Aquest diumenge 7
d’abril vaig participar a la primera edició de la Montserrat Skyrace que substituïa en part a l’anterior Montserrat Nord que no fa gaire es
trobava en el calendari de curses de muntanya.
Tenia moltes
ganes de fer-la perquè Montserrat, des del moment que la vaig descobrir com a
corredor de Trail, té quelcom de fascinant i encisador: els seus paratges amagats,
les seves formes capricioses, les seves vistes des dels seus cims, els seus
corriols i ermites amagades... Tot un còctel que tenia moltes ganes de tastar
de nou però aquest cop treient el fetge per la boca, es a dir, competint.
Aquesta cursa,
tot just era la segona de la temporada després de les bones sensacions que vaig
tenir a la Cursa Nocturna dels Mussols
a Sant Quirze de fa dues setmanes.
El matí era fred
i el cel clar i net. Un bon dia per endinsar-se en el cor de Montserrat. A les
07:20 ja era al pàrquing de Monistrol llest per recollir el dorsal i la bossa
del corredor. Potser podia haver esgarrapat una mica més temps al llit, ja que l’espera
es va fer una mica llarga al pavelló municipal fins que va arribar el Tottu.
Preparatius de
darrera hora i llestos per començar. La sortida era prevista a les 9:00 en
punt. A la línia de sortida els principals favorits: el Just Sociats en la
categoria masculina i la campiona del món en curses d’ultra trail, la Núria
Picas, en la femenina. Quin cartell!!
El primer km i mig per dins el poble es suposava que era cursa neutralitzada, tal i com se’ns va informar per megafonia, però des de bon començament la gent va sortir molt ràpida i nosaltres, que havíem optat per sortir de la meitat cap enrere, de seguida ens vam veure superats per un gran nombre de corredors. Primera errada. La propera vegada no em passarà. No comptava que, ja fora del poble, la cursa entrava tant aviat en corriols que obligaven a anar en fila india i a haver d'aturar-mer sovint en els punts més conflictius o tècnics de la cursa.Suposada sortida neutralitzada |
Sortint del
poble, com deia, ràpidament vàrem entrar en zona de corriols i això va provocar
nombrosos embussos de camí a Santa Cecilia, km 8 de cursa. Aquesta primera part
era bastant trencacames amb una continua pujada salpicada d’alguns trams curts que
t’obligaven a córrer bastant. La veritat és que no anava gaire fresc de cames
però és que no podia ser d’una altra manera perquè fins a Santa Cecilia s’havia
de salvar un desnivell d’una mica més de 600 metres (especialment del km 2 al
7,5). En una mica menys
d’1h estava a Santa Cecília. Avituallament
molt ràpid. Tot just un got d’isotònic i un altre d’aigua. Creuar la
carretera i agafar el corriol que ens portaria als peus de la Canal de Sant
Jeroni.
Aquest era el tram més fort, quan a desnivell, de tota la cursa. I ja al peu de la canal, vaig
veure que això seria força més lent i complicat del que pensava. Érem un
fotimer de corredors al peu de la canal. Semblava la cua de l’INEM. “L’últim?,
si us plau”. Ben bé, s’havia de demanar tanda, especialment en els tres o
quatres passos més tècnics i complicats de la pujada. A tall d’exemple, en un
dels passos (el que té instal·lat un tauler de fusta i una corda fixa) vaig
estar més de 10’ aturat esperant el meu torn amb més de 20 corredors davant
meu.
Diferents vistes de la Canal de St. Jeroni |
Just Sociats passant per un tram complicat de la canal |
Un cop superat
aquest punt la progressió va ser, comparativament, més ràpida tot i que les
cames ja començaven a acusar el fort desnivell que havien acumulat en poc
temps. Finalment, després d’una mica més de 30’ (aturada inclosa) i després
d’un tram d’uns 500 metres d’escales de ciment, vaig arribar just al cim de Sant Jeroni (1.236 metres) amb
unes vistes fantàstiques però que vaig haver de deixar per un altre dia. Temps just per passar
control de dorsal, fer un glop d’aigua del bidó i començar la llarga i tècnica
baixada que esdevindria encara més dura que la pujada.
Cim de Sant Jeroni (1.236 m.) |
Sí, 12 km de
baixada trepidant amb alguns petits trams de pujada. I tot per corriols molt tècnics. I el paisatge? Quin paisatge? L’hora i escaig que vaig esmerçar en arribar a
Monistrol des de dalt de Sant Jeroni la vaig passar mirant tota l’estona al terra. Només al terra.
Qualsevol badada era caiguda segura i més amb les cames que ja començaven a fer
mal per tot arreu: malucs, genolls, peus...
Com dic, la
baixada no va tenir molts secrets. Córrer, córrer i córrer sense treure els
ulls del terra. Realment una baixada molt i molt tècnica, especialment quan
baixes ràpid. La primera part fins a Santa Cecilia pendent de les arrels,
pedres i roques amagades o, si et descuidaves, de branques a l’alçada de la
cara que et podien deixar ben marcat, i tot al llarg d’un corriol revirat i ple
de vegetació, anomenat, com no podia ser d’una altra manera, camí de l’Arrel.
Ja a Santa
Cecilia, penúltim avituallament. Prenc un got d’isotònic ràpid i continuem la
cursa per un camí paral·lel a la carretera durant uns centenars de metres abans
d’agafar un corriolet que ens portaria fins a Sant Benet. Tota aquesta baixada
des del inici del corriol fins a Monistrol seria encara pitjor (més tècnic) que
el camí de l’Arrel. Baixada trepidant plena de roques, pedres i petits salts
que feien grinyolar tots els ossos i músculs malmesos del meu cos. Tot i així,
baixava demanant pas als corredors més previnguts, tot i que també, de tant en
tant, era sobrepassat per algun kamikaze.
I una estona després de la Picas...un servidor! |
Content a mitges. Estic segur que si hagués sortit una mica més endavant, hagués pogut evitar uns quants embussos que segurament faria que el meu temps estigués al voltant de les 2h30’. Però així són les curses. De tota manera, content per haver pogut gaudir d’una cursa molt dura en ple massís de Montserrat.
1 comentari:
El canal de Sant Jeroni, tiene miga según las fotos. En la bolsa del corredor no os dan alas??
Publica un comentari a l'entrada