PIRINEXUS. ETAPA 5: L'ESCALA - RIUDARENES

UN BAIX EMPORDÀ QUE ENAMORA I FINAL AMB SORPRESA

Divendres 13 de juny de 2025

Distància: 92 km
Temps:  6h 26'
Velocitat mitjana: 14,3 km/h
Desnivell: 620 m D+ / 670 D-

La nit a l'església de l'Escala no va ser tan plàcida com esperava. Al voltant de les tres de la matinada aproximadament, em desperta el so d'una mena d'alarma o sirena intermitent que al mig de la muntanya resulta molt estranya. 

Fa estona que sona fins que m'adono d'aquest so que sembla molt proper, tot i estar força lluny de l'Escala o de qualsevol altre nucli habitat. Durant una estona, estic a l'espera de què el so, força molest i inquietant, s'aturi, però el temps passa i allò no para. Com tinc ganes de pixar, decideixo sortir de la tenda i aprofitar per guaitar des del camí la procedència d'aquest so. La veritat és que fa una mica de cangueli tot plegat: el lloc i les imatges que em rodegen, el so de l'alarma i la negror de la nit. Surto fora de l'església i mentre faig "un riu" a l'altra banda del camí, miro al meu voltant per intentar localitzar el punt d'on ve aquest so. Impossible, no soc capaç de saber-ne la procedència. Decideixo, ficar-me de nou a la tenda i intentar dormir. Finalment, després de gairebé uns tres quarts d'hora l'alarma deixa de sonar. Són les 4:00 de la matinada i no em queda gaire temps de foscor. En poc més d'una hora, començarà a clarejar.

Efectivament, cap a les 5:30 em desperto a causa de la llum que entra a la tenda. Aquesta nit he dormit sense la part exterior d'aquesta i això fa que entri més llum. Intento dormir una mica més dormint perquè tinc la sensació de no haver descansat prou, però a les 6:00 decideixo llevar-me definitivament i començar a recollir. Aviat començarà a passar gent pel camí: ciclistes, corredors i caminadors, passejadors de gossos...

A les 6:00 la llum és gairebé total a l'indret

Un cop recollida la tenda, esmorzo i acabo de carregar tot l'equipatge. Abans de marxar, netejo una mica la zona amb un raspall i un recollidor que hi ha en un racó de l'església. I finalment, busco un indret apartat i protegit per "plantar un pi". Ara sí que ja està tot fet.

Preparat per marxar

Amb tot net i recollit, i jo amb els deures fets, marxo d'aquell racó tan especial que m'ha acollit des d'ahir a la tarda.

Enfilo el camí que baixa en la direcció que em va indicar un dels visitants de la tarda anterior. Em va comentar que no havia de tornar a l'Escala i que avançaria molt més seguint el camí que ell em deia. I així és, en poc més de cinc minuts de baixada pel camí, arribo a un de principal que haig de seguir fins a arribar a Bellcaire d'Empordà, passant a prop d'una casa de colònies que trobaré a mà dreta, segons em va dir.

Efectivament, passo primer per la casa de colònies que és plena de nens i nenes jugant per allà i que, per l'hora que és, estaran a punt d'esmorzar. I abans d'arribar al Km 5, entro a Bellcaire d'Empordà, un poble que sembla molt bonic, però que passo de llarg sense visitar. Avui serà un dia de travessar molts pobles i, en principi, no penso aturar-me en tots ells per visitar-los. Només aquells en què la ruta els travessi.

I poc després seguint per pistes de terra i algun tram asfaltat, arribo a Ullà (km 9). Com la ruta passa pel mig del poble, aquí sí que faig petites aturades per fer algunes fotos de llocs que em criden l'atenció. 

Ullà

Quan estic a punt de sortir d'Ullà, tinc la sorpresa de trobar-me al costat de la carretera al senyor amb qui vaig parlar ahir al vespre dins l'església i que em va donar les indicacions de com sortir d'allà. Es veu que és propietari d'una zona d'acampada per a càmpers. De fet, està fent tasques de neteja a l'entrada de l'àrea. M'aturo i parlem una estona i em comenta que al seu espai no pot acollir a gent que va amb tenda, que com a molt podria oferir serveis de dutxa i donar algunes indicacions d'on fer acampada lliure a prop d'on estem.

