dimecres, 24 d’octubre del 2012

ULTRA TRAIL HALF SERRA DEL MONTSANT: #SEMPRE3A




Divendres 19 d’octubre. Són les 20:00 i acabem d’arribar a Cornudella del Montsant. Sento una emoció especial. Em fa molta il·lusió poder fer aquesta cursa. Feia temps que la tenia a l’agenda i per diferents motius mai l’havia pogut fer. Aquest any l’havia de fer amb la Teresa, però malauradament no podrà ser físicament, però si en ànima. La Teresa sempre la tindré present en qualsevol cursa, i especialment si és de muntanya.

La Serra del Montsant sempre ha estat un lloc especial per a mi. Des de petit sempre he estiuejat en un poblet molt proper a aquest indret, La Palma d’Ebre. Des de la finestra de la casa que tenim al poble puc veure-la però malgrat tenir-la a tocar (escassament 4 km en línia recta) mai m’havia endinsat a peu per aquests paratges,  a excepció d’alguns indrets propers a Margalef. 


La meva infantesa i joventut han estat molt vinculats a molts dels pobles per on passa la UTSM: Cornudella, les Vilelles (Alta i Baixa), Escaladei, La Bisbal de Falset, Margalef, Cabacés, Ulldemolins, La Figuera, La Morera... Tots ells coneguts per mi però només perquè hi anava de Festa Major a l’estiu o a jugar a futbol amb l’equip del poble.

Per tant, era lògic que aquesta cursa tingués per a mi un regust especial i entranyable. I aquesta era, doncs, una magnífica excusa per descobrir la Serra del Montsant per dins.

Potser feia 30 o més anys que no tornava a Cornudella. Passar per la Venta d’En Pubill, que hi ha a quatre quilòmetres abans d’arribar a Cornudella, va ser emocionant ja que la recordava dels viatges interminables per aquelles carreteres impossibles plenes de revolts que feia amb el “cotxe de línia” entre Reus i La Palma d’Ebre els primers estius quan els meus pares no tenien cotxe. Allà l’autobús de la “Hispania” sempre feia la parada preceptiva per esmorzar.

Inicialment pensava fer la cursa llarga, la de 100 kms, però després de fer Cavalls del Vent em trobava cansat física i mentalment per la mort de la Teresa. Havia fet algun entrenament llarg per comprovar el meu estat físic, i vaig prendre la decisió, molt encertada, de fer només la Half de 44 km. Volia gaudir plenament del cap de setmana en companyia de la Tensi i no fotre’m una nova pallissa escassament a tres setmanes de Cavalls.

Just entrar a Cornudella, ens trobem als companys amb els que tenim una casa llogada al centre del poble. Venen d’una botiga d’esports de comprar unes sabatilles de trail perquè el Marc, el fill del Xavimiquel, se les havia oblidat a casa. Abans d’instal·lar-nos, passem pel teatre de la Renaixença per recollir el dorsal i la bossa del corredor, i en el meu cas, recollir també els diners de la inscripció que em retornaven perquè havia estat un dels guanyadors del concurs que organitzava Corremonts a la seva pàgina web.


Cornudella de Montsant

Sopem plegats unes pizzes a un bar del poble i a una hora prudencial ens retirem a dormir, tot havent preparat prèviament tot el necessari per a la cursa de l’endemà.

A les 7 ens llevem puntualment. Em trobo relaxat i tranquil ja que afrontar una cursa de “només” 39 kms em resulta fàcil mentalment (l’organització, amb bon criteri, va decidir retallar la part més perillosa per l’anunci de pluges intenses i tempesta després del que havia passat només feia 3 setmanes a la Cavalls del Vent). La sortida de la Ultra és a les 9 però la Half no comença fins a les 12 del matí a Cabacés fent la segona part de la cursa gran.

Les previsions són de pluja intensa durant tot el cap de setmana. El divendres va ploure a estones i durant la nit no va caure gaire aigua. Les més intenses s’esperaven a partir del migdia. En aquell moment el cel està molt núvol però encara s’hi escapen alguns raigs de sol que ens alegren una mica el matí. Però no ens escaparem. Tindrem aigua i fang, d’això n’estem tots molt segurs. Sort que no fa fred. El record de Cavalls és molt proper.

A les 8 del matí som a la sortida de la Ultra acompanyant al Marc  i al Willy que faran la llarga. Té molt de mèrit el que faran ja que el Marc té 21 anys i el Willy només 18. No saben on es fiquen. Abans de l’hora de sortida es fa un emotiu minut de silenci en record de la nostra estimada Teresa. Se’ns fa molt difícil controlar l’emoció i acabem abraçats la Rosa, la Tensi i jo.

