dilluns, 26 d’octubre de 2009

CAVALLS DEL VENT
3 i 4 d’octubre de 2009

La pre-cursa


Tot va començar just fa només un mes quan des de la revista “Runners” em van comunicar que m’havia tocat un dorsal per participar en la primera cursa dels “Cavalls del Vent”. Fa poc més d’un any, aquesta travessa era totalment desconeguda per a mi, així com també el món de les curses de trail i ultratrail.

Al llarg de la meva vida atlètica, havia fet algunes curses i entrenaments de muntanya, però totes elles curtetes de com a molt 15-21 kms. Jo sóc un corredor més aviat “asfaltero” i l’afany de superar les meves marques atlètiques ara, quan tinc ja 47 “tacos”, encara em motiva prou per preparar-me-les amb una certa seriositat, però el mes d’agost, amb un grup de corredors de l’Es-K-Mot Vallesà em vaig estrenar en aquest món precisament amb aquesta travessa. La vaig trobar fascinant: el recorregut, el paisatge, la duresa... La varem completar en 21h i les sensacions que em va deixar aleshores van ser fantàstiques. I, sobretot, amb moltes ganes de repetir-la.

Poc després vaig veure l’anunci de la cursa i, paral·lelament, el concurs de la revista “Runners”. Vaig pensar que m’agradaria molt fer-la però per una altra banda em feia molt de respecte. No és el mateix muntar una travessa amb un grup d’amics, per molt màquines que fossin, que participar en una cursa d’ultratrail tot sol sense gaire experiència prèvia. A més tenia previst preparar la marató de Saragossa que es feia al novembre amb l’objectiu de sempre: baixar de les 3h.

Potser el concurs va ser una excusa per intentar fer-la. Era una manera d’enganyar-me: “no m’apunto però si em toca doncs em sentiré obligat” - vaig pensar. En certa manera era un pressentiment.

Dit i fet, uns dies abans, entrenant per La Mola, si no recordo malament, li vaig dir a la Teresa que tenia el pressentiment de que em tocaria el dorsal i li vaig preguntar si s’apuntaria per fer-la amb mi si em tocava el premi. Com la conec!!! Evidentment, em va dir que sí sense vacil·lar.

No sé si algun dia es va penedir d’aquesta decisió però el compromís era ferm. I ”justa la fusta”, als pocs dies rebo una comunicació telefònica informant-me que era un dels agraciats. Toma ya!!!
Tot i que havia tingut el pressentiment de que em tocaria, no havia fet cap preparació específica per aquest tipus de cursa. Només sèries, rodatges controlats i rodatges llargs de 1h30’-45’. Tenia tres setmanes per posar el fil a l’agulla.

La Teresa, com era obvi, no es va tirar enrera. I ben aviat vam establir un canal via email per anar preparant la cursa (equipament, ritmes, temps de pas pel refugis, etc.). Ens ho varem passar genial. A part d’això, havia de modificar els entrenaments per tal de fer una mica més de muntanya aquestes darreres tres setmanes. La primera decisió va ser la Matagalls-Montserrat amb el dorsal d’un altre corredor que estava lesionat. L’experiència ens va anar molt bé. Vam completar la Mm en 13h37’. Va ser un bon entrenament per tots dos de cara a “Cavalls”. La Teresa estava forta i amb confiança, i jo veia que podria aguantar la quilometrada i els desnivells dels “Cavalls”.

El problema és que la setmana següent vaig estar aturat per una lesió al bessó dret que em va aparèixer a Vacarisses mentre feia la Mm, i no vaig poder entrenar gaire. Només natació, el·líptica i bici estàtica. El cap de setmana vam fer la trobada inter-eskamot a Alella i poca cosa més per por a que la lesió es reproduís. No les tenia totes amb ni. Però una cosa tenia clara, el 3 d’octubre a les 11h seria a la Bagà.

La cursa diürna: de Bagà a Prat d’Aguiló

I arriba el gran dia. Amb més il·lusió que por, la Teresa i jo estem a la plaça porxada de Bagà llestos per començar una aventura fascinant i preciosa i a l’hora, molt dura, rodejats de 350 maquinorris tant bojos com nosaltres.

