AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 13: M´SSICI - TAZZARINE

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

UNA ETAPA PLENA D'ANÈCDOTES AMB SORPRESA FINAL

Diumenge 19 d'octubre de 2025

Distància:  106 km

Temps: 6h 21'

Velocitat mitjana: 16,8 km/h

Desnivell: 570 m D+ / 530 m D-

Tot i que avui no tinc pressa perquè he quedat que aniria a esmorzar a les nou de matí al cafè-restaurant Merzouga, em desperto just abans de la sortida del sol, és a dir, una mica abans de dos quarts de vuit.

Sortida del sol a M'Ssici

Com tinc temps de sobra, m'ho prenc amb calma. Només he de recollir el campament sense haver d'esmorzar abans, la qual cosa fa que tot sigui molt més ràpid. A dos quarts de nou ja tinc la bicicleta muntada amb tot el material i no té sentit quedar-me allà esperant que arribi l'hora d'esmorzar, per la qual cosa, marxo cap al cafè amb l'esperança que obri una mica abans i guanyar, així, uns minuts.

 

El cel és blau sense cap rastre de núvols i la temperatura encara és agradable, però avui tornarà a ser un dia de molta calor i, probablement, serà una etapa una mica més complicada que la d'ahir: més llarga i amb més desnivell. M'ho hauré de prendre amb filosofia.

Arribo a la porta del cafè quan encara falten vint-i-cinc minuts per a les nou. I com era d'esperar, el lloc està tancat i sense cap indici de moviment al voltant. De fet, d'ençà que he sortit del càmping, no m'he trobat cap ànima pel carrer. Tocarà esperar. I mentrestant, torno a revisar la ruta d'avui per veure quants pobles travessaré avui i així poder fer previsions de possibles aturades i avituallaments. Pel que veig, sembla que en trobaré alguns on podré aconseguir aigua i menjar, com Alnif, el més gran i d'altres molt més petits.

A les nou en punt, començo a sentir moviments a l'interior del bar. En pocs minuts ja està obert i puc seure a la mateixa taula on vaig sopar ahir al vespre. Sóc un animal de costums.

L'esmorzar està força bé. Un plat amb dos trossos grans de pa, quatre formatgets, un plat d'olives, un de melmelada i un altre d'oli d'oliva per sucar-hi pa. A més un iogurt i el clàssic te amb menta. Tot plegat 18 dírhams. Per aquest preu no paga la pena complicar-se la vida anant a comprar i preparar l'esmorzar al càmping.

L'esmorzar d'avui. Un clàssic.

Mitja hora més tard, ja estic llest per començar la ruta. I des de bon començament, puc comprovar com el paisatge no té res a veure amb la primera part del dia d'ahir. Avui el paisatge, tot i ser desèrtic, és molt més entretingut per la vista amb muntanyes d'una mida considerable i acàcies per a tot arreu.

Muntanyes i acàcies (a la foto només una)

Quan porto poc més d'un quart d'hora pedalant començo a veure els primers dromedaris del dia a banda i banda de la carretera, però amb el que no hi comptava és trobar-me un al bell mig de la carretera caminant per l'esquerra. Tot un perill, especialment si ve un vehicle en direcció contrària.

Després de tres hores i poc de ruta per un terreny amb petites dents de serra, arribo al poble més gran de l'etapa d'avui, Alnif. Ja porto trenta-vuit quilòmetres a les cames i una aturada és obligatòria per descansar i comprar aigua fresca. És una mica més tard de dos quarts d'una. Avui ja es veu venir que acabaré tard l'etapa.

Cartell a l'entrada d'Alnif

M'aturo en una típica botiga marroquina on venen de tot i compro una ampolla gran d'aigua (6 dh). Em venen de gust uns pistatxos a granel que veig a la botiga, però quan pregunto el preu, em semblen caríssims, així que trec la meva pròpia bossa de fruits secs per carregar una mica d'energia.

Aturada a Alnif

Vint minuts més tard, surto d'Alnif sense tenir clar on dinaré. Fins a Tazzarine, trobaré quatre pobles (Tazlarte, Taichoute, Battou i Ait Yahya). Els tres primers, vistos al mapa, semblen molt petits, escassament quatre cases al costat de la carretera, i l'únic que sembla una mica més gran és l'últim d'aquests que es troba a trenta-quatre quilòmetres que, al ritme que porto, em portarà unes tres hores més. És a dir, que potser podré dinar al voltant de les quatre de la tarda, si tot va bé.

