dilluns, 15 d’abril de 2013

MARXA DELS "CINC CIMS"

Aquest cap de setmana tocava la clàssica “Cinc Cims”. Una marxa no competitiva que organitza cada dos anys el Centre Excursionista de Castellar i que uneix en un circuit circular de 52 kms els cinc cims més emblemàtics del Vallès Occidental: La Mola (1.101 m.), el Montcau (1.056 m.), Sant Sadurní de Gallifa (941 m.), el Pic del Vent – El Farell (812 m.) i el Puig de la Creu (662 m.).

El plantejament inicial (i final) era fer-la conjuntament amb el Jordi Sust (Tottu) com a entrenament de qualitat per acumular quilòmetres de cara a curses més llargues com la Cavalls del Vent que enguany s’allargarà fins als 100 km. Malgrat que era una marxa no competitiva, si que teníem un objectiu in mente, i era fer-la més ràpida que l’edició del 2011 quan la vaig fer amb l’Anna i la Teresa també com a entrenament per a Cavalls del Vent del 2011. En aquella ocasió el temps final va ser de 8h26’.

Quedo amb el Tottu a la sortida de Sabadell direcció Castellar. Encara no són les cinc. Avui ha tocat matinar una mica. Exactament a les quatre. Ufff, quina mandra!! Em trobo al Tottu esperant-me amb una llauna de Coca-Cola a la mà  (exemple d’esmorzar ideal per un esportista que vol fer 52 km). Es veu que ha tingut una mala nit i ha estat a punt de trucar-me per dir-me que no venia. Un sopar amb amics fins a les tantes ha tingut la culpa. No comencem bé. El Tottu, tot i que fa alguns mesos que entrena de forma regular la muntanya, farà avui la seva distància més llarga i,  potser, aquesta no és la millor manera de començar. Em diu que provarà. Sortirà i sempre estarà a temps de donar-se la volta a La Mola o al Montcau.

Arribem a Castellar a les 5:15. Cua, però per sort avança ràpida i podem retirar la documentació abans de les 5:30, hora prevista d’inici de la marxa. Finalment, una visita obligada al Sr. Roca per part del Tottu (els estralls de la nit fan efecte) ens enredereix la sortida uns 10 minuts. No hi ha problema. Al final el que val és el temps del nostre cronòmetre. L’únic inconvenient és que trobarem taps pujant a La Mola i que acabarem més tard.

Dit i fet, quan encara és negre nit, sortim del Centre Excursionista de Castellar al trot en busca de la carretera i posterior pista-corriol que ens ha de portar primer al Pla de Girbau i posteriorment al primer cim de la marxa: La Mola. Quan entrem a la pista encara podem avançar uns quants caminadors però a la que entrem al corriol intentem ajustar-nos al ritme dels que van davant per no molestar gaire. Encara queda molt i s’han de dosificar les forces.   

Pugem a bon ritme i al primer avituallament cau el primer mos: un tros de  coca. Jo podria passar però el Tottu la necessita més que jo. A part de la Coca-Cola que s’ha pres a primera hora, no porta res més a l’estómac que ja comença a fer uns sorollets sospitosos. No va gaire fi però tira. Comencem a pujar La Mola i el cel clareja. Apago el meu frontal (el Tottu s’havia descuidat el seu a casa). Pugem a bon ritme trotant sempre que el terreny ho permet. Arribem a dalt coincidint amb la sortida del sol. L’espectacle és magnífic i tenim un primer “subidón”. Marquem en el control i tirem milles en direcció al Montcau. La baixada és molt ràpida i el Tottu que és un kamikaze es llença “cames ajudeu-me”. Em costa seguir-lo. Jo, per sort, tinc una mica més de seny que ell.
 
La Mola
El trajecte fins al Coll d’Eres, al peu del Montcau, el fem molt ràpid però, tot i així, just a l’arribar a l’avituallament ens atrapa el Xavi Vila que ha sortir 15’ més tard perquè l’han aturat els Mossos a l’entrada de Castellar en un control d’alcoholèmia. La seva disfressa de trail runner no va ser suficient per no passar la prova. Li va tocar bufar. El Xavi, malgrat poder anar més ràpid, decideix fer la marxa amb nosaltres. La veritat és que va ser una gran ajuda perquè està fort i va tirar molt del grup. Pugem plegats al cim del Montcau, fitxem, i cap avall. Com sempre que el camí es posa difícil de baixada, el Tottu  es llença com una cabra. Piquem alguna cosa a l’avituallament del Coll d’Eres i tirem ràpid cap a la Font del Llor a la Vall d’Horta camí de Sant Llorenç de Savall.

El Montcau
Al Tottu l’he perdut de vista i al Xavi el porto al darrera posant també una mica de seny en aquesta baixada força tècnica. Arribem a baix, ens traiem la roba sobrant (paravent i buff) i tot planejant per la Vall d’Horta ens dirigim a bon ritme CaCo fins a Sant Llorenç. Arribem encara amb la fresqueta del matí però al sol s’hi està molt bé. Fitxem i continuem camí direcció al tercer dels cims, Sant Sadurní de Gallifa, que es troba a més de 2h d’on estem en aquell moment.