Els valents de la Ultra surten en direcció a l’Alforja. Després d’unes fotos de rigor, la Tensi i la resta de companys del grup, que faran el seguiment de les dues curses, s’acomiaden de mi perquè volen veure passar al Marc i al Willy per la CP2 a Ulldemolins.


Jo marxo cap al lloc on el corredors de la Half serem transportats en autocar fins a la sortida de Cabacés. Allà em trobo amb el Gil (CuCa), company de corredors.cat amb el que vaig coincidir el primer tram de la Cavalls del Vent. Havíem decidit a través del fòrum que intentaríem fer molts quilòmetres junts.

Després d’un viatge d’uns 45’ arribem al lloc de sortida. El temps encara aguanta però ja es veu que aviat ens mullarem. Passem el control de material i ens col·loquem a la línia de sortida. 

Abans de la sortida, tornem a recordar a la Teresa amb un minut de silenci. Pensar en ella em dona forces i sé que sortiré a donar-ho tot. També, és la meva estrena a la categoria de Masters i sóc conscient de que tinc moltes opcions de guanyar a la meva categoria. Tinc controlats als meus “rivals” de podi i faré tot el possible per no deixar-me avançar per cap d’ells.

A les 12:00 es dona el tret de sortida, i sortim al davant de tot. Hem format un grupet de 5-6 corredors que tirem de la resta a un ritme no excessivament alt. Miro el meu Garmin i veig que anem a poc menys de 5’/km. Fantàstic. Pensava que algun “enrampat del cap” sortiria a tot gas, però no, estic al davant i i m’agrada. Sortim de Cabacés i, en suau baixada, el grup s’estira, però continuem al capdavant. Després de 4 kms, comença la pujada forta en direcció al primer poble, La Figuera. Els tres primers corredors ens han agafat un petit avantatge, i els dos següents els tenim sempre a la vista. El Cuca i jo decidim mantenir el ritme. Anem sisè i setè respectivament. Per darrera comencem a deixar a la gent a una certa distància.

La pujada comença a ser feixuga, i quan entrem al corriol passem de trotar a caminar ràpid. Aquí el Cuca m’agafa uns 50 metres d’avantatge. No intento seguir el seu ritme per no cremar-me. Si estic bé, ja l’atraparé i sinó, doncs res...

A dalt de La Figuera arribem en uns 45’ (km 7,3), 10’ més ràpid que el temps previst per l’organització. O anem massa ràpids o s’han equivocat en fer la previsió. Allà, al primer control, el Cuca m’espera caminant i quan l’atrapo reprenem junts la marxa.

Pel poble no hi ha cap ànima! Curiós. Sortim de La Figuera i continuem pujant fins a dalt on es troben les antenes. A prop del cim comença a ploure i bufa l’aire però decidim no posar-nos l’impermeable perquè la temperatura és bona i aviat començarem a baixar. Coronem un dels ports de la cursa. Allà agafem un corriol de baixada força tècnic i, per sort, bastant sec la qual cosa ens permet baixar molt ràpids en direcció a La Vilella Baixa (Km 12,8).

Arribem a molt bon ritme, sense deixar de córrer. Entrem al poble, piquem al control de temps i enfilem la sortida per la part de dalt. Ningú pels carrers. El poble està desert. Fa una estona que ha deixat de ploure però es veu que s’està millor a casa. En un punt del poble, i malgrat estar seguint les cintes de la cursa, agafem un camí equivocat. Els crits d’un grup de voluntaris que estan a l’altra banda d’una mena de riera ens alerten. No pot ser, si tenim marques de la cursa!! Davant la insistència dels voluntaris desfem el camí i efectivament, uns 100 metres enrere, també trobem cintes que van cap a un altre carrer. Molt estrany tot plegat.

Portem 1h20’, i continuem uns 10’ per endavant del temps més ràpid previst per l’organització. Un mosso que regula el tràfic per la carretera ens pregunta si som els corredors perquè no ens esperava fins a les 13h30’. De moment continuem en la mateixa posició, 5è i 6è, i a uns 150 metres per endavant nostre veiem al 4t.

Després d’un centenar de metres per la carretera, tornem a agafar un corriol, ara en direcció a La Vilella Alta. De moment, no ha tornat a ploure. Sembla que podrem fer bona part de la cursa sense mullar-nos gaire.

En poc més de 30’ i després d’una llarga pujada arribem a La Vilella Alta (Km 17,7). Pujant en direcció a la part més alta del poble, que per variar està tant desert com els altres, comença a ploure amb ganes. Sembla que les previsions s’estan complint. Pluja al migdia.  Decidim continuar sense impermeable. L’aigua no  molesta i la cursa és curta.