Puntualment a les 11h es dóna la sortida amb la música de “El último mohicano”. La sortida és diferent a les que jo estic acostumat. Això és una cursa de resistència i esgarrapar uns minuts al començament no és gens important, i fins i tot, pot ser contraproduent. Una sortida massa ràpida amb el perfil de cursa que teníem fins al “Niu de l’Àliga” podia ser un suïcidi (1732 metres en 13 km). Per això optem per una tàctica conservadora i ens ho prenem amb molta calma. Tot i així, el primer pas pel refugi del Rebost el fem en 1h25’, més de mitja hora més ràpid del previst. Fins a cert punt, aquesta desviació pot ser lògica perquè aquest tram és totalment desconegut per nosaltres i el càlcul que havíem fet era molt aproximat.


Al Rebost havíem previst dedicar 5’ a avituallar-nos, però crec que no arriben a 3’. Tot just el temps just per beure una mica, menjar algun tros de plàtan i cap a la Tosa d’Alp que hi falta gent. Els primers quilòmetres són una constant corrua de corredors i corredores (poquetes) que s’enfilen sense pausa muntanya amunt. El ritme és bo però degut al desnivell no es pot córrer gaire. A la primera part de la pujada al Niu ens trobem al Rül que ens dóna ànims i ens informa que el Guido va dels primers, com no pot ser d’una altra manera, es clar. Des d’aquella posició, veiem un helicòpter a prop del cim i deduïm que els primers ja estan passant per allà. Increïble.

Arribem a dalt de la Tosa d’Alp en menys de 3h, exactament en 2h57’. Massa ràpid. La nostra previsió inicial era pujar en 4h. Però no estem espantats. M’agrada perquè tot el que puguem avançar durant el dia ho restarem de la nit, i especialment em preocupa passar de nit pel Serrat de la Muga. És un terreny molt rocós i tècnic, i és millor fer-ho amb llum natural. A més, s’ha d’afegir que la panoràmica per aquella zona és espectacular i no me la vull perdre. De tota manera, la Teresa es queixa, amb la boca petita, de que la mataré si continuem amb aquest ritme....jajajaja. No s’ho creu ni ella. A les pujades potser sí que l’he d’esperar una mica però a les baixades tècniques amb prou feines puc seguir el seu ritme. I això es fa palès ràpidament baixant a Coll de Jou. Ella tira com una possessa i jo amb prou feines veig per on trepitjo.
La pujada a Penyes Altes és nova per a mi. I la veritat és que val la pena. La pujada final és força dura però les vistes són impressionants, especialment les del Pla de Moixeró amb els seus prats alpins majestuosos. La llàstima és que la Teresa té pressa i sense esperar a que torni a posar el meu bidó al seu lloc, arrenca a córrer muntanya avall.

El tram de baixada és molt tècnic i els meus turmells laxes pateixen moltes torçades. La Teresa marca el ritme. Jo a les pujades i ella a les baixades. D’això se’n diu sincronització suïssa. Al cap d’una estona arribem al Pla de Moixeró. Allà trobem al Pau més feliç que un gínjol fent fotos a tort i a dret. Prova d’això és la col·lecció de fotos que ha penjat a Internet. Ens aturem un moment per comentar amb ell com anem i jo aprofito per parlar amb la meva dona que fa hores no sap res de mi. Tot seguit, continuem trotant a bon ritme primer pels prats i després torrent a baix buscant el tercer refugi de la cursa: Serrat de les Esposes. L’últim tram de la baixada fins al refugi és una pista força bona on es pot córrer molt. Apretem i avancem a un munt de corredors. Arribem al Serrat en 5h15’. Estem acollonits. Hem rebaixat 55’ més el temps previst que pensàvem estava força ajustat. Pràcticament, en poc més de 24 kms hem retallat 1h55’ a la previsió inicial. Una passada.

