AVENTURA PEL MARROC. MARRÀQUEIX, LA CIUTAT VERMELLA

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

MARRÀQUEIX EM DECEP UNA MICA!

26 i 27 d'octubre de 2025

L'esmorzar se serveix a les nou, així que em llevo sense pressa i, abans de baixar a la planta baixa, m'organitzo una mica el dia. L'àpat és complet, però les racions són una mica justes en comparació als altres esmorzars que he fet pel Marroc. És com un esmorzar típic marroquí, però una mica més xic, més a l'estil occidental: una mena de truita amb pa, un msemen per farcir amb formatge i melmelada, un suc de taronja (no natural) i un té amb un parell de dolços petits. Sort que avui no haig de pedalar!

Només sortir de l'allotjament, just a la cantonada amb el carrer principal de la zona, el carrer de la Kasbah, veig una parada de pa i de msemens i, com encara tinc una mica de gana, demano un de xocolata. Em veuen la cara de turista i em demanen 20 dírhams. M'emprenyo com una mona perquè estic segur que als locals els cobren, com a molt, 10 dírhams o, fins i tot, menys. He vist clarament com el noi abans de dir-me el preu ha intercanviat unes paraules sospitoses amb la seva mare o germana gran i aquesta li ha dit quelcom en relació amb el que m'ha de cobrar. L'emprenyamenta no serveix de res i pago. Quan ja enfilo direcció al meu primer destí del matí, penso que li hauria d'haver tornat el msemen tal qual per veure com reaccionava el noi. El que tinc clar és que aquí ja no tornaré a comprar més.

La primera part del matí la dedico a anar a l'estació d'autobusos de CTM. Trigo gairebé mitja hora en arribar travessant una part de la ciutat molt més moderna amb avingudes amples, edificis moderns i zones ajardinades molt ben cuidades. L'estació està molt bé, té una botiga on poder comprar aigua, refrescos, llaminadures i tot allò que un viatger por necessitar. I el més important, té una cafeteria que està oberta les vint-i-quatre hores del dia amb wifi, la qual cosa em permetrà poder estar força entretingut fins a l'hora de sortida de l'autobús. Compro el bitllet i m'informen que per a la bicicleta haig de pagar un suplement. la qual cosa ja havia llegit en algun lloc. El preu del viatge és de 220 dírhams (poc menys de 23 €) i el suplement de la bicicleta és de 31 dírhams. Per tant, el viatge em surt per uns poc més de 25 €, que no està gens malament tenint en compte que la distància que fa és de gairebé 600 quilòmetres.

Reserva feta

Amb els bitllets a la butxaca, torno al centre de la ciutat i aprofito per visitar els jardins de Gueliz i els que es troben al voltant de la mesquita Koutoubia, per acabar al peu d'aquesta, la qual no puc visitar per dins perquè s'està restaurant i durant una bona temporada no es podrà visitar. Tota aquesta zona amb l'hotel més luxós del Marroc, La Mamouina, és una zona molt maca i molt ben cuidada, a l'estil dels millors jardins de qualsevol ciutat europea.

La Koutoubia i els seus voltants

El següent pas és tornar a la plaça Jemaa-el-Fna que al matí deixa molt a desitjar i, a sobre, es troba en obres, la qual cosa la desllueix molt. Durant el dia les atraccions que té la plaça es redueixen als grups d'encantadors de serps, els aissaues, que intenten esgarrapar uns pocs dírhams als turistes mentre fan sonar les seves flautes típiques, de so hipnòtic i fetes a partir d'una carabassa, per fer "ballar" al ritme de la seva música les cobres que guarden en cistells de vímet. Si t'apropes a mirar o, simplement, vols fer una foto o gravar un vídeo, has de deixar unes monedes com a peatge. Per tant, intento mantenir-me a una certa distància i gravar sense que se n'adonin.

A més dels encantadors de serps, també trobes a les típiques tatuadores de henna i, especialment, totes les parades que hi ha de venda de diferents sucs de fruita. Fa vint-i-set, si no recordo malament, totes les parades oferien únicament sucs de taronja, però a ara l'oferta és més gran. També pots trobar moltes parades de fruits secs i, especialment, de dàtils.