Els primers deu quilòmetres després de deixar Alnif són de pujada amb alguna rampa força dura. Superada aquesta, la pujada és suau, però sostinguda. El paisatge no ha canviat gaire: dromedaris de tant en tant, i formacions muntanyoses, algunes de formes molt maques.

Després d'una estona, em trobo un senyor amb la moto aturada al voral. Sembla que té problemes. M'aturo i li pregunto si necessita ajuda. Em diu, com pot, que té la roda punxada i em pregunta si porto una bomba d'aire. La seva intenció és inflar una mica la roda i tornar enrere fins a Alnif per reparar la punxada. Malgrat que intenta inflar la roda amb la meva bomba, sembla que no té prou força per un pneumàtic tan gran. El pla B és aturar un vehicle gran que el pugui portar. 

Estic allà amb ell fins que una pick-up Toyota, que va cap al poble, s'atura uns metres més enllà. Ajudo el senyor a portar la moto fins al vehicle i després a carregar-la a la part posterior. El senyor m'agraeix l'ajuda prestada. Avui he retornat una mica de la generositat que he trobat entre la gent marroquina. 

Com ja suposava, els tres primers pobles, per dir alguna cosa, són quatre cases i no trobo res per comprar, ni bars ni botigues. Tocarà pedalar fins a Ait Yahya que es troba al quilòmetre setanta-u de l'etapa i a vint-i-cinc del meu destí.

Fa estona que estic una mica mosquejat. Sento un sorollet a la bicicleta des de fa ja una bona estona. És un soroll metàlic que no sóc capaç d'identificar, però també és cert que el soroll no sempre se sent. Potser sóc jo que li estic donant massa importància i només és una tontería. Fa uns dies, també sentía un soroll encara més fort que sí em va preocupar i, al final, va resultar ser una de les corretges de la motxilla que tocava la roda i els radis. Després de fer una breu aturada, per comprovar que no hi hagi cap radi trencat o alguna cosa de fàcil comprovació, com el tema de les corretges, reprenc la ruta.

El paisatge continua sent africà al cent per cent. Grans planures àrides amb muntanyes al fons i tot esquitxat de centenars d'acàcies. Sembla, talment, que estem a la sabana africana. Els dromedaris també formen part, de tant en tant, del paisatge. I en una de les aturades curtes que faig per fotografiar-los, tinc una mala experiència.

Dromedaris menjant al costat de la carretera

Cent o dos-cents metres després de fer una foto a una parella de dromedaris que estan al costat de la carretera, m'apareix del no-res un senyor amb gel·laba que em demana que li doni diners per haver fet una foto als seus animals. Tot i que l'entenc, malgrat que m'ha parlat en àrab (els gestos no enganyen), em faig el "tonto" i li dic amb gestos que no sé que em diu. Intento marxar a les bones, però s'interposa en el camí insistint de forma cada cop més agressiva que vol diners. Finalment, em desempallego d'ell i marxo d'allà enviant-lo a pastar fang. Em sap greu, però em sembla una mica absurda la situació. Acabo de fer una foto a uns animals que estaven lliures al camp, no estaven amb ningú i no tinc per què pagar si no hi havia cap persona al costat per preguntar si podia o no fer una foto.

De tant en tant, els paisatges desèrtics d'acàcies o sense res, donen pas a petits oasis de palmeres que apareixen als voltants dels petits nuclis rurals que trobo pel cami que trenquen la monotonia de la ruta.

Algunes vistes de la ruta

Començo a tenir força gana i tinc al cap arribar a Ait Yahya aviat. No resten gaires quilòmetres per arribar-hi. També em convindria comprar aigua, perquè tot i que en tinc encara un bidó sencer, l'aigua està molt calenta i no treu la set.

Mentre no arribo, tinc el cap ocupat en les meves cabòries. I una d'elles és saber quin cony de planta és una que he vist durant tota l'etapa d'avui. És un arbust que no havia vist mai amb uns fruits molt grans, carnosos, de pell molt fina i de color verd. El fruit resulta molt atractiu i vistós, però tinc la impressió que no deu ser comestible ni tenir altres usos. Si fos comestible o tingués altres propietats, ben segur els fruits ja els hauria agafat algú. 