Continuo la ruta i en pocs minuts arribo a Torroella de Montgrí. De fet Ullà és com una mena de barri de Torroella perquè estan molt junts. A partir d'aquí, la ruta transita per camins, vies verdes i carreteres locals que travessen una zona d'una bellesa increïble esquitxada de pobles petitons de cases de pedra i racons amb molt d'encant i rodejats de paisatges bucòlics com Fontanilles, Fontclara, Sant Julià de Boada, Sant Feliu de Boada i Torrent. Sense cap mena de dubte, és el tram amb més encant de tota la Pirinexus: el Baix Empordà en estat pur.

Després de gairebé 30 quilòmetres i 2h45' d'etapa arribo a Palafrugell que travesso ràpidament perquè no té gens d'interès per a mi i a la sortida torno a agafar una via verda també molt bonica i amb força ombra per on passen una gran quantitat de cicloturistes i grups de ciclistes que semblen estrangers que venen a practicar ciclisme per terres gironines.

Pont de pedra al terme de Mont-ras

I així, sense voler i gaudint de la ruta, em planto a Palamós, el meu primer contacte amb el mar de la Pirinexus, i sense solució de continuïtat, arribo a Sant Antoni de Calonge, a Platja d'Aro i, finalment, a Sant Feliu de Guíxols.

 

Aquesta part de la ruta és massa turística i va pràcticament tota ella per carretera i carrers que, amb la calor que fa, resulta poc agradable i força cansat.

Quan arribo a Sant Feliu de Guíxols porto més de 50 quilòmetres i són més de les dues del migdia. Toca buscar un supermercat i comprar alguna cosa per dinar. Google Maps em diu que a prop d'on soc hi ha un Lidl i al costat un parc amb bancs i ombra. No m'ho penso més. Compro una ampolla de gaspatxo que és el que més em ve de gust, també humus, un plàtan i una ampolla d'aigua amb gas. Assegut a un banc, dino tranquil·lament i en acabat m'apropo a un bar que hi ha a 50 metres i em prenc un cafetó. També vull un gelat, però no en tenen. Què hi farem!

Ben dinat, continuo pedalant cap a Santa Cristina d'Aro per agafar allà el carrilet d'Olot que em portarà fins a Llagostera passant abans per l'estació de Bell Loch-Font Picant. Pel carrilet, es pedala força bé tot i que el trajecte fa una mica de pujada i no sempre tinc ombra. La calor de la tarda va minvant les meves forces i l'aigua que vaig carregant en les fonts que trobo s'escalfa aviat.

Estacions del carrilet d'Olot

Intento fer parades freqüents als llocs amb ombra que tenen algun interès. I quan porto gairebé 70 km i més de 7h30' hores d'ençà que vaig sortir de l'església, arribo a l'estació del carrilet de Llagostera que es troba en un parc amb una font d'aigua. L'aturada és obligada. Em remullo tant com puc i omplo els bidons amb aigua fresca, o millor dir, amb aigua més fresca que la que duc als bidons. Allà, a l'ombra, m'hi estic gairebé mitja hora descansant. 

Quan arrenco de nou, només em queden un o dos quilòmetres per deixar el camí del carrilet i, definitivament, agafar el camí que em durà de nou a Sabadell.

Surto del carrilet i agafo la carretera GI-674 i quan porto una mica més d'un quilòmetre trobo un trencall amb una gran pedra que porta la inscripció de Mas Galceran. Em fa gràcia trobar el meu cognom, per altra banda, força freqüent per terres gironines, i m'aturo per fer-li una foto i enviar-la a la meva família.

Curiositats del camí

Continuo per la GI-674 durant uns cinc quilòmetres, la qual cosa em permet avançar força depressa per una bona carretera fins a que a l'altura de Caldes de Malavella, la ruta es desvia i em porta pel mig d'una zona d'urbanitzacions fins agafar una pista que és el camí de Caldes a Vidreres. Aquesta pista, que passa pel mig del bosc, és força agradable i em porta fins a Sils.

La previsió per a avui és anar a un càmping que hi ha a prop de Riudarenes. Era una de les opcions que tenia mirades per al primer dia de ruta. Avui serà l'única opció. Necessito una dutxa en condicions. Així que la darrera població important abans d'arribar al càmping és Sils i he pensat passar primer per un supermercat per comprar una mica de menjar per sopar i esmorzar.

Amb la compra feta, marxo ja directe a la recerca del càmping que es troba a uns cinc quilòmetres dels quals la major part són per carretera. Hi arribo al trencall que porta al càmping i enfilo el darrer quilòmetre del dia.

