dimecres, 6 d’octubre de 2010

TRENCAMENT AL BICEPS FEMORAL

CRAC-CATACRAC!!!

Si, crac-catacrak. Això és el que m'ha passat. M'he trencat i això malmet tota la preparació que portava per Nova York. Em trobava al ben mig de la setmana 11, és a dir a la portes de concloure el tercer més de preparació quan de sobte, a la tercera sèrie de 1000 metres, d'un total de cinc, que estava fent amb l'Anfeca vaig notar una forta pedrada al bíceps femoral esquerra (a la part de darrera de la cuixa). Em volia morir. Faltaven escassament cinc setmanes i mitja per la marató i tot s'estroncava.

La veritat és que feia dies que tenia unes sensacions força dolentes però anava complint amb tots els entrenaments tot i que potser sempre més ràpid del que tocava però no perquè anés còmode sinó per seguir als meus companys d'entrenament. Començava a tenir la sensació que m'estava sobreentrenant. Quan un acumula cansament i a l'endemà no recupera bé, o li costa mentalment posar-se a entrenar, i així un dia darrera de l'altre, és un símptoma clar de que alguna cosa no rutlla.

Diumenge havíem fet una tirada llarga de 26 km a un ritme molt ràpid (és clar amb tant de makinorri junt no podia ser d'una altra manera). Vaig acabar content però petat. Però en canvi dilluns vaig fer un dels millors entrenaments. La veritat és que l'entrenament era dels suaus però els 15 km van caure molt i molt bé. Però dimarts, ay Déu meu, dimarts... L'endemà va ser un dels pitjors dies que recordo. Volia fer uns 15-16 km pel riu i també relativament suaus perquè diumenge hi havia el test de mitja marató a Sant Cugat. Al km 2 ja es van encendre els llums d'alarma. No podia tirar. Estava fos i tenia molta gana. D'això se'n diu un ocellot com una catedral. Com que no tenia cotxe perquè el meu fill m'havia deixat al Club i s'havia endut el cotxe a casa, no tenia més remei que creuar tot Sabadell pel riu per arribar a casa. Va ser penós. Alternant estones de córrer (o de fer veure que corria) amb estones de caminar, a les fosques, amb fred i molta gana, vaig arribar a casa mig mort.

Davant d'aquesta situació el que havia d'haver fet era descansar un o dos dies (o tres) però ja se sap...som massa competitius i com que havia quedat amb l'Andrés (Anfeca) per fer el 5x1000 vaig optar per anar. Total eren 5 sèries de no res. Chupao!!! Al final, el que la fa la paga. I jo no vaig saber escoltar les senyals que feia dies que m'enviava el meu cos i vaig petat.

Ara no queda un altre que recuperar-me el més aviat possible però sense posar en risc la meva participació a Nova York. Això vol dir fer al peu de la lletra tot el que em digui la fisio. Jo ara, després d'1 setmana justa ja començaria a córrer perquè ja no em fa mal  però ahir la fisio em va dir que 3 setmanetes de bondat. Avui he començat a nedar i fer activitat al gimnàs. A partir de dilluns començaré a fer bici estàtica i rem. després elíptica, cinta i per últim córrer una altra vegada. Calculo que al voltant del 21 d'octubre podré començar a rodar uns quants quilòmetres. Tindré dues setmanetes per agafar una mica de to muscular i forma amb l'únic objectiu d'arribar a Central Park sa i estalvi.