teresa que a la postre va aconseguir millorar la seva marca personal en mitja i arribar en 3r lloc de la general i 1r de veteranes. El temps que vaig fer va ser d'1h33'56". Durant la cursa, i veient que anava bé, vaig decidir allargar la cursa uns quants kms per fer una tirada llarga en condicions de cara a NY. Al final van sortir 30 kms en 2h15' que no estava gens malament tenint en compte la manca d'entrenaments en les darreres tres setmanes. Vaig acabar molt content però certament molt adolorit muscularment. Al dia següent tenia moltes tiretes (agulletes) i en lloc de descansar o fer un descans actiu al gimnàs o la piscina, vaig decidir sortir a rodar pel riu amb l'Andrés. Durant els primers 11 kms tot va anar molt bé, però de cop els esquiotibials van començar a endurir-se i vaig decidir parar quan portava 13 km (només quedava un per acabar). Dimarts vaig descansar del tot per precaució i dimecres vaig tornar a sortir per provar-me. No vaig aguantar més de 8'. L'isquio es va agarrotar i no podia córrer. Em vaig enfonsar. Només faltaven dues setmanes i semblava que m'havia trencat. A l'endemà tenia hora a la fisio i al traumatòleg. Ambdós van coincidir en el diagnòstic: sonbrecàrrega molt forta dels músculs isquiotibials. La eco que em va fer el doctor em va trobar un edema al ventre del múscul però no em va recomanar descans sinó tot el contrari. Em va receptar uns antiiflamatoris, uns relaxants musculars i un antiedema. Porto quatre dies de repós fent només piscines sense parar, estiraments, semisentadilles i avui una mica d'elíptica per escalfar. La verirat és que no noto millora. Encara em fa mal la musculatura quan estiro i tinc la sensació de que a la que comenci a córrer els músculs es rebelaran. Tinc encara sis dies per endavant i faré tot el que estigui a les meves mans per estar el diumenge a les 9:40 a la linia de sortida del Pont de Verrazano a Staten Island. Porto 30 anys desitjant fer aquesta marató i no vull perdre aquesta oportunitat. Vull arribar a Central Park encara que sigui a quatre potes.