I després de donar unes quantes voltes per la plaça, m'endinso per la medina que s'organitza per gremis i productes artesanals. Intento fer rutes curtes circulars per no perdre'm. Un cop que arribo de nou a la plaça, m'endinso per una altra zona seguint el mateix criteri, tot i que cada cop soc més agosarat i intento deixar-me anar, ficant-me pels carrerons menys turístics fugint de les masses. La veritat és que l'ambient, els colors i les olors són fascinants. La quantitat d'estímuls són tants que al final arribes a saturar-te una mica.

Passo una bona estona per la medina i la plaça Jemaa-el-Fna. Començo a tenir gana i decideixo anar en direcció a l'allotjament, on he vist un carrer ple de llocs per dinar on només va la gent del país. En aquests llocs, acostuma a haver-hi un seguit de cassoles al foc on es cuinen diferents plats, normalment es pot trobar harira, estofats de llegums (llentilles, mongetes o cigrons) i una altra de vísceres que als marroquins els agrada molt. Jo opto per un plat d'estofat de mongetes i de segon un tajine de pollastre. Per beure un te amb menta. Ja he vist que els marroquins mentre dinen o sopen, en lloc de beure aigua, beuen te. Així que jo faig el mateix. El dinar em costa 50 dírhams amb dues peces de khobz (pa marroquí). I un altre cop em sento una mica enganyat. Abans de demanar, he vist que l'estofat eren 10 dírhams i un tajine de pollastre 20. El pa i el te normalment van inclosos en el preu. Discuteixo amb el noi, però s'agafa a l'excusa del pa i del te. Li dic en francès que no tornaré i ell riu assenyalant als marroquins per dir-me que ell en té prou amb els locals. I té raó. Ell no viu del turisme i tant li fa que torni a venir o no. Segona vegada que em sento enganyat a Marràqueix. Per endolcir una mica la petita emprenyamenta, em compro un dolç per carrer pel qual pago 7 dírhams. 

Un cop dinat, marxo a l'allotjament a descansar una mica, però no gaire perquè a un quart de cinc avui hi ha un Clàssic i no me'l vull perdre per res del món, així que a dos quarts de quatre vaig a la recerca d'un local que estigui a prop de l'allotjament on facin el partit per la tele.

No em cal caminar gaire perquè al carrer principal de la zona on estic, hi ha un bar on el faran. És un local amb tres plantes i a cada una hi ha una tele i un munt de gent esperant per veure el partit. Per sort, trobo una cadira lliure a la segona planta i passo la tarda gaudint, malgrat la derrota del Barça, de l'ambient d'un partit com aquest lluny de casa. Puc dir, sense por d'equivocar-me gaire que tres de cada quatre són supporters del Barça.

Gaudint del Clàssic

Acabat el partit, torno al hostel per descansar una mica i al voltant de dos quarts de vuit torno a sortir per gaudir de l'ambient dels carrers adjacents a la plaça Jemaa-el-Fna i de la mateixa plaça que ja es troba plena de gom a gom, especialment la part dedicada als menjars que ocupa una bona part de la plaça. 

Un dels trets identitaris de la plaça Jemaa el Fna és la metamorfosi que experimenta en caure la nit. Si durant el dia regna un ambient comercial i social, a la nit aquest gran espai obert s'impregna de l'aroma a espècies i menjar acabat de fer procedent de les diferents parades. Totes elles, organitzades i identificades amb un número, es troben a ple rendiment. En principi, no pensava sopar a la plaça per molt típic que fos. És més car i les racions són més petites que a qualsevol altre lloc de la ciutat, però avui he canviat d'opinió i, tot sabent que no és el millor lloc per a sopar, arribo a la conclusió que de tant en tant cal fer una "turistada" i passar pel tub. Així que, més aviat que tard, busco una parada concreta. Ahir, un dels captadors que intenten atreure clients cap a la seva parada, em va caure molt simpàtic. Parlava un castellà perfecte i mostrava un coneixement de la cultura catalana molt important, així que he decidit que soparé a la seva parada.

