Per segona vegada consecutiva, he participat en aquesta prova minoritària però, alhora, entranyable i familiar. El tracte rebut, l’ambient viscut, el repte d’intentar millorar una mica la marca aconseguida la passada edició i, perquè no dir-ho, la tossuderia d’en Xavier Curull que es va entestar en que l’havíem de tornar a fer, ens va empènyer a la meva dona, Tensi, i a mi a tornar-nos a inscriure a les 6 hores de Calella. Aquesta vegada no ho fèiem sols, sinó que un bon grapat d’amics de l’Eskamot Vallesà també s’hi van inscriure: el Raül, el Xavier Vila, el Jordi Argemí, l’Eva i, el responsable de tot plegat, el Xavier Curull.
Respecte a l’any anterior portava millor preparada aquesta prova. Amb els companys de l’Eskamot Vallesà ja feia algun temps que havíem decidit participar-hi i per aquesta raó des de feia un mes i mig entrenàvem plegats, festius i diumenges, les tirades llargues que són les més feixugues de fer.
Jo, personalment des d’aquest estiu, ja portava una bona acumulació de kms i tirades llargues preparant la desgraciada Cavalls del Vent i posteriorment la Half Ultra Trail del Montsant, amb la qual cosa portava una bona base de resistència aeròbica que calia complementar amb un treball de ritmes controlats per guanyar una mica de velocitat, no molta, de cara a mantenir durant les 6 hores un ritme constant proper als 5’/km.
Després d’unes quantes setmanes de bons entrenaments em veia en condicions d’intentar millorar els 67,1 kms de l’any passat, tot i que cada cursa és un món i les prediccions acostumen a fallar sovint. L’any passat, malgrat no portar tants quilòmetres acumulats, vaig tenir un dia espectacular a nivell de sensacions i tot va sortir rodó. Però també és cert que les dues darreres hores vaig patir força a les cames, als abductors i al pubis per aquesta falta de quilòmetres que després va desembocar en una pubàlgia que em va portar de corcoll durant 6 mesos.
L’objectiu, per tant, era doble: millorar marca però no patir tant i, sobretot, no tenir seqüeles que m’impedissin preparar la Marató de Barcelona del 2013.
El diumenge 2 de desembre va ser un matí fred. En agafar el cotxe el termòmetre marcava 0ºC i, en alguns punts camí de Calella, va arribar a marcar els -5ªC. Però un cop allà i amb la suau escalforeta que ens proporcionava el sol la temperatura, tot i ser freda, era molt suportable.
A pocs minuts de les 9h estàvem tots preparats en la línia de sortida del passeig marítim de Calella. El circuit circular de 3 km sortia del costat de l’estació de Renfe i anava fins al final del passeig en direcció sud per tornar al punt de sortida on estava instal•lada la carpa d’avituallament i el control de pas.
Compte enrere a càrrec de la Nuri i els 50 i escaig corredors inscrits ens posem a córrer. Ritme suau de bon començament. Amb el Xavier Curull havíem decidit sortir plegats a un ritme constant de 5’10”/km per intentar mantenir-lo el major temps possible. Teníem la referència de l’any passat on vaig sortir massa ràpid (4’50”/km) per acabar les 6 hores a una mitjana de 5’19”/km. La intenció nostra era sortir més a poc a poc però, en canvi, intentar fer una mitja total més ràpida.
 |
| Sortida a les 9:00 al Passeig Marítim de Calella. 6 llargues hores per endavant!! |
El ritme inicial és un pel més ràpid de que havíem decidit però ja ens està bé perquè anem molt còmodes. Potser alguna volta la fem massa ràpida però el Xavi s’encarrega de posar seny i tornar als 5’/km.
La primera part de la cursa no té gaire història. La primera hora la compartim amb un altre corredor, el Juan José Romeu, amb el qual fem petar la xerrada. Anem entre els 10 primers però els que van davant nostre de mica en mica, volta a volta, es van allunyant una mica. En aquesta part de la cursa el primer és el Luis de Santiago, un experimentat corredor d’ultres, que imprimeix un ritme suïcida de poc més de 4’/km (ritme de sub3h en marató). Ens sembla una bogeria però el veiem sencer i confiat durant les dues primeres hores de cursa.
En segon i tercer lloc van a la par un altre corredor amb bon ritme i el Raül Angulo, que amb la seva forma de córrer, sembla que va de passeig. I després uns quants corredors per darrera, entre els quals es troba el guanyador de l’any passat, el Javier Lozano de Valladolid. Nosaltres no ens capfiquem en intentar apropar-nos perquè aquest no és l’objectiu. La cursa és molt llarga i al final la cursa col•locarà a cadascú de nosaltres al seu lloc.