Com anem bé de temps, apurem una mica els 10 minuts previstos d’avituallament. Isotònics, aigua, coca-cola, plàtan, llaminadures i altres “merdetes” entren fàcilment al nostre estómac que ja demana menjar alguna cosa més seriosa. Són les 16:15 hores i gairebé no hem menjat res. La Teresa aprofita el moment per fer una parada tècnica en condicions (sota petició prèvia de la clau al responsable del refugi). Omplim bidons i camelback i sortim piano-piano cap a Cortals d’Ingla. La previsió és fer aquest tram en 50’ més els 10’ que ja hem esgotat de l’avituallament. Estem contents i eufòrics perquè a la Teresa no li fan mal els genolls i jo tampoc tinc problemes al bessó, i a sobre no ens sentim cansats. De tota manera, sabem que encara queda molt i decidim ajustar-nos al temps previst en aquest tram per no cremar-nos massa.

Tot i que una part del camí és una pista asfaltada, quan aquesta pica cap amunt decidim caminar a bon ritme tot fent petar la xerrada. I així, amb bon humor i gaudint del magnífic dia que tenim, fem els poc més de 5,5 kms que ens separen del refugi. L’hem clavat: 50’ justos. Portem 6h15’ de cursa. A Cortals hi ha molt d’ambient i... oh, sorpresa, ens trobem allà al Rül i al Massa que ens fan fotos i ens animem. Moltes gràcies companys. En Massa crec que és molt optimista i ens diu que podem baixar de 16h. Sabem que això no serà possible perquè els altres parcials que tenim estan molt ajustats i, fins i tot, alguns són massa agosarats, tenint en compte que ja portarem moltes hores de cursa. Ens acomiadem de la penya, després d’avituallar-nos una mica, ja que a continuació toca un tram llarg fins al refugi de Prat d’Aguiló que calculem fer en 3h.

Inicialment, havíem previst que durant aquest tram se’ns faria fosc. En concret havia calculat que seria passat el Coll de Vimboca, entre la Serra de la Moixa i el Serrat de la Muga. Aquest tram del Serrat de la Muga el recordava preciós però força tècnic amb trams en els que s’havia de grimpar. I fer-ho a les fosques no m’agradava gaire. Però per sort, amb el coixí de temps que portem no tindrem problemes per passar amb llum solar.

Però abans d’arribar a aquest punt, hem de pujar el Coll de la Vimboca. Amb la Teresa vam acordar abans de començar que en aquest punt ens explicaríem com fem les nostres respectives “fideuàs”. Cadascú de nosaltres defensa la seva com la millor. Dit i fet, just quan comencem a pujar aquest Coll la Teresa em comença a explicar la seva fideuà. I tot seguit jo la meva. Amb la gana que tenim i només se’ns acut parlar de menjar. I sorpresa, a mitja pujada endevinem una figura inconfusible. És el Pau fent-nos fotos. Després de deixar-nos al Pla de Moixeró se’n va anar al refugi de Sant Jordi a dinar i a fotre’s un cigaló, com de costum. Aquest paio sí que sap viure!! Després d’un breu reportatge fotogràfic pujant les pendents de Vimboca, ens acomiadem fins a la nit. Probablement de camí al refugi d’Estassen. Ell anirà carenejant per Comabona fins al Pas de Gosolans.

La resta de la pujada se m’ennuega. Tinc l’únic “ocellot” de tota la cursa. Em marejo per manca de sucre. Ho noto. I dalt de la Vimboca em comença a fer mal el cap. Fàcil solució. Ibuprofè al canto i cap a munt. A part d’aquest petit defalliment, anem molt bé a tots els nivells: físic i anímic. Estem gaudint com cosacs de la cursa. Tota aquesta primera part de Bagà fins al Prat d’Aguiló és d’una bellesa impressionant i, si a sobre, et trobes bé, “miel sobre hojuelas”.

