dilluns, 8 d’abril del 2013

MONTSERRAT SKYRACE 2013


Aquest diumenge 7 d’abril vaig participar a la primera edició de la Montserrat Skyrace que substituïa en part a l’anterior Montserrat Nord que no fa gaire es trobava en el calendari de curses de muntanya.

Tenia moltes ganes de fer-la perquè Montserrat, des del moment que la vaig descobrir com a corredor de Trail, té quelcom de fascinant i encisador: els seus paratges amagats, les seves formes capricioses, les seves vistes des dels seus cims, els seus corriols i ermites amagades... Tot un còctel que tenia moltes ganes de tastar de nou però aquest cop treient el fetge per la boca, es a dir, competint.


Aquesta cursa, tot just era la segona de la temporada després de les bones sensacions que vaig tenir a la Cursa Nocturna dels Mussols a Sant Quirze de fa dues setmanes. 

El matí era fred i el cel clar i net. Un bon dia per endinsar-se en el cor de Montserrat. A les 07:20 ja era al pàrquing de Monistrol llest per recollir el dorsal i la bossa del corredor. Potser podia haver esgarrapat una mica més temps al llit, ja que l’espera es va fer una mica llarga al pavelló municipal fins que va arribar el Tottu.

Preparatius de darrera hora i llestos per començar. La sortida era prevista a les 9:00 en punt. A la línia de sortida els principals favorits: el Just Sociats en la categoria masculina i la campiona del món en curses d’ultra trail, la Núria Picas, en la femenina. Quin cartell!!
 
Núria Picas moments abans de la sortida
El primer km i mig per dins el poble es suposava que era cursa neutralitzada, tal i com se’ns va informar per megafonia, però des de bon començament la gent va sortir molt ràpida i nosaltres, que havíem optat per sortir de la meitat cap enrere, de seguida ens vam veure superats per un gran nombre de corredors. Primera errada. La propera vegada no em passarà. No comptava que, ja fora del poble, la cursa entrava tant aviat en corriols que obligaven a anar en fila india i a haver d'aturar-mer sovint en els punts més conflictius o tècnics de la cursa.


Suposada sortida neutralitzada
El primer km (el neutralitzat) el vam passar a 4’40”/km, i el Tottu, quan ho va veure, va pensar que aquesta guerra no anava amb ell i de seguida va posar una mica de seny afluixant el seu ritme. I jo ja no el vaig tornar a veure més fins al final de la cursa.

Sortint del poble, com deia, ràpidament vàrem entrar en zona de corriols i això va provocar nombrosos embussos de camí a Santa Cecilia, km 8 de cursa. Aquesta primera part era bastant trencacames amb una continua pujada salpicada d’alguns trams curts que t’obligaven a córrer bastant. La veritat és que no anava gaire fresc de cames però és que no podia ser d’una altra manera perquè fins a Santa Cecilia s’havia de salvar un desnivell d’una mica més de 600 metres (especialment del km 2 al 7,5). En una mica menys d’1h estava a Santa Cecília. Avituallament  molt ràpid. Tot just un got d’isotònic i un altre d’aigua. Creuar la carretera i agafar el corriol que ens portaria als peus de la Canal de Sant Jeroni. 


Aquest era el tram més fort, quan a desnivell, de tota la cursa. I ja al peu de la canal, vaig veure que això seria força més lent i complicat del que pensava. Érem un fotimer de corredors al peu de la canal. Semblava la cua de l’INEM. “L’últim?, si us plau”. Ben bé, s’havia de demanar tanda, especialment en els tres o quatres passos més tècnics i complicats de la pujada. A tall d’exemple, en un dels passos (el que té instal·lat un tauler de fusta i una corda fixa) vaig estar més de 10’ aturat esperant el meu torn amb més de 20 corredors davant meu.


Diferents vistes de la Canal de St. Jeroni
 Just Sociats passant per un tram complicat de la canal
Un cop superat aquest punt la progressió va ser, comparativament, més ràpida tot i que les cames ja començaven a acusar el fort desnivell que havien acumulat en poc temps. Finalment, després d’una mica més de 30’ (aturada inclosa) i després d’un tram d’uns 500 metres d’escales de ciment, vaig arribar  just al cim de Sant Jeroni (1.236 metres) amb unes vistes fantàstiques però que vaig haver de deixar per un altre dia. Temps just per passar control de dorsal, fer un glop d’aigua del bidó i començar la llarga i tècnica baixada que esdevindria encara més dura que la pujada.

Cim de Sant Jeroni (1.236 m.)

Sí, 12 km de baixada trepidant amb alguns petits trams de pujada. I tot per corriols molt tècnics. I el paisatge? Quin paisatge? L’hora i escaig que vaig esmerçar en arribar a Monistrol des de dalt de Sant Jeroni la vaig passar mirant tota l’estona al terra. Només al terra. Qualsevol badada era caiguda segura i més amb les cames que ja començaven a fer mal per tot arreu: malucs, genolls, peus...

Com dic, la baixada no va tenir molts secrets. Córrer, córrer i córrer sense treure els ulls del terra. Realment una baixada molt i molt tècnica, especialment quan baixes ràpid. La primera part fins a Santa Cecilia pendent de les arrels, pedres i roques amagades o, si et descuidaves, de branques a l’alçada de la cara que et podien deixar ben marcat, i tot al llarg d’un corriol revirat i ple de vegetació, anomenat, com no podia ser d’una altra manera, camí de l’Arrel.

Ja a Santa Cecilia, penúltim avituallament. Prenc un got d’isotònic ràpid i continuem la cursa per un camí paral·lel a la carretera durant uns centenars de metres abans d’agafar un corriolet que ens portaria fins a Sant Benet. Tota aquesta baixada des del inici del corriol fins a Monistrol seria encara pitjor (més tècnic) que el camí de l’Arrel. Baixada trepidant plena de roques, pedres i petits salts que feien grinyolar tots els ossos i músculs malmesos del meu cos. Tot i així, baixava demanant pas als corredors més previnguts, tot i que també, de tant en tant, era sobrepassat per algun kamikaze.
 
Núria Picas baixant de Sta. Cecilia a St. Benet
I una estona després de la Picas...un servidor!
I finalment, després d’una mica més de dues hores i mitja de cursa i 22 kms de cursa, arribava a Monistrol. Darrer km pels carrers del poble en busca de la línia d’arribada. Al final 2h43’38” que marcava el meu Garmin, i classificat en el lloc 121è de la general.

Content a mitges. Estic segur que si hagués sortit una mica més endavant, hagués pogut evitar uns quants embussos que segurament faria que el meu temps estigués al voltant de les 2h30’.  Però així són les curses. De tota manera, content per haver pogut gaudir d’una cursa molt dura en ple massís de Montserrat. 

1 comentari:

Excal. ha dit...

El canal de Sant Jeroni, tiene miga según las fotos. En la bolsa del corredor no os dan alas??