No trigo gaire a trobar-lo. Se'n recorda de mi, la qual cosa li fa guanyar més punts encara. M'assigna un lloc a una taula que acaben de deixar lliure i, oh, casualitat! Em col·loquen just al costat una parella espanyola. En un primer moment, intento ser discret i no em presento, però a l'hora de triar els plats, no puc deixar d'obrir la boca per donar-los alguns consells i explicacions donat que acaben d'aterrar a la ciutat i desconeixen molts dels plats típics de la carta.

Ells són la Nina i el Carlos. La parella ve de Santander, tot i que ella és de Mallorca. Ell és professor d'educació física a un institut i ella es dedica a temes econòmics. Quan sap que jo soc català, li ve de gust canviar de llengua perquè fa temps que no el parla. Per sort, ell l'entén i no hi ha cap problema. De tota manera, anem passant d'una llengua a l'altra en moments. Passem un sopar molt agradable xerrant d'un munt de coses, especialment de la meva aventura, i em demanen alguns consells de llocs interessants per visitar perquè demà passat pensen llogar un cotxe per fer turisme.

Sopant amb el Carlos i la Nina

Després d'un llarg sopar estirant la sobretaula, toca acomiadar-se després de pagar el sopar que, pel lloc on estava, no em surt excessívament car. "Només" pago 95 dírhams, tot i que em toca revisar la "factura" perquè m'han colat alguna cosa de més. Sort que ja estic amb la mosca darrere de l'orella i me n'adono a temps.

Abans de tornar al hostel, dedico el temps a passejar sense rumb per la plaça i carrers adjacents a la recerca de completar els regals que vull portar a la família. Bàsicament, em resta comprar alguna cosa personal al meu fill i a la parella de la meva filla. De moment, només miro i demà ja acabaré de comprar el que més m'agradi. Triar per a un noi és més complicat que per a una noia. Hi ha molta més oferta de coses per a elles que per a ells. Això sempre ha passat.

Parades de sucs de fruita a la plaça

Quan falta poc per mitjanit, torno cap al hostel, però primer, com vaig fer ahir també, m'aturo a la pastisseria que hi ha poc abans de l'allotjament, al carrer de la Kasbah, per comprar-me un parell de bastons farcits de xocolata que, per 3,5 dírhams (35 cts. d'euro), em sembla un veritable regal.

Un cop al llit, començo a pensar en com m'ho faré demà. En principi em deixen tenir l'equipatge i la bicicleta guardada al terrat fins a mitja tarda. És el que he parlat amb noi del hostel. Però això implica que des de les 11 del matí, hora que haig de deixar l'habitació, estaré deambulant per la ciutat durant hores i hores, i després de mitja tarda, carregant la bicicleta. Certament, pot ser un pal enorme. Així que al final, crec que pagaré un dia més de hostel, que tampoc és tant, i així tindré el llit tot el dia disponible per descansar alguna estona i també podré allargar la custòdia de la bicicleta i l'equipatge fins a mitjanit de demà. Decidit!

L'endemà, esmorzo a la mateixa hora i el mateix. I mentre ho faig, li comento al noi el que he pensat fer i li pago un dia més d'habitació que em surt un pèl més econòmic (80 dírhams), perquè ho faig directament i no a través de Booking.

El darrer dia a Marràqueix comença amb un llarg passeig amb la idea de conèixer la ciutat fora de les zones més turístiques buscant una mica la part més autèntica sortint, fins i tot, de les seves muralles. A diferència del centre, aquí no trobo cap turista pel carrer ni cap botiga de souvenirs. 

Després d'una estona llarga deambulant sense criteri, torno a entrar dins les muralles i arribo a una plaça que no conec. Només entrar em crida l'atenció per la seva estètica i netedat. És la Place des Flerblantiers (plaça dels llauners). És una plaça de vianants moderna o, millor dit, urbanitzada recentment. Al centre hi ha una font i algunes palmeres, i una pèrgola al voltant de la plaça proporciona ombra a les botigues. Aquesta plaça uneix la part àrab amb el barri jueu (Mellah) i té un encant especial amb les botigues de làmpades, orfebreria i de decoració en general. També es poden trobar força cafeteries i restaurants, molts d'ells a la part superior de les botigues en terrasses amb vistes a la plaça, que no semblen econòmics. Pel que he llegit, fa molts anys totes les botigues eren negocis portats per jueus, que van abandonar el Marroc durant la Segona Guerra Mundial.