Passat el Coll de Vimboca, continuem pujant fins arribar al Coll de la Moixa a una mica més de 2000 metres d’altitud. Des d’aquest tram tenim unes vistes del Bergadà úniques, i poc després, arribant al Serrat de la Muga, la cosa arriba al seu punt àlgid. Aquí les vistes es reparteixen per igual entre el Bergadà i la Cerdanya. D’aquí deu venir el nom de Muga que crec que etimològicament deu significar “frontera”. Aquest tram ens proporciona un “subidón” i ens anima per fer el tram final de baixada fins al refugi de Prat d’Aguiló on ens espera un avituallament especial (amb entrepans...hummm) i roba eixuta i adequada per afrontar el tram de nit.

Baixem força ràpid, i com sempre la Teresa davant meu. Portem molta gent a darrera que se’ns apropa a les pujades però quan enfilen les baixades els perdem de vista. Anem sobrats i amb molt bones sensacions. En poc menys d’una hora arribem al refugi que està ple de gent. Encara tenim sol però crec que quan sortim d’allà ja serà negra nit. Arribem a les 7:43 de la tarda, i per tant, ja portem 8h43’ de cursa. Sabem que ara tenim 30’ per fer el canvi de roba, abrigar-nos perquè ja comença a fer fred i, sobretot a menjar bé i beure brou calent que entra molt bé. Mentre ens canviem de roba, veiem com surten corredors per enfilar el tram de nit pujant pel Pas de Gosolans. Cony!! Sembla que se’n van al Pol Nord. Voleu dir que cal abrigar-se tant? Ens informen que a dalt fa molt fred, així que decidim ser previsors i posar-nos un polar i el tallavent.
Els 30’ passen volant i, un cop canviats, abrigats i avituallats, comencem la segona part de la cursa. La lluna plena il·lumina el cel. L’espectacle promet ser espectacular. La Teresa i jo ens encoratgem i iniciem la pujada.

La cursa nocturna: de Prat d’Aguiló a Bagà

Ja és negra nit. La lluna plena il·lumina de forma imponent el paisatge i ens permet intuir força clarament la ruta que hem de seguir. Des de la nostra posició veiem clarament la silueta dels pics de la Font Tordera (2526 m), del Comabona (2554 m) i del Aguiló (2494 m) que ens permeten situar molt clarament el nostre objectiu: el Pas de Gosolans (2430 m).

Encenem els frontals i amb forces renovades donem les primeres passes de forma lenta. L’aturada de 30’ ens ha refredat i ens costa agafar el ritme durant els primers minuts. La Teresa i jo comentem que a l’estiu vam trigar al voltant de 45’-50’ en pujar aquest tram. Calculem que aquesta vegada ho podrem fer en 45’.

Ràpidament agafem un ritme constant, ni massa ràpid ni massa lent. Quan aixequem el cap veiem punts de llum movent-se al llarg d’un imaginari camí que, sobre un fons negre, ens permet intuir el que ens resta fins arribar a dalt. Sabem que un cop superat el Pas de Gosolans tindrem més de mitja cursa a la butxaca. Les pujades més fortes ja estaran fetes a excepció de la pujada al Coll de Bauma, la pujada al Sant Jordi que és d’entrada la que es fa més por per l’experiència passada a l’agost, on tant la Teresa com jo, vam veure a la “padrina” en forma de “ocellot” monumental, i la darrera pujada al Coll d’Escriu a poc menys de 10 kms de Bagà.

Sense adonar-nos, intuïm que estem al darrer tram abans d’arribar al Pas de Gosolans. Sembla mentida. Se’ns ha passat volant. Miro el meu Garmin i veig que encara falten alguns segons per arribar als 40’. Fantàstic. D’això se’n diu començar amb el vent a favor.

A dalt de tot, malgrat la nit, tenim una visió magnífica de part de la vessant sud de la Serra de Cortils. Piquem de mans per celebrar aquesta petita conquesta (ho fem cada vegada que arribem a algun punt clau de recorregut) i comencen a córrer prat avall. El terreny és agraït i les marques en forma de pals fluorescents es veuen a desenes de metres de distància la qual cosa ens facilita molt la feina. La Teresaa encapçala el duo. M’estimo més que ella marquí el ritme per dues raons: té un frontal més potent que el meu i vull que sigui ella la que decideixi quin és el ritme més còmode per trotar.

