dilluns, 4 de març del 2013

ADÈU A LA MARATÓ DE BARCELONA, BENVINGUDA LA MUNTANYA


Bé, després de la visita d’avui al meu traumatòleg, que m'ha fet un forat al migdia per valorar amb una eco el meu malmès bessó després de 15 dies d'un possible trencament fibril·lar, he decidit amb un 95% de probabilitats que no correré la Marató de Barcelona.


Nou setmanes de treball intens i dur que se’n van en orris. Les darreres dues setmanes abans del trencament van ser molt dures pel meu cap i, segurament també, pel meu cos: molts dies de fred i vent, capvespres foscos donant voltes sense fi pel barri, les maleïdes sèries i sessions de qualitat que em feien neguitejar moltes hores abans de fer-les pel patiment que anticipava, les tirades llargues entre setmana sol i amb cansament acumulat... Les úniques gratificacions eren els rodatges llargs dels diumenges en companyia del meu company Xavi Curull pujant i baixant pels corriols i camins del rodal de Sabadell o la millora en els temps de les sèries setmana a setmana que em feien posar-me a mi mateix entrenaments més durs encara a la setmana següent. Cada dia que passava, cada setmana que complia veia més possible tornar a baixar de les 3h després del fabulós 2008 de magnífic record amb les  maratons de Barcelona i de Berlín (2h54’ les dues).

Abans de començar l’objectiu era fer-la amb un temps decent però, el meu afany competitiu i el voler posar a prova els meus límits, després de tres anys complicats amb lesions i poques curses en asfalt, van fer que de mica en mica veies la possibilitat, primer, d’apropar-me a les 3h, i després a rebaixar aquesta preuada barrera psicològica.  

La veritat és que començava a trobar-me molt bé. Cada cop més ràpid i cada cop més prim. Feia temps que no baixava dels 76 kg i això era garantia de que estava bé, molt bé. Però la fina línia que separa l’èxit del fracàs es va trencar el  17 de febrer corrent un diumenge fred pel camí del riu. Quan només quedaven escassament 3 km per acabar la tirada de 24 km, vaig sentir de forma progressiva un dolor intens al bessó dret que em va obligar a aparcar aquest repte “sine die”.

No n’aprendré mai. El dia anterior que havia de ser un dia de descans en tota regla, després de gairebé superar amb matrícula la setmana de màxima càrrega quilomètrica (110 km), no vaig fer gens de bondat. I això es paga. Calçotada al camp amb la colla del poble a més de 200 km de casa, menjar de tot i malament (tot estava riquíssim) i de beure de tot, menys aigua, van fer la resta. A l’endemà, cansat com estava del “trajin” del dia anterior, el bessó va dir prou.



Si finalment, com tot sembla indicar, no faig la marató, a l’endemà d’aquesta començarà oficialment la meva temporada de muntanya amb molts reptes per endavant que començaran el dissabte següent amb la “Cursa nocturna dels Mussols”, i pràcticament de forma consecutiva la “Montserrat SkyRace” i després els “5 Cims”. Una temporada de muntanya que espero em porti a finals de setembre a la “Cavalls del Vent” per complir un deute pendent i poder homenatjar a la meva estimada amiga Teresa  #Sempre3a.



5 comentaris:

Excal. ha dit...

Quisiera no pensar que tu gemelo cayera ante una buena calçotada, acompañada de buenos amigos, buen beber y mejor yantar. Si despues de los kilometros que les cargas no puedes disfrutar de un dia así, yo me hecho a llorar.
Espero con ganas las cronicas de cada una de tus carreras de esta temporada.

FerRun ha dit...

Ostras Jordi, estás en todas!!
Pues si, la causa seguramente fue no hidratarme bien el sábado y haberme pasado un poco. Pero la calçotada valió la pena.
Ah, y encantado de tener un lector fiel. Sabiéndolo, intentaré escribir más.

Hector Milla ha dit...

Te comento una coincidencia. El 17 de febrero, en la Mitja Barcelona, en el km 18, sentí un dolor progresivo en el gemelo izquierdo. Llegué con dolor a la meta. Desde entonc es he estado parado casi tres semanas. El fisioterapeuta me ha hecho de todo, acupuntura, corrientes, masajes, en varias sesiones. Desde el jueves he empezado a correr, a pocos días de la maraton de Barcelona, y he decidido hacerla igualmente. Se que es poco prudente de mi parte. Por eso me intensa saber mas de tu caso. En estas tres semanas ¿No has mejorado? No haces la maraton por la falta de entreno estas semanas? ¿Has estado parado totalmente?

FerRun ha dit...

Gracias por compartir tu caso. La verdad es que son casos muy similares. Yo me rompí el 17 de la mamá forma. La rotura tenía menos de 1 cm y parecía que se tenía que resolver en poco más de 1 semana. He hecho dos masajes, ultrasonidos, magneto y corrientes (pr mi cuenta porqué tengo un Compex). A partir de la semana empecé a probar unos minutos en cinta pero a los 10-15' me empezaba a doler. En estas tres semanas apenas he descansado. He hecho los entrenamientos en bici estática, elíptica, remo...Cada sesión no duraba menos de 1h30', y lo normal era que hiciera unas 2h de trabajo aeróbico más trabajo de condición física (propiocepción, fortalecimiento de piernas, estiramientos...). Vaya, palizas diarias en el gimnasio con las que intentaba compensar la falta de kms. La semana anterior me hice una eco y salió que el edema habia bajado al sóleo y por eso me dolia esa zona al correr (sindrome compartimental). Este domingo me di un ultimátum. Si podía correr ese día me plantearía hacer la maratón? Pero la prueba no fue satisfactoria. 60' de spinning con cambio, 30' de cinta, 50' de elíptica y 35' de cinta. Al final acabé con pequeñas molestias que me hicieron pensar que lo mejor era no hacerla. Pero el lunes y el martes he podido hacer 2 entrenos por el bosque, sin molestias y con buenas sensaciones.
Hoy no descarto hacerla aunque sin objetivo de tiempo. Quizás sobre las 3h20'. Ya veremos.
Me gustaría saber tu opinión y, si la haces, saber como te ha ido.
Muchas gracias.

Hector Milla ha dit...

Pues concluyo que sufriremos la maraton. Estamos tocados. No he hecho ecografia así que no se si hubo rotura. El físio cree que si. Mi objetivo es terminar la maraton y ni siquiera pienso en un tiempo determinado. Añado un detalle, hace 14 años que no hago una maraton. Corrí seis en los noventa y aunque seguí corriendo ya no me atreví a la exigencia de una carrera tan intensa. Durante años me decía este año si... Y nada. Ahora que estoy tan cerca no quiero perdérmela. Creo que la clave esta en la prudencia y que hay que ir atentos a las sensaciones. Pensemos que mas duro será quedarse en el sofá este domingo mientras 19 mil maratonianos disfrutan y sufren de la experiencia especial que es la maratón. Ánimos y gracias por compartir tus retos. Admirable.

Suerte!