El Gil (Cuca) i jo seguim junts però veiem que darrera nostre ve un grup de tres corredors que s’aproximen perillosament. No diem res però reaccionem de la mateixa manera: apretem el ritme. Anar tant endavant és un luxe al qual no volem renunciar.

Aquesta part de la cursa va per una pista que, tot i ser en pujada, és força corrible. L’aigua no molesta però comencem a trobar força bassals d’aigua i fang. A la part alta del tram, veiem que un dels tres corredors el tenim a poc menys de 100 metres i sembla anar més ràpid que nosaltres. Li comento al Gil que no cal que ens capfiquem massa perquè de ben segur en atraparà. Ho tenim assumit. Però aviat comença la baixada en direcció a Escaladei (km 23,1) i sense adonar-nos incrementem el ritme de forma important. Anem molt bé, i especialment el CuCa, al que veig molt fort, o això em semblava.

A cada revolt mirem enrere i no trobem cap rastre del corredor que venia darrera nostre. Poc abans d’entrar a la Conreria d’Escaladei, creuem la carretera i uns mossos d’esquadra ens diuen que anem 4t i 5è. Eps!, aixó vol dir que algú s’ha retirat. Deu n’hi do. No ens ho podem creure.

En un parell de minuts entrem al punt de control, on es troba l’avituallament més important de la cursa. Continuem anant uns 10’ per sota del millor temps previst. Jo no vull aturar-me gaire. De fet, només agafo una mica de Coca-Cola i en aquest moment, el Gil em diu que marxi perquè no està fi. Té molèsties importants als bessons i vol fer una aturada una mica més llarga per menjar i beure. Em sap molt de greu perquè m’hagués agradat entrar amb ell a Cornudella. Dubto uns segons però ell insisteix i em demana que apreti i que intenti agafar al 3r. No m’ho penso dos cops i marxo sol en direcció a la Serra Major, que finalment no pujarem per decisió de l’organització. Quan surto d’Escaladei, em trobo al corredor que venia darrera nostre. Li dec portar un minutet de diferència que podré incrementar si fa una aturadeta a l’avituallament.

Només em queden 15,5 kms. Em trobo molt bé, amb forces i els quilòmetres que queden em semblen pocs. Cada cop veig més clar que puc fer un “carrerón”, i no tant, per anar en 4t lloc, que també, sinó perquè després de 23 kms en una cursa de muntanya estava portant un ritme de 6’/km. Increïble. La Teresa es cada cop més present. M’agradaria tant arribar en els llocs capdavanters i ser primer de categoria per poder-li dedicar!!!

Sortint d’Escaladei hi ha un tram d’asfalt en pujada per on baixa l’aigua amb força. Està plovent amb intensitat però em sento feliç. No paro de córrer. Deixo l’asfalt, i començo a pujar per una pista amb força pendent i no deixo de córrer. A mitja pujada em trobo al que anava 3r (Jeroni Pujol) i que finalment va guanyar la cursa. L’avanço uns metres i continuo corrent. Ell, en veurem, també es posa a córrer i anem força junts durant una estona. Finalment m’atrapa i ens posem a caminar quan el pendent és important. Estem arribant al punt on, si no s’hagués escurçat la cursa, tiraríem cap al Grau de l’Escletxa que ens conduiria per un lloc força complicat i perillós cap a un dels punts més alts de la Serra del Montsant, la Serra Major. Allà trobem un control, en mig de la pista i la pobre voluntària mullant-se de dalt a baix. Quin mèrit.
Passem el control i girem cap a la dreta per agafar el GR 174 (itinerari alternatiu) que ens hauria de dur fins a La Morera. Durant la pujada més forta anem plegats: una estona corrent i l’altra caminant. I quan estem a punt d’arribar a la part més alta, m’aturo per cordar-me una de les sabatilles que s’havia descordat. En Jeroni se me’n va uns metres i ja no el puc atrapar. De mica en mica vaig veien com em va treien més metres.

En aquest punt, potser és on tinc un petit defalliment. Noto que em quedo sense energia i que necessito prendrem un gel ràpidament. No he menjat res en tota l’estona i ja porto 3 hores de cursa. El gel fa el seu efecte bastant ràpidament. Deuen quedar un parell de quilòmetres fins a La Morera i el tram que queda es fa per un corriol que puja més que baixa. L’aigua i el fang acumulat ja comença a ser important però no entorpeix la marxa. Al cap d’una estona puc veure per damunt meu el poble. Queda només una pujadeta forta i entro pel poble per la par més alta. Continua plovent.