Abans d’arribar a Prat Llong avancem a un gran nombre de corredors. De fet, ara que penso, des de que vam coronar la Tosa d’Alp no hem parat d’avançar a gent. I en canvi, recordo a poca gent que ens hagi avançat a nosaltres. Això està bé.

De cop, a pocs metres de nosaltres veig una figura que camina davant nostre a bon ritme i sense frontal. No pot ser un altre que en Pau. Sabíem que abans d’arribar al refugi d’Estassen l’hauríem d’atrapar. Ens fa molta il·lusió anar trobant gent coneguda durant la cursa. Anima molt. Continuem plegats una estona intercanviant sensacions i comentant com està anant la jornada. Tant la Teresa com jo, anem força abrigats. No tenim fred però per mandra o per no perdre massa temps no ens hem tret la roba sobrant. En canvi, en Pau havia carenejat la Serra de la Muga fins al Comabona en pantalonets i màniga curta. És que ell encara no sap què és tenir fred!!. Aprofitem el moment, i ens traiem tota la roba sobrant: polar i tallavent. Passats uns minuts ens acomiadem d’ell i ens pregunta a quina hora pensem arribar a Bagà. Li diem que si les nostres previsions són bones ho farem entre les 04:00 i les 04:30 de la matinada. Desitgem que pugui arribar abans que nosaltres perquè volem una foto que immortalitzi la nostra cursa.

Deixem al Pau enrere i tornem a córrer a bon ritme. Al fons intuïm lleugerament el Pedraforca, i per tant, sabem que aviat arribarem al següent control. Després de molts ziga-zagues arribem a la pista que ens durà a l’Estassen. Continuem corrent però les cames comencen a estar adolorides. De tant en tant, caminem uns metres per descansar una mica. Aprofito, per fer un truc a la meva dona. Fa unes quantes hores que no parlo amb ella, tinc ganes de fer-ho i segur que ella estarà nerviosa. Quedem que la tornaré a trucar quan arribi encara que sigui molt tard. Ànims i petons.

Tornem a córrer. Personalment, aquest tram de pista se’m fa molt llarg i pesat. Contínuament vaig mirant el meu cronòmetre. Havíem fet una previsió de Prat a Estassen de 2h10’. Crec que aquesta vegada ens quedarem curts. La Teresa està aguantant molt bé el ritme. Tot i que a vegades, sense voler, marxo uns metres. Quan me n’adono freno una miqueta i ens tornem a reagrupar. Havíem dit que arribaríem junts i junts arribarem.

De cop, veiem el corriol que ens ha de portar a Estassen. Ja està. Com a molt resten uns 300 metres de suau pujada per un corriol entre el bosc. Sento un generador que m’indica que aviat arribarem. Estic cansat i necessito un break, encara que sigui curt. Arribem a Estassen en 2h07’. Una altra vegada per sota de les previsions, tot i que aquesta vegada pràcticament l’hem clavat.

A l’avituallament hi ha molt bon ambient. Ens tracten de meravella i ens donen molts ànims. De fet, aquesta ha estat la tònica de tots els avituallament de la cursa. Un 10 pels voluntaris. Bevem només coca-cola. Necessitem cafeïna per aguantar bé la nit. De sòlid pràcticament no m’entra res. Només algun trosset de plàtan i taronja.

Abans de complir-se els 4’ d’aturada, decidim marxar. Com es nota que el dorsal ens dóna un punt de competitivitat. Tots els minuts són importants. I de mica en mica estem esgarrapant un munt d’ells. De fet ja he perdut el compte de quin és el guany de temps que portem. No puc pensar. Tota l’energia l’haig de reservar per les cames.