Planta desconeguda

És tal la curiositat que tinc, que penjo una foto al meu Instagram amb una pregunta per si algú dels meus seguidors la coneix o la busca i em pot donar informació. Res. La petició no té l'efecte desitjat. I no serà setmanes després, quan he tornat a casa, que a través d'un cercador de plantes del món he pogut satisfer la meva curiositat. Al final, aquest arbust és un Calotropis Procera, també conegut com Mudar de l'Índia i el seu hàbitat principal són les zones desèrtiques, com és el cas. I com a curiositat diré que a les Illes Canàries ha esdevingut una espècie invasora. El fruit, com suposava, no és comestible, però, en canvi, el latex de les seves fulles té propietats medicinals per tractar, entre d'altres, la diarrea, l'estomatitis, algunes malalties de la pell, redueix la febre, les nàusees i la migranya. En aquests viatges, a més de viure experiències increïbles, també s'aprèn, no?

Finalment, quan porto setanta quilòmetres de ruta i fa gairebé sis hores que he sortit de M'Ssici, arribo a Ait Yahya. Els yahya, segons he llegit, són una tribu originària de la regió, i Ait significa "descendents de" o "que pertany a". Per tant, el nom del poble fa referència al fet que els seus habitants són descendents o formen part de la tribu yahya.

El poble, que no és petit, és un nucli rural típic de la zona amb habitatges de tova i carrers de terra. Són les tres de la tarda i tot el poble és buit. No hi ha ningú pels carrers, almenys, és el que veig des de la carretera. Tampoc veig cap establiment, botiga, cafè o restaurant. M'aturo un moment a la carretera per buscar a Google Maps algun lloc per comprar alguna cosa o per dinar. Només veig la referència d'un lloc a la sortida del poble en direcció a Tazzarine.

A marxa lenta, mirant a banda i banda de la carretera per si veig algun lloc obert abans, arribo fins a l'establiment que m'apareix a internet. Està tancat. Efectivament, pel que veig als rètols, és un lloc on podria haver dinat, però no serà avui. No sé què fer. Si continuo segur que ja no trobaré res fins a Tazzarine i encara resten més de trenta quilòmetres i, com a mínim, no arribaré fins a les cinc de la tarda. D'aigua en tinc, però calenta. Almenys no moriré deshidratat! Mentre rumio que fer, apareix per allà una noia força jove amb un nadó. Li pregunto on puc dinar al poble i em diu que no hi ha res a banda d'aquest establiment. M'assenyala el telèfon que hi ha al rètol del bar. Em suggereix que truqui i pregunti per si de cas. Em diu que el propietari viu a prop i que segur que em farien alguna cosa. Li dic, mig en francès mig amb gestos, que no parlo àrab ni gairebé francès. Aleshores, ella agafa el seu mòbil i truca. Parla en àrab amb algú i quan penja em diu que no podrà ser, però no entenc res més del que em diu. En aquest moment, s'atura al nostre costat un Volkswagen Golf i d'ell surt un noi, també jove. Entenc que és la parella de la noia i que ve a recollir-la. Ell es diu Youssef i parla anglès perfectament. Ella es diu Layla.

L'aparició de Youssef és providencial. Quan la Laya li explica el que passa, ell li comenta alguna cosa i ella entra en una casa que hi ha al costat de l'establiment que sembla que és d'uns familiars que han vingut a visitar. Al cap de poc surt amb una mena de peça de roba, típica berber, que embolcalla una peça de pa i una llauna de sardines i tot això sobre un plat de ceràmica berber de color blau molt bonic. Ella pretén que m'ho emporti tot, plat inclòs. Li dic que no, que només el pa i la llauna, només faltaria. I a continuació, en Youssef obre la porta del darrere del cotxe i treu una caixa gran de dàtils totalment plena que ha tret segurament d'alguna mena de nevera portàtil perquè la capsa està freda. Em diu que l'agafi i me la quedi. Sorprès i agraït, li dic que no puc dur-la perquè és massa gran i no m'hi cap a les alforges. Aleshores, obre la caixa i em diu que n'agafi tants com vulgui i que mengi que així tindré energia per continuar. Em comenta que són dàtils de collita pròpia de la seva família i que són molt frescos, collits de fa poc. També reparteix dàtils entre un grup d'infants que, atrets per la nostra presència, es troben al voltant nostre.  

Jo en menjo un bon grapat fins que no puc més. Mentrestant, parlem de moltes coses. Li sembla que fer el que estic fent amb la bicicleta és una cosa increïble i que es requereix molta preparació física i coratge. Li comento que he fet esport tota la vida i que fer el que faig no em resulta complicat. M'explica que a ell també li agrada molt l'esport. De fet, em comenta que va ser futbolista de 1a divisió amb el Raja Casablanca, un dels equips més importants del Marroc i que, fins i tot, va jugar la Champions africana un any, la temporada 2009-2010. M'ensenya fotos del seu mòbil de la seva etapa de futbolista professional.