Quan estic a poc menys de 300 metres de l'entrada, veig un cicloturista aturat al mig del camí amb problemes. Va molt carregat i li cauen les coses. A més quan estic molt a prop, veig que va amb uns pantalons com de vestir i una camisa blanca de màniga llarga. És un noi jove que sembla estranger. Quan passo pel costat li pregunta si necessita ajuda i em diu que no.

Cinc minuts després d'arribar jo a la recepció del càmping ho fa ell. És un noi d'uns vint-i-pico anys, ros i amb uns cabells enrinxolats. Mentre esperem que arribi la persona que ens ha de fer el check-in m'assabento que és ucraïnés i poca cosa més.

La noia de recepció m'assigna la primera parcel·la que hi ha entrant al càmping perquè allà hi ha una carpa que em pot servir per muntar la tenda a sota i evitar la humitat de la matinada, segons em diu la noia. També em diu que li donarà la mateixa parcel·la al noi que ha arribat amb mi. Fins aquí tot normal.

Mentre estic traient les coses de la bici i de les alforges per muntar la tenda, hi arriba ell. I aleshores em començo a assabentar d'algunes coses. Primer de tot, em diu que el seu nom és Anton, però que li puc dir Antonio. La segona és que no porta tenda i que farà bivac. Per aquest motiu, tot i que hi cabem els dos sota la carpa, li decideixo tot l'espai per tal que estigui una mica aixoplugat. De tota manera, no sembla massa convençut del lloc i se'n va uns metres més enllà on deixa la bici amb tots els trastos que porta (molt menjar i una bossa de roba amb un "trasto" molt gran a dins). I el primer que fa és marxar a les dutxes.

Una hora més tard, quan ja tinc tot muntat i endreçat, decideixo anar-me'n a dutxar també. Quan hi entro a la zona de dutxes, ell encara s'està dutxant. Quan jo acabo de dutxar-me i d'afaitar-me, ell encara s'està dutxant. I quan ja una bona estona que estic a la meva parcel·la, veig que surt de l'edifici amb la mateixa roba que portava, però tota ella xopa. L'ha rentada i se l'ha tornat a posar. Tot plegat el seu comportament em resulta una mica estrany.

I ja al llarg de la nit, sabré moltes coses més. Viatja amb una bicicleta amb alforges perquè el van fer fora d'una habitació on vivia perquè les factures de l'aigua eren brutals. Es veu que quan es dutxa s'hi està molta estona. No cal que ho juri. També que s'ha comprat aquesta bici amb les alforges i una cistella metàl·lica al davant al Decathlon. I el que està fent ara és moure's pel territori buscant feina i una habitació o pis de lloguer. De fet, demà pensa anar a Santa Coloma de Farners per veure si al Mercadona li donen feina i troba un pis que té controlat. Mentrestant, dorm on pot als càmpings que localitza. I al final desvetllo l'enigma del "trasto" que porta a una bossa de roba: és una airfryer!! Es veu que la tenia quan el van fer fora del darrer lloguer i no té més remei que dur-la a sobre, tots els inconvenients que li comporta.

Bé, per resumir-ho una mica i anar de pressa. L'Anton és un noi TEA (trastorn de l'espectre autista) d'altes capacitats (Asperger) i TDAH. Vivia amb els seus pares a Màlaga (van fugir de la guerra) i amb ells la convivència era impossible. Ell és supermaniàtic de la neteja, a banda d'altres coses, i els seus pares el van fer fora. També em comenta que ell és enginyer informàtic, però que el títol no li convaliden i que per això no pot trobar una feina qualificada relacionada amb els seus estudis. Tot plegat un drama. M'agradaria ajudar-lo, però és complicat i tampoc es deixa.

Quan arriba la nit, jo em fico a la meva tenda i ell s'estira al ras amb el seu sac i una màrfega a uns tres metres de la meva tenda. M'adormo en un tres i no res, però de matinada (al voltant de les 4:00) de cop i volta, comença a ploure amb ganes. Surto de la tenda a correcuita i com no la tinc clavada a terra ni he posat el tendal exterior, em resulta fàcil transportar-la fins a la carpa amb tots els estris a dins. L'Anton ho té més fàcil i també s'instal·la sota la carpa. La nit continua.

RESUM DE L'ETAPA