Poc després de sortir d’Estassen, creuem la pista, i agafem un corriolet molt perillós que ens ha de dur al Refugi del Gresolet. Sabem que aquest tram, tot i que és de baixada, és un dels més fotuts i perillosos del recorregut. El recordem de l’estiu on vam caure de cul moltes vegades. Després sabrem que la Corinne Favre, guanyadora femenina i una de les millors corredores de muntanya del món, ha tingut un accident i s’ha fet un trau important al cap. Iniciem el descens i aquesta vegada és pitjor. La baixada és molt pronunciada i relliscosa. Tenim molts ensurts i amb l’esforç que hem de fer les cames es carreguen molt i molt. Sembla que no s’acaba mai. Però quan per fi creuem els dos torrents que hi ha en el trajecte, el camí comença a pujar suaument fins arribar al Refugi del Gresolet. De lluny se sent força xivarri. Crits i molta gent rient. Efectivament, un cop arribem al control-avituallament, ens trobem una colla de voluntaris molt animosos. A cada arribada o sortida de corredors esclaten en aplaudiments i crits d’ànims. Això s’agraeix moltíssim a aquestes alçades de cursa. Hem arribat en 55’. Per primera vegada hem trigat més del previst i més que durant l’estiu. La causa està en el terreny tant relliscós i en una petita pèrdua que hem tingut baixant.

Bevem molt líquid i poc sòlid. A mi personalment, no m’entra res més. Aquest avituallament l’havíem programat de 10’ però com no hem fet bondat baixant, marxem quan portem una mica menys de 7’.

Sortint de Gresolet comencem la pujada al Coll de Bauma a través d’una magnífica fageda que de nit no podem apreciar en la seva justa mesura. No és una pujada molt dura. Té poc més de 300 metres de desnivell però després de 12h de cursa es fa matadora. La pujada és lenta però la pugem a ritme, i la Teresa no es despenja gaire. Tan sols una desena de metres. Mantenim aquesta distància durant tota la pujada. Ella no protesta, no es queixa, no diu res. No sé si va bé o va cardada. Quan li pregunto sempre em diu que va molt bé. Però estic segur que en el fons deu anar ben fotuda però s’està obligant a mantenir el ritme. Recordo que les setmanes anteriors a la cursa la Teresa sempre em deia que tenia por de no estar a l’alçada (de no sé qui, per cert), i potser aquest punt d’amor propi i d’orgull que tenim els esportistes, l’està l’empenyent muntanya amunt.

No sé quan triguem en arribar a dalt però el pensament que tenim els dos plegats és que ara només queda la temuda pujada al Sant Jordi. Ja ho tenim i ben aviat, en unes 4-5h, ens trobarem a la plaça de Bagà.

Iniciem la baixada per un corriol direcció al Coll de Bena. És un corriol molt maco que segurament de dia serà impressionant. De mica en mica, el corriol va deixant pas a un camí una mica més ample que a trams està ple de bassals i fang. No deixem de córrer. El mal que tenim a les cames arriba a un punt que s’aguanta per pura inèrcia. Després d’una estona, endevinem un punt de llum al final de camí que poc a poc va prenent la forma d’un remolc que fa les vegades de punt d’avituallament. L’aturada és molt curta. Poc més de 3’. El temps just per prendre alguns gots de coca-cola, algunes llaminadures que portaran sucre ràpid als nostres músculs castigats i comentar amb els voluntaris el que ens queda.

Ja resta poc. El proper objectiu és Can Cerdanyola on es troba la porta dels “Empedrats”. Segons els voluntaris de l’avituallament, són poc més de 3 kms però en el meu Garmin surten gairebé 6 km. Suposo que aquesta és una de les raons per la qual aquesta baixada se’m fa tant llarga. No s’acaba mai però crec que això no només ens passa a nosaltres perquè durant la baixada avancem a un munt de corredors que molts d’ells ja no poden córrer o bé reserven les darreres forces per la forta pujada al refugi de Sant Jordi.

I finalment arriba la tan temuda i obsessiva, a l’hora que preciosa, pujada dels “Empedrats” direcció al refugi de Sant Jordi. Crec que durant tota la travessa l’hem anomenat més de vint vegades. Ens obsessiona perquè fa uns mesos vam patir de valent. I pensem que aquesta vegada serà encara pitjor. Quan entrem al camí, ens encoratgem mútuament i a bon ritme iniciem l’ascensió. Els trams de pujada forta, evidentment, els fem caminant però quan el terreny es suavitza trotem tot el que podem per escorçar l’agonia. Els primers trams són espectaculars amb els seus impressionants salts d’aigua.