Una de les botigues de la plaça

De tornada al centre de la ciutat, passejant per la medina, arriba l'hora de dinar. Veig un local molt petit que té només tres taules i decideixo quedar-me allà. Miro el continguts de les cassoles que es troben a la vista i trio un plat de llentilles i un tajine de pollastre amb llimona. El dinar em costa 40 dírhams, comptant l'ampolla d'aigua gran que agafo.

I quan acabo de dinar, uns metres més endavant em compro les postres. En concret, un msemen de xocolata. Aquesta vegada sí, per 10 dírhams que és el preu més habitual. M'estic tornant un addicte a aquestes postres! Torno al hostel de nou. Sort que he pagat una nit extra perquè això em permetrà passar la tarda descansant i preparant les alforges pel viatge de tornada. Però, abans d'arribar, em torno a trobar a la Nina i el Carlos que van direcció contrària. Venen de visitar les Tombes Sadites, que es troben molt a prop del meu allotjament. Ja és casualitat! 

Minaret de les Tombes Sadites

Aquest vespre soparé una mica més tard per tal que la nit no se'm faci tan llarga. I abans de fer-ho torno a la plaça Jemaa-el-Fna per "acomiadar-me" i fer les darreres compres pendents.  

Sopo a partir de dos quarts de deu a prop del hostel i del Zeitun Cafè que ha estat la meva referència durant aquests dies a Marràqueix per orientar-me i trobar l'allotjament.  

Sopo al carrer Kasbah, a prop de l'emblemàtic Zeitun Café

I després de sopar i abans de tornar al hostel, passo per la pastisseria de cada nit per comprar els meus últims i ja clàssics bastons farcits de xocolata.  

A dos quarts d'onze torno a l'allotjament. Demano al noi de recepció si em pot ajudar a baixar la bicicleta de la terrassa. Amb la bicicleta tota preparada amb les alforges, m'estic una bona estona assegut a la zona de recepció que aprofito per trucar a casa.

I una mica abans de mitjanit, surto del hostel en direcció a l'estació d'autobusos de la companyia CTM que, segons he mirat a Google Maps, es troba a uns quatre quilòmetres.  Després de dos dies sense pedalar, torno a agafar la bicicleta encara que sigui per fer un trajecte curt.

El camí fins a l'estació d'autobusos el faig per la part de la ciutat més moderna, el barri de Gueliz, per avingudes amples, edificis moderns i locals nocturns de moda. Vint minuts més tard, arribo al meu destí. 

La resta del temps, fins a l'hora de sortida, la passo a la cafeteria de l'estació. M'instal·lo a una butaca confortable i em prenc un te amb menta amb una ampolla d'aigua petita inclosa (14 dh), mentre veig a la pantalla gegant de TV els quinze darrers minuts de la segona part del Betis - Atlético de Madrid. Pensava que l'espera se'm faria molt llarga, però, vet aquí que, el temps després del partit em passa volant editant vídeos i fotos per penjar-les a Instagram acompanyat per una segona beguda, una Coca-Cola (16 dh).

A dos quarts de tres ja em moc cap a la zona d'andanes. I poc després apareix l'autobús que he d'agafar. Segueixo les instruccions d'un senyor i col·loco la bicicleta dreta a la bodega en un espai especial habilitat per aquesta funció. No m'imaginava que seria tan fàcil, tot plegat. 

Bicicleta carregada

Tinc la sort de seure al seient número 1, és a dir just al davant de tot i amb unes vistes privilegiades de la carretera. L'autobús va força ple, malgrat que les hores són una mica intempestives. I, puntualment, a deu minuts de les tres de la matinada, marxo de Marràqueix, començant d'aquesta manera el retorn a casa.