Aquesta part és potser la més desagraïda, juntament amb la pujada al Farell. Pista ampla, molt costaruda, pedra solta, pols i exposada al sol. Fem el que podem. Ara correm, ara caminem. El Xavi està fort i ell va marcant el ritme. I en aquestes, un cop passat el Coll de Vinardell, quan portem gairebé mig camí fet, badem i ens passem de llarg un trencall. I mira que era difícil no veure el camí correcte. A partir d’aquell punt començava una baixada llarga i pronunciada que acabava a la carretera de Sant Llorenç a Gallifa. Ja baixant ens estranya molt no veure ningú i cap marca però no sospitem de l’error fins que al final del camí i veiem que efectivament allà no hi havia tampoc cap marca que indiqués el camí correcte. Mare meva!! Ens tocava refer el camí però ara de pujada (i forta). Van ser en total més de 4 kms extres els que vam fer fins que no vam trobar de nou el camí. Més que el mal físic, va ser el mental. El Tottu ja començava a queixar-se una mica i allò va fer pupa. I a sobre el sol ja començava a escalfar de valent.
 
Cingles de Gallifa i al cim Sant Sadurní de Gallifa
Un cop refets dels mal tràngol, enfilem camí a Sant Sadurní de Gallifa. Pista lletja excepte al final que a través d’un corriol ens portarà a dalt del cim. Tercer al sac. Durant la baixada tenim un nou avituallament molt complert a on ens posem les botes amb pa amb tomàquet, embotit i unes volls. Esplèndid. Aquesta aturada ens carrega les piles per fer la baixada molt tècnica cap a Gallifa i la posterior pujada al quart cim: la Creu sa Còpia al Farell.

Anem baixant buscant la riera, i després d’un nou avituallament a on ens prenem els postres, una macedònia fresqueta de pinya i préssec en almívar, ens tornem a passar un trencall i fem uns quants centenars de metres més. Per sort, aquesta vegada la pèrdua no va ser tant greu. A la riera fem una bona remullada ja que la calor comença a ser important.

La pujada al quart cim, va ser força dura però sabíem que era el darrer escull important perquè l'últim cim era molt senzill, i això ens empeny a no deixar de caminar. De tant en tant, el Xavi i jo reduíem el ritme per tal de permetre al Tottu que ens atrapés. Feia unes hores que es queixava de que estava fos però malgrat això aguantava el nostre ritme amb bon humor.
 
El Farell
Després d’una interminable pujada vam arribar a dalt de la Creu sa Còpia (Pic del Vent) amb unes vistes espectaculars de tota l’Olla. Ja només ens quedava el darrer cim, el Puig de la Creu. Res comparat amb el que ja portàvem fet. La feina ja estava gairebé feta.

Iniciem la ràpida baixada, i com sempre, el Tottu baixa que se les pela. Sembla una locomotora desbocada. Carai de noi. Però si estava fos!! L’aproximació al darrer cim és força planera la qual cosa ens permet córrer bastant. El Tottu torna a fer la goma però al final sempre ens atrapa. Darrer avituallament abans de la darrera pujada. Una mica de fruita i cap amunt que ja comença a ser tard i m’espera una calçotada a Castellar a casa del meu nebot. I no és qüestió de menjar-se’ls freds!! El Xavi i jo tornem a marcar el ritme. La proximitat del cim ens empeny a córrer molt malgrat la pujada. La veritat és que ens trobem molt bé físicament. Només la planta dels peus una mica adolorides. Aquesta vegada hem perdut de vista al Tottu però sabem que arribarà i decidim esperar-lo a dalt del cim.
 
El Puig de la Creu
Fets. Els cincs cims ja són nostres i ara només queden els darrers 3 quilòmetres de baixada ràpida fins a Castellar. I aquí si que donem la resta. El Xavi i jo ens llencem molt ràpids muntanya a vall per una pista amb molta pendent. El Tottu farà la baixada al seu ritme. Aquesta vegada ja no baixa ràpid perquè té els isquios força tocats.

En un tres i no res ens plantem a la seu del Centre Excursionista força sencers després de 56 kms i més de 8 hores de marxa. En el meu cas, 8h39’, que tenint en compte la pèrdua hauríem pogut estar sobre les 8h pelades. Fitxem, recollim el regal, ens agafem unes birres i sortim al carrer a esperar al Tottu que triga uns 5’ més en aparèixer trotant pel carrer amb un somriure a la cara. Sembla content. No és per menys: rècord de quilòmetres i rècord  de distància. Desfet però feliç. Prova superada. Enhorabona nano!! 


1 comentari:

Excal. ha dit...

Buena marcha,si señor.¿Algún día haremos alguna juntos?
El tiempo lo dirá...