Calculem que pujarem en 1h45’, si fa no fa, com a l’agost. Durant la pujada avancem i ens avancen diferents corredors. Tots ens animem. Tinc la sensació que estem pujant molt bé i ràpid però no li vull dir res a la Teresa per si de cas. A mitja pujada ens trobem a un company de cursa, en Manel, amb el qual hem coincidit en molts trams. Està acompanyant un corredor que té un “ocellot” molt gran. Marejat i amb vòmits, no pot amb la seva ànima. Els desitgem molta sort i continuem l’ascensió. Quan estem a punt de fer una hora que pugem sentim unes veus en la llunyania. Tinc la intuïció que estem a prop del refugi de Sant Jordi, però no pot ser. Només portem 1h de pujada. Li comento a la Teresa, i ella també creu el mateix que jo. Ens animem. Estem segurs que és el refugi. Incrementem el ritme automàticament, i a poc a poc veiem com el bosc s’està aclarint. Les veus són cada cop més clares. Apreto, ja vull arribar. Ja veig la llum de refugi i m’envaeix l’emoció. Ara sí, ara ja ho tenim. Crido a la Teresa que s’ha quedat uns metres enrere i l’encoratjo en els metres finals. Ja estem al Sant Jordi. L’espero a l’entrada del camí i tornem a picar les mans, i aquesta vegada amb més força perquè l’esforç ha valgut la pena. Hem pujat en poc més d’1h10’. Ualaaaa! (com diria l'Anna Cos).

Hem deixo caure al banc de fusta que han habilitat perquè podem descansar. Estem morts però feliços. La gent del refugi ens tracta de meravella. No tinc paraules per agrair-los el bon humor i els ànims que ens transmeten a tots plegats. Al cap d’una estona arriba el Manel acompanyant al corredor de l’”ocellot”. L’ha pujat tranquil·lament fins a dalt sabent que aquesta acció li suposarà perdre molts minuts. Aquests són els veritables valors que hem de vetllar per no perdre i les petites coses que fan gran a aquest esport. L’aconsellem que s’estigui al refugi tot el temps que necessiti fins que es recuperi de tot. Que mengi i que begui poc a poc fins a restablir els nivells de glucògen en sang.

A l’avituallament estem escassament 6’ dels 10’ previstos. Bevem brou calentó i mengem una mica de plàtan. Decidim marxar perquè ara ja veiem l’arribada a prop. Els voluntaris ens desitgen molta sort i iniciem una suau baixada en direcció a la darrera i definitiva pujada, la del Coll d’Escriu de poc més de 200 metres de desnivell.

Aquest coll és curtet però després de més de 16h fotent-li canya, costa de pujar. A mig camí sento un dolor molt fort a l’abductor dret o al recte anterior (l’anatomia no és el meu fort). L’únic que sé és que quan la cama dreta fa l’impuls de pujada em fa molt mal. Canvio la mecànica fent les passes més curtes i sembla que el dolor es fa més suportable. Ara ja no m’importa. Això està fet i es pot aguantar qualsevol cosa. No pain no gain (no hi ha victòria sense dolor) – frase que em ve al cap moltes vegades.

La Teresa també aguanta molt bé. La tinc a pocs metres meu. De tant en tant, li pregunto que com va, i sempre respon el mateix: molt bé. Així m’agrada. No pain no gain.