Quan s'assabenta que avui vaig a Tazzarine i demà a Zagora, em diu que demà passi per casa de la seva família. Viuen a un poble a uns quants quilòmetres de Tazzarine direcció Zagora. Pretén que vagi a dinar allà i que em quedi a dormir després. Li comento que no puc perquè haig d'avançar i necessito arribar demà a Zagora per complir el pla previst, donat que tinc bitllet d'avió de tornada tancat i no puc entretenir-me. En part és veritat, però també és cert que tinc marge de dies, però no em sembla una bona idea aturar-me demà a pocs quilòmetres de començar amb una família estranya que no conec. Ell insisteix que, tant sí com no, haig d'anar a casa de la seva família encara que sigui només a prendre un te amb menta. Això em sembla més raonable i li dic que ho faré.

M'explica que un cop surti demà de Tazzarine, durant la ruta haig de trobar tres benzineres. Quan trobi la tercera, el següent poble és el de la seva família. És una de les primeres cases del poble i està tocant la carretera. La seva família té un taller mecànic que reparen tota classe de vehicles de motor i també bicicletes. La reconeixeré perquè al costat hi ha uns quants cotxes en reparació o a punt de ser desballestats. Ell els trucarà per dir-los que demà em passaré al matí.

Youssef Agnaou, amb el Raja Casablanca
  (Font Wikipédia)

Hem estat més de trenta minuts xerrant, però malauradament he de marxar perquè se'm fa molt tard. M'acomiado de la parella i els dic que els estic molt agraït per tot el que han fet per mi. Els prometo que demà passaré per casa de la seva família. I no ho dic per quedar bé. Tinc clar que faré una aturada allà.

 

Quan arrenco a pedalar, falta un quart d'hora per a les quatre de la tarda. El tema de dinar ja no em preocupa tant, perquè amb la gran quantitat de dàtils que m'he menjat tinc prou energia per a pedalar fins a Tazzarine. El trajecte que em resta fins al final de l'etapa fa pujada suau durant uns deu quilòmetres i la resta fa baixada i al final planeja, però el que més m'està castigant és la calor que fa.

Els paisatges en aquest tram són més espectaculars. He deixat enrere les planures plenes d'acàcies, per passar per una zona més abrupta i muntanyosa amb formacions espectaculars, algunes d'elles de formes capricioses.

Formacions espectaculars

Aquest darrer tram fins a Tazzarine se'm fa molt dur. Ja porto gairebé vuitanta quilòmetres sota un sol de justícia, amb molt poca aigua i ja tinc ganes d'acabar. Els viatges en bicicleta són molt macos, sobretot quan els estem preparant o els recordem quan tot ha passat, així com quan veiem a terceres persones fent-los. És cert que són experiències úniques, molt intenses en alguns moments, que trobes persones magnífiques que recordaràs sempre o que alguns paisatges et roben el cor, però també és veritat que hi ha molts moments, més dels que s'expliquen, molt durs en els quals et preguntes que fas aquí o què se t'ha perdut en aquell indret. Moments de passar fam, calor o set, o de patir físicament davant d'una llarga pujada que mai s'acaba. Viatjar en bicicleta no sempre és maco o meravellós. I aquesta part del dia és d'aquests. No trobar un lloc on seure per dinar tranquil·lament i descansar m'està passant factura.

Però per sort, els mals moments també s'acaben i és important saber-ho per afrontar-los amb fortalesa mental. I precisament d'això, de fortalesa mental, no me'n falta. Em considero una persona amb una forta capacitat de patiment davant de les adversitats. Segurament, aquesta és deguda a tots els anys d'experiència esportiva fent curses de totes les distàncies (des de curses curtes fins a maratons i ultratrails) i en totes les condicions possibles (fred, calor, pluja, tempesta, vent...). Gràcies a aquesta fortalesa mental puc afrontar tots aquests reptes i superar-los.

Finalment, albiro les primeres edificacions de Tazzarine. Ha costat, però ara ho començo a gaudir. Les coses quan més costen, més es gaudeixen. I avui és un dia d'aquests. La calor i la manca d'aigua m'han fet patir de valent.

El primer que he de fer és trobar, urgentment, una botiga per comprar aigua. I la trobo al poc d'entrar a la ciutat. M'aturo i vaig directe a la nevera a la recerca d'una ampolla d'aigua. És tanta la set que tinc que em decanto per una d'aigua amb gas (7,5 dh) que és el que més em ve de gust en aquest moment. Me la bec pràcticament en un tres i no-res. Quin plaer! Ara sóc un home nou. És curiós com de ràpid canvien les sensacions quan pots satisfer les necessitats més primàries. 

En aquest moment, porto cent un quilòmetres i més de vuit hores d'etapa, incloent-hi les aturades. Falta un quart d'hora per a les sis de la tarda. Podria anar directament al càmping i després fer un sopar fort, però com ara si tinc gana, decideixo fer-ho a l'inrevés. Primer menjaré alguna cosa, i més tard ja veurem que faig. Així que torno a agafar la bicicleta i als dos-cents metres trobo un restaurant que no està gens malament. Les taules es troben a una terrassa sota un sostre porxat que sembla fresc. El lloc es diu cafè-restaurant Touareg. Miro la carta i demano un tajine d'ous amb Kefta amb una ampolla gran d'aigua.   

Cafè-restaurant Touareg i un tajine d'ous amb Kefta

Després de rematar el dinar amb un te amb menta i pagar (75 dh), marxo amb la gana satisfeta a la recerca del càmping que tinc localitzat a l'app de Komoot. La ciutat, que no és massa gran, té el típic encant de les ciutats i pobles marroquins que es troben al desert o molt a prop d'ell. Resta menys d'una hora per a la posta del sol i m'haig d'afanyar si no vull que se'm faci fosc mentre munto la tenda.

Haig de circumval·lar la ciutat pel nord, anant d'est a oest i entrar en el famós oasi de Tazzarine. Aquest és un gran palmerar amb diferents construccions de tova a l'interior. El càmping, pel que veig a l'aplicació, es troba al bell mig d'aquest oasi.

Segons l'aplicació, el càmping ha d'estar per on passo, però no veig res. M'aturo i pregunto a un senyor que trobo i em diu que el càmping l'he deixat enrere, però que el trobaré tancat. Fa ja algunes setmanes que ho està. No pot ser! Reculo un centenar de metres i, efectivament, la tanca de fusta d'entrada al càmping està totalment tancada. Deixo la bicicleta i guaito per sobre dels portons i no veig cap mena de moviment en el seu interior. Definitivament, està tancat. Amb això no hi comptava.

Torno a la ciutat i a la primera rotonda trobo una patrulla de la policia. Pregunto a un d'ells si sap d'algun lloc econòmic per dormir. Em diu que només hi ha un hotel i que el busqui a Booking. El preu d'aquest hotel està fora del meu pressupost. Val 50 € la nit. Li dic al policia que l'hotel no és una opció perquè sobrepassa amb escreix el que puc pagar. Un company seu em diu que preguntarà en un lloc proper si em poden oferir un llit. L'acompanyo fins a un cafè i em diu que m'esperi fora. Ell entra i s'hi està uns quants minuts. Quan surt ja em fa amb el cap que no podrà ser. Li agraeixo l'intent.

El sol ja està força baix, i en pocs minuts s'amagarà sota l'horitzó. Necessito pensar ràpidament. Hauré de fer acampada lliure, però necessito omplir la bossa d'aigua per rentar-me una mica i, pel que fa al sopar, tinc el pa i la llauna de sardines que m'han donat el Youssef i la Laila a Ait Yahya, però res més. No espero més i decideixo sortir de la ciutat en direcció a Zagora i buscaré algun lloc per acampar com més aviat millor. Tinc uns trenta minuts de llum com a molt.

Em poso en mode radar mirant a banda i banda de la carretera. Primer veig una benzinera quan porto només un quilòmetre. Si trobo algun lloc a prop, sempre puc venir, després de muntar la tenda, per comprar alguna cosa o, simplement, per carregar la bossa d'aigua. I dos quilòmetres després veig una casa molt maca envoltada de jardins i al seu costat hi ha un camí que va paral·lel a la casa. Decideixo entrar al camí a veure si tinc sort.

Al lateral de la casa, hi ha una gran entrada on es troba una parella d'avis de pinta molt respectable i uns quants nens i nenes jugant que deuen ser els seus nets. L'avi està estirat a terra a sobre d'una catifa o quelcom semblant, i l'avià està asseguda a una cadira cosint. Passada la casa, veig que hi ha una gran zona on podria plantar la tenda. M'apropo a la porta i els saludo. Cap d'ells parla ni anglès ni, per descomptat, espanyol. Mig en francès, mig amb gestos els explico que porto una tenda i si la puc posar a uns cinquanta metres més enllà de la casa. No sé si m'acaben d'entendre i faig servir el traductor de Google. Veig que dubten, però en aquell moment hi apareix una dona força jove que deu ser la filla i mare dels nens que estan expectants mirant-me encuriosits. Finalment, després d'explicar el que vull a la dona, em diuen que sí, que puc acampar per allà. Els dono les gràcies i, ja amb poca lluny, busco un lloc el més pla i net possible per plantar la tenda. No és fàcil perquè el terreny és una mica irregular amb força pedres. Tinc la possibilitat de baixar una mica més fins a la llera d'un riu totalment sec d'uns quants centenars de metres d'amplada que arriba fins al palmerar on he estat abans. Al final, decideixo posar-me al lloc inicial, el més a prop de la casa. Mai se sap si puc necessitar alguna cosa.

Planto la tenda ràpidament i, abans de fer res més, agafo la bossa d'aigua i torno a la casa. Encara es troben allà. Els demanaré si me la poden omplir. Així podré rentar-me una mica. Cap problema. La dona m'agafa la bossa i al cap de pocs minuts la tinc de volta plena amb quatre litres d'aigua.  

Quan trec les alforges de la bicicleta per posar-les a terra, tinc una desagradable sorpresa. Descobreixo el motiu del sorollet que m'ha estat martiritzant durant bona part de l'etapa d'avui. El cargol que subjecta el portaequipatges a la part inferior del quadre s'han trencat i això fa que balli i faci aquest soroll metàl·lic en xocar metall amb metall. Per sort, he portat una capseta amb recanvis de cargols de tota mena, però el problema és que una part del cargol, la que es troba al forat del quadre, no la puc treure i, per tant, no puc posar un de nou.

De seguida, em ve al cap la informació d'en Youssef de que la seva família té un taller mecànic no gaire lluny de Tazzarine, on pensava passar per saludar-los. Ara segur que ho faré perquè necessito la seva ajuda per reparar aquesta petita avería. De moment, per sortir del pas, faig ús de dues brides per subjectar el portaequipatges al quadre. Les bridres són un recurs molt útil per reparar provisionalment algunes averies en ruta i sempre les porto en el meu kit de reparació. I avui, per primera vegada, les he fet servir en un dels meus viatges en bicicleta.

Un cop mig solucionat el problema i, pràcticament, a les fosques i amb la llum de la llanterna, em rento com els gats, per parts, i em poso roba neta. Quina diferència! No és el mateix ficar-te a dormir brut i suat que fer-ho amb la sensació d'estar net.

A les vuit del vespre ja és negra nit. Miro a Google la distància que tinc fins a la benzinera que he vist abans, i veig que acaben de tancar-la. L'esperança d'anar allà i trobar alguna cosa per comprar, com aigua, alguna cosa dolça o el que sigui, s'esvaeix. M'haig de conformar amb les sardines i el pa. 

 

Em poso a sopar. Sort que he dinat tard i no tinc massa gana. El sopar és una mica justet pel que fa a quantitat. Almenys, estic assegut còmodament a la cadira plegable contemplant en la llunyania les llums de la ciutat darrera del palmerar i el cel totalment ple d'estrelles. La temperatura encara és agradable, tot i que aviat refrescarà i m'hauré de posar alguna cosa d'abric a sobre. 

Un gat, en olorar les sardines, s'apropa on estic i comença a miolar. Sembla que té gana, però no estic disposat a compartir res. Quan acabo de sopar, en lloc de deixar la llauna al costat de la tenda per llençar-la demà al matí a la brossa, la deixo a uns quants metres de la tenda per evitat que el gat, que insisteix a apropar-se a l'olor de la llauna, em molesti durant la nit.

Acampada d'avui

Després de menjar-me la llauna i tot el pa sencer, em faig una infusió per tenir la sensació d'acabar amb alguna cosa calenta i dolça. A continuació, ja només em resta ficar-me a la tenda. Abans de dormir, penjaré alguna foto a Instagram, però no faré gaires coses més perquè no vull gastar moltes dades. Avui ha estat un dia dur, però ple d'anècdotes, històries maques i alguns petits problemes. Demà farà dues setmanes de la meva primera etapa. Que lluny queda, però que ràpidament estan passant els dies!