Baixo pels carrerons deserts seguint les marques de la cursa fins al penúltim control i avituallament. Només m’aturo per marcar el temps. Un voluntari em comenta que els tres que van al davant van molt junts i que els tinc a pocs minuts. No agafo res perquè només queden 8,5 km i amb el gel i l’aigua que porto al bidó en tinc més que suficient. És curiós el que empeny el fet de saber que estàs al davant perquè en altres circumstàncies m’hagués aturat tranquil·lament per menjar i beure. M’agrada molt gaudir dels avituallaments. Però avui, sento que estic volant i surto esperitat cap a la sortida del poble.

Poc abans d’arribar a La Morera havia parlat amb la Tensi per alertar-la de que arribaria molt abans del previst i que no badés. També l’informo de la situació de cursa i està molt contenta.

La primera part de la baixada és trepidant. No em fa mal res. El corriol no és fàcil. Està ple de roques i de girs que fan més divertida la baixada. Noto que estic carregat d’energia i que tinc necessitat de volar. Sé que no atraparé als de davant perquè segurament també aniran a tope però no m’importa. Arribar 4t absolut em sembla magnífic i 1r de la meva categoria ja em sembla la “repera”.

Un cop feta la baixada més forta, ve un tros força trencacames perquè el corriol no deixa de pujar i baixar fins al darrer control a 2 kms del poble. Ja ho tinc. Cornudella està allà baix als meus peus. Fitxo i el voluntari m’informa que tinc al 3r a dos minuts. Surt el sol. Sembla que tot es sincronitzi per donar-me la benvinguda. Em sento a tope.

Els dos darrers quilòmetres són en baixada força corrible però amb molta pedra. Estic rient. Penso en la Teresa. De fet no he deixat de pensar en ella. Trec de la butxaqueta de la ronyonera la fitxa del casino de Las Vegas que em va donar abans de la sortida de Cavalls i l’estrenyo amb el puny. Li faig un petó i no paro de córrer. Al cap d’una estoneta veig una gorra verda Quechua al terra.  Recordo que la portava el Jeroni. Segur que li ha caigut. He passat de llarg per la inèrcia i, tot i que dubto per no perdre temps, m’aturo i reculo per agafar-la.

Cornudella a tocar. Entro en el poble per la part de dalt. Tot el que queda és una llarga baixada que faig a tot drap. La sensació és increïble. Teresa, va per tu. Segur que el teu record m’ha ajudat a volar.

Arribo al darrer carrer abans d’enfilar la recta final i creuar l’arc d’arribada. Poc abans sento el crit del Massa que segurament m’ha vist aparèixer. Llenço un puny a l’aire, faig els darrers metres i m’aturo per marcar el temps. 4h08’05”. 4r classificat absolut de la general a 1’42” del 3r, i  1r de la meva categoria.

 

Allà estan la Tensi, el Xavimiquel i el Massa esperant-me. M’abracen. La Tensi també m’abraça i trenco a plorar d’emoció. Torno a fer-li un petó a la fitxa i assenyalo al cel. Va per tu, Teresa!!



La certesa de tu no m’abandona,
viu en moments compartits que havíem
gaudit molt i que jo gaudeixo encara,
records petits, foteses, que m’acompanyen
ara que tu te n’has anat per sempre.

Tot és or a la gerra dels silencis
i escreix de tu si tanco els ulls per veure’t.

Distant com ets i ja irrecuperable,
No deixaràs d’acompanyar-me sempre
en allò que estimàvem com si fos
una part de nosaltres, tal vegada
la part més clara, íntima i senzilla.

Adaptació del poema “Els objectes” de Miquel Martí i Pol
Llibre d’Absències






2 comentaris:

Unknown ha dit...

Eii Bones.

Et torno a felicitar pels teus relats de les curses.
Aquesta no la vaig poder fer per que estava de vacances, i bueno de fet fins la butifarraner no faré cap cursa de mitja distancia i a partir de aqui si que començaré a mirar quines de llarga i UT trobo.
De fet tu en pots dir que tal la UTBCN , a mi me agraden aquestes curses pels paratges que pases i en fa por que aquesta no en motivi prou , però clar dona tres punts per la UTMB i es un tema a valorar.
Una abraçada.
Oscar.

FerRun ha dit...

Vaja, veig que no t'havia contestat al teu missatge. Ja han passat algunes setmanes però en tot cas, ho faré. En primer lloc, moltes gràcies per llegir-me i deixar el missatge. Aixó no tindré la sensació de que el que escric es perd en l'espai virtual.
La UTBCN no l'he feta mai, però tinc referències. A mi personalment m'agraden més les curses amb paisatges més motivadors i tinc la impressió que aquesta tampoc em motivaria gaire.
Una abraçada.
Ferran