Després de superar els pocs més de 200 metres de desnivell del Coll d’Escriu ja només queda llançar-se a mort fins a Bagà. Bé, això de “a mort” és una forma de dir les coses. Estem cardadets però només deuen quedar poc més de 7 quilòmetres, i tots de baixada per pista i asfalt. De conya.
Fins a Grèixer per la pista encara avancem a un bon grapat de corredors i alguna corredora. A mesura que baixem anem agafant velocitat. Suposo perquè olorem el flaire de l’arribada. La Teresa em comenta que ha de fer una parada tècnica abans d’arribar a la carretera però mai troba el moment ni el lloc adequat. En poc més d’un quart d’hora arribem a la carretera de Bagà. “Subidón”. Apretem a córrer, cames ajudeu-me. Just a l’entrar a la carretera, veiem que tenim just a darrera a un corredor i una corredora. Ell li diu a ella a crit pelat que buidi els bidons i apreti a córrer. Osti, tu. La Teresa apreta les dents i encara corre més. Segons el meu Garmin baixem a menys de 4’30”/km de mitjana que després de la pallissa que portem a sobre em sembla impossible. De tant en tant, mirem enrere i no els veiem. “No volies fer una parada tècnica, Teresa?”- li dic. I ella em contesta, “Ara no, que ens atraparà aquesta tia”. Me parto, me troncho. Anem fotuts i encara té forces de disputar un lloc de la general a aquesta corredora.
Baixem a ritme ràpid però els quilòmetres cauen més lents del que voldríem. Intenten guaitar les primeres llums de Bagà però de moment no veiem res. Per moments, sembla que la Teresa es despenja i afluixo una mica, però de seguida s’enganxa i tornem a córrer a bon ritme. Ara ja es veuen les primeres llums. Ja ho tenim. M’envaeix una sensació d’alegria continguda. Aviat haurem acabat de patir. Entrem al poble eufòrics. No hi ha ningú pel carrer. És una mica trist. Però tant és. És la nostra victòria. I només l’hem de compartir amb aquells que estimem i ens aprecien i, evidentment, amb nosaltres mateixos. Baixem unes escales i, de sobte, ens trobem l’arc d’arribada. No hi ha ningú. Potser és l’arc previ que acostuma a haver-hi en algunes curses, però de seguida veiem que és el definitiu. Ens agafem les mans i creuem corrent amb un gran somriure de felicitat. Repte aconseguit. Ho hem fet en 17h21’, molt més ràpid del que havíem previst.


Just davant nostre, assegut darrera una de les tanques es troba el Pau amb la càmera. Ens fot un crit perquè la foto ha sortit malament. Ens aturem i repetim l’entrada en meta a càmera lenta perquè no surti moguda. Després la Teresa i jo ens fonem en una llarga abraçada. Havíem dit que arribaríem junts, i hem arribats junts.

Epíleg

Després de creuar la meta, la Teresa s’abraça amb el Pau i jo truco a casa. La meva dona, la Tensi, està esperant la meva trucada. Són les 04.21h de la matinada. Ella també està feliç i contenta (i mig adormida). També ha participat a la seva manera en el repte, com també ho ha fet el Pau, cascant-se 50 quilòmetres tot sol fent de reporter gràfic. Olé, els teus co..ns!!

Ja està. Tot s’ha acabat. Han estat molt dies de nervis, preparatius, emails amunt i avall amb quadres plens de números i temps de pas, Kms, llistes de material i un munt de dubtes i neguits. Tot, absolutament tot, ha sortit a la perfecció.


He gaudit com mai. De debò. Ha estat una experiència increïble, difícil de plasmar amb paraules, per molt rebuscades que siguin, per molt que vulguis fer-ho maco...,mai es podran recollir totes i cadascuna de les sensacions, estats d’ànims, reflexions, pensaments que passen pels nostres caps al llarg de la cursa. Com mai podré, tampoc, plasmar la bellesa dels paisatges travessats o la bellesa d’una nit de lluna plena a més de 2000 metres d’alçada en ple esforç esportiu. Mai. Qui ho vulgui saber ja sap que ha de fer. Nosaltres ja ho hem fet. Oi, que sí, Teresa?


Sabadell, 6 d’octubre de 2009

3 comentaris:

Teresa ha dit...

Mira que he llegit vegades aquesta crònica, pero l'he tornat a llegir i he tingut les mateixes sensacions!

Aquest any fallem, preparem NY, però el 2011 tornarem a donar guerra!

FerRun ha dit...

Avui, el dia del teu homenatge, he volgut tornar a llegir la crònica. i no em sé avenir. Et trobo a faltar. Sempre 3A!!!

FerRun ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.