Els hores van passant i els quilòmetres van caient, així com també alguns corredors que comencen a fer figa. El primer continua fort. El segon, que acompanyava al Raül, abandona per problemes estomacals. El Raül va devorant quilòmetres com si res i nosaltres aconseguim atrapar a algun corredor que començar a notar els kms a les cames.
 |
| El Raül Angulo devorant kms |
A les 3 hores de cursa apareixen en escena el Julio, l’Andrés i l’Anna Cos, que han vingut a animar-nos, i alguns d’ells a fer alguns quilòmetres amb nosaltres. El Julio es posa amb el Raül i el fa incrementar el ritme una mica, els suficient per atrapar al primer que ja començava a patir les conseqüències d’una primera part de cursa massa ràpida.
L’Anna Cos m’acompanya escassament mig quilòmetre fins que decideix anar una estona amb l’Eva que porta un ritme més assequible per l’Anna que està sortint d’una greu lesió. L’Andrés, que fa poc va ser operat del tendó de l’Aquiles, només camina. La vinguda dels companys i el passeig que fa patxoca de la gent que hi ha ens anima molt i ens carrega d’energia.
Malgrat haver sortit més lents que l’any anterior aconsegueixo fer pràcticament el mateix temps al pas de la marató, 3h36’24”, només un minut per sobre de l’any anterior però amb millors sensacions. En aquesta part de la cursa, el Xavier Curull, comença a tenir problemes seriosos a una de les plantes dels peus. Pateix molt i de mica en mica va perdent pistonada. Finalment decideix afluixar una mica i em quedo sol abans de les 4 hores de cursa.
 |
| Després de 4 hores de cursa |
Em trobo bé i el ritme es manté constant volta rere volta. El que si canvia una mica és que a cada pas per l’avituallament camino uns 50 metres mentre em prenc un got d’isotònic i menjo alguna cosa de l’avituallament. De tota manera, intento no caminar gaire perquè no les tinc totes d’aconseguir millorar la distància del passat any.
Les quatre primeres hores han passat bastant ràpides però en començar la cinquena la cursa se’m comença a fer una mica llarga. Sóc conscient que entre la quarta i la cinquena hora serà on més patiré però no em preocupa. Em sento fort mentalment i físicament. Els 50 km els passo en 4h’20’17”. Només un segon més lent però amb millors sensacions que l’any passat la qual cosa m’anima.
Així, d’aquesta manera, van anar passant les hores fins arribar a la darrera hora. Físicament arribo més sencer. Crec que ho podré aconseguir. Arrossego algunes molèsties a les cames i al pubis però res a veure amb els dolors de l’any passat.
La darrera hora és tot coco. Sé que passarà ràpid i l’objectiu d’intentar superar els 67,1 kms m’esperona a no baixar la guàrdia. De mica en mica ens apropem a les 6h. La gent està força castigada i, a excepció dels primers, la majoria de gent camina més que corre.
El Xavier Vila, l’altre company eskamotaire, fa estona que el tinc a prop. Va molt sencer i estic convençut que al final m’atraparà. I així és. Anem una estona junts fins que també ens atrapa en Javier Lozano, principal favorit però que enguany està una mica “reservon” perquè el següent diumenge vol fer la Marató de Castelló. El Javier té previst apretar la darrera hora i decideixo anar-me’n una estona amb ell. L’any passat també ho vaig fer i no em va anar malament.
 |
| Amb el Xavi Vila a prop de les 5h de cursa |
El Xavier Vila es queda enrere. Amb el Javier faig només una volta perquè va molt fort i està decidit a atrapar als primers. Anar una estona amb ell m’ha servit per no adormir-me gaire i afrontar la darrera part de la cursa amb més “xispa”.
 |
| Javier Lozano (2n classificat) |
 |
| Darrers moments de la prova |
La Tensi, la meva dona, també ha millorat la distància respecte l'any passat. Enguany a fet 43,5 kms, gairebé mig quilòmetre més i també amb bones sensacions, però en el seu cas amb menys entrenament que l'any passat.
 |
| La Tensi amb l'Eva, companya del Raül, que també va fer una gran cursa en el seu debut |
La postcursa a Calella és magnífica. Primer bany a la platja per alleugerir el dolor de cames i desinflamar una mica. L’aigua està gelada però s’hi està de conya. Ràpidament al punt de sortida per recollir el diploma i el trofeig que l’organització lliura a tots els corredors sense distinció de lloc d’arribada.
I per acabar dinar de germanor amb tots els corredors i acompanyants. L’estona del dinar va ser un no parar de riure amb els companys eskamotaires. Total, una jornada genial que el proper any haurem de repetir.
#Sempre3a
#Sempre3a
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada