Distància: 94,1 kmS Temps: 6h 10' Velocitat mitjana: 15,3 km/h Desnivell: 1.070 m D+ / 1.240 m D-
Quan em llevo el noi afganès, amb qui comparteixo habitació, ja ha marxat de l'habitació, però abans de marxar m'ha despertat i s'ha acomiadat de mi desitjant-me molta sort en el repte. Em desperto carregat d'energia. Estic content d'aquesta aturada a Sintra malgrat hagi estat per força major, crec que l'he aprofitada molt bé el dia d'ahir amb l'excusa de l'averia: he comprat, he fet bugada complerta gratuïta, he descansat més del normal i, a sobre, he conegut gent molt maca al hostel, especialment a l'hora de sopar. El millor d'aquests viatges és la barreja entre la solitud buscada que et permet tenir molt de temps per a tu sol i el conèixer molta gent diferent que vas trobant pel camí.
Després d'esmorzar a la cuina (un luxe) i de recollir els trastos a l'habitació, marxo en direcció a Peniche. Quan més m'endinso en Portugal, crec que connecto més amb aquest país i la seva gent. M'està agradant molt, tot i que deu ser ja el quart cop que vinc però quan ho fas sol és més fàcil establir relacions amb la gent del lloc i els portuguesos m'estan demostrant que són gent molt acollidora i afable.
Avui, com he dit abans, arribaré a Peniche, una ciutat o poble que no havia sentit anomenar mai però que té pinta de ser una lloc molt interessant pel lloc on està situat, una mena d'apendix o petita península. El matí és fresquet (més aviat fred) la qual cosa m'obliga a sortir abrigat fins que el cos comenci a escalfar-se amb les primeres pujades de la ruta. Fins i tot, no descarto que durant el dia em plogui una mica. De fet, quan surto del hostel cauen unes gotes que no van a més.
Enfilo els carrers de Sintra en forta baixada i quan miro enrere torno a veure a dalt del cim, per darrere del poble, el Castelo do Mouros i el Palacio da Pena que entre brumes tenen un encant especial.
Avui l'únic lloc d'interés turístic per on passaré és Ericeira de la qual gairebé no guardo cap imatge al cap de quan vaig estar fa molts anys. Hi arribaré quan porti un quart d'etapa més o menys. Mestrestant, els primers quilòmetres de la ruta transiten per l'interior però progressivament vaig apropant-me a la costa de forma tangencial. El dia, com he dit abans, és bastant fresquet que amb el vent de cara que fa la sensació de fred és encara més gran. A més, pensava que l'etapa seria força senzilla quan a desnivells, però sembla que serà una etapa trenca-cames amb continues pujades i baixades que amb el vent resulta, tot plegat, molt incòmode.
El primer contacte amb la costa el tinc un cop passat el poble de Carvoeira, a pocs quilòmetres d'Ericeira. Malgrat el dia està rufol les vistes són espectaculars.
Primer contacte del dia amb la costa
Quan porto 1h30' d'etapa arribo a Ericeira, la capital de la Costa da Luz, un poble preciós amb cases blanques i blaves i, com no, carrers estrets plens de llambordes. Passejo amb la bicicleta pel poble gaudint de la bellesa de les seves cases, carrers i places, malgrat el fred, la boira marinera i la mica de plugim que cau.
Marxo d'Ericeira quan són més o menys les dotze del migda. A partir d'aquí la carretera que agafo va resseguint la costa, però a una certa distància per la qual cosa no puc gaudir plenament de les vistes a l'Atlàntic. Això em permet concentrar-me en la carretera i en les meves sensacions. A partir d'aquí el vent gira a nord-oest i no deixa de fer-me la guitza tota l'estona.
Com avui porto menjar a les alforges que vaig comprar ahir a Sintra, no em cal buscar cap lloc per comprar res. M'aturo a la carretera passat el poble de Silveiraquan porto gairebé 50 quilòmetres per menjar alguna cosa a on lloc protegit de l'aire.
Mica en mica el dia va millorant. El cel ja no està tant tapat i durant alguns moments s'escapen alguns raigos de sol, per les escletxes que comencen a deixar els núvols, que s'agraeixen, però l'aire no ha deixat de bufar i això és el que més mal fa.
I així, mica en mica, sense pràcticament cap descans (ni un trist cafè), arribo a Peniche. Arribo bastant d'hora la qual cosa em permetrà dedicar la tarda a fer turisme i comprar alguna cosa de menjar. De camí al càmping, trobo un bar a una cantonada i m'aturo. Em ve de gust fer un cafè i menjar algun pastisset de nata (els típics de Portugal).
Muralles de Peniche
Quan arribo al càmping, faig el checking i m'instal·lo. El lloc és ideal. Puc triar on acampar i ho faig al costat del mar, a un prat verd molt gran, amb un punt de llum gratuït al costat i una mesa i taules de pícnic a tocar. I el millor de tot és que estic completament sol. Fantàstic!
Després de la dutxa pertinent i amb un cel que ha millorat una mica, surto del càmping amb la bici descarregada. El primer que faré és tirar enrere fins al bar perquè acabo de veure que he perdut un dels dos guants. I el lloc on me'ls vaig treure va ser allà. També he preguntat a recepció per si de cas, però no hi era. Ni rastre del guant. Miro metro a metro des del càmping fins al bar, pregunto dins i faig el mateix de tornada. Res, hauré de continuar sense guants fins que pugui comprar uns de nous.
Finalitzada la recerca sense èxit, em dedico a fer turisme pel poble. M'agrada molt. Tot Peniche està envoltat de penya-segats amb formacions roquoses molt maques i curioses. Pedalant un parell de quilòmetres arribo fins al far que està al Cabo Carvoeiro des d'on gaudeixo d'uns paisatges espectaculars.
Des d'allà puc veure les Illes Berlengas que són una reserva natural formada per una illa gran i un conjunt de petits illots al seu voltant que es troben a unes milles de Peniche.
Finalitzo la ruta turística tornant enrere pel mateix camí i busco a google maps on puc trobar un supermercat i veig que a prop del càmping hi ha un Continente. Passo el que resta de tarda comprant allò que necessito per sopar i esmorzar. Anècdota: com que en aquest super no venen cervesa fresca, abans de començar la compra, agafo dues llaunes de cervesa i les fico al congelador del super ben amagades entre les bosses de gel. La compra que puc fer en poc més de 20 minuts l'allargo tafanejant pel supermercat fins més o menys 1 hora. Objectiu: refredar les cerveses per portar-me-les al càmping! Aquesta tècnica no és el primer cop que la faig servir perquè no a tots els supermercats tenen frigorífics amb cerveses fresques.
Un cop al càmping i encara amb una mica de llum solar, preparo el sopar que gaudeixo mentre el darrers raigos solars es van amagant per l'horitzó amb el so de l'oceà de fons. Un final de dia magnífic per a una etapa més dura del que m'esperava inicialment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada