dissabte, 8 d’octubre del 2011

CAVALLS DEL VENT 2011
Bagà, 1-2 d’octubre de 2011

ESPECTACULAR!!!

Després de l’experiència del 2009, tenia moltes ganes de tornar a fer la cursa de Cavalls del Vent. L’experiència, compartida amb la Teresa, va ser molt gratificant. Malauradament, al 2010 no vam poder repetir l’experiència perquè en aquells moments teníem tots dos la Marató de New York com a objectiu principal.

Cavalls del Vent ja era al 2009 una gran cursa, bàsicament pels paratges tan espectaculars que travessa, però aquesta edició m’ha sorprès encara més per la magnitud i projecció que ha agafat a tots els nivells: organització, corredors de nivell mundial, voluntaris, públic... Es nota la mà de “Salomon” darrera de l’organització. Tot va ser magnífic. I si a sobre tenim en compte que la climatologia va ser espatarrant, que més podem demanar. Un cap de setmana inoblidable.

L’objectiu, tan de la Teresa com meu, era el de rebaixar el temps del 2009 que va ser de 17h21’40”. El podi femení en la seva categoria estava més complicat perquè sabíem que el nivell havia pujat i que hi havien més dones i més nivell que fa dos anys. Per tant, tota la planificació dels temps de pas pels diferents controls girava al voltant d’aquest objectiu. Però hi havia una dada important a la que no vam donar tota la importància que tenia. I és que la cursa era 4 km més llarga i tenia uns 500 metres més de desnivell acumulat. Poden semblar pocs a priori, però hem de pensar que en muntanya 4 km poden representar entre 40’ i 50’ més de temps. Però també sabíem que aquesta temporada havíem fet molta més muntanya que al 2009, tot i que també vam obviar un seguit d’aspectes que a la fi van resultar cabdals pel desenllaç final de la cursa. Aquests aspectes eres que la Teresa feia només un mes que havia completat la Ultra Trail de Montblanc (UTMB) de 170 km i més de 19.000 metres de desnivell acumulat, i dues setmanes després, a mitjans de setembre, va fer la Cursa del Taga que va resultar molt dura i esgotadora a tots els nivells. I en el meu cas, tot i que la meva temporada de muntanya va començar al mes de març i que vaig fer moltes curses i marxes de molts quilòmetres com les marxa de ”Els Cinc Cims” o “Cap de Rec”, la Marató de Zegama-Aizkorri, o la pròpia Cavalls del Vent, amb la Teresa, en modalitat Open a mitjans de juliol amb un temps de 18h23’, la realitat era que des del 17 de juliol pràcticament no havia trepitjat la muntanya a excepció de la cursa d’Alella i la cursa del Taga, totes dues al setembre. Per tant, pocs quilòmetres i, sobretot, molt poc desnivell. I això, com és lògic, al final passa factura.

El dia tampoc va començar de forma plàcida. Pujava a Bagà amb el Pau i la Teresa. Havíem quedat a dos quarts de set a prop de casa meva per arribar amb temps a Bagà i poder fer tots el preparatius de forma relaxada i poder saludar i fer petar la xerrada amb tots els amics i coneguts que allà es donarien cita.

Ja no vam sortir puntuals per diferents raons, però a sobre quan ja havien passat Terrassa, la Teresa es va adonar que s’havia deixat la cartera amb tota la documentació i la llicència federativa a casa. Després d’uns instants de dubtes, decidim girar cua i tornar a Sabadell. Tot i que encara teníem temps de sobre, aquest fet ens va estressar una mica. El Pau es va concentrar en esgarrapar alguns minuts al viatge i també vam tenir sort en trobar aparcament ràpid i en un bon lloc però la sensació que teníem era de que teníem poc temps per fer tot.

Ens vam accelerar. Vam recollir el dorsal ràpid, ens vam canviar ràpid, vam anar al lavabo ràpid...tot ràpid...ràpid...i això no és bo. Tot i així, la Teresa i jo encara vam tenir temps per fer un cafè tranquil•lament i poder fer una darrera visita (ràpida també) al Sr. Roca. Després del cafè marxem cap a la plaça de Bagà que era el lloc de sortida. Quan estem a punt d’entrar a la zona de corredors, la Teresa se n’adona que ha oblidat els pals a la cafeteria. El que faltava!!! La Teresa va apretar a córrer mentre jo em vaig quedar saludant a alguns coneguts. Per sort, la Teresa va anar ràpid i en cinc minuts ja estava de tornada.

Un cop recuperats els pals, entrem a la plaça i ens dirigim al control d’entrada pertinent. Allà trobem al Manel que vol venir amb nosaltres a intentar el sub17h. Intentem avançar uns metres per posar-nos una mica més endavant però finalment quedem a uns ¾ del gruix de corredors.
Primer avituallament: bravas, tortilla, habas, croquetas, boquerones...
L’emoció va en augment. Saludem al Pau en la distància que ens està fent fotos. Ens donem ànims mútuament, saludem i felicitem al Manels després de la seva participació a la “Tor de Geants” i ens concentrem en els minuts finals. Puntualment, a les 10h del matí, sota els acords de “El último mohicano” i seguint el compte enrere del speaker, es dona la sortida i la cridòria dels corredors, donant sortida als nervis i a l’emoció continguda, impressiona. Els primers surten ràpidament de la plaça, i nosaltres ens comencem a moure passats uns segons. Però quan enfilem el carrer de sortida, es produeix un tap que ens obliga gairebé a caminar fins sortir d’aquest tub d’uns 100 metres. Quan sortim d’allà comencem a córrer a bon ritme però de seguida comencen els problemes. Un dels dos bidons que porto, el d’alumini, comença a perdre aigua de forma abundant. L’agafo i veig que no el tap no tanca bé. La rosca està passada. Intento arreglar-ho però veig que no té solució. Buido el bidó i sóc conscient de que hauré de fer tota la cursa amb un dipòsit de ½ litre d’aigua. Molt just. Hi ha trams força llargs i hauré de beure amb seny per no quedar-me sense aigua abans d’arribar als avituallaments.

Sortida puntual a les 10:00 de la Plaça Porxada de Bagà
Sortint de Bagà
La pujada al primer refugi, el Rebost a 1.640 metres, no és fa fàcil perquè hi ha nombrosos taps degut a la quantitat de gent que som. El primer km per dins del poble no ha aconseguit estirar suficientment la cursa. La previsió era pujar en 1h20’ però de seguida veig que no serà possible i que farem pitjor temps que al 2009. Pugem tranquil•lament al ritme que ens permet la llarga corrua de corredors. Pujo molt sobrat però la cursa és molt llarga i no cal fer-se il•lusions.

Primeres rampes tot sortint de Bagà
 Després d’1h29’24” arribo a Rebost, el Manel després en 1h31’03 i la Teresa uns segons més tard en 1h31’21”. Fem un avituallament ràpid. I en 3’ ja estem pujant cap al refugi del Niu de l’Àliga, cota màxima de la cursa amb 2.520 m. En les primeres rampes ja veig que la Teresa no puja lleugera. És evidentment que la Ultra Trail del Montblanc i després la Cursa del Taga li estan passant factura. Intento no córrer gaire i mantenir una certa distància controlada amb ella. El Manel també fa la goma, tot esperant-la. Tot i així, veiem que la Teresa cada vegada està un pel més lluny. No sé que fer però en aquesta pujada tan forta és millor que cadascú pugi al seu ritme. És el millor. A dalt ja ens retrobarem. I així ho fem el Manel i jo. Alguns trams de la pujada són espectacular. Increïbles. Sobretot per la Collada del Comafloriu. Hi ha moment, que salvant les diferències, em recorda a la pujada de Sancti Spiritu en la Marató de Zegama-Aizkorri. Hi havia trams que a banda i banda del camí s’aplegava un munt de gent animant. Brutal!!
Travessant el Pla Bagà (1.869 m) després del Refugi del Rebost
Continuem pujant a un ritme constant. A l’alçada del Puig de la Comabella, el Manel es va quedant una mica i jo continuo tirant. Al cap de poca estona tinc el refugi del Niu a la vista. Aquest fet m’anima i augmento el ritme, arribant a dalt en 2h55’38”. Un parell de minuts més ràpid que al 2009, tot i que la distància era major pel tram extra pel poble de Bagà. Això està bé. Marco en el meu Garmin el moment de l’arribada per saber el temps que estaré a l’avituallament, tal i com he fet al Rebost, i faré a la resta de refugis. Aquestes dades em serviran sense cap mena de dubte per planificar la cursa en altres edicions. Just als dos minuts arriba el Manel que ha pujat molt bé i sense cap esforç aparent. Deu ser gràcies al “lingotazo” de cervesa que s’ha fotut pujant a la Collada de Comafloriu gentilesa d’uns “Koales”.

"Lingotazo" de birra del Manel a la Collada de Comafloriu
A dalt ens avituallament amb escreix mentre esperem a la Teresa. Li dic al Manel que marxi sol i que aprofiti que està bé però no vol i es queda a esperar-la també. Finalment 6’ després la veiem aparèixer a dalt de tot del Niu. Ens comenta que va malament i m’anima que marxi amb el Manel que ella anirà fent al seu ritme. Després em confessaria que la seva intenció era plegar al Moixeró un cop que es trobés amb el Pau però no sé si ho hagués fet perquè una finisher de la UTMB crec que pot aguantar això i molt més com finalment es va demostrar. Però no avancem esdeveniments.

Sortim plegats del Niu després d’una aturada de 9’49” (la Teresa només 2’21”). Baixem per la tartera amb molta cura perquè el pendent és important. El proper objectiu és el refugi del Serrat de les Esposes (1.511 m.) però abans haurem de pujar a Penyes Altes i passar pel Moixeró a on tenim previst trobar al Pau que està fent el seu seguiment particular, talment com l’edició del 2009.

La llarga baixada primer fins a la Pleta del Llamp i després fins a Coll de Jou comença a fer de les seves en el meva ja malmesa ungla del dit gros del peu esquerra. A part del dolor, sento que quelcom aquós i calent s’està generant per aquella zona. Sang? Haig d’arronsar els dits per no matxucar-me’ls amb la puntera de les sabatilles. Té collons que a les primeres de canvi comenci a tenir problemes als peus quan durant tota la temporada, i mira que n’he fet de curses llargues, pràcticament no n’he tingut cap. No hi ha res que lamentar. La cursa continua i ningú havia dit que fos fàcil. Per la seva banda, la Teresa va tirant al seu ritme i no s’allunya molt de nosaltres. De tant en tant, freno una mica per reagrupar-me amb ella. En Manel marxa definitivament en busca del sub17h. Nosaltres ja fa estona que sabem que no l’aconseguirem tret de que hi hagi un miracle. De tota manera, jo hi confiava més que la Teresa i per això no parava de tirar, mentre portava a la Teresa escanyada darrera meu. I’m sorry.

Els prats del Moixeró a 2.000 metres
Pugem a Penyes Altes amb relativa facilitat i aquesta vegada no ens entretenim gaire en contemplar el magnífic paisatge que es contempla des d’aquí dalt. Només un glop d’aigua i cap avall en busca del Moixeró. La baixada és ràpida i de seguida, després de trotar una estona per aquells increïbles prats plens de vaques, ens trobem al Pau i al Pedro estirats i gaudint del magnífic dia. Salutacions i fotos de rigor. Ens comenten que uns minuts per davant van el Manel i l’Oriol (doktor8). Continuem trotant i al cap d’una estona, efectivament, baixant cap al Serrat, i després de fotre’m una bona nata al entrebancar-me amb una arrel, ens trobem a l’Oriol que va bastant fotut amb molèsties importants al tibial anterior, lesió que se li va produir a la UTMB. Un altre crack que va ser finsisher. Compartim una estona amb ell i poc abans del Serrat el deixem enrere i ens fa saber que plegarà aviat. Finalment, la va acabar i amb un temps molt bo tenint en compte les condicions en les que corria.


A bon ritme pels prats del Moixerò abans de trobar al Pau i al Pedro 
A les 5h20’05” de cursa arribo al Serrat i la Teresa en 5h21’09”. Deu n’hi do quin ambient. És increïble!! Res semblant al que va passar al 2009. Molts coneguts a l’avituallament entre corredors, voluntaris i animadors, com Sisco (6q) l’Abuelo o el Sergi78. Allà també ens trobem al Manel que ens el continuaríem trobant de forma intermitent fins a Prat d’Aguiló. La previsió inicial en aquest avituallament era d’estar-nos escassament 3’ però vam allargar una estoneta més perquè s’hi estava molt bé i feia mandra fer la pujada que teníem just al davant. Però finalment, després de 5’ decidim sortir cap a Cortals d’Ingla on ens esperava una cervesa que en Massa de ben segur ens havia portat. Un cop feta la pujada inicial, truco a casa perquè ja fa estona que correm i, tot i que estan fent el seguiment a través del web, m’imagino que l’actualització no serà automàtica. La veritat és que en aquestes situacions ve molt de gust sentir a les persones que estimes, i tan la meva dona, la Tensi, com la Marta, la meva filla, em donen molts ànims per continuar. Abans de Cortals atrapo de nou al Manel i fem plegats el que queda fins al refugi. La previsió de temps d’aquest tram era de 55’ però anem més ràpids i arribem en 48’38” jo i 51’53” la Teresa que sembla que va aguantant bé després de la crisi inicial. Al refugi ens trobem al Massa que ens ofereix la cervesa promesa. Una Moritz que entra ella sola. Una benedicció del cel. Ens hi estem gairebé 7’ (la Teresa poc més de 3’). Costa molt de marxar perquè el següent tram era un dels trossos durs de la cursa amb la pujada a Vimboca i al Serrat la Muga. A l’entrenament de juliol va ser el tros més dur de tots. També és cert que en aquella època ens va agafar el migdia amb molta calor i avui no en fa tanta.

Dit i fet, uns minuts després del Manel sortim la Teresa i jo plegats. No vull trotar gaire perquè sé que la Teresa necessita recuperar una mica. La porto escanyada. Tots els avituallaments els està fent més curts que jo i això al final es paga. L’aproximació a la primera pujada al Coll de Vimboca la fem tranquils. Cada cop m’agrada més aquesta pujada. Té alguna cosa especial, sobretot quan hi arribés a dalt. Però el més fort de la pujada precisament comença quan estàs al mateix Coll de Vimboca perquè allà mateix comença, girant a la dreta, la llarga pujada, primer al Coll de la Moixa i després al Serrat de la Muga, amb menys pujada però més tècnica i pedregosa. Ens ho prenem amb calma. Es tracta d’anar pujant, de guanyar metres i d’esperar a que arribi la baixada cap al refugi de Prat d’Aguiló. En aquesta part trobem al Pau que ja ha vingut de dinar del Sant Jordi. Ell no baixarà a Prat d’Aguiló. Anirà per la variant del Pas de Tancalaporta. El deixem enrere i de cop al cap d’una estona ens el tornem a trobar al davant. El cabró ha fotut una retallada de les seves...jejeje... però no li dura gaire. De seguida el tornem a deixar enrere fins probablement passat el Pas de Gosolans.

El tram fins a Prat d’Aguiló el recordo feixuc perquè els peus i especialment el dit gros em fan molt mal. A més dels problemes a l’ungla, noto que tinc una gran butllofa sota el mateix dit gros degut a la força que faig a les baixades arronsant els dits. La dinàmica és la mateixa. Jo tiro i la Teresa va mantenint el tipus a uns quants metres de mi. Tinc la impressió de que l’ha estic forçant una mica massa però malgrat sabem que no baixarem de les 17h, jo no perdo l’esperança. Quan oloro el refugi començo a apretar instintivament. I en aquest encara més perquè tenim l’avituallament especial i la bossa per fer el canvi de roba.

Refugi de Prat d'Aguiló (2.010 metres)
Finalment arribo en 2h17’57” (8h38’51” acumulat de cursa), agafo la bossa i sense perdre temps començo a canviar-me. Em trec les samarretes que porto i em poso una de màniga llarga. Els mitjons no me’ls canviaré perquè no vull veure la destrossa del dit. M’estimo més descobrir-ho a l’arribada. Allà em trobo un altre cop amb el Manel que ha arribat 6’abans. La Teresa també arriba i ho fa força bé en 2h21’13”. Al refugi arribem quan encara hi ha molta llum solar a diferència del 2009 que se’ns va fer fosc allà. M’agrada que la cursa s’hagi avançat una hora. Això ens afavoreix i a sobre podrem fer la pujada al Pas de Gosolans i gaudir de la posta de sol a gairebé 2.500 m. d’altitud.

Al refugi tinc la sort de coincidir amb una ex alumna de fa molts anys de quan jo treballava a l’escola de sords de Sabadell. La Gemma, que així es diu, fa anys que corre i també que fa curses de muntanya. Però aquest cop ha vingut a animar a un grup d’amics que estan fent la cursa. Mentre jo em canvio i faig canvi de materials de la ronyonera a la bossa i a l’inrevés, la Gemma em porta un plat de macarrons i un parell de gots de caldo. Em falten mans per fer-ho tot, i en canvi, ja tinc a la Teresa que diu que ja està llesta per marxar. No pot ser. No entenc a aquesta dona. Portem menys de deu minuts, jo encara no he acabat, i ella ja vol marxar. Dones...quin estrés!!! El Manel marxa primer i poc després, un cop hem tornat les bosses, ho fem nosaltres. Jo he estat 17’ aturat i la Teresa gairebé 14’. Una bona retallada respecte al 2009.

Pujada al Pas de Gosolans (2.430 metres)
Tinc ganes de pujar Gosolans. Li tinc agafada la mida i normalment se’m fa curt. I a sobre tenim la meravellosa sort de que el sol es comença a amagar. L’espectacle és preciós. El cel es cobreix d’una amplia gamma de colors entre ataronjats i violetes que queda retallat per la silueta dels cims i serres que ens envolten. Aprofitem una aturada per fer fotos i per trucar a casa. Tinc ganes de dir-los que això és espectacular, que m’ho estic passant pipa i que vaig molt bé malgrat els problemes físics als peus. Parlo mentre vaig pujant per no perdre temps. Pugem bé, a ritme, amb ganes i gaudint de l’espectacle. Curiosament, al 2009 el punt més màgic de la cursa el vam viure també aquí. Aquella vegada era negra nit i la lluna plena il•luminava de forma imponent el paisatge.

El capvespre a dalt del Pas de Gosolans, espectacular!!
 Després d’uns 45’ arribem dalt de Gosolans. Més fotos, aquesta vegada de la Teresa arribant a dalt i del magnífic paisatge que s’albira des de dalt. Ho celebrem picant de mans. Ara toca una llarga baixada fins a Estasen on podrem trotar força malgrat els peus els tenim destrossats i cada passa, cada pedra en el camí és un petit patiment. Iniciem la suau baixada per la Serra Pedregosa encara sense frontals. Hi ha prou llum i hem d’aprofitar per avançar quant més millor. En aquella zona estem pràcticament sols. De tant en tant, ens avança algun corredor que va una mica més endollat. De sobte per l’esquerra emergeix de nou la figura del Pau en el seu particular entrenament-seguiment. Intercanviem quatre paraules i ens citem a la Plaça Porxada de Bagà.

Les últimes llums del dia. Comença la cursa nocturna
La llum cada vegada és més escassa però els ulls es van acostumant a la foscor. Alguns corredors passen amb els frontals encesos però jo em resisteixo. A l’alçada de Prat Llong, sento un crit darrera meu. És la Teresa que en “convida amablement” a aturar-me i posar-nos els frontals. Ella fa estona que ho volia fer però per no perdre’m no gosava fer-ho. Finalment, ens els posem i olalà... es va fer la llum. Continuem trotant fins arribar a la pista i no parem fins a Estasen. El temps que hem fet no és per llençar coets però no anem malament. Jo arribo en 2h09’02” i la Teresa en 2h11’45”. Aquests minutets de marge sempre van bé perquè la Teresa és poc de parar, i a mi no hi ha res que m’agradi més que un bon avituallament ben assortit. En aquest descobreixo que hi ha uns croissants farcits de xocolata....ummmm!!!

A l’avituallament ens ajuntem amb un bon grupet que no coneix el camí i ens pregunten pel següent refugi. Els alertem de que malgrat es baixada aquesta té molt pendent i si està humida pot ser perillosa. Però per sort, la trobem en perfectes condicions tot i que les cames molt carregades ens impedeixen a tots plegats baixar més ràpid. Els quàdriceps pateixen molt i les cames estan força engarrotades. En una d’aquestes, no sé que faig i perdo l’equilibri. No sóc capaç de reaccionar a temps. M’estimbo de cap pel marge esquerra del camí. La caiguda és espectacular i sort de la vegetació que m’acaba frenant però quedo cap per avall, mig enrotllat i amb les cames enlaire. No em puc moure. Estic bloquejat. Sort que anàvem en grup. De mica en mica, primer m’estiren dels peus cap amunt, després una mà i finalment amb la força dels quatre m’aconsegueixen treure de nou al camí. El més important és que no m’he fet mal. Només algunes esgarrapades i feridetes a les cames, braços i esquena. No perdem gaire temps, i de seguida reprenent la baixada i arribem a Gresolet en 48’18”. Ja portem 11h59’ de cursa. Ens avituallament amb el de sempre: coca-cola, gominoles, una mica de fruita i en el meu cas un parell de croissants de xocolata una altra vegada. En aquelles alçades de cursa... “un caprice des dieux”.

Després de 6’ minuts marxem d’allà i comencem potser la part més avorrida i dura, mentalment, de la cursa. Ens queda Coll de Bauma i Coll de Bena abans d’arribar al següent control-avituallament de Sant Martí. Intentem no pensar. Només avançar. És la millor estratègia. Les pujades caminant ràpid i les baixades trotant al ritme que les nostre cames i peus ens permetien.

No recordo gaire d’aquesta part. Només la foscor i la llum del frontal obrint-se pas entre els arbres. Cada coll assolit era un petit èxit. Però el darrer tram des de Coll de Bena fins a Sant Martí és fa llarg, molt llarg. Jo vaig tirant i la Teresa es queda enrere. Vaig fent petites aturades fins que em torna a atrapar. I així fins que finalment arribem a Sant Martí. Ha passat 1h43’48” des de que vam sortir de Gresolet. La Teresa, mantenint la tònica, arriba poc després. Aquí toca avituallament ràpid per no perdre gaire temps. Jo encara crec que podem millorar el temps del 2009. Però estem molt cansats i ara comença la part més dura. La pujada al Sant Jordi. Em fa molta mandra però el fet de pensar que un cop a dalt ja ho tenim fet, m’anima. Controlo el temps de pas per Can Cerdanyola per poder després calcular el temps de pujada fins al Sant Jordi. Portem 12’ des de la sortida del control de Sant Miquel.

Comença la pujada. Sé que es farà llarga, molt llarga. Vaig cansat. Suposo que la Teresa també però fa temps que no parlem gaire. Estem en silenci. Concentrats en el que fem, en el patiment. La pujada es fa feixuga. Pitjor que al 2009. Lentament, passa a passa anem deixant enrere “Els Empedrats” i amb ells el brugir de l’aigua baixant. Això és senyal de que estem al terç final però no vull dir res a la gent novell a la cursa que va amb nosaltres i que pregunta sovint quan falta. Al cap d’una estona sentim els crits desaforats en la llunyania d’algun voluntari del refugi de Sant Jordi. No s’entén el que diu però sentir els crits ens anima a tots plegats. Al final l’últim tram sembla que no s’acaba mai, cada cop sentim els crits més a prop però mai acabem d’arribar. A cada revolt del camí em sembla reconèixer la part final més oberta però sempre m’equivoco. Encara falta. Finalment, els crits es fan més nets i en la llunyania albirem els focus de refugi. No sé si diem alguna cosa, ja no ho recordo, però del que estic ben segur és que tots sentim molta alegria. L’arribada al Sant Jordi és el principi del final. Un cop al refugi només ens quedarà un collet de poc més de 200 metres de desnivell i després gassss fins a Bagà.

Arribo al refugi després d’1h27’45” d’haver sortit de Sant Martí. I la Teresa ho fa gairebé 3’ després, suposo que també contenta perquè no tenim esma per dir-nos res, al menys jo. M’assec exhaust en un banc de fusta. No tinc gens de gana. Només bec gots de caldo. Un darrere l’altre. Calent, calent....un altre “caprice des dieux”. Un cop allà al refugi entenc de que van els crits que sentíem feia estona. Un dels voluntaris no para de cridar per animar a la gent en direcció a la llarga pujada que té caldo calent. En qualsevol altre situació aquests crits serien molt molestos però tothom està d’acord que en el nostre cas ha estat com l’aigua en el desert o un petit fanalet de llum en la foscor. No li dic res perquè no puc però li agraeixo profundament. El noi està una mica cabra, sí, però benvinguda bogeria.

La Teresa està millor que jo. No porta ni 3’ i ella ja vol marxar. Li dic que em deixi prendre el darrer got de caldo abans. I així ho fa. Als 5’36” del meu rellotge i als 3’ justos del seu sortim per fer el darrer tram. Suposo que estem contents, més que res per acabar, però no tant eufòrics com l’altra vegada quan veiem que ens sortiria un magnífic temps. Aquesta vegada les 17h quedarien lluny i només quedava saber si milloraríem el temps del 2009.

La baixada primera amb molta pedra em fa patir molt. Els peus em fan molt de mal i especialment el dit. Alterno el caminar amb el trotar de tal manera que la Teresa no quedi massa enrere. Per inèrcia podria córrer molt més. El mal és el mateix. Després d’una bona estona que se’m fa una mica llarga, per fi, arribem al darrer coll...”pequeño pero matón”... però no fa por. Sabem que és el que s’ha de fer. Una passa i després l’altra. I així ho fem. Una passa i després l’altra, així una i cent vegades. El ritme és lent. Molt lent però no importa. I com no podia ser d’una altra manera, al cap d’una estona que no sabria quantificar arribem a dalt. Partita finita. Ara si que això ho tenim.

Ja sabem el que tenim per endavant. Molta pista corrible fins a Grèixer, la carretera i un camí que no coneixem que ens durà a Bagà. El tram de pista fins a Grèixer se’m fa molt i molt llarg. Em quedo gairebé sense llum, només un puntet suficient per no caure. A uns metres per darrera meu veig que a la Teresa li passa el mateix. Però no diem res. Sentim la veu d’una noia que ens està trepitjant els talons. L’historia es repeteix. Al 2009 ens va passar al mateix en arribar a la carretera. Seguim baixant fins que la situació arriba a un punt en que el sentit comú aconsella aturar-se i canviar les piles. Per anar ràpids només canviem els de la Teresa i amb la seva llum podrem córrer els dos.

Les veus estan cada cop més a prop. 100 o 200 metres, no gaire més. Arranquem a córrer amb més ganes i ben aviat arribem a la carretera de Bagà. Emoció. Això ja s’acaba, o al menys és el que ens pensem. Sabem que no baixarem directes a Bagà com l’altra vegada que ho vam fer a menys de 4’30”/km, sinó que en algun punt de la carretera ens desviarem per un camí. Ningú ens havia dit res de si era llarg o curs. Sospitàvem que seria un pel més més curt però menys corrible que la carretera. Baixem un parell de km molt ràpids i finalment trobem el desviament que esperàvem. Miro el rellotge i en aquell moment fem les 17 hores justes de cursa. El sub17h no el fem. Això estava força clar des del començament, però la millora de marca la tenim a tocar. Estic convençut que el que queda ho farem en bastant menys de 21’. Com estava d’equivocat.

Quan arriba la Teresa, entrem junts al camí, i l’explico les meves reflexions. Correm a bon ritme, i allò que semblava que havia de ser curt, no s’acaba mai. No paro de mirar el rellotge i encara tenim força temps però m’estic cagant en els que van decidir col•locar aquest corriol per acabar la cursa. Quan més emprenyat estava veig les llums de Bagà a tocar. El cor se m’accelera. Ja hi som. Apreto a córrer i arribo al poble, o això creia. M’aturo i espero a la Teresa. Penso que en 5’ ja estarem al centre de Bagà. Miro al rellotge i estic convençut que ho aconseguirem. Però a cada revolt del carrer/carretera (no sé ben bé que era allò) veig que encara falta molt. No s’acaba mai. Finalment, arribem al poble. Crec que no deuen faltar més de 200-300 metres. Torno a mirar el rellotge i veig que si apretem podrem baixar un parell de minutets. Quin consol!! Però merda!!! Arribem a una cruïlla pensant que ja estem a punt d’arribar quan veiem que les cintes indiquen per un carrer llarg que fa força pujada. Estic emprenyadíssim. No sé que dir dels organitzadors, però ben segur que de macos i simpàtics res de res. Estic emprenyat i decebut alhora. Aquesta volta no té cap sentit. Ara si que el temps se’ns escapa. Merda!!

Feliços malgrat no haver fet el temps previst
Fem la pujada que no s’acaba mai fins que trobem un voluntari que ens indica un trencall que ara si sembla que condueix a l’arribada. Quan passem pel seu costat ens anima i ens diu que només queden 500 metres. Em semblen molts. Miro el rellotge i ja fa uns segons que hem superat les 17h21’40”. Bye, bye...julai!! No ha pogut ser. Baixem trotant tranquil•lament fins al darrer revolt. M’aturo perquè he tornat ha deixar enrere a la Teresa. Queden 50 metres. Ens agafem les mans i creuen la línia d’arribada que, malgrat l’hora, està força més animada que a l’edició del 2009. Ens abracem. No ho hem aconseguit però tant és. Estem contents perquè hem donat tot el que teníem. Al final 1h24’02” (en el meu Garmin, el temps real de 1h23’44”).

Fotos de rigor per part del Pau. Truco a casa. Estan esperant la trucada per anar-se’n a dormir que ja és tard. Els resultats de la pàgina web van força enrederits. Tenim gana i ens indiquen al lloc de lliurament de dorsals podrem menjar, beure i descansar. Així ho fem. Caminem amb dificultat. Ara en fred si que fan mal els peus i les cames!!! Però tant és. Ja hi som a Bagà i era el que volíem. En un primer moment, no valorem prou el temps que hem fet però més tard tranquil•lament veiem que hem fet un molt bon temps, ja que si el recorregut hagués estat el del 2009, el temps hauria estat molt per sota de les 17h. I a sobre, la Teresa aconsegueix un altre podi. Aquesta vegada el tercer lloc. Segona participació, segon podi. D’això se’n diu regularitat i qualitat. Bravo, Teresa!!

Podi de la Teresa. Bravo!!!
A l’endemà, després de dormir un parell d’horetes al terra del pavelló i amb força dolor de genolls, ens fotem un esmorzar de “Padre y Señor nuestro” a Ca l’Ovidi. Això és la glòria. Un cop esmorzats ens dirigim a la Plaça Porxada de Bagà on es recolliran els premis. Dia esplèndid de sol i ambient de nivell. La Teresa puja a recollir el seu “cavallet” de metall com a 3ª dona veterana. I aquest cop em regala el trofeu. Ella sap que la que l’ha guanyat és ella. Tot i que no estava fina i recupera de la UTMB, el que ha fet té molt de mèrit. Voler retirar-se a les 3 hores de cursa i aguantar 14 hores més i quedar tercera de la seva categoria. Chapeuau!!!

Una setmana després de la cursa, i força recuperat a tots els nivells, ja friso perquè arribi el primer cap de setmana del més d’octubre del 2012. Ja ho hem parlat i a la propera edició hi haurà un nou repte plegats però amb una alguna diferència important respecte a les dues edicions anteriors. La Challenge Teresa versus FerRun està servida. La Cavalls del Vent 2011 ha mort, visca la del 2012!!!

84,54 km i 12.180 m. desnivell acumulat

5 comentaris:

carmenlohez (Sabadell) ha dit...

Felicidades :)

Isma ha dit...

Ja m'explicaràs que és això de la challenge FerRun - 3a!!!! Felicitats a tos dos per la cursa!

FerRun ha dit...

És molt senzill: Teresa VERSUS FerRun... lo pillas? Doncs que farem la cursa per separat amb el repte d'intentar treure-li més d'1 hora i ella intenta que lo li tregui. De col.laboradors a rivals però de bon rotllo!! És una altra forma de motivar-la per que lluiti pel podi.

3a ha dit...

Bona crònica FerRun! Es va patir ... però al final ha sortit una bona cursa, tot i no assolir el sub-17 ....

Ja ha començat el compte enrera .... tic-tac-tic-tac .... preparat!! No t'ho posaré fàcil ....

Unknown ha dit...

Enhorabona Màkina!! blog collonut i crònica collonuda, molt currada!! Moltes gràcies pels ànims que em vas donar!. Acabo de publicar la crònica de la Marató del Montseny en el meu blog, si et vols passar per allà no té desperdici.